Category Archives: Història recent

Wikileaks

237px-wikileaks_logosvg

Wikileaks és un lloc web independent, sense publicitat ni ajudes públiques, que publica informes anònims i documents filtrats, preservant l’anonimat dels informants.

Wikileaks

~

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

En clau d’humor

I. Temes escandalosos de presumpta corrupció, la cara més lletja de la democràcia i altres temes de política actual vistos en clau d’humor…

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video. Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video. Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video. Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

II. Enllaços a temes d’actualitat de política espanyola i catalana

Hemeroteca La Vanguardia

hemerotecalavanguardia.gifhemeroteca02.jpg

hemeroteca01.jpg

hemeroteca03.jpg

· Des de finals d’octubre aquest diari ha posat a disposició de qualsevol persona, sense necessitat de registre, un patrimoni històric de 127 anys de publicacions. És una poderosa eina de recerca dels fets passats al nostre país, que té un portal propi de recerca. Tres són les diferents formes : per paraules clau, per dia i per tendència, de forma i manera que podem escriure la paraula “Estat d’Autonomia” i cercar-nos un històric d’aparicions de la paraula a la seva base de dades. Un instrument poderós que, en bones mans, i amb les explicacions adients, servirà per a refrescar la memòria històrica del país des de les aules. O cercar la portada del diari amb les notícies més importants en la data del nostre naixement, per exemple. Font.

· Quina cara feia l’actualitat el dia del teu naixement? Ara ho pots consultar. “La Vanguardia” ha obert la seva hemeroteca digital, on pots buscar la portada del diari barceloní del dia que vas néixer. Aquesta curiositat és només una de les moltes possibilitats que ofereix el rotatiu més antic que encara es publica a Catalunya. Fins fa poc, l’hemeroteca del diari estava restringida a un accés de pagament. Ara, però, està oberta a tothom i s’ha millorat amb criteris de recerca per anys i per paraules clau. En total, 127 anys d’història del periodisme a la xarxa. Font.

El Tibet

potala.jpg

1.gif El Tíbet és situat a l’Àsia central, a l’altiplà més elevat del món (altituds de 4.000-5.000 m), vorejat de serralades impressionants: Kunlun, Karakoram i Himàlaia, on es dreça l’Everest. Els tibetans tenen llengua pròpia (tibetà) i professen una branca distintiva de la fe budista (budisme tibetà, també anomenat lamaisme). El país, històricament cobejat per mongols i xinesos, fou ocupat per la Xina el 1950. Al cap de quinze anys, el 1965, aquest país establí l’anomenada Regió Autònoma del Tíbet, però sense gens d’autonomia. A més a més, els tibetans expliquen que aquesta regió amb prou feines si abasta la meitat del Tíbet històric.

Els anys 1960-1970 la Xina menà una política encaminada a anorrear la identitat nacional del Tíbet amb la destrucció d’un gran nombre de monestirs budistes. Els tibetans creuen que aquest mateix propòsit té l’arribada en massa de xinesos, els grans beneficiaris del creixement econòmic d’aquestes últimes dècades. Contra aquesta situació, s’ha aixecat la veu del Dalai Lama, símbol de la resistència pacífica del Tíbet i premi Nobel de la Pau (1989).

Font: Diari de l’escola: el Tibet i l’ocupació xinesa

ima1

1.gif JO ESTIC A FAVOR

  • d’aturar el trasllat de colons xinesos al Tibet i la discriminació dels tibetans.

  • de la protecció i preservació de la identitat tibetana: cultura, llengua, medi ambient i tradicions religioses del Tibet.

  • del compliment de la llei al Tibet.

  • de l’alliberament immediat de tots els presoners polítics tibetans, incloent el genuí Panchen Lama Gedhun Choekyi Nyima (desaparegut fa 12 anys).

  • d’acabar amb els avortaments forçats, infanticidis i esterilitzacions de les dones tibetanes.

  • de dir NO als atacs indeguts, absurds i insultants contra el Dalai Lama i dir SÍ al seu retorn al Tibet com a líder espiritual de la seva gent.

  • dels 6 milions de tibetans que actualment són hostatges de la Xina.

DEL TIBET

Font: Fundació Casa del Tibet a Barcelona

 

1.gif Xina i Jocs, vergonya global

16 de març de 2008

Això que en diuen família olímpica assisteix aquests dies a la repressió de les reivindicacions de democràcia i llibertat al Tibet per part del Govern que mana a l’Estat que organitza enguany els Jocs Olímpics. D’aquí a poc més de quatre mesos, esportistes d’arreu del món aterraran a Pequín i participaran a l’acte de legitimació més gran que pot desitjar qualsevol règim al planeta. I s’espera que tothom aplaudeixi i calli.

El Comitè Olímpic Internacional demostra que no li importa gens ni mica que el Govern xinès trepitgi la Carta Olímpica sense miraments. L’article 2 d’aquest text, que representa que regeix el Moviment Olímpic, diu literalment: «L’objectiu de l’Olimpisme és situar l’esport al servei del desenvolupament harmoniós de l’home, amb la mirada posada a promoure una societat pacífica i preocupada per la preservació de la dignitat humana». Pel COI, que l’exèrcit entri a Lhasa i mati manifestants, que detingui monjos, que impedeixi la llibertat d’expressió i que reprimeixi els anhels de llibertat dels tibetans deu ser la gran contribució de la dictadura xinesa a aquesta «societat pacífica» i a la «preservació de la dignitat humana». Per ser coherents amb el criteri, els Jocs de 2016 podrien anar a parar a alguna ciutat de l’Iran, de Birmània o de Zimbabwe.

En definitiva, quan el COI no alça ni una mínima veu de protesta, l’única cosa que està fent és acceptar que altres disparin amb bala contra la seva pròpia teulada, contra aquesta Carta que se suposa que és la guia de l’olimpisme. La Xina és forta i s’hi sent, i no té cap mena de pudor a tacar-se les mans de sang davant de tot el món. Tota indecència pública és benvinguda a canvi de la propaganda mundial que el règim xinès ha comprat a base de talonari. Pequín 2008 obre de nou la porta a la politització dels Jocs, a la utilització d’aquest esdeveniment a glòria i benefici d’una dictadura, com a Berlín l’any 1936. Vergonya al COI i a tots els que ho permetran.

Font: Móndivers

1.gif Més webs:

Les guerres dels EUA

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Which presidents and political parties were responsible for America’s deadliest wars? To what extent can you blame a president or a political party for choosing to go to war? This map may hold some answers. It illustrates the history of American war from 1775 to 2006. War is a necessary evil. Politics, however, shouldn’t be.

Quins presidents i partits polítics són responsables de les mortals guerres on han participat els EUA? Fins a quin punt es pot culpar a un president o un partit polític per a l’elecció d’anar a la guerra? Aquest mapa pot donar algunes respostes. S’il·lustra la història de la guerra de 1775 a 2006. La guerra és un mal necessari. La política, no obstant això, no ho ha de ser.

Un mal necessari?

Hugo Chávez, Veneçuela

chavez.jpgchavez_5.jpgevo_chavez.jpg

· Viquipèdia
· Hugo Rafael Chávez Frías, nascut a Savaneta 1954 · Veneçuela GREC
· Huracà Chávez, Trenta Minuts

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

[kml_rm movie="http://video.xtec.cat:8080/ramgen/edu3tv/video/tvc/afers/001_69161.rm" width="352" height="288" wmode="transparent" /]

Text:

Aquest diumenge hi ha eleccions presidencials a Veneçuela i totes les enquestes donen com a guanyador Hugo Chávez, el carismàtic líder polític que molts consideren l’hereu a Llatinoamèrica de Fidel Castro. Aquest reportatge intenta respondre a la pregunta de qui és Hugo Chávez i què és la seva revolució bolivariana, que aixeca tant una gran passió com un gran odi, a dins i a fora del país.

En els immensos barris pobres dels voltants de la capital, Caracas, la Revolució ha canviat la vida de milions de pobres fins ara completament exclosos dels enormes beneficis que el país rebia del petroli.

La gran riquesa econòmica del país són els petrodòlars. El reportatge ensenya les activitats als barris de les Missions d’Educació, que han canviat completament l’aspecte dels immensos cinturons de misèria de Caracas.

En alguns anys, la Veneçuela de Chávez s’ha convertit en un símbol de la resistència al neoliberalisme i a l’hegemonia dels Estats Units. Hugo Chávez i la seva revolució no paren de provocar passions contradictòries. Els seus mètodes poden molestar o, com a mínim, desconcertar, però al marge de les caricatures es manté en el poder des de fa vuit anys gràcies al suport reiterat de milions de persones que, per primer cop, senten que la democràcia els té en consideració.

A Veneçuela, la clase política tenia un enorme deute social per pagar. Chávez ho ha començat a fer. És de la millor manera? Seguirà el seu camí per la via democràtica? Cedirà a la temptació d’abusar del seu enorme poder? Es deixarà engolir per la burocràcia i la corrupció? Al marge d’aquestes qüestions, el chavisme ha passat a ser als barris populars de Veneçuela un sentiment profundament ancorat en la consciència social. En el cor d’una regió d’enormes recursos naturals i on la desigualtat entre rics i pobres no para de créixer, més d’un país té posats els ulls en tot el que passi a Veneçuela. L’huracà Chávez no ha acabat d’originar temporals i tempestes.

El reportatge ensenya els reservistes voluntaris. Davant del que es percep com una amenaça que pot desestabilitzar el país, 30.000 persones s’han integrat en els batallons de reservistes voluntaris. Una organització que no para de créixer i que espera arribar als 300.000 membres l’any que ve.

També es destaca la Missió Miracle, l’operació humanitària més gran de la història, que es desenvolupa amb la col·laboració de Cuba. Durant els pròxims deu anys es pretén operar de la vista sis milions de pacients amb pocs diners de tot Llatinoamèrica i de manera gratuïta. També es dóna veu a membres de l’oposició que critiquen el populisme d’Hugo Chávez.

Font: Trenta Minuts, TV3

Text:

12/11/2007 08.40
Caracas
Chávez pregunta a Joan Carles I si coneixia l’intent colpista del 2002 i el titlla de toro salvatge

“Per què no calles?” Unes paraules, les pronunciades pel rei Joan Carles, que passaran a la història de les cimeres iberoamericanes. El monarca va perdre els nervis després que Hugo Chávez no deixés d’interrompre José Luis Rodríguez Zapatero quan aquest defensava Aznar dels insults que li havia adreçat el president veneçolà. El rei va abandonar el recinte.
mes gran mida del text

El president de Veneçuela manté el pols qüestionant l’actitud del rei Joan Carles a la sessió de clausura de la Cimera Iberoamericana i el paper d’Espanya a Llatinoamèrica. Considera que el rei estava desesperat i diu que no el va sentir ni veure però que li han dit que es va posar “com un toro salvatge”. A més, ha preguntat al rei si estava assabentat del cop d’estat del 2002. El “Per què no calles?”, la frase que li va llançar el rei a Hugo Chávez, ha obert polèmiques en fronts múltiples, en política exterior però també en política interior.
Hugo Chávez no està disposat a tancar així com així l’incident entre Zapatero, el rei i ell mateix a Santiago de Xile. Per segona vegada en menys de 24 hores s’hi ha referit per explicar en una conversa amb periodistes el seu relat dels fets. Assegura que no va sentir ni veure el monarca espanyol perquè estava concentrat en les paraules de Zapatero i la seva rèplica. Va ser més tard, doncs, quan li van explicar què li havia dit Joan Carles I.

“M’han dit que membres de la delegació espanyola van haver d’agafar el rei”, i amb el seu habitual to irònic ha afegit que “es va posar com un toro salvatge… si ell no s’atura… jo no sóc torero, però jo olé”. En resposta a si es penedia del que havia fet, Chávez ha dit que no, que després de veure les imatges la seva conclusió és que “no vaig cometre cap error”.

De fet, ha tornat a qüestionar la política exterior espanyola i s’ha preguntat si és el monarca el que la dirigeix. En aquest sentit ha interpel·lat Joan Carles demanant-li si sabia del cop d’estat que va intentar derrocar-lo el 2002 i que el va mantenir 48 hores apartat del poder. Un intent colpista al qual, segons ell, va donar suport l’anterior govern espanyol, presidit per José Maria Aznar.

Tot i no parar d’atiar el foc, el president veneoçalà ha assegurat que espera que aquest incident no enterboleixi les relacions amb Espanya, per immediatament afegir que li sembla un “exabrupte que vingui un rei a cridar-li ara calla a un president”. Hores abans ja havia recordat al rei que “ningú pot ordenar a un cap d’Estat que calli” i ha reiterat les desqualificacions envers Aznar.

El gran amic d’Hugo Chávez, el líder cubà Fidel Castro, ha donat suport a les crítiques llançades pel president veneçolà a la Cimera Iberoamericana. Com fa regularment des que està tancat al seu domicili per motius de salut, Castro ha publicat a la premsa un article d’opinió. En aquesta ocasió ha donat suport, literalment, a la crítica demolidora cap a una Europa que pretén donar lliçons. En la seva reflexió, Castro, no esmenta directament Espanya.

Fronts externs i interns

L’enfrontament entre el rei Joan Carles i Hugo Chávez ha obert diversos fronts. L’un és el diplomàtic, amb les relacions bilaterals sota mínims i el paper espanyol al continent qüestionat des d’alguns països. A l’espera de les conseqüències que pugui tenir per a la política exterior espanyola, ha quedat clar que ja ha tingut repercussions en l’escena política de l’Estat. A l’Argentina, el president del govern espanyol insistia en el respecte com a eina fonamental pel diàleg.

Mentre que Zapatero explicava que l’expresident Aznar li havia trucat per agrair-li el suport –una trucada que, segons el mateix Zapatero, és la primera que rep d’ençà que va guanyar les eleccions–, des del Partit Popular han atribuït la responsabilitat de l’incident a la mala política exterior del govern, concretament a les seves “amistats perilloses”.

Però ha estat a Catalunya on s’han sentit les veus més crítiques amb l’actitud del rei. El conseller de la Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha criticat les actituds de “hooligans” i considera que a la cimera no es van guardar les formes. Des del seu partit i també des d’Iniciativa per Catalunya han anat més enllà. Joan Ridao ha titllat el rei de prepotent i desafiant, i Joan Herrera ha considerat les paraules del rei d’inacceptables. Per Convergència i Unió, en canvi, el rei i Zapatero van defensar de la dignitat democràtica del país. Els socialistes catalans, a més, han lamentat que el PP centri les seves crítiques en el govern i no en l’actitud del president Chávez.

Tot plegat ha situat la figura del rei al centre del debat públic en un moment que la institució ja no passava pel moment de més popularitat.

Font: Telenotícies, TV3

Oleoductes

pipeline.jpg


. Viquipèdia

. Petroli i política 

Text:

L’oleoducte Txad – Camerun

Al llarg de 1.050 quilòmetres, des de Doba, al Txad, fins al port camerunès de Kribi, a l’oceà Atlàntic, l’oleoducte Txad – Camerun transporta des de fa tres anys 225.000 barrils de petroli diaris. Es tracta d’una obra faraònica, fruit de l’acord entre els estats del Txad i el Camerun, un consorci de grans petrolieres (Exxon, Chevron i Petronas) i el Banc Mundial, amb preocupants impactes ambientals i socials, com posen de manifest organitzacions de tots dos països africans.

El projecte Oleoducte Txad – Camerun comprèn l’oleoducte pròpiament dit i l’explotació dels camps petrolífers de Doba. Si comptem que el Txad, el cinquè país més pobre del món, va trobar petroli en aquesta zona l’any 1969, petroli que no pot ni refinar (no té capacitat tècnica) ni treure al mercat, immers en una guerra civil interminable, recaptarà durant els 30 anys d’explotació de l’oleoducte entre 2 i 5 bilions de dòlars. Si comptem que l’economia del Camerun (125a per IDH) se’n va anar en orris quan els preus del cacau i del cafè es van enfonsar en els mercats internacionals a principi dels 80, i que els seus índexs de desenvolupament humà van en regressió; si compte que el Camerun, dèiem, rebrà en el mateix període uns 500 milions de dòlars, no és estrany que llencin les campanes al vol, especialment els seus mandataris, que en treuen molt profit.

Les inversions necessàries per a un pla tan “benèfic” procedeixen d’un consorci format per Exxon (40%), Chevron (25%), totes dues nord-americanes, i la malàisia Petronas (35%), i dels governs del Txad i del Camerun. La ruïnosa situació dels dos països van fer necessari l’aval del Banc Mundial, que va aportar els 130 milions de dòlars necessaris, només el 3% del total, però de gran valor simbòlic, ja que la seva capacitat de pressionar els governs el converteix en garant polític que les condicions d’explotació seran beneficioses per a les grans companyies. El cost total del projecte és de 3,5 bilions de dòlars, i la seva execució va ser gestionada per dos consorcis creats a l’efecte: Cameroon Oil Transportation Company (COTCO) i la Tchad Oil Transportation Company (TOTCO).

Massa bonic per ser veritat. El mateix Banc Mundial va classificar l’oleoducte com un projecte de classe A, categoria que, en aquest cas, no qualifica excel·lència, sinó risc; per exemple, aquesta qualificació requereix un Pla de Gestió Ambiental i un Estudi d’Impacte Ambiental. El traçat de l’oleoducte discorre per zones de gran valor ambiental i cultural, especialment al Camerun, on travessa territoris d’espessa jungla d’enorme biodiversitat, habitada pels bagyeli (pigmeus). L’oleoducte destrueix llocs sagrats per a ells.

Organitzacions ecologistes i de drets humans van reclamar modificacions en el projecte inicial, i van aconseguir algunes modificacions que evitaven el pas per zones molt sensibles. No obstant això, la seva petició d’una moratòria de dos anys no va ser atesa.

Com tants altres països del Sud, el Txad i el Camerun són països rics (en recursos) les poblacions dels quals viuen en la pobresa. La postura de moltes organitzacions no és tant la d’oposició frontal al projecte com a les condicions en què es du a terme. Els obstacles, no obstant això, són grans. D’una banda, els interessos de les grans companyies petrolieres; de l’altra, uns governs que tenen el més que dubtós honor d’encapçalar la llista de països més corruptes del món, segons Transparency International. Al desembre de l’any 2000, el govern del Txad va comprar armes que alimenten la guerra civil per valor de 4 milions de dòlars, procedents dels ingressos del petroli.

Els beneficis per al conjunt de la població, no obstant això, són més que dubtosos. A Doba, dos anys després de la posada en marxa del projecte, l’escola que suposadament havia regalat Exxon tenia un enorme forat sota la pissarra i el centre de salut no tenia les condicions elementals d’higiene i d’equipació

Amb el començament de les obres van començar els problemes. Van néixer les màfies locals que fan d’ETT i que es queden amb la meitat del sou del treballador. Hi va haver un augment preocupant de la prostitució en un país durament atacat per la sida.

El somni de la inversió més gran en la història de l’Àfrica subsahariana, el cost total de la qual ha estat de 3.700 milions de dòlars, i els beneficis de la qual, només al Txad, es van estimar en 3.800 milions de dòlars durant els 10 primers anys, s’ha convertit, per a la part més pobre de la població, en un malson. L’André Deoutol, a qui van comprar les terres de les quals vivia tota la família per un bou petit, es queixa: “Som més pobres que abans, els preus han pujat, les famílies s’han desestructurat”.

També al Txad una part de la societat civil es mobilitza, amb suport d’organitzacions del Nord. Intermón-Oxfam du a terme des de fa anys el projecte Programa de bon govern a partir de la gestió dels ingressos petroliers i de l’Estratègia Nacional de Reducció de la Pobresa, que pretén crear un sistema de seguiment de la transparència de l’Estat en la gestió dels ingressos públics derivats del petroli i millorar les capacitats estratègiques, tècniques i organitzatives de la societat civil.

Font: Intermón Oxfam

Text:

16/08/2004 19.07
Petroli

Un atac a un oleoducte iraquià espanta el mercat del cru i el Brent arriba a 44 dòlars

Les informacions que parlen d’un atac contra un oleoducte del sud de l’Iraq han trencat la calma que vivia el mercat del petroli, i això ha fet que el barril de Brent hagi superat per primera vegada els 44 dòlars. Ha tocat els 44,11 dòlars. Ara, però, el cru de referència a Europa ha baixat de nou i cotitza a 43,83 dòlars, només un 0,1% per sota del tancament de divendres en el mercat de Londres. La por de nous atemptats contra conduccions petrolieres del sud de l’Iraq va provocar aquest cap de setmana el tancament provisional del principal oleoducte.

En un primer moment, la victòria d’Hugo Chávez ha portat una mica de serenor als mercats energètics, que estaven molt pendents del referèndum perquè Veneçuela és el cinquè exportador mundial de cru. D’entrada, la promesa de Chávez de garantir l’estabilitat del mercat petrolier ha fet que el barril de Brent obrís a la baixa, però les acusacions de frau electoral i la inestabilitat a l’Iraq han fet que el cru tornés a pujar.

L’atemptat a l’Iraq ha afectat un petit pou petrolier, però el mercat està nerviós i n’hi hagut prou perquè el cru reprengués la tendència alcista. Una tendència que s’havia aturat amb el compromís del president veneçolà, Hugo Chávez, de garantir l’estabilitat al mercat petrolier.

Així, a primera hora de la tarda el barril de referència a Europa ha tornat a marcar un nou rècord i ha superat per primera vegada els 44 dòlars. Ara cotitza una mica per sota, a 43,9, una xifra lleugerament superior del tancament de divendres al mercat de Londres.

Pel que fa als mercats borsaris, Londres ha guanyat un 1,1%, París un 0,9% i Frankfurt un 1,4%. El mercat espanyol ha estat inactiu perquè s’ha traslladat a aquest dilluns la festa de la mare de déu d’agost. Pel que fa a l’euro ha fixat un canvi oficial de 1,23-37 dòlars.

Font: Telenotícies