Dijous 18 d’abril vam fer una sortida a Baetulo. Properament en presentarem el resultat. De moment, aquí hi ha algunes fotografies:

Dilluns 4 de febrer comença la segona edició del concurs Odissea de cultura clàssica organitzat a Catalunya per l‘Aplec. Els grups del nostre institut ja estem inscrits i a punt per començar el repte de respondre les preguntes que se’ns faran de dilluns a dijous, cada dia, a les nou del matí.

A Catalunya hi participaran 343 equips de 63 centres.

En aquest mapa es poden veure els centres participants:
Ver Odisea 2013 en un mapa más grande

Molta sort a tothom!

La setmana passada va tenir lloc a Tarragona la catorzena edició del Festival Tarraco Viva. Nosaltres, com fa dos anys, nosaltres vam ser-hi. Els alumnes de grec i llatí de l’Institut vam passar el divendres 25 i el dissabte 26 a Tarragona, visitant les restes romanes d’aquesta ciutat, declarada Patrimoni Mundial de laHumanitat per la Unesco, i assistint, de vegades junts, de vegades en grups reduïts, a tallers, xerrades i reconstruccions històriques. Properament penjarem els articles de les diferents activitats que hi vam realitzar. De moment, per fer un tastet, aquí tenim unes quantes fotos de la sortida. No us perdeu lles de la representació del mite d’Hipòlit!

Aquest cap de setmana, del 26 al 29 d’abril, té lloc a Badalona, ciutat que ja coneixem, el festival de reconstrucció històrica Magna Celebratio. Baetulo conserva uns espais arqueològics excepcionals i aquests dies són una magnífica ocasió per visitar-los, i descobrir a més com era una pompa, veure el senatus en plena sessió,  fer tallers o degustar la gastronomia romana. Aquest és el programa.

El festival arrenca el dia 26, a les 6 de la tarda amb el lliurament de premis dels concurs Odissea.

Les obres per a la construcció de l’estació de l’AVE a la Sagrera han posat al descobert nombroses restes arqueològiques. Notícia molt oportuna ara que estem veient a classe com era una domus, una villa o una insula.

Seguiu aquest enllaç per veure’n la notícia:

Restes romanes a les obres de l\’AVE a la Sagrera.

Resum de l’obra:

Dionís arriba a Teves amb les seves seguidores, les bacants, per introduir el seu culte. Dionís arriba disfressat de mortal i fent creure que es un seguidor de Bacos. Ha fet un gran viatge per tot l’Àsia amb la intenció de formar-se en els seus dots divins. Penteu, rei de Teves, no accepta a Dionís com a nova divinitat i creu d’immoral els rituals de les bacants. Una sèrie de esdeveniments miraculosos ocorren a Teves i el rei decideix posar fi a la practica d’aquests rituals, però Dionís disfressat li aconsella que accepti aquest nou déu i que desisteixi de provocar-li. Penteu l’empresona, però Dionís s’allibera fàcilment i enderroca tot el palau reial. El rei Penteu encara esta més enfadat, i Dionís li convenç per què vagi a veure les bacants al bosc, de forma previnguda i sigil•losa. Llavors l’acompanya a palau per agafar roba de dona per apropar-se a les bacants, es en aquest moment on Dionís el fa embogir. Finalment el porta fins les bacants on aquestes amb una força inhumana donada pel deu Bacos esquarteren a Penteu on la seva mare participa en aquest acte violent. Dionís es satisfet amb la seva venjança i les bacants tornen a Teves. L’avi de Penteu plora de l’angunia que sent per la mort del seu nebot i que la seva filla no s’adoni que porta el cap del seu fill mort a les mans. Poc a poc se’n va adonat de la situació i també plora pel seu fill Penteu. Dionís apareix en mig de la cambra amb tot el seu esplendor diví i la família reial entenen que han de marxar de Teves per la decisió del déu.

En aquesta obra dramàtica, Antígona, filla d’Èdip, desobeeix la llei del seu oncle Creont, actual rei de Tebes, i vol enterrar a un dels seus germans, a Etèocles com es mereix, ja que aquest no havia rebut els rituals funeraris com l’altre germà Polínices. Antígona demana ajut a la seva germana Ismene, però aquesta no la vol ajudar per temor i s’enfronta Antígona tota sola, sabent perfectament el càstig que pot tenir per part de Creont. Una vegada l’ha enterrat, un guardià avisà al rei de que algú havia enterrat a Polínices, però cap sabia qui havia sigut. Al principi Creont no s’ho creia i els amenaça, però després es descobreix i fa venir a Antígona a parlar amb ell. Creont li va preguntar si era veritat que ha sigut ella i ella ho afirmava sense ninguna por i molt orgullosa d’haver-ho fet, ja que creia que era molt digne morir condemnada per haver enterrat al seu germà com es mereixia. El rei la acusa per la seva acció i sospita de que la seva germana Ismene també hi estigui relacionada. Ismene proclama que en té part de culpa, però Antígona ho nega i diu que la única culpable és ella. Hèmon, fill de Creont i promès d’Antígona, li rebutja al seu pare que tot el poble està en contra d’ell i a favor del que ha fet Antígona però a aquest li dóna igual i la envia a la condemna, la deixen penjada.
L’arribada de l’ancià Tirèsias anunciant negres presagis plena a Creont d’inquietud. Al principi es nega a acceptar el seu error, però la seva seguretat s’enfonsa i, atemorit, intenta evitar que es compleixi la condemna d’Antígona.
Però quan va arribar on es trobava aquesta, va veure com estava penjada i estava agafat a la seva cintura el seu fill Hèmon, que havia carregat la seva espasa contra ell, se l’havia clavat al pit, i havia mort junt amb ella. Tornant al seu palau, amb el seu fill en braços, troba que la seva esposa, Eurídice, que va escoltar a un guardià parlant de la seva família i li va dir que li expliqués tot, i no va poder suportar la mort del seu fill i també ella va decidir suïcidar-se.
Van haver de morir moltes persones estimades per tal que Creont acceptés que havia actuat malament, i així termina aquesta tragèdia.

Prometeu, un tità de la dinastia més antiga, és encadenat per ordre de Zeus a unes roques als confins del món (on no podrà veure ni escoltar a cap figura humana), per haver desafiat l’autoritat d’aquest, perque va robar el foc del cel per donarse’l als mortals per salvarlos de la fúria divina.
Hefest, per ordre del suprem Zeus, es el que encadena a Prometeu amb cadenes de bronze ipossibles de desfer, a les roques, car és el Déu que poseeix l’art del ferro.
Hefest obeeix per no demorar les ordres de Zeus, però en realitat el es compadeix de Prometeu
Un cop lligat, Prometeu tot i a la seva condició divina, pateix el sofriment i la vergonya pels seus amics d l’Olimp.
Aleshores, un amic del tità el va a visitar, Corifeu, ja que es vol assaventar de la causa per la qual Zeus l’ha fet presoner i ell li relata la història en la que es disputaven el tron entre Cronos i Zeus, i que al sortir guanyador Zeus, no va tenir cap mirament cap a la raça mortal d’humans i com que a ell no li agradava pas, els va decidir ajudar, alliberant-los de l’Hades, també va aconseguir que els humans deixesin de mirar la mort abans de temps, i els proporcionà el foc, amb el qual van descobrir nombroses arts.
Al finalitzar el relat, apareix un nou amic seu, Ocèan, el qual demana a Prometeu que vagi amb compte amb el que diu car Zeus el podria escoltar i li aconsella que afluixi la ira i busqui un remei per al patiment que pateix, mentres ell anirà a convèncer a Zeus per que l’alliberi d’aquesta tortura, però Prometeu, agraint-li el gest, li diu que estigui tranquil i no es fiqui ja que tem que d’altres patissin la mateixa desgràcia que ell, i posa els exemples d’Atlas, el qual a les regions d’Occident s’està dempeus sostenint sobre les seves espatlles la columna que hi ha entre el cel i la terra, i el de Tifó, un monstre horrible de cent caps, que es va rebelar contra tots els déus, però el llamp de Zeus el ferí en les mateixes entranyes, reduïdes a cendra i fou destruïda la seva força.
I amb aquestes explicacions Ocèan aprèn la lliçó i decideix tornar cap a casa.

Corifeu retorna a la muntanya a on es lligat Prometeu i veu que aquest pateix tant, que el dolor l’ha dut a desvariar la seva ment. Prometeu torna a parlar de les penúries dels homes i com els va transformar en éssers intel·ligents, ja que abans no tenien enteniment.
Corifeu l’intenta animar dient que el dia que es deslligui, el seu poder no serà gens inferior al de Zeus, i en aquest moment Prometeu afirma que Zeus és més dèbil que les Moires i que el destí de Zeus no és el de tenir sempre poder.
Apareix en escena Io, que arribà on era Prometeu.
Aquesta desitja saber, qui és aquell déu que està encadenat a les roques, i per quin càstig ha de patir tot això. Prometeu s’explica, però no li explica la causa del seu encadenament. Io demana a Prometeu que li reveli l’acabament de la seva història, però Corifeu demana a Io que expliqui ella les seves dissorts; i així ho fa.
Un cop Io ha narrat la seva desgràcia Prometeu li explica la fi que tindrà Io. Ella Gemega i brama en sentir el terrorífic futur que li espera, i en un moment de pausa, Prometeu comenta que el seu sofriment no s’acabarà fins que Zeus no caigui de la seva tirania. Llavors Io amb molta curiositat vol saber qui desposseirà el poder a Zeus, i Prometeu li respon que ell mateix, per culpa de les seves decisions insensates es destronarà ja que ha de celebrar unes noces de les quals algun dia es penedirà i engendrarà un fill més fort que ell, i només Prometeu pot evitar aquesta catàstrofesi l’allibera de les cadenes. Però ningú deslligarà a Prometeu en contra la voluntat de Zeus, tret de Hèracles, que serà un dels descendents de Io.
Io vol conèixer amb exactesa les seves dissorts però Prometeu tant sols li concedeix un dels dos relats: saber la fi del seu viatge o qui l’alliberaria.
Però Corifeu decideix pels dos, i demana a Prometeu que li acabi de parlar del viatge a Io, ja que ell prefereix saber qui desencadenarà a Prometeu. I així ho fa i acaba d’explicar el llarg i trist viatge de Io.

Finalment Prometeu té una gran conversa amb Hermes, el missatger de Zeus, que es dirigeix a Prometeu amb molta arrogància, i li diu que ha manat el Pare que digui quina és aquesta boda per la qual ell serà enderrocat del seu tron. Però Prometeu que no canviaria la seva desgràcia pel servilisme d’un criat de Zeus, a més que odia aquelles déus que el maltracten injustament  no li diu res i Hermes l’amenaça amb el múltiple dolor del que està sofrint ara, diu que Zeus destruirà l’escarpat precipici amb el tro i la flama del seu raig, i el seu cos quedarà soterrat amb el pas del temps tornaràs de nou a la llum, aleshores l’aguila sanguinària vindrà dia rere dia a devorar el seu negre fetge.
Però Promeeu no tem res i no obre la boca i Hermes se’n va sense tenir cap resposta de Prometeu, i el cor i Prometeu desapareixen enmig de trons i llamps.

Hipòlit, Teseu i Fedra.

L’obra narra com Afrodita, enemiga d’Hipòlit, fill de Teseu i jove molt cast, decideix venjar-se d’ell. Per a fer-ho utilitza a Fedra, la madrastra d’Hipòlit, fent que aquesta s’enamori perdudament del seu fillastre. Hipòlit, en enterar-se, la rebutja de pla. Fedra, ofesa i entristida, escriu una tauleta on explica que ha sigut seduïda per Hipòlit, i tot seguit es suïcida. Teseu, en trobar la seva dona morta, llegeix la tableta i culpa a Hipòlit, demanant a Posidó que mati al seu fill. Hipòlit és acusat i intenta defensar-se, però Teseu l’exilia. En sortir de la ciutat, una onada amb un brau enviada per Posidó mata a Hipòlit. Teseu, havent escoltat la veritat per part d’Àrtemis, es penedeix d’haver demanat la mort del seu fill a Posidó. Amb el darrer alè, Hipòlit perdona al seu pare el pecat que ha comés.