Category Archives: Textos

Sequera a Catalunya

sau.jpg

MEDI AMBIENT

Més previsió i seguir en el camí de l’estalvi

En l’actual panorama de sequera no hi ha solucions fàcils a la vista, coincideixen els experts en medi ambient consultats per l’AVUI, tenint en compte, apunten alguns, la “controvèrsia política” que envolta el tema i el fet que falta informació per poder fer una anàlisi acurada de totes les alternatives. Hi ha coincidència a destacar que cal actuar amb més previsió, que el transvasament del Segre no és una bona opció (tot i que alguns el veuen inevitable en la situació extrema actual, mentre que d’altres són més partidaris de la interconnexió). Defensen que a mitjà i llarg termini caldrà continuar apostant pel camí iniciat en la millora de l’estalvi i la reutilització del

Ramon Folch

Doctor en biologia i socioecòleg

“L’aigua no s’improvisa”, afirma Ramon Folch, un dels especialistes en medi ambient de més prestigi de Catalunya. L’actual sequera deixa en evidència que s’havien d’haver fet previsions més acurades i tenir en consideració els escenaris més pessimistes, que son els que s’estan produint. “Ara, a corre-cuita, no se m’acut que es pugui fer gran cosa més del que ja s’està intentant posar en marxa: molt estalvi, màxima reutilització, aigua dels aqüífers, vaixells…”, indica Folch abans de reconèixer que la camisa no li arriba al cos perquè “si les coses van molt mal dades potser no hi arribarem a temps”. Respecte al transvasament temporal del Segre, Folch indica que “donades les circumstàncies extremes i sempre que sigui una actuació puntual, potser s’haurà d’acceptar que no hi ha més remei que assumir-lo”. En tot cas, “la sequera d’aquesta temporada ens ha de servir de lliçó per fer els deures”. Per a aquest expert, els deures a mig fer són, entre moltes altres actuacions, l’aprofitament d’aigua de pluja i “el rescat de les aigües depurades”, que podrien sumar una aportació de 200 hectòmetres cúbics d’aigua a Catalunya.

Rafael Mujeriego

Catedràtic d’enginyeria ambiental de la UPC. President del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua de Catalunya

La controvèrsia política dificulta l’estudi de la realitat actual i l’adopció de les millors solucions tècniques al problema de la sequera, argumenta Rafael Mujeriego. Tot i que la Generalitat no ha facilitat totes les dades necessàries per fer una anàlisi tècnica acurada, el president del Consell per a l’Ús Sostenible de l’Aigua (òrgan assessor del departament de Medi Ambient) coincideix amb el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports quan afirma que el transvasament del Segre “no sembla la millor alternativa”. Per contra, caldria estudiar més a fons, i sense prejudicis, l’alternativa de connexió de les xarxes de subministrament de Tarragona i l’àrea de Barcelona, indica Mujeriego. A mitjà i llarg termini, “cal fer un discurs diferent perquè tot indica que les pluges seran més esporàdiques i les sequeres més recurrents”. Per tant, cal millorar l’eficiència en sectors com l’agrícola i preparar els centres d’intercanvi de drets de l’aigua. El Roine continua sense ser una alternativa viable des del punt de vista ecològic i econòmic.

Lucila Candela

Professora d’enginyeria del terreny de la UPC. Membre del Consell Nacional de l’Aigua del ministeri de Medi Ambient

En l’actual panorama de la sequera no hi ha solucions fàcils a la vista, i menys encara si no s’han posat sobre la taula les informacions necessàries per fer una anàlisi acurada, explica Lucila Candela, una de les persones que van poder expressar els dubtes tècnics sobre el Pla Hidrològic que va elaborar el govern del PP. De moment, en aquest sentit, no es pot saber realment si el projecte de transvasament del Segre és factible o no, ni quin seria el cost real de l’obra, ni la disponibilitat real d’aigua… Per endavant, però, Lucila Candela reconeix que un dels problemes és que no es pot parlar de transvasaments, i no per qüestions tècniques, sinó per tàctiques polítiques i per la càrrega social d’aquesta paraula. Per no tornar a caure en els mateixos errors, l’experta de la UPC demana que es facin “bons balanços i bones prospectives, anàlisis més acurades sobre la realitat actual i les expectatives de pluviometria, que realment no són gens positives”. A partir de les dades, caldrà planificar el futur amb més marge de seguretat, incrementar la capacitat dels recursos, millorar l’eficiència i només en ultimíssim extrem pensar de nou en els transvasaments.

Narcís Prat

Catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona i assessor del conseller de Medi Ambient i Habitatge

Narcís Prat ha sigut un dels primers especialistes que han deixat clara la seva opinió sobre el projecte elaborat pel departament de Medi Ambient per fer front a la sequera. “Transvasar el Segre des del Cadí és la pitjor opció”, va explicar Prat en una entrevista a l’AVUI que han recollit desenes d’entitats com a punt de referència sobre aquesta polèmica proposta. Aquest catedràtic d’ecologia de la UB és, a més, un dels pocs experts que han conegut de primera mà les dades analitzades pel departament de Medi Ambient per intentar solucionar un problema que té revolucionat mig Catalunya. A banda de la visió general que li aporta ser un dels principals promotors de la denominada nova cultura de l’aigua, Narcís Prat aporta a aquesta polèmica una visió clara de la protecció de la vida dels rius. És evident que cal garantir el subministrament d’aigua als ciutadans, afirma Prat, però això s’hauria d’aconseguir sense haver de destruir els ecosistemes de forma irreversible. El futur s’ha de dibuixar continuant en el camí de l’eficiència, l’estalvi, la recuperació de recursos que anys enrere es consideraven inservibles i noves alternatives com les dessalinitzadores. Els grans transvasaments d’aigua no seran mai una bona alternativa, indica Prat. En concret, la proposta del Roine podria convertir-se en un malbaratament de recursos econòmics i en una font que promogués, de nou, la cultura del consumisme d’aigua.

Josep Carles Balasch

Professor d’hidrologia de superfície de la UdL

La solució per a una emergència com l’actual és molt difícil, perquè s’ha perdut massa temps i no hi ha una sola opció, afirma Balasch. A parer seu, el transvasament del Segre és una barbaritat perquè els cabals que porta a la Cerdanya són exigus i a l’octubre estaran entre 2 i 3 metres cúbics per segon com a màxim. “Treure aigua a la capçalera demostra poc interès per conservar el que tenim”: aquesta solució “faria malbé el sistema de ribera, d’una riquesa excepcional, al marge del perill per a la recuperació de la llúdriga i la fauna piscícola”, explica. Aquest professor d’hidrologia de superfície va destacar la dificultat del projecte de Medi Ambient, perquè “caldria un bombeig de més de 250 metres de desnivell fins a la boca del túnel del Cadí”. Segons aquest professor, el minitransvasament de l’Ebre permetria més aigua i el principal avantatge és que no té cap impacte ambiental “perquè treure un 0,6% de l’Ebre és insignificant”. Això sí, caldrien més quilòmetres de canonades. A mitjà i llarg termini, sosté que el minitransvasament segueix sent una bona opció i també el del Roine, però en aquest darrer, com que és internacional, la Generalitat hi té poc a dir. “S’han fet les coses amb tan poca cura que ara tot són urgències -declara-; ja fa quatre estius que hi ha alertes i els rius estan en un estat penós”. Balasch aposta per un canvi de model perquè l’actual es basa en grans consums i els abastaments s’esgoten. “Si ara es parla de l’Ebre i el Segre, què vindrà després?”.

Jordi Blay

Professor de geografia de la URV

Les restriccions són una amenaça “que hauria de fer reflexionar a tothom, ciutadans i govern”, explica Jordi Blay. El professor de la URV recorda que als anys 80, a Reus, quan no hi havia minitransvasament, es va restringir el consum fins a 20 hores al dia, i avui és un dels municipis del Camp que més estalvia. Blay atribueix l’estat d’emergència actual no a la sequera, “perquè anteriorment trobem registres pluviomètrics semblants”, sinó a una falta de previsió del govern anterior i al creixement “desorbitat i innecessari”, que porta més despesa d’aigua. Aquest creixement, critica Blay, s’ha dut a terme sense incentivar mesures d’estalvi i reutilització de l’aigua, com la instal·lació de sistemes de recollida de la pluja (les cisternes de la cultura mediterrània). En aquest sentit, malgrat no estar-hi d’acord, augura que si es continua amb aquesta dinàmica “els transvasaments seran l’única solució”. Blay els veu justificats si són puntuals, “però tot i així s’està creant un precedent” que entra en contradicció amb la nova cultura de l’aigua.

Sergi Sabater

Catedràtic d’ecologia i membre de l’Institut d’Ecologia Aquàtica de la UdG

Tant a nivell immediat com a mig termini, segons Sabater, el que s’ha de fer és encetar un debat científic i tècnic seriós per planificar cap on van els sectors socials, econòmics i naturals del país i, posteriorment, prendre decisions polítiques. Sabater creu que el debat s’hauria de lligar amb la planificació del territori i que caldria plantejar qüestions com si es pot conrear de tot a Catalunya o si s’hi pot mantenir el nombre d’indústries i piscines que hi ha. Com a ecòleg, admet que parlar de transvasaments el posa una mica “neguitós” per les conseqüències sobre l’ecosistema, però tampoc veu amb bons ulls la construcció de dessalinitzadores. Tot i així, com a ciutadà i tenint en compte la situació, entén aquestes decisions.

Font: L’Avui, 8 abril 2008

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Oleoductes

pipeline.jpg


. Viquipèdia

. Petroli i política 

Text:

L’oleoducte Txad – Camerun

Al llarg de 1.050 quilòmetres, des de Doba, al Txad, fins al port camerunès de Kribi, a l’oceà Atlàntic, l’oleoducte Txad – Camerun transporta des de fa tres anys 225.000 barrils de petroli diaris. Es tracta d’una obra faraònica, fruit de l’acord entre els estats del Txad i el Camerun, un consorci de grans petrolieres (Exxon, Chevron i Petronas) i el Banc Mundial, amb preocupants impactes ambientals i socials, com posen de manifest organitzacions de tots dos països africans.

El projecte Oleoducte Txad – Camerun comprèn l’oleoducte pròpiament dit i l’explotació dels camps petrolífers de Doba. Si comptem que el Txad, el cinquè país més pobre del món, va trobar petroli en aquesta zona l’any 1969, petroli que no pot ni refinar (no té capacitat tècnica) ni treure al mercat, immers en una guerra civil interminable, recaptarà durant els 30 anys d’explotació de l’oleoducte entre 2 i 5 bilions de dòlars. Si comptem que l’economia del Camerun (125a per IDH) se’n va anar en orris quan els preus del cacau i del cafè es van enfonsar en els mercats internacionals a principi dels 80, i que els seus índexs de desenvolupament humà van en regressió; si compte que el Camerun, dèiem, rebrà en el mateix període uns 500 milions de dòlars, no és estrany que llencin les campanes al vol, especialment els seus mandataris, que en treuen molt profit.

Les inversions necessàries per a un pla tan “benèfic” procedeixen d’un consorci format per Exxon (40%), Chevron (25%), totes dues nord-americanes, i la malàisia Petronas (35%), i dels governs del Txad i del Camerun. La ruïnosa situació dels dos països van fer necessari l’aval del Banc Mundial, que va aportar els 130 milions de dòlars necessaris, només el 3% del total, però de gran valor simbòlic, ja que la seva capacitat de pressionar els governs el converteix en garant polític que les condicions d’explotació seran beneficioses per a les grans companyies. El cost total del projecte és de 3,5 bilions de dòlars, i la seva execució va ser gestionada per dos consorcis creats a l’efecte: Cameroon Oil Transportation Company (COTCO) i la Tchad Oil Transportation Company (TOTCO).

Massa bonic per ser veritat. El mateix Banc Mundial va classificar l’oleoducte com un projecte de classe A, categoria que, en aquest cas, no qualifica excel·lència, sinó risc; per exemple, aquesta qualificació requereix un Pla de Gestió Ambiental i un Estudi d’Impacte Ambiental. El traçat de l’oleoducte discorre per zones de gran valor ambiental i cultural, especialment al Camerun, on travessa territoris d’espessa jungla d’enorme biodiversitat, habitada pels bagyeli (pigmeus). L’oleoducte destrueix llocs sagrats per a ells.

Organitzacions ecologistes i de drets humans van reclamar modificacions en el projecte inicial, i van aconseguir algunes modificacions que evitaven el pas per zones molt sensibles. No obstant això, la seva petició d’una moratòria de dos anys no va ser atesa.

Com tants altres països del Sud, el Txad i el Camerun són països rics (en recursos) les poblacions dels quals viuen en la pobresa. La postura de moltes organitzacions no és tant la d’oposició frontal al projecte com a les condicions en què es du a terme. Els obstacles, no obstant això, són grans. D’una banda, els interessos de les grans companyies petrolieres; de l’altra, uns governs que tenen el més que dubtós honor d’encapçalar la llista de països més corruptes del món, segons Transparency International. Al desembre de l’any 2000, el govern del Txad va comprar armes que alimenten la guerra civil per valor de 4 milions de dòlars, procedents dels ingressos del petroli.

Els beneficis per al conjunt de la població, no obstant això, són més que dubtosos. A Doba, dos anys després de la posada en marxa del projecte, l’escola que suposadament havia regalat Exxon tenia un enorme forat sota la pissarra i el centre de salut no tenia les condicions elementals d’higiene i d’equipació

Amb el començament de les obres van començar els problemes. Van néixer les màfies locals que fan d’ETT i que es queden amb la meitat del sou del treballador. Hi va haver un augment preocupant de la prostitució en un país durament atacat per la sida.

El somni de la inversió més gran en la història de l’Àfrica subsahariana, el cost total de la qual ha estat de 3.700 milions de dòlars, i els beneficis de la qual, només al Txad, es van estimar en 3.800 milions de dòlars durant els 10 primers anys, s’ha convertit, per a la part més pobre de la població, en un malson. L’André Deoutol, a qui van comprar les terres de les quals vivia tota la família per un bou petit, es queixa: “Som més pobres que abans, els preus han pujat, les famílies s’han desestructurat”.

També al Txad una part de la societat civil es mobilitza, amb suport d’organitzacions del Nord. Intermón-Oxfam du a terme des de fa anys el projecte Programa de bon govern a partir de la gestió dels ingressos petroliers i de l’Estratègia Nacional de Reducció de la Pobresa, que pretén crear un sistema de seguiment de la transparència de l’Estat en la gestió dels ingressos públics derivats del petroli i millorar les capacitats estratègiques, tècniques i organitzatives de la societat civil.

Font: Intermón Oxfam

Text:

16/08/2004 19.07
Petroli

Un atac a un oleoducte iraquià espanta el mercat del cru i el Brent arriba a 44 dòlars

Les informacions que parlen d’un atac contra un oleoducte del sud de l’Iraq han trencat la calma que vivia el mercat del petroli, i això ha fet que el barril de Brent hagi superat per primera vegada els 44 dòlars. Ha tocat els 44,11 dòlars. Ara, però, el cru de referència a Europa ha baixat de nou i cotitza a 43,83 dòlars, només un 0,1% per sota del tancament de divendres en el mercat de Londres. La por de nous atemptats contra conduccions petrolieres del sud de l’Iraq va provocar aquest cap de setmana el tancament provisional del principal oleoducte.

En un primer moment, la victòria d’Hugo Chávez ha portat una mica de serenor als mercats energètics, que estaven molt pendents del referèndum perquè Veneçuela és el cinquè exportador mundial de cru. D’entrada, la promesa de Chávez de garantir l’estabilitat del mercat petrolier ha fet que el barril de Brent obrís a la baixa, però les acusacions de frau electoral i la inestabilitat a l’Iraq han fet que el cru tornés a pujar.

L’atemptat a l’Iraq ha afectat un petit pou petrolier, però el mercat està nerviós i n’hi hagut prou perquè el cru reprengués la tendència alcista. Una tendència que s’havia aturat amb el compromís del president veneçolà, Hugo Chávez, de garantir l’estabilitat al mercat petrolier.

Així, a primera hora de la tarda el barril de referència a Europa ha tornat a marcar un nou rècord i ha superat per primera vegada els 44 dòlars. Ara cotitza una mica per sota, a 43,9, una xifra lleugerament superior del tancament de divendres al mercat de Londres.

Pel que fa als mercats borsaris, Londres ha guanyat un 1,1%, París un 0,9% i Frankfurt un 1,4%. El mercat espanyol ha estat inactiu perquè s’ha traslladat a aquest dilluns la festa de la mare de déu d’agost. Pel que fa a l’euro ha fixat un canvi oficial de 1,23-37 dòlars.

Font: Telenotícies

Desforestació

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Stop Deforestation

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Earth – the rain forest

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Deforestation

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Deforestation

Enllaços: UB

Cada minut desapareix una àrea de bosc de l’Amazònia igual a la de 28 estadis de futbolSeguint les dades que es desprenen del cinquè fòrum sobre els boscos que s’ha fet a Nova York, en el temps que el lector tarda a llegir aquesta notícia unes 60 hectàrees de bosc de l’Amazònia hauran desaparegut víctimes de la desforestació. Aquesta destrucció comporta altres problemes que aquest cap de setmana s’estudien a Barcelona. La tala d’arbres en aquella selva esborra del mapa 137 espècies d’animals al dia i perjudica l’existència dels pobles indígenes, vulnerables a l’hora de defensar els seus drets.

La desforestació del planeta està agafant proporcions alarmants per culpa de l’activitat humana. Així ho ha constatat, aquesta setmana, el cinquè fòrum sobre els boscos que s’ha fet a Nova York, organitzat per les Nacions Unides. I quan es parla de desforestació hi ha una zona del món que en rep els efectes més que cap altra, i aquesta és l’Amazònia. Allà, cada minut es destrueixen 28 hectàrees, com si a Barcelona desapareguessin, 28 illes de l’Eixample o 28 estadis de futbol. Unes hectàrees arrasades principalment -un cop venuda la fusta- per plantar-hi soja per alimentar la ramaderia europea.

Si es manté el ritme actual de destrucció, més de 140.000 quilòmetres quadrats de bosc desapareixeran cada any o, el que és el mateix, desapareixerà cada any una superfície equivalent a la de Grècia. De la desforestació que hi ha a l’Amazònia i altres problemes que afecten aquesta regió -que inclou nou països i té una àrea de 700 milions d’hectàrees- se’n parla durant aquest cap de setmana en un congrés que es fa a Barcelona.

A més de la desforestació, hi ha altres temes que aquest cap de setmana es tractaran a Barcelona en les jornades “Les veus de l’Amazònia”. S’ha de tenir en compte que és en aquesta àrea on viuen el 50% de les espècies animals que hi ha al món i que cada dia, a causa de la destrucció dels boscos, en desapareixen unes 137. Però potser caldria destacar el respecte pel dret al territori dels pobles indígenes i tot el que fa referència a la seva identitat cultural. D’aquesta manera es dignificarien les condicions de vida de molts d’aquests pobles.

Nou països formen part de l’Amazònia i 30 milions de persones hi viuen, de les quals, el 10 per cent són indígenes, repartits en 400 pobles amb diferències ètniques i culturals molt remarcables. Aquesta pluralitat els fa més vulnerables a l’hora de defensar els seus drets. Un exemple el tenim amb els pobles sikuani de Colòmbia. Són nòmades i la seva població de 40.000 persones, que està repartida en cinc regions, ha d’afrontar nombrosos problemes, com la recerca d’hidrocarburs, en especial del petroli, el narcotràfic i les zones de conflicte.

Davant de la marginació i l’explotació i per mirar d’organitzar globalment els problemes que els afecten es va crear la COICA, la coordinadora de les organitzacions indígenes de la conca amazònica. Emparant-se amb la legislació internacional dels drets humans, promou processos organitzatius i de reivindicació social i territorial.

Font: Telenotícies, 28-05-2005