Adaptacions Vegetals
El principal factor limitant per a la vegetació és la manca d’aigua: les precipitacions no arriben als 250 mm per any, mentre que la temperatura mitja anual es de 30o C. Després d’una pluja, la superfície arenosa pot poblar-se de plantes, flors i petits animals. . Els arbustos i arbres creixen bé a les vores dels cursos de aigua i en al·luvions secs. L’espai entre els arbustos pot cobrir-se amb gramínies i altres plantes herbàcies
En els arbustos típics del desert, les fulles són petites i gruixudes. cobertes amb materials impermeables per a prevenir la pèrdua excessiva de aigua, són de color gris verdós per a reflectir la llum solar i evitar el sobre escalfar-se; les arrels són superficials però extenses per aprofitar la capa orgànica superficial. Alguns arbustos associats a cursos de aigua tenen llargues arrels principals per arribar fins a la capa freàtica. Moltes espècies tenen fulles i/o tiges molt gruixudes (suculentes) que poden emmagatzemar aigua; algunes s’encongeixen en els períodes secs i se expandeixen durant els períodes humits. A més a més, com són molt apreciades pels herbívors, la majoria de las plantes suculentes gaudeixen d’una protecció d’espines.
Las llavors sobreviuen protegides por les seves dures escorces; quan plou germinen ràpidament. Les plantes creixen, floreixen i generen noves llavors. Les que no moren han de resistir el clima sec i retenint l’aigua.
Adaptacions Animals. Els animals del desert presenten moltes adaptacions fisiològiques i anatòmiques a la sequera. L’aigua metabòlica la obtenen totalment de las plantes. Algunes adaptacions són:
a) al calor, amb pèls clars que s’escalfen poc; protecció sota les pedres o la sorra; activitat nocturna ó crepuscular; estivació, estat de vida latent durant l’estació càlida.
b) a les pèrdues de aigua, per reducció de la transpiració, de la formació d’orina i de l’evaporació respiratòria, dejeccions ultraseques i utilització progressiva de l’aigua de metabolisme fabricada a partir de les grasses i continguda en els teixits adiposos.
c) a la manca falta d’aigua i aliments, per la localització a prop de l’aigua; aptitud per al salt i la carrera, facilitant l’accés a pasturatges i punts d’aigua; consum de l’aigua de les plantes suculentes; transformació del règim alimentari en omnívor.
Moltes espècies només són actives per les nits (les espècies diürnes surten molt aviat o molt tard durant el dia), quan la humitat és major i la temperatura menor. La activitat nocturna porta també a una depredació reduïda per part dels depredadors visuals. És molt important una coloració críptica degut a que és un ambient molt descobert. Molts ectotèrmics (“de sang freda”) diürns són de colores pàl·lids para reflectir la llum solar i evitar el sobreescalfament. Entre las adaptacions para perdre calor trobem unes relaciones superfície/volum molt altes i apèndixs llargs (orelles, potes). Alguns invertebrats aquàtics sobreviuen de la mateixa forma que las plantes anuals, amb etapes latents en la seva història vital; el seu desenvolupament és estimulat per las ocasionals pluges.
A les basses que es formen temporalment quan plou, s’activen els ous de crustacis que han estat llarg temps en estat latent. Granotes i gripaus es multipliquen i al evaporar-se l’aigua s’enterren per fugir del calor. En els rèptils del desert, les escames eviten la pèrdua d’aigua. Els mamífers dominants són rosegadors excavadors, que s’alimenten de llavors. Tenen les potes posteriors fortes, amb les que salten i es desplacen ràpidament. Només a les rodalies de les basses poden subsistir algunes espècies d’herbívors. El camell i el dromedari, típics de los deserts de Àfrica i de Àsia, poden passar llargs períodes sense beure. En cas de necessitat, les cèl·lules grasses de la jepa es transformen per proporcionar aigua a l’organisme. Aquestes reserves de grassa poden superar els 100 quilograms, i per estar concentrades a la jepa no passen calor al cos.