Arxiu d'etiquetes: terra

Trobades les evidències de vida més antigues sobre la Terra

Un equip internacional de geòlegs, paleontòlegs i nanotecnòlegs han trobat unes estructures tubulars i filamentoses que, segons interpreten, representen bacteris fòssils. I les han trobat en unes roques canadencs (el cinturó Nuvvuagittuq) que provenen de fumaroles hidrotermals del fons oceànic de fa 3770-4280 milions d’anys. La Terra té 4.500 milions d’anys, de manera que aquests microfòssils representen les evidències de vida més antigues de les que hi ha constància fins ara.
Matthew Dodd, l’University College de Londres, i els seus col·legues de Leeds (Regne Unit), Ottawa (Canadà), Crawley (Austràlia) i els serveis d’inspecció geològica de Noruega i Estats Units presenten la seva investigació en l’article principal de Nature. Unes paraules seves destaquen: “Els nostres descobriments demostren que la vida es va desenvolupar a la Terra en un temps en que tant la Terra com Mart tenien aigua líquida a la superfície, el que planteja una qüestió emocionant sobre la vida extraterrestre” Continua la lectura de Trobades les evidències de vida més antigues sobre la Terra

Com hauriem d’actuar davant d’una alerta per tempesta solar?

Ja varem comentar en altre post (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/10/14/obama-ordena-els-preparatius-per-una-gran-tempesta-solar/), que molts països s’estan preparant davant d’una possible tempesta solar. No sabem quan succeirà però és un risc real i potencialment perillós per a la nostra civilització tecnificada. De la mateixa manera que davant d’un sisme hi ha un seguit de coses que cal fer i que sovint son assajades en aquells països amb risc potencial de patir-los (vegis USA, Japó i Xile entre d’altres), també hi ha una sèrie d’accions que es poden dur a terme davant duna tempesta solar. Podem llegir-ne deu de bàsiques en un article aparegut al diari “Público” (veure http://www.nuevatribuna.es/articulo/sostenibilidad/habria-actuar-alerta-publica-tormenta-solar-extrema-30-minutos/20161015111057132729.html?src=tpu).

Com és evident, de decidir prendre mesures en les nostres contrades contra aquest tipus de risc, aquestes també haurien de ser incorporades en l’educació de la nostra població. Continua la lectura de Com hauriem d’actuar davant d’una alerta per tempesta solar?

Obama ordena els preparatius per una gran tempesta solar

Una tempesta solar consisteix en l’arribada massiva de vent solar (format bàsicament per protons i electrons) procedent d’una ejecció de massa coronal solar (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Tormenta_geomagnética). En episodis intensos, com el de la tempesta solar de 1859 (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Tormenta_solar_de_1859), aquesta arribada pot provocar grans aurores boreals i – en el cas de l’actual civilització – la pèrdua de la senyal dels satèl·lits i l’aturada de centrals nuclears i elèctriques amb el conseqüent col·lapse corresponent durant alguns mesos. De fet si avui en dia es produís un fenomen com el de 1859, podem dir que: “Si la *tormenta de Carrington no tuvo consecuencias brutales fue debido a que nuestra civilización tecnológica todavía estaba en sus inicios: si se diese hoy los satélites artificiales dejarían de funcionar, las comunicaciones de radio se interrumpirían y los apagones eléctricos tendrían proporciones continentales y los servicios quedarían interrumpidos durante semanas.”

A l’any 1989, concretament el 13 de Març, Canadà va patir els efectes d’una tempesta solar intensa (veure https://es-es.facebook.com/notes/grupo-amateur-de-meteorologia-espacial/se-cumplen-22-años-del-gran-apagon-electrico-de-quebec-a-causa-de-una-gran-torme/136889633046017/) . Durant més de 24 h, Quebec es va quedar a les fosques ja que la tempesta va fondre centenars de generadors elèctrics i va cremar les línies d’alta tensió. La situació es va pal·liar una mica amb generadors de gasoil però els efectes varen durar mesos. Arran d’això el govern Canadenc va decidir implementar mesures per evitar una situació semblant.

Ara podem llegir en una notícia publicada al diari “Público” (veure http://www.nuevatribuna.es/articulo/mundo/obama-ordena-estados-unidos-prepare-gran-tormenta-solar/20161013195002132678.html), que als Estats Units el president Obama ha decidit ordenar a les centrals nuclears que adoptin mesures per si passa una situació semblant. Una acció preventiva davant d’una situació que no es pot predir. Mesura que arriba després de que el govern alemany ordenés als seus ciutadans tenir dues setmanes de reserves d’aigua i menjar…..

Però i aquí que fem….doncs el de sempre: RES de RES. La cultura de la prevenció en el nostre país és gairebé nul·la per no dir inexistent si no passa un succés sagnant. En aquest cas, i depenent del número de víctimes i ressò mediàtic, és possible que s’implementin mesures de prevenció. Continua la lectura de Obama ordena els preparatius per una gran tempesta solar

La Terra perd oxigen i la comunitat científica no sap per què

Després d’analitzar mostres de gel de l’Antàrtida i Groenlàndia, un grup de científics ha descobert l’evidència que el nivell de l’oxigen en el nostre planeta s’ha reduït.  En un recent estudi publicat a la revista ‘Science’ els científics suggereixen dues raons possibles que poden causar la reducció de l’oxigen. L’erosió, al seu torn, incrementa la quantitat de carboni orgànic i de pirita a l’atmosfera, els quals entren a reaccionar amb l’oxigen i el desplacen de l’aire. Una altra possible causa és el refredament de l’oceà, que augmenta la solubilitat de l’element vital en l’aigua i genera l’activitat dels microbis que, en consumir l’oxigen, deixen una quantitat menor del mateix en l’atmosfera. Continua la lectura de La Terra perd oxigen i la comunitat científica no sap per què

El carboni de la terra va arribar per un xoc planetari

La terra, quan es va formar fa 4500 milions d’anys, no era igual que la que avui.Estava formada per un nucli incandescent fos envoltat per un espès núvol de gasos ipols. Amb la calor del sol, aquests gasos van acabar per desprendre a l’espaiinterestel·lar.

A poc a poc, el planeta va ser refredant i així es va formar una superfície sòlida que donaria lloc als continents i el fons del mar. Els gasos que desprenia s’acumulaven sobre la superfície i va donar lloc a una atmosfera amb molt de vapor d’aigua, diòxid de carboni, nitrogen i altres gasos. Quan van passar milions d’anys i ja s’havia refredat l’escorça, el vapor d’aigua d’aquesta atmosfera va passar a estat líquid i així es van formar els oceans i els mars. Però l’activitat volcànica no havia acabat. Es seguien desprenent gasos que emanaven els volcans.

Però hi ha una pregunta que els experts encara no sabien com respondre. Com va sorgir la vida basada en el carboni, atès que la major part d’aquest element s’hauria d’haver evaporat en els primers dies del planeta o quedat tancat en el nucli de la Terra? O més senzillament: d’on va venir el carboni?

Científics de la Universitat Rice suggereixen que gairebé tot el carboni fonamental per a la vida de la Terra podria haver vingut d’una col·lisió entre la Terra i un planeta embrionari similar a Mercuri, fa al voltant de 4.400 milions d’anys Continua la lectura de El carboni de la terra va arribar per un xoc planetari

Ha sigut el juny més càlid a la Terra des de 1880

Aquesta tarda el fort aire era mes calent del normal i la majoria de províncies de Catalunya estem en alerta per risc d’incendi. Això no és un fet aïllat. Si no que forma part de l’augment generalitzat de temperatures que s’està registrant en tota la terra i que està superant els registres del 2015 .

La temperatura mitjana mundial de superfícies terrestres i oceàniques per a juny de 2016 va ser la més alta per a aquest mes des de 1880 , any que van començar els registres de dades de temperatura global. Encara hi ha gent que nega l’existència el canvi climàtic…..i per tant no cal fer res ni és responsabilitat nostra… Continua la lectura de Ha sigut el juny més càlid a la Terra des de 1880

Com evitar que un asteroide destrueixi la Terra

El 30 de juny es celebra el dia internacional de l’asteroide. Molta gent els hi té por. Tot i això, els estudis científics ens tranquil·litzen, ja que, de mitjana , la probabilitat de morir a causa del impacte d’un asteroide o d’un cometa és d’1 entre 20.000 . Altres estudis comparatius són que segons un estudi publicat a la revista Nature , un ciutadà nord-americà té moltes probabilitats de morir a causa d’un accident de cotxe o moto , en concret 1 de cada 100, o de ser assassinat , en aquest cas les possibilitats són d’1 de cada 300 . Continua la lectura de Com evitar que un asteroide destrueixi la Terra

El solstici d’estiu coincideix amb la primera Lluna plena en 70 anys

La Lluna arribarà a la seva plenitud durant el matí del dilluns 20, en concret a les 13:04 (hora local peninsular), de manera que podrà observar-se durant tota la nit del 20 al 21, en què entrarem oficialment a l’estiu. Tot i que el succés no implica cap fenomen visible fora del normal, la coincidència del solstici amb la Lluna plena és realment rara i no passava des de 1948.

Cal recordar que estacions de l’any no es deuen al fet que el Sol estigui més o menys lluny de la Terra, sinó al fet que la Terra està inclinada, i que a més es mou al voltant del Sol al llarg de l’any.

La inclinació de l’eix de rotació de la Terra és de 23,5 graus respecte del pla definit per la trajectòria de la Terra al voltant del Sol. Aquests dos factors impliquen que, a l’estiu, l’hemisferi nord quedi més encarat o exposat als raigs solars que l’hemisferi sud, i que per tant rebi més energia. A l’hivern passa justament el contrari, és l’hemisferi austral el que queda encarat cap a sol. Si l’eix de la Terra no estigués inclinat no hi hauria estacions

Si els raigs arriben més directament, la radiació solar es reparteix aleshores en una superfície més petita, per tant escalfa molt més que no pas si els raigs arriben més inclinats, com passa a l’hivern, que la superfície on es reparteix la mateixa energia és molt més gran, i per tant aquesta rep menys energia per unitat d’àrea.

D’aquí a breus dies serà la nit de Sant Joan, altrament anomenada la nit més curta de l’any. Es diu que és la nit més curta de l’any perquè se suposa que és la nit amb menys hores de foscor, però això no és ben bé veritat. La nit més curta de l’any correspon a la nit del solstici d’estiu que ocorre un parell de dies abans, als volts del 21 de Juny.
Ja ha aparegut el primer terme desconegut, solstici, veiem que significa. Continua la lectura de El solstici d’estiu coincideix amb la primera Lluna plena en 70 anys

L’aigua de la Lluna prové de xocs d’asteroides

El satèl·lit de la Terra es va formar fa 4500 milions d’anys aproximadament a partir de l’impacte d’un cos de la grandària de Mart contra el nostre planeta, segons publca la revista Nature Communications.  Un dels punts més interessants del treball és que confirma les idees que l’aigua de la Terra i de la Lluna sorgeixen majoritàriament de l’arribada d’asteroides hidratats, els que produeixen un tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Aquests van aportar grans quantitats d’aigua a la Lluna però també a la Terra

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20160531/402176453410/agua-luna-tierra-colisiones-asteroides.html

La mayoría del agua que contiene la Luna procede de asteroides que impactaron contra ella en las primeras etapas de su formación, hace entre 4500 y 4300 millones de años, según revela un nuevo estudio publicado en la revista Nature Communications.

En ese período  de la biografía del Sistema Solar éste no era el vecindario cósmico tranquilo que ahora conocemos, sino que estaba en plena formación y unos cuerpos impactaban contra otros de forma virulenta. Es así, a partir de esos choques y de los restos producidos por las colisiones, como se fueron formando los planetas y sus satélites.

También la Luna. Los astrónomos consideran que se creó a partir del choque de un planeta del tamaño de Marte, que se ha convenido en llamar Theia, contra la Tierra hace unos 4500 millones de años.

Como la Tierra, la Luna también se sabe que alberga agua, pero cómo llegó ese agua a nuestro satélite, cuándo, y hasta qué punto contribuyeron las colisiones de asteroides o cometas, o incluso de Theia, no se conocía con precisión.

De hecho, el análisis de rocas lunares traídas por las misiones Apolo de la NASA en los años 70 mostraba que los páramos lunares tienen una composición prácticamente idéntica a la del manto de la Tierra. Y eso a pesar de que se sabe que las composiciones de elementos de los distintos objetos del Sistema Solar son distintas, como si fueran una especie de huella dactilar única que permite identificarlos.

“La única pareja de objetos que tiene una composición de isótopos de oxígeno similar es la Tierra y la Luna. Y es la mayor demostración geoquímica de que la Luna se formó a partir de la colisión entre la Tierra y Theia, un embrión planetario de las dimensiones de Marte”, asegura Josep Maria Trigo, investigador principal del grupo Meteoritos, Cuerpos Menores y Ciencias Planetarias del Instituto de Ciencias del Espacio (IEEC-CSIC).

Ahora, un equipo internacional de investigadores ha arrojado luz sobre el tema. Empleando una combinación de modelos numéricos y de mediciones de las composiciones isotópicas de muestras lunares, publicados en estudios previos, han descubierto que el agua llegó a la Luna durante un periodo de entre 10 y 200 años tras su formación.

Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna.
Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna. (NASA/ GSFC)

En ese tiempo el satélite terrestre albergaba un gran océano de magma, que desempeñó un papel clave. Según Trigo, “las superficies líquidas retienen mejor los elementos volátiles tras un impacto que las superficies sólidas. Así, ese océano de magma debió absorber los elementos ligeros procedentes de los objetos que impactaban contra la Luna”.

Los cometas y asteroides que impactaron contra el magma crearon una especie de tapón termal en la superficie, que evitó que los elementos volátiles esenciales para formar agua se escaparan hacia el espacio y los retuvo en el interior de la Luna. Según los investigadores, la mayoría de agua lunar tiene pues este origen. No obstante, los autores de este trabajo también apuntan que parte del agua en la Luna podría proceder delembrión de Tierra a partir del cual se formó nuestro satélite.

De hecho, “uno de los puntos más interesantes del trabajo es que confirma las ideas de que el agua de la Tierra y de la Luna surgen mayoritariamente de la llegada de asteroides hidratados, los que producen un tipo de meteoritos llamados condritas carbonáceas. Estos aportaron grandes cantidades de agua a la Luna pero también a la Tierra”, considera Trigo, experto de referencia en los procesos de hidratación de asteroides y cometas, que no ha participado en esta investigación. “Los cometas, más ricos en hidrógeno pesado o deuterio habrían contribuido en un porcentaje inferior a un 20% de la masa de agua total”, concluye.

Descoberts tres planetes potencialment habitables que orbiten una petita estrella freda

Els tres cossos tenen una mida i una temperatura similars als de la Terra.

Les troballes d’aquest estudi, que ha publicat la revista ‘Nature’, són defensats amb entusiasme per Emmanuel Jehin, un dels científics participants: “Es tracta d’un canvi de paradigma”.

Cada vegada estem més a prop de trobar vida en l’univers, francament, com és tan gran, seria el més lògic.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ciencia/descubiertos-tres-mundos-potencialmente-habitables-similares-tierra-5102680

Un equipo internacional de científicos ha descubierto tres planetas de tamaño y temperatura similares a los de la Tierra que orbitan alrededor de una estrella enana ultrafría a tan solo 40 años luz de la Tierra, anunció este lunes en un comunicado el Observatorio Austral Europeo (ESO) desde su sede alemana de Garching.

Los astrónomos hicieron este hallazgo tras detectar a través del telescopio TRAPPIST, instalado en el Observatorio La Silla (Chile), que esta estrella se desvanecía a intervalos regulares, lo que significa que varios objetos pasaban entre ella y la Tierra.

Según los astrónomos, la estrella TRAPPIST-1, que se encuentra en laconstelación de Acuario (El Aguador), es una estrella enana débil, más fría y roja que el Sol, y de un tipo muy común en la Vía Láctea, pero se trata de la primera vez que se descubren planetas gravitando a su alrededor.

Los hallazgos de este estudio, que ha publicado la revista ‘Nature’, son defendidos con entusiasmo por Emmanuël Jehin, uno de los científicos participantes: “Se trata de un cambio de paradigma”. También Julien de Wit, del Instituto de Tecnología de Massachussetts (EEUU), insiste en el mismo sentido: “Es un paso gigante en la búsqueda de vida en el Universo”.

“Si queremos encontrar vida en otros lugares del Universo, ahí es donde debemos comenzar a buscar”, ha explicado el responsable del equipo de astrónomos, Michaël Gillon, del Instituto de Astrofísica y Geofísica de la Universidad de Lieja, Bélgica.

TELESCOPIO DE LARGO ALZANCE

Determinar el tamaño de estos tres planetas ha sido posible gracias a aparatos ópticos más grandes, como el instrumento HAWK-I, instalado en el telescopio VLT de La Silla.

Con este estudio se ha constatado que, del trío de planetas, dos de ellos tardan 1,5 y 2,4 días respectivamente en completar su órbita, mientras que el tercero emplea entre 4,5 y 73 días.

La consecuencia de estos periodos orbitales tan cortos es que “los planetas están entre 20 y 100 veces más cerca de su estrella que la Tierra del Sol”, explicó Gillon.

Paradójicamente, los dos planetas más cercanos reciben solo cuatro y dos veces la radiación que recibe la Tierra, mientras que el tercero, exterior, probablemente reciba menos que la Tierra.

Actualmente están en construcción varios telescopios gigantescon los que De Wit confía poder estudiar estos planetas y su atmósfera, “primero en busca de agua y luego de trazas de actividad biológica”.

El ESO espera abrir una nueva vía para la caza de exoplanetas que pudieran ser habitables, “primos” de la Tierra con condiciones similares, como los descubiertos con este estudio.