Arxiu d'etiquetes: aigua

I el pitjor no és la calor…..sinó la sequera que ve.

Aquests dos darrers dies he posat dos posts sobre l’increment d’ozó degut a la acció de la intensa radiació solar sobre els gasos emesos pels vehicles de transport. I amb ser un problema important, n’hi ha un altre que ho és molt més: La sequera. Especialment a Espanya. Sequera en aquest cas que anirà a més amb el canvi climàtic i que ja s’està manifestant de manera molt visible a les terres de la península Ibèrica.

Com podem llegir en un interessant article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/zonacritica/peor-calor-sequia_6_655194498.html), els números són prou clars: la mitja dels pantans a Espanya és de un 55 % de la seva capacitat. L’any passat en aquestes mateixes dates estaven a un 72 % de la seva capacitat. I el problema és que no s’albira un estiu amb grans precipitacions sinó més aviat les normals que són escadusseres. Amb aquestes dades, cal preocupar-se? Doncs si ja que és l’època de l’any on l’agricultura (que consumeix 2/3 de l’aigua total del país) requereix més aigua i on el TURISME ve en massa. I recordem que el consum d’aigua d’un turista no és el mateix que el d’un habitant del país, i que venen uns 60 milions de turistes (és a dir, dupliquem la població existent al país). I a banda de preocupar-nos podem fer alguna cosa? Doncs si, recordar que cal gastar l’aigua necessària i no malbaratar-la. Una família de 4 persones, i o dic per pròpia experiència, pot passar amb 100-125 l / habitant dia (comptant amb rentat de roba i dutxes). Lluny doncs dels 700 l / habitant dia dels USA o dels 300 l/ Hab dia d’alguns països europeus….

A Catalunya, però, l’estat dels embassaments en l’actualitat  no és tant crític (veure  https://aca-web.gencat.cat/aca/documents/informesdwh/dades_embassaments_ca.pdf). Tot i això també cal aplicar la mateixa política, gastar el necessari i imprescindible (com en tot). Continua la lectura de I el pitjor no és la calor…..sinó la sequera que ve.

La seguretat alimentària i el canvi climàtic

Els canvis que el clima experimenta a causa de les accions antropogèniques no són fàcilment reversibles, de manera que les mesures per contrarestar-ne els efectes, davant l’imparable creixement de la població del planeta, han d’apuntar a assegurar la seguretat alimentària. Cal una gestió sostenible del sòl, la terra, l’aigua, els nutrients i les plagues i l’ús més extens de fertilitzants orgànics.

http://www.ecoticias.com/agricultura-ecologica/137271/La-seguridad-alimentaria-y-el-cambio-climatico

Degradación y restauración de los suelos. Según un nuevo estudio publicado en Soil Science, la tierra, los suelos sanos, el agua y los recursos fitogenéticos son insumos claves en la producción de alimentos y su creciente escasez en muchas partes del mundo, hace que sea imperativo usarlos y administrarlos de manera sostenible. Aumentar los rendimientos de las tierras agrícolas existentes, incluida la restauración de las tierras degradadas, mediante prácticas agrícolas sostenibles, también evitaría la tendencia a despejar los bosques para continuar con la producción agrícola del tipo industrial.   Continua la lectura de La seguretat alimentària i el canvi climàtic

Un decàleg per a una nova economia de l’aigua

Aquest és el petit diccionari que emmarca els debats del IV Fòrum de l’Economia de l’Aigua celebrat a Barcelona.

Perquè una sola mesura no és suficient, però la suma de totes les accions realitzades per cada un de nosaltres, i dels nostres governs, si que pot ajudar a que el recurs de l’aigua sigui gestionat el millor possible. Cal que tots prenguem bona nota …

http://www.lavanguardia.com/natural/20170406/421474866863/decalogo-economia-del-agua.html

La creciente escasez de recursos hídricos, unida a los nuevos retos sobre la gestión del agua (la necesidad de financiar todos sus costes, incluida la recuperación ecológica de los sistemas acuáticos, o la adaptación al cambio climático), obligan a los economistas a debatir sobre cómo manejar mejor este bien, básico para la economía y para las necesidades de bienestar ciudadano. Éste es el pequeño diccionario que enmarca los debates del IV Foro de la Economía del Agua celebrado en Barcelona. Continua la lectura de Un decàleg per a una nova economia de l’aigua

Les aus a Espanya estan amenaçades per les aigües residuals

Segons recorda SEO / BirLife, amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, a més del perjudici per a les arques públiques, l’impacte negatiu d’aquest problema afecta també la salut humana i al medi ambient.

Entre les situacions més greus, l’ONG subratlla la “gravetat del problema” en aquells aiguamolls que podrien entrar en un punt de “no retorn” com són L’Albufera de València, el Delta de l’Ebre i Doñana i exigeix als responsables polítics accions concretes i urgents per a aquests tres espais que evitin una situació irreversible.

http://www.ecoticias.com/naturaleza/134072/Las-aves-en-Espana-estan-amenazadas-por-las-aguas-residuales Continua la lectura de Les aus a Espanya estan amenaçades per les aigües residuals

La ciutat sense aigua residual. Reflexions sobre un futur possible

Les espècies que sobreviuen són les que s’adapten millor a les condicions de l’ecosistema, és la selecció natural, i com a tal, nosaltres ens hem de saber adaptar. Segons el banc mundial, l’escassetat d’aigua provocada pel canvi climàtic reduiria en un 6% el PIB en alguns països el 2050. El Banc Mundial també adverteix que la menor disponibilitat d’aigua dolça i la competència que generen altres usos podrien portar a que la disponibilitat de l’aigua a les ciutats es redueixi en gairebé dos terços respecte a 2015. Veure (http://www.expansion.com/economia/2016/05/08/572f30fbe2704e4c318b4629.html)

Davant d’aquestes previsions, veure com minimitzar els usos de l’aigua, amb un plantejament “micro” i de reducció en origen, analitzant el flux de l’aigua en el domicili i les tecnologies disponibles, és un tema central d’estudi necessari per a tothom.

http://www.iagua.es/blogs/antonio-garcia-pastrana/ciudad-agua-residual-reflexiones-futuro-posible-0

Haciendo un símil con el título de la película “La ciudad sin ley”, por eso de dar un impacto al título del artículo, la idea que realmente he querido plasmar es el de una ciudad en la que no sea necesario depurar aguas, tal y como lo conocemos en estos momentos.

Según la RAE el “agua residual” es aquella que arrastra suciedad y detritus, y “residuo” es aquel material que queda como inservible después de haber realizado un trabajo u operación

Continua la lectura de La ciutat sense aigua residual. Reflexions sobre un futur possible

La ciutat amb més pèrdues d’aigua

Els models del canvi climàtic suggereixen que en el pròxim segle el nostre planeta s’escalfarà entre 1,4 i 5,8 graus centígrads, depenent dels nivells d’emissions de gas d’efecte hivernacle. Els canvis del clima afectaran tant a la qualitat com a la quantitat d’aigua disponible per als éssers humans i el medi ambient. Els fenòmens climàtics extrems, com les inundacions i les sequeres, és probable que augmentin en intensitat i freqüència. S’espera que el canvi climàtic afecti també la qualitat de l’aigua de diverses formes. Per tant hi ha una necessitat clara d’adaptar-se. La pèrdua i malbaratament d’aigua és un luxe que com a espècie no ens podem permetre.

L’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) va realitzar fa una enquesta a 48 ciutats sobre els usos, l’eficiència de la xarxa i la qualitat de l’aigua. Entre aquestes, destaquen Barcelona, Màlaga i Saragossa a Espanya, capitals europees com París, Amsterdam, Lisboa i Atenes,  i grans metròpolis com Hong Kong, Nova York i Rio de Janeiro. La principal conclusió va ser que, de mitjana, es perd un 20% del recurs, però aquesta xifra s’arriba a triplicar en moltes ciutats de Mèxic.  Tot plegat, massa aigua desaprofitada.

http://www.iagua.es/blogs/xavi-duran-ramirez/ciudad-mas-perdidas-agua Continua la lectura de La ciutat amb més pèrdues d’aigua

Hi ha aigua a la Terra a més profunditat del que es creia

Quan pensem que hem d’investigar fora del nostre planeta,  a la recerca d’astres i altres mons, altres estudis ens indiquen que a la Terra encara tenim molt per descobrir.

Mookherjee i Andreas Hermann, de la Universitat d’Edimburg, a Escòcia, estimen que a la Terra profunda –aproximadament a entre 400 i 600 quilòmetres en el mantell — l’aigua és emmagatzemada i transportada a través d’un polimorf d’alta pressió del mineral brucita. La brucita és un mineral d’hidròxid de magnesi

“No crèiem que l’aigua pogués emmagatzemar mitjançant minerals hidratats com la brucita, però ara que sabem que hi és, ens cal esbrinar quanta aigua podria emmagatzemar eficaçment dins d’ella”, afirma. Continua la lectura de Hi ha aigua a la Terra a més profunditat del que es creia

No tenim aigua per a tant turista

En un altre article penjat en aquest bloc ja vaig suggerir el concepte de la tassa de retorn turístic (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/08/07/la-tassa-de-retorn-turistic/). La idea seria quantificar tot el que els turistes ens aporten i totes les despeses que signifiquen. Ja vaig insinuar que la tassa probablement fos negativa, al menys pel que fa al medi ambient.

Ara, en un article publicat al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/zonacritica/agua-turista_6_554754536.html), podem llegar com no hi ha suficient aigua per tants turistes com venen.

La gent de la península, no tota, s’ha acostumat a uns consums d’aigua que oscil·len entre els 100 i 200 l per habitant i dia. Però els turistes no. El seu consum d’aigua esta per sobre, entre els 300-600 l/hab dia. En una zona geográfica com la península ibèrica on cada cop plu menys i les temperaturas i la evaporació pugen de valent, no cal ser cap geni per veure que aquesta situación és insostenible en el temps.

Per tant cal començar a adoptar mesures. Una podría ser l’abonament d’una taxa per l’excès de consum, tot i que els més rics poden acabar amb l’aigua sense que sigui un problema per les seves butxaques.

Com és evident el sector turístic es queixarà de la pèrdua de beneficis. Beneficis que son privats, mentre que l’aigua és pública. Aigua que paguem entre tots, mentre que els diners del turisme van a parar a poques mans. I aquí no val allò de la creació de llocs de treball per tractar de convencer de la necessitat de més turisme. En l’actualitat l’index de temporalitat en aquest sector és elevadíssim i, a més, els sous i les condicions laborals precàries. Per tant estem davant d’una mena de socialització de les pèrdues mediambientals i una privatització dels guanys. I aquí si que hauría d’intervenir l’estat per tal de garantir el bé comú. Però ja se sap que per al neoliberalisme la intervenció estatal es trucar a la porta del diable i es preferible que “el mercat” reguli la situació…. que va a ser que no.

I tant sols hem parlat del problema de l’aigua, deixant fora la gestió de residus, la quantitat total de CO2 de més que suposa aquesta arribada, la contaminació atmosférica produida en els desplaçaments d’aquests turistes i els seus vehicles, la contaminació acústica….etc. És una meravella poder tant sols comptar amb l’increment del PIB externalitzant i ignorant els costos mediambientals. Continua la lectura de No tenim aigua per a tant turista

Les algues vermelles que pigmentan la neu a l’Àrtic acceleren el seu desglaç

Els efectes del canvi climàtic són uns mecanismes que com a peces de dòmino desencadenen diversos efectes que acceleren el desglaç a Groenlàndia,

S’ha sabut des de fa força temps que el vermell d’aquestes algues que floreix en superfícies gelades enfosqueix la superfície que, al seu torn, condueix a un menor albedo i una major absorció de calor
Aquest fenomen de pigmentació de les algues només té lloc en els mesos càlids de l’any, quan coincideixen l’aparició de fines capes de gel fos i la calor de la llum solar és més potent

El paper de les algues vermelles que pigmenten la neu a la fusió de les glaceres de l’Àrtic ha estat subestimat , segons suggereix un estudi que serà publicat a ‘Nature Communications

http://www.ecoticias.com/naturaleza/116532/algas-rojas-pigmentan-nieve-%C3%81rtico-aceleran-deshielo

Nuestros resultados señalan que el efecto de este albedo es importante y tiene que ser considerado en futuros modelos climáticos”, ha apuntado Lutz.

El papel de las algas rojas que pigmentan la nieve en la fusión de los glaciares del Ártico ha sido fuertemente subestimado, según sugiere un estudio que será publicado en ‘Nature Communications’. Este trabajo indica que estas algas oscurecen la superficie de la nieve y el hielo y afectan directamente al “efecto albedo”, que mide los niveles de reflexión de la luz solar sobre la Tierra. Se ha sabido desde hace bastante tiempo que el rojo de estas algas que florece en superficies heladas oscurece la superficie que, a su vez, conduce a un menor albedo y una mayor absorción de calor. El nuevo estudio realizado por Stefanie Lutz, del Centro de Investigación Alemán de Geociencias, muestra una reducción del 13 por ciento del albedo en el transcurso de una temporada de fusión causada por las floraciones de algas nieve de pigmento rojo. “Nuestros resultados señalan que el efecto de este albedo es importante y tiene que ser considerado en futuros modelos climáticos”, ha apuntado Lutz. Este fenómeno de pigmentación de las algas solo tiene lugar en los meses cálidos del año, cuando coinciden la aparición de finas capas de hielo derretido y el calor de la luz solar es más potente. En el invierno, entran en una especie de periodo de hibernación. Para realizar el estudio, los investigadores analizaron, a través de un cribado de alto rendimiento, la biodiversidad de las algas y otras comunidades microbianas en muestras de 21 glaciares en el Ártico, desde Groenlandia al norte de Suecia, pasando por Islandia. Gracias a este amplio campo de trabajo, los investigadores afirman haber encontrado el mismo tipo de alga roja en toda la región del Ártico. “Se trata de la primera vez que los investigadores estudian el efecto a largo plazo de los microorganismos en el deshielo de nieve y hielo en el Ártico”, ha indicado la investigadora. A su juicio, resulta clave el enfoque interdisciplinario del proyecto, dado que “combina un análisis microbiológico y genético con las propiedades geoquímicas y minerológicas de las algas rojas, con los niveles de albedo en su hábitat”. El grupo de científicos continuará sus investigaciones en Groenlandia este verano, fecha para la que se esperan máximos históricos de deshielo por el aumento de las temperaturas.

L’aigua de la Lluna prové de xocs d’asteroides

El satèl·lit de la Terra es va formar fa 4500 milions d’anys aproximadament a partir de l’impacte d’un cos de la grandària de Mart contra el nostre planeta, segons publca la revista Nature Communications.  Un dels punts més interessants del treball és que confirma les idees que l’aigua de la Terra i de la Lluna sorgeixen majoritàriament de l’arribada d’asteroides hidratats, els que produeixen un tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Aquests van aportar grans quantitats d’aigua a la Lluna però també a la Terra

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20160531/402176453410/agua-luna-tierra-colisiones-asteroides.html

La mayoría del agua que contiene la Luna procede de asteroides que impactaron contra ella en las primeras etapas de su formación, hace entre 4500 y 4300 millones de años, según revela un nuevo estudio publicado en la revista Nature Communications.

En ese período  de la biografía del Sistema Solar éste no era el vecindario cósmico tranquilo que ahora conocemos, sino que estaba en plena formación y unos cuerpos impactaban contra otros de forma virulenta. Es así, a partir de esos choques y de los restos producidos por las colisiones, como se fueron formando los planetas y sus satélites.

También la Luna. Los astrónomos consideran que se creó a partir del choque de un planeta del tamaño de Marte, que se ha convenido en llamar Theia, contra la Tierra hace unos 4500 millones de años.

Como la Tierra, la Luna también se sabe que alberga agua, pero cómo llegó ese agua a nuestro satélite, cuándo, y hasta qué punto contribuyeron las colisiones de asteroides o cometas, o incluso de Theia, no se conocía con precisión.

De hecho, el análisis de rocas lunares traídas por las misiones Apolo de la NASA en los años 70 mostraba que los páramos lunares tienen una composición prácticamente idéntica a la del manto de la Tierra. Y eso a pesar de que se sabe que las composiciones de elementos de los distintos objetos del Sistema Solar son distintas, como si fueran una especie de huella dactilar única que permite identificarlos.

“La única pareja de objetos que tiene una composición de isótopos de oxígeno similar es la Tierra y la Luna. Y es la mayor demostración geoquímica de que la Luna se formó a partir de la colisión entre la Tierra y Theia, un embrión planetario de las dimensiones de Marte”, asegura Josep Maria Trigo, investigador principal del grupo Meteoritos, Cuerpos Menores y Ciencias Planetarias del Instituto de Ciencias del Espacio (IEEC-CSIC).

Ahora, un equipo internacional de investigadores ha arrojado luz sobre el tema. Empleando una combinación de modelos numéricos y de mediciones de las composiciones isotópicas de muestras lunares, publicados en estudios previos, han descubierto que el agua llegó a la Luna durante un periodo de entre 10 y 200 años tras su formación.

Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna.
Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna. (NASA/ GSFC)

En ese tiempo el satélite terrestre albergaba un gran océano de magma, que desempeñó un papel clave. Según Trigo, “las superficies líquidas retienen mejor los elementos volátiles tras un impacto que las superficies sólidas. Así, ese océano de magma debió absorber los elementos ligeros procedentes de los objetos que impactaban contra la Luna”.

Los cometas y asteroides que impactaron contra el magma crearon una especie de tapón termal en la superficie, que evitó que los elementos volátiles esenciales para formar agua se escaparan hacia el espacio y los retuvo en el interior de la Luna. Según los investigadores, la mayoría de agua lunar tiene pues este origen. No obstante, los autores de este trabajo también apuntan que parte del agua en la Luna podría proceder delembrión de Tierra a partir del cual se formó nuestro satélite.

De hecho, “uno de los puntos más interesantes del trabajo es que confirma las ideas de que el agua de la Tierra y de la Luna surgen mayoritariamente de la llegada de asteroides hidratados, los que producen un tipo de meteoritos llamados condritas carbonáceas. Estos aportaron grandes cantidades de agua a la Luna pero también a la Tierra”, considera Trigo, experto de referencia en los procesos de hidratación de asteroides y cometas, que no ha participado en esta investigación. “Los cometas, más ricos en hidrógeno pesado o deuterio habrían contribuido en un porcentaje inferior a un 20% de la masa de agua total”, concluye.