Arxiu de la categoria: LA TERRA

“Hem de sortir de la Terra”

Jules Verne explicava viatges fantàstics que després s’han fet realitat. Per què no poden ser certes aquestes declaracions de Stephen Hawking, algun dia, i no meres conjectures?

El que si és cert, malauradament, són les declaracions que també va realitzar en l’entrevista a la qual fa referència l’article:

“El món s’està tornant massa petit per a nosaltres; els recursos físics s’estan explotant a un ritme alarmant “

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20170621/423538965046/stephen-hawking-tierra-espacio-supervivencia-especie-humana.html

“Estamos al principio de una nueva era espacial”, declaró ayer el cosmólogo británico Stephen Hawking. Continua la lectura de “Hem de sortir de la Terra”

Trobat Zelanda, un enorme continent submergit al Pacífic

No entenc massa de geologia, però evidentment el que ara anomenem continent ha estat allà sempre i no és ell, el que ha canviat. Simplement el que ha canviat és el criteri de com classifiquem o el criteri que adoptem al anomenar una cosa o una altra, es a dir, si allò que volem definir entra dintre de la definició o no, però l’objecte no canvia.

Com va dir amb una  sàvia i profunda reflexió  l’escriptor i pensador espanyol Ramón de Campoamor : “En aquest món traïdor, res és veritat ni mentida, tot és segons el color del vidre amb què es mira”

http://elpais.com/elpais/2017/02/17/ciencia/1487350981_663822.html Continua la lectura de Trobat Zelanda, un enorme continent submergit al Pacífic

L’Event Bristlecone

Segons una notícia apareguda al diari “Público” (veure http://www.nuevatribuna.es/articulo/sociedad/evento-bristlecone-tuvo-lugar-inicios-neolitico-mayor-fenomeno-solar-historia-5480-c/20170219112932136884.html), un equip d’investigadors de la universitat japonesa de Nagoya acaben de fer públic un interessant descobriment. Segons aquests científics la concentració de C-14 que han trobat en arbres de les muntanyes blanques de Califòrnia , és compatible amb l’empremta deixada per una anomalia solar important. Aquesta anomalia podria haver estat causada per una fase d’ un gran mínim en l’activitat solar o bé per un seguit de grans flamerades solars seguides combinades amb una variació de l’activitat magnètica solar. El fet, insòlit fins el moment per la seva magnitud, és 20 vegades més intens que l’event de Carlomagne (que es va produir entre el 774-774 dC). Els científics han datat l’esdeviment d’aquest gran fenomen al voltant del 5480 a.C. (és adir a inicis del Neolític).

Ja hem parlat en altres ocasions del risc que suposa per la nostra tecnificada civilització una tempesta solar. Ara, després del descobriment d’aquesta megatempesta solar, aquest risc cal tenir-lo molt en compte i fer el necessari per estar preparats. Continua la lectura de L’Event Bristlecone

El proper “event Carrington” i l’escullera espacial

En altres posts (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/10/16/com-hauriem-dactuar-davant-duna-alerta-per-tempesta-solar/) varem comentar la preocupació de l’administració Obama (així com altres països d’Europa i del món) al voltant de la possibilitat que un “event Carrington” (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Tormenta_solar_de_1859) malmetés la nostra civilització tecnològica.

Fins ara la estratègia de prevenció consistia en tractar de detectar possibles fenomens d’aquest tipus el més aviat possible per tractar de minimitzar els seus danys. Però ara el representant de l’Associació Internacional per a la seguretat en el Espai diu que cal canviar aquesta estratègia per la d’una aposta de prevenció tecnològica “internacional” conjunta. Segons aquesta associació es podria – entre els científics de tot el món” – construir una mena de escullera espacial que desviés – en cas de tempesta solar extrema – les radiacions electromagnètiques provinents del Sol (Fig.1.)

Fig.1. Esquema de la “escullera espacial” que – ubicada en un punt lagrangià (veure https://ca.wikipedia.org/wiki/Punt_de_Lagrange) – desviaria les radiacions provinents d’una erupció solar intensa. Continua la lectura de El proper “event Carrington” i l’escullera espacial

Vigilant el Sol

Ja varem comentar en altres posts la preocupació, que no alarma, que molts governs estan demostrant davant la possibilitat d’una tempesta solar (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/10/16/com-hauriem-dactuar-davant-duna-alerta-per-tempesta-solar/).

Avui penjo un article sobre una científica espanyola que treballa a la Nasa dins d’un equip que es dedica a la observació de l’activitat del Sol. Es tracta de la Dra. Teresa Nieves Chinchilla, que treballa analitzant les dades disponibles del Sol per tal de conèixer els events solars, aprendre a controlar-los i obtenir models més precisos que ajudin a millorar la meteorologia espacial. Com molt bé diu en l’article: “Cal no preocupar-se però si ocupar-se”. L’activitat solar pot malmetre i molt l’activitat de la nostra societat molt depenent de les telecomunicacions. Per això convé prevenir ja que no podem predir, i per això cal ocupar-se. Continua la lectura de Vigilant el Sol

El carboni de la terra va arribar per un xoc planetari

La terra, quan es va formar fa 4500 milions d’anys, no era igual que la que avui.Estava formada per un nucli incandescent fos envoltat per un espès núvol de gasos ipols. Amb la calor del sol, aquests gasos van acabar per desprendre a l’espaiinterestel·lar.

A poc a poc, el planeta va ser refredant i així es va formar una superfície sòlida que donaria lloc als continents i el fons del mar. Els gasos que desprenia s’acumulaven sobre la superfície i va donar lloc a una atmosfera amb molt de vapor d’aigua, diòxid de carboni, nitrogen i altres gasos. Quan van passar milions d’anys i ja s’havia refredat l’escorça, el vapor d’aigua d’aquesta atmosfera va passar a estat líquid i així es van formar els oceans i els mars. Però l’activitat volcànica no havia acabat. Es seguien desprenent gasos que emanaven els volcans.

Però hi ha una pregunta que els experts encara no sabien com respondre. Com va sorgir la vida basada en el carboni, atès que la major part d’aquest element s’hauria d’haver evaporat en els primers dies del planeta o quedat tancat en el nucli de la Terra? O més senzillament: d’on va venir el carboni?

Científics de la Universitat Rice suggereixen que gairebé tot el carboni fonamental per a la vida de la Terra podria haver vingut d’una col·lisió entre la Terra i un planeta embrionari similar a Mercuri, fa al voltant de 4.400 milions d’anys Continua la lectura de El carboni de la terra va arribar per un xoc planetari

Ha sigut el juny més càlid a la Terra des de 1880

Aquesta tarda el fort aire era mes calent del normal i la majoria de províncies de Catalunya estem en alerta per risc d’incendi. Això no és un fet aïllat. Si no que forma part de l’augment generalitzat de temperatures que s’està registrant en tota la terra i que està superant els registres del 2015 .

La temperatura mitjana mundial de superfícies terrestres i oceàniques per a juny de 2016 va ser la més alta per a aquest mes des de 1880 , any que van començar els registres de dades de temperatura global. Encara hi ha gent que nega l’existència el canvi climàtic…..i per tant no cal fer res ni és responsabilitat nostra… Continua la lectura de Ha sigut el juny més càlid a la Terra des de 1880

Com evitar que un asteroide destrueixi la Terra

El 30 de juny es celebra el dia internacional de l’asteroide. Molta gent els hi té por. Tot i això, els estudis científics ens tranquil·litzen, ja que, de mitjana , la probabilitat de morir a causa del impacte d’un asteroide o d’un cometa és d’1 entre 20.000 . Altres estudis comparatius són que segons un estudi publicat a la revista Nature , un ciutadà nord-americà té moltes probabilitats de morir a causa d’un accident de cotxe o moto , en concret 1 de cada 100, o de ser assassinat , en aquest cas les possibilitats són d’1 de cada 300 . Continua la lectura de Com evitar que un asteroide destrueixi la Terra

L’aigua de la Lluna prové de xocs d’asteroides

El satèl·lit de la Terra es va formar fa 4500 milions d’anys aproximadament a partir de l’impacte d’un cos de la grandària de Mart contra el nostre planeta, segons publca la revista Nature Communications.  Un dels punts més interessants del treball és que confirma les idees que l’aigua de la Terra i de la Lluna sorgeixen majoritàriament de l’arribada d’asteroides hidratats, els que produeixen un tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Aquests van aportar grans quantitats d’aigua a la Lluna però també a la Terra

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fisica-espacio/20160531/402176453410/agua-luna-tierra-colisiones-asteroides.html

La mayoría del agua que contiene la Luna procede de asteroides que impactaron contra ella en las primeras etapas de su formación, hace entre 4500 y 4300 millones de años, según revela un nuevo estudio publicado en la revista Nature Communications.

En ese período  de la biografía del Sistema Solar éste no era el vecindario cósmico tranquilo que ahora conocemos, sino que estaba en plena formación y unos cuerpos impactaban contra otros de forma virulenta. Es así, a partir de esos choques y de los restos producidos por las colisiones, como se fueron formando los planetas y sus satélites.

También la Luna. Los astrónomos consideran que se creó a partir del choque de un planeta del tamaño de Marte, que se ha convenido en llamar Theia, contra la Tierra hace unos 4500 millones de años.

Como la Tierra, la Luna también se sabe que alberga agua, pero cómo llegó ese agua a nuestro satélite, cuándo, y hasta qué punto contribuyeron las colisiones de asteroides o cometas, o incluso de Theia, no se conocía con precisión.

De hecho, el análisis de rocas lunares traídas por las misiones Apolo de la NASA en los años 70 mostraba que los páramos lunares tienen una composición prácticamente idéntica a la del manto de la Tierra. Y eso a pesar de que se sabe que las composiciones de elementos de los distintos objetos del Sistema Solar son distintas, como si fueran una especie de huella dactilar única que permite identificarlos.

“La única pareja de objetos que tiene una composición de isótopos de oxígeno similar es la Tierra y la Luna. Y es la mayor demostración geoquímica de que la Luna se formó a partir de la colisión entre la Tierra y Theia, un embrión planetario de las dimensiones de Marte”, asegura Josep Maria Trigo, investigador principal del grupo Meteoritos, Cuerpos Menores y Ciencias Planetarias del Instituto de Ciencias del Espacio (IEEC-CSIC).

Ahora, un equipo internacional de investigadores ha arrojado luz sobre el tema. Empleando una combinación de modelos numéricos y de mediciones de las composiciones isotópicas de muestras lunares, publicados en estudios previos, han descubierto que el agua llegó a la Luna durante un periodo de entre 10 y 200 años tras su formación.

Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna.
Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna. (NASA/ GSFC)

En ese tiempo el satélite terrestre albergaba un gran océano de magma, que desempeñó un papel clave. Según Trigo, “las superficies líquidas retienen mejor los elementos volátiles tras un impacto que las superficies sólidas. Así, ese océano de magma debió absorber los elementos ligeros procedentes de los objetos que impactaban contra la Luna”.

Los cometas y asteroides que impactaron contra el magma crearon una especie de tapón termal en la superficie, que evitó que los elementos volátiles esenciales para formar agua se escaparan hacia el espacio y los retuvo en el interior de la Luna. Según los investigadores, la mayoría de agua lunar tiene pues este origen. No obstante, los autores de este trabajo también apuntan que parte del agua en la Luna podría proceder delembrión de Tierra a partir del cual se formó nuestro satélite.

De hecho, “uno de los puntos más interesantes del trabajo es que confirma las ideas de que el agua de la Tierra y de la Luna surgen mayoritariamente de la llegada de asteroides hidratados, los que producen un tipo de meteoritos llamados condritas carbonáceas. Estos aportaron grandes cantidades de agua a la Luna pero también a la Tierra”, considera Trigo, experto de referencia en los procesos de hidratación de asteroides y cometas, que no ha participado en esta investigación. “Los cometas, más ricos en hidrógeno pesado o deuterio habrían contribuido en un porcentaje inferior a un 20% de la masa de agua total”, concluye.

Descoberts tres planetes potencialment habitables que orbiten una petita estrella freda

Els tres cossos tenen una mida i una temperatura similars als de la Terra.

Les troballes d’aquest estudi, que ha publicat la revista ‘Nature’, són defensats amb entusiasme per Emmanuel Jehin, un dels científics participants: “Es tracta d’un canvi de paradigma”.

Cada vegada estem més a prop de trobar vida en l’univers, francament, com és tan gran, seria el més lògic.

http://www.elperiodico.com/es/noticias/ciencia/descubiertos-tres-mundos-potencialmente-habitables-similares-tierra-5102680

Un equipo internacional de científicos ha descubierto tres planetas de tamaño y temperatura similares a los de la Tierra que orbitan alrededor de una estrella enana ultrafría a tan solo 40 años luz de la Tierra, anunció este lunes en un comunicado el Observatorio Austral Europeo (ESO) desde su sede alemana de Garching.

Los astrónomos hicieron este hallazgo tras detectar a través del telescopio TRAPPIST, instalado en el Observatorio La Silla (Chile), que esta estrella se desvanecía a intervalos regulares, lo que significa que varios objetos pasaban entre ella y la Tierra.

Según los astrónomos, la estrella TRAPPIST-1, que se encuentra en laconstelación de Acuario (El Aguador), es una estrella enana débil, más fría y roja que el Sol, y de un tipo muy común en la Vía Láctea, pero se trata de la primera vez que se descubren planetas gravitando a su alrededor.

Los hallazgos de este estudio, que ha publicado la revista ‘Nature’, son defendidos con entusiasmo por Emmanuël Jehin, uno de los científicos participantes: “Se trata de un cambio de paradigma”. También Julien de Wit, del Instituto de Tecnología de Massachussetts (EEUU), insiste en el mismo sentido: “Es un paso gigante en la búsqueda de vida en el Universo”.

“Si queremos encontrar vida en otros lugares del Universo, ahí es donde debemos comenzar a buscar”, ha explicado el responsable del equipo de astrónomos, Michaël Gillon, del Instituto de Astrofísica y Geofísica de la Universidad de Lieja, Bélgica.

TELESCOPIO DE LARGO ALZANCE

Determinar el tamaño de estos tres planetas ha sido posible gracias a aparatos ópticos más grandes, como el instrumento HAWK-I, instalado en el telescopio VLT de La Silla.

Con este estudio se ha constatado que, del trío de planetas, dos de ellos tardan 1,5 y 2,4 días respectivamente en completar su órbita, mientras que el tercero emplea entre 4,5 y 73 días.

La consecuencia de estos periodos orbitales tan cortos es que “los planetas están entre 20 y 100 veces más cerca de su estrella que la Tierra del Sol”, explicó Gillon.

Paradójicamente, los dos planetas más cercanos reciben solo cuatro y dos veces la radiación que recibe la Tierra, mientras que el tercero, exterior, probablemente reciba menos que la Tierra.

Actualmente están en construcción varios telescopios gigantescon los que De Wit confía poder estudiar estos planetas y su atmósfera, “primero en busca de agua y luego de trazas de actividad biológica”.

El ESO espera abrir una nueva vía para la caza de exoplanetas que pudieran ser habitables, “primos” de la Tierra con condiciones similares, como los descubiertos con este estudio.