Arxiu d'etiquetes: contaminació

Consum i patiment

Ja hem comentat en altres posts que el que mengem, el que posem a taula, determina i molt el tipus d’agricultura. Si els consumidors aposten per aliments produïts a gran distància, fora de l’estació que toca i no els importa com han estat tractats, fan una aposta per una agricultura no ecològica.

De la mateixa manera quan decidim comprar un producte sense mirar com ha estat produït, també poden passar situacions com la descrita en l’article que avui penjo. Article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/theguardian/trabaja-productos-quimicos-Bangladesh-morira_0_625038013.html) i que ens descriu la situació en la qual treballen molts nens a Bangladesh. Treball que fan en fàbriques de cuir i que els suposa morir abans dels 50 anys. Fàbriques que utilitzen quantitat de substàncies contaminants que alliberen al medi ambient sense cap tipus de problema ni ètic ni econòmic. Substàncies que maten als seus empleats i als habitants que es troben al voltant.

Poder es hora de saber el poder que tenim els consumidors. La nostra tria si influeix en com es produeix. Quan triem una samarreta el  més barata possible, molts cops triem una samarreta produïda en condicions laborals i ambientals deplorables. Quan triem un aliment el més barat possible sense importar-nos res mes també triem un model agrícola i de relació amb el medi ambient concret. Per tant, si podem convé mirar els productes amb altres ulls tot i que siguin més cars.

El 90% de los niños que trabajan en las curtidurías de Bangladesh morirá antes de cumplir 50 años

Pequeños de ocho años trabajan sin equipos de protección, respirando vapores nocivos e impregnándose de todo tipo de productos químicos

Los empresarios desprecian la legislación y contratan a menores sin experiencia, mientras Médicos Sin Fronteras intenta darles atención sanitaria

Captura de pantalla del documental Bangladesh: Toxic Tanneries // Human Rights Watch
Captura de pantalla del documental Bangladesh: Toxic Tanneries // Human Rights Watch

Niños de tan solo ocho años que trabajan en curtidurías de Bangladeshproduciendo cuero para Europa y EEUU están expuestos a cócteles químicos altamente tóxicos que muy probablemente acorten sus vidas. Un nuevo estudio señala que aproximadamente el 90% de los que trabajan en los abarrotados suburbios de Hazaribagh y Kamrangirchar, lugares en los que se vierten peligrosas sustancias químicas en el aire, las calles y el río, muere antes de cumplir 50 años, según la Organización Mundial de la Salud.

Su difícil situación impulsó a voluntarios de Médicos Sin Fronteras a instalar clínicas en la zona para diagnosticar y tratar a aquellos que son víctimas en su lugar de trabajo. Según se publica en BMJ Case Reports, se trata “de la primera vez que han intervenido en una zona por otras razones que no sean desastres naturales o la guerra”.

La intervención de MSF se ha producido por “la negligencia industrial generalizada y la apatía de los propietarios de las plantas de tratamiento de cuero y otras fábricas de materiales peligrosos” hacia más de 600.000 personas, en su mayoría migrantes, que no tienen acceso a los cuidados sanitarios del gobierno.

MSF instaló cuatro clínicas para 5.000 trabajadores en 2015, localizadas en el centro de las comunidades. Estos trabajadores son mano de obra de cuatros tipos diferentes de fábricas: de cuero, de reciclado de plástico, de confección de ropa y de metales.

Las 250 o más curtidurías en Hazaribagh –que llevan en marcha entre 30 y 35 años, y vierten 6.000 metros cúbicos de aguas residuales tóxicas y diez toneladas de basura sólida cada día– son las más conocidas. En el año 2012, Human Rights Watch realizó un informe llamado  ‘Toxic Tanneries’ (curtidurías tóxicas) en el que quedaba patente el desprecio a la legislación de Bangladesh y de la legislación internacional por emplear a niños menores de 18 años para realizar trabajos nocivos y peligrosos.

En las fábricas se bañan las pieles de los animales en calderas llenas de productos químicos como parte del proceso del cuero “negro bengalí”. Este material se exporta a fabricantes europeos de artículos de cuero en Italia, España y otros lugares.

“Aparte de los metales pesados como el cromo, el cadmio, el plomo y el mercurio, las curtidurías descargan un cóctel de otros químicos en el entorno”, asegura el documento. “A los trabajadores de ocho o más años se les empapa la piel con estos productos, respiran vapores la mayor parte del día y comen y viven en este ambiente todo el año. Tampoco se les proporciona equipos de protección individual”.

Los niños trabajadores llevan poco más que taparrabos y botas de goma. Así vestidos, se exponen a químicos como formaldehído, ácido sulfhídrico y ácido sulfúrico, cuenta Venkiteswaran Muralidhar, profesor asociado en la facultad de medicina Sri Balaji en Chennai.

Lesiones en la piel de uno de los trabajadores // Human Rights Watch
Lesiones en la piel de uno de los trabajadores // Human Rights Watch

Las otras fábricas –las de reciclado de plásticos, confección de ropa y metales– están en Kamrangirchar, un suburbio que oficialmente no forma parte de la ciudad de Dhaka. “En estos lugares, los riesgos tienen forma de partículas de algodón, metales pesados y productos químicos como mercurio, ftalato, ácidos y dioxinas, además de los peligros ergonómicos que implica el trabajo”.

Según indican los autores del estudio, las enfermedades crónicas de la piel y de pulmón son comunes. Durante los seis meses posteriores a la instalación de las clínicas, 3.200 trabajadores (de los 5.000 que pudieron hacerlo) acudieron al menos a una consulta. Entre ellos, a 468 (14,6%) se les diagnosticaron enfermedades y 30 (un 0,9%) presentaban lesiones, todas relacionadas con su trabajo.

No obstante, apunta Muralidhar, estas cifras no reflejan el daño general que se ha producido sobre la población. Aquellas personas que están heridas de gravedad por productos químicos o accidentes no van a estas clínicas. “Probablemente los llevarán a un hospital en Dhaka”, cuenta a the Guardian. Y las clínicas solo estaban abiertas cuatro días a la semana, durante el día. Además, para que los trabajadores pudiesen acudir a la consulta necesitaban un permiso de los jefes.

El especialista considera que hay que instalar un hospital en ese suburbio para ayudar a la gente. “Trabajan en las condiciones más horribles que puedas llegar a imaginar. Nunca había visto algo tan horripilante”.

Traducido por Cristina Armunia Berges

 

La CE i els neonicotinoides

Alarmats per la massiva mort d’abelles, els tècnics de la comissió europea han decidit elaborar un document per tal de prohibir els insecticides amb neonicotinoides. Tot i que les empreses que els fabriquen – les velles conegudes ja en aquestes pàgines com Sygenta i Bayer – han al·legat que no hi relació causa-efecte, el cert és que les proves indiquen que aquests insecticides son una de les causes (entre d’altres) que afecten a les poblacions d’abelles.

Com podem llegir en un article publicat al diari “ElDiario”  (veure http://www.eldiario.es/sociedad/Union-Europea-prohibir-insecticidas-agricolas_0_625737593.html), altres causes de la mort de les abelles son els virus, espècies exòtiques de vespes i escarabats, a més de destrucció del seu hàbitat.

Recordem que la majoria de plantes de les que ens alimentem son pol·linitzades per les abelles. Sense abelles no hi ha, per tant, alimentació ( tot i els intents de monsanto i els seus robots polinitzadors….. http://ecoosfera.com/2013/04/abejas-robot-polinizaran-los-campos-de-cultivo-de-monsanto/) Continua la lectura de La CE i els neonicotinoides

Villar de Cañas i l’informe de Enresa

Segons un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/clm/deficiencias-ambiental-Enresa-basurero-nuclear_0_623287982.html), Enresa a fet un informe d’impacte ambiental “penós” per la instal·lació del magatzem temporal centralitzat (ATC en espanyol) a Villar de Cañas. L’informe que es prescriptiu en aquests casos, ha d’incloure tot un seguit de punts amb els quals s’elabora una matriu d’impactes on queden reflectits – i puntuats – tots els possibles problemes que pot provocar la construcció del magatzem.

Però segons podem llegir en el article, Enresa no ha tingut en compte ni els efectes sobre espècies protegides, ni els efectes radiològics de l’activitat sobre la zona (de fet Enresa  la contempla com una activitat industrial…), ni parla sobre la situació legal del sòl en que s’ha de construir l’ATC. El que si reconeix Enresa són els efectes contaminants sobre les aigües subterrànies i els aqüífers de la zona així com problemes de carstificacions que podrien provocar col·lapse i deformació de les estructures nuclears. Davant d’aquestes greus mancances la junta de Castella la Manxa ha hagut de retornar l’informe.

En resum un informe estil “Simpsons” per variar. Com de la sèrie esmentada és la decisió de construir el magatzem en una zona que prèviament comptava amb l’informe negatiu de la majoria de tècnics. Una decisió més política que tècnica i que pot tenir greus conseqüències tant ambientals com econòmiques. Continua la lectura de Villar de Cañas i l’informe de Enresa

Davant el 6é aniversari de Fukushima: Abandonem l’energia nuclear

Ja hem comentat en altres posts l’accident més greu de la història de l’energia nuclear: l’accident de Fukushima. Ara en un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Aniversario-Fukushima-abandonbemos-energia-nuclear_6_620897919.html), podem llegir com l’accident de Fukushima – que encara queda lluny de ser solucionat i per tant contaminarà durant anys i anys – ja porta emès l’equivalent a un 40%  del que va emetre l’accident de Chernòbil i el més greu: Fukushima ha provocat un alt grau de contaminació marina (en l’oceà pacífic…) que no té precedents.

Però l’article no tant sols parla de Fukushima sinó també de Garoña, Villar de Cañas, dels residus radioactius, d’Almaraz i el conflicte amb Portugal, de la intenció de fer la mina a cel obert més gran d’Europa a Salamanca i de com el govern del PP recolza l’ampliació del funcionament de les envellides centrals nuclears espanyoles. El mateix govern que ha estat l’autor de “l’impost al sol”.

Ja ho hem dit en més d’una ocasió: l’energia nuclear no és una energia neta. És altament contaminant pel que fa a la mineria del urani, en el seu processament, en la construcció de les centrals i en els residus que genera. L’urani, a més, és un recurs escadusser que arribarà al seu zenit dins de poc. D’altre banda el problema dels residus generats segueix (i seguirà) sense resoldre’s i la TRE d’aquest recurs energètic és més aviat baixa. Si a més tenim en compte que econòmicament les centrals tant sols rentables si hi ha recolzament de patrimoni públic……la pregunta és obvia: perquè segueixen insistint en aquest tipus d’energia? Doncs perquè son un negoci per molt pocs, un negoci per aquelles elits que controlen les companyies elèctriques i que en el nostre país constitueixen una oligarquía extractiva.

Per tant, com bé diu l’autor de l’article, caldria abandonar ja aquest tipus d’energia. Continua la lectura de Davant el 6é aniversari de Fukushima: Abandonem l’energia nuclear

El TJUE condemna Espanya per no controlar els abocadors il·legals

Gestió de residus es diu a tot el procés que permet l’aprofitament del contingut dels residus sòlids o líquids que rebutgem en la vida diària. Un abocador clandestí és un lloc en el qual, sense consideracions mediambientals, és triat per algun grup humà per a dipositar les seves deixalles sòlides. Són greu font de contaminació, malalties i altres problemes. Generalment són establerts en depressions naturals o embornals.

En la sentència d’aquest dimecres, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) amb seu a Luxemburg ha determinat que Espanya incompleix les seves obligacions per assegurar que els residus són tractats com estableixen les regles comunitàries per permetre abocadors clandestins.

Aquest tema ens hauria de fer vergonya a tots, no només als governants; doncs la falta de civisme pel que fa a la cura i neteja dels llocs públics és molt alt. L’estat dels serveis de tots els locals públics ens indica  el nivell d’educació d’una població. Continua la lectura de El TJUE condemna Espanya per no controlar els abocadors il·legals

Vehicles A, B, C…… i contaminació.

Madrid ja ha decidit que en poc menys de dos anys la meitat dels vehicles que avui circulen pels seus carrers tindran prohibit aparcar a la M30. Aquesta mesura es pren perquè aquests vehicles emeten molts gasos contaminants. Gasos que fan que la ciutat sobrepassi el llindar de perill per contaminació en nombroses ocasions, sobretot quan hi ha inversió tèrmica durant els dies d’hivern. Gasos que fan que la qualitat de l’aire sigui baixa o molt baixa. Gasos que fan que molta gent mori per malalties respiratòries. Podem llegir-ho en un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/madrid/plan-calidad-aire_0_621888515.html).

Per tal de delimitar quins cotxes podran o no circular, s’ha creat – molts ja ho haureu rebut – un distintiu amb un codi de barres i una lletra que pot ser 0, ECO, B i C (veure https://motor.adslzone.net/interesante/etiquetas-dgt) . La categoria anomenada ECO o CERO serveix per indicar aquells cotxes amb privilegis de mobilitat per no contaminar gens o gaire (vehicles elèctrics i híbrids). Pel que fa a la lletra B son els més contaminants.

De no portar cap distintiu, un cotxe no podrà circular per Madrid a partir de l’any 2025.

Paral·lelament es pretén potenciar el transport públic i en bicicleta per tal de garantir mobilitat i reduir les emissions de gasos contaminants.

La mesura sembla ser que serà aplicada a més ciutats, entre elles Barcelona, en els propers anys. Esperem que amb el temps s’expandeixi a tot arreu i per fi aconseguim millorar la qualitat de l’aire de les nostres ciutats i pobles.

Continua la lectura de Vehicles A, B, C…… i contaminació.

Manual sobre contaminació per incrèduls

Dia si i dia també, se’ns anuncien al telenotícies mesures restrictives per evitar la contaminació, com és el cas d’avui a la ciutat de Madrid. Però encara hi ha persones que qüestionen la presència dels contaminants, que afecten a la nostra salut cada vegada d’una manera més alarmant.

Un dels primers temes de l’assignatura de química a 2n d’ESO és definir que és matèria. Qualsevol cosa que es pugui veure i tocar està clar que ho és. De vegades a algun alumne llest se li escapa el riure pensant la simplicitat de la pregunta. La primera vegada que es pregunta si l’aire és matèria solen haver opinions diverses, la meitat aproximadament pensa que si i l’altra meitat que no. I és que l’ésser humà està fet per guiar-se pels seus sentits, com pot ser matèria alguna cosa que no podem veure?

–Una cosa semblant passa quan intentem explicar la mecànica quàntica partint de la base que les partícules estan en tots els llocs alhora, no en un lloc concret.–

Aquest article publicat a www.vozpopuli és simplement  una petita classe de química que demostra mitjançant petits experiments  la presencia de l’aire al nostre voltant i com identifiquem la contaminació centrada en la presència de diòxid de nitrogen.

http://www.vozpopuli.com/next/Manual-contaminacion-incredulos_0_989301182.html

“¿Dónde está la contaminación, que no la veo?”, preguntaba el protagonista de un vídeo que se hizo viral hace unas semanas durante las restricciones de tráfico impuestas por el ayuntamiento de Manuela Carmena. Al hombre le parecían poco evidentes los niveles de contaminación en Madrid porque al mirar a su alrededor veía el aire aparentemente limpio y no apreciaba ni rastro de la nube que amenaza la salud de los ciudadanos cuando se estanca sobre la ciudad.

Pero lo que le faltaba al protagonista del vídeo era un poco de perspectiva. Basta alejarse del núcleo urbano para observar la nube anaranjada sobre la ciudad. También le faltaba algo de información. El dióxido de nitrógeno es bien visible, hasta el punto de que es el gas responsable de la coloración rojiza que vemos en los hongos de las explosiones nucleares, por poner un ejemplo nada tranquilizador. Un experimento típico para generar NO2 consiste en verter un poco de ácido nítrico sobre una moneda de cobre: el resultado es una pequeña nube de gas marrón que, al ser más pesado que aire, se va al fondo del recipiente, lo mismo que la nube que se cierne periódicamente la cabeza de los madrileños.

El NO2 se genera a partir de dos elementos tan aparentemente inocuos como el oxígeno y el nitrógeno

Pero el gas que amenaza la salud de los ciudadanos no se forma de una reacción tan sofisticada como la del experimento ni por una explosión nuclear. En realidad se genera a partir de dos elementos tan aparentemente inocuos como el oxígeno y el nitrógeno, que forman el aire que respiramos. Ambos se encuentran en la atmósfera en parejas, en forma de O2 y N2. El primero es más reactivo (conocemos sus propiedades corrosivas), pero el nitrógeno, que ocupa hasta un 78% del aire, se encuentra en parejas de dos átomos unidos por un triple enlace muy estable y muy difícil de romper. Entonces, ¿qué proceso tiene lugar para que se rompan unas moléculas tan estables y que el aire que respiramos se convierta en veneno?

La formación de dióxido de nitrógeno ocurre de manera natural en las altas capas de la atmósfera, en las erupciones volcánicas y durante las tormentas, cuando el aumento extremo de temperatura por el relámpago separa las moléculas para formar NO y al enfriarse se une un nuevo átomo de oxígeno creando NO2. Pero los humanos tenemos otra forma de generar dióxido de nitrógeno gracias a los motores y calderas donde la temperatura supera los 2.000 grados. Es aquí donde los motores diésel tienen un papel fundamental y se han convertido en un problema inesperado para la salud de la población.

¿Qué ocurre para que el aire que respiramos se convierta en veneno?

“En un motor diésel la mezcla de gases se comprime a muy alta presión y ahí se provoca la reacción química, ya que se alcanzan temperaturas altísimas que nunca se alcanzan en un motor de gasolina”, explica el divulgador e investigador del CSIC Bernardo Herradón. Este proceso se produce de manera continua en millones de motores y, aunque la cantidad de dióxido de nitrógeno que produce cada coche es pequeña, basta para generar un problema cuando el viento no sopla o no hay precipitaciones y el gas se estanca sobre la ciudad. “De cada millón de moléculas se transforma una“, explica Herradón. “Cuando hablamos de contaminación de NO2 hablamos de partes por millón, pero ese poco basta para generar problemas”.

Lo que tenemos después de este proceso de combustión a alta presión y temperatura es una nueva molécula que, a diferencia de sus apacibles ‘progenitores’, es una auténtica pendenciera. “En química, cuando convertimos A en B son sustancias distintas y pueden tener comportamientos muy diferentes”, explica Herradón. “Cuando uno pinta la molécula del NO2 se da cuenta inmediatamente de que es un veneno”, prosigue. Su forma de triángulo y su disposición indican que se trata de una molécula reactiva. Su estructura molecular, con un electrón desapareado, es la razón por la que se combina con otras sustancias, bien como oxidante o bien como reductor. Su capacidad de reaccionar es tal, que si bajas la temperatura pasa de ser un gas a convertirse en otra sustancia, un líquido incoloro. Las moléculas han interaccionado entre ellas y se ha formado tetraóxido de dinitrógeno (N204), un compuesto que la NASA utilizó en los cohetes Titán.

El dióxido de nitrógeno cambia con la temperatura
El dióxido de nitrógeno cambia con la temperatura Eframgoldberg (Wikimedia Commons)

Su nueva capacidad de combinarse es lo que lo convierte en una molécula tan dañina para nuestra salud. “Desde el punto de vista del comportamiento químico se trata de un gas tóxico, porque genera radicales libres“. Cuando entra en contacto con las vías respiratorias puede inflamar el revestimiento de los pulmones y provocar infecciones como bronquitis. Las pruebas de su toxicidad las tenemos desde hace años. Un fallo durante el proyecto Apolo-Soyuz en 1975 provocó que entraran grandes cantidades de NO2 en la nave y casi acaba con la tripulación. También se han producido consecuencias letales en los silos de cereal, donde los nitratos del cultivo han derivado en dióxido de nitrógeno y provocado neumonías fatales en muchos agricultores.

“Cuando uno pinta la molécula del NO2 se da cuenta inmediatamente de que es un veneno”

“Estas moléculas son especies oxidantes que provocan lo mismo que sucede cuando quemas un trozo de carbón”, explica Herradón. “Aceleran los procesos oxidativos y dentro de nuestro organismo degradan y contribuyen al envejecimiento de nuestras células, modifican procesos metabólicos importantes y al final lo que provoca es una enfermedad”. Pero el dióxido de nitrógeno no es solo perjudicial por lo que causa directamente, sino porque multiplica el efecto de todas las otras sustancias contaminantes de la polución y que se combinan para generar esa nube negra y marrón sobre la ciudad. “También promueve la transformación de óxidos de azufre a ácido sulfúrico”, explica el investigador del CSIC. “Puede reaccionar para crear ácido nítrico, contribuyendo a la lluvia ácida, y contribuye a la generación de ozono troposférico“.

En estas circunstancias, el dióxido de nitrógeno se sitúa en medio de una cascada de reacciones que generan lo que se conoce como esmog fotoquímico y que ha obligado a las autoridades de toda Europa a tomar medidas para salvaguardar la salud de la población. En los años 90 se promovió el uso del combustible diésel como el más ecológico, pues se suponía que un menor consumo conllevaría menores índices de contaminación, pero el NO2 se reveló como el coste oculto de aquella apuesta no demasiado reflexionada. Con la proliferación de los vehículos diésel, cada vez que hay un periodo prolongado de tiempo seco y soleado las ciudades se convierten en una trampa irrespirable. La inversión térmica hace que una capa de aire caliente atrape el aire más frío y denso y el aire se convierta en un veneno.

Garoña i Retortillo

En un excel·lent article (veure http://www.eis.uva.es/energiasostenible/?p=3367&utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=central-nuclear-de-garona-y-mineria-de-uranio-en-retortillo-dos-caras-de-la-misma-moneda) , Iñigo Capellán (del grup de Dinàmica de Sistemes de la Universitat de Valladolid) ens explica que és el que uneix la central nuclear de Garoña i la prevista mineria d’Urani a la localitat de Retortillo.

Sabem que el lobby nuclear nacional i internacional pressionarà per tal que Garoña continui amb la seva activitat (sobretot perquè si ho aconsegueixen significaran grans guanys per les empreses propietàries (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/01/09/garona-punta-de-llanca-de-lenergia-nuclear/)) i perquè autoritzin el projecte miner de Urani més gran de Europa a Retortillo (província de Salamanca).

També sabem que la energia nuclear té una TRE baixa, que la mineria del urani és altament contaminant, que el urani com a recurs es troba prop del seu particular pic, que depenem de l’urani que s’extreu a altres països, que els residus nuclears són una hipoteca enverinada per a les futures generacions, que pel general les empreses propietàries de les centrals nuclears socialitzen les pèrdues i privatitzen els guanys (recordem aquí el cas de Fukushima i General Electric), i sobretot que a Espanya sobren centrals elèctriques ja que hi ha un parc elèctric sobredimensionat. Amb tot això, perquè es segueix apostant per la energia nuclear (si fins i tot l’agència internacional preveu un creixement insignificant de l’energia nuclear a nivell mundial d’aquí al 2030)? La resposta és obvia: Per a que guanyin uns pocs i paguem uns molts. Continua la lectura de Garoña i Retortillo

La cultura ecològica dels espanyols és mitja-baixa

Segons es desprèn d’un estudi realitzat per la Fundació Endesa i la Fundació Europea Societat i Educació, la conservació mediambiental es situa en el tercer lloc de les preocupacions a llarg termini dels espanyols. Ho podem llegir en un article aparegut al diari Público (veure http://www.publico.es/espana/ecobarometro-revela-cultura-ecologica-espanoles.html).

En el mateix estudi un 54% dels estudiants fins als 16 anys considera que el tema del mediambient i la energia es tracta insuficientment a l’escola. La major preocupació en general té a veure amb la contaminació. Curiosament es troba a faltar la opinió respecte al canvi climàtic i al paper que cadascú tenim – amb els nostres comportaments – en ell.

Els investigadors acaben remarcant la importància de la educació escolar per tal de millorar la consciència ecològica des de petits. Ja hem comentat en altres ocasions que cal un profund canvi en els nostres hàbits, valors, actituds, normes i creences més que en coneixements (que també). Esperem que al llarg dels propers anys la situació millori….. Una iniciativa que treballa en aquesta direcció és la de les Escoles Verdes, tot i que cal aprofundir en els seus objectius. Continua la lectura de La cultura ecològica dels espanyols és mitja-baixa

El Lindà deixa de ser indestructible

Ja hem comentat en altres posts (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/11/30/cas-lindano-la-historia-interminable/), la contaminació existent en la península Ibèrica per el Lindà. Aquesta substància utilitzada com a insecticida generava durant la seva producció el HCH (hexaclorociclohexà) que constitueix un dels principals problemes ambientals a Europa. Fins ara era resistent a qualsevol procés per degradar-lo per la qual cosa es pensava que era indestructible. Donat que les fàbriques de Lindà requerien aigua per a la seva fabricació, la majoria estaven situades al costat de rius i d’aqüífers. Resultat: aigües superficials i subterrànies contaminades durant anys i anys i uns costos de tractament molt elevats que havien i han de pagar les administracions públiques ( o sigui tots nosaltres…per una acció d’una empresa privada!).

Ara, un experiment dut a terme al Pirineu d’Osca – en un aqüífer de Sabiñànigo ( una de les localitats més contaminades; recordem que a Espanya n’hi ha 8 i 26 a Europa) – ha provat un nou mètode amb un cert exit. El mètode emprat, anomenat ISCO, aconsegueix oxidar el compost fins donar CO2, aigua i altres elements de degradació de baixa potència. Amb aquesta tècnica, de moment reeixida, esperen poder acabar amb la gran contaminació produïda per el HCH. Ara cal “tant sols” passar de la petita a la gran escala…..tant sols! Continua la lectura de El Lindà deixa de ser indestructible