Arxiu d'etiquetes: ecologia

Quant el decreixement entra al parlament

Interessant article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/decrecimiento-entra-parlamento_6_623697642.html) sobre el perquè el decreixement no figura dins de l’agenda de molts polítics (tot i que si n’hi ha que l’accepten i el defensen). Si bé això és cert, també ho es que cada cop més població (ara ja un terç segons un estudi de la UAB) entén que no cal un el creixement com a fi en si mateix i fins i tot veu amb bons ulls que hi hagi un decreixement. Per tant, perquè no ha de passar a formar part de l’agenda de la majoria de polítics?

Última llamada

Cuando el decrecimiento entra en el Parlamento

¿Por cuánto tiempo seguiremos sacrificando todo con políticas de austeridad en nombre del crecimiento? ¿Hasta qué punto los debates dominantes serán capaces de apoyar el espejismo del crecimiento? ¿Cómo y quiénes van a desafiar el descontento que surge del lento crecimiento en las sociedades basadas en el crecimiento?

C:\fakepath\2015-01-16-Ilustracin3elefantesycaracol (2).jpg
BARBARA CASTRO

¿Puede el decrecimiento entrar en los Parlamentos? ¿Cuán grande sería su electorado? ¿Qué propuestas políticas deberían presentarse? ¿Cómo construir sinergias entre los movimientos sociales de base y la política institucional?

Estas son algunas de las preguntas que han estado como mínimo desde hace una década en el debate europeo. Al menos desde 2008, cuando se realizó la primera conferencia internacional sobre decrecimiento en París. Luego, en 2009, el entonces presidente de la Comisión de Desarrollo Sostenible del Reino Unido, Tim Jackson, publicó un influyente informe titulado ¿Prosperidad sin crecimiento?. Más recientemente, el profesor Jackson ha promovido la formación de una comisión parlamentaria interpartidista sobre límites al crecimiento en el Reino Unido.

El All Party Parliamentary Group on limits to growth (APPG)ha recibido múltiples apoyos, incluyendo el del Partido Verde y su parlamentaria Caroline Lucas. El AAPG tiene como objetivo “crear el espacio para dialogar sobre los límites ambientales y sociales al crecimiento, evaluar las evidencias de tales límites, identificar los riesgos, apoyar las respuestas apropiadas y contribuir al debate internacional sobre la redefinición de la prosperidad”.

La iniciativa forma parte de una larga tradición que busca promover una agenda “pos-crecimiento” dentro de los parlamentos de Europa, incluyendo las recientes comisiones parlamentarias en Francia ( Comisión de Medición del Desempeño Económico y Progreso Social) y Alemania ( Comisión Enquete sobre Crecimiento, Prosperidad y Calidad de Vida).

Entre las actividades del grupo parlamentario AAPG se encuentra la organización de debates dentro de la Cámara de los Comunes. Recientemente, tuve la oportunidad de participar en uno de estos encuentros, titulado ¿El fin del crecimiento?, en donde sus moderadores (Tim Jackson y Caroline Lucas) preguntaron: ¿Sigue el crecimiento económico teniendo un rol en la búsqueda de la prosperidad sostenible?

Los panelistas incluían a Kate Raworth (autora de Doughnut Economics), Jørgen Randers (co-autor del estudio de 1972 sobre Los limites al crecimiento) y Graeme Maxton (secretario general del Club de Roma). Creo que hubo un consenso general entre los panelistas sobre el hecho de que el crecimiento económico, más que una panacea para resolver todos los problemas sociales, es en sí mismo un problema. No obstante, si bien estuvimos de acuerdo sobre el diagnóstico, surgieron diferencias al hablar del pronóstico. Vale decir, lo que yo llamaría la política del decrecimiento sostenible: ¿qué hay que hacer? ¿Cómo vamos a hacerlo? ¿Quién va a hacerlo? ¿Y para quién?

Durante el debate hice todo lo posible por defender el decrecimiento, argumentando que necesitamos enfocarnos en el decrecimiento y no sólo en “los límites al crecimiento” o la transición “más allá del crecimiento”. Permítanme explicar por qué.

En el artículo ¿Qué es el decrecimiento? concluimos que “generalmente, el decrecimiento desafía la hegemonía del crecimiento y exige una reducción redistributiva y democrática de la producción y el consumo en los países industrializados. Ello como medio para lograr la sostenibilidad ambiental, la justicia social y el bienestar”. En este sentido, el decrecimiento no se plantea como un fin en sí mismo, sino como un medio. El enfoque, por lo tanto, no debe ser únicamente en “menos” sino en “diferente”.

Ahora bien, ¿es posible una apertura política? El decrecimiento ya ha tenido cierto impacto, al menos en el sur de Europa, donde los primeros ministros Nicolas Sarkozy y Matteo Renzi vieron la necesidad de abordarlo, aunque haya sido únicamente para descartarlo. Por otro lado, el decrecimiento ha sido ampliamente debatido en los medios de comunicación y actualmente recibe el apoyo de por lo menos cuatros líderes políticos europeos: Florent Marcellesi de Equo y Juan Carlos Monedero de Podemos en España, Beppe Grillo del Movimento 5 Stelle en Italia y Benoît Hamon en Francia, exministro y actual candidato de las elecciones presidenciales por el Partido Socialista.

En otras partes del mundo también está ocurriendo. Por ejemplo, el senador Cristovam Buarque enalteció la propuesta del decrecimiento en el Congreso brasileño en 2010. Esto no es un fenómeno nuevo, sino el resurgimiento un debate que inició en los años 1970 sobre los límites del crecimiento. Por ejemplo, en 1972 Sicco Mansholt, un socialdemócrata holandés que era también comisario de agricultura de la UE, escribió una carta al presidente Malfatti instándole a abordar seriamente y con urgencia los límites del crecimiento para la política económica de la UE. Dos meses después Mansholt se convirtió en presidente, pero su mandato fue tan corto que resultó imposible empujar una agenda sobre “crecimiento cero” (o “más allá del crecimiento”).

No hay duda de que hay numerosos obstáculos para que el decrecimiento se abra un espacio en la política institucional. Sin embargo, la crisis financiera de 2008 ayudó a revivir este debate y la misma ha cambiado profundamente la opinión de los ciudadanos sobre la economía.

Un reciente estudio sobre opinión pública realizado por colegas de la Universidad Autónoma de Barcelona buscó conocer la relación entre el crecimiento económico, el medio ambiente y la prosperidad en España. El estudio muestra que, aunque una mayoría considera que el crecimiento y la sostenibilidad ambiental son aún compatibles (crecimiento verde), alrededor de un tercio prefiere ignorar el crecimiento como un fin (acrecimiento), o detenerlo por completo (decrecimiento). Muy pocas personas prefieren un crecimiento incondicional (crecimiento a cualquier costo).

Resulta difícil determinar qué es lo que impulsa la opinión de los ciudadanos, pero el hecho de que figuras tan influyentes como el Papa Francisco aboguen por el decrecimiento definitivamente ayuda. La pregunta que surge entonces es: ¿por qué si hay un “electorado”, o al menos un grupo que está anuente al debate sobre el decrecimiento, hay tan pocos políticos que se atreven a hablar sobre esto?

En la pasada 5º conferencia internacional sobre decrecimiento en Budapest organizamos un debate enfocado al « Decrecimiento en los parlamentos», con cuatro diputados de diferentes países de la UE discutiendo sobre los desafíos que han enfrentado en el camino para promover la agenda del decrecimiento en sus partidos y respectivos parlamentos (el debate puede ser visto aquí). También hay esfuerzos por concretar propuestas políticas de decrecimiento como las que estamos desarrollando colectivamente en Research & Degrowth, grupo al que pertenezco. En nuestro libro Decrecimiento: Vocabulario para una nueva era (ahora publicado en 10 idiomas) exploramos algunas de estas oportunidades, incorporando ideas sobre la renta básica, auditoría de la deuda, dinero público, reducción del tiempo de trabajo y trabajo compartido.

En conclusión, permítanme apuntalar nuestra hipótesis. Si el crecimiento ha sido un pilar central de la estabilidad en los países ricos a lo largo del siglo XX, entonces es razonable argumentar que la falta de crecimiento en estas sociedades muy probablemente genere inestabilidad. Propongo leer bajo esta misma óptica las coyunturas políticas emergentes, que van desde Trump hasta el Brexit, e incluyen un aumento generalizado las derechas autoritarias. Recientemente, el Wall Street Journal sostuvo que “En Europa, como en Estados Unidos, los votantes están enojados con las élites políticas y frustrados por el crecimiento lento”. Todo ello coloca al fin del crecimiento económico justo en el centro de la política del siglo XXI, tanto dentro como fuera de los Parlamentos.

¿Por cuánto tiempo seguiremos sacrificando todo con políticas de austeridad en nombre del crecimiento? ¿Hasta qué punto los debates dominantes serán capaces de apoyar el espejismo del crecimiento? ¿Cómo y quiénes van a desafiar el descontento que surge del lento crecimiento en las sociedades basadas en el crecimiento? ¿Podemos dar a esta frustración un nuevo sentido y dirección, aparte de la del cierre y la fobia?

Bienvenidos a la era de la política pos-crecimiento. Como Tim Jackson y Peter A. Victor argumentaron en The New York Times: “Imaginar un mundo sin crecimiento es una de las tareas más vitales y urgentes para la sociedad”.

 

Les guerres per l’aigua

En una notícia publicada al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/theguardian/desertica-frontera-presa-Afganistan-Iran_0_625388327.html) podem llegir com la construcció d’una presa en la província de Nimruz (en la frontera amb Iran; veure fig.1. )

Imatge relacionada

Fig. 1. Mapa polític de Afnagistàn amb la zona de Nimruz i la seva capital provincial Zaranj.

El govern afganès planeja construir una presa per poder tenir aigua amb la que estimular l’agricultura i altres formes de sustentació en una zona que tradicionalment es dedica al contraban de drogues i persones.

El problema rau, com en altres casos, en que Iran també necessita l’aigua i per tant esclata el conflicte per un recurs escadusser en la zona en qüestió.

No és la primera ni la darrera vegada de la lluita per l’aigua, un cas més de la lluita per la possessió de recursos. Possessió que es troba darrera d’una gran part de les guerres del món (veure fig.2.)

Fig. 2. Mapa mundial del conflictes per els recursos (extret de http://conflictosporrecursos.es/mapApp/) Continua la lectura de Les guerres per l’aigua

Fertilitzants químics i la salut del sòl.

Com si fos un mantra la indústria agroquímica ha anat repetint una vegada darrera altre que el nitrogen sintètic era bo pel medi ambient i que ajudava a construir el C del sòl.

El sòl, l’aparell digestiu de les plantes. El sòl, un ecosistema complex que cal preservar i mimar per tal que les plantes creixin en bon estat. El sòl, que es veu agredit pels fertilitzants nitrogenats tal i com podem llegir en un article publicat al diari “Rebelión” (veure https://www.rebelion.org/noticia.php?id=224166). Segons els darrers estudis l’aplicació de nitrogen sintètic degrada el sòl. Com s’esmenta en l’article: “Con la aplicación de fertilizantes, comienza la destrucción de la biodiversidad del suelo al disminuir el papel de las bacterias fijadoras de nitrógeno y se amplifica el papel de todo lo que se alimenta de nitrógeno. Estos alimentadores luego aceleran la descomposición de la materia orgánica y sustancias húmicas. Como la materia orgánica disminuye, la estructura física del suelo cambia. Con menos espacio poroso y menos capacidad ser esponjosos, los suelos son menos eficientes para el almacenamiento de agua y aire. Se necesitan más riego, con menos oxígeno disponible el crecimiento de la microbiología del suelo disminuye, y el intrincado ecosistema de los intercambios biológicos se rompe”.

A més cal recordar que el metabolisme dels cultius s’altera mitjançant l’ús dels fertilitzants químics ja que aquests fan que hi hagi un increment en la quantitat d’aminoàcids i sucres que circulen en la planta. Aquesta major quantitat fa que els insectes patògens incrementin la seva fertilitat, la producció d’ous i la seva longevitat. El resultat son plantes més fàcilment atacades pels insectes i altres plagues. Tot això és el que demostren – un darrere altre – els estudis realitzats sobre el paper dels fertilitzants sintètics aplicats als cultius fets per l’agricultura moderna. En la part final de l’article es resumeix en 9 punts el paper actual de l’agricultura convencional:

“1.- empobrece suelos
2.- contamina cuerpos de agua
3.- rompe ciclos de nutrientes
4.- genera alta dependencia de insumos externos
5.- estimula la sobrepoblacion de las ciudades
6.- produce alimentos pobres en nutrientes, baratos, si, pero que no nutren.
7.- esa desnutricion genera problemas serios en la salud humana
8.- esa mala salud humana genera dependencias de farmacos tambien caros
9.- se lleva nuestra calidad de vida entre las patas”

Poder caldria fer un pensament i passar a una agricultura més respectuosa amb el medi ambient i amb la vida en general. Una agricultura on es valorés el paper que té el sòl, on les plantes i animals fossin quelcom més que mercaderies, on el paper dels pagesos i pageses fossin reconeguts i valorats, on es busqui més la qualitat que la quantitat, on es respectin els temps de producció, més local i propera, una agricultura respectuosa amb la vida i on la relació productor-consumidor fos més propera. La tenim a l’abast amb l’agroecologia, tant sols cal potenciar-la. Continua la lectura de Fertilitzants químics i la salut del sòl.

Davant el 6é aniversari de Fukushima: Abandonem l’energia nuclear

Ja hem comentat en altres posts l’accident més greu de la història de l’energia nuclear: l’accident de Fukushima. Ara en un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Aniversario-Fukushima-abandonbemos-energia-nuclear_6_620897919.html), podem llegir com l’accident de Fukushima – que encara queda lluny de ser solucionat i per tant contaminarà durant anys i anys – ja porta emès l’equivalent a un 40%  del que va emetre l’accident de Chernòbil i el més greu: Fukushima ha provocat un alt grau de contaminació marina (en l’oceà pacífic…) que no té precedents.

Però l’article no tant sols parla de Fukushima sinó també de Garoña, Villar de Cañas, dels residus radioactius, d’Almaraz i el conflicte amb Portugal, de la intenció de fer la mina a cel obert més gran d’Europa a Salamanca i de com el govern del PP recolza l’ampliació del funcionament de les envellides centrals nuclears espanyoles. El mateix govern que ha estat l’autor de “l’impost al sol”.

Ja ho hem dit en més d’una ocasió: l’energia nuclear no és una energia neta. És altament contaminant pel que fa a la mineria del urani, en el seu processament, en la construcció de les centrals i en els residus que genera. L’urani, a més, és un recurs escadusser que arribarà al seu zenit dins de poc. D’altre banda el problema dels residus generats segueix (i seguirà) sense resoldre’s i la TRE d’aquest recurs energètic és més aviat baixa. Si a més tenim en compte que econòmicament les centrals tant sols rentables si hi ha recolzament de patrimoni públic……la pregunta és obvia: perquè segueixen insistint en aquest tipus d’energia? Doncs perquè son un negoci per molt pocs, un negoci per aquelles elits que controlen les companyies elèctriques i que en el nostre país constitueixen una oligarquía extractiva.

Per tant, com bé diu l’autor de l’article, caldria abandonar ja aquest tipus d’energia. Continua la lectura de Davant el 6é aniversari de Fukushima: Abandonem l’energia nuclear

Horts urbans i ciutats

Cada vegada hi ha més gent a les ciutats que volen tenir un hort urbà. Volen tenir un petit espai de natura a casa seva. Un espai on poder cultivar i conrear els seus propis aliments. On volen produir, de manera ecològica, part dels aliments que ingereixen diàriament.

Sovint aquests horts urbans consisteixen en les taules de plantació (taules de cultiu) de mesures estàndard que s’adapten a les mides de terrasses o petits espais que la gent té al seu abast. Fins i tot es poden utilitzar tests o materials plàstics reciclats (ampolles buides tallades, bidons…etc) per fer de contenidors del “sòl” que utilitzarem per plantar i produir.

Però aquests horts, segons un article aparegut al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/consumoclaro/ahorrar_mejor/Huertos-urbanos-domesticos-razones-pensarselo_0_620138438.html), també poden ser una font important de problemes. Problemes que majoritàriament tenen a veure amb la contaminació existent a les ciutats.

Amb tot, penso que si es prenen les corresponents mesures de precaució, tenen més avantatges que inconvenients. Així que animo a tothom que pugui a gaudir del plaer de veure créixer i tenir cura dels seus propis aliments. Continua la lectura de Horts urbans i ciutats

Dones que van canviar la ciència

No estan totes les que son, però si que son importants. Com sempre ignorades, quan no silenciades i desaparegudes dels llibres de text. Aquí tenim un conjunt de científiques la contribució de les quals ha marcat una pàgina d’or en la ciència i que apareixen en un article publicat al diari “Público” (veure http://www.publico.es/sociedad/mujeres-cambiaron-ciencia-suenen.html). Continua la lectura de Dones que van canviar la ciència

Orenetes i canvi climàtic

30 dies! Aquest és el temps en que les orenetes han avançat la seva arribada a les nostres terres com a conseqüència del canvi climàtic. Si, si, el canvi que alguns neguen (veure https://www.youtube.com/watch?v=AJapIwwr5iw , https://www.youtube.com/watch?v=TvNt1dMCDGY , https://www.youtube.com/watch?v=fe1vSxDRcOc), però que els fets van constatant ( de fet alguns com el naturalista Araujo ho defineixen molt bé amb l’exemple de la roba d’hivern o dels arbres fruiters…. veure https://www.youtube.com/watch?v=9Ssz0XjS65w). I és que la fenologia (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Fenologia) no s’equivica. Com sempre la realitat és tossuda.

En el article que penjo avui, extret del diari “Rebelión” (veure https://www.rebelion.org/noticia.php?id=223662), podem llegir que les orenetes han avançat la seva migració 30 dies. També que els ametllers del sud de la península ja estan tots florits i que determinats insectes també han avançat la seva aparició.

Mentre alguns neguen la realitat, la natura segueix el seu camí. El canvi climàtic està ja aquí. Negar-lo no serveix per res més que agreujar els seus efectes. Poder fora bo començar a preparar-nos per als seus efectes adoptant estratègies de prevenció. Prevenció que passa per identificar el problema o problemes i tractar de buscar solucions. La més important: Un canvi absolut i radical de model econòmic i social sense el qual res serà possible.

Continua la lectura de Orenetes i canvi climàtic

La cultura ecològica dels espanyols és mitja-baixa

Segons es desprèn d’un estudi realitzat per la Fundació Endesa i la Fundació Europea Societat i Educació, la conservació mediambiental es situa en el tercer lloc de les preocupacions a llarg termini dels espanyols. Ho podem llegir en un article aparegut al diari Público (veure http://www.publico.es/espana/ecobarometro-revela-cultura-ecologica-espanoles.html).

En el mateix estudi un 54% dels estudiants fins als 16 anys considera que el tema del mediambient i la energia es tracta insuficientment a l’escola. La major preocupació en general té a veure amb la contaminació. Curiosament es troba a faltar la opinió respecte al canvi climàtic i al paper que cadascú tenim – amb els nostres comportaments – en ell.

Els investigadors acaben remarcant la importància de la educació escolar per tal de millorar la consciència ecològica des de petits. Ja hem comentat en altres ocasions que cal un profund canvi en els nostres hàbits, valors, actituds, normes i creences més que en coneixements (que també). Esperem que al llarg dels propers anys la situació millori….. Una iniciativa que treballa en aquesta direcció és la de les Escoles Verdes, tot i que cal aprofundir en els seus objectius. Continua la lectura de La cultura ecològica dels espanyols és mitja-baixa

França i els escorxadors

De nou torna a sortir el maltractament animal en els escorxadors de França. De nou llegim en un article publicat al diari “Público” (veure  http://www.publico.es/internacional/internacional-francia-levanta-velo-maltrato.html) com la matança industrial, pública o privada, sacrifica els animals sense cap mirament. L’animal, sigui el que sigui, ha de ser sacrificat el més ràpid possible per tal de poder assolir les quotes diàries. Això implica que en molts casos els animals pateixin innecessàriament per no estar degudament atordits abans de ser degollats, o que rebin més descàrregues elèctriques de les necessàries, o que siguin escorxats encara vius…. A més, els operaris que han de sacrificar els animals també pateixen – degut a la gran quantitat de feina que han de fer en poc temps – cosa que fa que el tracte vers als animals no sigui l’adient.

Com a mesura per a tractar de millorar aquesta situació: Posar càmeres als escorxadors. Però aquestes càmeres, que serien controlades per veterinaris i personal autoritzat, ja hi són en molts llocs i no serveixen per millorar el tracte. Segons molts dels implicats el millor seria que els veterinaris estiguessin presents en les sales d’execució i que també es preocupessin del benestar animal i no tant sols de la qualitat sanitària. I altres accions que podrien encara millorar més el benestar animal seria limitar el ritme industrial i acabar amb el tabú que envolta als escorxadors.

Com ja vaig dir en un altre article (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/01/18/la-sang-de-cavall-i-els-porcs/) : Cal recordar que tant sols menjant una mica menys de carn i substituint la proteïna animal per la vegetal (faves, pèsols, cigrons, llenties, quinoa….) podríem – si ho fes molta gent – reduir les emissions de CO2 mundials i amb això apaivagar – entre altres coses – el canvi climàtic. De pas, millorar les condicions dels nostre bestiar. Si s’ha de matar – si és necessari – un animal, almenys que sigui de forma digne i sense patiment. Continua la lectura de França i els escorxadors

Seguiran morint ecologistes

El títol el podem llegir en un article publicat al diari “ElDiario” (http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Seguiran-muriendo-ecologistas_6_610048990.html). Fa referència a tots aquells que han mort, i que moriran, per defensar el medi ambient en el món. Podem citar a Berta Cáceres i Isidro Baldenegro per posar dos exemples que hem tractat en aquest bloc. Però cada any moren centenars de defensors del medi ambient tant sols per tractar de preservar terres de les quals sempre han viscut i que volen que segueixin pels seus descendents. Per defensar un patrimoni que en realitat és de tots. I moren pels interessos – en la major part de casos – d’unes elits interessades en acaparar tots els recursos per ells i obtenir beneficis econòmics a qualsevol preu. Elits que queden impunes ja que controlen el medis de comunicació, l’exèrcit, la policia i fins i tot el poder judicial. Elits preocupades tant sols pel créixer-créixer per damunt de qualsevol altre consideració. Continua la lectura de Seguiran morint ecologistes