Category Archives: Batxillerat

Més recursos de Geografia

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Recursos de Geografia:

Agustí Centelles

Fotoperiodista

c1

c2

c3

c4

~

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.
El llegat del fotoperiodista català Agustí Centelles ja és a Salamanca

L’arxiu fotogràfic d’Agustí Centelles ha estat dipositat pels seus dos fills al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca, segons informa Catalunya Ràdio. Sergi i Octavi Centelles consideren que d’aquesta manera acaba la polèmica amb la Generalitat després que els hereus del fotoperiodista van optar per vendre l’arxiu al Ministeri de Cultura per 700.000 euros.

El llegat del fotoperiodista Agustí Centelles ha arribat al Centre de la Memòria Històrica de Salamanca. El Ministeri de Cultura ha confirmat a Catalunya Ràdio que els fills de Centelles han dipositat en aquest centre els 12.000 negatius del fotògraf.

Els germans Centelles van arribar aquest diumenge a Salamanca però no ha estat fins aquest matí quan s’ha fet l’entrega oficial dels arxius. Octavi i Sergi Centelles portaven els arxius en dues maletes amb plaques de vidre i un arxivador.

Un cop lliurat, Octavi Centelles ha dit que d’aquesta manera s’acaba la polèmica sorgida entre la Generalitat i la família Centelles després que aquesta va anunciar la venda del seu arxiu al Ministeri de Cultura, que els abonarà 700.000 euros.

Font: http://www.3cat24.cat, 28/12/2009

Octavi i Sergi Centelles lliuren a Salamanca els 12.000 negatius que formen l’arxiu fotogràfic del seu pare

L’arxiu Centelles en territori hostil

Els fills del fotoperiodista Agustí Centelles van lliurar els negatius del seu pare, venuts al ministeri de Cultura, al Centre de Memòria Històrica de Salamanca. Això va passar ahir, que era 28 de desembre, Dia dels Innocents, però no va ser cap broma.

Octavi i Sergi, els germans Centelles, van vendre 12.000 negatius del seu pare, que va morir el 1985, al ministeri de Cultura per 700.000 euros, una maniobra que ha aixecat molta polseguera pel fet que aquest arxiu de gran valor històric marxi de Catalunya i, a més, vagi a parar a un centre tan moralment dolorós per als catalans com el de Salamanca.

Els fills de Centelles van posar una condició al ministeri: que l’arxiu quedés unit “sense disgregar-se”. I van repetir que, de totes les ofertes, incloses les de la Generalitat, van triar el ministeri de Cultura del govern espanyol perquè suposadament les fotos tindran “més difusió i un millor projecte expositiu”.

Sobre les declaracions de l’historiador Publio López Mondéjar, que afirma que entre aquests negatius n’hi ha d’altres fotògrafs, com ara Torrents i Gonsanhi, només van voler afegir que els negatius “estan molt ben documentats sobre fets i amb dates aproximades”.

Segons una enquesta feta per Efe, el que caldria és un museu nacional de fotografia, com reclama Pepe Font de Mora, director de la Fundació Foto Colectania. El director del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, va lamentar el retard amb què es fan moltes coses a l’Estat espanyol i va afegir que “Centelles hauria d’estar el Reina Sofia, al costat d’obres de Capa, Colom i Català-Roca”. I encara va afegir que “els arxius haurien d’estar digitalitzats i a la xarxa, a disposició de tothom”.

Font: Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 41. Dimarts, 29 de desembre del 2009

“La Generalitat ha ignorado siempre a Agustí Centelles”

El hijo del fotógrafo dice que Cataluña tuvo 25 años para comprar el archivo

NATALIA JUNQUERA – Madrid – 01/12/2009

La Generalitat de Cataluña se les ha echado encima acusándoles de “traidores” y “peseteros” por haber vendido el archivo de su padre, el fotógrafo Agustí Centelles -nacido en Valencia pero criado en Cataluña- al Ministerio de Cultura por 700.000 euros. La operación, que adelantó el sábado este diario, ha levantado ampollas en Cataluña, pero los hijos del fotógrafo, Sergi y Octavi, aseguran tener la conciencia muy tranquila y a sus abogados preparados para un contencioso administrativo en caso de que la Generalitat intente evitar que el archivo vaya al centro documental de la memoria histórica de Salamanca.

Por si acaso, ayer se dirigieron por escrito a la ministra Ángeles González-Sinde para exigirle que no ceda a la presión y lleve el archivo a Salamanca.

Sergi Centelles explicó ayer a EL PAÍS por qué han decidido vender. Frente a quienes les fustigan, ofrece dos argumentos casi aplastantes: que la Generalitat ha tenido 25 años para adquirir el archivo y no lo ha hecho, y que tenían una oferta de salida de Christie’s por 850.000 euros y la han rechazado porque corrían el riesgo de que la obra de su padre fuera encerrada en casa de un coleccionista.

“Con nuestra edad -Sergi tiene 72 y Octavi 62- la lucha por difundir el trabajo de nuestro padre se nos hacía un poco pesada”, explica el segundo. Un comité de expertos, entre los que figuran los historiadores José María Abril y Gabriel Cardona, profesor en la Universidad de Barcelona, estudió con ellos las ofertas. La del Gobierno central les pareció la mejor: “Es el que más proyección puede dar al archivo, con exposiciones en EE UU, la creación de un premio internacional de fotografía con su nombre…”

Afirma Sergi Centelles que la Generalitat no se interesó por el archivo hasta que supo que el Gobierno lo quería. “Este pataleo se debe a la ineptitud de la consellería de Cultura, que se ha despertado a última hora y siempre ha minusvalorado el archivo. La Generalitat ha ignorado siempre a Agustí Centelles. Cuando supieron que el ministerio lo quería, ofrecieron 300.000 euros y luego 500.000, pero nunca concretaron el proyecto de difusión. Si nos hubieran garantizado eso, quizá el archivo no habría salido de Cataluña. Nos llaman peseteros y no hemos recibido nunca un euro por las exposiciones. En Barcelona hubo una sobre Capa que costó tres veces la cantidad por la que hemos vendido el arhivo”.

Sergi Centelles recuerda que el único reconocimiento que su padre recibió en vida, el Premio Nacional de las Artes Plásticas, se lo dio la misma institución a la que ahora han vendido el archivo: el Ministerio de Cultura. “Mi padre murió muy dolido con la Generalitat. En 1939 le dejaron tirado: le prometieron repatriarlo a México y terminó en el campo de concentración de Bram (Francia). Y en 1977, Pujol le dijo que su material podía levantar ampollas y que mejor no tocarlo”, afirma.

El fotógrafo, considerado como el Robert Capa español y autor de algunas de las fotos icónicas de la Guerra Civil, nunca se llevó bien con el ex presidente catalán. “En 1978, Pujol vino a una exposición de mi padre en un local de CiU. Mi padre le dijo: ‘se celebra aquí pero el militante es mi hijo, yo soy del PSUC’ [Partido Socialista Unificado de Cataluña] y a partir de ahí le puso una cruz”.

Centelles murió en 1985 y sus hijos, tras invertir 600.000 pesetas en escanear las fotografías, se dedicaron a custodiar el tesoro. “Ninguna administración mostró interés por este trozo de la historia de España. Sólo UGT ofreció 26 millones de pesetas en 1986”.

Sergi asegura que le cuesta desprenderse de las 10.000 fotografías de su padre. Especialmente de una en la que una madre abraza a su hijo muerto tras un bombardeo en Lleida: “La he visto mil veces, pero aún me pone la piel de gallina”

Font: http://www.elpais.com

Més informació:

PAU 2010

Matèries de l’àrea de Ciències Socials,
Estructura i contingut, PAU 2010:

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_hist1_2010.pdf
http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_geog1_2010.pdf
http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_hart1_2010.pdf
http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_filo1_2010.pdf

Font: http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/index.html

Buxaweb

Història del món contemporani

L’Antic Règim
La Revolució Industrial
La Revolució Americana
La Revolució Francesa
L’època napoleònica
La Restauració i les revolucions burgeses
Els nacionalismes
La unificació d’Itàlia
La unificació d’Alemanya
Les teories socialistes
El moviment obrer
La Segona Revolució Industrial
Imperialisme i colonialisme
La Primera Guerra Mundial
La Revolució Russa
El crac de 1929
Els feixismes
El feixisme italià
El nazisme alemany
La Segona Guerra Mundial
La guerra freda i la política de blocs
Descolonització i Tercer Món
La Unió Europea

Història

El reformisme borbònic
La guerra del Francès
El regnat de Ferran VII
L’emancipació de les colònies americanes
El carlisme
El regnat d’Isabel II
El Sexenni revolucionari
La Restauració
La crisi de la Restauració
El catalanisme
El moviment obrer espanyol i català
La Segona República
La Segona República a Catalunya
La Guerra Civil espanyola
La Guerra Civil a Catalunya
El franquisme
El franquisme a Catalunya
Transició i Democràcia
La transició a Catalunya
Les constitucions espanyoles
El sistema polític espanyol i català
Economia i societat en el segle XIX
Economia i societat en el segle XX

Història del Futbol Club Barcelona

1899-1924
1924-1949
1949-1974
1974-1999
A partir de 1999

Continguts del web

EDUCACIÓ I ENSENYAMENT
Recursos generals
Recursos estudiants
Estudis a Catalunya
HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA
Recursos Internet
Cronologia
Bibliografia
Vocabulari
Personatges
Ciències Socials
Temes Història
AULA
Aula de Socials
Alumnes IES Antoni Cumella
Educació Granollers
ENTORN
Granollers
Vallès Oriental
Barcelona
Catalunya
FAVORITS
Directori d’enllaços d’interès general
BUXABARÇA
Especial
F.C.Barcelona

Recursos didàctics de geografia

Textos i organigrames

1.1.- Del text informatiu al text didàctic
1.2.- Text i organigrama didàctics. Variables bàsiques
1.3.- Estructura d’un organigrama. Elements, jerarquies i relacions
1.4.- Elaboració d’un organigrama a partir d’un text didàctic
1.5.- Llistats i organigrames

Organigrames teòrics

2.1.- Estructura triangular bàsica: elements i relacions
2.2.- Estructura triangular bàsica: augment d’elements
2.3.- Visualització de la jerarquia i de l’evolució temporal
2.4.- Estructures triangulars i circulars de tres nivells
2.5.- Organigrames funcionals

Organigrames reals

3.1.- Seqüència temporal. Evolució geològica d’Espanya
3.2.- Comparació: comerç, immigrants i societat receptora
3.3.- Circuit-oposició: moviments migratoris
3.4.- Gradació de dificultats: moviments migratoris
3.5.- De l’organigrama al dibuix

Dibuixos informatius

4.1.- Migracions i moviments pendulars
4.2.- Paisatge del litoral valencià
4.3.- Model de creixement de la ciutat espanyola
4.4.- Àrea Metropolitana: estructura territorial
4.5.- Àrea Metropolitana: elaboració d’un perfil
4.6.- Àrea Metropolitana: anàlisi d’un perfil

Dibuixos-treball

5.1.- Elaboració d’un organigrama
5.2.- Dinàmica general de la població
5.3.- Dinàmica dels factors biològics
5.4.- Dinàmica dels factors socioeconòmics
5.5.- Tipus d’evolució de la població

Amb la creació recent del Dipòsit Digital de la UB, dins de l’apartat dedicat a la docència (OMADO) i la col·laboració de la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya del Departament d’Educació es posen a l’abast del professorat de secundària i batxillerat una relació de materials per a la creació de recursos didàctics en geografia propis.

Els temes que es tracten constitueixen una part del programa de l’assignatura optativa d’especialitat de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, anomenada Recursos didàctics en geografia i que fou pensada per als estudiants que volen dedicar-se a l’ensenyament. Cada tema està construït i elaborat per a explicar, als estudiants de la Facultat, la diversitat de formes i sistemes que té el professorat per transmetre uns continguts, per a desenvolupar unes habilitats i per a buscar la col·laboració i les aportacions dels estudiants en la construcció del coneixement.

Per tal de facilitar l’accés als materials al professorat de secundària i batxillerat, s’ha preparat per a cada tema una versió específica que explica els objectius essencials i l’ús adequat de cadascun dels temes.

Els materials estan formats per textos, llistats, organigrames teòrics i reals, dibuixos informatius i dibuixos/treball, i són recursos polifuncionals (en diferents formats electrònics) en relació a l’edat i capacitat dels estudiants i a l’etapa del procés d’aprenentatge.

Josep Pons Granja
Professor Titular Emèrit del Departament d’Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona

Font: http://www.xtec.cat/recursos/socials/recursgeo/index.htm

El cas Marco

sdeportats.jpg

1.gif Revista El Triangle, nº14, 23 al 29 de mayo de 2005

Els catalans de Mauthausen. S’obre un debat sobre el futur de l’associació

El cas Marco fa explotar les tensions internes a l’Amical
Perp Martí

L’entitat ha perdut activistes i molts dels seus membres, els més vinculats als deportats, són contraris a la gestió de l’actual junta que presideix provisionalment la historiadora Rosa Toran, a qui s’acusa d’autoritarisme i de manca de comunicació

És un tema delicat, però se n’ha de parlar. L’esclat del cas Marco, el descobriment que el president de l’Amical de Mauthausen no havia estat mai presoner en un camp de concentració nazi, ha fet aflorar les tensions internes que des de fa molt de temps sacsejaven la vida de l’entitat. La gestió de la junta directiva és vista per un ampli sector dels associats com una mostra d’autoritarisme, manca de comunicació amb els socis i voluntat de protagonisme. Des de la dimissió forçada d’Enric Marco, s’ha fet càrrec de la presidència de l’Amical la historiadora Rosa Toran, que n’exercia la vicepresidència. Amb ella hi ha persones com Jesús Ruiz, el tresorer, i la vocal Margarita Sala, que formen una mena de nucli dur de l’associació.

Un estil prepotent

L’estil de direcció de l’Amical no té gaire a veure amb el dels temps ja llunyans en què va ser fundada per un reduït grup de supervivents amb Joan Pagès i Neus Català al capdavant, als anys seixanta.

La falta d’informació als socis i a diversos membres de la junta per part de l’equip Marco-Toran a l’hora de prendre decisions ha estat un continu motiu de conflictes. Les reunions de la directiva solien desenvolupar-se enmig de fortes discussions. A això, cal afegir-hi que dos dels quatre treballadors de l’entitat són un fill de Toran i una filla de Ruiz, cosa que ha molestat alguns associats. La manera de fer dels responsables de l’Amical va fer que molts membres actius se’n desentenguessin els darrers anys. Un d’ells és Jordi Riera, un figuerenc que va tenir el pare a Mauthausen i ara presideix l’entitat Triangle Blau, creada fa pocs mesos, present a les comarques gironines i que aplega més d’una cinquantena de persones. “Volem divulgar la deportació i fer-ho en un ambient amical”, explica Riera, que continua a l’Amical, però molt desvinculat. És un dels qui s’han separat de l’activitat a l’associació. Enric Urraca, nebot de Juan de Diego, un dels primers republicans catalans a ser enviat a Mauthausen, era vocal d’Amical fins fa una setmana: “Vaig dimitir pel fet d’estar en desacord amb la manera de fer les coses de la junta, una manera una mica estalinista, tot i que reconec que han fet moltes coses i moltes les han fet bé”. Urraca se sent molt vinculat a l’esperit fundacional de l’entitat, que ara creu que s’ha perdut. “Molts ens hem sentit una mica bandejats, hem tingut la sensació de no ser escoltats”. Rosa Toran afirma a EL TRIANGLE: “No tinc constància de cap malestar; el que sí que constato és que hem rebut molts missatges de suport i moltes noves afiliacions”. Per a ella, el problema està tancat. Sobre les acusacions de nepotisme que afecten parents d’ella i del tresorer, diu que “es van fer unes entrevistes i es van presentar uns currículums. El procés de selecció va ser del tot clar”. El problema de fons, però, no és la situació interna o les baralles que es poden produir, d’altra banda inevitables en moltes entitats. El problema és què cal fer amb la memòria. I el paper que ha de tenir l’Amical en el futur. Una veu autoritzada en aquest sentit és Llibert Tarragó, un català fill d’exiliats republicans. El seu pare era Joan Tarragó, matrícula 4355 de Mauthausen, un dels fundadors del Comitè de Solidaritat i Resistència dels Espanyols a Mauthausen, junt amb Joan Pagès, Mariano Constante, José Perlado, Manuel Razola i d’altres. “Vaig conviure vint anys amb el meu pare i us puc assegurar que conviure amb un exdeportat és una experiència molt difícil i que marca per a tota la vida”.

Per a Tarragó, “cal obrir un debat sobre què vol ser l’Amical, cap a on vol anar. Això, a l’Amical de França ja s’està fent, i a proposta dels deportats supervivents, perquè volen que es plantegi si, després d’ells, l’Amical ha de continuar, i què ha de ser. Una associació d’aquest tipus ha d’esdevenir, al capdavall, un centre de recerca?, una associació per la memòria?, què ha de ser?”. Tarragó va ser membre de la junta de l’Amical: “Penso que hi pot haver sorpreses en el cas Marco, sento dolor i crec que l’ambient de treball dins l’entitat ja fa temps que era difícil, amb ganes de dimissió de molts. Potser caldria pensar en un temps de reflexió, o en un començar de nou. La taca és tan gran que sento la necessitat d’una renovació absoluta. En tot cas, les crítiques que jo pugui fer a l’Amical les faré a dins”. Sobre el paper dels mitjans de comunicació en aquesta història, creu que “s’ha de fer un esforç per comprendre l’immens dolor i la ferida oberta que representa aquest tema per als exdeportats i per als seus familiars”.

La història pendent

Llibert Tarragó treballa des de fa quatre anys per la causa dels exdeportats, principalment a França, “però aquesta memòria és europea”. I hi ha batalles pendents de guanyar en aquest àmbit: “França no ha fet encara un reconeixement específic dels deportats espanyols detinguts en el seu territori”.

L’historiador Benito Bermejo, autor de Francisco Boix, el fotógrafo de Mauthausen (RBA, Barcelona), és un dels qui més saben sobre els deportats. Ell és qui ha descobert la mentida d’Enric Marco -i de dos falsos deportats més- i creu que encara s’han de saber coses del que va representar l’horror nazi. “No hem trobat encara -explica Bermejo- documentació sobre les ordres emeses des del règim franquista perquè els republicans espanyols no fossin considerats presoners de guerra sinó apàtrides. És possible fins i tot que aquesta documentació no existeixi. Sabem que el ministre d’Exteriors de Franco, Serrano Suñer, desconfiava del cos diplomàtic i és possible que la comunicació entre ell i les autoritats nazis no seguís el curs habitual”. Ha causat molta sorpresa que els embolics de Marco no hagin estat descoberts per una historiadora com Rosa Toran, autora d’un llibre interessant, Els camps de concentració nazi. Paraules contra l’oblit (Edicions 62, Barcelona). Precisament en aquesta obra s’inclou una breu biografia d’exdeportats i del fals Marco. En el text es diu que el personatge va fugir d’Espanya el 1941 i va arribar a Marsella, on fou detingut per la Gestapo. Però Marsella va quedar, després de la derrota de França, sota les ordres del règim del mariscal Pétain. Fins al novembre de 1942, els alemanys no hi van posar els peus.

Una vida de pel·lícula. El cas té implicacions internacionals
“Nuestro amigo Marco” o un ridícul per a Catalunya

El Govern d’Àustria està indignat perquè l’expresident de l’Amical ha fet un dels prefacis d’una exposició a l’antic camp de Mauthausen

Enric Marco és un supervivent, però no dels camps d’extermini. Home sense passat, mereixeria una atenció especial la seva etapa al capdavant de la CNT durant la transició, enmig de forts enfrontaments interns i l’esclat del cas Scala. Tota mena d’especulacions envolten la seva actuació en aquell temps. Marco va encetar el penúltim capítol de la seva vida, el de l’Amical, quan va aterrar a l’associació d’exdeportats, davant la sorpresa de tothom, i va entrar a la junta directiva que aleshores, el 2000, presidia Joan Escuer, un expresoner d’edat molt avançada i salut precària. Sembla que l’havia recomanat Josep Zamora, home voluntariós i que va treballar molt pels expresoners, antic membre de la Resistència francesa. El fet que Zamora no hagués estat als camps d’extermini alemanys explicaria que hagués estat relativament fàcil per a Marco enganyar-lo. En canvi, qui no se’l va creure mai, segons fonts de l’Amical, va ser Antoni Roig, antic secretari d’organització de l’entitat en temps de Joan Escuer de president. A poc a poc, Roig va anar desvinculant-se de l’entitat, a mesura que Marco hi anava agafant protagonisme. El 2003, un Escuer ja molt malalt -moriria poc després- va deixar la presidència, que va passar a Marco, ja que era l’únic “deportat” de la junta i en un clima de tensions internes sempre presents. Sembla que Roig posava obertament en dubte les afirmacions de Marco que havia estat pres a Mauthausen i a Flossenburg, i mostrava les seves credencials dels governs francès i austríac que el reconeixien com a deportat. Unes credencials que Marco, evidentment, mai no podia mostrar. Corren per Internet versions semblants a aquesta (www.rebelion.org). Roig va morir al juny de 2004; Zamora, al gener de 2005.

Indignació a Àustria

El cas Marco té implicacions internacionals perquè el tema dels deportats afecta tot Europa. Enric Marco ha estat la imatge dels expresoners catalans a Europa. Fa dues setmanes es va inaugurrar al Lloc de la Memòria de Mauthausen, a l’indret on va estar el camp, una gran exposició sota el títol “Imatges de Mauthausen”. El Govern d’Àustria, a través del Ministeri de l’Interior, administra el centre. En ocasió de la mostra es va demanar a un seguit d’entitats d’expresoners que enviessin material gràfic per a l’exposició i s’ha editat un catàleg amb aquest motiu. Entre els autors del prefaci hi ha la presidenta de l’Amical francesa, membres del Govern austríac i, of course, l’inefable Enric Marco. Aquest titula el seu text “Un llegat per al futur”, i parla en plural, “nosaltres, els qui vam patir…”. El descobriment de la gran mentida ha causat una gran indignació en el Govern austríac. En el moment d’inaugurar-se l’exposició, algú va demanar que es retirés la distribució del catàleg, però ja era massa tard. A França s’inaugurarà aquesta mostra el 22 de juny i s’ha decidit eliminar de “manera industrial” les pàgines del text de Marco.

Problemes de memòria. Mentides diverses, negacionistes i aprofitats
Impostures des del començament
Binjamin Wilkomirski

Es va fer famós el cas de Binjamin Wilkomirski, autor de l’obra Fragments d’una infantesa en temps de guerra, editada a Alemanya el 1995. Era una mena de llibre de records del seu autor, que es presentava com un jueu originari de Letònia que havia estat internat a Auschwitz. L’autor va ser convidat a programes de televisió i a fer conferències i va gaudir d’un període efímer de popularitat. Aviat es va descobrir que la seva història era una suma de falsedats. Wilkomirski ni era jueu ni va estar mai en un camp.

Dos mentiders cara a cara
El cas d’Antonio Pastor

L’historiador Benito Bermejo ha descobert altres “Marcos”. Un d’ells era Antonio Pastor, de Granada, que acaba de morir després d’una llarga malaltia. Tot i així, Canal Sur ha donat la notícia com la mort de “l’últim deportat andalús”. Ni és l’últim -encara en viuen alguns-ni de bon tros deportat. A pesar d’això, Pastor, al costat de Marcos i d’un altre mentider, García Peluyera, d’Astúries, van assistir a l’acte celebrat fa mesos al Congrés dels Diputats en homenatge als deportats. Es dóna la circumstància que Marco i Pastor es van trobar l’any passat en l’enterrament d’un antic presoner. Aleshores, algunes persones van comentar a Marco que hi havia sospites que Pastor no era qui afirmava ser. La resposta de Marco va ser antològica: “No importa, si fa una tasca positiva de divulgació del que va passar, no li donem més voltes”. En realitat, s’estava defensant ell mateix.

El revisionisme es frega les mans
Demagògia a la xarxa

Diversos portals d’Internet han esdevingut novament la pista d’aterratge per als ideòlegs revisionistes. L’afer Marco ha donat munició suficient per omplir pàgines i articles que han arribat a les latituds més insospitades. Un dels llocs on s’apilonen més comentaris és el planeta virtual impulsat pel líder neonazi nord-americà David Duke, antic dirigent del Ku-Klux-Klan i actualment fugat a Rússia per un delicte d’evasió de divises. A l’anomenada Stormfront White Nationalist Community, s’hi penja un escrit de Daniel J. Sunpens publicat al butlletí electrònic ultra Libertad Digital, punt de trobada d’articulistes com Jiménez Losantos o Amando de Miguel. El text dedicat a les mentides d’Enric Marco suscita una bateria d’opinions que tant discuteixen l’Holocaust com especulen amb l’existència d’altres invencions referides al règim nazi.

Font: http://www.exilioydeportacion.com/new20050610.htm

Quan plovien bombes

barcelonasotalesbombes.jpg

1.gif El 13 de febrer de 1937, fa tot just setanta anys, el vaixell de guerra italià Eugenio di Savoia bombardejava Barcelona i hi feia divuit morts. Era el primer bombardeig dels molts que hagué de sofrir durant la guerra del 1936-1939 la capital catalana, la primera gran ciutat europea víctima de bombardeigs sistemàtics.

Coincidint amb l’aniversari, la regidoria Ciutat del Coneixement de l’Ajuntament de Barcelona ha preparat l’exposició ‘Quan plovien bombes. Els bombardeigs i la ciutat de Barcelona durant la guerra civil’, que, oberta avui mateix, es podrà visitar al Museu d’Història de Catalunya (MHC) fins el 13 de maig.

Font: Diari de l’Escola

ncat.gif

1.gif L’exposició fa memòria dels bombardeigs sobre Barcelona i ret homenatge a les víctimes i a la resistència ciutadana. Quatre són els àmbits temàtics que la integren: ‘Trànsits’, que contrasta la vida quotidiana de la Barcelona actual amb el subsòl que amaga, una xarxa de més de 1.450 quilòmetres; ‘La ciutat sota les bombes’, que ensenya les conseqüències dels atacs; ‘Propaganda i contra-propaganda: veritats i mentides’, que fa avinent la importància del factor propagandístic durant la guerra; i ‘Teixint la supervivència’, que descriu la reacció ciutadana a la barbàrie.

En el marc de la commemoració del setantè aniversari dels bombardeigs sobre Catalunya durant la Guerra Civil, la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya promou una sèrie d’iniciatives, no tan sols a Catalunya, sinó en altres països europeus.

Protagonitzats per l’aviació feixista italiana, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, els bombardeigs sobre Barcelona viscuts els dies 16, 17 i 18 de març de 1938 no només van causar pràcticament una quarta part del nombre total de les víctimes de bombardejos a la ciutat durant la guerra, sinó que van inaugurar un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil, una pràctica que ben aviat va ser coneguda per les poblacions de la resta del planeta.

El que es visqué a Barcelona fou compartit també àmpliament per la resta de Catalunya. Foren més de 140 les ciutats atacades, amb un total de prop de 5.000 víctimes durant els tres anys que durà la guerra, amb capítols especialment sagnants com ara els bombardejos patits per ciutats com Lleida, Granollers o Figueres. De fet, si en la història de la Guerra Civil hi ha un territori especialment afectat pels bombardejos, i en ell una ciutat particularment colpida, aquest i aquesta són Catalunya i Barcelona. Les seves víctimes representen el 70% de les morts produïdes per aquest motiu a l’Espanya republicana.

En aquest sentit vindicar, rememorar i explicar allò que va passar aquells terribles dies de la primavera del 1938 a Barcelona, no és tan sols un exercici de memòria de l’horror, sinó una aportació a la construcció de la memòria democràtica europea i global.

Font: Barcelona bombardejada

1.gif Webs

El Tibet

potala.jpg

1.gif El Tíbet és situat a l’Àsia central, a l’altiplà més elevat del món (altituds de 4.000-5.000 m), vorejat de serralades impressionants: Kunlun, Karakoram i Himàlaia, on es dreça l’Everest. Els tibetans tenen llengua pròpia (tibetà) i professen una branca distintiva de la fe budista (budisme tibetà, també anomenat lamaisme). El país, històricament cobejat per mongols i xinesos, fou ocupat per la Xina el 1950. Al cap de quinze anys, el 1965, aquest país establí l’anomenada Regió Autònoma del Tíbet, però sense gens d’autonomia. A més a més, els tibetans expliquen que aquesta regió amb prou feines si abasta la meitat del Tíbet històric.

Els anys 1960-1970 la Xina menà una política encaminada a anorrear la identitat nacional del Tíbet amb la destrucció d’un gran nombre de monestirs budistes. Els tibetans creuen que aquest mateix propòsit té l’arribada en massa de xinesos, els grans beneficiaris del creixement econòmic d’aquestes últimes dècades. Contra aquesta situació, s’ha aixecat la veu del Dalai Lama, símbol de la resistència pacífica del Tíbet i premi Nobel de la Pau (1989).

Font: Diari de l’escola: el Tibet i l’ocupació xinesa

ima1

1.gif JO ESTIC A FAVOR

  • d’aturar el trasllat de colons xinesos al Tibet i la discriminació dels tibetans.

  • de la protecció i preservació de la identitat tibetana: cultura, llengua, medi ambient i tradicions religioses del Tibet.

  • del compliment de la llei al Tibet.

  • de l’alliberament immediat de tots els presoners polítics tibetans, incloent el genuí Panchen Lama Gedhun Choekyi Nyima (desaparegut fa 12 anys).

  • d’acabar amb els avortaments forçats, infanticidis i esterilitzacions de les dones tibetanes.

  • de dir NO als atacs indeguts, absurds i insultants contra el Dalai Lama i dir SÍ al seu retorn al Tibet com a líder espiritual de la seva gent.

  • dels 6 milions de tibetans que actualment són hostatges de la Xina.

DEL TIBET

Font: Fundació Casa del Tibet a Barcelona

 

1.gif Xina i Jocs, vergonya global

16 de març de 2008

Això que en diuen família olímpica assisteix aquests dies a la repressió de les reivindicacions de democràcia i llibertat al Tibet per part del Govern que mana a l’Estat que organitza enguany els Jocs Olímpics. D’aquí a poc més de quatre mesos, esportistes d’arreu del món aterraran a Pequín i participaran a l’acte de legitimació més gran que pot desitjar qualsevol règim al planeta. I s’espera que tothom aplaudeixi i calli.

El Comitè Olímpic Internacional demostra que no li importa gens ni mica que el Govern xinès trepitgi la Carta Olímpica sense miraments. L’article 2 d’aquest text, que representa que regeix el Moviment Olímpic, diu literalment: «L’objectiu de l’Olimpisme és situar l’esport al servei del desenvolupament harmoniós de l’home, amb la mirada posada a promoure una societat pacífica i preocupada per la preservació de la dignitat humana». Pel COI, que l’exèrcit entri a Lhasa i mati manifestants, que detingui monjos, que impedeixi la llibertat d’expressió i que reprimeixi els anhels de llibertat dels tibetans deu ser la gran contribució de la dictadura xinesa a aquesta «societat pacífica» i a la «preservació de la dignitat humana». Per ser coherents amb el criteri, els Jocs de 2016 podrien anar a parar a alguna ciutat de l’Iran, de Birmània o de Zimbabwe.

En definitiva, quan el COI no alça ni una mínima veu de protesta, l’única cosa que està fent és acceptar que altres disparin amb bala contra la seva pròpia teulada, contra aquesta Carta que se suposa que és la guia de l’olimpisme. La Xina és forta i s’hi sent, i no té cap mena de pudor a tacar-se les mans de sang davant de tot el món. Tota indecència pública és benvinguda a canvi de la propaganda mundial que el règim xinès ha comprat a base de talonari. Pequín 2008 obre de nou la porta a la politització dels Jocs, a la utilització d’aquest esdeveniment a glòria i benefici d’una dictadura, com a Berlín l’any 1936. Vergonya al COI i a tots els que ho permetran.

Font: Móndivers

1.gif Més webs:

Premis Treballs Recerca

Premis per a treballs de recerca
Una altra selecció de premis per a TR de Batxillerat
Premi UPC: arquitectura, ciència i tecnologia sostenibles
Premis CIRIT
Premis Ràdio Marina: història oral
Premi Joan Palau Vera: Societat Catalana de Geografia
Premi Mestall: món rural
Premis Auriga: món clàssic
Universitat de Vic

……………………………………………………………………………………………

Laboratori Comsoc: treball de recerca de Batxillerat
Comsoc: els millors treballs publicats
Com es fa un treball de recerca: Edu365 · JRosell · FSala
Magma: promoure la recerca jove · Exporecerca
Recerques: treballs alumnes ESO

Pautes per a citar bibliografia · Com citar recursos electrònics
Treballs de recerca IES La Bisbal
El pas de l’AVE per Riells i Viabrea · Pau Blasco Franch