Arxiu d'etiquetes: física

Una galàxia nana va fregar la Via Làctia fa més de 300 milions d’anys i encara es nota la turbulència (vídeo)

Fa entre 300 i 900 milions d’anys la nostra estimada galàxia, batejada pels antics grecs com a Via Làctia, va patir una sacsejada. Però no, no es va tractar d’un xoc violent sinó d’un impacte gravitacional que encara a dia d’avui es pot veure reflectit en les dades obtingudes pel satèl·lit Gaia de l’Agència Espacial Europea (ESA). Aquesta nova troballa, publicada aquest dimecres a la revista ‘Nature’, arriba de la mà un equip internacional d’investigadors de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona (ICCUB, UB-IEEC) i de la Universitat de Groningen (Països Baixos). Es tracta d’un dels primers grans descobriments de la missió Gaia,

https://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20180919/451917647981/via-lactea-galaxia-sagitario-rozo-gaia.html Continua la lectura de Una galàxia nana va fregar la Via Làctia fa més de 300 milions d’anys i encara es nota la turbulència (vídeo)

Un asteroide dues vegades més gran que un avió passarà molt a prop de la Terra, aquest dimecres

Un enorme asteroide, anomenat 2016 NF23 per la NASA i amb un diàmetre estimat que podria fluctuar entre 230 i 500 peus (de 70 a 152 metres), passarà prop de la Terra el 29 d’agost a una velocitat de 9,04 quilòmetres per segon , informa el Laboratori de Propulsió a Reacció de la NASA.

L’agència estima que l’objecte espacial es desplaçarà a 4,8 milions de quilòmetres de la Terra, el que equival a tres vegades la distància entre la Terra i la Lluna. Segons Fox News, la mida d’aquest asteroide pot ser comparable, segons les seves dimensions definitives, amb el d’un Boeing 747 o amb la Gran Piràmide de Gizeh.

En la classificació de la NASA, l’asteroide es considera com a “potencialment perillós” a causa de la distància en què es trobarà amb respecte a la Terra. Tot objecte espacial que passi a una distància menor de 7,5 milions de quilòmetres i que tingui un diàmetre superior a 140 metres està a la llista dels perillosos.

https://actualidad.rt.com/actualidad/286265-nasa-asteroide-potencialmente-peligroso-tierra

https://www.elperiodico.cat/ca/ciencia/20180826/asteroide-passa-a-prop-terra-7004064?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=elPeriodico-ed07h Continua la lectura de Un asteroide dues vegades més gran que un avió passarà molt a prop de la Terra, aquest dimecres

França deté un quart reactor nuclear per l’onada de calor

Les temperatures superiors a 40 graus impedeixen refredar els reactors amb aigua del riu Roine. És una altra de les conseqüències de l’onada de calor.Els reactors depenen de l’aigua per a refredar-se, el que no pot fer-se si la temperatura del riu és massa elevada. Després de les temperatures rècord que es van registrar en algunes parts d’Europa durant juliol, agost ha començat amb pronòstics que superen els 40 graus al sud de França i Espanya. Électricité de France compta amb 58 reactors nuclears actius en 20 centrals franceses.

https://www.elnuevodiario.com.ni/internacionales/471326-francia-reactor-nuclar-ola-calor/

El operador de las centrales nucleares francesas, EDF, indicó el sábado que detuvo uno de los dos reactores nucleares de la central más vieja de Francia, la de Fessenheim (este), por la ola de calor que asfixia a Europa, llevando así a cuatro los reactores detenidos. Continua la lectura de França deté un quart reactor nuclear per l’onada de calor

El dolor sobreviu a gairebé 73 anys de la bomba atòmica a Hiroshima

A l’agost de 1945 els japonesos van viure la tragèdia de dues bombes nuclears que van caure sobre els ports d’Hiroshima i Nagasaki. Més de cent mil persones van morir instantàniament en dos atacs nord-americans.

En el marc de la Segona Guerra Mundial, el president dels Estats Units, Harry S. Truman, va autoritzar un primer bombardeig sobre Hiroshima. La justificació: Japó s’havia negat a acceptar la rendició que els aliats li havien imposat per mitjà de la Declaració de Postdam, a finals de juliol de 1945.

De manera que el 6 d’agost, un avió bombarder Boeing B-29, batejat Enola Gay, va deixar caure la bomba “Little Boy”. L’artefacte va fer esclatar una càrrega de 15 mil tones de TNT, que va devastar un rang de 13 quilòmetres quadrats.

Com a mínim 70 mil persones van morir aquest mateix dia. No obstant això, per al final de 1945, la xifra de morts va augmentar a més de 100 mil per causa de l’exposició a la radiació que van patir els supervivents.

El desenvolupament de la bomba atòmica històricament se li atribueix a Albert Einstein, però hi ha una sèrie de coneixements de física i química acumulats durant dècades, en què van participar noms tan importants com els d’Antoine Henri Becquerel, qui va descobrir la radioactivitat de l’urani; a Marie Curie, que va aconseguir aïllar l’element radioactiu del radi, i a Einstein; que va descriure les propietats físiques que després es van emprar per a la creació de la bomba.

Una bomba atòmica funciona iniciant una reacció nuclear, és a dir, al nucli d’un àtom que allibera tanta energia que provoca una reacció en cadena. Els nuclis pesants es trenquen en nuclis més lleugers quan són colpejats per un neutró això genera més neutrons que bombardegen altres nuclis.

Per fabricar una bomba atòmica es fan servir dos tipus de materials: urani o plutoni que són recoberts de TNT. Quan aquesta explota, els neutrons l’urani, per exemple, surten de l’àtom i separen altres àtoms, això genera energia. Llàstima que en sentit contrari a la humanitat.

https://m.france24.com/es/20180806-historia-bomba-atomica-hiroshima-nagasaki

http://prensa-latina.cu/index.php?o=rn&id=166066&SEO=el-dolor-sobrevive-a-casi-73-anos-de-la-bomba-atomica-en-hiroshima-fotos

Por Nara María Romero*

Hiroshima, Japón (PL) Hiroko Kishira tenía seis años cuando el 6 de agosto de 1945 Hiroshima fue blanco del primer ataque en el mundo con bomba atómica y narra lo vivido con el mismo dolor de aquel día.

Continua la lectura de El dolor sobreviu a gairebé 73 anys de la bomba atòmica a Hiroshima

Un neutrí que va colpejar l’Antàrtida va ser rastrejat fins a una galàxia a 3.700 milions d’anys llum de distància

Els neutrins són partícules extraordinàries. Tan lleugeres que una vegada es va pensar que no tenien massa, surten contínuament del sol en grans quantitats. La major part del temps passen a través d’objectes en el seu camí: al voltant de 100.000 milions passen desapercebuts a través de l’àrea de la punta d’un dit cada segon. Les col·lisions amb altres partícules com la detectada a l’Antàrtida són molt rares.

https://www.pressdigital.es/texto-diario/mostrar/1135329/neutrino-golpeo-antartida-rastreado-hasta-galaxia-3700-millones-anos-luz-distancia?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=Newsletter%20www.pressdigital.es

Una misteriosa partícula fantasma que se estrelló contra la Tierra e iluminó sensores enterrados profundamente bajo el polo sur ha sido rastreada hasta unagalaxia distante que alberga un enorme agujero negro giratorio.

Los astrónomos detectaron el neutrino de alta energía, una especie de partícula subatómica, cuando se descargó en el sur del Océano Índico cerca de la costa de la Antártida y continuó hasta que golpeó un núcleo atómico en el hielo antártico, enviando más partículas volando. Continua la lectura de Un neutrí que va colpejar l’Antàrtida va ser rastrejat fins a una galàxia a 3.700 milions d’anys llum de distància

Einstein tenia raó: tot cau a la mateixa velocitat sigui quin sigui el seu pes

Confirmat el principi que tots els cossos que es trobin en un mateix camp gravitatori tenen la mateixa acceleració.  Einstein tenia raó: tot cau a la mateixa velocitat sigui quin sigui el seu pes. És un principi fonamental de la teoria de la relativitat general d’Einstein.

Què cau més de pressa: un martell o una ploma? La inèrcia de les nostres percepcions fa pensar que el primer. Però en realitat, tots els cossos, per molt diferents que siguin les seves masses, cauen amb la mateixa velocitat.

És el que s’anomena principi d’equivalència i està en els fonaments de la teoria general de la relativitat d’Albert Einstein. S’ha confirmat diverses vegades, però ara s’ha fet utilitzant objectes molt llunyans i complexos: un estel de neutrons i un estel nan blanc.

Aristòtil sostenia que els objectes més pesants cauen a més velocitat. Galileu el va contradir i va llençar des de la torre de Pisa dues bales de canó de mides diferents, que van arribar a terra en el mateix moment. Era l’evidència de l’experiment contra el principi d’autoritat.

La demostració va sortir dels límits de la Terra el 1971, quan l’astronauta David Scott va deixar caure un martell i una ploma a la superfície de la Lluna. L’absència d’atmosfera eliminava el fregament i feia que tots dos caiguessin exactament a la mateixa velocitat. A més, la menor gravetat en el nostre satèl·lit ho feia més visible perquè l’acceleració de la caiguda era menor.

Vídeo de Bruno van Wayenburg.

Experiment rere experiment, el principi d’equivalència s’ha anat confirmant. Però l’última ha estat la més espectacular: un equip amb investigadors d’Austràlia, Canadà, Estats Units i Holanda, encapçalat per Anne Archibald, de la Universitat d’Amsterdam, han utilitzat uns objectes que es troben a més de quatre mil anys llum de la Terra. Descriuen el seu mètode a la revista “Nature”.

La clau és un sistema de tres estels: un estel de neutrons i un estel nan blanc, que orbiten junts al voltant d’un altre estel nan blanc. Dit d’una altra manera, els dos primers es troben sota l’atracció gravitatòria del tercer. Els astrofísics van plantejar que si tots dos no queien cap a l’estel central a la mateixa velocitat, s’observarien petites deformacions en les òrbites.

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20180704/45651742056/test-teoria-relatividad-einstein-gravedad-principio-equivalencia.html

La teoría de la relatividad general de Albert Einstein se ha sometido a la prueba más rigurosa hasta la fecha y la ha aprobado holgadamente. Una investigación internacional liderada por el Instituto de Astronomía Anton Pannekoek de la Universidad de Amsterdam (Holanda) ha demostrado que el principio de equivalencia, que sostiene que todos los cuerpos en un mismo campo gravitatorio caen con la misma aceleración, se cumple también en las condiciones de fuerte gravedad de un sistema formado por tres cadáveres de estrellas: un púlsar y dos enanas blancas. Los resultados se publican hoy en la revista Nature .

El principio de equivalencia es la base de la teoría de la relatividad general de Einstein, que propone que la gravedad no es una fuerza que actúa sobre cada objeto de forma independiente, sino una deformación del propio tejido del espacio-tiempo.

El test ha utilizado un exótico sistema estelar triple, formado por un púlsar y dos enanas blancas, que son el resultado de la muerte de estrellas

En realidad, el principio de equivalencia se conoce desde hace siglos. Galileo Galilei ya lo puso a prueba tirando esferas de distintas masas desde lo alto de la torre de Pisa, en Italia, según algunas versiones de la historia. Y, ya que todas las esferas se hallaban bajo la influencia del mismo campo gravitatorio, el de la Tierra, todas tardaron el mismo tiempo en llegar al suelo.

En 1971, el principio superó otro test en la Luna, cuando el astronauta David Scott, de la misión Apolo 15, dejó caer a la vez y desde la misma altura un martillo y una pluma de halcón sobre la superficie del satélite. En ausencia de aire, y por lo tanto de fricción, la aceleración de ambos cuerpos dependía exclusivamente de la gravedad lunar. Y, como se esperaba, la pluma y el martillo tocaron a la vez el suelo de la Luna.

El nuevo test del principio de equivalencia ha utilizado el exótico sistema triple ASR J0337+1715, a 4.200 años luz de la Tierra. En su centro habita un púlsar: un tipo de estrella de neutrones –los objetos más densos del Universo– que emite un rayo de ondas de radio mientras rota. El resultado es una especie de faro estelar que ilumina la Tierra periódicamente, con una regularidad matemática. Pero si el púlsar se mueve, por culpa de la influencia gravitatoria de otros astros, la regularidad se altera. Los astrónomos son capaces de medir el movimiento del púlsar y de los cuerpos que rotan con él a través de estas irregularidades.

En torno a este púlsar gira una enana blanca, que es el núcleo que queda tras la muerte de estrellas como el sol. Es ocho veces menos masiva y completa una órbita alrededor del púlsar cada día y medio. El tercer componente del sistema triple es otra enana blanca, con el doble de masa, que gira alrededor del sistema interior en una órbita mucho más amplia, de 327 días.

No conocemos ningún otro como este. Eso lo hace un laboratorio único para poner a prueba las teorías de Einstein”

RYAN LYNCH

Coautor de la investigación

“Es un sistema estelar singular”, declara Ryan Lynch, coautor del estudio e investigador del Observatorio de Green Bank (Estados Unidos), en un comunicado difundido por esta institución. “No conocemos ningún otro como este. Eso lo hace un laboratorio único para poner a prueba las teorías de Einstein”, remarca.

Lo que hace a este sistema idóneo para el test es que el púlsar es tan denso que ejerce una influencia gravitatoria incluso sobre sí mismo. Según teorías alternativas sobre la gravedad, esta clase de objetos no cumplen el principio de equivalencia. En cambio, según la teoría de la relatividad general de Einstein, su comportamiento bajo un campo gravitatorio externo no debe ser distinto que el de cualquier otro cuerpo, desde una pluma a una estrella.

Los astrónomos liderados desde el Instituto de Astronomía Anton Pannekoek han observado el púlsar durante seis años. Así han podido determinar su aceleración y la de su compañera enana blanca, la más interna, respecto a la enana blanca externa. Según la teoría de la relatividad general, ambas aceleraciones debían ser iguales, ya que se encuentran en el mismo campo gravitatorio, el de la enana blanca externa. Otras teorías, por el contrario, predecían que serían diferentes.

En línea con la predicción de la teoría general de la relatividad con el principio de equivalencia, el análisis no ha detectado diferencias en las aceleraciones de ambos cuerpos. “Y si ha una diferencia, es menor de tres partes entre un millón”, afirma Nina Gusinskaia, investigadora de la Universidad de Amsterdam y coautora del artículo, en el comunicado del Observatorio de Green Bank.

Así pues, la relatividad general ha pasado el test más riguroso –diez veces más que el anterior– hasta la fecha, mientras otras teorías alternativas, como algunas versiones de la teoría de cuerdas, han quedado prácticamente descartadas. Einstein, una vez más, tenía razón.

http://www.ccma.cat/324/einstein-novament-confirmat-tot-cau-a-la-mateixa-velocitat-sigui-quin-sigui-el-seu-pes/noticia/2864884/

Einstein tenia raó (una altra vegada): un test extragalàctic confirma la relativitat general

El 1915 el físic Albert Einstein va proposar la seva teoria general de la relativitat per explicar com funciona la gravetat. Des de llavors, la teoria ha passat una sèrie de proves d’alta precisió dins del sistema solar, però no hi havia hagut validació precisa en grans escales astronòmiques.

Se sap des de 1929 que l’univers s’està expandint, però el 1998 dos equips d’astrònoms van demostrar que l’univers s’està expandint actualment fins i tot més ràpid que en el passat. Provar les propietats de la gravetat a llarga distància és important per a validar el nostre model cosmològic.

Un equip internacional d’astrònoms ha realitzat la prova de gravetat més precisa fora del nostre propi sistema solar. La combinació de dades preses amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA i el Very Large Telescope de l’Observatori Europeu Austral (ESO), els seus resultats mostren que la gravetat en aquesta galàxia es comporta com ho va predir la teoria general de la relativitat d’Albert Einstein, confirmant la validesa de la teoria a escala galàctica.

https://www.elperiodico.com/es/ciencia/20180621/teoria-de-la-relatividad-general-einstein-escala-extragalactica-6889875

“Es muy satisfactorio poder utilizar los mejores telescopios del mundo para desafiar a Einstein y acabar descubriendo que estaba en lo correcto”. Con esta contundente afirmación, el Dr. Thomas Collett del Instituto de Cosmología y Gravitación de la Universidad de Portsmouth presenta los resultados de un nuevo estudio en el que, por primera vez, la teoría de la relatividad general de Einstein ha demostrado ser válida a escalas extragalácticas. Continua la lectura de Einstein tenia raó (una altra vegada): un test extragalàctic confirma la relativitat general

L’aire pesa

Vivim a la Terra dins la seva atmosfera formada, a la nostra alçada, bàsicament per nitrogen (80%) i oxigen (20%). L’aire és una barreja de gasos molt lleugera i per tant ens dona la sensació que no pesa… malgrat que la pressió atmosfèrica (aquesta si que la notem malgrat estar-hi acostumats) és deguda al pes d’uns 300 km d’aire que tenim per damunt nostre.

L’aire pesa

Amb aquesta experiència podem comprovar no solament que l’aire pesa sinó que en podem mesurar (aproximadament) la seva densitat que sabem, sobretot pels llibres i webs, que és d’1,3 kg/m3.

Per fer-ho només hem de pesar primer una ampolla d’un litre (en el nostre cas 1,5 L) plena d’aire (aixo no costa gaire) i després posar-hi a dins un altre litre d’aire i això ho fem amb una manxa fins arribar a una pressió de dues atmosferes. Per conèixer la pressió dins l’ampolla ho podem fer amb el manòmetre de la manxa (molt imprecís) o posant dins l’ampolla una xeringa de 2 mL tancada hermèticament per la punta, quan el seu volum s’hagi reduït a 1 mL aleshores la pressió serà el doble (2 atm) tenint en compte la llei dels gasos P·V = P’·V’.

En el nostre cas el conjunt ampolla, tap, xeringa i 1,5 L d’aire pesa 63,63 grams i posteriorment el conjunt ampolla, tap, xeringa i 3 L d’aire pesa 66,68 grams. així doncs comprovem que 1,5 L d’aire pesa 3,05 grams i per tant la densitat de l’aire és 2,03 g/L = 2,03 kg/m3 (valor esperat: 1,3 kg/m3).

És important que el volum del recipient que utilitzem no varii per tal que la força ascensional degut al principi d’Arquímedes no afecti al resultat de l’experiment així doncs fer aquesta experiència amb un globus produiria un error considerable.

L’error en el resultat és considerable i això pot ser degut a la poca precisió del manòmetre / xeringa en la mesura de les 2 atmosferes.

Nota: Aquest proposta la va presentar l’Anicet Cosialls (amb el seu savoir fairecaracterístic) al Seminari Permanent de Física i Química, em va agradar per la seva simplicitat i claredat. Moltes gràcies Anicet!

Temporada d’huracans 2018: Els experts adverteixen de les tempestes super, criden a la nova categoria 6

Crida per expandir l’escala d’huracans per obtenir millors advertències que podrien salvar vides. A mesura que comença la temporada d’huracans d’enguany, els científics estan preocupats perquè les comunitats costaneres dels Estats Units puguin enfrontar-se a tempestes severes amb vents, tempestes de pluja i precipitacions tan intenses que les categories d’avís actual no donen una visió real de l’amenaça.

La previsió d’aquest any és sobre la mitjana i molt més moderada que la temporada hiperactiva de l’estiu passat, en part a causa de les temperatures oceàniques més fresques de l’Atlàntic tropical. Però això no vol dir que una tempesta individual no influeixi amb una força excepcional, com ho va fer Andrew abans de copejar Florida el 1992, un any relativament tranquil.

La calor atrapada per la creixent concentració de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera augmenta les possibilitats d’això, va dir el científic del clima de Penn State, Michael Mann.

https://insideclimatenews.org/news/02062018/hurricane-season-2018-noaa-storm-forecast-global-warming-atlantic-ocean-temperature-new-category-6 Continua la lectura de Temporada d’huracans 2018: Els experts adverteixen de les tempestes super, criden a la nova categoria 6

Un antic meteorit trobat en el desert del Sahara revela la història de Mart

El meteorit,  Black Beauty probablement va ser llançada a l’espai per un altre objecte que va xocar amb Mart. En aquest modest tros de roca hi ha una varietat de diferents minerals de la cort del planeta, i els científics creuen que és l’únic fragment conegut que proporciona una mostra representativa de la superfície marciana. Ja sabem més del que potser sigui el nostre nou planeta en el futur.

https://www.pressdigital.es/texto-diario/mostrar/1092653/antiguo-meteorito-encontrado-desierto-sahara-revela-historia-marte?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=Newsletter%20www.pressdigital.es

Un pequeño meteorito de Marte apodado ‘Black Beauty‘ (Belleza Negra) ha proporcionado a los científicos una visión sin precedentes de los procesos antiguos que dieron forma a la superficie del planeta rojo.

Descubierta en el desierto del Sahara y designada Northwest Africa (NWA) 7034, la roca marciana no pesa más de 320 gr., pero su extrema antigüedad y su composición inusual han fascinado a los investigadores desde que fue descubierta en 2011. Continua la lectura de Un antic meteorit trobat en el desert del Sahara revela la història de Mart