Història dels musicals:

El primer musical va ser The jazz singer , el primer film sonor i musical de la història, que incloïa cançons de compositors molt famosos d’aquell temps, com Irving Berlin. També es va filmar Broadway Melody (Melodia de Broadway,1929).

 En la dècada dels 30, el musical es va sofisticant, i porta a les pantalles els grans decorats, les coreografies, els moviments de càmera i l’ús espectacular del color,

Una de les pel·lícules  més famoses va ser   The wizard of Oz (El mag d’Oz, 1939, de Victor Fleming), protagonitzada per la famosa Judy Garland.

 El musical es va anar convertint en sinònim d’elegància i fastuositat escènica, com es pot comprovar a The Merry Widow (La viuda alegre, 1934, d’Ernst Lubitsch);

En aquesta època es funda la famosa parella de ballarins Fred Astaire i Ginger Rogers, que fan pel.lícules com Top Hat

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Els anys 40 ens deixen grans figures del ball, com Gene Kelly, Cyd Charise o Esther Williams (especialista en ball aquàtic) , i grans cantants, com Frank Sinatra, o còmics que canten, com Danny Kaye.

Als anys 50 s’esdevé l’etapa daurada dels musicals, quan les productores creen equips de professionals destinats exclusivament a fer-ne, com la Metro Goldwyn Mayer. Cal destacar dues grans   pel.lícules com(Cantant sota la pluja 1952, de Stanley Donen) An American in Paris (Un americà a París , Òscar del 1951),

Durant la dècada dels 60, el gènere decaigué una mica en popularitat i baixaren les produccions, però possiblement va veure néixer el musical més famós de tots els temps: West Side Story amb música de Leonard Berstein

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Altres  musicals van tenir gran èxit en aquests anys:

( Somriures i Llàgrimes, 1965, de Robert Wise); Mary Poppins (1964, de Robert Stevenson); o My Fair Lady(Òscar de 1964, de George Cukor), protagonitzada per Audrey Hepburn, que només hi balla, perquè és doblada en les cançons.

A finals dels 60 amb la popularitat del Rock and Roll trobem perl.lícules com A Hard Day’s night (Quina nit la d’aquell dia!, 1964), de Richard Lester, protagonitzada pels Beatles. I també tots els musicals protagonitzades per Elvis Presley, el rei del rock

Els anys 70 , el musical no va recuperar l’empenta anterior, però també hi ha alguns títols aïllats, que solen reprendre èxits del teatre, com ara Jesucrist Superstar (1972), The fiddler on the Roff (El violinista a la teulada, 1971, de Norman Jewison) , i Man of La Mancha (L’home de La Manxa, 1972, una versió de El Quixot, d’Arthur Hiller) ; o bé també van aparèixer versions teatrals que rebien un context més seriós, com Cabaret (1972, de Bob Fosse).

Altres films van procurar tornar als esquemes primitius del gènere, com New York, New York (1977). I d’altres es van plantejar com una paròdia del gènere, un cert punt experimental, com Phantom of the Paradise (El fantasma del Paradís, 1974, de Brian de Palma).

 A més, van aparèixer els musicals pop, que per fi van aconseguir contactar amb el públic més jove, , Grease(1978) , Hair (1979) o Saturday Night Fever 1977).

Imatge de previsualització de YouTube

El musical va tornar, als anys 80, a una altra època de decadència, on es va limitar a les pel.lícules de dibuixos animats, com The Little Mermaid (La sireneta, 1989, de John Musker i Ron Clements). Ni l’originalitat de One from the Heart (Corazonada, 1982, de Francis Ford Coppola) o The Wall , del grup de rock Pink Floid (1982), ni la intensitat del musical Fama (1980, d’Alan Parker) o l’èxit de Dirty Dancing (1987, Emile Ardolino) van contrarrestar la tendència a la baixa del gènere.

Imatge de previsualització de YouTube

Als anys 90 es va intentar revitalitzar el gènere amb pel.lícules protagonitzades per grans estrelles del pop, com fa Madonna amb Evita (1996) o bé amb incursions com les del gran director Woody Allen, a Everyone says I love you (1996). En canvi, és l’època daurada de les pel.lícules musicals de la factoria Disney, com La Bella i la Bèstia (1991), Aladí (1992), El rei lleó (1994), Pocahontas (1995), El geperut de Notre Dame (1996) etc.

Actualment, sembla que hi ha una altra època de renaixement, amb pel.lícules com, Nightmare before Christmas (Malson abans de Nadal, de Tim ), Moulin Rouge (2001, de Baz Luhrmann ),Chicago (2002, de John Kander i Fred Ebb ) o El fantasma de l’òpera (2004, de Joel Schumacher)

Imatge de previsualització de YouTube

 

 


 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *