Arxiu d'etiquetes: hidrosfera

Un petit pas

Una notícia apareguda al diari “Público” (veure http://www.publico.es/internacional/cadena-supermercados-francesa-dejara-vender.html), ens informa molt breument d’una gran decisió: una cadena de supermercats francesa – Biocoop – deixara de vendre aigua en ampolles de plàstic. Recomana beure aigua de l’aixeta per tal de preservar el medi ambient davant la contaminació que suposa la seva fabricació i comercialització.

MEDIO AMBIENTE Una cadena de supermercados francesa dejará de vender agua en botellas de plástico

La compañía invita a los clientes a consumir agua del grifo.

Una cadena de supermercados francesa dejará de vender agua en botellas de plástico.

Una cadena de supermercados francesa dejará de vender agua en botellas de plástico.

La cadena de supermercados francesa Biocoop ha anunciado este jueves que dejarán de vender agua en botellas de plástico. El presidente de la cooperativa, Claude Gruffat, ha asegurado que esta decisión ha sido tomada al considerar el nivel de contaminación que supone la fabricación y comercialización de este producto, hecho que contradice los valores de la compañía, según ha recogido The Huffington Post.

Gruffat ha explicado que la industria plástica que fabrica el agua embotellada es perjudicial para el medio ambiente, además del gasto de combustibles fósiles que conlleva el traslado del producto en el camión.

Respecto a esta última cuestión, la línea de supermercados ha probado a trasportar la mercancía en barcos de vela. Asimismo, otras marcas de agua lo han hecho por ferrocarril para reducir la emisión de dióxido de carbono.

Pero esta vez, la compañía va más allá e incluso invita a los clientes a consumir agua del grifo.

 

Les guerres per l’aigua

En una notícia publicada al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/theguardian/desertica-frontera-presa-Afganistan-Iran_0_625388327.html) podem llegir com la construcció d’una presa en la província de Nimruz (en la frontera amb Iran; veure fig.1. )

 

Imatge relacionada

Fig. 1. Mapa polític de Afnagistàn amb la zona de Nimruz i la seva capital provincial Zaranj.

El govern afganès planeja construir una presa per poder tenir aigua amb la que estimular l’agricultura i altres formes de sustentació en una zona que tradicionalment es dedica al contraban de drogues i persones.

El problema rau, com en altres casos, en que Iran també necessita l’aigua i per tant esclata el conflicte per un recurs escadusser en la zona en qüestió.

No és la primera ni la darrera vegada de la lluita per l’aigua, un cas més de la lluita per la possessió de recursos. Possessió que es troba darrera d’una gran part de les guerres del món (veure fig.2.)

Fig. 2. Mapa mundial del conflictes per els recursos (extret de http://conflictosporrecursos.es/mapApp/)

 

La construcción de una presa traerá agua pero también conflicto a la desértica frontera afgana

La olvidada provincia de Nimruz espera que la presa estimule la agricultura pero se enfrenta a las hostilidades de Irán, irritada por el escaso caudal del río Helmand, y a los aliados talibanes de Teherán

Miles de civiles huyen en la provincia de Helmand de Afganistán ante el avance talibán
El gobierno afgano planea construir una presa para estimular la agricultura y las formas de sustento en una región que se gana la vida principalmente con el contrabando, tanto de drogas como de personas EFE

En un rincón del desierto al sur de Afganistán, abrasada por el calor y vapuleada por las tormentas de arena, se encuentra Nimruz, una de las provincias más remotas y anárquicas de Afganistán. La provincia recibe poca ayuda internacional, tiene poca presencia del Estado, y es también una de las menos desarrolladas.

Hay esperanzas de que Nimruz progrese, pero esa esperanza está ligada al agua, un recurso natural que también podría provocar un conflicto regional.

El gobierno afgano planea construir una presa para estimular la agricultura y las formas de sustento en una región que se gana la vida principalmente con el contrabando, tanto de drogas como de personas.

Como muchos de los recursos sin explotar del país, el agua tiene un verdadero potencial. De sus ocho millones de hectáreas de tierra fértil, Afganistán solo cultiva dos millones y el 80% de la electricidad del país proviene del exterior. Según el encargado del proyecto, Mohammad Nabi, la presa, llamada Kamal Khan, podría irrigar 175.000 hectáreas de tierra.

El problema es que la construcción de la presa puede irritar al país vecino, Irán, preocupado por la lentitud con la que el río afgano Helmand está llegando a su lado de la frontera. Varios funcionarios de Nimruz han acusado a Irán de pagar a grupos talibanes del lugar para sabotear el proyecto.

Cuando comiencen a construir la presa, seguramente empeorará la seguridad”, explica Ali Ahmad, un joven policía que vigila la obra. Ahmad estaba a cargo de un rudimentario puesto de control con vistas a la niebla de arena del interminable y árido desierto. “Irán no nos permitirá construir la presa, pero estamos listos para luchar”.

El agua, un campo de batalla

En otra época Irán y los talibanes eran archienemigos, con el agua como uno de sus campos de batalla. Cuando estaban en el poder, los talibanes cerraron las compuertas de la presa Kajaki, en Helmand, y cortaron el suministro de agua a Irán entre 1998 y 2001. Coincidió con una sequía y trajo consecuencias devastadoras para el medio ambiente. Los humedales se secaron y los habitantes del lugar emigraron masivamente. En 2001, tras la caída del gobierno talibán, Irán pidió a la ONU que intercediera para que Afganistán liberara el agua.

Sin embargo, desde 2001 Irán y los talibanes han desarrollado una relación pragmática. El gobernador de Nimruz, Mohammad Sami, dijo que cuando un dron estadounidense acabó con la vida del mulá Akhtar Mansour sobre una carretera paquistaní en mayo, el líder talibán estaba regresando de una visita a Irán. Sin meterse en detalles, también dijo que el apoyo iraní hacia los talibanes era “muy evidente”.

Aunque los lazos entre Irán y los talibanes están bien documentados, en su mayor parte han sido clandestinos. Hasta que en diciembre Irán hizo algo sin precedentes: invitar públicamente a los talibanes a una conferencia islámica en Teherán.

Durante una sesión informativa en el Congreso de EEUU también en diciembre, el jefe de las fuerzas estadounidenses en Afganistán, general John Nicholson, llegó a acusar a Irán de dar apoyo a los talibanes.

En 2011, un jefe talibán capturado  afirmó haber recibido 50.000 dólares y entrenamiento militar en Irán para sabotear la presa de Kamal Khan. En otras zonas de Afganistán, varios funcionarios han hecho acusaciones similares y culpan a Irán por el asesinato en 2010 de un jefe de policía de Herat, donde Afganistán tiene otra importante presa.

Un refugio para traficantes de drogas

El río Helmand nace en la cordillera de Hindú Kush, y fluye a lo largo de 1.120 kilómetros hacia el sur hasta desembocar en los humedales de Hamún, en la frontera entre Irán y Afganistán. En su camino, el río pasa por Chahar Burjak y por la presa de Kamal Khan.

No es fácil llegar hasta el lugar: en coche es un viaje de dos horas desde Zaranj, la capital provincial, por un terreno complicado sin señalización ni caminos y, a menudo, en medio de tormentas de arena.

Nimruz es un refugio para los traficantes de drogas y para los contrabandistas de migrantes que viajan ocultos por la arena que el viento levanta como si fuera humo, haciendo al cielo y a la tierra casi indistinguibles.

Al menos 11 muertos en ataques de drones estadounidenses en Afganistán

La presa no parece gran cosa aún. Las primeras dos etapas eran simplemente construir una pared y reforzar un dique. Todavía no ha empezado la tercera, que incluye la instalación de tres turbinas y una central eléctrica, además de la excavación de miles de kilómetros de canales. La presa tendrá un costo estimado de casi 100 millones de dólares y se prevé terminarla en cuatro años.

La zona parece abandonada salvo por los 300 policías. Algunos viven hace años allí. Según el comandante Maj Fazal Ahmad Zori, es una fuerza considerable pero necesaria: los talibanes tienen armas y dinero iraní, y pueden cruzar fácilmente la frontera para reabastecerse y recuperarse.

Hekmatullah, el comandante de uno de los puestos de control, contó que el año pasado sufrió el ataque de unos 60 combatientes talibanes en camionetas. Sus hombres tuvieron suerte y solo sufrieron heridas. Pero Hekmatullah cree que el enfrentamiento aumentará cuando comience el trabajo en la presa.

El agua ha sido motivo de disputa durante décadas pero en los últimos años las tensiones se han avivado porque Afganistán ha redirigido parte de la ayuda internacional hacia proyectos de desarrollo.

Un acuerdo para compartir el agua

De hecho, los dos vecinos tienen desde 1973 un acuerdo para compartir el agua, que obliga a Afganistán a enviar a Irán al menos 22 metros cúbicos de agua por segundo al año. Ahora los dos se acusan mutuamente de haber roto ese acuerdo.

En octubre de 2015 cuando un grupo de parlamentarios iraníes instó a su ministro de Asuntos Exteriores, Mohammad Javad Zarif, a que exigiera más agua a Afganistán, el diplomático respondió que Afganistán había cumplido su parte del acuerdo de forma “inadecuada e inconsistente”.

Mientras tanto, un portavoz del ministro afgano de Energía y Recursos Hídricos, Abdul Basir Azimi, decía que Afganistán pretendía hacer valer el acuerdo.

Andrew Scanlon, director de la división afgana del Programa de Naciones Unidas para el Medio Ambiente (PNUMA), no tiene dudas sobre el potencial del agua para convertirse en un motivo de desarrollo sustentable en Nimruz. En su opinión, “el tema central son las negociaciones políticas”.

Pero la diplomacia por ahora está dormida. En un informe reciente, el centro de estudios Atlantic Council sostuvo que Kabul y Teherán prefieren incitar la enemistad entre sus pueblos antes que negociar.

A pesar de la necesidad imperiosa de mejorar la gestión del agua y su infraestructura, por razones políticas los dos bandos han fracasado a la hora de informar a sus respectivos ciudadanos de manera correcta y les han proporcionado información tendenciosa”, publicó el Atlantic Council en un informe que también pide la mediación de los Estados Unidos.

Sami, el gobernador de Nimruz, se niega a hablar en público sobre el significado de lo que se percibe como una amenaza de Irán. “Este es nuestro derecho”, dijo. “Si tenemos agua, el clima de la región cambiará. Si Irán no está contento, es problema de ellos”.

Traducido por Francisco de Zárate

L’aigua és un dret del que es veuen privades 663 milions de persones

En un article publicat al diari “Público” (veure http://www.publico.es/actualidad/dia-mundial-agua-agua-derecho.html), llegim com en el dia mundial de l’aigua (perquè avui és el dia mundial de l’aigua) encara resten 663 milions de persones o més que no tenen accès a aquest preuat recurs.

Sense aigua no hi ha vida. Cada dia moren milers de persones, entre elles infants, per no tenir accès a aigua potable. Mentre, als països rics hi ha moltes persones que malbaraten el preuat recurs sense pensar en la seva importància. Sense pensar en tot el que s’ha de fer per garantir la seva potabilitat.

Tenint en compte que el canvi climàtic ja comporta i comportarà canvis importants en el règim hídric de moltes zones del planeta, potser fora bo començar a valorar aquest recurs en tot el que val. Reduir el seu consum, optimitzar-lo i utilitzar-lo de manera ben estudiada son opcions que cada vegada seran més importants. Continua la lectura de L’aigua és un dret del que es veuen privades 663 milions de persones

El 80% d’Espanya, en risc de convertir-se en desert aquest segle pel canvi climàtic

Aquesta vegada no és un informe exterior de científics que fan una predicció que alguns consideren qüestionable, o  neguen encara que existeixin fets que ho avalin. Aquest cop és un informe del Ministeri Medi Ambient del govern espanyol. Aquella separació que fèiem entre l’Espanya seca i l’Espanya humida quan estudiàvem ja no existirà, potser ens preguntarem on estarà el límit entre l’Espanya seca i l’Espanya desèrtica … i és que la vida sempre dóna moltes voltes.

Un informe del Ministeri de Medi Ambient adverteix que, a aquest ritme, tres milions d’hectàrees de les zones humides passaran a àrides en arribar a 2100
El document admet que “la desertificació és ja un problema real” en més de dos terços del territori, agreujat per la falta de pluges i les temperatures més altes
El desequilibri entre l’aigua disponible i el que s’evapora suposa més pressió sobre els recursos hídrics, pèrdua de biodiversitat i menor producció agrícola

Continua la lectura de El 80% d’Espanya, en risc de convertir-se en desert aquest segle pel canvi climàtic

Noves dades sobre el mig orient i el canvi climàtic

En un altre post penjat ara ja fa temps (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/04/24/el-mig-orient-podria-quedar-inhabitable-pel-canvi-climatic/), veiem que el mig orient podria tenir problemes hídrics greus degut al canvi climàtic.

Ara en un article publicat al diari “Rebelión” (veure https://www.rebelion.org/noticia.php?id=224134), podem veure que les dades actualitzades indiquen que el mig orient i la part nord d’Africa seran inhabitables en unes poques dècades. I aquest escenari es produirà per la conjunció de temperatures extremes, dèficit hídric important, pèrdua de terres per elevació del nivell del mar i incapacitat de produir aliments per la no disponibilitat d’aigua.

La frase “Mi abuelo iba en camello, mi padre en coche, yo en avión, mi hijo en jet privado, mi nieto en camello.”, haurà de canviar per afegir que el net probablement no podrà anar ni en camell. I el més xocant és que el canvi climàtic està produït – sobretot – per allò que ells mateixos extreuen del seu subsòl: El petroli. Allò que a la pachamama tant li va costar de formar, allò que conté l’energia fossilitzada del Sol d’ara fa milions d’anys, aquell miracle energètic que hem malbaratat….. Sembla una maledicció per haver profanat un tresor. I la profanació s’ha fet a consciència. Continua la lectura de Noves dades sobre el mig orient i el canvi climàtic

Sequera a Cuba

Cuba, tot un exemple de resiliencia i permacultura, pateix des de fa anys els estralls d’una sequera que afecta gairebé a la meitat de l’illa. La notícia la podem llegir al diari “Público” (veure http://www.publico.es/internacional/sequia-cuba-prolongada-sequia-golpea.html).

Davant de la sequera – que els científics encara no saben si serà crònica o no – s’han començat a proposar tota una sèrie de mesures. Entre aquestes podem citar: reduir les pèrdues en les conduccions, optimitzar el consum d’aigua en l’agricultura, tractar de reduir el consum realitzat pel turisme, transvasaments d’aigua…. etc. El que tots els científics recomanen es fer o dissenyar una estratègia nacional per a un ús responsable de l’aigua.

Continua la lectura de Sequera a Cuba

Ciutat de Mèxic, Chacaltaya i el canvi climàtic

El canvi climàtic segueix i cada vegada va manifestant-se amb més cruesa. Avui, dia en que la NASA ha fet l’anunci del descobriment d’un sistema solar a “tant sols” 40 anys llum (aproximadament 3,8 x 1014 Km….), penjo dos notícies que tracten sobre un dels tresors més preuats: L’aigua. Tresor que cada vegada serà més important i que esdevindrà en factor limitant en molts indrets i en motiu de conflictes importants i de migracions massives.

En el cas que avui ens ocupa, el primer article (veure https://www.nytimes.com/es/interactive/ciudad-de-mexico-al-borde-de-una-crisis-por-el-agua/) ens descriu la situació d’extrema gravetat (i augmentant en gravetat a mesura que passa el temps) que viu la ciutat de Mèxic. Ciutat que mai hauria d’haver assolit la mida que té avui en dia i que es veu sotmesa als efectes d’un canvi climàtic cada vegada més intens. Com es pot llegir en el extens i complert article els problemes s’han agreujat amb el temps i cada vegada seran pitjors. La tendència és a patir cada vegada més restriccions d’aigua i a que hi hagi migracions massives de gent sortint de la ciutat. Cap al nord? Cap on el president Trump ha decidit edificar un mur? Casualitat? Previsió?

El segon article (veure http://www.salyroca.es/articulo/roca/asi-desaparecio-glaciar-chacaltaya-estacion-esqui-mas-alta-mundo/20170220181926002936.html) ens explica com la gelera de Chacaltaya ha desaparegut. Aquesta gelera, localitzada a 30 Km de La Paz (la capital de Bolivia) i a més de 5000 m d’alçada, ens serveix per il·lustrar el poc grau d’encert que poden tenir algunes prediccions. En aquest cas havien predit que desapareixeria en el any 2030…… i això ja ha succeït. Ja hem comentat que en molts casos de les prediccions relacionades amb el clima aquestes són massa optimistes. És l’efecte de la pròpia autocensura, per la por a ser tatxats de pessimistes i apocalíptics, que fan els científics que treballen en aquest tema. Donat que la gelera subministrava un terç de l’aigua que consumia La Paz i que aquesta pateix una greu sequera, ara els problemes encara s’han agreujat més. I Chacaltaya il·lustra també els problemes que patiran molts pobles i ciutats que depenen del aigua provinent de les geleres andines. Amb la progressiva desaparició de les mateixes cada vegada hi haurà més problemes hídrics i més malestar social.

Les dues notícies tenen en comú, com veiem, el canvi climàtic – negat per Trump i Rajoy entre d’altres – a més de l’aigua. Fa uns dies vaig parlar del model ETP i els problemes energètics i finalitzava recordant que la humanitat s’enfronta amb tres crisis a la vegada. Torno a citar les paraules que ja vaig escriure ara fa anys:  cal canviar l’actual model BAU, basat en el créixer-créixer, per altre model basat no en el creixement sinó en la sostenibilitat. Un model amb una millor redistribució dels recursos entre la humanitat, un model amb una millora de la participació de les persones en el tarannà social, un model que contempli un descens en el consum i on es prioritzi el que es realment necessari, un model alimentari basat en l’agroecologia, un model energètic basat en energies renovables….. No ens queda gaire temps, poder gens, però cal intentar-ho com a mínim per apaivagar els efectes de les tres crisi que ja tenim al damunt (veure http://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081125182316950). Continua la lectura de Ciutat de Mèxic, Chacaltaya i el canvi climàtic

I la temperatura segueix augmentant…..

No sabem si son els xinesos intentant fer la guitza a la economia americana (Trump dixit) o que el clima passa del “primo de Rajoy”, però el cas és que aquest any el nivell de glaç del pol nord i del pol sud ha assolit mínims històrics. Això ho podem llegir en una notícia publicada al diari “Público” (veure http://www.principiamarsupia.com/2017/02/16/tanto-el-hielo-del-artico-como-el-del-antartico-en-minimos-historicos/). El trist és que davant d’una evidència més de que la T del planeta segueix pujant ningú sembla fer res. Grans frases i discursos, però res mes. I ja estem en el temps de descompte…. Continua la lectura de I la temperatura segueix augmentant…..

Les darreres geleres de la península Ibèrica

El canvi climàtic, el que és un invent dels xinesos segons trump (o que no existeix perquè així ho diu “el primo de Rajoy”), està aconseguint acabar amb les geleres de la península Ibèrica. De fet, i segons podem llegir en un article publicat al diari “Público” (veure http://www.publico.es/sociedad/cambio-climatico-arrasa-ultimos-reductos.html), de 34 geleres que hi havia al 1982 ara tant sols queden 18. De 3300 hectàrees que hi havia al Pirineu a principis del segle XX ara ja tant sols queden 390.

Però no cal preocupar-se perquè com veiem aquest any segueix nevant i els gruixos són més que considerables. La llàstima, però, és que quan s’analitzen tendències la percepció del moment present queda en no res. I la tendència és a que cada cop nevi menys i les geleres acabin per desaparèixer, de la mateixa forma que les pèrdues de les estacions d’esquí aniran progressivament creixent i el cabal dels rius que depenen d’aquesta innivació anirà també a menys (accentuant els problemes hídrics de les poblacions que abasteixen).

Però com comentàvem a l’inici no cal amoïnar-se ja que el canvi climàtic és tant sols un invent dels xinesos….. Continua la lectura de Les darreres geleres de la península Ibèrica

Els deu rius més contaminats del món

Deia Jorge Manrique en “Coplas a la muerte de su padre : Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir……” Aquests rius, la majoria ja morts o portadors de la mort per l’alta contaminació que les nostres activitats provoquen, són la causa de la degradació – entre d’altres – dels nostres mars. En el cas de la conca mediterrània aquest fet és més que preocupant.

Per a molts els rius tant sols són cursos d’aigua on poden llençar els residus procedents de les seves activitats de forma que no els molestin més. No se’n adonen que el riu és un ecosistema viu del qual depenen una gran quantitat d’espècies inclosa la nostra. Una bona salut dels cursos fluvials garanteix una bona salut del medi ambient d’una zona o com a mínim l’existència d’una reserva gènica que pugui servir per recuperar una zona degradada.

Per altres els rius tant sols són un recurs amb el qual fer un bon negoci venent un aigua que hom necessita per viure. No importa que s’extregui més de la que es pot regenerar, ni tampoc importa respectar el cabal mínim que garanteixi que l’ecosistema fluvial podrà funcionar.

Si un es para a pensar, realment els nostres rius i les nostres vides estan units de forma semblant a una simbiosi. Malauradament una gran part de la població humana encara no ho ha entès tal i com podem llegir-ho en un article publicat al diari “Público” (veure http://www.nuevatribuna.es/articulo/medio-ambiente/diez-rios-mas-contaminados-nuestro-planeta/20170126095021136052.html). Continua la lectura de Els deu rius més contaminats del món