L’aigua per als romans, era un bé importantíssim i bastant necessari per a la convivència. Els romans van tenir molta cura a l’hora de fer arribar-la a les ciutats i una vegada a la ciutat, aquesta era distribuída en ordre de preferències i necessitats.

Per combatre els problemes amb l’aigua, els romans contruien les ciutats prop dels rius. També varen contruir pous i cisternes per tal de recollir l’aigua caiguda de les plujes.

Quan els romans no tenien aigua per abastir la ciutat, havien de sortir fora de la ciutat a buscarla i per aquest motiu, van aportar una gran innovació, els aqüeductes que transportaven les aigües des de les fonts fins les ciutats.

Els aqüeductes havien de tenir una certa pendent per que l’aigua no és quedés estancada en cap lloc. L’specus, és a dir la canal coberta per on passava l’aigua, feia dos metres d’alçada per un d’amplada. Si el terreny ho permetia, l’specus anava arra de terra, si n’hia havia qualsevol obstacle, ya siguin montanyes o monts, es feien túnels per atrevessar-ho a través, però si en cmptes d’aixó n’hi havien valls, canalitzaven l’aigua a través de ponts i murs (la típica imatge que tenim tots dels aqüeductes). Finalment, l’aqüeducte arribava a una torre d’aigua, anomenada Castellum aquae, que aquesta es situava a la part alta de la ciutat, i des de allà, l’aigua es distribuia per la ciutat, ja sigui a les fonts públiques, a les termes o a les cases privades. Les canonades, normalment eren de plom o, en alguns casos de terrissa. L’aigua corrent només arribava a les cases de la gent amb més economia, i el seu consum era regulat per aixetes, molt semblants a les d’avui dia.

Els romans també es preocupaven per la puresa i higiène de l’aigua, així que van construir filtres, fent així pasar les aigües impures fins a uns dipòsits, i des de aquí, anaven a una xarxa de clavegueram. Les clavegueres eren subterrnies i de grans dimenosions, però també n’hia havien de petits rierols que pasaven pe mig del carres tapats amb unes lloses. Aquestes clavegueres, recollien els residus de les cases, les termes i l’aigua de la pluja, i tot aixó anava directe cap a el riu més proper, o si la ciutat era costanera, al mar.

Les vies romanes eren una xarxa de carrers que connectaven tot l’Imperi Romà per facilitar els desplaçaments dels vehicles comercials i de l’exèrcit.

 El seu origen es troba en la invasió dels gals sobre el Laci i la posterior captura de Roma per aquests. Els romans, en intentar defensar-se, s’adonaren que els exèrcits no eren prou ràpids per culpa dels camins, així que una vegada expulsats els gals, van començar a pavimentar calçades. Així començà una xarxa de camins que hauria de estendre’s per Europa, Nord d’Àfrica, l’Àsia romana.

 La primera via que es va construir va ser la Via Apia, feta pel censor Api Claudi Caecus. Aquesta es va idear per a transportar veloçment els exèrcits durant les Guerres Samnites, que van enfrontar romans amb samnites. Quan va estar finalitzada, unía Roma amb Brindisi, i es va convertir en el paradigma de totes les calçades romanes. Una altra via important va ser la Via Augusta, que conectava Roma amb Gades (Càdis), passant per la costa oriental de Itàlia, pel sud de la Gàl·lia (França), i pel litoral mediterrani d’Hispania (Espanya).

 Les vies romanes tendien a ser molt rectilínies. La construcció estava destinada a l’exèrcit i seguía una sèrie de pasos. Primer traçaven el recorregut i excavaven dos solcs que recobrien amb fileres de pedres, que delimitaven l’amplada de la via. Buidaven i excavaven el terreny que hi havia entre les dues fileres de pedres, recobrint-les amb pedres de mida mitjana sense res que les unís (statumen); tot seguit, hi posaven sorra o grava barrejada amb morter (rudus); finalment ho recobrien amb pedres esmicolades i premsades (nucleus) o, en les vies més importants, amb lloses de pedra ben encaixades.