Arxiu de la categoria: ASTROFÍSICA

Demostren que les patates poden créixer a Mart

Les primeres proves del projecte ‘Patates a Mart’ mostren la viabilitat de la patata en condicions d’extrema aridesa i salinitat. L’expert del CIP ( Centro Internacional de la Papa)  Walter Amoros, diu que un avantatge de la patata és la seva gran capacitat genètica per a l’adaptació a ambients extrems.

Segons l’article  “…El proyecto “Patatas en Marte” fue concebido por CIP para entender cómo las patatas podrían crecer en las condiciones de Marte y también ver cómo sobreviven en condiciones extremas similares a las partes del mundo que ya sufren el cambio climático y los choques climáticos ya están experimentando…”.

La FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) afirma que 795 milions de persones passen fam al món. És una dada esgarrifosa. Sobretot tenint en compte que al món vivim en total 7 mil milions de persones i la nostra capacitat productiva seria capaç d’alimentar gairebé al doble, a 12 mil milions.

Potser el projecte hauria d’invertir l’ordre de prioritat d’objectius… Continua la lectura de Demostren que les patates poden créixer a Mart

Trobades les evidències de vida més antigues sobre la Terra

Un equip internacional de geòlegs, paleontòlegs i nanotecnòlegs han trobat unes estructures tubulars i filamentoses que, segons interpreten, representen bacteris fòssils. I les han trobat en unes roques canadencs (el cinturó Nuvvuagittuq) que provenen de fumaroles hidrotermals del fons oceànic de fa 3770-4280 milions d’anys. La Terra té 4.500 milions d’anys, de manera que aquests microfòssils representen les evidències de vida més antigues de les que hi ha constància fins ara.
Matthew Dodd, l’University College de Londres, i els seus col·legues de Leeds (Regne Unit), Ottawa (Canadà), Crawley (Austràlia) i els serveis d’inspecció geològica de Noruega i Estats Units presenten la seva investigació en l’article principal de Nature. Unes paraules seves destaquen: “Els nostres descobriments demostren que la vida es va desenvolupar a la Terra en un temps en que tant la Terra com Mart tenien aigua líquida a la superfície, el que planteja una qüestió emocionant sobre la vida extraterrestre” Continua la lectura de Trobades les evidències de vida més antigues sobre la Terra

Una imatge del telescopi espacial Hubble per celebrar el 30 aniversari del descobriment de la supernova 1987A

Una supernova (del llatí nova, «nova») és una explosió estel·lar que pot manifestar-se de forma molt notable, fins i tot a simple vista, en llocs de l’esfera celeste on abans no s’havia detectat res en particular.Les supernoves produeixen espurnes de llum intensíssims que poden durar des de diverses setmanes a diversos mesos. Es caracteritzen per un ràpid augment de la intensitat lluminosa fins a aconseguir una magnitud absoluta més gran que la resta de la galàxia. Posteriorment la seva brillantor decreix de forma més o menys suau fins a desaparèixer completament.

En aquesta simulació es pot veure com ha evolucionat la supernova des de l’ explosió inicial observada fa tres dècades a l’anell lluminós que es veu avui: primer, l’anell de material expulsat, després, l’explosió estel·lar que envia una ona de xoc cap a l’exterior. Quan aquesta ona colpeja l’anell, el material s’escalfa intensament i brilla, mentre que material de menor densitat surt capa l’exterior.

http://www.ccma.cat/el-temps/el-telescopi-espacial-hubble-celebra-el-30-aniversari-del-descobriment-de-la-supernova-1987a/noticia/2775093/#

Una imatge del telescopi espacial Hubble per celebrar el 30 aniversari del descobriment de la supernova 1987A

Continua la lectura de Una imatge del telescopi espacial Hubble per celebrar el 30 aniversari del descobriment de la supernova 1987A

La importància del descobriment de la NASA amb els set exoplanetes (vídeo)

La troballa de la NASA dels 7 exoplanetes suposa un rècord pel nombre de planetes i pel nombre de candidats a possibles terres al voltant d’una sola estrella. El que sempre hem dit, massa…, massa  espai buit …..

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20170223/42243439811/nasa-descubrimiento-exoplanetas.html

A 39 años luz de la tierra se encuentra la estrella Trappist-1, conocida en la NASA por el nombre de ca­tálogo 2MASS J23062928-0502285. Es decir, un astro completamente irrelevante hasta hace muy poco. El pasado mayo, el equipo liderado por Michaël Gillon (Universidad de Lieja, Bélgica) ya anunció que había descubierto dos exoplanetas (quizás tres) orbitándola. Con un 9% de la masa del Sol, Trappist-1 es una enana roja fría. Si fuera un poco más pequeña, ya no sería una estrella sino una enana marrón, que son astros fríos que no pueden fusionar hidrógeno como nuestro sol. Continua la lectura de La importància del descobriment de la NASA amb els set exoplanetes (vídeo)

L’Event Bristlecone

Segons una notícia apareguda al diari “Público” (veure http://www.nuevatribuna.es/articulo/sociedad/evento-bristlecone-tuvo-lugar-inicios-neolitico-mayor-fenomeno-solar-historia-5480-c/20170219112932136884.html), un equip d’investigadors de la universitat japonesa de Nagoya acaben de fer públic un interessant descobriment. Segons aquests científics la concentració de C-14 que han trobat en arbres de les muntanyes blanques de Califòrnia , és compatible amb l’empremta deixada per una anomalia solar important. Aquesta anomalia podria haver estat causada per una fase d’ un gran mínim en l’activitat solar o bé per un seguit de grans flamerades solars seguides combinades amb una variació de l’activitat magnètica solar. El fet, insòlit fins el moment per la seva magnitud, és 20 vegades més intens que l’event de Carlomagne (que es va produir entre el 774-774 dC). Els científics han datat l’esdeviment d’aquest gran fenomen al voltant del 5480 a.C. (és adir a inicis del Neolític).

Ja hem parlat en altres ocasions del risc que suposa per la nostra tecnificada civilització una tempesta solar. Ara, després del descobriment d’aquesta megatempesta solar, aquest risc cal tenir-lo molt en compte i fer el necessari per estar preparats. Continua la lectura de L’Event Bristlecone

Trobada matèria orgànica al planeta nan més pròxim a la Terra

Un nou estudi publicat avui reforça aquesta teoria. La sonda Dawn de la NASA ha trobat compostos orgànics en la superfície de Ceres, un planeta nan del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter.

És improbable que aquests compostos arribessin per l’impacte d’un asteroide, ja que haurien desaparegut amb les altes temperatures del xoc.La troballa té implicacions per a l’existència de vida fora del Sistema Solar, diu Guillermo Muñoz, del Centre d’Astrobiologia.

http://noticiasjovenes.es/archivos/13864

Una de las grandes preguntas sobre la vida en la Tierra es cómo aparecieron los océanos y los compuestos orgánicos que necesitaba para florecer. En el origen del Sistema Solar, el embrión de nuestro planeta estaba tan cerca del Sol que no se podían formar agua líquida ni algunos compuestos orgánicos. Solo más allá de la llamada línea de nieve, en la parte exterior del cinturón de asteroides, se daban las condiciones necesarias. Los ingredientes básicos para la vida pudieron ser, en origen, alienígenas, pues es probable que gran parte del agua que alberga el planeta y posiblemente compuestos de carbono llegasen a bordo de asteroides o cometas formados más allá de la línea de nieve.

Un nuevo estudio publicado hoy refuerza esa teoría. La sonda Dawn de la NASA ha encontrado compuestos orgánicos en la superficie de Ceres, un planeta enano del cinturón de asteroides situado entre Marte y Júpiter. Desde que la nave llegó a este cuerpo de 950 kilómetros de diámetro en primavera de 2015, sus instrumentos han demostrado que contiene agua helada, compuestos hidratados. Hasta podría esconder un océano subterráneo.

Es improbable que esos compuestos llegasen por el impacto de un asteroide, pues habrían desaparecido con las altas temperaturas del choque

Para este estudio, la sonda ha analizado una zona de unos 1.000 kilómetros cuadrados en torno a Emutet, un cráter de unos 50 kilómetros de diámetro. Los espectrómetros de luz visible e infrarroja detectaron la presencia de materia orgánica alifática, compuesta por átomos de carbono e hidrógeno. La resolución de las mediciones no permite determinar de qué elementos se trata, pero los responsables de la misión apuntan a que podría tratarse de asfaltita o kerita, hidrocarburos similares al alquitrán.

En un estudio publicado hoy en Science, los responsables de la misión señalan que es improbable que esos compuestos llegasen por el impacto de un asteroide, pues habrían desaparecido con las altas temperaturas del choque. Además, su distribución por la superficie no cuadra con un origen externo. Todo esto apunta a que Ceres, un cuerpo que ha sido planeta, asteroide y ahora el planeta enanomás cercano a la Tierra, cuya superficie gris se comparaba con el inerte hormigón, resulta tener minerales hidratados, agua helada, carbonatos, sales y materia orgánica, un “entorno de química compleja” favorable para la aparición de vida.

Las detecciones de Dawn, a la que le quedan cinco meses de misión en torno a Ceres, suponen una confirmación de que asteroides y cometas contienen abundante agua, así como compuestos precursores de la vida.

El hallazgo tiene implicaciones para la existencia de vida fuera del Sistema Solar

Michael Küppers, del Centro de Astronomía Espacial de la Agencia Espacial Europea, cerca de Madrid, resalta la importancia de este hallazgo en un artículo que acompaña al estudio. “Dado que Ceres es un planeta enano que aún puede conservar parte del calor interno generado durante su formación, e incluso tenga un océano subterráneo, esto abre la posibilidad de que pudieran haber aparecido formas de vida primitivas”, señala. El planeta enano se suma a Marte y varios satélites de Júpiter y Saturno que también podrían albergar vida, resalta.

El hallazgo tiene implicaciones para la existencia de vida fuera del Sistema Solar, dice Guillermo Muñoz, del Centro de Astrobiología, cerca de Madrid. Él fue uno de los científicos que demostraron que los cometas contienen moléculas precursoras de proteínas, azúcares, e incluso del ADN. En opinión de Muñoz, los compuestos orgánicos en Ceres pudieron formarse por el impacto de la radiación en el hielo, o incluso en reacciones químicas en agua líquida hace millones de años. Estos procesos “se pueden extrapolar a otros Sistemas Solares”, lo que multiplica las posibilidades de que las condiciones necesarias para la vida sean “universales”, resalta.

Petjades d’oxigen terrestre a la Lluna

Un grup de científics japonesos ha detectat que el vent solar de partícules energètiques arriba a la superfície lunar de manera contínua. L’anàlisi assenyala que el vent solar de partícules energètiques arriba a la superfície de la Lluna de manera contínua, amb excepció de cinc dies en cada òrbita lunar, quan el camp magnètic de la Terra se situa entre el Sol i la Lluna i desvia aquestes partícules.Durant aquests dies, indiquen els experts de la Universitat japonesa d’Osaka, els ions (àtoms que tenen una càrrega elèctrica) d’oxigen arriben a la Lluna. L’estudi s’ha publicat aquesta setmana a la revista Nature Astronomy.

A causa de que l’oxigen de la Terra és generat per la biosfera, aquest resultat suggereix que la Lluna ha estat contínuament «contaminada» per substàncies generadores de vida durant bona part de la seva història, afegeixen els científics. Això vol dir, també, que l’antiga atmosfera de la Terra pot estar preservada a terra lunar. Continua la lectura de Petjades d’oxigen terrestre a la Lluna

El proper “event Carrington” i l’escullera espacial

En altres posts (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/10/16/com-hauriem-dactuar-davant-duna-alerta-per-tempesta-solar/) varem comentar la preocupació de l’administració Obama (així com altres països d’Europa i del món) al voltant de la possibilitat que un “event Carrington” (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Tormenta_solar_de_1859) malmetés la nostra civilització tecnològica.

Fins ara la estratègia de prevenció consistia en tractar de detectar possibles fenomens d’aquest tipus el més aviat possible per tractar de minimitzar els seus danys. Però ara el representant de l’Associació Internacional per a la seguretat en el Espai diu que cal canviar aquesta estratègia per la d’una aposta de prevenció tecnològica “internacional” conjunta. Segons aquesta associació es podria – entre els científics de tot el món” – construir una mena de escullera espacial que desviés – en cas de tempesta solar extrema – les radiacions electromagnètiques provinents del Sol (Fig.1.)

Fig.1. Esquema de la “escullera espacial” que – ubicada en un punt lagrangià (veure https://ca.wikipedia.org/wiki/Punt_de_Lagrange) – desviaria les radiacions provinents d’una erupció solar intensa. Continua la lectura de El proper “event Carrington” i l’escullera espacial

Més pistes sobre les misterioses ràfegues de ràdio descrites fa una dècada

En el 2001 per primera vegada,  desprès el 2007,…. les misterioses ones han estat per primera vegada identificades segons publica questa setmana  la revista Nature, que li dedica la portada, i  senyala que pels astrònoms és tot un pas endavant

Els astrònoms han identificat l’enigmàtic objecte celeste que llança algunes d’aquestes ràfegues, que sorprenentment no és una galàxia brillant sinó una galàxia nana, situada a uns 2.500 milions d’anys llum de la Terra, fora de la Via Làctia.

Això només és el principi, quants més secrets ens estan esperant a l’univers…? Continua la lectura de Més pistes sobre les misterioses ràfegues de ràdio descrites fa una dècada

Primera imatge d’una galàxia amb doble anell i nucli no connectats

Les galàxies es mostren en el cel nocturn en una gran varietat de formes. Les seves semblances i diferències marquen diferents pautes en el seu desenvolupament.

En aquest sentit, la col·lisió entre dues o més galàxies amb una forma i estructura determinades pot desembocar en una galàxia molt més gran i amb una forma totalment diferent. Va ser a partir d’aquestes col·lisions que el 1936 l’astrònom nord-americà Edwin Hubble va efectuar una classificació detallada dels diferents tipus de galàxies que es podien observar.

Aquesta classificació anomenada Seqüència de Hubble o Diagrama Diapasó, ha sigut la base sobre la qual s’han formulat les posteriors classificacions proposades per diferents astrònoms al llarg del segle XX i XXI.

En la Seqüència de Hubble hi podem distingir 4 grans grups: les galàxies el·líptiques, les galàxies espirals, les galàxies lenticulars i les galàxies irregulars.

Hi ha un altre tipus, les galàxies tipus Hoag: són nuclis rodons envoltats per un anell circular, sense res que els connecti visiblement. Menys del 0,1% de totes les galàxies observades són galàxies tipus Hoag.

L’article explica perquè amb els coneixements actuals és impossible saber com es van formar els anells d’aquesta galàxia en particular…. Continua la lectura de Primera imatge d’una galàxia amb doble anell i nucli no connectats