En guàrdia, amb Enric Calpena. Un programa que repassa els fets de la història de Catalunya més lligats a l’aventura i l’acció. Cliqueu aquí per a accedir als fitxers d’audio:

Temes tractats:

148 – Els terratremols
149 – Les relíquies
150 – Joan II i el princep de Viana
151 – La primera revolució industrial
152 – Jaume Balmes
153 – L’aigua i els romans
154 – Les històries personals de la batalla de l’Ebre
155 – El modernisme
156 – Giacommo Casanova a Catalunya
157 – Els jueus a Catalunya
158 – Lluís Companys
159 – La homosexualitat fins al segle XVI
160 – La batalla del riu Safis
161 – Debat sobre el Compromís de Casp
162 – Pau Casals
163 – Roma
164 – Cisma d’occident
165 – Atenes contra Esparta
166 – Les constitucions espanyoles
167 – La Bíblia
168 – Els convits
169 – Música i festa: dos fets inseparables
170 – Jaume I i les creuades
171 – L’olimpíada popular del 36
172 – Les vagues de tramvies de Barcelona
173 – El general Francesc Savalls
174 – Execucions públiques a Catalunya
175 – Jaume I i la conquesta de Mallorca
176 – El poder a l’antiga Roma
177 – La boxa a Catalunya
178 – L’organització militar de Catalunya durant el segle XVII
179 – La construcció de la catedral de Girona
180 – Hug Roger III, el senyor de les muntanyes
181 – El paper de la C.N.T.
182 – Giuseppe Verdi
183 – Els catalans a la conquesta d’Amèrica
184 – Ramon Llull
185 – La justícia de Franco
186 – Pere Joan Barceló “Carrasclet”
187 – Arnau Mir de Tost
188 – El romànic
189 – Els perses
190 – Els inicis de la televisió a Catalunya
191 – L’antic Egipte
192 – Els Setges de Girona
193 – La conquesta del regne de Múrcia
194 – Catalans als camp nazis
195 – Setge de Barcelona de 1652
196 – L’escola abans i després del 39
197 – Salvà i Campillo
198 – Ermessenda de Carcassona
199 – El Cas Rull amb Antoni Dalmau
200 – L’inici de la guerra del Francès
201 – Economia a l’edat mitjana
202 – La colonització de la Catalunya Nova
203 – Les mines neolitiques de Gavà
204 – El militars espanyols. Del 20N al 23F
205 – Els trobadors
206 – Els inicis del futbol a Catalunya
207 – Saladí
208 – Bruixes
209 – La Guerra Civil anglesa. Cronwell
210 – El trienni liberal
211 – La Falange
212 – Els Mitjavila, mercaders del segle XIV
213 – Els angelets de la terra
214 – La fi del Regne de Granada
215 – Eduard Toda
216 – Les Navas de Tolosa
217 – Garbo, l’espia català que va enganyar Hitler
218 – La pesta i la medicina
219 – Les músiques de la guerra de Successió
220 – Arnau de Vilanova
221 – Balnearis al segle XIX
222 – L’omnibus de la mort
223 – Segona Guerra Mèdica
224 – El Monestir de Pedralbes
225 – Prim i els voluntaris catalans
226 – La carrera espacial
227 – L’exposició internacional del 29
228 – Màrius contra Sul·la
229 – La cuina del Barroc
230 – El Dr. Ferran i la vacuna del còlera
231 – Amadeu de Savoia
232 – El naixement de CCOO
233 – La música al cinema històric
234 – La figura de Serrallonga
235 – El naixement de l’Eixample
236 – La història de la Prehistòria
237 – La família Strauss
238 – Els grans banquers del segle XVI
239 – Història del musical
240 – El Petòman catal?
241 – La batalla de Talamanca
242 – La batalla de Qadesh
243 – La guerra franco-prussiana
244 – Pau Claris i la Revolució de 1640
245 – Trafalgar
246 – El naixement del catalanisme polític
247 – Banys a l’Edat Mitjana
248 – La veritable història de Jesús de Natzaret
249 – El reporterisme català republic?
250 – Els fenicis a Catalunya
251 – La batalla de l’Atlàntic
252 – Les relacions entre Catalunya i Aragó
253 – El cant gregori?
254 – La guerra a la prehistòria
255 – La vida de Rossini
256 – La Marina Mercant a la Primera Guerra Mundial
257 – Nyerros i cadells
258 – Els orígens del Blues i el Jazz
259 – Els viatges de Zheng He
260 – L’èxode republic?
261 – Justes i tornejos medievals
262 – Miquelets i guerres del S. XVII
263 – La Barcelona burgesa
264 – Els jeroglífics egipcis
265 – Els orígens de la ràdio a Catalunya
266 – Les dones de Jaume I
267 – Els setze jutges
268 – El comte Rossi a Mallorca
269 – Catalunya, departament francès
270 – El matrimoni i el dret rom?
271 – Catalunya i Hongria
272 – Els Cors de Clavé
273 – La conquesta de Mèxic
274 – El cas Di Stéfano
275 – La caiguda de Constantinoble
276 – La cartografia catalana
277 – Macià, de militar a independentista
278 – La rumba catalana
279 – La guerra d’independència dels EUA
280 – Tarradellas durant la Guerra Civil
281 – Enric Prat de la Riba
282 – Descendents d’Alexandre el Gran
283 – De la Ribera a la Barceloneta
284 – La revolució Meiji
285 – La batalla d’Adrianòpolis
286 – Els últims maquis
287 – Les cançons d’El Molino
288 – Nicolau Eimeric, inquisidor catal?
289 – Domènec Terradellas
290 – La bogeria a la Catalunya del s. XIX
291 – Eurovisió
292 – Guillem Raimon d’Iborra, Baró de Cervelló
293 – La sardana
294 – Els catalans a la guerra de Cuba
295 – La contrareforma a Catalunya
296 – Darwin i el viatge del Beagle
297 – Ramon Mercader i Trotski
298 – El terç de Nostra Senyora de Montserrat
299 – Exploradors catalans
300 – L’espionatge industrial al segle XVIII
301 – L’anàbasi de Xenofont
302 – Els herois de la guerra de Successió
303 – Vida de Mahoma
304 – Els catòlics de la República
305 – Vida de Ciceró
306 – La copla
307 – Franco contra Flash Gordon
308 – La música dels totalitarismes
309 – El virrei Amat
310 – El rastre dels almogàvers
311 – De la vela al vapor
312 – La guerra dels dos Peres
313 – Els viatges de Marco Polo
314 – La guerra d’Ifni
315 – Molière
316 – Andreu Nin i el POUM
317 – Els víkings
318 – La “gauche divine”
319 – Els orígens de la Màfia
320 – La música dels westerns
321 – El Jaciment de l’Esquerda
322 – La revolució de l’astronomia
323 – Robespierre i el terror
324 – La religió romana
325 – L’ascens del nazisme
326 – Els gascons a Catalunya
327 – Catalunya a l’any 1000
328 – Alexandre el Gran
329 – Les grans dives de l’òpera
330 – Assassinat de Companys
331 – El crim del carrer Legalitat
332 – La tomba de Tutankhamon
333 – Mozart
334 – Els xuetes
335 – La invasió de les sueques
336 – Ramon Muntaner
337 – Metges catalans del segle XX
338 – Els Beatles i Catalunya
339 – L’Orfeó Català i el Palau de la Música
340 – L’oci a l’antiga Roma
341 – Mossèn Cinto Verdaguer
Buffalo Bill a Catalunya
En guàrdia: Els Crooners
En guàrdia: Els etruscos
En guàrdia: Nadal
Especial – Debat sobre la Guerra dels segadors
Especial – Debat sobre la Llei de contractes de conreu

Recursos de Geografia:

• Recursos educatius en geografia. ICE Uni.Rovira i Virgili.
• El Bloc de G i H
• Geografia de 3ESO. Institut de Cubelles
• Geografia. Bloc de Sònia Ruiz Conesa
• Bloc de Socials de Joan Carles Ventura
• El Bloc de les Ciències Socials
• El Web de les Ciències Socials
• Vídeos de geografia Edu3.cat
• Buxaweb

• Ciències Socials. El bloc de Toni Pitarch
  • GLOSSARI DE GEOGRAFIA
  • Tema01: Geografia i espai
  • Tema02: El món un espai divers
  • Tema03: La Unió Europea (UE-27)
  • Tema04: Espanya a Europa i al món
  • Tema05: El relleu espanyol
  • Tema06: El clima i el paisatge
  • Tema07: Les aigües
  • Tema08: Altres recursos naturals
  • Tema09: Els paisatges rurals
  • Tema10: Els paisatges industrials
  • Tema11: El sector serveis
  • Tema12: La població espanyola
  • Tema13: El poblament urbà: les ciutats
  • Tema14: La població i el medi ambient
  • Tema15: L’Espanya de les autonomies
  • Test, activitats, Bibliografia…
  • Vocabulari orogràfic (geologia i relleu)

• Les eleccions de l’any 2006 a nivell català
• Les eleccions del 2006 al nostre poble o ciutat
  
• Les eleccions de l’any 2010 a la Wikipèdia
• Web oficial de les eleccions 2010
• Web oficial del Parlament de Catalunya
• Enciclopedia.cat
• Especials: L’Avui |  3cat24.cat | El Periódico
  

• Enciclopèdia.cat
• Wikipedia
• Església i anticlericalisme a la Girona del Sexenni i la Restauració
• Clericals i anticlericals a la Gelida dels anys trenta
• La persecució religiosa de 1936 a Catalunya
• Víctimes de la persecució religiosa durant la guerra civil
• El perquè de l’anticlericalisme (Manresa)
• L’Església de Lleida durant el franquisme
• Comentari al llibre El silenci de les campanes
• Fundació Ferrer i Guardia
• Reivindicació de l’anticlericalisme
• Separació Església-Estat
• Jo no t’espero
• Vídeo: l’antropòleg Manuel Delgado interpreta els fets de la Setmana Tràgica
• Imatges anticlericals: 1|2|3

Wikileaks és un lloc web independent, sense publicitat ni ajudes públiques, que publica informes anònims i documents filtrats, preservant l’anonimat dels informants.

Wikileaks

• Wikileaks ha preparat durant mesos la filtració dels documents sobre l’Iraq
• Una nova filtració de Wikileaks revela 70.000 morts de civils durant la guerra de l’Iraq

~

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Vídeo edu3cat

• Lluís Companys i Jover – Viquipèdia
• enciclopèdia.cat – Lluís Companys i Jover
• Història de l’independentisme català
• Vídeo Edu3.cat

Història de la ciutat de Barcelona

Etapa antiga

Etapa medieval

capítol 4 Capital d’Ataülf

capítol 5 D’islàmica a carolina

capítol 6 Barcelona dins la Marca Hispànica

capítol 7 De comtes a reis

capítol 8 Seu de la cort del Príncep

capítol 9 El municipi de Barcelona

capítol 10 Mercaders i artesans

capítol 11 El domini del mar

capítol 12 Una nova espiritualitat

capítol 13 Febre constructora

capítol 14 La ciutat financera i exportadora

capítol 15 Els cataclismes

capítol 16 La vida quotidiana

capítol 17 De la Casa de Barcelona als Trastàmara

capítol 18 Barcelona en guerra

capítol 19 Més gòtica que romànica

Etapa moderna

capítol 20 Dins el regne de les Espanyes

capítol 21 L’embelliment de la ciutat

capítol 22 Convents i casernes

capítol 23 Mig segle de crisis

capítol 24 Barcelona durant la guerra de Successió

capítol 25 12 de setembre de 1714

capítol 26 L’eclosió urbana de la Barcelona setcentista

capítol 27 La fi de l’antic règim

Etapa contemporània

1 L’islam i Al-Andalus
2 L’Europa feudal
3 La ciutat medieval
4 Els orígens de Catalunya
5 Catalunya dins la Corona d’Aragó (segles XIII-XV)
6 Orígens i expansió de la Corona de Castella
7 Renaixement i Reforma
8 La monarquia autoritària: els Reis Catòlics
9 Els grans descobriments geogràfics
10 L’imperi dels Habsburg
11 El segle del Barroc
12 Catalunya dins la monarquia hispànica (segles XVI i XVIII)
13 Els habitants del planeta
14 La població d’Espanya i de Catalunya
15 La ciutat i el món urbà
16 Les societats humanes

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

II. Enllaços a temes d’actualitat de política espanyola i catalana

• Cas Gurtel
• Jaume Matas Palou
• Fèlix Millet i Tusell
• Luís Andrés García Saez
• Operació Pretòria
• Especial Operació Pretòria (3cat24)
  
• Corrupció
  
• Corrupció (WCS)
• Corrupción en España
• La corrupció assola el país
• El cas Egunkaria
• Baltasar Garzón Real
• La dignitat de Catalunya
• Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006
• Esperant la sentència de l’Estatut (3cat24)
  

• La Capella Sixtina en 360º
• Museus Vaticans
• Wikipèdia

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• A 3D Exploration of Picasso’s Guernica
• El Guernica de Picasso
• Bombardeig de Guernica

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

1. Especial: Haití es trenca
2. Trenta minuts
   
3. Enciclopèdia catalana | Mapa
4. Viquipèdia | Terratrèmol d’Haití
5. Haití, inestabilitat i política (El diari de l’escola)
   
6. Alice Smeets Photography
7. Ayiti, un joc de l’Unicef sobre Haití
   
8. Google Maps

Abans del terratrèmol:

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

~

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

L’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles ha estat dipositat pels seus dos fills al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca, segons informa Catalunya Ràdio. Sergi i Octavi Centelles consideren que d’aquesta manera acaba la polèmica amb la Generalitat després que els hereus del fotoperiodista van optar per vendre l’arxiu al Ministeri de Cultura per 700.000 euros.

El llegat del fotoperiodista Agustí Centelles ha arribat al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca. El Ministeri de Cultura ha confirmat a Catalunya Ràdio que els fills de Centelles han dipositat en aquest centre els 12.000 negatius del fotògraf.

Els germans Centelles van arribar aquest diumenge a Salamanca però no ha estat fins aquest matí quan s’ha fet l’entrega oficial dels arxius. Octavi i Sergi Centelles portaven els arxius en dues maletes amb plaques de vidre i un arxivador.

Un cop lliurat, Octavi Centelles ha dit que d’aquesta manera s’acaba la polèmica sorgida entre la Generalitat i la família Centelles després que aquesta va anunciar la venda del seu arxiu al Ministeri de Cultura, que els abonarà 700.000 euros.

Font: http://www.3cat24.cat, 28/12/2009

Octavi i Sergi Centelles lliuren a Salamanca els 12.000 negatius que formen l’arxiu fotogràfic del seu pare

L’arxiu Centelles en territori hostil

Els fills del fotoperiodista Agustí Centelles van lliurar els negatius del seu pare, venuts al ministeri de Cultura, al Centre de Memòria Històrica de Salamanca. Això va passar ahir, que era 28 de desembre, Dia dels Innocents, però no va ser cap broma.

Octavi i Sergi, els germans Centelles, van vendre 12.000 negatius del seu pare, que va morir el 1985, al ministeri de Cultura per 700.000 euros, una maniobra que ha aixecat molta polseguera pel fet que aquest arxiu de gran valor històric marxi de Catalunya i, a més, vagi a parar a un centre tan moralment dolorós per als catalans com el de Salamanca.

Els fills de Centelles van posar una condició al ministeri: que l’arxiu quedés unit “sense disgregar-se”. I van repetir que, de totes les ofertes, incloses les de la Generalitat, van triar el ministeri de Cultura del govern espanyol perquè suposadament les fotos tindran “més difusió i un millor projecte expositiu”.

Sobre les declaracions de l’historiador Publio López Mondéjar, que afirma que entre aquests negatius n’hi ha d’altres fotògrafs, com ara Torrents i Gonsanhi, només van voler afegir que els negatius “estan molt ben documentats sobre fets i amb dates aproximades”.

Segons una enquesta feta per Efe, el que caldria és un museu nacional de fotografia, com reclama Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania. El director del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, va lamentar el retard amb què es fan moltes coses a l’Estat espanyol i va afegir que “Centelles hauria d’estar el Reina Sofia, al costat d’obres de Capa, Colom i Català-Roca”. I encara va afegir que “els arxius haurien d’estar digitalitzats i a la xarxa, a disposició de tothom”.

Font: Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 29 de desembre del 2009

“La Generalitat ha ignorado siempre a Agustí Centelles”

El hijo del fotógrafo dice que Cataluña tuvo 25 años para comprar el archivo

NATALIA JUNQUERA – Madrid – 01/12/2009

La Generalitat de Cataluña se les ha echado encima acusándoles de “traidores” y “peseteros” por haber vendido el archivo de su padre, el fotógrafo Agustí Centelles -nacido en Valencia pero criado en Cataluña- al Ministerio de Cultura por 700.000 euros. La operación, que adelantó el sábado este diario, ha levantado ampollas en Cataluña, pero los hijos del fotógrafo, Sergi y Octavi, aseguran tener la conciencia muy tranquila y a sus abogados preparados para un contencioso administrativo en caso de que la Generalitat intente evitar que el archivo vaya al centro documental de la memoria histórica de Salamanca.

Por si acaso, ayer se dirigieron por escrito a la ministra Ángeles González-Sinde para exigirle que no ceda a la presión y lleve el archivo a Salamanca.

Sergi Centelles explicó ayer a EL PAÍS por qué han decidido vender. Frente a quienes les fustigan, ofrece dos argumentos casi aplastantes: que la Generalitat ha tenido 25 años para adquirir el archivo y no lo ha hecho, y que tenían una oferta de salida de Christie’s por 850.000 euros y la han rechazado porque corrían el riesgo de que la obra de su padre fuera encerrada en casa de un coleccionista.

“Con nuestra edad -Sergi tiene 72 y Octavi 62- la lucha por difundir el trabajo de nuestro padre se nos hacía un poco pesada”, explica el segundo. Un comité de expertos, entre los que figuran los historiadores José María Abril y Gabriel Cardona, profesor en la Universidad de Barcelona, estudió con ellos las ofertas. La del Gobierno central les pareció la mejor: “Es el que más proyección puede dar al archivo, con exposiciones en EE UU, la creación de un premio internacional de fotografía con su nombre…”

Afirma Sergi Centelles que la Generalitat no se interesó por el archivo hasta que supo que el Gobierno lo quería. “Este pataleo se debe a la ineptitud de la consellería de Cultura, que se ha despertado a última hora y siempre ha minusvalorado el archivo. La Generalitat ha ignorado siempre a Agustí Centelles. Cuando supieron que el ministerio lo quería, ofrecieron 300.000 euros y luego 500.000, pero nunca concretaron el proyecto de difusión. Si nos hubieran garantizado eso, quizá el archivo no habría salido de Cataluña. Nos llaman peseteros y no hemos recibido nunca un euro por las exposiciones. En Barcelona hubo una sobre Capa que costó tres veces la cantidad por la que hemos vendido el arhivo”.

Sergi Centelles recuerda que el único reconocimiento que su padre recibió en vida, el Premio Nacional de las Artes Plásticas, se lo dio la misma institución a la que ahora han vendido el archivo: el Ministerio de Cultura. “Mi padre murió muy dolido con la Generalitat. En 1939 le dejaron tirado: le prometieron repatriarlo a México y terminó en el campo de concentración de Bram (Francia). Y en 1977, Pujol le dijo que su material podía levantar ampollas y que mejor no tocarlo”, afirma.

El fotógrafo, considerado como el Robert Capa español y autor de algunas de las fotos icónicas de la Guerra Civil, nunca se llevó bien con el ex presidente catalán. “En 1978, Pujol vino a una exposición de mi padre en un local de CiU. Mi padre le dijo: ‘se celebra aquí pero el militante es mi hijo, yo soy del PSUC’ [Partido Socialista Unificado de Cataluña] y a partir de ahí le puso una cruz”.

Centelles murió en 1985 y sus hijos, tras invertir 600.000 pesetas en escanear las fotografías, se dedicaron a custodiar el tesoro. “Ninguna administración mostró interés por este trozo de la historia de España. Sólo UGT ofreció 26 millones de pesetas en 1986″.

Sergi asegura que le cuesta desprenderse de las 10.000 fotografías de su padre. Especialmente de una en la que una madre abraza a su hijo muerto tras un bombardeo en Lleida: “La he visto mil veces, pero aún me pone la piel de gallina”

Font: http://www.elpais.com

Més informació:

• Agustí Centelles i Ossó : l’Enciclopèdia – enciclopedia.cat
• Agustí Centelles i Ossó – Viquipèdia
• Fotògraf en temps de guerra (Diari de l’escola)
• Vídeo: http://www.3cat24.cat/video/1667659
• Vídeo: Els fills del fotògraf Agustí Centelles al Matí de CR.
• Fotogaleria
• Vídeo: Tota l’obra del fotògraf
• Vegap
  

Aminatou Haidar, activista sahrauí en vaga de fam

• Aminatou Haidar, activista sahrauí
  
• Sàhara Occidental (Viquipèdia)
  
• Sàhara Occidental (Enciclopèdia)

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• Un altre vídeo
• Rio 2016 al Diari de l’Escola

Matèries de l’àrea de Ciències Socials,
Estructura i contingut, PAU 2010:

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_hist1_2010.pdf

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_geog1_2010.pdf

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_hart1_2010.pdf

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_filo1_2010.pdf

Font: http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/index.html

Webs recomanades:

Viatgeaddictes
Companyies, vols, visats, vacunes, assegurances, hotels, guies
Vols, hotels, taxis a bon preu: Travelprice · Trabber
Catalans pel món · Mapa
Afers exteriors · Vídeos
km33 · Vídeos
Viasfera.org: agenda d’ànimes nòmades
El bloc dels viatges: diaris, quaderns, blocs i webs
Travel National Geographic
La Terra vista des del Cel

Enciclopèdia Catalana
Viquipèdia
Diccionaris català: àrab · urdú · amazic · xinès
Google Maps
Panoramio: mapes i fotos del món
Convertidor de monedes · Un altre convertidor
L’hora al món · Flash
Estats independents i territoris

Viatja amb salut
Recomanacions del Ministerio de Asuntos Exteriores
Lonely Planet
Viatges a l’estranger
Banderes dels estats del món
Banderes animades del món
Llista de monedes del món
Músiques del món (Nat Geo Music) · Mondomix

1. Cartografia 2. La Terra 3. El medi físic 4. Continents i oceans 5. El paisatge 6. Medi ambient 7. La història 8. La prehistòria 9. Mesopotàmia i Egipte 10. Grècia 11. Roma 12. Roma a Catalunya

*

1. La societat 2. Població i poblament 3. Economia 4. Política (I) 5. Política (II) 6. Diversitat cultural 7. Fi del món antic 8. Islam i Al-Andalus 9. Alta edat mitjana 10. Orígens nacionals 11. Baixa edat mitjana 12. Corona d’Aragó

*

1. La població 2. Medi ambient 3. Sector primari 4. Sector secundari 5. Sector terciari 6. Les ciutats 7. Divisió territorial 8. Estat espanyol 9. Un món desigual 10. Diversitat cultural 11. Les regions del món 12. Europa i la UE

*

1. L’edat moderna (I) 2. L’edat moderna (II) 3. L’edat moderna (III) 4. Fi de l’antic règim 5. Revolució industrial 6. S. XIX. Estat espanyol 7. Nacionalisme i colonia-lisme. I Guerra Mundial 8. Període entreguerres 9. La Restauració 10. Segona República 11. II Guerra Mundial i la postguerra 12. El Franquisme i la democràcia

GEOGRAFIA 2n Batxillerat

Glossari de Ciències Socials. Geografia
Tema01: Geografia i espai
Tema02: El món un espai divers
Tema03: La Unió Europea (UE-27)
Tema04: Espanya a Europa i al món
Tema05: El relleu espanyol
Tema06: El clima i el paisatge
Tema07: Les aigües
Tema08: Altres recursos naturals
Tema09: Els paisatges rurals
Tema10: Els paisatges industrials
Tema11: El sector serveis
Tema12: La població espanyola
Tema13: El poblament urbà: les ciutats
Tema14: La població i el medi ambient
Tema15: L’Espanya de les autonomies
Test, activitats, Bibliografia…

Ciències Socials, 3r ESO

01. El relleu
02. Paisatges de la terra
03. Organització econòmica de les societats
04. L’agricultura, la ramaderia, la pesca
05. La indústria i l’energia
06. Els serveis. El desenvolupament del turisme
07. El comerç i el transport
08. L’economia espanyola
09. Organització política de les societats
10. La Unió Europea
11. Organització política del territori
12. La globalització: cap a un sistema mundial
13. L’organització de l’espai
14. Els fenòmens migratoris

Història, 2n ESO

Tema 01: L’islam i Al-Ándalus
Tema 02: L’Europa feudal
Tema 03: La ciutat medieval
Tema 04: Formació i expansió dels regnes peninsulars
Tema 05: Els grans regnes peninsulars
Tema 06: El Regne de València (1238-1707)
Tema 07: Renaixement i reforma
Tema 08: La monarquia autoritària dels Reis Catòlics
Tema 09: Els grans descobriments geogràfics
Tema 10. L’Imperi dels Àustries
Tema 11. El segle del barroc
Tema 12. El Regne de València a l’Edat Moderna

I més …

Història del món contemporani

L’Antic Règim
La Revolució Industrial
La Revolució Americana
La Revolució Francesa
L’època napoleònica
La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes
La unificació d’Itàlia
La unificació d’Alemanya
Les teories socialistes
El moviment obrer
La Segona Revolució Industrial
Imperialisme i colonialisme
La Primera Guerra Mundial
La Revolució Russa
El crac de 1929
Els feixismes
El feixisme italià
El nazisme alemany
La Segona Guerra Mundial
La guerra freda i la política de blocs
Descolonització i Tercer Món
La Unió Europea

Història

El reformisme borbònic
La guerra del Francès
El regnat de Ferran VII
L’emancipació de les colònies americanes
El carlisme
El regnat d’Isabel II
El Sexenni revolucionari
La Restauració
La crisi de la Restauració
El catalanisme
El moviment obrer espanyol i català
La Segona República
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
El franquisme
El franquisme a Catalunya
Transició i Democràcia
La transició a Catalunya
Les constitucions espanyoles
El sistema polític espanyol i català
Economia i societat en el segle XIX
Economia i societat en el segle XX

Història del Futbol Club Barcelona

1899-1924
1924-1949
1949-1974
1974-1999
A partir de 1999

Continguts del web

EDUCACIÓ I ENSENYAMENT
Recursos generals
Recursos estudiants
Estudis a Catalunya
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
Recursos Internet
Cronologia
Bibliografia
Vocabulari
Personatges
Ciències Socials
Temes Història
AULA
Aula de Socials
Alumnes IES Antoni Cumella
Educació Granollers
ENTORN
Granollers
Vallès Oriental
Barcelona
Catalunya
FAVORITS
Directori d’enllaços d’interès general
BUXABARÇA
Especial
F.C.Barcelona

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• A tota pantalla
• Evolució urbanística de Barcelona (slideshare)
  

Imatge

Geològic

• ICC

http://www.3cat24.cat/especials/guerracivil/

Més especials del 3cat24:

• Els últims dies de la Guerra Civil
• Recuperem la memòria històrica
• Franco ha mort, 30 anys després
• Més Especials

· Des de finals d’octubre aquest diari ha posat a disposició de qualsevol persona, sense necessitat de registre, un patrimoni històric de 127 anys de publicacions. És una poderosa eina de recerca dels fets passats al nostre país, que té un portal propi de recerca. Tres són les diferents formes : per paraules clau, per dia i per tendència, de forma i manera que podem escriure la paraula “Estat d’Autonomia” i cercar-nos un històric d’aparicions de la paraula a la seva base de dades. Un instrument poderós que, en bones mans, i amb les explicacions adients, servirà per a refrescar la memòria històrica del país des de les aules. O cercar la portada del diari amb les notícies més importants en la data del nostre naixement, per exemple. Font.

· Quina cara feia l’actualitat el dia del teu naixement? Ara ho pots consultar. “La Vanguardia” ha obert la seva hemeroteca digital, on pots buscar la portada del diari barceloní del dia que vas néixer. Aquesta curiositat és només una de les moltes possibilitats que ofereix el rotatiu més antic que encara es publica a Catalunya. Fins fa poc, l’hemeroteca del diari estava restringida a un accés de pagament. Ara, però, està oberta a tothom i s’ha millorat amb criteris de recerca per anys i per paraules clau. En total, 127 anys d’història del periodisme a la xarxa. Font.

• Hemeroteca de La Vanguardia

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• 1-22.pdf
• 23-47.pdf
• 48-68.pdf
• 69-92.pdf
• 93-114.pdf
• 115-130.pdf
• 131-154.pdf
• 155-170.pdf
• 171-192.pdf
• 193-214.pdf

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• Amèrica, a blanc o negre (especial 3cat.24)
• Les eleccions en 10 preguntes
• Estats Units d’Amèrica, Enciclopèdia Catalana
• Mapa EUA en català

• Termes financers · Diari de l’escola
• La crisi financera i el paper de l’Estat, Diari de l’escola
• La crisi mundial, 3Cat24
• La crisi, LV
• L’Avui, Economia
• Diccionari d’economia
• 3Cat24. Economia
• Xavier Sala Martín, La Crisi (I)
• Article: Els efectes de la crisi econòmica
• La bombolla immobiliària
  
• La crisi de 1929

http://www.europarl.cat/ 

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial.Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s’ha tancat és simplement perquè s’han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.

Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més visites més possibilitats hi ha que s’ho repensin!

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

PASSA-HO, si et plau.

Font: missatges difosos per Internet

• La Web
• Galeria de fotos, 100 fotografies, amb sons i veus

Poodwaddle.com

Poodwaddle.com

Poodwaddle.com

Poodwaddle.com

Poodwaddle.com

1.1.- Del text informatiu al text didàctic
1.2.- Text i organigrama didàctics. Variables bàsiques
1.3.- Estructura d’un organigrama. Elements, jerarquies i relacions
1.4.- Elaboració d’un organigrama a partir d’un text didàctic
1.5.- Llistats i organigrames

Organigrames teòrics

2.1.- Estructura triangular bàsica: elements i relacions
2.2.- Estructura triangular bàsica: augment d’elements
2.3.- Visualització de la jerarquia i de l’evolució temporal
2.4.- Estructures triangulars i circulars de tres nivells
2.5.- Organigrames funcionals

Organigrames reals

3.1.- Seqüència temporal. Evolució geològica d’Espanya
3.2.- Comparació: comerç, immigrants i societat receptora
3.3.- Circuit-oposició: moviments migratoris
3.4.- Gradació de dificultats: moviments migratoris
3.5.- De l’organigrama al dibuix

Dibuixos informatius

4.1.- Migracions i moviments pendulars
4.2.- Paisatge del litoral valencià
4.3.- Model de creixement de la ciutat espanyola
4.4.- Àrea Metropolitana: estructura territorial
4.5.- Àrea Metropolitana: elaboració d’un perfil
4.6.- Àrea Metropolitana: anàlisi d’un perfil

Dibuixos-treball

5.1.- Elaboració d’un organigrama
5.2.- Dinàmica general de la població
5.3.- Dinàmica dels factors biològics
5.4.- Dinàmica dels factors socioeconòmics
5.5.- Tipus d’evolució de la població

Amb la creació recent del Dipòsit Digital de la UB, dins de l’apartat dedicat a la docència (OMADO) i la col·laboració de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya del Departament d’Educació es posen a l’abast del professorat de secundària i batxillerat una relació de materials per a la creació de recursos didàctics en geografia propis.

Els temes que es tracten constitueixen una part del programa de l’assignatura optativa d’especialitat de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, anomenada Recursos didàctics en geografia i que fou pensada per als estudiants que volen dedicar-se a l’ensenyament. Cada tema està construït i elaborat per a explicar, als estudiants de la Facultat, la diversitat de formes i sistemes que té el professorat per transmetre uns continguts, per a desenvolupar unes habilitats i per a buscar la col·laboració i les aportacions dels estudiants en la construcció del coneixement.

Per tal de facilitar l’accés als materials al professorat de secundària i batxillerat, s’ha preparat per a cada tema una versió específica que explica els objectius essencials i l’ús adequat de cadascun dels temes.

Els materials estan formats per textos, llistats, organigrames teòrics i reals, dibuixos informatius i dibuixos/treball, i són recursos polifuncionals (en diferents formats electrònics) en relació a l’edat i capacitat dels estudiants i a l’etapa del procés d’aprenentatge.

Josep Pons Granja
Professor Titular Emèrit del Departament d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona

Font: http://www.xtec.cat/recursos/socials/recursgeo/index.htm

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Moscou
Es compleixen 50 anys del vol espacial de la gossa Laika
Actualitzat a les 13:03 h 03/11/2007

Fa 50 anys, la petita gossa Laika volava cap a l’espai. Va ser el 3 de novembre del 1957 quan un coet la va enlairar a l’”Sputnik-2″. Un viatge que no havia fet ningú abans i que va suposar el primer pas per explorar més enllà del cel. Rússia i tot el món espacial commemora ara el seu vol. Laika era una gossa petita, capturada pels carrers de Moscou, que reunia els requisits físics de fer menys de sis quilos i de 35 centímetres d’alçada. Els científics van creure que un animal de carrer, acostumat a lluitar diàriament per la supervivència, suportaria més bé l’experiment que no pas un gos de raça. Tot i així, va morir poc després del llançament.

Oficialment, es va anunciar que Laika havia de tornar a la Terra en paracaigudes però va morir sense dolor al cap d’una setmana en òrbita. En realitat, l’animal només va sobreviure unes hores després del llançament, i va morir a causa de la calor i, sobretot, del pànic. De fet, les presses propagandístiques de la carrera espacial van fer que s’amagués que Laika la llançaven sense mòdul de retorn i, per tant, ja estava decidit que sacrificaria la vida per demostrar la resistència dels éssers vius en condicions d’ingravidesa.

Aquests fets, però, no fan més que engrandir la llegenda de la primera exploradora espacial. Laika va passar a la història quan va ser enviada a l’espai a bord de l’”Sputnik-2″ el 3 de novembre de 1957, un mes després del llançament de la primera nau espacial, l’”Sputnik”.

Precursora d’un somni

El màxim dirigent soviètic, Nikita Kruschev, volia commemorar el 40 aniversari de la Revolució d’Octubre amb la posada en òrbita del primer coet tripulat. Una utopia per a l’ésser humà en les condicions actuals, però factible per a un animal. Hi havia d’haver una sèrie de condicions i un gos era la millor opció.

Aquí apareix Laika, una petita gossa reclutada en els carrers de Moscou i que havia estat entrenada durant diversos anys per viatjar a l’espai. Havia estat seleccionada entre centenars perquè complia amb els requisits físics, però també per la seva resistència. De fet, l’animal va superar amb nota els mateixos exàmens i proves que després s’aplicarien als humans.

Per desgràcia, per satisfer les demandes de Kruschev, el pare de la cosmonàutica soviètica, Serguéi Koroliov, va haver d’improvisar sobre la marxa una càpsula espacial sense mòdul de tornada. La vida de Laika tenia data de caducitat perquè la gossa mai podria tornar a la Terra i sacrificaria la seva vida per demostrar la resistència dels éssers vius a les condicions d’ingravidessa.

Laika va viatjar a l’interior d’una cabina agafada amb un arnès especial. Bevia aigua a través d’uns dispensadors i menjava en forma de gelatina. Les seves constants vitals es van mantenir normals durant l’ascens i l’entrada en òrbita però després només va sobreviure durant unes cinc o set hores.

El primer cosmonauta de la història, Yuri Gagarin, va haver d’esperar tres anys i mig per complir la utopia de solcar les estrelles.

Un història propagandística

Els fets reals de la curta odissea de Laika no es van saber fins al 2002. Fins llavors, s’havia dit que Laika va morir en calma després d’una setmana d’òrbita terrestre. A més, s’assegurava que hi havia un dispositiu preparat perquè tornès a la Terra en paracaigudes.

El científic de l’Institut de Problemes Biològics de Moscou, Dmitri Maláshenko, va desvetllar el misteri el 2002 durant un congrés espacial a Houston: Laika havia mort a causa de la calor i al pànic.

Una estàtua en la seva memòria

Ara, un cop se sap la veritat, membres de l’equip que va ensinistrar en la dècada dels anys 50 del segle passat els “gossos astronautes” han erigit a la sortida de l’estació de metro Dinamo de Moscou una estàtua a la seva memòria. Laika va ser l’últim gos a ser enviat a l’espai en una nau sense sistema de tornada.

En total, l’URSS va realitzar 29 vols espacials amb gossos entre el juliol de 1951 i el setembre de 1962, dels quals vuit van acabar en tragèdia, mentre que la resta de gossos van poder tornar en paracaigudes

Font: 3cat24

Neus Català, un testimoni de lluita contra l’oblit

[...] Avui, aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats del front o bé fabricant material bèl•lic en els camps annexos

La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones, i també infants”

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels Camps d’extermini nazis de Ravensbrück. Aquesta dona, nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que van fer milers de dones espanyoles”

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat quan la nostra República i que van tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país [...]

Igualada, 16 de març de 2007

Presentació d’Elisenda Belenguer Elisenda Belenguer, és historiadora, membre de la Fundació Pere Ardiaca
[...] i autora del llibre “Neus Català, memòria i lluita” [...]

Font: http://www.amicalravensbruck.org

Homenatge a l’última supervivent del camp nazi de Ravensbrück

Marta Aznar
En el marc de la celebració del 75 anys de proclamació de la II República, aquest diumenge, l’Ajuntament de Ripollet ret homenatge a Neus Català, l’única supervivent catalana del camp nazi de Ravensbrück (Alemanya). A l’acte – que se celebrarà al consistori a les 12:30 hores – assistiran l’alcalde de la ciutat Juan Parralejo, el conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i la titular d’Interior, Montserrat Tura.

L’acte d’homenatge a Neus Català comptarà amb els parlaments dels tres polítics i també de la protagonista de l’esdeveniment. Després, l’alcalde de Ripollet descobrirà una escultura realitzada per l’artista Salvador Manyosa en honor a Neus Català a qui també se li lliurarà un llibre amb dedicatòries escrites per personalitats i ciutadans.

Neus Català i Pallejà, amb més de 90 anys, és l’única supervivent del camp de concentració per a dones de Ravensbrück, a Alemanya. Neus Català va arribar allà al 1944 després de participar activament en la lluita contra el franquisme. Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura i va començar a col•laborar en l’organització dels maquis, fent d’enllaç. El 1943 va ser detinguda, i un any després va ser deportada a Ravensbrück, i d’allà al camp de Flossenburg. En ser alliberada, va tornar a França on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.

L’any 1985 publica De la resistencia y la deportación, un recull de les experiències de 50 dones republicanes exiliades, resistents a França i després deportades a camps d’extermini nazis. Totes elles són mortes. L’únic testimoni que en queda és el de Neus Català.

Font: http://www.lamalla.net/dona/article?id=117922

Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005

Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació

El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí

L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació

És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.

Un estil prepotent

L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.

La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.

Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.

La història pendent

Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.

L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.

Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya

El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen

Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.

Indignació a Àustria

El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.

Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski

Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.

Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor

L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.

El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa

Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.

Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

MEDI AMBIENT

Més previsió i seguir en el camí de l’estalvi

En l’actual panorama de sequera no hi ha solucions fàcils a la vista, coincideixen els experts en medi ambient consultats per l’AVUI, tenint en compte, apunten alguns, la “controvèrsia política” que envolta el tema i el fet que falta informació per poder fer una anàlisi acurada de totes les alternatives. Hi ha coincidència a destacar que cal actuar amb més previsió, que el transvasament del Segre no és una bona opció (tot i que alguns el veuen inevitable en la situació extrema actual, mentre que d’altres són més partidaris de la interconnexió). Defensen que a mitjà i llarg termini caldrà continuar apostant pel camí iniciat en la millora de l’estalvi i la reutilització del

Ramon Folch

Doctor en biologia i socioecòleg

“L’aigua no s’improvisa”, afirma Ramon Folch, un dels especialistes en medi ambient de més prestigi de Catalunya. L’actual sequera deixa en evidència que s’havien d’haver fet previsions més acurades i tenir en consideració els escenaris més pessimistes, que son els que s’estan produint. “Ara, a corre-cuita, no se m’acut que es pugui fer gran cosa més del que ja s’està intentant posar en marxa: molt estalvi, màxima reutilització, aigua dels aqüífers, vaixells…”, indica Folch abans de reconèixer que la camisa no li arriba al cos perquè “si les coses van molt mal dades potser no hi arribarem a temps”. Respecte al transvasament temporal del Segre, Folch indica que “donades les circumstàncies extremes i sempre que sigui una actuació puntual, potser s’haurà d’acceptar que no hi ha més remei que assumir-lo”. En tot cas, “la sequera d’aquesta temporada ens ha de servir de lliçó per fer els deures”. Per a aquest expert, els deures a mig fer són, entre moltes altres actuacions, l’aprofitament d’aigua de pluja i “el rescat de les aigües depurades”, que podrien sumar una aportació de 200 hectòmetres cúbics d’aigua a Catalunya.

Rafael Mujeriego

Catedràtic d’enginyeria ambiental de la UPC. President del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de Catalunya

La controvèrsia política dificulta l’estudi de la realitat actual i l’adopció de les millors solucions tècniques al problema de la sequera, argumenta Rafael Mujeriego. Tot i que la Generalitat no ha facilitat totes les dades necessàries per fer una anàlisi tècnica acurada, el president del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua (òrgan assessor del departament de Medi Ambient) coincideix amb el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports quan afirma que el transvasament del Segre “no sembla la millor alternativa”. Per contra, caldria estudiar més a fons, i sense prejudicis, l’alternativa de connexió de les xarxes de subministrament de Tarragona i l’àrea de Barcelona, indica Mujeriego. A mitjà i llarg termini, “cal fer un discurs diferent perquè tot indica que les pluges seran més esporàdiques i les sequeres més recurrents”. Per tant, cal millorar l’eficiència en sectors com l’agrícola i preparar els centres d’intercanvi de drets de l’aigua. El Roine continua sense ser una alternativa viable des del punt de vista ecològic i econòmic.

Lucila Candela

Professora d’enginyeria del terreny de la UPC. Membre del Consell Nacional de l’Aigua del ministeri de Medi Ambient

En l’actual panorama de la sequera no hi ha solucions fàcils a la vista, i menys encara si no s’han posat sobre la taula les informacions necessàries per fer una anàlisi acurada, explica Lucila Candela, una de les persones que van poder expressar els dubtes tècnics sobre el Pla Hidrològic que va elaborar el govern del PP. De moment, en aquest sentit, no es pot saber realment si el projecte de transvasament del Segre és factible o no, ni quin seria el cost real de l’obra, ni la disponibilitat real d’aigua… Per endavant, però, Lucila Candela reconeix que un dels problemes és que no es pot parlar de transvasaments, i no per qüestions tècniques, sinó per tàctiques polítiques i per la càrrega social d’aquesta paraula. Per no tornar a caure en els mateixos errors, l’experta de la UPC demana que es facin “bons balanços i bones prospectives, anàlisis més acurades sobre la realitat actual i les expectatives de pluviometria, que realment no són gens positives”. A partir de les dades, caldrà planificar el futur amb més marge de seguretat, incrementar la capacitat dels recursos, millorar l’eficiència i només en ultimíssim extrem pensar de nou en els transvasaments.

Narcís Prat

Catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i assessor del conseller de Medi Ambient i Habitatge

Narcís Prat ha sigut un dels primers especialistes que han deixat clara la seva opinió sobre el projecte elaborat pel departament de Medi Ambient per fer front a la sequera. “Transvasar el Segre des del Cadí és la pitjor opció”, va explicar Prat en una entrevista a l’AVUI que han recollit desenes d’entitats com a punt de referència sobre aquesta polèmica proposta. Aquest catedràtic d’ecologia de la UB és, a més, un dels pocs experts que han conegut de primera mà les dades analitzades pel departament de Medi Ambient per intentar solucionar un problema que té revolucionat mig Catalunya. A banda de la visió general que li aporta ser un dels principals promotors de la denominada nova cultura de l’aigua, Narcís Prat aporta a aquesta polèmica una visió clara de la protecció de la vida dels rius. És evident que cal garantir el subministrament d’aigua als ciutadans, afirma Prat, però això s’hauria d’aconseguir sense haver de destruir els ecosistemes de forma irreversible. El futur s’ha de dibuixar continuant en el camí de l’eficiència, l’estalvi, la recuperació de recursos que anys enrere es consideraven inservibles i noves alternatives com les dessalinitzadores. Els grans transvasaments d’aigua no seran mai una bona alternativa, indica Prat. En concret, la proposta del Roine podria convertir-se en un malbaratament de recursos econòmics i en una font que promogués, de nou, la cultura del consumisme d’aigua.

Josep Carles Balasch

Professor d’hidrologia de superfície de la UdL

La solució per a una emergència com l’actual és molt difícil, perquè s’ha perdut massa temps i no hi ha una sola opció, afirma Balasch. A parer seu, el transvasament del Segre és una barbaritat perquè els cabals que porta a la Cerdanya són exigus i a l’octubre estaran entre 2 i 3 metres cúbics per segon com a màxim. “Treure aigua a la capçalera demostra poc interès per conservar el que tenim”: aquesta solució “faria malbé el sistema de ribera, d’una riquesa excepcional, al marge del perill per a la recuperació de la llúdriga i la fauna piscícola”, explica. Aquest professor d’hidrologia de superfície va destacar la dificultat del projecte de Medi Ambient, perquè “caldria un bombeig de més de 250 metres de desnivell fins a la boca del túnel del Cadí”. Segons aquest professor, el minitransvasament de l’Ebre permetria més aigua i el principal avantatge és que no té cap impacte ambiental “perquè treure un 0,6% de l’Ebre és insignificant”. Això sí, caldrien més quilòmetres de canonades. A mitjà i llarg termini, sosté que el minitransvasament segueix sent una bona opció i també el del Roine, però en aquest darrer, com que és internacional, la Generalitat hi té poc a dir. “S’han fet les coses amb tan poca cura que ara tot són urgències -declara-; ja fa quatre estius que hi ha alertes i els rius estan en un estat penós”. Balasch aposta per un canvi de model perquè l’actual es basa en grans consums i els abastaments s’esgoten. “Si ara es parla de l’Ebre i el Segre, què vindrà després?”.

Jordi Blay

Professor de geografia de la URV

Les restriccions són una amenaça “que hauria de fer reflexionar a tothom, ciutadans i govern”, explica Jordi Blay. El professor de la URV recorda que als anys 80, a Reus, quan no hi havia minitransvasament, es va restringir el consum fins a 20 hores al dia, i avui és un dels municipis del Camp que més estalvia. Blay atribueix l’estat d’emergència actual no a la sequera, “perquè anteriorment trobem registres pluviomètrics semblants”, sinó a una falta de previsió del govern anterior i al creixement “desorbitat i innecessari”, que porta més despesa d’aigua. Aquest creixement, critica Blay, s’ha dut a terme sense incentivar mesures d’estalvi i reutilització de l’aigua, com la instal·lació de sistemes de recollida de la pluja (les cisternes de la cultura mediterrània). En aquest sentit, malgrat no estar-hi d’acord, augura que si es continua amb aquesta dinàmica “els transvasaments seran l’única solució”. Blay els veu justificats si són puntuals, “però tot i així s’està creant un precedent” que entra en contradicció amb la nova cultura de l’aigua.

Sergi Sabater

Catedràtic d’ecologia i membre de l’Institut d’Ecologia Aquàtica de la UdG

Tant a nivell immediat com a mig termini, segons Sabater, el que s’ha de fer és encetar un debat científic i tècnic seriós per planificar cap on van els sectors socials, econòmics i naturals del país i, posteriorment, prendre decisions polítiques. Sabater creu que el debat s’hauria de lligar amb la planificació del territori i que caldria plantejar qüestions com si es pot conrear de tot a Catalunya o si s’hi pot mantenir el nombre d’indústries i piscines que hi ha. Com a ecòleg, admet que parlar de transvasaments el posa una mica “neguitós” per les conseqüències sobre l’ecosistema, però tampoc veu amb bons ulls la construcció de dessalinitzadores. Tot i així, com a ciutadà i tenint en compte la situació, entén aquestes decisions.

Font: L’Avui, 8 abril 2008

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• Recursos pedagògics
• Catalunya sota els efectes de la sequera
• Embassaments de Catalunya
• Estat dels embassaments de Catalunya
• Mapa d’embassaments
• CDAM, xarxes de control
• Embassaments: situació, característiques, nivells i volums
• Embassament de Sau: plànol i fotos

El 13 de febrer de 1937, fa tot just setanta anys, el vaixell de guerra italià Eugenio di Savoia bombardejava Barcelona i hi feia divuit morts. Era el primer bombardeig dels molts que hagué de sofrir durant la guerra del 1936-1939 la capital catalana, la primera gran ciutat europea víctima de bombardeigs sistemàtics.

Coincidint amb l’aniversari, la regidoria Ciutat del Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona ha preparat l’exposició ‘Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la guerra civil’, que, oberta avui mateix, es podrà visitar al Museu d’Història de Catalunya (MHC) fins el 13 de maig.

Font: Diari de l’Escola

L’exposició fa memòria dels bombardeigs sobre Barcelona i ret homenatge a les víctimes i a la resistència ciutadana. Quatre són els àmbits temàtics que la integren: ‘Trànsits’, que contrasta la vida quotidiana de la Barcelona actual amb el subsòl que amaga, una xarxa de més de 1.450 quilòmetres; ‘La ciutat sota les bombes’, que ensenya les conseqüències dels atacs; ‘Propaganda i contra-propaganda: veritats i mentides’, que fa avinent la importància del factor propagandístic durant la guerra; i ‘Teixint la supervivència’, que descriu la reacció ciutadana a la barbàrie.

En el marc de la commemoració del setantè aniversari dels bombardeigs sobre Catalunya durant la Guerra Civil, la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya promou una sèrie d’iniciatives, no tan sols a Catalunya, sinó en altres països europeus.

Protagonitzats per l’aviació feixista italiana, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, els bombardeigs sobre Barcelona viscuts els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 no només van causar pràcticament una quarta part del nombre total de les víctimes de bombardejos a la ciutat durant la guerra, sinó que van inaugurar un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil, una pràctica que ben aviat va ser coneguda per les poblacions de la resta del planeta.

El que es visqué a Barcelona fou compartit també àmpliament per la resta de Catalunya. Foren més de 140 les ciutats atacades, amb un total de prop de 5.000 víctimes durant els tres anys que durà la guerra, amb capítols especialment sagnants com ara els bombardejos patits per ciutats com Lleida, Granollers o Figueres. De fet, si en la història de la Guerra Civil hi ha un territori especialment afectat pels bombardejos, i en ell una ciutat particularment colpida, aquest i aquesta són Catalunya i Barcelona. Les seves víctimes representen el 70% de les morts produïdes per aquest motiu a l’Espanya republicana.

En aquest sentit vindicar, rememorar i explicar allò que va passar aquells terribles dies de la primavera del 1938 a Barcelona, no és tan sols un exercici de memòria de l’horror, sinó una aportació a la construcció de la memòria democràtica europea i global.

Font: Barcelona bombardejada

Webs

• Barcelona en flames
  Format:PDF
  Reportatge del setmanari Presència sobre els bombardeigs damunt aquesta ciutat.
• Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
  Format:PDF
  Reportatge del programa de la Televisió de Catalunya ’30 minuts’, sobre la tasca duta a terme per aquest enginyer.
• L’ofensiva final del feixisme
  Format:PDF
  Dossier del setmanari el Temps, que aplega testimonis de l’ocupació franquista d’algunes ciutats del país.
• They Still Draw Pictures
  Format:Web
  Més de sis-cents dibuixos fets per escolars durant la guerra del 1936-1939.
• Photojournalism During the Spanish Civil War
  Format:Web
  Fotografies del mateix conflicte bèl·lic.
• Imatges d’un bombardeig
• Biografia d’una bomba.
  Portal dedicat a perpetuar la memòria dels cercadors de mines i dels atatcs aeris soferts per les ciutats de tot el món.
  www.biografiadiunabomba.it
• Bombardeigs a Granollers.
  Portal d’informació multimèdia sobre els bombardejos que va patir la ciutat de Granollers durant la Guerra Civil.
  www.bombardejosdegranollers.info
• Bombardeigs a Manresa.
  Portal dedicat a donar a conèixer els bombardeigs franquistes a Manresa i recuperar els noms i les històries de les persones que hi van morir.
  www.guiamanresa.com/bombardeigs

View Larger Map

View Larger Map

View Larger Map

El Tíbet és situat a l’Àsia central, a l’altiplà més elevat del món (altituds de 4.000-5.000 m), vorejat de serralades impressionants: Kunlun, Karakoram i Himàlaia, on es dreça l’Everest. Els tibetans tenen llengua pròpia (tibetà) i professen una branca distintiva de la fe budista (budisme tibetà, també anomenat lamaisme). El país, històricament cobejat per mongols i xinesos, fou ocupat per la Xina el 1950. Al cap de quinze anys, el 1965, aquest país establí l’anomenada Regió Autònoma del Tíbet, però sense gens d’autonomia. A més a més, els tibetans expliquen que aquesta regió amb prou feines si abasta la meitat del Tíbet històric.

Els anys 1960-1970 la Xina menà una política encaminada a anorrear la identitat nacional del Tíbet amb la destrucció d’un gran nombre de monestirs budistes. Els tibetans creuen que aquest mateix propòsit té l’arribada en massa de xinesos, els grans beneficiaris del creixement econòmic d’aquestes últimes dècades. Contra aquesta situació, s’ha aixecat la veu del Dalai Lama, símbol de la resistència pacífica del Tíbet i premi Nobel de la Pau (1989).

Font: Diari de l’escola: el Tibet i l’ocupació xinesa

JO ESTIC A FAVOR

• d’aturar el trasllat de colons xinesos al Tibet i la discriminació dels tibetans.

• de la protecció i preservació de la identitat tibetana: cultura, llengua, medi ambient i tradicions religioses del Tibet.

• del compliment de la llei al Tibet.

• de l’alliberament immediat de tots els presoners polítics tibetans, incloent el genuí Panchen Lama Gedhun Choekyi Nyima (desaparegut fa 12 anys).

• d’acabar amb els avortaments forçats, infanticidis i esterilitzacions de les dones tibetanes.

• de dir NO als atacs indeguts, absurds i insultants contra el Dalai Lama i dir SÍ al seu retorn al Tibet com a líder espiritual de la seva gent.

• dels 6 milions de tibetans que actualment són hostatges de la Xina.

DEL TIBET

Font: Fundació Casa del Tibet a Barcelona

Xina i Jocs, vergonya global

16 de març de 2008

Això que en diuen família olímpica assisteix aquests dies a la repressió de les reivindicacions de democràcia i llibertat al Tibet per part del Govern que mana a l’Estat que organitza enguany els Jocs Olímpics. D’aquí a poc més de quatre mesos, esportistes d’arreu del món aterraran a Pequín i participaran a l’acte de legitimació més gran que pot desitjar qualsevol règim al planeta. I s’espera que tothom aplaudeixi i calli.

El Comitè Olímpic Internacional demostra que no li importa gens ni mica que el Govern xinès trepitgi la Carta Olímpica sense miraments. L’article 2 d’aquest text, que representa que regeix el Moviment Olímpic, diu literalment: «L’objectiu de l’Olimpisme és situar l’esport al servei del desenvolupament harmoniós de l’home, amb la mirada posada a promoure una societat pacífica i preocupada per la preservació de la dignitat humana». Pel COI, que l’exèrcit entri a Lhasa i mati manifestants, que detingui monjos, que impedeixi la llibertat d’expressió i que reprimeixi els anhels de llibertat dels tibetans deu ser la gran contribució de la dictadura xinesa a aquesta «societat pacífica» i a la «preservació de la dignitat humana». Per ser coherents amb el criteri, els Jocs de 2016 podrien anar a parar a alguna ciutat de l’Iran, de Birmània o de Zimbabwe.

En definitiva, quan el COI no alça ni una mínima veu de protesta, l’única cosa que està fent és acceptar que altres disparin amb bala contra la seva pròpia teulada, contra aquesta Carta que se suposa que és la guia de l’olimpisme. La Xina és forta i s’hi sent, i no té cap mena de pudor a tacar-se les mans de sang davant de tot el món. Tota indecència pública és benvinguda a canvi de la propaganda mundial que el règim xinès ha comprat a base de talonari. Pequín 2008 obre de nou la porta a la politització dels Jocs, a la utilització d’aquest esdeveniment a glòria i benefici d’una dictadura, com a Berlín l’any 1936. Vergonya al COI i a tots els que ho permetran.

Font: Móndivers

Més webs:

• Wikipèdia
• Una bandera pel Tibet
• El Tibet, història d’una discriminació
• Loliplanet

• A tota pantalla
• Font: http://www.mapsofwar.com/ind/american-wars.html

Which presidents and political parties were responsible for America’s deadliest wars? To what extent can you blame a president or a political party for choosing to go to war? This map may hold some answers. It illustrates the history of American war from 1775 to 2006. War is a necessary evil. Politics, however, shouldn’t be.

Quins presidents i partits polítics són responsables de les mortals guerres on han participat els EUA? Fins a quin punt es pot culpar a un president o un partit polític per a l’elecció d’anar a la guerra? Aquest mapa pot donar algunes respostes. S’il·lustra la història de la guerra de 1775 a 2006. La guerra és un mal necessari. La política, no obstant això, no ho ha de ser.

Un mal necessari?

• A tota pantalla
• Font: http://www.mapsofwar.com/ind/imperial-history.html

• A tota pantalla
• Font: http://www.mapsofwar.com/ind/march-of-democracy.html

• A tota pantalla
• Font: http://www.mapsofwar.com/ind/history-of-religion.html

  Minuts per la nostàlgia: el cas Serrat, el 1968
Dissabte, 22 de febrer de 2003 a les 0:08
Informa: Ignasi Fleix

L’afer Operación Triumfo-Beth-Eurovisión darrerament ha ocupat un espai important al fòrum de Racó Català ocasionant des de temperades a abrandades intervencions. Possiblement molts dels que han intervingut en aquests debats ho han fet sense tenir present que no és la primera vegada que un cantant català, i el poble de Catalunya es troba en aquesta disjuntiva. Parlo del 1968, quan Joan Manuel Serrat, després d’haver estat seleccionat per representar TVE a Eurovisión va refusar participar-hi pel fet no poder-ho fer en català. Aquella actitud li va costar un “desterrament” temporal i les conseqüents mesures de repressió econòmica i de mercat. Però la qualitat humana i artística del personatge van impedir que aquestes accions de càstig afectessin la seva dilatada i exitosa trajectòria.

A continuació us transcric literalment un fragment del llibre “La Nova Cançó” de Jordi Garcia-Soler (Edicions 62), on es relata l’afer Serrat-Eurovisión. Malgrat l’extensió del text recomano la seva lectura atenta, perquè la història és sucosa, conté elements velats –motivats per la data de la seva publicació: el 1976- i, a més, considero que es tracta d’un bon material per reflexionar al voltant del tema “OperaciónTruimfo-Beth-Eurovisión” des d’una perspectiva valenta.

La «bomba Serrat»

L’any 1967 va quedar molt clar que l’opció inicial, encara avui plenament vigent, de reivindicació exclusivament lingüística i cultural seria refusada amb força, mentre que la cançó catalana comercialitzada o practicada a través d’un plurilingüisme més o menys clar i evident seria acceptada i, fins i tot, sostinguda per part del sistema cultural establert i tot el complex i poderós engranatge deIs mitjans de comunicació de massa existents al nostre país i, en general, a tot l’Estat.
I com a eloqüent demostració de tot això, la creixent ascensió de Joan Manuel Serrat. Televisión Española li donava suport i amb ella, com a curiós reflex, tots els mass media nacionals i estatals. Així ens ho explica l’Àngel Casas:

«Joan Manuel Serrat, com la resta de cantants nascuts a l’ombra de la “nova cançó”, havia tingut més aviat poques oportunitats a Televisión Española. La veritat és que per a TVE, Serrat practicament no existia. Devia ser un més deIs qui cantaven en català o, en el pitjor deIs casos, un d’aquests cantants “que fan política”.
»Això no obstant, ja l’any 1967, Joan Manuel Serrat i les seves cançons havien creuat l’àmbit estrictament català i els seus discs començaven a treure el cap en alguns establiments de Madrid.
»”El Gran Musical”, el programa “pop” de la Cadena SER, s’havia apuntat un exit fins i tot a Catalunya -on aquesta emissió mai no arriba a tenir l’èxit viu que tenia a la resta de la península-, en oferir la seva hora de programa la veu, la guitarra i les “petites coses” de Joan Manuel Serrat, després d’haver estat “punxant” durant moltes setmanes el disc que contenia la Cançó de matinada.
»El clima era eufòric i l’èxit fou abassegador. Serrat, en català, es convertia en l’ídol de tota Espanya.
»¿ Un triomf de la nova cançó o una mostra de la subtil habilitat madrilenya per integrar els de “províncies”?»

El cert és que Serrat, cantant encara només en català, s’havia convertit en el nou ídol de la cançó popular a tot l’Estat espanyol. La seva Cançó de matinada, sens dubte la seva creació millor i més sensible, va ocupar molt de temps els primers llocs de totes les llistes d’èxits espanyols, i en Serrat es va convertir gairebé de sobte en l’indiscutible successor de Raphael a nivell de grans masses. Sorgit del grup Els Setze Jutges i cultivador d’un estil que rebia, a parts iguals, influències d’alguns grans cantautors francesos -Jacques Brel, sí, però encara molt més Guy Beart i, en menys grau, Salvatore Adamo- i de les tonades espanyoles d’anys anteriors, en Serrat havia sabut connectar ‘amb la sentimentalitat popular d’aquella època, amb el gust massiu de sectors amplis de públic, i ho havia fet cantant en català. EIs seus èxits es multiplicaren vertiginosament, en un crescendo molt notable. L’1 d’abril de 1967, després de la Jacinta, en Marian Alberó i Joselyne Jocya, en Serrat ocupa la segona part d’un parell de recitals que se celebren al Palau de la Música Catalana –fins llavors només en Raimon havia actuat allí tot sol, tot i que més tard també ho han fet, a més del mateix Serrat, en Lluís Llach, en Francesc Pi de la Serra, l’Enric Barbat, l’Ovidi Montllor i la Maria del Mar Bonet. Poc temps després d’aquells recitals triomfals, que ,ja marquen el seu llançament al més alt nivell de popularitat, en Serrat és considerat «important de l’any», en un concurs de caràcter gairebé oficial, i els premis i els reconeixements públics a la seva tasca arriben un rera l’altre. I també arriba la crisi, que un cop més té com a catalitzador la concessió anual del Gran Premi del Disc Català; aquell any l’obté en Serrat en més d’un apartat i, poc després, també li és atorgat el Gran Premio Nacional del Disco.

Seguidament, gairebé sense solució de continuïtat, corren els primers rumors sobre el bilingüisme imminent d’en Serrat. El mateix Serrat havia declarat que no pensava cantar en castellà «porque no me da la gana»… Però li va donar la gana molt poc temps després. La noticia va sorprendre alguns, la majoria, mentre que d’altres, defensors, de totes totes, del cantant, la van considerar absolutament lògica i normal. El 16 de gener de 1968 surt una noticia igual de sorprenent: en Serrat representarà a Televisión Española al Gran Premi de la Cancó d’Eurovisió. Tot i que pugui resultar insistent, potser convé tornar a citar aquí l’Àngel Casas, sens dubte un dels comentaristes musicals més informats sobre tot el que va succeir llavors :

«Pel desembre de 1967, en Joan Manuel Serrat es converteix en artista de Novola per a tota la seva producció castellana. Per a aquesta operació hi ha cançons preparades per tal de començar el llançament. Però el més urgent ara és enviar a Televisión Española unes cançons que siguin possibles candidates a participar al Festival d’Eurovisió que se celebrà I’any vinent, car el termini d’admissió acaba I’últim dia d’aquest desembre.

A la crida de Televisión, han acudit com mosques les cases discogràfiques. Hom dóna per suposat que en el proper certamen eurovisiu TVE tirarà la casa per la finestra per promocionar el cantant designat. Promoció televisiva i gratuïta, cosa que no passa cada dia.

De fet, encara no parlen de cantants, sinó de cançons, però el fantasma d’en Serrat a Eurovisió ja comença a fer-se present. Informacions de sota ma, trucades amb preguntes inoportunes… Més reunions al despatxet de l’Escamilla. [Segons l'Àngel Casas, "en Salvador Escamilla era, llavors, el primer showman de la radiodifusió espanyola", com deien els anuncis i les targes de Radioscope, el programa radiofònic bilingüe que presentava diàriament des deIs micròfons d'EAJ-l Radio Barcelona. El programa havia donat entrada, d'una manera pionera i indiscriminada, als noms que sorgiren amb la nova cançó deIs primers anys: en Serrat, en Raimon, en Pi de la Serra, la Guillermina Motta, l'Enric Barbat, la Núria Feliu, etcetera, posaren al costat de l'Escamilla; prop del pastís, a les fotografies que encara es conserven de les celebracions deIs primers aniversaris de l'emissió. Amb els rumors, les radicalitzacions i les tibantors, en Salvador Escamilla, en nom de la fidelitat a l'amic i fent gala d'una habilitat professional sense límits, es va posar de la part d'en Serrat. El va defensar amb vehemència més que amb arguments, amb l'instint de la fidelitat més que amb la raó, i va llançar atacs furibunds -atacs privilegiats, per dir la veritat- contra els qui no formaven en les files serratistes.]

En Serrat ja ha decidit el seu futur televisiu i bilingüe, i, per la seva condició de fill d’aragonesa i català, fa broma sobre aquesta propera situació que ja s’ha signat de forma oficial al despatx de Zafiro.
“Yo, bilingüe…, bilingüe”.

Per a la candidatura d’en Serrat -tot i que es tracta d’una presentació de cançons, cal no oblidar que la imatge de l’intèrpret sol ser decisiva- hom ha presentat dos temes: un del mateix Serrat, que anirà inclosa les properes gravacions, Los titiriteros, i un altre del Dúo Dinámico, que, tot i que no són artistes Zafiro, pertanyen a la colla artística de Lasso de la Vega. La, la, la n’és el títol, i serà la cançó designada, No obstant, en Serrat, conscient de la concessió que significa el fet no solament d’anar a Eurovisió representant un mitja estatal, sinó també de fer el joc d’interpretar una cançó fluixa i descaradament comercial, pressiona els directius de la seva nova casa discografica per tal que ells convencin els capitosts de Televisió sobre el poc adeqüada i fluixa que és aquesta cançó.

L’equip d’experts de TVE dictamina que Los titiriteros és millor, però que La, la, la té unes característiques idònies per a la mena de certamen que és Eurovisió.

Ja esta decidida la cançó, La, la, la. Ja esta decidit l’interpret, en Joan Manuel Serrat. Per a Televisión Española la integració d’en Serrat en l’engranatge paraoficial és summament positiva i important. És allargar una mà cap a un moviment cultural que cada cop augmentava la seva imatge de “proscrit”. És desautoritzar els qui acusen Televisión Española de marginar la cultura i la cançó catalanes. És afillar un home que, dins de tot, també ha dit coses, i en català, a canvi d’una petita concessió.

Serrat té fusta d’ídol. Fins i tot d’ídol més d’aquesta època que el mimat Raphael. I es perfila com el més directe rival del “niño”; per tant, millor tenir-lo dintre. Serrat a Eurovisió! ».

Tot i que és molt extensa, la citació ens situa clarament en tot un procés molt curiós, que pocs dies després, el vint-i-cinc de març, explotarà en allò que fou anomenat la «bomba Serrat», en anunciar-se públicament, mitjançant una estranya carta del cantant, que es nega a representar TVE a Eurovisió sinó canta en català. Malgrat haver presentat ell mateix cançons en castellà a la preselecció, malgrat haver acceptat tota la campanya de promoció duta a terme per tota Europa i malgrat haver fet ja els enregistraments corresponents, Serrat assegura que només anirà a Londres si pot cantar el La, la, la en català. Val a dir que allò sorprèn tothom.

Que ha passat? Pel que sembla, poc temps després de la designació oficial d’en Serrat com a representant segur de TVE a Eurovisió, algunes importants forces vives catalanes, relacionades amb determinats estaments bancaris, culturals i discogràfics de la Ciutat Comtal, celebraren tres reunions decisives -en un bar cèntric la primera, en els despatxos de dos destacats advocats barcelonins les dues restants- i com a resultat de les reunions es gestiona, de primer amb Lasso de la Vega i més tard, a París, directament amb el mateix Serrat, un fer marxa enrera sobre la decisió inicial. Es cercava, per damunt de tot, un cop d’efecte teatral que ajudés a salvar la imatge pública del cantant, francament deteriorada aleshores a Catalunya, a causa del seu canvi d’actitud. Davant d’altres postures de tarannà més radical, sembla que fou el mateix representant del cantant qui va proposar finalment la idea que en Serrat cantés una sola estrofa en català, la qual cosa podria satisfer ja un bon nombre dels seus seguidors de primera hora. Sigui com sigui, els fets s’esdevingueren aleshores a una velocitat realment insospitada: el cantant es va quedar a París esperant notícies i rebent diverses visites importants, mentre Lasso de la Vega viatjava cap a Barcelona i anunciava la decisió del seu representat, mitjançant una carta oberta que causa autèntic astorament entre els informadors locals. Les reaccions populars foren lògicament contradictòries i per uns moments es va ser a punt d’arribar a un acord, prèvia concessió mútua per part d’en Serrat i de TVE. Però arriba, com no podia deixar de passar, la fatídica trucada de les altures, i tot se’n va anar en orris de cop i volta: en Serrat fou urgentment substituït per la Massiel, la cantant madrilenya va guanyar a Londres -«i Una nueva Agustina de Aragón!», va titular-ho algun diari amb afanys sensacionalistes- i s’obrí un curt període d’absoluta prohibició radiofònica i televisiva sobre les cançons, la persona i fins i tot el nom del cantant barceloní -no obstant, la prohibició fou de curta durada en el terreny de la ràdio i a TVE s’acaba més recentment arran de la reaparició d’en Serrat davant les cameres de TVE en un recital molt ampli, presentat el mes de març de 1974 amb gran aparat publicitari, com a senyal de la tan anunciada i esbombada «apertura»… «La prohibició sobre Serrat -escriu l’Angel Casas, poc després del triomf de la Massiel- segueix vigent. Això, però, no és motiu perquè les cançons del català, un cop asserenat i reincorporat a poc a poc, vagin filtrant-se per tal d’esdevenir al nou i indiscutible número u dels show-business.

L’afer La, la, la empal·lideix i Serrat queda, guanyant insòlitament la seva batalla amb TVE. Rient-se’n una mica, potser. Posant en evidencia el fet que un organisme oficial com Televisión Española fa ús, sense cap mena de dubte, de les llistes negres.»

Font: http://www.racocatala.cat

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

• A tota pantalla, clicant aquí
• La Nova Cançó
• El franquisme a Catalunya

La tornada a escola ha estat, en part, marcada pel debat sobre la nova assignatura curricular, dita educació sobre ciutadania i drets humans, implantada enguany a Catalunya (l’any vinent s’implantarà al País Valencià i a les Illes).

La implantació d’aquesta assignatura és una de les novetats de la llei orgànica d’educació (LOE), aprovada el maig del 2006 per iniciativa del govern socialista espanyol.

A Catalunya, on la cursen, durant una hora la setmana, els alumnes de tercer d’ESO, no ha mogut polèmiques político-socials dignes d’esment.

En canvi, sí que ha fet rebombori i ha desfermat controvèrsia a Espanya, on ha estat debel·lada pel Partit Popular (PP) i, sobretot, pels sectors més conservadors de la jerarquia catòlica, que hi veuen una eina d’adoctrinament polític i d’imposició del laïcisme, fins al punt que han fet crides a boicotar-la i fer-hi objecció de consciència. D’aquesta actitud bel·ligerant, se n’ha desmarcat la Federació Espanyola de Religiosos de l’Ensenyament (FERE), que farà l’assignatura, si bé adaptada a l’ideari catòlic.

Font: Diari de l’escola; dilluns, 17 de setembre de 2007

• Educació per a la ciutadania, Edu365.cat.
• Educació per a la ciutadania, XTEC
• Ciutadania i drets humans, WCS
• Decret, 28 de desembre de 2006, ensenyaments mínims ESO
• Citizenship education at school in Europe, estudi comparatiu
• Education for Democratic Citizenship and Human Rights, Consell d’Europa

• Font: JClic

Eleccions 2008:

• Eleccions (Diari de l’escola)
• El Periódico de Catalunya · Els temes clau
• La Malla Net
• Gencat: Les eleccions
• 3Cat24
• L’Avui
• Ministerio del Interior

Viquipèdia:

• Congrés de Diputats
• Eleccions generals espanyoles
• President del Congrés de Diputats d’Espanya
• Corts Generals
• Senat espanyol
• Mariano Rajoy Brey, president del Partit Popular i successor de JM Aznar
• José Luís Rodríguez Zapatero, secretari general de PSOE
• Gaspar Llamazares, president d’Izquierda Unida
• Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general de CiU i president d’UDC
• Joan Puigcercós i Boixassa, secretari general d’ERC
• Regla d’Hont

Buxaweb. El sistema polític espanyol i català

Eleccions i presidents:

1. 15 de junio de 1977: Adolfo Suárez González (UCD)
2. 1 de marzo de 1979: Adolfo Suárez González (UCD)
3. 28 de octubre de 1982: Felipe González Márquez (PSOE)
4. 22 de junio de 1986: Felipe González Márquez (PSOE)
5. 29 de octubre de 1989: Felipe González Márquez (PSOE)
6. 6 de junio de 1993: Felipe González Márquez (PSOE)
7. 3 de marzo de 1996: José María Aznar López (PP)
8. 12 de marzo de 2000: José María Aznar López (PP)
9. 14 de marzo de 2004: José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE)
10. 9 de marzo de 2008: Elecciones no celebradas todavía

Font: Wikipedia

El model de dona del franquisme

La Sección Femenina de la Falange

Un bloc on les alumnes Clara Tur i Maria Pomés presenten el seu treball de recerca de 2n de Batxillerat de l’IES Francisco de Goya de Barcelon. Índex del treball:

• 1.Info
• 2.Introducció
• 3.Context històric
  • 3.1 La II República i la Guerra Civil
  • 3.2 El franquisme
  • 3.3 La Falange
• 4.La Sección Femenina
  • 4.1 Orígens i influències
  • 4.2 Ideologia
  • 4.3 Evolució: contradiccions i canvis
  • 4.4 Les relacions entre la Sección Femenina i l’Església catòlica
  • 4.5 El model de dona de la Sección Femenina
    • 4.5.1 La dona en la política
    • 4.5.2 La dona en el món laboral
    • 4.5.3 La sexualitat de la dona
    • 4.5.4 La dona en la família i el matrimoni
  • 4.6 L’educació com a espai de poder
    • 4.6.1 Fonaments de la nova educació
    • 4.6.2 L’educació per a la salut
    • 4.6.3 L’economia domèstica i l’educació física
    • 4.6.4 La presència de la dona en els diferents nivells educatius
  • 4.7 El Servicio Social
  • 4.8 Coros y danzas, el folklore al servei d’una ideologia
• 5.Conclusions
• 6.Bibliografia i fonts consultades

Font: El model de dona del franquisme

Barcelona, 8 de març de 1841 – 20 de juny de 1904

Polític i escriptor.

Retrat de Valentí Almirall per Ramon Casas – Fototeca.cat

Fill d’una família benestant de la burgesia comercial barcelonina, estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però hagué d’abandonar-la pel fet d’haver criticat durament una obra del professor Claudi Lorenzale. Passà a estudiar dret a la universitat de Barcelona, on es llicencià el 1863. Fou persona d’una vasta cultura. Posseïdor de béns propis i sense prou vocació per a l’advocacia, només l’exercí ocasionalment; en canvi, actuà intensament en la vida pública del Principat, arribant a ésser durant uns anys la figura més important del ressorgiment polític català. El 1868 participà en la preparació i en els fets de la revolució de setembre a Barcelona. El mateix any intervingué en la fundació del Partit Republicà Democràtic Federal al Principat, fou elegit primer president del Club dels Federalistes, dirigí “El Federalista”, i col·laborà, entre d’altres periòdics, a la “Revista Republicano-Federal”; publicà també diversos fulls i opuscles de propaganda, com Guerra a Madrid! i Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España. Republicà federal intransigent, es declarà hostil a tota mena d’entesa amb els monàrquics. Prengué part important en el pacte de Tortosa (18 de maig de 1869), signat entre representants d’entitats republicanes del Principat, el País Valencià, les Balears i Aragó. Pel juliol del mateix any, fundà a Barcelona el diari “El Estado Catalán”, que dirigí fins a la seva desaparició el 1873 [...]

Font: L’Enciclopèdia

Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Nova York, Museum of Modern Art), pintat a París el 1907, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, però més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon. Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marca una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa. D’estil expressionista, fauve i cubista alhora, mostra una clara influència de l’escultura de l’Àfrica Negra i obre les portes a aquesta darrera tendència de l’art modern.

Font: Enciclopèdia Catalana

El quadre pintat per Picasso que va donar pas al cubisme en l’art de la pintura, és fet a Barcelona quan Picasso vivia a prop del carrer d’Avinyó i per tant, el seu títol hauria de ser Les senyoretes del carrer d’Avinyó de Barcelona i no com és presenta internacionalment “Les senynoretes d’Avinyó”, nom posat pels francesos per a vincular-lo a la ciutat francesa d’Avinyó i desvincular-lo de Barcelona tot descatalanitzant-lo.

Font: Fundació d’estudis històrics de Catalunya

El MOMA celebra el centenari de ‘Les senyoretes d’Avinyó’, de Picasso, la pintura que marca l’inici de la modernitat i del cubisme, i estrella del museu americà
Senyoretes centenàries
Lara Bonilla
‘Les senyoretes d’Avinyó’

És l’obra cabdal de Picasso, el punt de partida del cubisme i la pedra angular del Museu d’Art Modern de Nova York (MOMA). Les senyoretes d’Avinyó (1907), l’obra que va transformar l’art modern trencant amb els valors tradicionals de perspectiva i composició, compleix 100 anys. I el MOMA ho celebra amb una exposició que examina el seu procés de creació.

Les senyoretes d’Avinyó als 100 recull nou estudis preparatoris procedents de col·leccions privades i del Museu Picasso de París. “Picasso va pintar aquestes dones centenars de vegades, en postures, grups i angles diferents”, explica l’organitzadora de la mostra, Anna Swinbourne. A més d’aquest material previ s’exposen les obres Dos nus (1906) i Tors de dona amb gran orella (1907), que apunten la influència que el quadre va tenir en la trajectòria artística del pintor. El reduït nombre d’obres que s’exposen contrasta, però, amb l’intens treball de recerca i preparació que va fer Picasso abans de crear el quadre. Va començar a treballar-hi l’hivern del 1906 produint centenars d’estudis previs abans d’arribar a la composició final l’estiu del 1907. “Espero que després de visitar aquesta mostra, la gent entengui com es va arribar a crear el quadre i l’intens treball de creació que hi ha darrere”, explica Swinbourne, que ha hagut de resumir tot el procés en només una desena de pintures. Admet que hauria exposat un centenar d’estudis, però la manca d’espai -ocupa una petita sala- i de temps així com dificultats logístiques per traslladar les obres ho han impedit.

A Les senyoretes d’Avinyó, Picasso combina els cossos geometritzats dels nus femenins amb la descoberta de l’art africà, que va fer durant una visita al Trocadero de París, després de la qual les cares del quadre es convertirien en màscares. En les cinc figures hi descobrim trets de les estàtues egípcies, de l’art primitiu ibèric, del classicisme grec i de l’escultura africana. Picasso trenca amb les lleis de la perspectiva. A la figura asseguda, cara i esquena hi són visibles al mateix temps i el resultat és “una de les imatges més revolucionàries i enèrgiques de l’art”, assegura l’historiador John Golding.

L’art deixa de ser contemplació i el quadre es converteix en acció. L’espectador s’identifica amb el client invisible de les prostitutes d’un bordell del carrer Avinyó de Barcelona. En els dibuixos preliminars apareixien dues figures masculines que acabaran desapareixent en la composició final i, amb ells, també el missatge moralitzant segons el qual el vici es castiga amb la mort. Molts artistes de l’època van contraure la sífilis en les seves visites als bordells de l’època.

Les senyoretes d’Avinyó suposa el gran salt a l’avantguarda, però en el seu moment el quadre no va ser comprès i crítics, amics i artistes com Henri Matisse van reaccionar amb ràbia o amb burla. Leo Stein el va definir com una estupidesa; André Derain va vaticinar el suïcidi de Picasso, i Braque, molt gràfic, va dir que era “com beure petroli ardent”.

Així, no és estrany que l’obra no s’exhibís fins al 1916. “Per ell, crear aquesta obra era una cosa molt privada”, diu Swinbourne.

En canvi, avui dia les reaccions són molt diferents. “En els últims 100 anys no hi ha hagut cap obra que canviés tant el curs de l’art modern”, diu John Elderfield, comissari del departament de pintura i escultura del MOMA.

El títol de l’obra el va posar el poeta André Salomon. “Les senyoretes d’Avinyó, com m’irrita aquest títol!”, va comentar Picasso al marxant Daniel-Henry Kahnweiler el 1933. Però Avinyó era “una paraula familiar” per ell. “Jo vivia a menys de dues passes del carrer d’Avinyó on solia comprar els meus papers i aquarel·les i a més, l’àvia de Max Jacob era d’Avinyó. Solíem fer moltes bromes sobre el quadre”, recordava Picasso.

L’obra marca també un abans i un després en la història del MOMA. El museu la va comprar a un col·leccionista francès el 1939, coincidint amb el seu desè aniversari, i es va exhibir en el marc de l’exposició L’art del nostre temps durant la inauguració de la nova seu al carrer 53, on continua avui. Des de llavors és el pilar de la col·lecció permanent, que compta amb 54 obres més de Picasso. L’any 1988 va ser l’últim cop que es va cedir (a Barcelona), tot i que les peticions de préstec -i les negatives- són gairebé diàries. “Deixaries marxar la teva ànima?”, argumentava un exdirectiu del MOMA. Cap obra ha rebut un tractament similar al que el museu li ha dedicat en aquesta exposició.

Les senyoretes d’Avinyó es va restaurar per última vegada l’any 2004 i a partir del 30 de maig, una altra mostra, també al MOMA, ensenyarà el procés de conservació de l’obra. Entre altres curiositats, es podrà veure una instal·lació amb rajos X que ensenya els continus canvis en la composició que Picasso va fer directament sobre el llenç.

La celebració del centenari s’ho val. Un sol quadre va canviar el curs del segle XX “obrint el camí per a tot el que va venir després”, diu Swinbourne, inclòs el disseny, l’arquitectura i la planificació urbanística moderna, com recordava el crític John Berger.

Font: Avui, 10 febrer 2008

• Picasso
• MOMA

Premis per a treballs de recerca
Una altra selecció de premis per a TR de Batxillerat
Premi UPC: arquitectura, ciència i tecnologia sostenibles
Premis CIRIT
Premis Ràdio Marina: història oral
Premi Joan Palau Vera: Societat Catalana de Geografia
Premi Mestall: món rural

Premis Auriga: món clàssic

Universitat de Vic

……………………………………………………………………………………………

Laboratori Comsoc: treball de recerca de Batxillerat
Comsoc: els millors treballs publicats
Com es fa un treball de recerca: Edu365 · JRosell · FSala
Magma: promoure la recerca jove · Exporecerca
Recerques: treballs alumnes ESO
Pautes per a citar bibliografia · Com citar recursos electrònics
Treballs de recerca IES La Bisbal
El pas de l’AVE per Riells i Viabrea · Pau Blasco Franch

Breathing Earth

Simulador de l’impacte climàtic sobre el món. Sobre un mapa del món, es pot veure a l’instant

• la quantitat de CO2 emesa,
• el nombre de naixements i el de morts, tant a nivell global com país per país.

Girona, Viure Catalunya:

Gironès, Comarques.com:

Enllaços:

• Tres vídeos Edu3
• Un bon mapa
• Viquipèdia · Enciclopèdia catalana
• Pedres de Girona · Ciutat de Girona
• Museu d’Història de la ciutat · Atles literari de les terres de Girona
• Tapís de la Creació
• Més enllaços
• Panoràmiques: Pont de Ferro · Vistes 360 · Claustre de la catedral

Download link

Madrid
El Tribunal Suprem rebutja retirar la Creu de les Víctimes del Terrorisme a Melitón Manzanas
Actualitzat a les 12:08 h 03/02/2008

Les proves de la trajectòria repressora de Melitón Manzanas no són suficients per retirar-li la Creu de les Víctimes del Terrorisme. Aquest és l’argument que esgrimeix el Tribunal Suprem que ha rebutjat un recurs contra la seva concessió. Addueix que el mèrit no se li pot retirar perquè el cap de la brigada politicosocial franquista de Guipúscoa compleix tots els requisits. Manzanas, a qui tots els seus presos han acusat de torturador brutal, va rebre aquesta distinció de mans del govern del PP, al 2001, com a primera víctima política d’una acció terrorista d’ETA.

La sala contenciosa administrativa del Suprem ha rebutjat el recurs presentat per l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Humans contra la concessió de la Gran Creu de les Víctimes del Terrorisme al comissari Melitón Manzanas.

La sentència argumenta que Manzanas reuneix les condicions que justifiquen el reconeixement que li va concedir el govern el 2001. El recurs al·legava que la figura del comissari, mort a Irun en un atemptat terrorista el 2 d’agost de 1968, “dista molt dels valors i el model que preveu la norma a l’empara de la qual se li atorga la distinció”.

L’associació catalana afegia que el març de 2003 es va modificar un punt de la llei 32/1999 en el sentit que les creus “en cap cas podran ser concedides a qui en la seva trajectòria personal o professional hagi mostrat comportaments contraris als valors representats a la Constitució i en la present llei i als drets humans”. L’alt tribunal admet les raons, però assegura que la modificació no té caràcter retroactiu i, per tant, no li pot retirar la medalla a Melitón Manzanas. Només la magistrada Margarita Robles hi ha votat en contra.

És la tercera vegada que tomben un recurs contra la Creu al comissari. A l’abril de 2004 el Suprem ja va rebutjar una petició d’Esquerra Unida i el març de 2003 en una altra sentència va desestimar les raons del PNB.

Icona de la repressió franquista

El comissari cap de la brigada politicosocial de Guipúscoa, Meliton Manzanas, és un referent de la lluita antifranquista. Empresonat pels republicans durant la Guerra Civil, col·laborador de la Gestapo durant la II Guerra Mundial i finalment principal exponent de la repressió franquista al País Basc. Tots els detinguts polítics que van passar per les seves mans l’han assenyalat com un torturador brutal.

Aquests dubtosos mèrits el van posar en el punt de mira de l’oposició i, més concretament, de la jove banda terrorista ETA. Es tracta de la primera víctima política del grup en una operació anomenada “sagarra” (poma en euskera). El 2 d’agost de 1968 tres etarres el van esperar davant de casa seva i li van disparar set trets. L’atemptat va ser reivindicat en una intervenció davant la televisió belga.

Font: 3cat24

…………………………………………………………………………………………………………………………………………………….

Melitón Manzanas

De Wikipedia, la enciclopedia libre

Melitón Manzanas González (San Sebastián, 1909-1968) fue polícía español y jefe de la Brigada Político-Social de Guipúzcoa. Es conocido por su celo en la represión de la oposición a la dictadura franquista y por haber sido la primera víctima mortal de un atentado reinvindicado por Euskadi Ta Askatasuna (ETA).^[1]

Estudió peritaje en la capital donostiarra. En 1936, tras el estallido de la guerra civil, fue encarcelado por las autoridades republicanas a causa de sus simpatías con las tropas sublevadas. Permaneció recluido en el Fuerte de Guadalupe hasta septiembre de 1936, cuando las tropas sublevadas toman la ciudad. Se une entonces a la guerra hasta el final del conflicto.

Entró a formar parte del Cuerpo General de Policía en 1941, con el grado de inspector en Irún, desde donde pasó a la Brigada Político-Social de Guipúzcoa, de la que terminó siendo jefe. Durante la Segunda Guerra Mundial colaboró con la Gestapo alemana desde su puesto en la policía española. Todos los detenidos políticos que cayeron en sus manos han coincidido en señalarle como torturador brutal. Su labor policial le convirtió, a ojos de los opositores, en el principal exponente de la represión de la dictadura franquista en el País Vasco.

Por eso, y porque algunos de sus militantes habían sido torturados por Manzanas, la dirección de ETA decidió asesinarle mediante la llamada Operación Sagarra (Manzana en lengua vasca). Manzanas fue la primera víctima mortal en un atentado de ETA, es decir, el primer asesinato político premeditado y planeado por la organización. (el primer muerto fue el guardia civil José Pardines, durante un enfrentamiento en Villabona (Guipúzcoa), en el que murió también el etarra Txabi Etxebarrieta). El 2 de agosto de 1968 los tres etarras encargados de darle muerte le esperaron frente a su domicilio en Irún, un chalet llamado Villa Arana, y le dispararon siete tiros. El atentado fue reivindicado en una intervención ante la televisión belga, y el etarra Xabier Izko de la Iglesia fue acusado años más tarde del asesinato, aunque siempre negó haber sido él quien quitó la vida a Manzanas. El inspector estaba casado y tenía una hija.

En enero de 2001, el gobierno de José María Aznar concedió a Melitón Manzanas la Real Orden de Reconocimiento Civil a las Víctimas del Terrorismo a título póstumo, en aplicación de la ley 32/1999, de 8 de octubre de solidaridad con las víctimas del terrorismo, que había sido aprobada por unanimidad. Esta decisión provocó protestas en varios sectores de la oposición, que arguyeron que el “justo reconocimiento” a las víctimas del terrorismo no podía hacerse “a cualquier precio” y que la medalla suponía “avalar la trayectoria de un torturador, ligado a una dictadura inhumana y cruel, que perseguía, encarcelaba y fusilaba a personas inocentes, que defendían pacíficamente la democracia y las libertades”, en palabras de Javier Madrazo (coordinador general de Ezker Batua-Berdeak), así como de Amnistía Internacional^[2] .^{[3] [4]} El Tribunal Supremo avaló la concesión de esta medalla de acuerdo con la ley.

Font: Wiquipedia

Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 10 de gener del 1859. Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys, Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.

En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger, Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”

A l’edat de tretze anys trobà col·locació a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat, que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i ardent.

Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què va prendre part.

Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al nº56 del carrer de Bailèn.

Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol (cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica.

És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia, de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà. S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.

Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal.

Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el “Butlletí” mensual que publicava. Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El “Butlletí” és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene.

No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”, és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància”. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del “Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial.

A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica” o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l’”honor nacional” com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones.
Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla.

Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics, “El Universo”, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares, precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.

Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat “el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós “afers” són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable.

Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: “Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”. (Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició).

Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

• Vistes 360
• Panoramas.dk
• Fotografia panoràmica immersiva: www.kubic.cat
• Panoràmiques virtuals de Barcelona: www.panorama.cat
• Panoràmiques immersives de Catalunya: www.panocat.com

~

• Escales de la Pedrera
• Noarre

~

• Portalada de Ripoll
• Terrat de la Pedrera
• Monestir de Poblet
• Santa Maria del Mar
• Casa Batlló
• Plaça Sant Jaume
• Festival Ipanema
• Banys àrabs de Girona

~

Per veure algunes fotografies necessiteu el DevalVR o el Quicktime:

~

Panoràmiques per pobles a Vistes 360:

• Banyoles (12)
• Besalú (2)
• Beuda (1)
• Escala, l’ (1)
• Girona (10)
• Meranges (1)
• Palafrugell (1)
• Pals (1)
• Porqueres (1)
• Prats i Sansor (1)
• Ripoll (1)
• Santa Pau (1)
• Toses (1

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

• Carnival arribes in Venice
• Activitats de Carnaval: Edu365
• Carnevale di Venezia 2008, Pàgina oficial, en italià i anglès.
• Carnival, Municipalitat de Venècia. Història, màscares, gastronomia
• Venice Carnival 2008, Tradicions, història, indrets de la festa
• Carnaval, Educàlia, programa educatiu de la Fundació la Caixa.
• Carnestoltes, Festes.org.
• Tot sobre el Carnaval: calendari, història, protagonistes …
• Carnaval 2006 · Carnaval 2007 XTEC
• El Carnestoltes
• Carnestoltes
• Especial Carnaval a Lamalla.net
• Carnaval – Carnestoltes
• Del dijous llarder o gras, al dimecres de cendra
• Cuina de Carnaval
• Carnaval
• La Quaresma

Laboratori per entendre el canvi climàtic i els seus efectes a Catalunya:

http://www.ersilia.org/canvi_climatic/

1. Abdó Terradas i Paulí, (Figueres 1812 – Medina Sidonia 1856)
Polític republicà. Va ser un veritable home d’acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850.

Va estudiar un temps a Perpinyà. L’any 1840 es va traslladar a viure a Barcelona, on la seva actuació política podia tenir més ressò. Hi va començar a difondre l’ideari republicà a través d’un full volant, la “Hoja Terradas”, que més endavant es va convertir en la publicació periòdica “El Republicano” (1842). També va col·laborar en “El Huracán” i va ser autor de la poesia La Campana, que va esdevenir un himne revolucionari.
Al gener de 1842 va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no van acceptar l’elecció, que es va haver de repetir fins a cinc vegades. A l’abril de 1842 es va exiliar a Perpinyà. Al novembre de 1842 hi va haver una revolta generalitzada dels republicans contra el govern d’Espartero. En Terradas va entrar amb 600 homes per la frontera per unir-s’hi però va ser detingut i empresonat a Barcelona. Alliberat per la Milícia Nacional es va tornar a exiliar a Perpinyà.
Va ser deportat pel general Espartero a Medina Sidonia l’any 1855, on va morir.
Va escriure, entre altres obres, la farsa antimonàrquica Lo Rey Micomicó.

Font: Històries de Catalunya

2. Abdó Terradas, primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres ⁽¹⁾

De la llarga llista de catalans il·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n’és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.

Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari “Los Vengadores de Alibaud” –el carbonarisme és un moviment d’ideologia liberal, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria– que es fusiona (1836) amb la “Sociedad de los Derechos del Hombre” i creen “La Federación”. Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l’època. Terradas col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix “La Sociedad Patriótica y Constitucional” (1840).

L’any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terradas”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la “Brusa” és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d’agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.

Primer alcalde republicà de Catalunya

Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terradas per l’edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà.

La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.

Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana (juny 1842). Es crida “Visca Terradas”, es proclama la república i es canta “La Campana” amb una bandera roja.

Líder i creador de la premsa republicana

Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel. És l’inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya.

L’any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d’Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello –director d’El Republicano– de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.

Torna a ser elegit alcalde

Terradas es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament i tornar-hi a posar els d’abans.

Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l’Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d’esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament financi les activitats clericals. El 21 de juliol l’Ajuntament rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d’Alcalde.

En aquests mesos l’Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l’església; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.

L’ideari de Terradas

El pensament polític de Terradas és influït per La conspiració dels iguals de Babeuf o Buenarroti. El podríem definir com un republicà, socialista que està a favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors.

L’escriptor Terradas

Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.

Joaquim Molas (²⁾ oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona ⁽³⁾ referint-se a Terradas escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terradas “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas (⁴⁾ a més hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe.

Terradas va ser l’autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana (1842).

Terradas és un home prolífic, original, pioner i multidisciplinar. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).

Els catalans icarians

A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats serà Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar). Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terradas té una actitud crítica, semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.

Epíleg

Tres anècdotes il·lustren el tarannà del nostre home. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”. La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (Pl. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.

El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.

La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d’Hisendai Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.

1. Apunt fet a partir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme).
2. Molas, Joaquim: Diccionari de la literatura catalana. Ed. 62. Barcelona, 1979.
3. Carmona, Angel. Dues Catalunyes, jocs floralescos i xarons. Ed. Ariel. Barcelona, 1967.
4. Fábregues, Xavier: Teatre català d’agitació política. Ed. 62. Barcelona, 1975.

La campana

“Ja la campana sona, lo canó ja retrona…
¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!

“Ja es arribat lo dia
Que l’poble tant volia:
Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
Ja la campana…

“La bandera adorada
Que jau allí empolvada,
Correm, germans, a l’aire enarbolem!
Ja la campana…

“Mireula que és galana
l’ensenya ciutadana,
Que llibertat nos promet, si la alsem.
Ja la campana…

“Lo garrot, la escopeta,
La fals y la forqueta,
¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!
Ja la campana…

“La cort i la noblesa,
L’orgull de la riquesa
Caigan de un cop fins al nostre nivell.
Ja la campana…

La milicia i lo clero
No tingan més que un fuero:
Lo poble sols de un y altre es lo rey.
Ja la campana…

“Los públichs funcionaris
No tingan amos varis:
Depengan tots del popular Congrés
Ja la Campana…

“Los ganduls que s’mantenen
Del poble, y luego s’venen,
Morin cremats, sino pau no tindrem.
Ja la campana…

“Y los que tras ells vingan,
Bo será que entès tingan
Que són criats, no senyors de la grey.
Ja la campana…

“Un sol pago directe,
Y un sol ram que l’colecte:
Tothom de allí será pagat com deu.
Ja la campana…

Que pagui qui té renda,
O bé alguna prebenda;
Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
Ja la campana…

“Lo delme, la gabella,
Lo dret de la portella,
No, jornalers, may més no pagarem.
Ja la campana…

Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Vegeu també: Catalunya segle XIX ; Les Bullangues de mitjan segle XIX

Fotografia: Magnum

Robert Capa: “El millor fotògraf de guerra de tots els temps” va ser al Priorat l’any 1938

La celebració de la Commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals a Marçà els dies 31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003 és un bon motiu per recordar l’obra de Robert Capa (Budapest, Hongria 1913- Thai Binh, Vietnam 1954), considerat “el millor fotògraf de guerra de tots els temps”. Capa va plasmar amb la seva càmera algunes imatges de la guerra civil espanyola que no es poden oblidar i ja són part de la nostra història.

Robert Capa

Endre Friedmann, més conegut pel nom de Robert Capa, va néixer a Budapest, Hongria, l’any 1913. El nom de Robert Capa va néixer per motius purament comercials. La seva companya Gerda Taro i ell mateix, van inventar-se el nom, a partir del qual va començar el seu èxit, tot i que el van arribar a acusar d’utilitzar un nom molt semblant al del director de cinema Frank Capra. La polèmica, però, es va oblidar ben aviat, quan va començar a ser anomenat “Roberto”. El 1931 , amb disset anys, va haver de fugir d’Hongria a causa de les seves simpaties amb el partit comunista i la seva participació en manifestacions i protestes contra el règim hongarès. Es va traslladar a Berlín, d’on també va haver de marxar l’any 1933 a causa del règim nazi, i es va instal·lar a París, on va conèixer els que anys més tard serien cofundadors de l’agència Magnum. El seu primer reportatge fotogràfic el va realitzar durant la guerra civil espanyola, on va venir per cobrir la resistència republicana davant la rebel·lió del general Franco, i on va aconseguir prendre una de les seves fotografies més conegudes: “Mort d’un Milicià, 1936″. Aquesta fotografia, que forma part d’una seqüència fotogràfica, va donar la volta al món i avui dia encara és una de les millors fotografies del seu gènere. En ella es plasma el moment precís de la mort d’un milicià republicà, Federico Borrell García, d’Alcoi. Al final d’aquest reportatge trobareu una selecció d’imatges de la guerra civil que va prendre Robert Capa, inclosa la seqüència sencera de “Mort d’un Milicià, 1936″, feta prop de Còrdova el 5 de setembre de 1936.

Robert Capa va ser al Priorat el 16 d’octubre de 1938 (17, segons algunes fonts), quan es va celebrar l’última revista militar dels brigadistes a la guerra civil espanyola, a la carretera que uneix Pradell i La Torre de Fontaubella, abans del gran homenatge que es va fer a Barcelona el 26 d’octubre de 1938, després del qual es va iniciar el retorn dels combatents als seus respectius països. Va ser aquell 16 d’octubre que Robert Capa va ser a Falset, Marçà i la Torre de Fontaubella fent algunes fotografies. A tall de curiositat, la fotografia del llibre “Soldados de Salamina” va ser presa per Capa a Les Masies (l’Espluga de Francolí), i possiblement correspon a un brigadista italià (foto de la dreta). En el llibre “The definitive collection” de Robert Capa s’inclouen 205 imatges de la guerra civil, tres de les quals estan fetes al Priorat i unes altres tres a Les Masies.

Algunes de les amistats de Robert Capa eren Picasso, Henri Matisse, Ingrid Bergman, Ernest Hemingway i el mateix Milton Wolff, anomenat “el Llop”, el darrer comandant dels brigadistes americans, que va ser fotografiat per Capa al Priorat al capdavant de la Brigada Lincoln. Wolff, que serà a Marçà durant els actes de commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals (31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003), és un dels personatges que el mateix Hemingway va retratar al llibre -després portat al cinema- “Por quién doblan las campanas”. Està previst que durant els actes, Wolff sigui fotografiat al mateix lloc on el va fotografiar Capa l’any 1938.

El desembre de 1938 la prestigiosa revista britànica “Picture Post” va publicar un reportatge fotogràfic d’onze pàgines sobre laguerra civil espanyola, amb fotografies de Capa, que aleshores tenia vint-i-cinc anys, introduint el reportatge amb una foto a tota pàgina del mateix Capa. Davall la foto es llegia el peu: “El millor fotògraf de guerra del món: Robert Capa”. Poc abans d’anar a Espanya, Capa va ser els sis primers mesos de 1938 a la Xina per fotografiar el moviment de la resistència a la invasió japonesa. Del 1941 fins al 1946 va treballar com a corresponsal de guerra de la prestigiosa revista “Life”. Aquell mateix any es va nacionalitzar ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, i un any després, juntament amb Cartier-Bresson, David Saymour y George Rodger va fundar l’Agència Magnum, de la qual va ser president durant tres anys. L’Agència Magnum va ser la primera agència mundial de fotògrafs independents. A més de la guerra civil espanyola, Capa i la seva càmera “Leica” van cobrir la 2a guerra mundial (1941-1945), la primera guerra entre àrabs i israelians (1948) i la guerra d’Indoxina, a Vietnam, on va morir en xafar una mina al delta del Riu Roig el 25 de maig de 1954. La fotografia de l’esquerra és la darrera que va fer Capa abans de xafar la mina que li va prendre la vida.

Capa odiaba la guerra i va morir amb només quaranta anys, acompanyant així a la seva companya Gerda Taro, que va morir el juliol de 1937, als vint-i-sis anys, en ser esclafada per un tanc republicà Gerda i Robert a París l’any 1935durant la batalla de Brunete, quan es trobava al vehicle del general Walter. Gerda Taro, que en realitat es deia Gerda Pohorylle, va néixer a Stuttgart (Alemanya) l’1 d’agost de 1910 (a la dreta, Gerda Taro i Robert Capa a París l’any 1935). Tots dos van morir al “peu del canó”, en el seu lloc de treball, tots dos van sofrir la guerra i a tots dos els va separar la guerra. Capa va rebre nombroses condecoracions i homenatges per la seva fotografia atrevida i intrèpida, tenint per a ell més importància el drama reflectit en l’instantània que no pas la qualitat tècnica de la imatge. El 1966 es va crear la Fundació en Memòria de Bischof, Capa i Seymour, que va suposar la base per a la creació l’any 1974 del Centre Internacional de Fotografia, fundada pel seu germà Cornell.

Richard Whelan, biògraf de Robert Capa, afirma que “l’obra vital de Capa constitueix un document inigualable d’un període de vint-i-dos anys (1932-1954), crucials del segle vint, un document realitzat per un home amb la ment d’un artista compromès, l’ull d’un artista i el cor d’un ser humà càlid. Encara que les seves fotos són uns registres de valor inestimable sobre alguns dels esdeveniments més catastròfics del segle vint, transcendeixen les situacions concretes que reflecteixen. S’aixequen com imatges atemporals dels aspectes més terribles de la condició humana. Són també monuments a la fortalesa de l’esperit humà, que pot sobreviure a tals horrors”.

Més de quaranta anys després de la seva mort, ningú no ha superat la força extraordinària i commovedora dels seus reportatjes de cinc conflictes bèl·lics.

Text: Priorat digital

Més webs: Portfolio

Carles Fontserè i Carrió

Fonstserè i Carrió (Barcelona, 9 de març de 1916 – Girona, 4 de gener de 2007) fou un destacat dibuixant i cartellista català, especialment de l’època republicana. També treballà com ninotaire, fotògraf i escenògraf.

Fill de carlista militant i de família burgesa. Tot i haver rebut una educació religiosa i conservadora, ben aviat es sentí atret per l’anarquisme. De formació autodidacta, ingressà a l’escola Llotja de Barcelona on hi estudià poc temps. Les primeres il·lustracions les publicà en revistes com ara Reacció, de caràcter conservador. Amb tot, gràficament havia rebut una forta influència d’artistes clarament esquerrans com ara Helios Gómez. Treballà també en el camp de la publicitat (Magatzems Bowmer & Bo) i el cinema (cartells per a United Artists i Universal Films). Fou impulsor del Sindicat d’Estudiants Professionals de Barcelona.

L’any 1932 col·laborà en la campanya electoral de la dreta catalanista, tot i que la seva tasca més activa tingué lloc durant la Guerra civil espanyola, amb cartells per a la UGT, la CNT, la FAI o el POUM. Durant la Guerra Civil s’allistà a les Brigades Internacionals, tot combatent a l’Ebre. Passada la guerra s’exilià a França, Mèxic i als Estats Units, on treballà de pintor, escenògraf, fotògraf i en la realització d’alguns llibres sobre el cartellisme republicà. Fou durant la seva estada a Nova York que va coneixer la seva companya sentimental Terry Broch.

L’any 1973 torna a Catalunya i s’instal·la a Porqueres (Pla de l’Estany). El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de Generalitat de Catalunya.

L’any 1995 va publicar les seves memòries (Memòries d’un cartellista català) i els últims anys ha estat un membre destacat a favor del retorn dels Arxius retinguts a Salamanca. Tot el seu material gràfic i peces originals, foren confiscades després de l’ocupació franquista de la ciutat. Va morir però sense veure com li eren retornades.

La vesprada del 6 de març de 2007, la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge al Palau de la Generalitat amb el títol de “Visca la llibertat!” [1].

Bibliografia

• FONTSERE, Carles: Memòries d’un cartellista català. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1995.
• FONTSERE, Carles: Un exiliado de tercera en París durante la segunda guerra mundial, Acantilado, 2004.
• FONTSERE, Carles: París, Méxic, Nova York. Memóries, Proa, 2004.

Enllaços externs

• Vídeo de l’homenatge pòstum a Carles Fontserè al Palau de la Generalitat amb les intervencions de Joan M. Tresserras, Xavier Montanyà, Toni Strubell, Daniel Giralt-Miracle, Terry Broch, vídua de Fontserè i Josep-Lluís Carod-Rovira. Actuació musical de Sisa i Pascal Comelade.
• Article de Fontserè sobre el cartellisme a la Guerra Civil Espanyola (castellà)
• cartells
• reportatge

Font: Viquipèdia

Més webs: Vilaweb · Flickr

Text 1. Noo!! Ja torna a ser aquí! La invasió del ninots de Papa Noel

Ja ha tornat. Farà uns tres o quatre anys que es va posar de moda penjar els balcons aquests ninots horteres del Papa Noel, aquest nadal ja tornen a ser aqui.

Si no suportes l’aglomeració dels centres comercials per aquestes dates, doncs no hi vas i ja estar, però els maleïts ninots de Papa Noel ens els hem de tragar cada dos per tres quan sortim el carrer, com es pot posar de moda una cosa tan hortera? saben els pares els traumes que poden tenir els seus fills en veure un paiu amb aspecte de borratxo penjat del balcó de la seva llar?

Per això desde aqui donarem suport a qualsevol acció per acabar amb aquesta lacra que embruta les nostres façanes i es crida a la participació en tots els actes per eliminar aquests ninots horteres de les nostres viles i ciutats. Desde el simple despenjament, la decapitació, la crema, etc. Proposo també que cada persona que tingui càmera digital fagi fotos de les accions contra aquests ninots i les pengi el fotolog com a acte de protesta.

Perquè un altre nadal és possible:

Sense aglomeracions els centres comercials.
Amb l’escudella de l’àvia i els dinars familiars (sense tirar-se els plats pel cap)
Amb els turrons i les neules i el caga tio.
I sense Papes Noel penjant dels balcons.

Font: Comlescabres’s Fotolog

Text 2:

Ens trobem amb un fenomen que cada any pels vols de nadal arriba a les nostres ciutats, sers d’altres planetes envaeixen les cases, sobretot el balcons, però també els trobem a les tendes del tot a un €, altrament dites dels “xinos”, pel dia tenen una aparença i de nit és transformen amb un estel de llums,com vulguen avisar a l’univers de la seva localització. En un principi no se li va donar cap importància, fins a l’actualitat que ja agafa una forta embranzida i de grans dimensions a nivell de plaga. Hi ha una associació per tornar el nans de jardí al bosc i ara proposem una altra entitat sense ànims de lucre que torni a aquest sers al seu món. La col.lecció comença amb la primera foto, que creiem és el líder de tots ells, anem fent un repàs a les altres fotos, uns repeteixen com cada any, altres s’estrenen, aquest és el cas dels que tenen forma de reis, en fi aneu molt de compte no entrin a les vostres llars, estareu perduts per sempre mes.

Font: Té la mà, Maria

Text 3: Llarga vida al caganer

Un any més com ja és habitual per aquestes dates només cal sortir al carrer per percebre com les tradicions nadalenques catalanes cada vegada es veuen en més minoria davant els costums, els símbols i les festes que ens envaixen des de més enllà de les nostres fronteres. Sortosament però, no tot està perdut. I com no podia ser d´una altra manera ha estat a l´Alt Empordà on ha sorgit un moviment popular que vol lluitar per defensar les figures i les tradicions nadalenques pròpies del nostre país. Tocats per la tramuntana. Sortosament.

l´espurna que ha activat aquesta «resistència pacífica» és la proliferació dels Pares Noëls que enguany envaeixen els balcons de qualsevol carrer, ciutat, poble o masia empordanesa. Només cal aixecar la vista i es pot comprovar com el grassonet personatge nadalenc ja és un més del nostre paisatge urbà.

És en aquest punt on aquest grup d´empordanesos han començat la seva lluita. Concretament a Figueres i a Castelló d´Empúries hi ha balcons on ja no hi penja un Pare Noël. Aquest ha estat substituït per la figura més tradicional, emblemàtica i estimada del pessebre català. El caganer.

Tot i que només es tracta d´una petita acció reivindicativa, si més no de moment a l´espera de si arrela a la resta de la comarca i, perquè no, a la resta de Catalunya, cal valorar si aquesta acció no compta amb més solidesa del que pot semblar en una primera anàlisi que només es quedi en l´aparença i l´anècdota.
D´ençà uns anys el Pare Noël i d´altres símbols que no són propis del nostre país han iniciat una invasió pacífica de les nostres llars que ningú pot negar que fins ara està gaudint d´una gran acceptació. A poc a poc, encara que en molts casos no en siguem ni conscients, hem anat arraconant al cagatió, el pessebre i els seus protagonistes com el caganer.

Els Reis Mags, a hores d´ara, ja són pràcticament només el fi de festa. Són la propina d´unes diades quan no fa gaire eren els protagonistes principals. Ningú els feia ombra.
Durant aquestes festes és quan es troba a faltar els éssers estimats. És quan es recorda més que mai aquelles persones que ja no seuen al nostre costat quan estem celebrant els excessius àpats nadalencs. Aturant-nos només un instant, entre cullerada d´escudella i forquillada de canaló, podríem fer una ràpida mirada al passat per recordar els Nadals on tots aquests familiars i amics ja despareguts encara seien a taula amb nosaltres. Veuen la imatge. Sí. Comparant-la amb l´actual no només hi manquen aquestes persones. En aquesta fotografia del passat estem envoltats d´altres éssers i símbols nadalencs que també estimem però que ens estem deixant exterminar.

Si no aturem aquesta pacífica invasió anglosaxona de les tradicions nadalenques ja no només desapareixeran els caganers i els Reis Mags. Fa esgarrifar pensar en un àpat de Nadal sense escudella, carn d´olla o canalons. En aquesta mediocre pel·lícula de ciència-ficció es veu a tots els catalans celebrant el Nadal en un fast food. Perdó, no és de ciència-ficció. És de terror. Visca el caganer

Font: Dídac Moreno, Diari de Girona, 20 desembre 2006

Text 4:

El Tió de Nadal (també anomenat simplement Tió, Tronc de Nadal, Soca, Xoca o Tronca) és un dels elements de la Mitologia catalana i una tradició molt arrelada a Catalunya. Originàriament consistia en un tronc encès -és a dir, un tió- de la llar de foc, i el regal era l’escalfor que proporcionava. Avui dia, és un tronc que sovint es decora posant-li potes i altres elements que simulen una cara somrient que sovint es corona amb una barretina roja.

Se’l fa cagar repetidament a base d’engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional, al·lusiva d’aquesta circumstància.

Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses cançons com l’esmentada comencen amb aquests mots, però no és una denominació amb tradició.

Pel dia de la Puríssima (això és, el 8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al Tió, i se’l tapa amb una manta perquè no passi fred a la nit. Al Tió li agraden les mateixes coses que als animals de peu rodó (excepte palla): garrofes, carabassa, etc. i verdura de poc valor: els nens de pagès no tenen, doncs, cap dificultat a l’hora d’aconseguir menjar per al Tió.

La nit de Nadal (o en algunes cases el mateix dia de Nadal), es posava el Tió al foc una estona abans de fer-lo cagar, ja que per cagar havia d’estar encès. Però avui dia, com que en la majoria de les cases no n’hi ha, ja no se’l posa a la llar de foc.

Tradicionalment, el Tió mai no caga objectes grossos (aquests ja els porten els Reis) sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, etc. Per indicar que ja no vol cagar res més, caga un arengada ben salada, un all, una ceba, o es pixa a terra. També hi ha llocs en què el Tió és comunal i tots els xics el poble acuden a agarrotar-lo per rebre el mateix regal.

La tradició del Tió pot estar emparentada amb la de l’arbre de Nadal, ja que el Tió no és altra cosa que la soca d’un arbre que la nit de Nadal obsequia amb regals els més petits de la casa.

Font: Viquipèdia

Text 5: el Pare Noel i la Coca Cola

Ja en el segle XX, l’empresa Coca-cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelés la figura de Santa Claus/Papà Noel para fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931. En aquest punt, no obstant això cal aclarir que és solament una llegenda urbana la creença que el color vermell i blanc de Santa Claus tingui el seu origen com a tal, encara que sí la seva popularització, en els spots que la marca Coca-cola va començar a fer a partir de 1931. Això ja que hi ha moltes il·lustracions i descripcions gairebé fidedignes anteriors al spot com la de Thomas Nast (1869) o St. Nicholas Magazine(1926), entre unes altres; això sense considerar a més les antigues representacions religioses del bisbe San Nicolás de Mira o San Nicolás de Bari, en les quals és comuna el color vermell i blanc de la vestimenta religiosa. Per això, si bé és cert que des de mitjans de 1800 fins a principis de 1900 no va haver una assignació concreta al color de Santa Claus, sent el verd un dels més usats; sí es considera que la seva campanya massiva sí va ser una de les principals raons de per quina Santa Claus va acabar vestit de color vermell i blanc, encara que no hagin estat els primers en usar-los. Referent al seu origen, com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va espargir la idea que viuria en el Pol Nord; no obstant això igualment cal recordar que existeixen altres llocs propers postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia; ja que el Pol Nord està enmig de l’Oceà Àrtic.

Font: Wikipedia i traductor

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Text 1: Propostes per a un Nadal més ecològic i solidari

Com estalviar energia, com triar el regal més ecològic i solidari, quin arbre nadalenc escollir i com cuidar-lo… Diverses organitzacions recopilen consells per celebrar unes festes més respectuoses.

Redacció (16/12/2005)
Aquestes dates s’han associat culturalment al malbaratament i a la compra de productes no habituals i, moltes vegades, innecessaris.

Això suposa un abús irrespectuós dels recursos medi ambientals, per no esmentar l’explotació d’éssers humans que produeïxen els productes que es consumeixen o la contradicció que suposa malbaratar mentre gran part de la humanitat suporta la fam.

Ecologistes en Acció et proposa moltes idees per viure un Nadal respectuós, algunes són:

- Estalviar energia reduint la compra de productes superflus i innecessaris, ja que per a la seva fabricació cal energia. Utilitza bombetes de baix consum i electrodomèstics eficients i, per descomptat, útils (per obrir una llauna o aplicar-te una crema no fa falta un aparell elèctric).

- Reflexionar abans de comprar un regal. L’acumulació d’objectes només condueïx a no valorar el que es té i a l’esgotament dels recursos naturals. Pots regalar una joguina que ja tinguis a casa. No regalis joguines que utilitzin piles o que siguin bèl·liques o sexistes: fomenten aspectes negatius (agressivitat, discriminació…).

- No comprar productes amb envasos o embolcalls excessius o superflus. Els envasos: pocs i reutilitzables.

- Abans de comprar-lo, pensa què serà de l’arbre de Nadal després de les festes. Normalment van del viver o la botiga a l’abocador. Si encara així el compres i és natural, procura que després de les festes es planti en alguna zona ajardinada.

La Confederació Espanyola d’Organitzacions de Mestresses, Consumidors i Usuaris (CEACCU) destaca en les seves recomanacions la reducció de residus, amb idees com les que segueixen:

- Reduir la quantitat d’escombraries diàries que es produeïx a casa.

- Fer la compra amb un carro o bossa de roba. Evita les bosses de plàstic i si has de recórrer a elles, almenys reutilitza-les com a bosses d’escombraries.

- Apilar en un munt els papers, embalatges i cartrons: les caixes de les joguines, de les comandes de compra, dels regals d’empresa… després porta-les a un lloc de recollida per al seu posterior reciclatge.

Consume Hasta Morir, el projecte d’Ecologistes en Acció dedicat especialment a consum, mostra sis contraanuncis per reflexionar sobre el consumisme d’aquestes èpoques i convida a participar en les activitats que celebra a diverses localitats.

Per la seva banda, la protecció de les sureres –productores del suro de les ampolles que aquests dies tant es consumeixen- és la protagonista d’una campanya nadalenca de WWF/Adena.

Des de casa es pot contribuir a fer d’aquests uns Nadals més sostenibles, però també es pot participar a través de la crítica i la denúncia. Aquests dies diverses organitzacions critiquen l’excessiu enllumenat nadalenc mentre els pressupostos per a programes socials són reduïts. Exigeix al teu govern local que es limiti el seu ús.

Canal Solidari-OneWorld 2005

Font: Canal Solidari

Text 2: No deixis que el Nadal et consumeixi! practica un Consum Responsable!

Noticias Setem

14/12/06 – El Nadal ja és aquí… regals, llumetes, consumisme, publicitat, compres impulsives… tot allò que ajuda a perpetuar l’actual model econòmic d’injustícies i desigualtats Nord-Sud. Però des de les teves opcions de consum pots fer-hi molt, així que no deixis que el Nadal et consumeixi! Des de SETEM i la Campanya Roba Neta et proposem un seguit de consells pràctics per un Nadal més just i no consumista.

La delegació de SETEM Manresa, des del Consell Municipal de Solidaritat de Manresa i juntament amb diverses entitats més del Bages, han organitzat una campanya per un Consum Responsable al Nadal. Entre les diferents activitats programades hi haurà presentacions de llibres i materials, xerrades, mercats d’intercanvi, recollida i venda de joguines, i accions de carrer. En pots consultar l’agenda d’activitats i descarregar-te’n els materials a la pàgina http://rostollverd.org/nadal/.
Hi participen:  La casa de les Formigues, la Comunitat de Sant Egidi,  l’Associació J.M. Cunill pel Comerç Just , Justícia i Pau, la Plataforma Bages Aturem la Guerra, la Plataforma Bages Comerç Just, i Rostoll verd.
Per altra banda, des de SETEM i la Campanya Roba Neta també es realitzaran diverses accions de carrer reivindicatives per fomentar un consum més responsable, que es duran a terme els caps de setmana previs a les vacances de Nadal a les zones més comercials de la ciutat comtal. El cap de setmana del 16 i 17 de desembre es realitzarà una primera acció a la zona del Portal de l’Àngel de Barcelona.
I a continuació et plantegem algunes propostes pràctiques i reflexions per a exercir un consum més responsable durant aquestes festes:

1. No regalis per regalar. Què passa, no tenimi criteri? És que algú ens hi obliga?
2. Acorda amb la familia el pressupost màxim dels regals. Amb un pressupost acotat ens obliguem a ser més imaginatius.
3. Evita que els infants rebin una allau de regals: pacta amb la familia regals conjunts. Així aconseguirem que els petits donin als regals el valor que realment tenen.
4. Potencia les teves habilitats artístiques. És que existeix un regal millor que quelcom fet amb les teves mans?
5. Compra productes de Comerç Just i de botigues ecològiques. Així garantirem els drets laborals bàsics dels productors del Sud i la protecció del Medi Ambient.
6. Regala cultura. Confia en el teu criteri, fes que el regal transmeti el teu entusiasme.
7. Fes prevaldre el teu criteri per sobre de la publicitat ferotge i enganyosa. Tu, i no pas les empreses coneixes les necessitats i il·lusions dels que t’envolten.
8. I PER ÚLTIM, REGALA EL TEU TEMPS, TÉ MOLT MÉS VALOR QUE ELS TEUS DINERS.

També pots consultar idees originals i creatives per mantenir un consum més responsable en àmbits molt diversos i durant tot l’any a la pàgina web d’EdPAC (Educació Per a l’Acció Crítica).

O també pots consultar un monogràfic sobre consum responsable de joguines i jocs a la pàgina www.educaweb.com.

I si vols conèixer més el que impliquen les teves opcions de consum pots trobar molta informació i continguts a la Revista Opcions.Font: Setem

1. Imagine és una cançó de John Lennon, escrita amb col·laboració amb Yoko Ono, publicada el 1971 en l’àlbum del mateix nom.

La famosa lletra de la canço està parcialment inspirada en el llibre de poemes de Yoko Ono Grapefruit de 1964 on cada poema comença amb una invocació semblant.

La cançó que es queixa de les guerres (nothing to kill or die for), de les fronteres (imagine there’s no countries), de la religió (no religion too) i conclou que hauríem de compartir el món (imagine all the people sharing all the world) i que encara que sembli que en la cançó es demana molt, no només Lennon vol la pau (you may say I’m a dreamer, but I’m not the only one).

Després de la mort de John Lennon, es va construir en record seu un mosaic amb la paraula Imagine al Central Park de Nova York, davant de l’edifici Dakota on va ser assassinat. El 2002 es va canviar el nom de l’aeroport de Liverpool a Liverpool John Lennon Airport, i es va adoptar el lema Above us only sky, pintant-lo al sostre.

Dies desprès de la mort de Lennon, i segurament a causa d’això, ‘Imagine’ va ser Nº1 a les llistes de Gran Bretanya el 4 de gener de 1981.

La cançó s’ha convertit en l’himne oficial de l’organització Amnistia Internacional.

Font: Viquipèdia

2. En anglès:

Imagine there’s no heaven
It’s easy if you try
No hell below us
Above us only sky
Imagine all the people
Living for today…

Imagine there’s no countries
It isn’t hard to do
Nothing to kill or die for
And no religion too
Imagine all the people
Living life in peace…

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will be as one

Imagine no possessions
I wonder if you can
No need for greed or hunger
A brotherhood of man
Imagine all the people
Sharing all the world…

You may say I’m a dreamer
But I’m not the only one
I hope someday you’ll join us
And the world will live as one

3. En català:

Imagina’t que no hi ha cel,
és fàcil si ho intentes,
Sense infern sota nostra
damunt nosaltres només el cel blau.
Imagina a tota la gent
vivint al dia…
Imagina que no hi ha països,
no és difícil de fer,
ningú per qui matar o morir
ni tampoc religió.
Imagina’t tota la gent
vivint la seva vida en pau….

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Imagina’t que no hi ha propietat,
no sé si podràs.
Que no hi ha enveja, ni tampoc fam,
sinó homes vivint en germanor.
Imagina’t que tothom,
ho comparteix tot arreu del món.

Diràs que sóc un somniador,
però no sóc l’únic;
i espero que algun dia t’uniràs a nosaltres,
i aleshores, només hi haurà un sol món.

Font: Filoètica

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Maria Antonieta

Per Isa Martínez – 20/12/2006

MARIA ANTONIETA (Marie Antoinette)

Gènere: Drama

País: Estats Units

Any: 2006

Director: Sofia Coppola

Guió: Sofia Coppola i Antonia Fraser

Repartiment: Kirsten Dunst (Maria Antonieta), Jason Schwartzman (Rei Lluís XVI), Asia Argento (Madame Du Barry), Danny Huston (Joseph), Steve Coogan (Compte Mercy D’Argenteau), Judy Davis (Comptessa de Noailles)

Fotografia: Lance Acord

Música: Jean-Benoît Dunckel, Nicolas Godin i Steven Severin

Durada: 123 minuts

. . . . . . . . . .

La jove i ingènua Maria Antonieta és promesa amb només 14 anys al rei de França, Lluís XVI. Això la obliga a incorporar-se a la opulenta cort plena d’escàndols i conspiracions. Sola, sense guia i desorientada en un món tan perillós, es rebelarà contra l’atmosfera de Versalles mentre ella mateixa es converteix en la reina més incompresa de França.

La fatídica vida de la jove Maria Antonieta és tota una llegenda històrica. Allunyada de la seva familia i amics a Viena i enviada al decadent i sofisticat ambient de Versalles, fou un simple paó en un matrimoni concertat per solidificar l’armonia entre dues nacions.

Però ella no estava preparada per convertir-se en el tipus de regent que el poble esperava i va haver de buscar la manera d’encaixar en un món complex, ple de traicions, interessos, pèrfids detractors, falsos aduladors i constants xafarderies. En la tasca tampoc la va ajudar gaire el seu marit, un jove indiferent i un desastre com a amant que va desfermar els rumors sobre perquè la parella no tenia descendència. Abrumada pels excessos de l’aristocràcia francesa i després de tenir una aventura amb un seductor compte suec, les indiscrecinons de Maria Antonieta aviat van estar en boca de tothom. Encara que finalment trobés el seu lloc com a esposa, mare i reina, la seva vida va acabar tràgicament en ser executada durant la sanguinària Revolució Francesa.La guardonada directora i guionista Sofia Coppola s’atreveix ara a abordar la vida d’aquesta figura històrica tant debatuda durant anys, en la seva tercera pel.lícula després de Las vírgenes suicidas i Lost In Translation. Per fer-ho, s’ha basat en la novela d’Antonia Fraser, que presenta a la jove reina no com una villana ni com un ídol, sino com una adolescent solitaria i confosa.

Quasi tant polèmica com la figura de la protagonista ha estat l’elecció de Sofia Coppola d’explicar la història a través d’un controvertit estil visual i acompanyada amb música moderna, que durant la presentació del film al Festival de Cannes van generar una encesa divisió d’opinions.

La interpretació de Kirsten Dunst, l’ambientació, l’escenari (la pel.lícula es va rodar a Versalles) i el vestuari dissenyat per Milena Canonero apareixen a la llista de qualitats del film. Alguns hi afegeixen la música, que a d’altres els ha posat els pèls de punta. I es que a les andances d’aquesta jove reina per la cort del segle XVIII, l’acompanyen els ritmes de The Strokes, The Cure o Gang of Four. Una decisió que Coppola ha defensat: ‘volia barrejar música del segle XVIII i moderna per subratllar la qualitat emocional i donar certa modernitat a la història‘.

Tal com explica la directora, es tracta de reimaginar la història a través de la lent de la cultura popular actual: Tot el què hem fet es basa en la investigació sobre l’època però vist des del punt de vista del món contemporani. Jo tenia por de fer una pel.lícula d’època seca i històrica, amb uns enquadraments freds i distants. Per mi era més important explicar les coses a la meva manera, però fent que el públic senti el què debia ser estar a Versalles en aquella època.

L’elecció de la protagonista era un altre dels aspectes que Coppola tenia clar des del principi. Ja havien treballat juntes a Las vírgenes suicidas i la directora va escriure tot el guió de Maria Antonieta pensant en Kirsten Dunst. L’actriu fins i tot troba paralelismes entre el personatge i la seva pròpia vida: Realment puc entendre-la, perquè jo vaig començar a actuar quan tenia 11 anys, constantment rodejada d’adults. I quan hi ha molta gent que et presta tanta atenció i que volen tant de tu, et pots sentir molt sola i constantment et preguntes si t’estan utilitzant o com et veuen els altres.

Font: La finestra digital

Text 2

Una reina del segle XVIII a ritme de rock divideix opinions

Per Isa Martínez – 24/05/2006

Kirsten Dunst tona a treballar amb Sofia Coppola anys després de ‘Las vírgenes suicidas’. Avui ha acompanyat a la realitzadora i a l’actor David Schwartzman a la presentació d’una peculiar ‘Marie Antoinette’

Acostuma a passar que quan algú s’atreveix a transgredir el rigor històric per oferir una visió particular de fets passats, es generi una apassionada divisió d’opinions. Xiulets i aplaudiments han rebut avui a Sofia Coppola i ‘Maria Antonieta’.

La recreació de la vida cortesana de la reina francesa Maria Antonieta, realitzada per Sofia Coppola, s’esperava amb candeletes a Cannes.

De res ha servit que la directora declarés que no pretenia fer una pel.lícula fidel a la història ni aprofundir en temes polítics. Una gran part de la crítica, sobretot francesa, ha esmolat els ganivets i criticat ferotgement els anacronismes i la poca profunditat històrica d’aquesta ‘Maria Antonieta’.

Aspectes de guió a banda, sí que ha rebut un bon reconeixement la interpretació de Kirsten Dunst. De fet, la història es centra amb especial atenció en la soledat d’aquesta adolescent que va ser enviada a França per casar-se amb Lluís XVI per interessos polítics. Allí es trobarà en el punt de mira de les intrigues cortesanes i optarà per dur una vida despreocupada de tot el què no siguin vestits, joies i pastissos.

L’ambientació, l’escenari (la pel.lícula es va rodar a Versalles) i el vestuari dissenyat per Milena Canonero apareixen a la llista de qualitats del film. Alguns hi afegeixen la música, que a d’altres els ha posat els pèls de punta. I es que a les andances d’aquesta jove reina per la cort del segle XVIII, l’acompanyen els ritmes de The Strokes, The Cure o Gang of Four. Una decisió que Coppola ha defensat: ‘volia barrejar música del segle XVIII i moderna per subratllar la qualitat emocional i donar certa modernitat a la història‘.

Font: La finestra digital

Més materials: Burj Al Arab Hotel: Dubai, Emirats Àrabs Units

Text 1

L’encara en construcció torre Burj Dubai ja és l’edifici més alt del món

Rascant el cel La pugna per ser més a prop del cel no s’atura, i en les últimes hores la torre Burj Dubai ha batut el rècord de ser l’edifici més alt del món. Encara està en construcció, però ja supera de 8 metres la torre Taipei 101, de 508 metres. L’alçada final exacta és un secret, però el més probable és que faci 808 metres.

L’edifici més alt del món ha deixat de ser la torre de Taipei 101, a Taiwan. A partir d’ara si volem admirar el gratacel més imponent del planeta haurem d’anar a la Unió dels Emirats Àrabs. La torre Burj Dubai, encara en construcció, ha arribat als 512 metres d’alçada -amb 141 plantes- i supera de vuit metres el rècord del Taipei 101, que, amb 508 metres, feia tres anys que ocupava la primera posició d’aquest rànquing. La torre de Dubai es va començar a construir el 2004 i es preveu acabar-la l’any que ve. La seva alçada exacta és un secret, però el més probable és que acabi fent 808 metres.

L’arquitecte nord-americà Adrian Smith va dissenyar la torre Burj Dubai pensant en situar-la a Austràlia, anomenar-la Grollo Tower i amb una alçada de 560 metres, suficient per ser l’edifici més alt del món. D’aquell projecte inicial, però, no en queda ni el disseny, que havia de ser en forma de prisma amb una punta il·luminada.

La idea va anar evolucionant i acostant-se cada cop més al cel. Un cop decidit que el seu emplaçament seria Dubai, ja se sabia que superaria els 700 metres. En aquest moment també es va decidir que l’edifici prendria la forma d’una flor que es cultiva als Emirats Àrabs Units i a la Índia, la Hymenocallis, i que estaria basat en els arcs àrab. La proposta deixava entreveure un edifici de 808 metres i 189 pisos, que es creu que serà l’alçada final tot i que s’ha especulat que pogués arribar als 1.011 metres amb 216 plantes.

El Burj Dubai serà la seu d’un gran complex comercial i residencial que té un pressupost de 8.000 milions de dòlars, dels quals uns 800 milions correspondrien a la construcció del gratacel.

El regnat de Burj Dubai com a gratacel més alt del planeta, però, podria ser curt si es concreta la construcció d’una torre solar a Buronga, a Austràlia, que podria tenir una altura estimada de prop d’un quilòmetre. També l’estructura Al Burj, a la mateixa ciutat de Dubai, ha estat aprovat i podria tenir 1.200 metres. També dos edificis més que ja han estat aprovats, la torre Mubarak al-Kabeer, amb 1.001 metres d’altura, a Kuwait, i un altre gratacel de 1.022 metros a Manama, Bahrein, poden plantar cara a Burj Dubai.

Font: Telenotícies, 21-07-2007

Text 1:

Spencer Tunick fotografia una multitud nua per protestar contra el canvi climàtic

Centenars de persones despullades han format una “escultura vivent” a la glacera Aletsch de Suïssa per cridar l’atenció sobre el canvi climàtic. Aquesta imatge ha estat fotografiada pel novaiorquès Spencer Tunick, famós per les seves imatges de multituds despullades en llocs públics a tot el món.

Tunick s’ha proposat posar èmfasi en els efectes de l’escalfament global a les glaceres suïsses. La iniciativa ha comptat amb la participació de l’organització ecologista Greenpeace que ha advertit que les glaceres suïsses hauran desaparegut el 2008 si l’escalfament global segueix al mateix ritme. La sessió fotogràfica s’ha fet tenint cura per a no causar cap impacte sobre l’ambient. Durant la sessió les temperatures han rondat els 10 graus.

Font: La Malla.net, 18/08/2007

Text 2:

El fotògraf Spencer Tunick bat el seu propi rècord i aplega 20.000 persones nues a Mèxic

Un mar de 20.000 nus El fotògraf nord-americà Spencer Tunick torna a superar el seu propi rècord i reuneix 20.000 persones nues a Mèxic, per formar part de les seves peculiars fotografies. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. El 2003, Barcelona ja va aconseguir un rècord quan va reunir 7.000 persones.

El fotògraf nord-americà Spencer Tunick ha tornat a trencar un nou rècord. Ho ha fet a Mèxic, on ahir, prop de 20.000 persones es van despullar per participar en una sessió fotogràfica del polèmic artista. La plaça del Zócalo, la tercera més gran del món, ha estat l’escenari escollit per a la creació de diferents figures amb milers de cossos nus. L’any 2003 Barcelona ja va aconseguir un rècord en congregar 7.000 persones. Però ahir, fugint de la polèmica, Tunick va voler deixar clar que la seva obra no es basa en números, sinó en l’art i les formes. Els precedents:

• El Kûltur Büro Barcelona acull una mostra del fotògraf nord-americà Spencer Tunick
• El Raval exposa les fotografies de nus col·lectius que Spencer Tunick va fer a Barcelona
• Tunick presenta el “making off” de la fotografia feta amb 7.000 persones nues a Barcelona
• Més de 7.000 persones es despullen a Barcelona per posar per al fotògraf Spencer Tunick

Font: Telenotícies, 07-05-2007

Enllaç: WCS

* Títol Maltractament familiar i violència de gènere
* Programa Dies digitals TV
* Idioma Català
* Producció CCRTV
* Durada 13min.
* Àmbit Tutoria
* Àrea Tutoria, Educació per la ciutadania
* Nivell ESO

En aquest capítol es tracta la qüestió dels maltractaments familiars i la violència de gènere.

La Salima, l’Adama, la Kholoud i la Salima viuen a Salt (Gironès). Tenen entre 14 i 16 anys, i coneixen de prop el que és el maltractament familiar i la violència de gènere. És per això que han escollit aquest tema per al vídeo que han fet al taller de “Dies digitals”.

En el programa, a més del seu vídeo, les veiem durant tot el procés de fer-lo i coneixem les seves reflexions sobre la violència de gènere i sobre com protegir-se.

Text:

Les immigrants víctimes de la violència masclista tenen sis vegades més risc de ser assassinades

Les dones immigrants, encara més indefenses Segons un estudi d’Amnistia Internacional, les dones immigrades víctimes de la violència de gènere tenen sis vegades més risc de morir assassinades que no pas les víctimes espanyoles. L’organització ho atribueix als “obstacles” per accedir als recursos que estableix la llei integral contra la violència de gènere i les dificultats per ser autònomes econòmicament i d’accés a la justícia.

Les víctimes de la violència masclista ho tenen encara pitjor si són dones immigrades. Segons un estudi d’Amnistia Internacional, tenen sis vegades més risc de morir assassinades que no pas les víctimes espanyoles, un fet que l’organització atribueix als “obstacles” per accedir als recursos que estableix la llei integral contra la violència de gènere i les dificultats per ser autònomes econòmicament i d’accés a la justícia. La denúncia arriba abans que, aquest 25 de novembre, es commemori el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència de la Dona.

La falta d’intèrprets a les dependències judicials i policials és un dels inconvenients amb què topen aquestes víctimes, un fet que denuncia Amnisita Internacional, que recorda que la llei “suposadament” garanteix aquest dret a les dones estrangeres. També consideren “curiós” que en algunes comunitats auònomes s’hagin “retornat” les partides pressupostàries destinades a aquest servei.Pel que fa a l’autonomia econòmica, la llei només garanteix a les víctimes la “residència en exclusiva” i no un permís de treball, de manera que “moltes dones tornen amb el seu agressor per la precària situació ecònomica en què es troben”.

El document que ha difós l’ONG també recull testimonis d’advocats d’ofici , com un que va dir a una dona: “Et podries haver aguantat, com va fer la teva mare”.

Font: Telenotícies, 23-11-1007

A tota pantalla

Font: Physics Flash Animations by Don Ion (ion@sbcc.edu)

Astronomy: Length of Earth’s Day and Night (371KB)

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Font: Web

• Viquipèdia

• Viquipèdia

Text:

El Picasso català
dimarts, 15 d’agost de 2006 | 13:08h

Pablo Ruiz Picasso arribà a Barcelona a l’edat de 14 anys, en poc temps s’integrà a l’elit intel.lectual i modernista barcelonina, els anys a la capital catalana foren claus pel seu desenvolupament artístic, probablement sense Els Quatre Gats la carrera del pintor hauria seguit un camí molt diferent i parlaríem de Georges Braque com l’únic iniciador del cubisme. Picasso era un pintor d’unes qualitats realment excepcionals, això és vàlid tant a Màlaga com a Galícia, igualment fora de Catalunya hauria arribat l’èxit i hauria estat un pintor conegut a la seva època, però és de suposar que sense l’empenta de la influència d’artistes com RUSIÑOL, Casas o Nonell, hauria trigat molt més a trencar amb l’estil academicista que li imposava el seu pare, avui en dia no seria un pintor gaire conegut fora del territori espanyol. He posat Rusiñol en majúscules pel convenciment que la fascinació que provocava a tothom el paisatgista català deuria influenciar fortament Picasso, no en va és coneguda l’afició de Pablo Ruíz per “El Greco” -afició que també mostrà Dalí anys més tard-, i curiosament fou Rusiñol qui en va recuperar la memòria quan a l’Estat espanyol El Greco era gairebé desconegut o bé ignorat i ridiculitzat. La història oficial però sembla decidida a ignorar expressament els fets, tot i que Picasso parlava català tan habitualment com ho feia en castellà o francès i que ell mateix es considerés català, les senyoretes que podeu veure a la fotografia són considerades per mig món tan franceses com el formatge de Camembert, el quadre, -pintat i inspirat a Barcelona- és sempre titulat “Les senyoretes d’Avinyó” i mai com s’hauria de dir correctament “Les senyoretes del carrer d’Avinyó”. Igualment la majoria de les biografies, inclús les editades a casa nostre, minimitzen la influència catalana de Picasso, la referència és sempre com a pintor malagueny i se’n destaca sempre la seva espanyolitat exagerada aprofitant la seva afició a la tauromàquia. La realitat però sempre és molt més complexa que els esquemes simplistes que la cultura oficial intenta imposar.

malagueño nació y murió
de pantalón corto en Galícia, de largo ya en Barcelona,
de acordeón universal en Francia
ciudadano de la libertad.

(Jose Manuel Alonso –Picasso, Neruda, Casals, Pablos universales)

En aquests temps en què sembla que electoralment interessa mostrar com a català només tot allò que es fa i es desfà al Principat, caldria que paréssim atenció en casos com aquest, sembla com si només poguéssim considerar com a catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya i presenten un bon índex de mediocritat, quan la fama creua les fronteres, llavors en diem simplement, espanyol. Ara però és l’hora dels catalans ens diuen, “visca la mediocritat!” hauríem de contestar, per ser conseqüents.

Font: Els blocs de Vilaweb

A tota pantalla 

“L’oblit del passat” dedica el capítol a la restauració de les talles i pintures murals romàniques de Catalunya i Andorra. Així mateix, parla de la necessitat de conservar els edificis modernistes, que ja comencen a mostrar signes de degradació.

Escultures policromades, retaules i pintures murals dels segles XI, XII i XIII, procecedents de les esglésies romàniques dels Pirineus, es van treure, a partir del 1917, dels seus emplaçaments originals per evitar que caiguessin en mans dels col·leccionistes i dels museus estrangers. Ara s’exposen al Museu Nacional d’Art de Catalunya, ubicat al Palau Nacional, un edifici que va ser l’emblema de l’Exposició Internacional celebrada a Barcelona l’any 1929.

Al cor dels Pirineus, el principat d’Andorra guarda importants tresors romànics, com ara Sant Joan de Caselles, a Canillo. En aquesta església del segle XI hi ha una majestat del segle XII. Es tracta d’una escultura de pedra de Jesucrist crucificat sobre un fons de pintura mural.

L’església romànica més antiga que es conserva a Andorra és la de Santa Coloma, amb fragments de pintures murals. També cal destacar Sant Martí de la Cortinada, on hi ha uns frescos restaurats.

Entre els segles IX i XIII, l’arquitectura religiosa tenia un estil robust i senzill, amb murs gruixuts, absis semicirculars, finestres estretes i una decoració mural austera i sintètica. Aquestes són les característiques de l’art romànic.

A partir de l’any 1917 es van començar a arrencar les pintures de les esglésies romàniques per protegir-les de l’expoli. La tècnica per arrencar les pintures era poc coneguda a Catalunya, així que van ser experts italians els encarregats de dur a terme l’operació.

A esglésies com Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll hi ha reproduccions de les pintures originals.

El programa també dedica un apartat a la difícil restauració del monestir de Sant Pere de Rodes. Fundat al segle VIII sobre unes ruïnes romanes, hi són visibles les diverses fases constructives. El monestir el van abandonar els monjos al segle XVIII, i, des d’aleshores, ha estat objecte d’importants robatoris, de manera que molt del seu patrimoni està dispers en col·leccions privades.

Les condicions externes han obligat a protegir amb vidres la portalada del monestir de Ripoll, l’obra escultòrica més rellevant del segle IX.

A la ciutat de Barcelona hi ha un important patrimoni modernista, bàsicament d’Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. La seva obra va contagiar els artesans que col·laboraven en la construcció dels edificis: vitrallers, forjadors, ceramistes, escultors, mosaïcistes…

Entitats com la Fundació Amatller vetllen per la conservació del patrimoni cultural. L’industrial xocolater Antoni Amatller, interessat per l’art, va encarregar a l’arquitecte Puig i Cadafalch que reconstruís un edifici al passeig de Gràcia i el convertís en una casa que no tingués res a veure amb l’estil de l’època.

L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la combinació de l’art modernista i la utilitat pública. El procés de restauració de l’edifici, però, és força complicat.

També és difícil la restauració d’obres d’Antoni Gaudí, com el Parc Güell o la Casa Milà, coneguda com la Pedrera. Aquest edifici va estar descuidat durant molts anys i no va començar a ser restaurat fins que una entitat financera el va comprar sencer l’any 1986.

Gaudí va morir l’any 1926 i va deixar inacabada la Sagrada Família. El conjunt escultòric de Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió ha estat objecte de dures crítiques. Tot i que encara no està acabada, la Sagrada Família ja té algunes parts que han sofert diversos desperfectes.

Font: Edu3

Font: Edu365

Font: Edu365

* Títol Els exilis
* Programa Històries de Catalunya
* Idioma Català
* Producció TVC, 2005
* Durada 32min.
* Àmbit Ciències socials
* Àrea Història, Història del món contemporani, Ciències socials, Geografia
* Nivell ESO, BT

“Històries de Catalunya” presenta, en aquest capítol, diferents motius que al llarg de la història han obligat moltes persones a marxar desterrades, exiliades o deportades.

Els moriscos
A finals del segle XVI, l’única religió permesa a Espanya era la fe catòlica. Feia un segle que els cristians havien conquerit Granada, que era l’últim regne islàmic que quedava a la Península. Es va obligar els musulmans a triar entre la conversió al cristianisme o l’expulsió. La majoria es van convertir i a aquests musulmans conversos, i a tots els seus descendents, se’ls va anomenar “moriscos”.

L’exili austriacista
Després de la guerra de Successió, molts dels perdedors, com en totes les guerres, s’han d’exiliar per salvar la vida. Aquesta és la història de l’exili dels catalans austriacistes.

Conservadors, liberals i republicans
Per raons polítiques, Abdó Terradas, polític republicà de mitjan segle XIX, és obligat a exiliar-se i és desterrat diverses vegades.

· Font de les animacions: BBC

El vaixell de vapor amb roda de pales de Robert Fulton: Web

· Viquipèdia
· Hugo Rafael Chávez Frías, nascut a Savaneta 1954 · Veneçuela GREC
· Huracà Chávez, Trenta Minuts

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Text:

Aquest diumenge hi ha eleccions presidencials a Veneçuela i totes les enquestes donen com a guanyador Hugo Chávez, el carismàtic líder polític que molts consideren l’hereu a Llatinoamèrica de Fidel Castro. Aquest reportatge intenta respondre a la pregunta de qui és Hugo Chávez i què és la seva revolució bolivariana, que aixeca tant una gran passió com un gran odi, a dins i a fora del país.

En els immensos barris pobres dels voltants de la capital, Caracas, la Revolució ha canviat la vida de milions de pobres fins ara completament exclosos dels enormes beneficis que el país rebia del petroli.

La gran riquesa econòmica del país són els petrodòlars. El reportatge ensenya les activitats als barris de les Missions d’Educació, que han canviat completament l’aspecte dels immensos cinturons de misèria de Caracas.

En alguns anys, la Veneçuela de Chávez s’ha convertit en un símbol de la resistència al neoliberalisme i a l’hegemonia dels Estats Units. Hugo Chávez i la seva revolució no paren de provocar passions contradictòries. Els seus mètodes poden molestar o, com a mínim, desconcertar, però al marge de les caricatures es manté en el poder des de fa vuit anys gràcies al suport reiterat de milions de persones que, per primer cop, senten que la democràcia els té en consideració.

A Veneçuela, la clase política tenia un enorme deute social per pagar. Chávez ho ha començat a fer. És de la millor manera? Seguirà el seu camí per la via democràtica? Cedirà a la temptació d’abusar del seu enorme poder? Es deixarà engolir per la burocràcia i la corrupció? Al marge d’aquestes qüestions, el chavisme ha passat a ser als barris populars de Veneçuela un sentiment profundament ancorat en la consciència social. En el cor d’una regió d’enormes recursos naturals i on la desigualtat entre rics i pobres no para de créixer, més d’un país té posats els ulls en tot el que passi a Veneçuela. L’huracà Chávez no ha acabat d’originar temporals i tempestes.

El reportatge ensenya els reservistes voluntaris. Davant del que es percep com una amenaça que pot desestabilitzar el país, 30.000 persones s’han integrat en els batallons de reservistes voluntaris. Una organització que no para de créixer i que espera arribar als 300.000 membres l’any que ve.

També es destaca la Missió Miracle, l’operació humanitària més gran de la història, que es desenvolupa amb la col·laboració de Cuba. Durant els pròxims deu anys es pretén operar de la vista sis milions de pacients amb pocs diners de tot Llatinoamèrica i de manera gratuïta. També es dóna veu a membres de l’oposició que critiquen el populisme d’Hugo Chávez.

Font: Trenta Minuts, TV3

Text:

12/11/2007 08.40
Caracas
Chávez pregunta a Joan Carles I si coneixia l’intent colpista del 2002 i el titlla de toro salvatge

“Per què no calles?” Unes paraules, les pronunciades pel rei Joan Carles, que passaran a la història de les cimeres iberoamericanes. El monarca va perdre els nervis després que Hugo Chávez no deixés d’interrompre José Luis Rodríguez Zapatero quan aquest defensava Aznar dels insults que li havia adreçat el president veneçolà. El rei va abandonar el recinte.
mes gran mida del text

El president de Veneçuela manté el pols qüestionant l’actitud del rei Joan Carles a la sessió de clausura de la Cimera Iberoamericana i el paper d’Espanya a Llatinoamèrica. Considera que el rei estava desesperat i diu que no el va sentir ni veure però que li han dit que es va posar “com un toro salvatge”. A més, ha preguntat al rei si estava assabentat del cop d’estat del 2002. El “Per què no calles?”, la frase que li va llançar el rei a Hugo Chávez, ha obert polèmiques en fronts múltiples, en política exterior però també en política interior.
Hugo Chávez no està disposat a tancar a