Arxiu d'etiquetes: energia

Garoña desprès de l’aval del CSN

El CSN ha donat el vist i plau per la pròrroga de la planta nuclear de Garoña. Quin és l’estat real de la planta? Doncs segons podem llegir en un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/economia/Garona-CSN-radiactivos-corroidos-repuestos_0_647435604.html): fatal! . Hi ha uns 2800 bidons plens de residus radioactius en molt mal estat de conservació. Tant mal estat que quan els operaris procedien a retirar-los, un es va trencar deixant anar tots els residus pel terra de la central. Segons els responsables de la central tot estava controlat i no va passar res. Els residus es troben ben custodiats i en bones condicions….. El cert, però, es que el personal de la central es queixa de les condicions degradades en les quals es troben aquests materials i en els perills que per la seva salut això suposa.

Mentre el govern de la “marca España” ja està negociant amb les elèctriques per tal de perllongar la vida de la central de Garoña i altres que com ella constitueixen un autèntic perill. La història es repeteix: guanys de pocs i pèrdues de molts.

Repuestos caducados desde hace tres años; un empleado de la brigada contra incendios que dice que en la zona de Protección Radiológica no se oye la megafonía; una denuncia sobre las condiciones de trabajo en un almacén que custodia bidones radiactivos corroídos; quejas del personal durante el reprocesamiento de esos bidones, uno de los cuales cae desde una altura de tres metros y desparrama parte del contenido por el suelo…

Son episodios ocurridos en la central nuclear de Santa María Garoña (Burgos) tras el visto bueno que, contra sus propias directrices previas, el Consejo de Seguridad Nuclear (CSN) otorgó en febrero a la prórroga de la licencia de la planta, la más antigua de España y parada por decisión de sus propietarias, Endesa e Iberdrola, desde finales de 2012.

El último acta de inspección trimestral del CSN señala que en el primer trimestre no hubo “sucesos notificables” en Garoña y “en todo momento” se cumplieron sus Especificaciones Técnicas de Funcionamiento y los requisitos para su situación actual de parada. Pero recoge varias “desviaciones”, casi todas relacionadas con el Almacén Transitorio de Residuos y Bidones (ATR) de Garoña.

El 24 de marzo a las 10.15 horas se produjo un “incidente radiológico” con un bidón con agua radiactiva, “sin tapa y al que se le coloca un cierre provisional de aluminio”, extraído de ese almacén. Como informó Europa Press, pendía de una grúa cuando cayó al suelo accidentalmente desde una altura de tres metros. Se vertieron unos tres litros de desechos, según el titular de la instalación, que “inmediatamente” cubrió con plástico la zona del derrame e instaló un recinto cerrado con plásticos para recuperar el vertido en su interior, cosa que ocurrió a las 18.30 horas de ese día. Los operarios retiraron unos 2 o 3 centímetros del asfalto afectado.

Según el CSN, de acuerdo con la normativa vigente, el suceso, comunicado con “retraso” a la sala de control, no fue “notificable” porque se produjo en una zona clasificada radiológicamente cuyos límites de dosis están establecidos y estos no se superaron. Nuclenor, la sociedad que tiene la titularidad de Garoña,  subrayó el miércoles que el incidente no tuvo “ninguna incidencia en el exterior de dicha área” y “en ningún momento ha supuesto un riesgo para las personas ni el medio ambiente”.

El incidente del bidón culminó una cadena de hechos que arranca el 10 de febrero. Dos días después del dictamen favorable del CSN, se registra una “denuncia anónima” y confidencial de personal de la planta relativa a “condiciones laborales en los trabajos del ATR”, el almacén que custodiaba el bidón siniestrado. Ese día, Nuclenor “decidió incluir los trabajos del ATR dentro de la planificación general de la planta, generándose un plan de trabajos específico, sujeto a gran variabilidad debido a la gran cantidad de imprevistos que van surgiendo”.

Fuentes de Nuclenor, que aseguran que “en ningún caso estamos hablando de combustible gastado, ni de componentes del reactor o de la piscina”, explican que el ATR “es una instalación clasificada como zona controlada, con control de accesos, lectores dosimétricos y un pórtico a la salida para impedir la salida de contaminación. Está diseñado para la manipulación de este material y para las contingencias que su manejo pueda generar. En su interior se almacenan residuos de baja y media actividad debidamente acondicionados (ropas de trabajo, equipos obsoletos, etc…) en su mayoría en el interior de bidones si la capacidad lo permite”.

Respecto a la denuncia, señalan que “en el hallazgo incluido en este sistema interno de comunicación se hacía referencia a la posibilidad de sustitución de una herramienta que se empleaba para mover los bidones, una pértiga. Como consecuencia del hallazgo, la empresa ha instalado un brazo hidráulico y ha implantado mejoras organizativas adicionales en los trabajos de procesado”.

El ATR consiste en una serie de silos o celdas cubiertas con 2.396 bidones de concentrados radiactivos y otros 414 de barros y lodos inmovilizados con microcel (una espuma de celulosa microcristalina) y yeso. Este tratamiento dejó de emplearse en 1982. Se constató, según el CSN, que su comportamiento en condiciones de humedad “era deficiente” y no cumplía “los requisitos de aceptación por parte de Enresa”, la empresa pública que gestiona los residuos radiactivos en España.

Garoña tiene pendiente extraer esos bidones para enviarlos al almacén de residuos de media y baja actividad de Enresa en El Cabril (Córdoba) desde hace, al menos, siete años, tal y como refleja un acta de marzo de 2010. Su actividad radiológica “se debe fundamentalmente a Co-60 [Cobalto 60] y CS-137” [Cesio 137], altamente radiactivos. El acta que ha publicado ahora el CSN recoge que, durante los trabajos de reacondicionamiento, se detectó que “algunos silos contienen bidones que han perdido la integridad y el residuo se encuentra disperso por el interior del silo”.

“Se estaba procesando la celda O, con unos bidones en estado de conservación muy irregular” y con el material radiactivo “contenido en una bolsa de plástico”. “En numerosos casos esta bolsa no estaba cerrada en su parte superior, de modo que el residuo entraba en contacto con la tapa metálica del bidón y la corroía totalmente”. Cada bidón tiene 220 litros de capacidad.

“El residuo, una vez en contacto con la atmósfera, aumentaba de volumen y rebosaba, afectando entonces a las paredes laterales del bidón”, señala el acta. Hay “casos en los que la tapa ha desaparecido”, como el del bidón que se cayó el 24 de marzo: el aro metálico que sujetaba el cierre provisional de aluminio que se le colocó se rompió.

Durante los trabajos en la celda O, el mal estado de los bidones impidió utilizar el método normal de extracción, con una pinza suspendida de un puente grúa. “A medida que fue avanzando la extracción en el silo y empezaron a aparecer bidones con un alto grado de deterioro fue precisa la entrada de operarios a la casamata del ATR”, un compartimento estanco para proteger al personal de la radiación.

“Quejas del personal”

Equipados con protección respiratoria y vestimenta especial, los operarios se introdujeron en la casamata “para desde sus laterales y empleando pértigas metálicas, empujar los bidones para que adoptasen una postura que los hiciese susceptibles de ser sujetados por la pinza” de la grúa. “A medida que se iban extrayendo bidones, los que se sacaban eran progresivamente en peor estado, precisando de entradas a la casamata cada vez más frecuentes y prolongadas, lo que motivó las quejas del personal”, recoge el acta, que no precisa la fecha de este episodio.

El documento dice que, según el servicio de Protección Radiológica, “no se ha producido un aumento en los rechazos en el pórtico de vigilancia de contaminación en el punto de acceso a zonas exteriores que pudiese ser achacable a los trabajos de extracción de bidones”.

La dosis más elevada, en personal encargado de movimiento de bultos y limpieza del ATR, fue de 562 microsieverts en 153,28 horas. El físico nuclear Francisco Castejón, de Ecologistas en Acción, recuerda que supone el 10% de la dosis anual que puede recibir un trabajador de una central nuclear. En su opinión, el estado de esos bidones refleja la “dejadez generalizada” de los dueños de Garoña en el mantenimiento de la central.

Otra de las “desviaciones” que recoge el acta se detectó el 22 de marzo. “Se reparó en que todos los repuestos a instalar” de las correas de un extractor “presentaban fechas de caducidad sobrepasadas”. Una de ellas caducaba en noviembre de 2013. “Los operarios no concedían importancia a dicha circunstancia”, relata el documento. Ese día, también se celebró un simulacro de incendios no programado. Un miembro de la Brigada de Primera Intervención se presentó indebidamente equipado. “En su descargo afirmó que en la zona de PR [Protección Radiológica] la megafonía no se escuchaba con claridad”, dice el inspector.

Fuentes de Nuclenor subrayan que desde la puesta en marcha del sistema de alertas por colores del CSN en 2007, el organismo “no ha clasificado ningún hallazgo derivado de estas inspecciones mayor que verde, es decir, todos ellos han tenido un impacto mínimo en la seguridad de la central y la protección radiológica”.

Este acta es la primera que se publica desde que el 8 de febrero el pleno del CSN avaló la reapertura de Garoña pese a tener pendientes desde hace años unos 200 millones de euros de inversiones. Una de sus propietarias, Iberdrola, no quiere realizarlas. Dice que los impuestos del Gobierno a la generación nuclear llevan a estas plantas a pérdidas. La decisión definitiva del Ejecutivo sobre la renovación de la licencia de Garoña llegará previsiblemente este verano. Posiblemente, en agosto.

Antes, el 8 de junio, los dueños de la central de Almaraz (encabezados por Iberdrola) debían activar el proceso de renovación de la licencia de esta planta más allá de los 40 años y en julio le tocaba a Vandellós (Endesa). Pero ya no hay prisa: el Gobierno ha cedido a la presión de las eléctricas y les dará dos años para decidir sobre la renovación, según avanzaron el viernes El Independiente y El Economista.

 

Resol alguna cosa el cotxe elèctric? Emissions.

Sempre hem de partir que “l’energia no es crea ni es destrueix, només es transforma”. Hem de ser conscients que els recursos que disposem al nostre planeta són finits.Un cotxe elèctric, en el seu ús, és net en la mateixa mesura que la generació elèctrica utilitzada per carregar-ho és. Per tant el focus de la contaminació es desplaça als sistemes de generació de l’electricitat del moment del dia en què es carrega, de la zona, o del país …són faves comptades.

http://autonomiaybienvivir.blogspot.com.es/2017/05/resuelve-algo-el-coche-electrico_22.html?m=1

El tema de emisiones, ese concepto que el coche eléctrico es ‘limpio’, es un área oscura que debe ser dividida en dos partes: la fabricación y retirada del vehículo y/o su batería, y el uso del mismo.

Muchas veces se asocia el coche eléctrico a vehículo sin emisiones, hasta el punto que Renault lo pone claramente: Zero Emissions Vehicle, ZEV. Continua la lectura de Resol alguna cosa el cotxe elèctric? Emissions.

Projecte Castor: deute il·legítim i impunitat

El títol d’aquest article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Proyecto-Castor-deuda-ilegitima-impunidad_6_646445355.html) ja ho diu tot. Si a un deute il·legítim se li suma la impunitat, tenim el projecte Castor. Una gran estafa on els responsables es van tapant els uns als altres.

Un exemple més de socialització de pèrdues i privatització de guanys. Un exemple més de que pocs guanyen – en aquest cas Florentino Pérez i el seu grup ACS, amb la connivència dels diferents governs de torn, el Banc d’inversions Europeu – i molts paguem…..

Una història més d’aquest país, el de la “marca España”, dominat per una Oligarquia plutocràtica. Poder fora hora de començar a canviar allò que alguns van deixar “Atado y bien atado” i que els seus hereus continuen “atando”…. Continua la lectura de Projecte Castor: deute il·legítim i impunitat

Robots intel·ligents, humans babaus

L’automatització 4.0 és una tendència que s’anirà imposant al llarg d’aquests propers anys i que serà una revolució per a la indústria i la societat. Aquest és el meme que cada vegada pren més força. En un article publicat al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Robots-inteligentes-humanos-bobos_6_636646331.html), podem llegir un interessant article sobre el tema realitzat per Marga Mediavilla del grup de Dinàmica de Sistemes de la Universitat de Valladolid.

Automatització que suposarà la pèrdua de molts llocs de treball (no hauria de ser així si els mitjans productius, els robots, fossin públics…..però com seran introduïts amb capital privat ….serà així). Automatització que es vol fer per reduir els costos de producció ja que el món globalitzat implica molta competència i cal baixar els costos de producció.

Robots que en els seus darrers models utilitzen estratègies cooperatives i sensitives, capacitats que els han fet evolucionar ràpidament. Capacitats que són justament contràries al que fem nosaltres, la nostra societat. Lluny de cooperar el que fem es competir.

Si fem cas al que he posat fins ací, els nostres fills i nets hauran d’aprendre robòtica sinó volen quedar com outsiders (és a dir sense cap feina).

Però aquest món idíl·lic i tecno-optimista xoca contra un gran mur: els nous robots i l’automatització 4.0 necessiten molta més energia i materials que fins ara. I això és el que des de fa temps intento explicar: estem dins d’una gran crisi energètica i de recursos materials. Crisi que s’anirà agreujant amb el temps i que aquest pretès futur no sembla destinat a apaivagar ni arreglar. Hem decidit agafar la pitjor estratègia de cara al declivi dels combustibles fòssils i del canvi climàtic. Les empreses han decidit prioritzar el reduir costos abans que estalviar energia. La fugida cap endavant. La fugida que porta al precipici…..

Continua la lectura de Robots intel·ligents, humans babaus

Emigrar a Mart per culpa del canvi climàtic?

No és la primera vegada que sentim, ja com si fos un meme, que si les coses es posen malament a la Terra anirem a altres planetes. El planeta que més sona és Mart.

Però és això possible tècnica i econòmicament? Doncs segons una entrevista feta a Gavin Schmidt (director del Goddard Space flight Institute de la NASA), sembla que no. Podem llegir-ho en un article publicat al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/andalucia/Emigrar-Marte-cambio-climatico-fantasia_0_642886754.html). De fet el que diu, basat en dades econòmiques i tècniques, no es molt diferent del que es podia llegir en un post en el bloc d’Antonio Turiel traducció d’un article d’Ugo Bardi (veure http://crashoil.blogspot.com.es/2011/10/la-barrera-de-hubbert-revisitando-la.html). També podríem citar el conte de Isaac Asimov “La última pregunta” (veure http://www.fis.puc.cl/~jalfaro/fiz1111/charla/laultimapregunta.pdf)per entendre perquè una civilització no pot anar extenense contínuament per l’Univers. Conte que va ser escrit en els anys 50 del segle passat…..

I si això és així, perquè de tant en tant retorna la idea d’anar a Mart per terraformar-lo i colonitzar-lo? Doncs suposo que per la tendència a pensar que podem solventar-ho tot amb la tecnologia (tecno-optimisme) i que per tant no ens hem de preocupar ni canviar res perquè ens en sortirem de qualsevol problema. Problema que en el cas de l’article que avui penjo és ni més ni menys que el canvi climàtic (el mateix que nega el president dels USA i el d’Espanya). Canvi climàtic que estem provocant nosaltres mateixos i que ja està aquí per a quedar-se. Canvi climàtic que cada cop té efectes més greus. Canvi climàtic que de no fer res anirà cada cop a més. Canvi climàtic que s’ajunta amb una crisi de recursos i una crisi econòmico-ambiental(veure https://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081125182316950) Continua la lectura de Emigrar a Mart per culpa del canvi climàtic?

Hanford i Villar de Cañas

Any 1943…..La segona guerra mundial ha entrat en una fase en que els dos bàndols estan intentant construir l’arma definitiva. En aquest mateix any els USA construeixen la central de Hanford per tal de poder obtenir el plutoni que el hi permeti desenvolupar les seves primeres armes nuclears. De fet, el plutoni de la bomba atòmica que es va llençar a Nagasaki – bomba a la qual van anomenar Fat Man – va sortir d’aquesta central que formava part del projecte Manhatan. Actualment és un lloc on s’emmagatzemen quantitat de residus radioactius en no gaires bones condicions (veure https://www.youtube.com/watch?v=eC5z571Pp7E, un excel·lent documental de la noche temàtica de TVE2). Concretament a Hanford site, a l’any 2007 hi havia 2/3 de tots els residus dels estat Units de alta activitat. Cal recordar que part dels terrenys es troben prop del riu Columbia, altament contaminant per productes radioactius que escapen del magatzem…..

Doncs bé, ara fa dos dies va haver-hi un accident greu – produït pel col·lapse d’un túnel per portar materials radioactius – que va obligar a evacuar a tots els operaris de la planta (veure http://www.deia.com/2017/05/10/mundo/emergencia-en-la-central-que-fabrico-la-bomba-de-nagasaki)

Ara, el portaveu del govern de Castella-La Mancha ha comparat – per les característiques comuns d’ambdós projectes – el proposat ATC de Villar de Cañas amb Hanford. Tots els informes tècnics desaconsellen la ubicació del ATC a Villar de Cañas, sobretot per les característiques hidrològiques del indret. Però ja sabem que existeix un interès polític en que sigui construït en aquest lloc per damunt de les consideracions de seguretat.

Al final, tindrem un altre Handford a Castella-La Mancha? Al final deixarem als nostres fills, nets i besnets, una zona contaminada durant milers d’anys? Al final guanyaran els interessos econòmics d’uns pocs als interessos de la majoria de la societat? Continua la lectura de Hanford i Villar de Cañas

El govern perdona 1200 milions a les elèctriques

Com que les elèctriques estan patint de debò en aquest país. Com que no guanyen prou diners degut a la seva gran despesa en accions socials i altres lligades al benestar públic. Com que tenen cada vegada més pèrdues degudes a la ingent contractació de polítics que acaben el seu mandat o no han tornat a ser electes (veure https://www.youtube.com/watch?v=QE9-jHh_q7o) …. el govern – del PP – ha decidit perdonar 1200 milions d’euros per la energia que no destinen a usos socials (veure http://www.publico.es/economia/gobierno-perdona-1200-millones-electricas.html).

I és que les elèctriques – per llei – haurien d’estar cedint des de fa dècades el 25% de la seva producció a preu de cost per fins socials en aquells territoris afectats per els pantans en els que produeixen llum. Com és evident, donada la magnitud econòmica d’aquestes clàusules signades ara ja fa temps – entre 1200 i 1400 milions d’euros -les elèctriques no estan disposades a pagar. Al menys no les quantitats estipulades i ara a ho podran seguir fent amb la connivència del govern.

Mentre, també amb la connivència del govern, podran seguir tallant la llum a les famílies més necessitades …..i és que les pobres elèctriques estant patint i molt amb la crisi. No poden deixar de guanyar ni un sol cèntim. Continua la lectura de El govern perdona 1200 milions a les elèctriques

La tassa de retorn energètic i la eficiència: que ens diuen i que no

És el títol del darrer article de Jota Ele (antic membre de crisis energética i ara també de la web d’Antonio Turiel) publicat en el blog d’Antonio Turiel (veure http://crashoil.blogspot.com.es/2017/05/tasa-de-retorno-energetico-y-eficiencia.html). En ell ens explica els conceptes, ja comentats aquí de la TRE i la eficiència, i la importància que tenen en el món de la energia. Energia que recordem que és la que mou el món, fins i tot l’econòmic.

En l’article ens comenta com s’està potenciat la despesa de petroli i els seus derivats en energia final (per exemple en el transport), limitant el seu ús en transformacions  per a la qual s’utilitzen el gas, el carbó i la electricitat. També ens  comenta que:

a. “El gas natural y la electricidad son las energías más adaptadas a todos los sectores de la energía final exceptuando el transporte, que está altamente especializado en los derivados del petróleo. Vemos también que el carbón está prácticamente especializado en generación eléctrica”.

b. “Mientras el carbón y sobre todo el gas natural se comporten como fuentes de energía ilimitadas el sistema tratará de adaptarse a ello sin tener en cuenta conceptos como TRE, eficiencia, pérdidas o contaminación”.

c. “Da igual que algunas tecnologías como la solar tengan una TRE baja; con el excedente energético que nos proporciona el gas y el carbón todo es viable. Una vez pasado el cenit del gas el mundo tendrá que enfrentarse cada vez más a un escenario progresivo de menos energía y por lo tanto de los nuevos proyectos energéticos se desecharán las energías menos rentables, posiblemente las que tengan menos TRE como la fotovoltaica”.

e. “El caso de la energía nuclear es aún peor; hoy el mundo almacena multitud de residuos nucleares de miles de años de duración a costa del grandísimo excedente de energía que todavía se dispone gracias a los combustibles fósiles. En el futuro y con la energía total en declive se tendrá que seguir desviando energía para seguir custodiando estos desechos. Y con el agravante de que probablemente sin el aporte de la energía nuclear, ya que se habrá llegado al cenit del uranio, y además se procurará no generar más residuos. Esto significa que nuestros descendientes cargarán con un problema que nosotros hemos ignorado por no querer tener en cuenta conceptos como el de la TRE”.

L’autor afegeix més polémica amb la seva previsió de que quan s’arribi al cènit del gas probablement també s’arribarà al cènit de de l’energia mundial i TOTS els sectors d’energia final quedaran afectats. Arribats aquí pronostica el final de la societat de consum…..Sens dubte un article polèmic i interessant. Un article per repensar la nostra economia, l’actual BAU basat en el créixer-créixer.

jueves, 4 de mayo de 2017

Continua la lectura de La tassa de retorn energètic i la eficiència: que ens diuen i que no

La història del Castor

Realment una bona història. La història de un frau en tota llei, d’una nova garrotada al erari públic. Perquè no ens enganyem, sabien perfectament que hi havia perill en el que pretenien fer. De fet van obviar els estudis sísmics pertinents en l’estudi d’impacte ambiental previ a la concessió del magatzem. Ara, com sempre, privatitzem els guanys (en aquest cas per Florentino Pérez) i socialitzem les pèrdues (que paguem entre tots)

Estudis que eren necessaris, tal i com ha demostrat el darrer estudi fet pel MIT (veure http://www.elconfidencial.com/economia/2017-05-03/gobierno-castor-sacar-gas-alto-riesgo_1376519/). I és que el Castor es troba situat en una zona farcida de falles (veure Fig 1). Falles de tipus distensiu associades a la fossa d’Amposta. Falles que com totes les fractures poden veure facilitat el seu moviment per la pressió de fluids, com en aquest cas va passar. Moviments que donen lloc a terratrèmols de magnitud variable.

Imatge relacionada

Fig. 1. Esquema tectònic simplificat on poden veure’s les principals falles de la fossa d’Amposta.

Ara el govern argumenta, desprès de l’informe del MIT, que no pot desmantellar el magatzem Castor pel risc que pot suposar aquesta acció. Com és evident la gent de la zona sospita que darrera d’aquesta decisió s’amaga alguna altre cosa que segurament no serà bona per la zona.

Tota la història del Castor resumida – menys l’informe del MIT – pot llegir-se en un article del diari “El Periodico” (veure http://www.elperiodico.com/es/noticias/medio-ambiente/castor-historia-proyecto-plataforma-6013787) i amb més detall al diari “El Confidencial” (veure http://www.elconfidencial.com/tags/otros/proyecto-castor-9569/). En total la història ha costat a l’erari públic (és a dir a tots nosaltres), fins el present, més de 1600 milions d’euros (1350 inicials més 295 reconeguts posteriorment pel ministre Soria). Continua la lectura de La història del Castor

El govern veta una llei que prohibeix el fracking

El govern d’Espanya ha decidit que no aprova una llei contra el fracking perquè suposaria una despesa de 100 milions d’euros. Despesa que seria provocada pels pagaments de les compensacions a les diverses empreses que tenen declarats els drets per a fer investigacions en la recerca de hidrocarburs en diferents zones.

De fet la proposta del grup ecologista Equo no volia prohibir les exploracions sinó la extracció dels hidrocarburs mitjançant la tècnica – altament contaminant – del fracking (veure https://www.rebelion.org/noticia.php?id=226077).

En quant a la quantia de 100 milions d’euros, i a atenent als contactes vigents la oposició calcula que la despesa total a pagar a les empreses seria de 1 milió d’euros. Com és evident no és una qüestió de compensacions sinó de interessos creats….i d’això el PP en sap molt (veure els casos de la comunitat Valenciana, Murcia, comunitat de Madrid….etc)

Continua la lectura de El govern veta una llei que prohibeix el fracking