Club d'escriptura

Tot i haver-ne sortit feia ja una hora, encara recordava aquella musiqueta. Encara podia observar una fina capa de núvols a través de la penombra. Somorta i abatuda, caminava cap a casa. Anava amb un pas ràpid. Veia com les sabates començaven a causar ferides als peus, però eren tan maques… Negres com la nit, no eren gens barroques més aviat senzilles, però precioses. No sé perquè però l’escena semblava la d’una pel·lícula policíaca, no sabia què podria passar després.

Patrícia Ortin

El primer dia que la vaig veure era dimarts. I ho sé perquè en els darrers mesos cada dimarts me l’he trobada al mateix vagó del mateix tren, totes les setmanes. Sempre passa el mateix, mai no canvia. I encara que vull que avanci, jo no faig res per variar els fets.

Cada dimarts agafo el tren de les 7:24h amb puntualitat i pujo al vagó número 9 direcció Manresa. M’assec en l’únic seient lliure que trobo, però fins i tot abans de treure’m la jaqueta, miro per veure si la puc trobar on sempre i, com tots els dimarts, és massa lluny de mi. La miro. És asseguda al costat de la finestra, capficada en un llibre que sempre llegeix amb molta atenció. La cosa que més em fascina de tot el seu ésser és la seva cabellera llisa i llarga, que li cau suaument més enllà de les espatlles. Al seu costat un home dorm tranquil, com si no s’hagués ni fixat en ella, com si ni tans sols s’adonés que és assegut al seu costat. Semblo l’únic impressionat per la perfecció de la seva cabellera rossa. No sé quanta estona em passo mirant-la, mentrestant faig veure que miro un diari que un jove m’ha donat a la porta de l’estació. I llavors, en sortir del túnel, el sol omple el vagó tímidament i fa que els seus cabells es tornin més clars i brillin com petits diamants que podrien cegar a qualsevol que els mirés. De vegades, com nerviosa, s’agafa un floc de cabells i se l’enrosca amb els dits, coqueta, com si no sabés tota la bellesa que desprèn amb aquell gest. Mai no li veig la cara però això no fa que deixi d’estimar-la. Arribo a la meva parada. M’aixeco i vaig cap a la porta, sense deixar de mirar-la ni un segon, esperant que ella tanqui el llibre i em dediqui una sola mirada. Però això no passa mai. Ja fora del tren, continuo mirant-la fins que les portes es tanquen. I des del moment que el tren es perd de la meva vista, desitjo que arribi el dimarts següent.

Vull saber qui és, com es diu, per què agafa sempre el tren a aquella hora o, simplement, on va. I així cada setmana. Un altre cop, demà serà dimarts i -qui ho sap?-, potser m’atreveixo a parlar-li, demà.

Núria Lite Muñoz

Veloçment baixes.
A la muntanya naixes,
a gran alçada.
Quan siguis sec, encara
moriràs claveguera.

Saúl González, 3r B

Li havia fet molta il·lusió aquell regal. Ja feia molt de temps que l’havia vist mentre passejava en un aparador d’una petita botiga en un carreró de Barcelona. Des de llavors, cada vegada que passava pel davant se’l quedava mirant una bona estona. Havia pensat estalviar una mica de diners, però va arribar a la conclusió que reuniria els diners més de pressa treballant. Així, va començar a treballar a la botiga de la seva tieta a les tardes. A més, la botiga era molt a prop del carreró aquell, i cada dia veia més lluny el dia en què podria reunir els diners suficients. De cop, una setmana abans del seu aniversari, va desaparèixer de l’aparador. No ho sabia, però en arribar a casa, la mare l’hi havia comprat! “Perquè puguis escriure les teves històries i pensaments, així les tindràs totes juntes i les podràs conservar”, li havia dit la mare, farta de recollir els fulls amb els esborranys de les seves històries tirats per terra.. Ara el tenia sobre el seu escriptori, un llibre de fulls blancs i gruixuts, amb tapes dures, blaves i rugoses, una mica brillants. Semblava antic, per això li havia agradat. Per això i perquè era com els que tenia el seu avi a la casa d’estiu, els que havia escrit de jove i que havia passat tantes hores fullejant. Al costat hi havia posat la ploma estilogràfica que li havia regalat el pare. Semblava que per una vegada el pare i la mare s’havien posat d’acord. Si en tens cura, segur que hi podràs escriure durant molt de temps. Com sempre donant consells. Des que li havien regalat aquella llibreta, els seus pares, la tieta, el seu avi i fins i tot els seus companys de classe, que coneixien la seva passió per l’escriptura, li demanaven diàriament que els deixés llegir alguna cosa. Però ara, davant d’aquells regals tan desitjats, no sabia per on començar. Semblava que la imaginació s’havia esvaït.

Irene Bujalance, 3r B

Les cartes durant segles han tingut una gran importància sobretot perquè és una manera de poder comunicar-se. Tenen molts significats, perquè et poden aportar coses bones o coses dolentes. També poden ser per felicitar-te, declarar-se, aportar-te tristesa, etc. Seria bonic que algú que tu estimes molt t’enviés una carta d’amor; en canvi, si algú t’envia una carta amb una mala notícia, això ja no és tan bonic. Però les cartes, tinguin una mala notícia o no, sempre estan perquè tu estiguis atent al que passa.

És veritat que ara ja no s’utilitzen tant les cartes per comunicar-se, sinó que només es fan servir quan et vols declarar a algú o per queixar-te. És una pena que ja no es faci tant perquè escriure és una cosa que et deixa alliberar els teus sentiments i tots els pensaments de manera natural.

Ara mateix, jo també reconec que no n’escric gaires, de cartes, però mai se sap quan en tornaràs a escriure.

Elena Rauta, 4t B

Al creuar la porta me’n vaig adonar. La casa sencera era com un museu del segle XIX. Centenars d’objectes antics adornaven les parets. No hi havia estat mai, en aquella casa, i em vaig sorprendre molt quan em va arribar la notícia que el cosí de la meva àvia me l’havia deixada en herència, a ell no l’havia vist més de tres cops. Vaig passejar-me per la sala d’estar observant vagament els quadres amb marcs daurats i els gerros de porcellana.

Vaig fixar-me en un antic bagul cobert de pols, de fusta fosca. El vaig obrir i vaig trobar-hi una antiga màquina d’escriure i un munt de papers antics. Vaig agafar un del documents; tenia unes vint pàgines, era una història escrita per l’oncle, però no tenia títol. Em vaig asseure al sofà de cuir negre disposat a llegir-la. Explicava la vida de dos germans durant la guerra civil. Quan la vaig acabar de llegir vaig tornar al bagul. Una cosa em va cridar l’atenció, era un detall que m’havia passat per alt abans. Mig amagat rere la màquina d’escriure hi havia un sobre; el vaig agafar, em va sorprendre veure-hi el meu nom escrit. Vaig obrir-lo i vaig llegir la carta. En ella m’explicava el motiu de l’herència: deia que era l’únic dels seus nebots que compartia la passió per l’escriptura. No sé per què deia això, duia mesos sense escriure res de bo, quan m’asseia davant la pantalla de l’ordinador no em venia cap bona idea.

Vaig agafar la màquina d’escriure. Pesava massa i gairebé no la vaig poder subjectar. Vaig col·locar-la sobre la taula i vaig asseure’m-hi enfront. Vaig començar a teclejar i de manera misteriosa la meva imaginació va fluir, a través dels meus dits les idees es plasmaren al paper, era una sensació estranya, les paraules sorgien amb tanta facilitat… no era com amb l’ordinador, hi havia com una espècie de complicitat entre aquella andròmina de més de mig segle i jo. Vaig trigar uns minuts a adonar-me’n. El que aquella màquina tenia d’especial era la història; aquella màquina havia escrit durant dècades les històries del meu oncle, havia sigut l’eina indispensable per tal que les seves idees veiessin la llum. Una màgia, una història que, sens dubte, no tenia el meu ordinador.

Esther Q. Vallès, 4t B

Em dic Clementina i quan era petita, era un xic temorega, perquè el nom m’era llarg igual que una queixa i em punyia el cor, quan les amigues per fer-me enutjar me’l retreien, dient que era bonic, però no m’esqueia perquè és nom de princesa, i moltes em deien que el nom era molt estrany, i jo al fons de tot sentia l’enveja dels seus noms tan clars de Maria o Pepa.

Però un any se’n fuig i un altre se’n governa. Aquell nom que abans era la causa de la meva timidesa, ara era un honor, sobretot quan el meu estimat me’l deia a l’orella. El nom que abans m’avergonyia, ara em lluïa.

Saúl González, 3r B

L’escriptura pot tenir diversos temes, però tots els escrits tenen una cosa en comú: es fan mitjançant paraules que totes juntes formen un text.

Antigament els escrits i llibres només estaven a l’abast dels més rics, però els avenços realitzats en els últims temps, com per exemple l’ordinador que es veu a la fotografia, permeten que avui dia els processos d’escriptura i edició d’un llibre o de qualsevol altre escrit siguin molt més ràpids, fàcils i barats, i per tant tothom pugui gaudir dels llibres.

I és que quan hem de fer un escrit sempre pensem en el tema de l’escrit, en com començar-lo, etc. Però és gràcies als ordinadors, que ens fan la meitat de la feina, que podem concentrar-nos plenament a crear un bon escrit.

Saúl González, 3r B

Aquell dia em vaig llevar, i de seguida vaig notar unes pessigolletes.

Ella començava a escriure. Semblava nerviosa, els seus traços eren molt intensos, els seus ulls es clavaven en cadascun dels meus fulls. Devia passar alguna cosa important.

De sobte vaig notar un cop i vaig sentir com la humitat del terra se m’endinsava fins al llom. Ja no estava a les seves mans. Al cap d’una estona una altra persona va començar a passar les meves pàgines amb curiositat. Tenia la sensació de ser insignificant en aquella mà enorme.

El taller de tercer C

Em vaig despertar de molt bon humor i amb alegria. Començava un nou any i tenia clar que aquest havia de ser el millor de tots, o almenys intentar que ho fos. Vaig agafar un full en blanc i em vaig asseure al llit. Volia fer una llista de coses per fer o canviar aquell nou any. Em vaig posar a pensar, i se’m van acudir força coses, però que sabia que no les compliria, així que al final vaig deixar el full en blanc. Viuria el dia a dia sense preocupacions i d’aquesta manera seria feliç.

Carla Bertomeu, 3r C