En guàrdia, amb Enric Calpena. Un programa que repassa els fets de la història de Catalunya més lligats a l’aventura i l’acció. Cliqueu aquí per a accedir als fitxers d’audio:

Temes tractats:

148 – Els terratremols
149 – Les relíquies
150 – Joan II i el princep de Viana
151 – La primera revolució industrial
152 – Jaume Balmes
153 – L’aigua i els romans
154 – Les històries personals de la batalla de l’Ebre
155 – El modernisme
156 – Giacommo Casanova a Catalunya
157 – Els jueus a Catalunya
158 – Lluís Companys
159 – La homosexualitat fins al segle XVI
160 – La batalla del riu Safis
161 – Debat sobre el Compromís de Casp
162 – Pau Casals
163 – Roma
164 – Cisma d’occident
165 – Atenes contra Esparta
166 – Les constitucions espanyoles
167 – La Bíblia
168 – Els convits
169 – Música i festa: dos fets inseparables
170 – Jaume I i les creuades
171 – L’olimpíada popular del 36
172 – Les vagues de tramvies de Barcelona
173 – El general Francesc Savalls
174 – Execucions públiques a Catalunya
175 – Jaume I i la conquesta de Mallorca
176 – El poder a l’antiga Roma
177 – La boxa a Catalunya
178 – L’organització militar de Catalunya durant el segle XVII
179 – La construcció de la catedral de Girona
180 – Hug Roger III, el senyor de les muntanyes
181 – El paper de la C.N.T.
182 – Giuseppe Verdi
183 – Els catalans a la conquesta d’Amèrica
184 – Ramon Llull
185 – La justícia de Franco
186 – Pere Joan Barceló “Carrasclet”
187 – Arnau Mir de Tost
188 – El romànic
189 – Els perses
190 – Els inicis de la televisió a Catalunya
191 – L’antic Egipte
192 – Els Setges de Girona
193 – La conquesta del regne de Múrcia
194 – Catalans als camp nazis
195 – Setge de Barcelona de 1652
196 – L’escola abans i després del 39
197 – Salvà i Campillo
198 – Ermessenda de Carcassona
199 – El Cas Rull amb Antoni Dalmau
200 – L’inici de la guerra del Francès
201 – Economia a l’edat mitjana
202 – La colonització de la Catalunya Nova
203 – Les mines neolitiques de Gavà
204 – El militars espanyols. Del 20N al 23F
205 – Els trobadors
206 – Els inicis del futbol a Catalunya
207 – Saladí
208 – Bruixes
209 – La Guerra Civil anglesa. Cronwell
210 – El trienni liberal
211 – La Falange
212 – Els Mitjavila, mercaders del segle XIV
213 – Els angelets de la terra
214 – La fi del Regne de Granada
215 – Eduard Toda
216 – Les Navas de Tolosa
217 – Garbo, l’espia català que va enganyar Hitler
218 – La pesta i la medicina
219 – Les músiques de la guerra de Successió
220 – Arnau de Vilanova
221 – Balnearis al segle XIX
222 – L’omnibus de la mort
223 – Segona Guerra Mèdica
224 – El Monestir de Pedralbes
225 – Prim i els voluntaris catalans
226 – La carrera espacial
227 – L’exposició internacional del 29
228 – Màrius contra Sul·la
229 – La cuina del Barroc
230 – El Dr. Ferran i la vacuna del còlera
231 – Amadeu de Savoia
232 – El naixement de CCOO
233 – La música al cinema històric
234 – La figura de Serrallonga
235 – El naixement de l’Eixample
236 – La història de la Prehistòria
237 – La família Strauss
238 – Els grans banquers del segle XVI
239 – Història del musical
240 – El Petòman catal?
241 – La batalla de Talamanca
242 – La batalla de Qadesh
243 – La guerra franco-prussiana
244 – Pau Claris i la Revolució de 1640
245 – Trafalgar
246 – El naixement del catalanisme polític
247 – Banys a l’Edat Mitjana
248 – La veritable història de Jesús de Natzaret
249 – El reporterisme català republic?
250 – Els fenicis a Catalunya
251 – La batalla de l’Atlàntic
252 – Les relacions entre Catalunya i Aragó
253 – El cant gregori?
254 – La guerra a la prehistòria
255 – La vida de Rossini
256 – La Marina Mercant a la Primera Guerra Mundial
257 – Nyerros i cadells
258 – Els orígens del Blues i el Jazz
259 – Els viatges de Zheng He
260 – L’èxode republic?
261 – Justes i tornejos medievals
262 – Miquelets i guerres del S. XVII
263 – La Barcelona burgesa
264 – Els jeroglífics egipcis
265 – Els orígens de la ràdio a Catalunya
266 – Les dones de Jaume I
267 – Els setze jutges
268 – El comte Rossi a Mallorca
269 – Catalunya, departament francès
270 – El matrimoni i el dret rom?
271 – Catalunya i Hongria
272 – Els Cors de Clavé
273 – La conquesta de Mèxic
274 – El cas Di Stéfano
275 – La caiguda de Constantinoble
276 – La cartografia catalana
277 – Macià, de militar a independentista
278 – La rumba catalana
279 – La guerra d’independència dels EUA
280 – Tarradellas durant la Guerra Civil
281 – Enric Prat de la Riba
282 – Descendents d’Alexandre el Gran
283 – De la Ribera a la Barceloneta
284 – La revolució Meiji
285 – La batalla d’Adrianòpolis
286 – Els últims maquis
287 – Les cançons d’El Molino
288 – Nicolau Eimeric, inquisidor catal?
289 – Domènec Terradellas
290 – La bogeria a la Catalunya del s. XIX
291 – Eurovisió
292 – Guillem Raimon d’Iborra, Baró de Cervelló
293 – La sardana
294 – Els catalans a la guerra de Cuba
295 – La contrareforma a Catalunya
296 – Darwin i el viatge del Beagle
297 – Ramon Mercader i Trotski
298 – El terç de Nostra Senyora de Montserrat
299 – Exploradors catalans
300 – L’espionatge industrial al segle XVIII
301 – L’anàbasi de Xenofont
302 – Els herois de la guerra de Successió
303 – Vida de Mahoma
304 – Els catòlics de la República
305 – Vida de Ciceró
306 – La copla
307 – Franco contra Flash Gordon
308 – La música dels totalitarismes
309 – El virrei Amat
310 – El rastre dels almogàvers
311 – De la vela al vapor
312 – La guerra dels dos Peres
313 – Els viatges de Marco Polo
314 – La guerra d’Ifni
315 – Molière
316 – Andreu Nin i el POUM
317 – Els víkings
318 – La “gauche divine”
319 – Els orígens de la Màfia
320 – La música dels westerns
321 – El Jaciment de l’Esquerda
322 – La revolució de l’astronomia
323 – Robespierre i el terror
324 – La religió romana
325 – L’ascens del nazisme
326 – Els gascons a Catalunya
327 – Catalunya a l’any 1000
328 – Alexandre el Gran
329 – Les grans dives de l’òpera
330 – Assassinat de Companys
331 – El crim del carrer Legalitat
332 – La tomba de Tutankhamon
333 – Mozart
334 – Els xuetes
335 – La invasió de les sueques
336 – Ramon Muntaner
337 – Metges catalans del segle XX
338 – Els Beatles i Catalunya
339 – L’Orfeó Català i el Palau de la Música
340 – L’oci a l’antiga Roma
341 – Mossèn Cinto Verdaguer
Buffalo Bill a Catalunya
En guàrdia: Els Crooners
En guàrdia: Els etruscos
En guàrdia: Nadal
Especial – Debat sobre la Guerra dels segadors
Especial – Debat sobre la Llei de contractes de conreu

Wikileaks és un lloc web independent, sense publicitat ni ajudes públiques, que publica informes anònims i documents filtrats, preservant l’anonimat dels informants.

Wikileaks

• Wikileaks ha preparat durant mesos la filtració dels documents sobre l’Iraq
• Una nova filtració de Wikileaks revela 70.000 morts de civils durant la guerra de l’Iraq

~

Història de la ciutat de Barcelona

Etapa antiga

capítol 1 Abans de Bàrcino

capítol 2 Colònia Iulia Augusta Faventia Paterna Bàrcino

capítol 3 De romana a visigòtica

Etapa medieval

capítol 4 Capital d’Ataülf

capítol 5 D’islàmica a carolina

capítol 6 Barcelona dins la Marca Hispànica

capítol 7 De comtes a reis

capítol 8 Seu de la cort del Príncep

capítol 9 El municipi de Barcelona

capítol 10 Mercaders i artesans

capítol 11 El domini del mar

capítol 12 Una nova espiritualitat

capítol 13 Febre constructora

capítol 14 La ciutat financera i exportadora

capítol 15 Els cataclismes

capítol 16 La vida quotidiana

capítol 17 De la Casa de Barcelona als Trastàmara

capítol 18 Barcelona en guerra

capítol 19 Més gòtica que romànica

Etapa moderna

capítol 20 Dins el regne de les Espanyes

capítol 21 L’embelliment de la ciutat

capítol 22 Convents i casernes

capítol 23 Mig segle de crisis

capítol 24 Barcelona durant la guerra de Successió

capítol 25 12 de setembre de 1714

capítol 26 L’eclosió urbana de la Barcelona setcentista

capítol 27 La fi de l’antic règim

Etapa contemporània

I. Temes escandalosos de presumpta corrupció, la cara més lletja de la democràcia i altres temes de política actual vistos en clau d’humor…

II. Enllaços a temes d’actualitat de política espanyola i catalana

• Cas Gurtel
• Jaume Matas Palou
• Fèlix Millet i Tusell
• Luís Andrés García Saez
• Operació Pretòria
• Especial Operació Pretòria (3cat24)
  
• Corrupció
  
• Corrupció (WCS)
• Corrupción en España
• La corrupció assola el país
• El cas Egunkaria
• Baltasar Garzón Real
• La dignitat de Catalunya
• Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006
• Esperant la sentència de l’Estatut (3cat24)
  

El Guernica de Picasso en 3D

• A 3D Exploration of Picasso’s Guernica
• El Guernica de Picasso
• Bombardeig de Guernica

Fotoperiodista

~

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
El llegat del fotoperiodista català Agustí Centelles ja és a Salamanca

L’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles ha estat dipositat pels seus dos fills al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca, segons informa Catalunya Ràdio. Sergi i Octavi Centelles consideren que d’aquesta manera acaba la polèmica amb la Generalitat després que els hereus del fotoperiodista van optar per vendre l’arxiu al Ministeri de Cultura per 700.000 euros.

El llegat del fotoperiodista Agustí Centelles ha arribat al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca. El Ministeri de Cultura ha confirmat a Catalunya Ràdio que els fills de Centelles han dipositat en aquest centre els 12.000 negatius del fotògraf.

Els germans Centelles van arribar aquest diumenge a Salamanca però no ha estat fins aquest matí quan s’ha fet l’entrega oficial dels arxius. Octavi i Sergi Centelles portaven els arxius en dues maletes amb plaques de vidre i un arxivador.

Un cop lliurat, Octavi Centelles ha dit que d’aquesta manera s’acaba la polèmica sorgida entre la Generalitat i la família Centelles després que aquesta va anunciar la venda del seu arxiu al Ministeri de Cultura, que els abonarà 700.000 euros.

Font: http://www.3cat24.cat, 28/12/2009

Octavi i Sergi Centelles lliuren a Salamanca els 12.000 negatius que formen l’arxiu fotogràfic del seu pare

L’arxiu Centelles en territori hostil

Els fills del fotoperiodista Agustí Centelles van lliurar els negatius del seu pare, venuts al ministeri de Cultura, al Centre de Memòria Històrica de Salamanca. Això va passar ahir, que era 28 de desembre, Dia dels Innocents, però no va ser cap broma.

Octavi i Sergi, els germans Centelles, van vendre 12.000 negatius del seu pare, que va morir el 1985, al ministeri de Cultura per 700.000 euros, una maniobra que ha aixecat molta polseguera pel fet que aquest arxiu de gran valor històric marxi de Catalunya i, a més, vagi a parar a un centre tan moralment dolorós per als catalans com el de Salamanca.

Els fills de Centelles van posar una condició al ministeri: que l’arxiu quedés unit “sense disgregar-se”. I van repetir que, de totes les ofertes, incloses les de la Generalitat, van triar el ministeri de Cultura del govern espanyol perquè suposadament les fotos tindran “més difusió i un millor projecte expositiu”.

Sobre les declaracions de l’historiador Publio López Mondéjar, que afirma que entre aquests negatius n’hi ha d’altres fotògrafs, com ara Torrents i Gonsanhi, només van voler afegir que els negatius “estan molt ben documentats sobre fets i amb dates aproximades”.

Segons una enquesta feta per Efe, el que caldria és un museu nacional de fotografia, com reclama Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania. El director del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, va lamentar el retard amb què es fan moltes coses a l’Estat espanyol i va afegir que “Centelles hauria d’estar el Reina Sofia, al costat d’obres de Capa, Colom i Català-Roca”. I encara va afegir que “els arxius haurien d’estar digitalitzats i a la xarxa, a disposició de tothom”.

Font: Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 29 de desembre del 2009

“La Generalitat ha ignorado siempre a Agustí Centelles”

El hijo del fotógrafo dice que Cataluña tuvo 25 años para comprar el archivo

NATALIA JUNQUERA – Madrid – 01/12/2009

La Generalitat de Cataluña se les ha echado encima acusándoles de “traidores” y “peseteros” por haber vendido el archivo de su padre, el fotógrafo Agustí Centelles -nacido en Valencia pero criado en Cataluña- al Ministerio de Cultura por 700.000 euros. La operación, que adelantó el sábado este diario, ha levantado ampollas en Cataluña, pero los hijos del fotógrafo, Sergi y Octavi, aseguran tener la conciencia muy tranquila y a sus abogados preparados para un contencioso administrativo en caso de que la Generalitat intente evitar que el archivo vaya al centro documental de la memoria histórica de Salamanca.

Por si acaso, ayer se dirigieron por escrito a la ministra Ángeles González-Sinde para exigirle que no ceda a la presión y lleve el archivo a Salamanca.

Sergi Centelles explicó ayer a EL PAÍS por qué han decidido vender. Frente a quienes les fustigan, ofrece dos argumentos casi aplastantes: que la Generalitat ha tenido 25 años para adquirir el archivo y no lo ha hecho, y que tenían una oferta de salida de Christie’s por 850.000 euros y la han rechazado porque corrían el riesgo de que la obra de su padre fuera encerrada en casa de un coleccionista.

“Con nuestra edad -Sergi tiene 72 y Octavi 62- la lucha por difundir el trabajo de nuestro padre se nos hacía un poco pesada”, explica el segundo. Un comité de expertos, entre los que figuran los historiadores José María Abril y Gabriel Cardona, profesor en la Universidad de Barcelona, estudió con ellos las ofertas. La del Gobierno central les pareció la mejor: “Es el que más proyección puede dar al archivo, con exposiciones en EE UU, la creación de un premio internacional de fotografía con su nombre…”

Afirma Sergi Centelles que la Generalitat no se interesó por el archivo hasta que supo que el Gobierno lo quería. “Este pataleo se debe a la ineptitud de la consellería de Cultura, que se ha despertado a última hora y siempre ha minusvalorado el archivo. La Generalitat ha ignorado siempre a Agustí Centelles. Cuando supieron que el ministerio lo quería, ofrecieron 300.000 euros y luego 500.000, pero nunca concretaron el proyecto de difusión. Si nos hubieran garantizado eso, quizá el archivo no habría salido de Cataluña. Nos llaman peseteros y no hemos recibido nunca un euro por las exposiciones. En Barcelona hubo una sobre Capa que costó tres veces la cantidad por la que hemos vendido el arhivo”.

Sergi Centelles recuerda que el único reconocimiento que su padre recibió en vida, el Premio Nacional de las Artes Plásticas, se lo dio la misma institución a la que ahora han vendido el archivo: el Ministerio de Cultura. “Mi padre murió muy dolido con la Generalitat. En 1939 le dejaron tirado: le prometieron repatriarlo a México y terminó en el campo de concentración de Bram (Francia). Y en 1977, Pujol le dijo que su material podía levantar ampollas y que mejor no tocarlo”, afirma.

El fotógrafo, considerado como el Robert Capa español y autor de algunas de las fotos icónicas de la Guerra Civil, nunca se llevó bien con el ex presidente catalán. “En 1978, Pujol vino a una exposición de mi padre en un local de CiU. Mi padre le dijo: ‘se celebra aquí pero el militante es mi hijo, yo soy del PSUC’ [Partido Socialista Unificado de Cataluña] y a partir de ahí le puso una cruz”.

Centelles murió en 1985 y sus hijos, tras invertir 600.000 pesetas en escanear las fotografías, se dedicaron a custodiar el tesoro. “Ninguna administración mostró interés por este trozo de la historia de España. Sólo UGT ofreció 26 millones de pesetas en 1986″.

Sergi asegura que le cuesta desprenderse de las 10.000 fotografías de su padre. Especialmente de una en la que una madre abraza a su hijo muerto tras un bombardeo en Lleida: “La he visto mil veces, pero aún me pone la piel de gallina”

Font: http://www.elpais.com

Més informació:

• Agustí Centelles i Ossó : l’Enciclopèdia – enciclopedia.cat
• Agustí Centelles i Ossó – Viquipèdia
• Fotògraf en temps de guerra (Diari de l’escola)
• Vídeo: http://www.3cat24.cat/video/1667659
• Vídeo: Els fills del fotògraf Agustí Centelles al Matí de CR.
• Fotogaleria
• Vídeo: Tota l’obra del fotògraf
• Vegap
  

Activista sahrauí en vaga de fam

Aminatou Haidar, activista sahrauí en vaga de fam

• Aminatou Haidar, activista sahrauí
  
• Sàhara Occidental (Viquipèdia)
  
• Sàhara Occidental (Enciclopèdia)

Història del món contemporani

L’Antic Règim
La Revolució Industrial
La Revolució Americana
La Revolució Francesa
L’època napoleònica
La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes
La unificació d’Itàlia
La unificació d’Alemanya
Les teories socialistes
El moviment obrer
La Segona Revolució Industrial
Imperialisme i colonialisme
La Primera Guerra Mundial
La Revolució Russa
El crac de 1929
Els feixismes
El feixisme italià
El nazisme alemany
La Segona Guerra Mundial
La guerra freda i la política de blocs
Descolonització i Tercer Món
La Unió Europea

Història

El reformisme borbònic
La guerra del Francès
El regnat de Ferran VII
L’emancipació de les colònies americanes
El carlisme
El regnat d’Isabel II
El Sexenni revolucionari
La Restauració
La crisi de la Restauració
El catalanisme
El moviment obrer espanyol i català
La Segona República
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
El franquisme
El franquisme a Catalunya
Transició i Democràcia
La transició a Catalunya
Les constitucions espanyoles
El sistema polític espanyol i català
Economia i societat en el segle XIX
Economia i societat en el segle XX

Història del Futbol Club Barcelona

1899-1924
1924-1949
1949-1974
1974-1999
A partir de 1999

Continguts del web

EDUCACIÓ I ENSENYAMENT
Recursos generals
Recursos estudiants
Estudis a Catalunya
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
Recursos Internet
Cronologia
Bibliografia
Vocabulari
Personatges
Ciències Socials
Temes Història
AULA
Aula de Socials
Alumnes IES Antoni Cumella
Educació Granollers
ENTORN
Granollers
Vallès Oriental
Barcelona
Catalunya
FAVORITS
Directori d’enllaços d’interès general
BUXABARÇA
Especial
F.C.Barcelona

Els últims dia de la guerra civil

http://www.3cat24.cat/especials/guerracivil/

Més especials del 3cat24:

• Els últims dies de la Guerra Civil
• Recuperem la memòria històrica
• Franco ha mort, 30 anys després
• Més Especials

· Des de finals d’octubre aquest diari ha posat a disposició de qualsevol persona, sense necessitat de registre, un patrimoni històric de 127 anys de publicacions. És una poderosa eina de recerca dels fets passats al nostre país, que té un portal propi de recerca. Tres són les diferents formes : per paraules clau, per dia i per tendència, de forma i manera que podem escriure la paraula “Estat d’Autonomia” i cercar-nos un històric d’aparicions de la paraula a la seva base de dades. Un instrument poderós que, en bones mans, i amb les explicacions adients, servirà per a refrescar la memòria històrica del país des de les aules. O cercar la portada del diari amb les notícies més importants en la data del nostre naixement, per exemple. Font.

· Quina cara feia l’actualitat el dia del teu naixement? Ara ho pots consultar. “La Vanguardia” ha obert la seva hemeroteca digital, on pots buscar la portada del diari barceloní del dia que vas néixer. Aquesta curiositat és només una de les moltes possibilitats que ofereix el rotatiu més antic que encara es publica a Catalunya. Fins fa poc, l’hemeroteca del diari estava restringida a un accés de pagament. Ara, però, està oberta a tothom i s’ha millorat amb criteris de recerca per anys i per paraules clau. En total, 127 anys d’història del periodisme a la xarxa. Font.

• Hemeroteca de La Vanguardia

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Discurs de Franco, estat totalitari

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
Arias Navarro, Franco ha mort

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

• Amèrica, a blanc o negre (especial 3cat.24)
• Les eleccions en 10 preguntes
• Estats Units d’Amèrica, Enciclopèdia Catalana
• Mapa EUA en català

Crisi financera i economia real

• Termes financers · Diari de l’escola
• La crisi financera i el paper de l’Estat, Diari de l’escola
• La crisi mundial, 3Cat24
• La crisi, LV
• L’Avui, Economia
• Diccionari d’economia
• 3Cat24. Economia
• Xavier Sala Martín, La Crisi (I)
• Article: Els efectes de la crisi econòmica
• La bombolla immobiliària
  
• La crisi de 1929

Clica la imatge

http://www.europarl.cat/ 

Aquest lloc web és una traducció calcada, perfecta i impecable de la web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida. Ho sembla, però no és el web oficial.Malgrat que el web autèntic està traduït a més de vint llengües europees, moltes de les quals amb molt menys parlants que el català (*), el Parlament Europeu ha denunciat el plagi i vol fer tancar la versió catalana. Si fins ara no s’ha tancat és simplement perquè s’han quedat sorpresos de les moltes visites que ha rebut.

Per tant, passeu -si us plau- aquesta informació als vostres contactes: com més visites més possibilitats hi ha que s’ho repensin!

Llengües com el letó, l’estonià, el finès o l’eslovè, així com el maltès -amb només uns 300.000 parlants- tenen estatus de llengua oficial a Europa. En canvi el català amb uns 9.500.000 parlants i sent la desena llengua europea en importància, no té cap reconeixement en l’àmbit europeu.

PASSA-HO, si et plau.

Font: missatges difosos per Internet

La gossa astronauta

Moscou
Es compleixen 50 anys del vol espacial de la gossa Laika
Actualitzat a les 13:03 h 03/11/2007

Fa 50 anys, la petita gossa Laika volava cap a l’espai. Va ser el 3 de novembre del 1957 quan un coet la va enlairar a l’”Sputnik-2″. Un viatge que no havia fet ningú abans i que va suposar el primer pas per explorar més enllà del cel. Rússia i tot el món espacial commemora ara el seu vol. Laika era una gossa petita, capturada pels carrers de Moscou, que reunia els requisits físics de fer menys de sis quilos i de 35 centímetres d’alçada. Els científics van creure que un animal de carrer, acostumat a lluitar diàriament per la supervivència, suportaria més bé l’experiment que no pas un gos de raça. Tot i així, va morir poc després del llançament.

Oficialment, es va anunciar que Laika havia de tornar a la Terra en paracaigudes però va morir sense dolor al cap d’una setmana en òrbita. En realitat, l’animal només va sobreviure unes hores després del llançament, i va morir a causa de la calor i, sobretot, del pànic. De fet, les presses propagandístiques de la carrera espacial van fer que s’amagués que Laika la llançaven sense mòdul de retorn i, per tant, ja estava decidit que sacrificaria la vida per demostrar la resistència dels éssers vius en condicions d’ingravidesa.

Aquests fets, però, no fan més que engrandir la llegenda de la primera exploradora espacial. Laika va passar a la història quan va ser enviada a l’espai a bord de l’”Sputnik-2″ el 3 de novembre de 1957, un mes després del llançament de la primera nau espacial, l’”Sputnik”.

Precursora d’un somni

El màxim dirigent soviètic, Nikita Kruschev, volia commemorar el 40 aniversari de la Revolució d’Octubre amb la posada en òrbita del primer coet tripulat. Una utopia per a l’ésser humà en les condicions actuals, però factible per a un animal. Hi havia d’haver una sèrie de condicions i un gos era la millor opció.

Aquí apareix Laika, una petita gossa reclutada en els carrers de Moscou i que havia estat entrenada durant diversos anys per viatjar a l’espai. Havia estat seleccionada entre centenars perquè complia amb els requisits físics, però també per la seva resistència. De fet, l’animal va superar amb nota els mateixos exàmens i proves que després s’aplicarien als humans.

Per desgràcia, per satisfer les demandes de Kruschev, el pare de la cosmonàutica soviètica, Serguéi Koroliov, va haver d’improvisar sobre la marxa una càpsula espacial sense mòdul de tornada. La vida de Laika tenia data de caducitat perquè la gossa mai podria tornar a la Terra i sacrificaria la seva vida per demostrar la resistència dels éssers vius a les condicions d’ingravidessa.

Laika va viatjar a l’interior d’una cabina agafada amb un arnès especial. Bevia aigua a través d’uns dispensadors i menjava en forma de gelatina. Les seves constants vitals es van mantenir normals durant l’ascens i l’entrada en òrbita però després només va sobreviure durant unes cinc o set hores.

El primer cosmonauta de la història, Yuri Gagarin, va haver d’esperar tres anys i mig per complir la utopia de solcar les estrelles.

Un història propagandística

Els fets reals de la curta odissea de Laika no es van saber fins al 2002. Fins llavors, s’havia dit que Laika va morir en calma després d’una setmana d’òrbita terrestre. A més, s’assegurava que hi havia un dispositiu preparat perquè tornès a la Terra en paracaigudes.

El científic de l’Institut de Problemes Biològics de Moscou, Dmitri Maláshenko, va desvetllar el misteri el 2002 durant un congrés espacial a Houston: Laika havia mort a causa de la calor i al pànic.

Una estàtua en la seva memòria

Ara, un cop se sap la veritat, membres de l’equip que va ensinistrar en la dècada dels anys 50 del segle passat els “gossos astronautes” han erigit a la sortida de l’estació de metro Dinamo de Moscou una estàtua a la seva memòria. Laika va ser l’últim gos a ser enviat a l’espai en una nau sense sistema de tornada.

En total, l’URSS va realitzar 29 vols espacials amb gossos entre el juliol de 1951 i el setembre de 1962, dels quals vuit van acabar en tragèdia, mentre que la resta de gossos van poder tornar en paracaigudes

Font: 3cat24

*

Neus Català, un testimoni de lluita contra l’oblit

[...] Avui, aquí, a Igualada, en el marc commemoratiu del Dia de les Dones d’enguany, hem volgut posar al descobert la pròpia memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat doblement silenciada, i volem fer-ho amb la presència de la Neus Català que, amb el seu testimoni de lluita contra l’oblit, ens ha esperonat a fer-ho

Ravensbrück

Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90 Kms. de Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però, a la vegada, ben comunicada amb la capital

Creat el 1939, aquest camp de concentració va esdevenir ràpidament un centre de producció per a la indústria de la guerra. Les presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir uniformes pels soldats del front o bé fabricant material bèl•lic en els camps annexos

La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí o a la cambra de gas. Es calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de 92.000 persones, la majoria dones, i també infants”

Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única supervivent catalana dels Camps d’extermini nazis de Ravensbrück. Aquesta dona, nascuda el 7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la seva vida a explicar allò que havien viscut

Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li diu: “jo t’explico lo meu, però el que jo vaig fer no és res, és només una part del que van fer milers de dones espanyoles”

És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones que havien lluitat quan la nostra República i que van tenir un gran pes en la producció i manteniment d’un estat democràtic en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país [...]

Igualada, 16 de març de 2007

Presentació d’Elisenda Belenguer Elisenda Belenguer, és historiadora, membre de la Fundació Pere Ardiaca
[...] i autora del llibre “Neus Català, memòria i lluita” [...]

Font: http://www.amicalravensbruck.org

Homenatge a l’última supervivent del camp nazi de Ravensbrück

Marta Aznar
En el marc de la celebració del 75 anys de proclamació de la II República, aquest diumenge, l’Ajuntament de Ripollet ret homenatge a Neus Català, l’única supervivent catalana del camp nazi de Ravensbrück (Alemanya). A l’acte – que se celebrarà al consistori a les 12:30 hores – assistiran l’alcalde de la ciutat Juan Parralejo, el conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i la titular d’Interior, Montserrat Tura.

L’acte d’homenatge a Neus Català comptarà amb els parlaments dels tres polítics i també de la protagonista de l’esdeveniment. Després, l’alcalde de Ripollet descobrirà una escultura realitzada per l’artista Salvador Manyosa en honor a Neus Català a qui també se li lliurarà un llibre amb dedicatòries escrites per personalitats i ciutadans.

Neus Català i Pallejà, amb més de 90 anys, és l’única supervivent del camp de concentració per a dones de Ravensbrück, a Alemanya. Neus Català va arribar allà al 1944 després de participar activament en la lluita contra el franquisme. Neus Català va formar part de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. L’any 1939 va creuar la frontera amb 180 nens refugiats d’una colònia infantil de Premià de Dalt que estaven sota la seva cura i va començar a col•laborar en l’organització dels maquis, fent d’enllaç. El 1943 va ser detinguda, i un any després va ser deportada a Ravensbrück, i d’allà al camp de Flossenburg. En ser alliberada, va tornar a França on continuaria la lluita clandestina contra el franquisme.

L’any 1985 publica De la resistencia y la deportación, un recull de les experiències de 50 dones republicanes exiliades, resistents a França i després deportades a camps d’extermini nazis. Totes elles són mortes. L’únic testimoni que en queda és el de Neus Català.

Font: http://www.lamalla.net/dona/article?id=117922

Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005

Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació

El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí

L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació

És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.

Un estil prepotent

L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.

La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.

Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.

La història pendent

Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.

L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.

Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya

El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen

Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.

Indignació a Àustria

El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.

Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski

Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.

Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor

L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.

El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa

Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.

Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm

El Tíbet és situat a l’Àsia central, a l’altiplà més elevat del món (altituds de 4.000-5.000 m), vorejat de serralades impressionants: Kunlun, Karakoram i Himàlaia, on es dreça l’Everest. Els tibetans tenen llengua pròpia (tibetà) i professen una branca distintiva de la fe budista (budisme tibetà, també anomenat lamaisme). El país, històricament cobejat per mongols i xinesos, fou ocupat per la Xina el 1950. Al cap de quinze anys, el 1965, aquest país establí l’anomenada Regió Autònoma del Tíbet, però sense gens d’autonomia. A més a més, els tibetans expliquen que aquesta regió amb prou feines si abasta la meitat del Tíbet històric.

Els anys 1960-1970 la Xina menà una política encaminada a anorrear la identitat nacional del Tíbet amb la destrucció d’un gran nombre de monestirs budistes. Els tibetans creuen que aquest mateix propòsit té l’arribada en massa de xinesos, els grans beneficiaris del creixement econòmic d’aquestes últimes dècades. Contra aquesta situació, s’ha aixecat la veu del Dalai Lama, símbol de la resistència pacífica del Tíbet i premi Nobel de la Pau (1989).

Font: Diari de l’escola: el Tibet i l’ocupació xinesa

JO ESTIC A FAVOR

• d’aturar el trasllat de colons xinesos al Tibet i la discriminació dels tibetans.

• de la protecció i preservació de la identitat tibetana: cultura, llengua, medi ambient i tradicions religioses del Tibet.

• del compliment de la llei al Tibet.

• de l’alliberament immediat de tots els presoners polítics tibetans, incloent el genuí Panchen Lama Gedhun Choekyi Nyima (desaparegut fa 12 anys).

• d’acabar amb els avortaments forçats, infanticidis i esterilitzacions de les dones tibetanes.

• de dir NO als atacs indeguts, absurds i insultants contra el Dalai Lama i dir SÍ al seu retorn al Tibet com a líder espiritual de la seva gent.

• dels 6 milions de tibetans que actualment són hostatges de la Xina.

DEL TIBET

Font: Fundació Casa del Tibet a Barcelona

Xina i Jocs, vergonya global

16 de març de 2008

Això que en diuen família olímpica assisteix aquests dies a la repressió de les reivindicacions de democràcia i llibertat al Tibet per part del Govern que mana a l’Estat que organitza enguany els Jocs Olímpics. D’aquí a poc més de quatre mesos, esportistes d’arreu del món aterraran a Pequín i participaran a l’acte de legitimació més gran que pot desitjar qualsevol règim al planeta. I s’espera que tothom aplaudeixi i calli.

El Comitè Olímpic Internacional demostra que no li importa gens ni mica que el Govern xinès trepitgi la Carta Olímpica sense miraments. L’article 2 d’aquest text, que representa que regeix el Moviment Olímpic, diu literalment: «L’objectiu de l’Olimpisme és situar l’esport al servei del desenvolupament harmoniós de l’home, amb la mirada posada a promoure una societat pacífica i preocupada per la preservació de la dignitat humana». Pel COI, que l’exèrcit entri a Lhasa i mati manifestants, que detingui monjos, que impedeixi la llibertat d’expressió i que reprimeixi els anhels de llibertat dels tibetans deu ser la gran contribució de la dictadura xinesa a aquesta «societat pacífica» i a la «preservació de la dignitat humana». Per ser coherents amb el criteri, els Jocs de 2016 podrien anar a parar a alguna ciutat de l’Iran, de Birmània o de Zimbabwe.

En definitiva, quan el COI no alça ni una mínima veu de protesta, l’única cosa que està fent és acceptar que altres disparin amb bala contra la seva pròpia teulada, contra aquesta Carta que se suposa que és la guia de l’olimpisme. La Xina és forta i s’hi sent, i no té cap mena de pudor a tacar-se les mans de sang davant de tot el món. Tota indecència pública és benvinguda a canvi de la propaganda mundial que el règim xinès ha comprat a base de talonari. Pequín 2008 obre de nou la porta a la politització dels Jocs, a la utilització d’aquest esdeveniment a glòria i benefici d’una dictadura, com a Berlín l’any 1936. Vergonya al COI i a tots els que ho permetran.

Font: Móndivers

Més webs:

• Wikipèdia
• Una bandera pel Tibet
• El Tibet, història d’una discriminació
• Loliplanet

• A tota pantalla
• Font: http://www.mapsofwar.com/ind/american-wars.html

Which presidents and political parties were responsible for America’s deadliest wars? To what extent can you blame a president or a political party for choosing to go to war? This map may hold some answers. It illustrates the history of American war from 1775 to 2006. War is a necessary evil. Politics, however, shouldn’t be.

Quins presidents i partits polítics són responsables de les mortals guerres on han participat els EUA? Fins a quin punt es pot culpar a un president o un partit polític per a l’elecció d’anar a la guerra? Aquest mapa pot donar algunes respostes. S’il·lustra la història de la guerra de 1775 a 2006. La guerra és un mal necessari. La política, no obstant això, no ho ha de ser.

Un mal necessari?