Arxiu de la categoria: ORGANITZACIÓ EUROPEA INVESTIGACIÓ NUCLEAR

Quant guanyaran les elèctriques amb l’ampliació de la vida útil de les centrals nuclears?

Una bona pregunta la que és fa l’autor de l’article publicat al diari “Público” (veure http://blogs.publico.es/econonuestra/2017/04/24/cuanto-ganaran-las-electricas-si-se-amplia-la-vida-util-de-las-centrales-nucleares-hasta-los-60-anos/).

Com ja sabeu, doncs ho hem escrit diverses vegades, les elèctriques estan pressionant al govern del PP (el mateix que tolera actes com el que podem veure aquí http://www.eldiario.es/andalucia/malaga/VIDEO-Cara-franquista-Utrera-Molina_0_636236410.html mentre persegueix qualsevol meme o comentari sobre els seus herois feixistes), per tal de que Garoña -central nuclear més que obsoleta – allargui la seva vida fins els 60 anys. I no ho fan perquè si, sinó perquè si aconsegueixen aquest pas obriran la porta a l’ampliació de la vida útil de totes les centrals nuclears del territori espanyol.

I per a què volen això (pregunta tonta….)? Doncs per guanyar diners, més dels que ja guanyen. Pel cap baix, l’autor de l’article els quantifica en uns 23000 milions d’euros al llarg del període 2021-2040 els diners que els “hi plouran del cel”. Tenint en compte les despeses per “arreglar” una mica les centrals per tal que aguantin, els guanys són més que importants. Com sempre es tracta de socialitzar les pèrdues (que les pagarem tots) i privatitzar els guanys (que seran per a uns pocs). Podran fer-ho? Doncs tenint en consideració la trama que existeix en la península Ibèrica (veure https://www.youtube.com/watch?v=dMppXuVLIr4), és més que possible que se’n surtin amb la seva. Continua la lectura de Quant guanyaran les elèctriques amb l’ampliació de la vida útil de les centrals nuclears?

La justícia acorrala la mina d’urani a Salamanca

Ja fa un cert temps que vaig posar un post sobre Retortillo (veurehttp://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/03/05/garona-i-retortillo/#more-11058), la localitat de Salamanca on una empresa minera – la empresa australiana Berkeley – vol tirar endavant un projecte de  mineria a cel obert per extreure Urani.

Ara, en un article aparegut al diari “Público” (http://www.publico.es/sociedad/uranio-justicia-acorrala-proyecto-explotar.html), podem llegir com la justícia sembla que per fi ha decidit actuar davant de les accions contra el medi ambient empreses per la minera.

Sota la promesa de donar feina a més de 400 persones, en una zona on viuen del turisme rural i de la ramaderia – que pràcticament desapareixerien si la mina al final s’obre – la empresa Berkeley ja ha començat ha talar sense cap mena de permís alzines centenàries. I és que com ben bé diuen…..seran 10 anys d’explotació per deixar milers d’anys de contaminació. Continua la lectura de La justícia acorrala la mina d’urani a Salamanca

Villar de Cañas i l’informe de Enresa

Segons un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/clm/deficiencias-ambiental-Enresa-basurero-nuclear_0_623287982.html), Enresa a fet un informe d’impacte ambiental “penós” per la instal·lació del magatzem temporal centralitzat (ATC en espanyol) a Villar de Cañas. L’informe que es prescriptiu en aquests casos, ha d’incloure tot un seguit de punts amb els quals s’elabora una matriu d’impactes on queden reflectits – i puntuats – tots els possibles problemes que pot provocar la construcció del magatzem.

Però segons podem llegir en el article, Enresa no ha tingut en compte ni els efectes sobre espècies protegides, ni els efectes radiològics de l’activitat sobre la zona (de fet Enresa  la contempla com una activitat industrial…), ni parla sobre la situació legal del sòl en que s’ha de construir l’ATC. El que si reconeix Enresa són els efectes contaminants sobre les aigües subterrànies i els aqüífers de la zona així com problemes de carstificacions que podrien provocar col·lapse i deformació de les estructures nuclears. Davant d’aquestes greus mancances la junta de Castella la Manxa ha hagut de retornar l’informe.

En resum un informe estil “Simpsons” per variar. Com de la sèrie esmentada és la decisió de construir el magatzem en una zona que prèviament comptava amb l’informe negatiu de la majoria de tècnics. Una decisió més política que tècnica i que pot tenir greus conseqüències tant ambientals com econòmiques. Continua la lectura de Villar de Cañas i l’informe de Enresa

Davant el 6é aniversari de Fukushima: Abandonem l’energia nuclear

Ja hem comentat en altres posts l’accident més greu de la història de l’energia nuclear: l’accident de Fukushima. Ara en un article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/Aniversario-Fukushima-abandonbemos-energia-nuclear_6_620897919.html), podem llegir com l’accident de Fukushima – que encara queda lluny de ser solucionat i per tant contaminarà durant anys i anys – ja porta emès l’equivalent a un 40%  del que va emetre l’accident de Chernòbil i el més greu: Fukushima ha provocat un alt grau de contaminació marina (en l’oceà pacífic…) que no té precedents.

Però l’article no tant sols parla de Fukushima sinó també de Garoña, Villar de Cañas, dels residus radioactius, d’Almaraz i el conflicte amb Portugal, de la intenció de fer la mina a cel obert més gran d’Europa a Salamanca i de com el govern del PP recolza l’ampliació del funcionament de les envellides centrals nuclears espanyoles. El mateix govern que ha estat l’autor de “l’impost al sol”.

Ja ho hem dit en més d’una ocasió: l’energia nuclear no és una energia neta. És altament contaminant pel que fa a la mineria del urani, en el seu processament, en la construcció de les centrals i en els residus que genera. L’urani, a més, és un recurs escadusser que arribarà al seu zenit dins de poc. D’altre banda el problema dels residus generats segueix (i seguirà) sense resoldre’s i la TRE d’aquest recurs energètic és més aviat baixa. Si a més tenim en compte que econòmicament les centrals tant sols rentables si hi ha recolzament de patrimoni públic……la pregunta és obvia: perquè segueixen insistint en aquest tipus d’energia? Doncs perquè son un negoci per molt pocs, un negoci per aquelles elits que controlen les companyies elèctriques i que en el nostre país constitueixen una oligarquía extractiva.

Per tant, com bé diu l’autor de l’article, caldria abandonar ja aquest tipus d’energia. Continua la lectura de Davant el 6é aniversari de Fukushima: Abandonem l’energia nuclear

Fukushima: 6 anys i seguim igual o pitjor.

Al llarg de molts posts ja hem anat explicant que la situació de Fukushima (veure https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_nuclear_de_Fukushima_I) no està ni de bon tros sota control ni solucionada. La contaminació – sobretot produïda per fuites d’aigua contaminada a l’oceà – s’extèn ja per tot l’oceà pacífic i, a la llarga, per tot el món. Els operaris no es poden acostar a les zones on el material dels reactors està fos. No hi tampoc manera de que els robots puguin resistir les altes temperatures i la contaminació en aquestes zones. La empresa responsable de l’administració de la central, TEPCO, és una filial de General Elèctric. Aquesta és una empresa amb grans interessos econòmics en diferents parts del món i amb un gran poder. Poder, que es manifesta amb un control de determinats medis de comunicació i lobbies de pressió en els parlaments de determinats estats, fet que fa que la informació “real” sobre el que està passant surti amb comptagotes (per no dir que senzillament no hi hagi informació). Com sempre que hi ha un accident d’aquest estil (més greu ja que el de Chernòbil) les despeses corren a càrrec de l’estat on es troba ubicada la central en qüestió. És a dir dels habitants d’aquest estat. Habitants que no han gaudit dels guanys econòmics que han tingut al llarg dels anys els propietaris de la central però si que han de pagar els danys derivats de la seva gestió (privatització dels guanys i socialització de les despeses). Un negoci rodó per les empreses privades, vaja.

Ara en un article aparegut al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/theguardian/Mueren-robots-esperanza-limpieza-Fukushima_0_620488846.html), podem llegir com els robots que intenten utilitzar-se en la “neteja” dels reactors no resisteixen les condicions que en hi ha en ells i com la companyia no sap si podrà eliminar l’aigua contaminada ( que mentre continua sortint cap a l’oceà).

Paral·lelament la gent desplaçada encara no ha pogut tornar ni s’espera que ho pugui fer durant molts anys (si és que alguna vegada ho poden fer….). Per si fos més surrealista encara, recordem que Tokio serà la seu dels jocs olímpics dels 2020 gràcies a les mentides dels seus dirigents polítics que van dir que la central es trobava totalment controlada.

Però no passa res, podem seguir amb la il·lusió – evidentment no compartida per l’autor d’aquest article – de que la energia nuclear és la solució als nostres problemes energètics i ambientals. Deixem al nostres fills i nets la gestió d’una d’energia altament contaminant i ruïnosa des del punt de vista econòmic. Seguim amb el BAU i el cop de peu endavant. Tanquem els ulls davant dels problemes i deixem que el model “Springfield” (dels Simpsons) avanci pel món. Continua la lectura de Fukushima: 6 anys i seguim igual o pitjor.

Garoña i Retortillo

En un excel·lent article (veure http://www.eis.uva.es/energiasostenible/?p=3367&utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=central-nuclear-de-garona-y-mineria-de-uranio-en-retortillo-dos-caras-de-la-misma-moneda) , Iñigo Capellán (del grup de Dinàmica de Sistemes de la Universitat de Valladolid) ens explica que és el que uneix la central nuclear de Garoña i la prevista mineria d’Urani a la localitat de Retortillo.

Sabem que el lobby nuclear nacional i internacional pressionarà per tal que Garoña continui amb la seva activitat (sobretot perquè si ho aconsegueixen significaran grans guanys per les empreses propietàries (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/01/09/garona-punta-de-llanca-de-lenergia-nuclear/)) i perquè autoritzin el projecte miner de Urani més gran de Europa a Retortillo (província de Salamanca).

També sabem que la energia nuclear té una TRE baixa, que la mineria del urani és altament contaminant, que el urani com a recurs es troba prop del seu particular pic, que depenem de l’urani que s’extreu a altres països, que els residus nuclears són una hipoteca enverinada per a les futures generacions, que pel general les empreses propietàries de les centrals nuclears socialitzen les pèrdues i privatitzen els guanys (recordem aquí el cas de Fukushima i General Electric), i sobretot que a Espanya sobren centrals elèctriques ja que hi ha un parc elèctric sobredimensionat. Amb tot això, perquè es segueix apostant per la energia nuclear (si fins i tot l’agència internacional preveu un creixement insignificant de l’energia nuclear a nivell mundial d’aquí al 2030)? La resposta és obvia: Per a que guanyin uns pocs i paguem uns molts. Continua la lectura de Garoña i Retortillo

“Haciendo amigos”

Fent amics podria ser el títol de l’article publicat al diari “Público” (veure http://ctxt.es/es/20170208/Politica/11016/Portugal-España-queja-almacen-Almaraz-energia-nuclear.htm) sobre el conflicte España-Portugal per l’ATI (magatzem temporal individualitzat) de la central d’Almaraz. Ja vaig posar un altre post sobre el tema (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/01/07/almaraz-i-portugal/), on explicava el perquè Portugal amenaçava a Espanya de interposar una denúncia per l’ATI.

Però el govern d’Espanya ha decidit passar de les seves obligacions – en aquest cas realitzar els estudis d’impacte ambiental necessaris per la ubicació de l’ATI – i, en una postura xulesca (pròpia com no de la marca Espanya), demanar a Portugal que realitzi ell mateix els estudis necessaris per la ubicació del ATI. En una postura similar a la de Trump amb els mexicans el Sr. Rajoy ha decidit fer el mateix amb els portuguesos. I així li va. Ha aconseguit unir a tots els parlamentaris portuguesos en contra de la dita acció per primer cop en molts anys, i ja te mèrit. El problema és que Portugal ha posat una denúncia davant la comissió Europea i això no tant sols comportara o pot comportar una sanció econòmica sinó previsiblement un conflicte diplomàtic que implica temps de resolució. I precisament el que no sobra en el cas de la gestió dels residus produïts per les centrals espanyoles és temps. Existeix una gran quantitat que cal emmagatzemar.

En resum: Una sàvia decisió que pot comportar – penso que serà així – una llarga llista de problemes associats. Problemes que es podrien haver evitat tant sols dialogant i entenent que existeixen una sèrie d’obligacions inherents a qualsevol projecte que un decideix fer. Obligacions que li són pròpies i que no pot pretendre que faci l’altre (que en aquest cas és el que pateix l’acció). Però aquest govern, manat des de l’ombra per els poders fàctics (entre ells les elèctriques propietàries de les centrals nuclears), ha pres la pitjor decisió. Continua la lectura de “Haciendo amigos”

Chernòbil per fi a cobert

Desprès de l’accident de Chernòbil, el pitjor conjuntament amb Fukushima de la història de l’energia nuclear, es va haver d’aïllar la central afectada amb un sarcòfag. Dins varen quedar les restes de la fusió del reactor i material altament contaminat. Tot aquest material trigarà segles en ser inactiu i, conjuntament amb el material enterrat en les rodalies de la central, va haver de ser aïllat per evitar que la contaminació és disperses. En tot la operació varen participar milers de persones que varen quedar contaminades. Moltes d’elles han anat morint al llarg d’aquest anys. Mentre que les autoritats tant sols reconeixen prop d’un centenar de morts, la xifra de contaminats indica que probablement estem parlant de milers de morts (veure https://www.youtube.com/watch?v=uBv4lN3IGZ0).

Però el sarcòfag construït en primera instància, aixecat de manera heroica per milers de soldats i personal dut a la força, no era prou per resistir el pas dels anys amb el perill que això suposava. Ja en aquell moment tothom donava per fet que caldria construir-ne un altre en un futur no gaire llunya. El problema: El cost de l’obra i la seva complexitat.

Ara, desprès de 30 anys de l’accident (succeït al 1986), el reactor afectat (el nº 4) ha sigut cobert amb un nou sarcòfag de 30000 tones de pes i 257 m d’ample. El cost de l’obra ha sigut de més de 1300 milions d’euros. Desprès d’això ja podran començar les obres de demolició i descontaminació de la zona afectada que es calcula que costaran més de 2500 milions d’euros i finalitzaran abans del 2030. Tota aquesta gran quantitat de diners surt d’aportacions internacionals, o sigui de les nostres butxaques.

Tot el procés de cobertura del reactor pot llegir-se en un article aparegut al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/cultura/tecnologia/Chernobil-fin-cubierto_0_585491682.html) Continua la lectura de Chernòbil per fi a cobert

Els serveis del CSN a la indústria nuclear

Penjo avui dos articles de Miguel Muñiz sobre el Consell de Seguretat Nuclear (CSN). El CSN és “el organismo público que tiene como misión “proteger a los trabajadores, la población y el medio ambiente de los efectos nocivos de las radiaciones ionizantes, propiciando que las instalaciones nucleares y radiactivas sean operadas por los titulares de forma segura, y estableciendo las medidas de prevención y corrección frente a emergencias radiológicas, cualquiera que sea su origen.

Com és pot llegir en els dos articles, hi ha proves més que evidents que res del que hauria de fer aquest organisme ho fa (veure http://www.mientrastanto.org/boletin-149/notas/los-servicios-del-csn-a-la-industria-nuclear i http://www.rebelion.org/noticia.php?id=217686). Un ens públic pagat amb els diners de tots que no fa el que hauria de fer i es posa del costat dels interessos privats. Aquesta és la situació. I no importa si hi ha perill per a les persones o no. Abans els diners que la salut i la seguretat. I la pregunta que sorgeix és: ¿ Qui controla doncs a les centrals nuclears ? ¿ Qui dirigeix el CSN i s’encarrega de que faci el que li toca fer? Cada vegada penso més en Springfield i el senyor Burns….

Malauradament, els “trolls” (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Troll_(Internet)) contractats i els periodistes afins, aconsegueixen que la opinió pública segueixi anestesiada. I no només en aquest tema, sinó en molts altres davant dels quals la gent hauria de rebel·lar-se si sabés tot el que en realitat passa o pot passar (tot i que sovint hi ha molta gent que “prefereix no saber”). Continua la lectura de Els serveis del CSN a la indústria nuclear

Peces defectuoses a Almaraz i Ascó

Quan llegeixo notícies com aquesta, apareguda al diari “Kaos en la red” (veure http://kaosenlared.net/almaraz-y-asco-dos-nucleares-espanolas-que-operan-con-piezas-francesas-defectuosas/), m’imagino la central nuclear d’Springfield a la sèrie dels Simpson’s. En la sèrie, el Sr. Barns és l’amo de la central i fa tot el possible per guanyar molt sense gastar gens. De fet, els accidents i avaries són el pa de cada dia a la central d’Springfield. La cura que té en Homer Simpson en la seva feina és inenarrable. Et fas un tip de riure quan ho veus i penses que quines bestieses.

Però de vegades la realitat s’acosta a la ficció. Si es llegeix amb atenció l’article, un se’n adona de tots els errors en cadena que han hagut d’haver per tal que aquestes peces defectuoses estiguin ara encara instal·lades en els generadors de vapor de les centrals nuclears d’Ascó i Almaraz. I se sap de l’existència d’aquests defectes a través de les denúncies fetes per Greenpeace. Si no, les peces seguirien en aquests llocs fins a saber quan.

Però ja se sap que no cal preocupar-se. Les centrals nuclears son prou segures per no haver de preocupar-se. Mai tenen accidents ni avaries. Chernòbil i Fukushima son anècdotes en la història de les centrals nuclears en el món….. I per cert, anècdotes pagades amb diners públics. Si ho sabés el Sr. Barns, provocaria un gran accident per tal que amb diners públics es pogués reconstruir la central d’Springfield i així seguir guanyant diners. Continua la lectura de Peces defectuoses a Almaraz i Ascó