Des del CEIP Mestre Morera escriuen…

Els de la classe de 6è del CEIP Mestre Morera ens vam quedar inquietats amb la pel·lícula de Truffaut.

El personatge de l’Antoine ens va semblar molt interessant i vam voler explorar la seva personalitat i la seva identitat de diverses formes. Una va ser amb expressió corporal (les fotografies les podeu veure al nostre bloc).

I una altra va ser escrivint una carta com si fóssim ell. Us expliquem una mica tot el procés:

1) Tots vam escriure una carta com si fóssim l’Antoine. Podíem escollir al mestre de l’Antoine, els pares o el René. La gran majoria vam escollir al pare i la mare.

2) Un cop estaven escrites les cartes, a cadascú li va tocar fer una crítica constructiva d’una carta d’un altre company. També vam haver de seleccionar aquelles frases que ens resultaven més impactants.

3) Després vam compartir aquestes crítiques i vam recollir totes les frases seleccionades.

Finalment, vam escriure col·lectivament als pares de l’Antoine. Per fer-ho vam utilitzar les frases recollides i vam construir d’altres per donar cohesió i sentit al text.

I aquí teniu els resultats:

“Pare i mare,

Us escric des del reformatori, el lloc on em veu deixar caure.

Això demostra que mai m’heu estimat i que per a vosaltres sóc una molèstia. Però un fill no hauria de ser una molèstia.

Mare, no et vull veure més perquè has estat molt mentidera i interessada.

I pare, ara t’explicaré perquè la mare va fer aquest canvi tan radical cap a mi.

Un dia que no vaig anar a l’escola amb el René, vaig veure a la meva mare enganyant-te amb un altre home i per això sempre deia que tenia molta feina, però és mentida. Està amb el seu amant.

Per això sempre us barallàveu.

Llegint aquesta carta potser penseu que us mereixeu una altra oportunitat, però jo no vull donar cap altra oportunitat, perquè no les heu aprofitat.

Estic enfadat amb vosaltres perquè no em veu creure quan vaig voler retornar la màquina d’escriure.

Quan surti del reformatori vull fer la meva vida sol, perquè vull demostrar-vos a vosaltres que sóc un home i que puc viure independentment.

Atentament, Antoine.

PD: No us necessito perquè tinc al meu amic René que és com el meu germà.”

des del CEIP Xiprers expliquen…

400golpes.jpg

A més a més de poder-nos retrobar amb els nostres amics i amigues del Mestre Morera, cosa que ens va fer molta il·lusió, vam poder veure i viure un film molt proper a nosaltres i que d’alguna manera ens va tocar la fibra.

A la sala, potser per la timidesa, no vam dir massa coses, però a l’aula, i després de conéixer més detalls de la pel·lícula i de la biografia de Truffaut, va sorgir un diàleg força ric i interessant. Aquí queden algunes de les opinions que van haver:

“M’ha impressionat com l’Antoine aguanta les “pallisses” de tothom. Només li cau una llàgrima en tota la pel·lícula” (Olmo)

“Em va fer molta gràcia quan els nens es van escapant durant la correguda per la ciutat i queda el profe gairebé sol” (Marcelo)

“L’escena de la platja era molt emocionant perquè veu el mar per primera vegada i ha aconseguit escapar-se” (Nil)

“Em va fer impacte la peli. No m’havia passat mai pel cap que un nen pogués viure d’aquesta manera. Em va encantar l’escena dels coloms” (Elisa)

“Després de veure la pel·lícula penso que nosaltres tenim molta sort” (Ot)

“M’ha impressionat saber que la pel·lícula reprodueix fets viscuts pel seu director” (Maria)

“Tot el que li passava a l’Antoine, i com ho aguantava, m’ha impressionat molt.” (Guarina)

“M’ha agradat molt tota la peli. Era molt curiós el punt de vista a la classe d’educació física.” (Clara)

“El final no m’ha agradat res. No t’explica res.” (Yago)

“M’ha agradat molt la peli i sobretot l’escena on el nen s’equivoca vàries vegades, fent el dictat, va estripant fulls i es queda sense llibreta.” (Majdouline)

Els quatre-cents cops, de François Truffaut (1959)

El dia 4 de febrer els alumnes del CEIP Els Xipers, el CEIP Espronceda, el CEIP Mestre Morera, el CEIP Riera de Ribes assisteixen a la projecció d’Els quatre-cents cops a la Filmoteca de Catalunya.

Cinemaencurs_truffaut

El primer llargmetratge de François Truffaut explica les aventures i desventures de l’Antoine Doinel, un noi de tretze anys que en algunes coses s’assembla molt al mateix Truffaut quan tenia la seva edat. És una pel·lícula molt intensa, plena de vivències i emocions. Aquest és l’espai al bloc per comentar tot allò que us hagi semblat interessant. Esperem la participació de tots!