Arxiu d'etiquetes: astrofisica

Viatge al centre del Sistema Solar: la missió de la NASA per “tocar el Sol”

L’agència espacial nord-americana llança una missió per explorar la activitat de la nostra estrella. L’objectiu d’aquest ambiciós projecte és conèixer com les variacions de l’astre afecten la Terra. La sonda, que s’estrena dissabte, intentarà resoldre misteris perdurables sobre el sol.La tornarà a fer història amb el llançament -demà- de la sonda solar Parker. La protecció tèrmica permetrà que s’acosti al Sol més que cap altre aparell, en una missió que té una durada de set anys.

https://www.elperiodico.com/es/ciencia/20180810/mision-nasa-sol-solar-parker-dia-hora-lanzamiento-6983015

La humanidad está un paso más cerca de “tocar el Sol”. Este sábado 11 de agosto la agencia espacial estadounidense lanza su misión ‘Parker Solar Probe’, una sonda de aproximadamente el tamaño de un coche pequeño que viajará hasta el centro del Sistema Solar para desentrañar los misterios de nuestra estrella. Se calcula que la nave alcanzará el astro alrededor del día 5 de noviembre de este mismo año, fecha indicada como su primera gran aproximación al Sol. De ahí en adelante, la sonda solar  ‘Parker’ orbitará alrededor de este unas 24 veces recogiendo gran cantidad de datos sobre el astro. Una tarea que, según apuntan las previsiones, finalizará sobre el año 2025.

Según los expertos, el despegue de mañana supondrá un antes y un después para la historia de la exploración espacial. Un punto de inflexión en el tipo de misiones que se han realizado hasta el momento. “Se trata de un evento histórico, un hito tecnológico, un proyecto que nos ayudará a resolver preguntas que llevan muchas décadas en el aire”, explica C. Alex Young, investigador del Goddard Space Flight Center a través de una retransmisión en directo de NASA TV. Según apuntan los responsables del proyecto, el éxito de esta misión supondrá superar una barrera científica y tecnológica.

Continua la lectura de Viatge al centre del Sistema Solar: la missió de la NASA per “tocar el Sol”

La lluna nova, el teló de fons ideal per a les perseides

Narra la mitologia grega que una vegada, el rei de la ciutat d’Argos, de nom Acrisi, va escoltar de la boca d’un oracle que moriria assassinat a mans del seu propi nét. Expliquen també els escrits que aquest rei, qui tenia una única filla anomenada Dànae, temorós de les paraules dels déus arribades a les orelles, i per intentar evitar la seva fatal destinació, va ordenar tancar a aquesta en una torre de bronze perquè mai tingués contacte amb home algun. No obstant això, són les divinitats gregues què disposen i els mortals que pateixen els seus capricis. I així, no era voluntat de de Zeus que Acrisi escapés del destí que per a ell, els déus havien reservat. Va ser d’aquesta manera que el déu de déus, qui per Danae sentia una especial predilecció, va decidir visitar-la una nit en forma de pluja d’or. D’aquella visita furtiva naixeria un nen que amb el temps es convertiria en un heroi. Aquell nen, del qual Ovidi va relatar la seva història, es va dir Perseu.

L’epopeia de Perseu, transcorre entre adversitats, batalles i éssers mitològics. Entre les seves moltes gestes, Perseu va derrotar a reis o acabar amb el tità Atlas convertint-lo en la cadena muntanyosa que porta el seu nom. També salvaria a qui es convertiria en la seva esposa, Andròmeda -filla de Cassiopea i Cefeo-, de la mort a la gola d’un monstre marí o derrotaria a la Medusa, un ésser femení amb cabell de serps que convertia en pedra a tot aquell que la mirava. Aquesta última gesta li va valer a Perseu el favor de la deessa Atenea, la qual, des d’aquell moment es va convertir en la seva protectora, i la qual, com a recompensa al final de la seva vida va convertir a Perseu, la seva dona Andromeda, així com als seus pares Cefeu i Cassiopea en constel·lacions.

No obstant això, un altre dels motius que fan tan especial a la constel·lació de Perseu és l’espectacle que entre els mesos de juliol i agost té lloc cada any a l’horitzó. Parlem de la pluja d’estrella de les Perseides, o Llàgrimes de Sant Llorenç, les quals reben el seu nom per -el que es coneix en termes astronómicos- tenir el seu radiant en la constel·lació de Perseu, és a dir, el punt del qual semblen partir dels meteors.

Un any més les llàgrimes de Sant Llorenç regaran els nostres cels. Això és el que has de saber per no perdre’t l’espectacle.

https://www.eitb.eus/es/noticias/sociedad/detalle/5767162/perseidas-2018-lagrimas-san-lorenzo-12-al-13-agosto-ver/

Las perseidas o ‘Lágrimas de San Lorenzo’ de 2018 se producirán en las mejores condiciones posibles ya que el 11 de agosto será la luna nueva, lo que dejará un cielo completamente oscuro para disfrutar mejor del espectáculo.

La lluvia de meteoros de las Perseidas se produce todos los años, en torno al 12 de agosto. Esa noche suele ser el momento en que se produce con mayor frecuencia,  unos 200 meteoros por hora. Continua la lectura de La lluna nova, el teló de fons ideal per a les perseides

Com, quan i on es podrà veure avui l’eclipsi de Lluna més llarg del segle

Avui serà  una nit màgica.Serà l’eclipsi de lluna més llarg del segle XXI, la fase de totalitat durarà un hora i 42 minuts. Es preveu la presència d’alguns núvols poc rellevants.

El sol marxarà a les 21.14 hores. Serà el moment d’alçar la vista cap a l’est sud-est, mirant a mar. La Lluna sobreeixirà per l’horitzó a les 21.06 hores i ja la veurem gairebé tapada del tot per l’obra que projectarà la Terra. La Lluna, totalment tapada per l’ombra, serà una realitat a les 21.30 h i es mantindrà així durant gairebé una hora i 45 minuts.

A partir de les 23.13 h tornarem a veure un petit fil de llum a la Lluna, situada cada vegada més alçada i més al sud i podrem gaudir de la resta de les fases de l’eclipsi fins a la 1.28 h, moment en què es donarà per finalitzat l’eclipsi total de lluna a Barcelona.

https://www.naciodigital.cat/lleida/noticia/30203/quan/es/podra/veure/avui/eclipsi/lluna/llarg/segle

Aquest divendres 27 de juliol al vespre es podrà veure un eclipsi total de Lluna a Catalunya, que coincidirà amb la Lluna plena. No és un eclipsi qualsevol, ja que serà el més llarg que s’hagi pogut contemplar en tot el que portem de segle XXI. A continuació us expliquem algunes claus per poder seguir l’eclipsi. Continua la lectura de Com, quan i on es podrà veure avui l’eclipsi de Lluna més llarg del segle

Einstein derrota a Newton en el forat negre del centre de la Via Làctia

La llum d’una estrella que ha passat al costat del gran forat negre del centre de la nostra galàxia, la Via Làctia, s’ha distorsionat tal com prediu la teoria de la Relativitat d’Einstein i de manera diferent a com predeia la teoria gravitatòria de Newton. En tractar-se d’una òrbita el·líptica allargada, l’estrella s’accelera quan s’acosta al forat negre i es desaccelera quan s’allunya, de manera similar a com fan els cometes en el sistema solar quan s’acosten i s’allunyen del sol.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20180726/451113387136/relatividad-einstein-agujero-negro-via-lactea.html

La luz de una estrella que ha pasado junto al gran agujero negro del centro de nuestra galaxia, la Vía Láctea, se ha distorsionado tal como predice la teoría de la Relatividad de Einstein y de manera diferente a como predecía la teoría gravitatoria de Newton. Con este descubrimiento, anunciada hoy por el Observatorio Austral Europeo (ESO), la teoría de la relatividad ha demostrado por primera vez su validez en las condiciones de gravedad extrema de un agujero negro supermasivo.

Las observaciones se han realizado con el telescopio VLT –iniciales en inglés de Telescopio Muy Grande- que el ESO tiene en Cerro Paranal, a 2.635 metros de altitud en el norte de Chile. Los astrofísicos han seguido el movimiento de la estrella S2 en el momento de máxima aproximación al agujero negro, que ha tenido lugar en mayo de 2018.

La estrella se ha acelerado a una velocidad de 25 millones de kilómetros por hora –o casi un 3% de la velocidad de la luz- al acercarse a 20.000 millones de kilómetros del agujero negro. Con una masa de cuatro millones de soles, el agujero negro crea a su alrededor el campo gravitatorio más intenso de la galaxia. Continua la lectura de Einstein derrota a Newton en el forat negre del centre de la Via Làctia

Descoberta aigua líquida a Mart (vídeo)

Tant el llac del pol sud com els que hi pugui haver en altres latituds de Mart podrien albergar formes de vida, de la mateixa manera que les hi ha a la Terra en la foscor del llac Vostok, enterrat sota 4.000 metres de gel a l’Antàrtida. Publicat a la revista Science.

https://www.lavanguardia.com/ciencia/20180725/451099042023/lago-agua-liquida-marte.html?utm_source=webpush&utm_medium=notification&utm_campaign=ultima_hora,vida_y_ciencia&utm_content=descubierta_agua_liquida_en_marte&utm_term=20180725

Marte tiene un gran lago de agua salada en su polo sur bajo una capa de un kilómetro y medio de hielo, según demuestran las observaciones de la nave Mars Express de la Agencia Espacial Europea (ESA). El descubrimiento, publicado online en la revista Science , aporta la primera prueba de que Marte contiene agua líquida en la actualidad y sugiere que podría haber lagos subterráneos similares en otras regiones del planeta.

Tanto el lago del polo sur como los que pueda haber en otras latitudes de Marte podrían albergar formas de vida, al igual que las hay en la Tierra en la oscuridad del lago Vostok, enterrado bajo 4.000 metros de hielo en la Antártida.

“Por supuesto, este descubrimiento abre nuevas posibilidades para la búsqueda de microorganismos extremófilos en el entorno marciano”, declara por correo electrónico Elena Pettinelli, coautora de la investigación, de la Universidad de Roma Tres (Italia). Más allá de la búsqueda de vida, la presencia de agua líquida en la actualidad aporta información valiosa para reconstruir la historia del clima y de la geología de Marte. Continua la lectura de Descoberta aigua líquida a Mart (vídeo)

Júpiter té 11 llunes noves i una “bestiola estranya” en la seva òrbita

Anem avançant a poc a poc en el coneixement del nostre univers. 11 satèl·lits nous per Júpiter. Una que gira en sentit contrari a totes les altres. Ara ens faltaria saber perquè. Per als científics, aclarir “les complexes influències” que van donar forma a la història orbital d’una lluna pot oferir dades sobre els primers anys del nostre Sistema Solar.

https://www.elperiodico.com/es/ciencia/20180717/jupiter-12-lunas-nuevas-bicho-raro-6948308 Continua la lectura de Júpiter té 11 llunes noves i una “bestiola estranya” en la seva òrbita

Un neutrí que va colpejar l’Antàrtida va ser rastrejat fins a una galàxia a 3.700 milions d’anys llum de distància

Els neutrins són partícules extraordinàries. Tan lleugeres que una vegada es va pensar que no tenien massa, surten contínuament del sol en grans quantitats. La major part del temps passen a través d’objectes en el seu camí: al voltant de 100.000 milions passen desapercebuts a través de l’àrea de la punta d’un dit cada segon. Les col·lisions amb altres partícules com la detectada a l’Antàrtida són molt rares.

https://www.pressdigital.es/texto-diario/mostrar/1135329/neutrino-golpeo-antartida-rastreado-hasta-galaxia-3700-millones-anos-luz-distancia?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=Newsletter%20www.pressdigital.es

Una misteriosa partícula fantasma que se estrelló contra la Tierra e iluminó sensores enterrados profundamente bajo el polo sur ha sido rastreada hasta unagalaxia distante que alberga un enorme agujero negro giratorio.

Los astrónomos detectaron el neutrino de alta energía, una especie de partícula subatómica, cuando se descargó en el sur del Océano Índico cerca de la costa de la Antártida y continuó hasta que golpeó un núcleo atómico en el hielo antártico, enviando más partículas volando. Continua la lectura de Un neutrí que va colpejar l’Antàrtida va ser rastrejat fins a una galàxia a 3.700 milions d’anys llum de distància

Einstein tenia raó: tot cau a la mateixa velocitat sigui quin sigui el seu pes

Confirmat el principi que tots els cossos que es trobin en un mateix camp gravitatori tenen la mateixa acceleració.  Einstein tenia raó: tot cau a la mateixa velocitat sigui quin sigui el seu pes. És un principi fonamental de la teoria de la relativitat general d’Einstein.

Què cau més de pressa: un martell o una ploma? La inèrcia de les nostres percepcions fa pensar que el primer. Però en realitat, tots els cossos, per molt diferents que siguin les seves masses, cauen amb la mateixa velocitat.

És el que s’anomena principi d’equivalència i està en els fonaments de la teoria general de la relativitat d’Albert Einstein. S’ha confirmat diverses vegades, però ara s’ha fet utilitzant objectes molt llunyans i complexos: un estel de neutrons i un estel nan blanc.

Aristòtil sostenia que els objectes més pesants cauen a més velocitat. Galileu el va contradir i va llençar des de la torre de Pisa dues bales de canó de mides diferents, que van arribar a terra en el mateix moment. Era l’evidència de l’experiment contra el principi d’autoritat.

La demostració va sortir dels límits de la Terra el 1971, quan l’astronauta David Scott va deixar caure un martell i una ploma a la superfície de la Lluna. L’absència d’atmosfera eliminava el fregament i feia que tots dos caiguessin exactament a la mateixa velocitat. A més, la menor gravetat en el nostre satèl·lit ho feia més visible perquè l’acceleració de la caiguda era menor.

Vídeo de Bruno van Wayenburg.

Experiment rere experiment, el principi d’equivalència s’ha anat confirmant. Però l’última ha estat la més espectacular: un equip amb investigadors d’Austràlia, Canadà, Estats Units i Holanda, encapçalat per Anne Archibald, de la Universitat d’Amsterdam, han utilitzat uns objectes que es troben a més de quatre mil anys llum de la Terra. Descriuen el seu mètode a la revista “Nature”.

La clau és un sistema de tres estels: un estel de neutrons i un estel nan blanc, que orbiten junts al voltant d’un altre estel nan blanc. Dit d’una altra manera, els dos primers es troben sota l’atracció gravitatòria del tercer. Els astrofísics van plantejar que si tots dos no queien cap a l’estel central a la mateixa velocitat, s’observarien petites deformacions en les òrbites.

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20180704/45651742056/test-teoria-relatividad-einstein-gravedad-principio-equivalencia.html

La teoría de la relatividad general de Albert Einstein se ha sometido a la prueba más rigurosa hasta la fecha y la ha aprobado holgadamente. Una investigación internacional liderada por el Instituto de Astronomía Anton Pannekoek de la Universidad de Amsterdam (Holanda) ha demostrado que el principio de equivalencia, que sostiene que todos los cuerpos en un mismo campo gravitatorio caen con la misma aceleración, se cumple también en las condiciones de fuerte gravedad de un sistema formado por tres cadáveres de estrellas: un púlsar y dos enanas blancas. Los resultados se publican hoy en la revista Nature .

El principio de equivalencia es la base de la teoría de la relatividad general de Einstein, que propone que la gravedad no es una fuerza que actúa sobre cada objeto de forma independiente, sino una deformación del propio tejido del espacio-tiempo.

El test ha utilizado un exótico sistema estelar triple, formado por un púlsar y dos enanas blancas, que son el resultado de la muerte de estrellas

En realidad, el principio de equivalencia se conoce desde hace siglos. Galileo Galilei ya lo puso a prueba tirando esferas de distintas masas desde lo alto de la torre de Pisa, en Italia, según algunas versiones de la historia. Y, ya que todas las esferas se hallaban bajo la influencia del mismo campo gravitatorio, el de la Tierra, todas tardaron el mismo tiempo en llegar al suelo.

En 1971, el principio superó otro test en la Luna, cuando el astronauta David Scott, de la misión Apolo 15, dejó caer a la vez y desde la misma altura un martillo y una pluma de halcón sobre la superficie del satélite. En ausencia de aire, y por lo tanto de fricción, la aceleración de ambos cuerpos dependía exclusivamente de la gravedad lunar. Y, como se esperaba, la pluma y el martillo tocaron a la vez el suelo de la Luna.

El nuevo test del principio de equivalencia ha utilizado el exótico sistema triple ASR J0337+1715, a 4.200 años luz de la Tierra. En su centro habita un púlsar: un tipo de estrella de neutrones –los objetos más densos del Universo– que emite un rayo de ondas de radio mientras rota. El resultado es una especie de faro estelar que ilumina la Tierra periódicamente, con una regularidad matemática. Pero si el púlsar se mueve, por culpa de la influencia gravitatoria de otros astros, la regularidad se altera. Los astrónomos son capaces de medir el movimiento del púlsar y de los cuerpos que rotan con él a través de estas irregularidades.

En torno a este púlsar gira una enana blanca, que es el núcleo que queda tras la muerte de estrellas como el sol. Es ocho veces menos masiva y completa una órbita alrededor del púlsar cada día y medio. El tercer componente del sistema triple es otra enana blanca, con el doble de masa, que gira alrededor del sistema interior en una órbita mucho más amplia, de 327 días.

No conocemos ningún otro como este. Eso lo hace un laboratorio único para poner a prueba las teorías de Einstein”

RYAN LYNCH

Coautor de la investigación

“Es un sistema estelar singular”, declara Ryan Lynch, coautor del estudio e investigador del Observatorio de Green Bank (Estados Unidos), en un comunicado difundido por esta institución. “No conocemos ningún otro como este. Eso lo hace un laboratorio único para poner a prueba las teorías de Einstein”, remarca.

Lo que hace a este sistema idóneo para el test es que el púlsar es tan denso que ejerce una influencia gravitatoria incluso sobre sí mismo. Según teorías alternativas sobre la gravedad, esta clase de objetos no cumplen el principio de equivalencia. En cambio, según la teoría de la relatividad general de Einstein, su comportamiento bajo un campo gravitatorio externo no debe ser distinto que el de cualquier otro cuerpo, desde una pluma a una estrella.

Los astrónomos liderados desde el Instituto de Astronomía Anton Pannekoek han observado el púlsar durante seis años. Así han podido determinar su aceleración y la de su compañera enana blanca, la más interna, respecto a la enana blanca externa. Según la teoría de la relatividad general, ambas aceleraciones debían ser iguales, ya que se encuentran en el mismo campo gravitatorio, el de la enana blanca externa. Otras teorías, por el contrario, predecían que serían diferentes.

En línea con la predicción de la teoría general de la relatividad con el principio de equivalencia, el análisis no ha detectado diferencias en las aceleraciones de ambos cuerpos. “Y si ha una diferencia, es menor de tres partes entre un millón”, afirma Nina Gusinskaia, investigadora de la Universidad de Amsterdam y coautora del artículo, en el comunicado del Observatorio de Green Bank.

Así pues, la relatividad general ha pasado el test más riguroso –diez veces más que el anterior– hasta la fecha, mientras otras teorías alternativas, como algunas versiones de la teoría de cuerdas, han quedado prácticamente descartadas. Einstein, una vez más, tenía razón.

http://www.ccma.cat/324/einstein-novament-confirmat-tot-cau-a-la-mateixa-velocitat-sigui-quin-sigui-el-seu-pes/noticia/2864884/

Captada la primera imatge d’un planeta acabat de néixer

Els astrònoms detecten un punt brillant a uns 3.000 milions de quilòmetres de l’estrella central. Una dada més per poder avançar en les explicacions teòriques sobre el fenomen de la formació planetària en l’espai.

https://www.ara.cat/societat/Astronoms-capten-primera-imatge-planeta-acabat-neixer-fora-sistema-solar_0_2043995781.html Continua la lectura de Captada la primera imatge d’un planeta acabat de néixer

Einstein tenia raó (una altra vegada): un test extragalàctic confirma la relativitat general

El 1915 el físic Albert Einstein va proposar la seva teoria general de la relativitat per explicar com funciona la gravetat. Des de llavors, la teoria ha passat una sèrie de proves d’alta precisió dins del sistema solar, però no hi havia hagut validació precisa en grans escales astronòmiques.

Se sap des de 1929 que l’univers s’està expandint, però el 1998 dos equips d’astrònoms van demostrar que l’univers s’està expandint actualment fins i tot més ràpid que en el passat. Provar les propietats de la gravetat a llarga distància és important per a validar el nostre model cosmològic.

Un equip internacional d’astrònoms ha realitzat la prova de gravetat més precisa fora del nostre propi sistema solar. La combinació de dades preses amb el Telescopi Espacial Hubble de la NASA i el Very Large Telescope de l’Observatori Europeu Austral (ESO), els seus resultats mostren que la gravetat en aquesta galàxia es comporta com ho va predir la teoria general de la relativitat d’Albert Einstein, confirmant la validesa de la teoria a escala galàctica.

https://www.elperiodico.com/es/ciencia/20180621/teoria-de-la-relatividad-general-einstein-escala-extragalactica-6889875

“Es muy satisfactorio poder utilizar los mejores telescopios del mundo para desafiar a Einstein y acabar descubriendo que estaba en lo correcto”. Con esta contundente afirmación, el Dr. Thomas Collett del Instituto de Cosmología y Gravitación de la Universidad de Portsmouth presenta los resultados de un nuevo estudio en el que, por primera vez, la teoría de la relatividad general de Einstein ha demostrado ser válida a escalas extragalácticas. Continua la lectura de Einstein tenia raó (una altra vegada): un test extragalàctic confirma la relativitat general