Jo voldria per sempre aturar

les colors pàl·lides de l’iris,

i el cristall de la mar que es desfà

i la flama dolça dels lliris;

i l’ocell, quan el maig és florit,

i aquell salze que mai no reposa.

L’home errívol al cor de la nit

i el vi trèmul, igual que la rosa.

Fóra una vida ben fidel,

gens marcida de pols ni recança;

un cant de primavera al cor de cada estel:

però que ets lluny, esperança!

Marià Manent a L’aire daurat. Interpretacions de poesia xinesa