Arxiu de la categoria: QUÍMICA

L’observatori de l’AEMET a Tenerife detecta un increment històric de CO2 en tot el planeta

La concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera de la Terra ha augmentat progressivament any a any i al maig de 2018 s’arribarà a un rècord històric que tornarà a ser superat en 2019

La barrera simbòlica de les 400 ppm es va superar per primera vegada durant tot l’any en 2015 a escala mundial, i ja és possible dir que no es va a baixar d’aquesta xifra en cap dels anys que han de venir.

https://www.eldiario.es/canariasahora/sociedad/observatorio-Izana-incremento-historico-CO2_0_762574375.html

Récord tras récord: el nivel de concentración media mundial de dióxido de carbono (CO2) en la atmósfera ha aumentado progresivamente año a año, registrando picos históricos sin precedentes desde que  el Centro de Investigación Atmosférica de Izaña (Tenerife) comenzó a publicar los datos; en 1984 ascendía a 340 partes por millón (ppm), y este mes de abril ya ha alcanzado las 413 ppm; los científicos esperan que en mayo se supere esa cifra, lo que supondrá un incremento histórico. “Una barbaridad”, dice el director del Centro de Investigación Atmosférica de Izaña (CIAI), Emilio Cuevas, quien afirma que el año que viene “se volverá a producir otro récord”.

La ppm es una unidad de medida que permite saber que de cada millón de moléculas que contiene una muestra de aire en la atmósfera, más de 400 unidades son del principal gas de efecto invernadero, uno de los máximos responsables del calentamiento global. “Cada año se incrementa en 2,5 ppm. Este es el problema, que es el origen del cambio climático, pues no solo no disminuye sino que va en aumento, y si no se remedia seguiremos teniendo récords”, explica Cuevas.

Gráfica sobre la concentración de dióxido de carbono en la atmósfera en 2017 y 2018, con la previsión de 2019.
Gráfica sobre la concentración de dióxido de carbono en la atmósfera en 2017 y 2018, con la previsión de 2019. TWITTER: @AEMET_IZANA

En el mundo estos datos se pueden conocer de forma precisa desde 1958 gracias a la estación que tiene Estados Unidos en el volcán hawaiano de Mauna Loa, que en los años sesenta del pasado siglo detectaba una concentración de 300 ppm en la atmósfera. La barrera simbólica de las 400 ppm se superó por primera vez durante todo el año en 2015 a escala mundial, y ya es posible decir que no se va a bajar de esa cifra en ninguno de los años que están por venir. “Y si se llega a producir no creo que esta generación pueda asistir a eso”, afirma Cuevas.

“El pico se produce en mayo, pero después va bajando hasta el otoño, aunque será mayor que el equivalente al del año anterior porque ese mínimo será 2,5 ppm más alto. Y a partir de octubre o noviembre volverá a subir otra vez hasta el próximo pico en mayo, cuando se volverá a producir otro récord”, dice Cuevas.

El dióxido de carbono se genera de forma natural, aunque también los seres humanos, con la quema de combustibles fósiles (petróleo o carbón), envían este gas a la atmósfera, pero no se puede establecer una relación entre concentración -la cantidad que queda en la atmósfera después de las complejas interacciones que tienen lugar entre la atmósfera, la biosfera, la criosfera y los océanos- y emisión porque “también hay elementos que absorben el dióxido de carbono, como los árboles o los océanos. Gracias a eso la cantidad de CO2 en la atmósfera no es proporcional a las emisiones, porque si no tendríamos niveles muchísimos más altos”, aclara Cuevas.

A pesar de ello, según la Organización Mundial de Meteorología (OMM) actualmente la concentración de CO2 representa el 145% de los niveles preindustriales (antes de 1750), y, aunque de forma inmediata (mes a mes o año a año) el aumento de dióxido de carbono no provoca un incremento de la temperatura de la Tierra, “a medio y largo plazo sí tienen una relación directa”, dice Cuevas, lo que provoca los efectos del cambio climático.

El histórico Centro de Investigación Atmosférica de Izaña

El CIAI está ubicado en la montaña homónima de Tenerife, muy cerca del pico Teide, entre los municipios de La Orotava, Fasnia y Güimar, a 2.400 metros sobre el nivel del mar. Es una institución con más de un siglo de historia que nació como observatorio en 1916 y cuenta con registros únicos de datos, de los más largos del mundo. Actualmente está integrado en la AEMET y se dedica al 100% a la investigación.

La OMM define al CIAI como “uno de los mejores lugares del planeta para conocer la evolución de los principales gases de efecto invernadero”, gracias a que cuenta con una ubicación única: cercana al trópico y a una altitud que permite la pureza del aire es un enclave privilegiado a nivel mundial para la vigilancia de la radiación solar y de la atmósfera. Además, forma parte de la red de Vigilancia Atmosférica Global de la OMM, compuesta por alrededor de 30 estaciones en todo el mundo. La red tiene como misión “estudiar los cambios que se están produciendo en la atmósfera, que son los que están produciendo cambios en el clima y en la calidad del aire en el ámbito mundial”, explica Cuevas.

Trobades substàncies radioactives en un dels pous de la central nuclear d’Ascó I

El president del CSN reconeix al Congrés aquesta anomalia, de la qual l’organisme regulador no havia informat, i assegura que s’estan investigant les causes.

El complex d’Ascó, on es troben la central d’Ascó I i la central d’Ascó II, compta amb 57 pocímetres, que són una espècie de forats que connecten la superfície amb les aigües subterrànies a través de tubs de PVC que al final compten amb uns forats petits que permeten prendre mostres d’aigua, que de forma periòdica s’analitzen.

En un d’aquests forats, que compta amb un tub de 10 centímetres de diàmetre i 30 metres de profunditat, es van trobar nivells anòmals de cesi i altres substàncies, i des de fa unes setmanes s’ha seguit la seva evolució.

http://www.publico.es/sociedad/medio-ambiente-halladas-sustancias-radiactivas-pozos-central-nuclear-asco-i.html Continua la lectura de Trobades substàncies radioactives en un dels pous de la central nuclear d’Ascó I

El polèmic abocador de residus radioactius de la Segona Guerra Mundial

El material nuclear utilitzat per desenvolupar la bomba atòmica va ser enterrat a Missouri, als Estats Units.

Els residus radioactius són un tipus especial de contaminants molt perillosos, Aquests residus emeten unes radiacions que, si arriben als éssers vius, poden causar malalties greus. Alguns residus tarden centenars de milers d’anys a perdre la perillositat. Encara no s’ha resolt totalment què es pot fer amb aquest tipus de residus. El que és més fàcil és no generar-los.

https://www.ara.cat/internacional/abocador-radioactius-Segona-Guerra-Mundial_0_1990001016.html

Saint Louis, una de les ciutats més poblades de l’estat nord-americà de Missouri, viu, encara, les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Les restes radioactives que es van utilitzar per elaborar les bombes que es van llançar a Hiroshima i Nagasaki es van abocar de forma il·legal en uns terrenys situats a l’entorn de l’aeroport de Saint Louis-Lambert. Els residus es van col·locar en milers de bidons en aquests terrenys a l’aire lliure i a tocar del rierol Cold Water. Aquest abocament il·legal de residus radioactius va ser amagat per les autoritats nord-americanes durant més de 40 anys. Uns fets que, més de 70 anys després, estan afectant el medi ambient i la salut pública de milers de ciutadans de l’entorn de l’abocador. Els veïns afectats han sol·licitat al governador de Missouri, Eric Greitens, que declari l’estat d’emergència.

Els fets es remunten a mitjans del segle passat, quan l’empresa farmacèutia Mallinckrodt, amb seu a la ciutat de Saint Louis, va desenvolupar el primer material nuclear per al projecte Manhattan, el projecte d’investigació dut a terme pels Estats Units amb el suport del Regne Unit i el Canadà per construir la primera bomba atòmica. Continua la lectura de El polèmic abocador de residus radioactius de la Segona Guerra Mundial

El ICN2 dissenya implants de grafè per restaurar la capacitat de parlar

El grafè és una substància composta per carboni pur, amb àtoms disposats en un patró regular hexagonal, similar al grafit. Una làmina d’un àtom de gruix és unes 200 vegades més resistent que l’acer actual més forta, sent la seva densitat més o menys la mateixa que la de la fibra de carboni, i unes cinc vegades més lleuger que l’alumini.

El grafè és dels materials més durs i forts existents, fins i tot supera la duresa del diamant i és dues-centes vegades més resistent que l’acer. Les propietats del grafè són ideals per a utilitzar-lo com a component de circuits integrats.

S’ha provat que uns implants de grafè  són capaços de captar a la superfície del cervell els senyals dels centres de la parla i transmetre-les a un dispositiu extern perquè les descodifiqui i reprodueixi en forma de veu, el que permetria recuperar la parla a persones que ja no ho poden fer.

http://www.lavanguardia.com/ciencia/cuerpo-humano/20180311/441428478821/implantes-grafeno-cerebro-habla.html?platform=hootsuite Continua la lectura de El ICN2 dissenya implants de grafè per restaurar la capacitat de parlar

Vuit homes es van emportar el mèrit de vuit científiques sorprenents

Un cop vaig escoltar que la química no era un tema per a nenes. Què són coses de nenes i coses de nens? L’estudi que és adequat per a cada persona mai ha de dependre de si és home o dona. M’agradaria que cap nena escoltés mai més frases d’aquest tipus.

Al llarg de la història hi ha  dones que van fer grandiosos descobriments, però van quedar a l’ombra, els seus èxits van ser atribuïts als seus col·legues masculins o se’ls va negar el Nobel. És el que s’anomena l ‘ «efecte Matilda». Un efecte que no s’ha de repetir

És el cas, com explica aquest article de:

Nettie Stevens, el sexe oblidat,  Rosalind Franklin, aquesta «feminista mal vestida»,  Lise Meitner, el sofriment de la  dona atòmica,   

Isabella Karle, la glòria per al seu marit Gerty Cori, junts fins al Nobel, Jocelyn Bell, a les ordres del cap ,Chien-Shiung Wu, la «Marie Curie xinesa», Agnes Pockels, la mestressa de casa que feia física a l’aigua de fregar

http://www.lavozdigital.es/ciencia/abci-mujer-y-nina-ciencia-ocho-cientificas-asombrosas-cuyo-merito-llevaron-hombres-201802091740_noticia.html Continua la lectura de Vuit homes es van emportar el mèrit de vuit científiques sorprenents

Més de 2.000 persones protesten a Càceres contra el projecte de la mina de liti

Se suposa que l’augment de cotxes elèctrics ha d’afavorir les condicions mediambientals en què vivim, però això no és del tot cert. L’explotació sense mesura dels nostres recursos, sigui el que sigui, és el que fa malbé el nostre món.

El liti  és un element químic de símbol Li i nombre atòmic 3. En la taula periòdica, es troba en el grup 1, entre els elements alcalins. En la seva forma pura, és un metall tou, de color blanc plata, que s’oxida ràpidament en aire o aigua. La seva densitat és la meitat de la de l’aigua, sent el metall i element sòlid més lleuger. Igual que els altres metalls alcalins és univalent i molt reactiu, encara que menys que el sodi, per la qual cosa no es troba lliure en la naturalesa.

Fins ara, es feia servir  especialment en aliatges conductores de la calor, en bateries elèctriques i, les seves sals, en el tractament del trastorn bipolar.

Aquest material, imprescindible per a les bateries d’aparells electrònics i que cotitza a l’alça a tot el món per la previsible fabricació massiva de cotxes elèctrics, s’ha convertit en una important amenaça per a la ciutat extremenya, Patrimoni de la Humanitat. Allà, en ple espai natural de la Serra de la Mosca, a menys de tres quilòmetres del nucli urbà, és on l’empresa Tecnologia Extremenya de l’Liti -una societat creada a propòsit per al projecte i participada en un 50% per l’espanyola Valoriza Mineria SL (filial de Sacyr) i l’australiana Plymouth Minerals- planeja extreure el preuat ‘or blanc’ de la qual seria la segona mina a cel obert més propera a una ciutat del món.

Una altra multinacional estrangera ha posat els seus ulls sobre el liti que descansa a terra de Càceres.

http://www.publico.es/espana/mina-caceres-2000-personas-concentran-caceres-proyecto-mina-litio.html Continua la lectura de Més de 2.000 persones protesten a Càceres contra el projecte de la mina de liti

Dorothy Hodgkin, l’heroïna desconeguda de la penicil·lina Adela Muñoz Páez

Després de finalitzar la Primera Guerra Mundial, un capità del cos mèdic anomenat Alexander Fleming va tornar al seu lloc de metge al St. Mary ‘s Medical School de la Universitat de Londres. Fleming estava interessat en la recerca de substàncies antibacterianes que no danyessin els teixits animals.

A finals de juliol de 1928, abans de marxar de vacances, Fleming va deixar unes 50 plaques inoculades perquè creixés un bacteri patogen, l’estafilococ. Al seu retorn, el 3 de setembre, al desordenat laboratori va trobar una d’aquestes plaques contaminada amb una floridura. En lloc de llençar a les escombraries aquest experiment fallit, la curiositat de Fleming el va impulsar a analitzar-lo. Va observar que, al voltant del fong, les colònies d’estafilococs més properes a ell eren mortes, mentre que les més llunyanes s’havien reproduït normalment. Immediatament es va adonar que el fong, anomenat Penicillium notatum, havia alliberat alguna substància bactericida, que Fleming va batejar com penicil·lina.

El que sap poca gent és que Fleming va abandonar l’estudi de la penicil·lina perquè no tenia la perícia química per obtenir-la pura.

Va ser Dorothy qui va publicar l’estructura de la penicil·lina el 1949, desprès de molts entrebancs, el que va permetre posar en marxa els primers processos de la síntesi de laboratori de la substància que des de llavors ha salvat milions de vides. El 1966 va rebre el premi Nobel de Química en reconeixement per aquest treball.

http://www.elperiodico.com/es/opinion/20180202/dorothy-hodgkin-la-heroina-desconocida-de-la-penicilina-6596823 Continua la lectura de Dorothy Hodgkin, l’heroïna desconeguda de la penicil·lina Adela Muñoz Páez

Com la formació d’una estrella pot ajudar a crear nous fàrmacs (vídeo)

Quan érem petits solíem estudiar al col·legi que el material més dur i resistent de tots els coneguts és el diamant.  El primer a prendre-li el lloc va ser el grafè; que, tot i tenir una duresa similar, posseeix molts altres avantatges com la resistència al desgast i la capacitat de suportar grans pesos.  Avui en dia és el carbí. Els astrofísics van detectar per primera vegada el carbí en els anys 30 del segle passat . Tot i que fa  anys que s’estudia, les propietats d’aquest material van ser descrites per primera vegada el 2013.

En química, un carbí és una espècie de carboni monovalent radical que conté un àtom de carboni univalent elèctricament neutre amb tres electrons no enllaçats  El carbí ens permet unir molècules en l’ordre que vulguem, simulant dissenyar peces de Lego. Aquesta propietat li permet accelerar la síntesi de molècules complexes, com els fàrmacs.

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20180202/44439477756/carbino-iciq-desarrollo-farmacos.html

Desarrollar un fármaco que tenga propiedades antiinflamatorias o que combata de manera eficaz un tumor suele comportar un proceso larguísimo, que puede durar incluso décadas, y que resultar sumamente complejo y caro. Como de si un puzle tridimensional se tratara, los investigadores deben ir resolviendo fragmentos y uniéndolos en el orden adecuado hasta dar con un compuesto que no solo tenga los efectos deseados, sino que, además, sea capaz de llegar allí donde se necesita. Continua la lectura de Com la formació d’una estrella pot ajudar a crear nous fàrmacs (vídeo)

El 2017, els oceans van ser, amb diferència, els més calorosos registrats

Entre els científics que treballen sobre el canvi climàtic, potser la informació més esperada cada any és quant s’ha escalfat la Terra. Aquesta informació només pot provenir dels oceans, ja que gairebé tota la calor s’emmagatzema allà. Si volem comprendre l’escalfament global, primer hem d’entendre l’escalfament de l’oceà.

El calor específic és la quantitat de calor que es necessita per unitat de massa per elevar la temperatura un grau Celsius. El calor específic de l’aigua és 1 caloria / gram. L’aigua és una de les substàncies amb major calor específic i per això és que l’aigua juga un paper molt important perquè regula la temperatura. L’elevat calor específic de l’aigua es deu al enllaç d’hidrogen. És a dir que per augmentar l’energia mitjana de les seves molècules, s’han de trencar molts ponts intermoleculars. Les grans quantitats de calor que l’aigua pot absorbir es fa servir per trencar els ponts d’hidrogen intermoleculars i no per augmentar o disminuir la temperatura dràsticament.  Aquesta propietat és fonamental per als éssers vius ja que gràcies a això, l’aigua redueix els canvis dràstics de temperatura per ser un bon regulador tèrmic.

Aquesta important informació sobre l’oceà va ser llançada dijous per un equip d’investigadors de classe mundial procedent de la Xina. Els investigadors (Lijing Cheng i Jiang Zhu) van trobar que els 201 m d’altitud (més de 6000 peus) d’aigües oceàniques van ser molt més càlids el 2017 que l’any més càlid anterior. Es mesura l’energia tèrmica a Joules. Resulta que 2017 va ser un any rècord, 1.51 × 1022 Joules més calent que qualsevol altre any. Per comparar, la generació elèctrica anual a la Xina és 600 vegades més petita que l’augment de calor a l’oceà.

Els autors proporcionen una llarga història de calor oceànic, que es remunta a finals dels anys cinquanta. Aleshores hi havia prou sensors de temperatura de l’oceà per obtenir una avaluació precisa de la calor dels oceans. Els resultats es mostren a l’article següent. El gràfic mostra la calor de l’oceà com una “anomalia”, que significa un canvi des de la seva línia de base de 1981-2010. Les columnes en blau són més fredes que el període 1981-2010, mentre que les columnes en vermell són més càlides que en aquest període. La millor manera d’interpretar aquest gràfic és notar l’augment constant de la calor de l’oceà durant aquest llarg període de temps.

https://amp.theguardian.com/environment/climate-consensus-97-per-cent/2018/jan/26/in-2017-the-oceans-were-by-far-the-hottest-ever-recorded?__twitter_impression=true

Among scientists who work on climate change, perhaps the most anticipated information each year is how much the Earth has warmed. That information can only come from the oceans, because almost all heat is stored there. If you want to understand global warming, you need to first understand ocean warming. Continua la lectura de El 2017, els oceans van ser, amb diferència, els més calorosos registrats

Les víctimes de la ‘grandeur’ atòmica

El 77% de la producció d’electricitat de França és d’origen atòmic. Un estudi constata malalties congènites en els néts dels que van treballar en les proves nuclears a la Polinèsia francesa. L’energia d’origen nuclear pot ocasionar un mal que arriba per quedar-se sempre, entre nosaltres.

http://www.lavanguardia.com/internacional/20180124/44245141089/pruebas-nucleares-polinesia-francesa-enfermedades-congenitas-bomba-atomica.html

A Mahine, hoy adolescente, le detectaron una enfermedad congénita cuando tenía dos años. Hoy sufre todavía un retraso mental grave, problemas psicomotores, de expresión oral y anomalías en sus rasgos faciales. Según el doctor Christian Sueur, autor de un estudio sobre los efectos de las pruebas nucleares en los niños de la Polinesia francesa que fue revelado por el rotativo Le Parisien, Mahine arrastra las consecuencias del trabajo que realizó su abuelo, en los años setenta del siglo pasado, en el Centro de Experimentación del Pacífico (CEP), donde se realizaban los ensayos atómicos. Continua la lectura de Les víctimes de la ‘grandeur’ atòmica