CINEMAVILADECAVALLS

Terror

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Com el seu nom indica, el gènere de terror o d’horror engloba totes aquelles produccions cinematogràfiques la finalitat és formular drames efectistes, truculents o misteriosos, capaços d’induir sensacions d’inquietud, temor i sobresalt en l’espectador. D’acord amb les normes fixades en literatura per la novel gòtica, aquest tipus d’arguments solen recórrer a ingredients sinistres i morbosos, seguint una galeria d’arquetips que ve a simbolitzar, en divers grau, el ventall de sensacions que s’obre entre la mort i el dolor. Pel comú, en aquest tipus de creacions no sol faltar el romanç, afegint la simbologia amorosa a aquest repertori i resumit.

Pel que fa a la seva evolució estètica i conceptual, el terror cinematogràfic es consolida gràcies al expressionisme alemany, un corrent de la qual va prendre el seu aspecte tenebrós i estilitzat. Segons el parer dels seus principals estudiosos, el cinema de terror va aconseguir la seva maduresa al llarg dels anys trenta, a partir dels plantejaments d’una companyia productora, la Universal, que es va especialitzar en aquesta temàtica. A partir d’aquests criteris, anys després altres companyies com Hammer i New World Pictures van prendre un testimoni que ha arribat fins als nostres dies amb visibles modificacions. Despullat poc a poc del seu romanticisme, el cinema de terror ha evolucionat cap a l’exageració sagnant, conformant tendències com el gore o splatter, la finalitat essencial és mostrar la violència terrorífica mitjançant explícits i molt versemblants efectes de maquillatge. En aquesta línia, han anat definint uns estereotips peculiars, els assassins en sèrie o psychokillers, que protagonitzen, seqüela després seqüela, sagues en què es relaten les seves cruentes i de vegades paròdiques aventures. Sens dubte, els dos personatges més coneguts d’aquest vessant són Jason, de la saga divendres 13 (Friday the 13th), i Freddy Krueger, figura central del cicle Malson a Elm Street (A Nightmare on Elm Street).

A l’hora d’esmentar títols representatius del cinema de terror, es troba exposat aquesta evolució abans assenyalada. L’expressionisme alemany va donar lloc a films clàssics, d’inspiració literària, l’estil de L’estudiant de Praga (1913), de Stellan Rye, El gabinet del doctor Caligari (Das Kabinett des Dr Caligari, 1919), de Robert Wiene, El Golem (Der Golem, 1920), de Paul Wegener i Karl Boese, i Nosferatu, el vampir (Nosferatu, Eine Sumphonie des Grauens, 1922), de F. W. Murnau. El cinema mut nord-americà també va procurar adaptar les novel fonamentals del gènere en títols com L’home i la bèstia (Dr Jekyll and Mr Hyde, 1920), de John Stuart Robertson, El geperut de Notre Dame (The Hunchback of Notre Dame, 1923 ), de Wallace Worsley, El fantasma de l’òpera (The Phantom of the Opera, 1925), de Rupert Julian, i L’home que riu (Laughing Man, 1928), de Paul Leni.

Ja als anys trenta, la productora Universal, dirigida per Carl Laemmle, va contractar intèrprets com Bela Lugosi i Boris Karloff, ja cineastes com Tod Browning i James Whale, perquè desenvolupessin projectes de clara inspiració terrorífica. A aquest període corresponen llargmetratges com Dràcula (1930), de Browning, El doctor Frankenstein (Frankenstein, 1931) i La núvia de Frankenstein (1935), ambdues de Whale, L’home i el monstre (Dr Jekyll and Mr Hyde, 1931 ), de Rouben Mamoulian, La màscara de Fu-Manxú (The Mask of Fu-Manchu, 1932), de Charles Brabin, La mòmia (The Mummy, 1932), de Karl Freund, El llop humà (The Werewolf of London, 1935 ), de Stuart Walker, i Freaks, La parada dels monstres (Freaks, 1932), també de Tod Browning.

Tornant als orígens novelescos del terror, Roger Corman va adaptar diverses narracions d’Edgar Allan Poe, completant el cicle compost per les pel lícules La caiguda de la casa Usher (House of Usher, 1960), El pèndol de la mort (The Pit and the Pendulum , 1961), El corb (The Raven, 1963) i La màscara de la mort vermella (The Masque of the Red Death, 1963). Al Regne Unit, un altre cineasta, Terence Fisher, va prendre un camí semblant a l’hora de reactualitzar les figures clàssiques de l’horror. Sota el patrocini de la companyia Hammer Films, Fisher va rodar Dràcula (1958), Les núvies de Dràcula (The Brides of Dràcula, 1960) i Dràcula, príncep de les tenebres (Dràcula Prince of Darkness, 1965).

A Itàlia també hi va haver mostres de terror clàssic en la línia de la màscara del dimoni (La maschera del dimoni, 1960), de Mario Bava. Però va ser Dario Argento qui va donar forma a una tendència, l’anomenat giallo, ple de seqüències violentes i impactants. A aquest cineasta hem lícules com L’ocell de les plomes de cristall (L’Uccello dalle plume di Cristallo, 1968), El gat de nou cues (Il gatto a nove code, 1970) i Suspiria (1977). Sens dubte aquest sadisme propi dels psicòpates també va atreure al públic nord-americà, que el va descobrir a Psicosi (Psycho, 1961), d’Alfred Hitchcok. Poc després, una nova generació de cineastes s’encarregava d’eliminar les subtileses, donant regna l’horror més descarnat en obres com La nit dels morts vivents (The Night of the Living Dead, 1968), de George A. Romero, i La matança de Texas (The Texas Chainsaw Massacre, 1974), de Tobe Hooper.

La fascinació pels assumptes diabòlics identificar produccions com La llavor del diable (Rosemary’s Baby, 1968), de Roman Polanski, El exorcista (The Exorcist, 1973), de William Friedkin, i La profecia (The Omen, 1976), de Richard Donner . Un novel.lista, Stephen King, afegia al repertori les pors propis de l’adolescència, identificables en una adaptació de la seva obra més popular, Carrie (1976), de Brian de Palma. Precisament va ser aquest públic adolescent qui millor va acollir pel lícules com Els pujols tenen ulls (The Hills Have Eyes, 1977), de Wes Craven, La nit de Halloween (Halloween, 1978), de John Carpenter; divendres 13 (Friday the 13th, 1981) , de Sean S. Cunnigham, i Malson a Elm Street (A Nightmare on Elm Street, 1984), de Wes Craven.

Com gir més recent en aquesta tendència, cal esmentar, d’una banda, la definitiva idealització del psicòpata a El silenci dels anyells (The silence of the Lambs, 1990), de Jonathan Demme, i també un curiós retorn a les fonts literàries, patent en Dràcula de Bram Stoker (Bram Stoker’s Drácula, 1992), de Francis Ford Coppola, Entrevista amb
el vampir (Interview with Vampire, 1994), de Neil Jordan, i Frankenstein de Mary Shelley (Mary Shelley’s Frankenstein, 1994), de Kenneth Branagh

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.