Arxiu de la categoria: RESIDUS

Les aus a Espanya estan amenaçades per les aigües residuals

Segons recorda SEO / BirLife, amb motiu del Dia Mundial de l’Aigua, a més del perjudici per a les arques públiques, l’impacte negatiu d’aquest problema afecta també la salut humana i al medi ambient.

Entre les situacions més greus, l’ONG subratlla la “gravetat del problema” en aquells aiguamolls que podrien entrar en un punt de “no retorn” com són L’Albufera de València, el Delta de l’Ebre i Doñana i exigeix als responsables polítics accions concretes i urgents per a aquests tres espais que evitin una situació irreversible.

http://www.ecoticias.com/naturaleza/134072/Las-aves-en-Espana-estan-amenazadas-por-las-aguas-residuales Continua la lectura de Les aus a Espanya estan amenaçades per les aigües residuals

La ciutat sense aigua residual. Reflexions sobre un futur possible

Les espècies que sobreviuen són les que s’adapten millor a les condicions de l’ecosistema, és la selecció natural, i com a tal, nosaltres ens hem de saber adaptar. Segons el banc mundial, l’escassetat d’aigua provocada pel canvi climàtic reduiria en un 6% el PIB en alguns països el 2050. El Banc Mundial també adverteix que la menor disponibilitat d’aigua dolça i la competència que generen altres usos podrien portar a que la disponibilitat de l’aigua a les ciutats es redueixi en gairebé dos terços respecte a 2015. Veure (http://www.expansion.com/economia/2016/05/08/572f30fbe2704e4c318b4629.html)

Davant d’aquestes previsions, veure com minimitzar els usos de l’aigua, amb un plantejament “micro” i de reducció en origen, analitzant el flux de l’aigua en el domicili i les tecnologies disponibles, és un tema central d’estudi necessari per a tothom.

http://www.iagua.es/blogs/antonio-garcia-pastrana/ciudad-agua-residual-reflexiones-futuro-posible-0

Haciendo un símil con el título de la película “La ciudad sin ley”, por eso de dar un impacto al título del artículo, la idea que realmente he querido plasmar es el de una ciudad en la que no sea necesario depurar aguas, tal y como lo conocemos en estos momentos.

Según la RAE el “agua residual” es aquella que arrastra suciedad y detritus, y “residuo” es aquel material que queda como inservible después de haber realizado un trabajo u operación

Continua la lectura de La ciutat sense aigua residual. Reflexions sobre un futur possible

Per què els aliments adreçats als nens són els menys saludables?

En el nivell de 2n d’ESO iniciarem la pròxima setmana un treball  transversal dedicat a generar consciència crítica sobre el nostre model alimentari i  els seus impactes en la salut, el medi ambient i els mitjans de vida de les persones que produeixen els aliments, tot presentant alternatives de producció i consum des de la sobirania alimentària.

Els nostres objectius específics són:

  • Trencar mites sobre la pobresa alimentària i la mala alimentació
  • Treballar els impactes en la salut de l’alimentació processada a través d’exemples de productes concrets com el sucre i els productes processats.
  • Entendre la relació entre el model industrial de producció d’aliments, la condició social i el gènere en l’accés a una bona alimentació
  • Analitzar l’impacte de la publicitat en els nostres hàbits de consum alimentari.
  • Treballar la relació entre agricultura i canvi climàtic
  • Acostar-nos al concepte de sobirania alimentària i les propostes que fa aquest nou model social i econòmic de producció, distribució i consum d’aliments.

L’article publicat pel diari Ara la setmana passada ens descriu la realitat que es envolta amb l’anàlisi de productes concrets que consumim cada dia.

http://mengem.ara.cat/aliments-nens-saludables-nutella-nocilla-sucre-greix_0_1755424668.html?_ga=1.166703421.2090654753.1458230673 Continua la lectura de Per què els aliments adreçats als nens són els menys saludables?

L’embolcall del menjar escombraria conté tòxics perjudicials en animals, i en humans?

Fa diversos anys vaig treballar en el control de qualitat d’una empresa destinada a la producció d’embalatge de diversos productes, entre ells, aliments.

Qualsevol substància present en un objecte en contacte amb l’aliment pot ser transferida a aquest, augmentant la seva quantitat quan hi ha gran compatibilitat entre l’aliment i la substància en qüestió i quan augmenta la temperatura d’exposició. L’embalatge per aliments i els materials destinats a l’embalatge, han de ser segurs i no transferir els seus components als aliments. La Regulació Europea (CE) 1935/2004 defineix requisits fonamentals sobre l’embalatge d’aliments i altres materials destinats al contacte alimentari. A més els embalatges d’aliments no deuen provocar un canvi de la composició i propietats de l’aliment, ja que no ha de causar cap canvi en l’aroma o el gust del producte envasat.

Un estudi nord-americà, publicat al febrer a la revista Environmental Science & Technology Letters afegeix un nou element per replantejar continuar consumint el menjar escombraria, l’embolcall conté elements tòxics que podrien posar en joc la nostra salut i les de les nostres mascotes: uns compostos químics anomenats perfluoroalquils i polifluoroalquils . Continua la lectura de L’embolcall del menjar escombraria conté tòxics perjudicials en animals, i en humans?

El TJUE condemna Espanya per no controlar els abocadors il·legals

Gestió de residus es diu a tot el procés que permet l’aprofitament del contingut dels residus sòlids o líquids que rebutgem en la vida diària. Un abocador clandestí és un lloc en el qual, sense consideracions mediambientals, és triat per algun grup humà per a dipositar les seves deixalles sòlides. Són greu font de contaminació, malalties i altres problemes. Generalment són establerts en depressions naturals o embornals.

En la sentència d’aquest dimecres, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) amb seu a Luxemburg ha determinat que Espanya incompleix les seves obligacions per assegurar que els residus són tractats com estableixen les regles comunitàries per permetre abocadors clandestins.

Aquest tema ens hauria de fer vergonya a tots, no només als governants; doncs la falta de civisme pel que fa a la cura i neteja dels llocs públics és molt alt. L’estat dels serveis de tots els locals públics ens indica  el nivell d’educació d’una població. Continua la lectura de El TJUE condemna Espanya per no controlar els abocadors il·legals

Manual sobre contaminació per incrèduls

Dia si i dia també, se’ns anuncien al telenotícies mesures restrictives per evitar la contaminació, com és el cas d’avui a la ciutat de Madrid. Però encara hi ha persones que qüestionen la presència dels contaminants, que afecten a la nostra salut cada vegada d’una manera més alarmant.

Un dels primers temes de l’assignatura de química a 2n d’ESO és definir que és matèria. Qualsevol cosa que es pugui veure i tocar està clar que ho és. De vegades a algun alumne llest se li escapa el riure pensant la simplicitat de la pregunta. La primera vegada que es pregunta si l’aire és matèria solen haver opinions diverses, la meitat aproximadament pensa que si i l’altra meitat que no. I és que l’ésser humà està fet per guiar-se pels seus sentits, com pot ser matèria alguna cosa que no podem veure?

–Una cosa semblant passa quan intentem explicar la mecànica quàntica partint de la base que les partícules estan en tots els llocs alhora, no en un lloc concret.–

Aquest article publicat a www.vozpopuli és simplement  una petita classe de química que demostra mitjançant petits experiments  la presencia de l’aire al nostre voltant i com identifiquem la contaminació centrada en la presència de diòxid de nitrogen.

http://www.vozpopuli.com/next/Manual-contaminacion-incredulos_0_989301182.html

“¿Dónde está la contaminación, que no la veo?”, preguntaba el protagonista de un vídeo que se hizo viral hace unas semanas durante las restricciones de tráfico impuestas por el ayuntamiento de Manuela Carmena. Al hombre le parecían poco evidentes los niveles de contaminación en Madrid porque al mirar a su alrededor veía el aire aparentemente limpio y no apreciaba ni rastro de la nube que amenaza la salud de los ciudadanos cuando se estanca sobre la ciudad.

Pero lo que le faltaba al protagonista del vídeo era un poco de perspectiva. Basta alejarse del núcleo urbano para observar la nube anaranjada sobre la ciudad. También le faltaba algo de información. El dióxido de nitrógeno es bien visible, hasta el punto de que es el gas responsable de la coloración rojiza que vemos en los hongos de las explosiones nucleares, por poner un ejemplo nada tranquilizador. Un experimento típico para generar NO2 consiste en verter un poco de ácido nítrico sobre una moneda de cobre: el resultado es una pequeña nube de gas marrón que, al ser más pesado que aire, se va al fondo del recipiente, lo mismo que la nube que se cierne periódicamente la cabeza de los madrileños.

El NO2 se genera a partir de dos elementos tan aparentemente inocuos como el oxígeno y el nitrógeno

Pero el gas que amenaza la salud de los ciudadanos no se forma de una reacción tan sofisticada como la del experimento ni por una explosión nuclear. En realidad se genera a partir de dos elementos tan aparentemente inocuos como el oxígeno y el nitrógeno, que forman el aire que respiramos. Ambos se encuentran en la atmósfera en parejas, en forma de O2 y N2. El primero es más reactivo (conocemos sus propiedades corrosivas), pero el nitrógeno, que ocupa hasta un 78% del aire, se encuentra en parejas de dos átomos unidos por un triple enlace muy estable y muy difícil de romper. Entonces, ¿qué proceso tiene lugar para que se rompan unas moléculas tan estables y que el aire que respiramos se convierta en veneno?

La formación de dióxido de nitrógeno ocurre de manera natural en las altas capas de la atmósfera, en las erupciones volcánicas y durante las tormentas, cuando el aumento extremo de temperatura por el relámpago separa las moléculas para formar NO y al enfriarse se une un nuevo átomo de oxígeno creando NO2. Pero los humanos tenemos otra forma de generar dióxido de nitrógeno gracias a los motores y calderas donde la temperatura supera los 2.000 grados. Es aquí donde los motores diésel tienen un papel fundamental y se han convertido en un problema inesperado para la salud de la población.

¿Qué ocurre para que el aire que respiramos se convierta en veneno?

“En un motor diésel la mezcla de gases se comprime a muy alta presión y ahí se provoca la reacción química, ya que se alcanzan temperaturas altísimas que nunca se alcanzan en un motor de gasolina”, explica el divulgador e investigador del CSIC Bernardo Herradón. Este proceso se produce de manera continua en millones de motores y, aunque la cantidad de dióxido de nitrógeno que produce cada coche es pequeña, basta para generar un problema cuando el viento no sopla o no hay precipitaciones y el gas se estanca sobre la ciudad. “De cada millón de moléculas se transforma una“, explica Herradón. “Cuando hablamos de contaminación de NO2 hablamos de partes por millón, pero ese poco basta para generar problemas”.

Lo que tenemos después de este proceso de combustión a alta presión y temperatura es una nueva molécula que, a diferencia de sus apacibles ‘progenitores’, es una auténtica pendenciera. “En química, cuando convertimos A en B son sustancias distintas y pueden tener comportamientos muy diferentes”, explica Herradón. “Cuando uno pinta la molécula del NO2 se da cuenta inmediatamente de que es un veneno”, prosigue. Su forma de triángulo y su disposición indican que se trata de una molécula reactiva. Su estructura molecular, con un electrón desapareado, es la razón por la que se combina con otras sustancias, bien como oxidante o bien como reductor. Su capacidad de reaccionar es tal, que si bajas la temperatura pasa de ser un gas a convertirse en otra sustancia, un líquido incoloro. Las moléculas han interaccionado entre ellas y se ha formado tetraóxido de dinitrógeno (N204), un compuesto que la NASA utilizó en los cohetes Titán.

El dióxido de nitrógeno cambia con la temperatura
El dióxido de nitrógeno cambia con la temperatura Eframgoldberg (Wikimedia Commons)

Su nueva capacidad de combinarse es lo que lo convierte en una molécula tan dañina para nuestra salud. “Desde el punto de vista del comportamiento químico se trata de un gas tóxico, porque genera radicales libres“. Cuando entra en contacto con las vías respiratorias puede inflamar el revestimiento de los pulmones y provocar infecciones como bronquitis. Las pruebas de su toxicidad las tenemos desde hace años. Un fallo durante el proyecto Apolo-Soyuz en 1975 provocó que entraran grandes cantidades de NO2 en la nave y casi acaba con la tripulación. También se han producido consecuencias letales en los silos de cereal, donde los nitratos del cultivo han derivado en dióxido de nitrógeno y provocado neumonías fatales en muchos agricultores.

“Cuando uno pinta la molécula del NO2 se da cuenta inmediatamente de que es un veneno”

“Estas moléculas son especies oxidantes que provocan lo mismo que sucede cuando quemas un trozo de carbón”, explica Herradón. “Aceleran los procesos oxidativos y dentro de nuestro organismo degradan y contribuyen al envejecimiento de nuestras células, modifican procesos metabólicos importantes y al final lo que provoca es una enfermedad”. Pero el dióxido de nitrógeno no es solo perjudicial por lo que causa directamente, sino porque multiplica el efecto de todas las otras sustancias contaminantes de la polución y que se combinan para generar esa nube negra y marrón sobre la ciudad. “También promueve la transformación de óxidos de azufre a ácido sulfúrico”, explica el investigador del CSIC. “Puede reaccionar para crear ácido nítrico, contribuyendo a la lluvia ácida, y contribuye a la generación de ozono troposférico“.

En estas circunstancias, el dióxido de nitrógeno se sitúa en medio de una cascada de reacciones que generan lo que se conoce como esmog fotoquímico y que ha obligado a las autoridades de toda Europa a tomar medidas para salvaguardar la salud de la población. En los años 90 se promovió el uso del combustible diésel como el más ecológico, pues se suponía que un menor consumo conllevaría menores índices de contaminación, pero el NO2 se reveló como el coste oculto de aquella apuesta no demasiado reflexionada. Con la proliferación de los vehículos diésel, cada vez que hay un periodo prolongado de tiempo seco y soleado las ciudades se convierten en una trampa irrespirable. La inversión térmica hace que una capa de aire caliente atrape el aire más frío y denso y el aire se convierta en un veneno.

Fukushima: 6 anys i seguim igual o pitjor.

Al llarg de molts posts ja hem anat explicant que la situació de Fukushima (veure https://ca.wikipedia.org/wiki/Accident_nuclear_de_Fukushima_I) no està ni de bon tros sota control ni solucionada. La contaminació – sobretot produïda per fuites d’aigua contaminada a l’oceà – s’extèn ja per tot l’oceà pacífic i, a la llarga, per tot el món. Els operaris no es poden acostar a les zones on el material dels reactors està fos. No hi tampoc manera de que els robots puguin resistir les altes temperatures i la contaminació en aquestes zones. La empresa responsable de l’administració de la central, TEPCO, és una filial de General Elèctric. Aquesta és una empresa amb grans interessos econòmics en diferents parts del món i amb un gran poder. Poder, que es manifesta amb un control de determinats medis de comunicació i lobbies de pressió en els parlaments de determinats estats, fet que fa que la informació “real” sobre el que està passant surti amb comptagotes (per no dir que senzillament no hi hagi informació). Com sempre que hi ha un accident d’aquest estil (més greu ja que el de Chernòbil) les despeses corren a càrrec de l’estat on es troba ubicada la central en qüestió. És a dir dels habitants d’aquest estat. Habitants que no han gaudit dels guanys econòmics que han tingut al llarg dels anys els propietaris de la central però si que han de pagar els danys derivats de la seva gestió (privatització dels guanys i socialització de les despeses). Un negoci rodó per les empreses privades, vaja.

Ara en un article aparegut al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/theguardian/Mueren-robots-esperanza-limpieza-Fukushima_0_620488846.html), podem llegir com els robots que intenten utilitzar-se en la “neteja” dels reactors no resisteixen les condicions que en hi ha en ells i com la companyia no sap si podrà eliminar l’aigua contaminada ( que mentre continua sortint cap a l’oceà).

Paral·lelament la gent desplaçada encara no ha pogut tornar ni s’espera que ho pugui fer durant molts anys (si és que alguna vegada ho poden fer….). Per si fos més surrealista encara, recordem que Tokio serà la seu dels jocs olímpics dels 2020 gràcies a les mentides dels seus dirigents polítics que van dir que la central es trobava totalment controlada.

Però no passa res, podem seguir amb la il·lusió – evidentment no compartida per l’autor d’aquest article – de que la energia nuclear és la solució als nostres problemes energètics i ambientals. Deixem al nostres fills i nets la gestió d’una d’energia altament contaminant i ruïnosa des del punt de vista econòmic. Seguim amb el BAU i el cop de peu endavant. Tanquem els ulls davant dels problemes i deixem que el model “Springfield” (dels Simpsons) avanci pel món. Continua la lectura de Fukushima: 6 anys i seguim igual o pitjor.

Els Partits de Balears s’uneixen per vetar les prospeccions petrolíferes

Una bona notícia, per una vegada, sembla que impera el sentit comú.

“La recerca de nous jaciments d’hidrocarburs és un sense sentit que va en direcció contrària al dels necessaris esforços acordats internacionalment a Paris per fer front al desafiament del canvi climàtic”, assenyala Carlos Bravo.Les paraules de Carlos Bravo, coordinador tècnic de l’Aliança Mar Blava, infonen optimisme.

L’Aliança, que reuneix a les entitats cíviques balears, persegueix fomentar el desenvolupament i la implantació urgent, a l’entorn mediterrani, d’un model energètic sostenible, basat primordialment en l’estalvi i l’eficiència energètica i les energies renovables.

http://www.lavanguardia.com/natural/20170305/42560079128/baleares-prospecciones.html Continua la lectura de Els Partits de Balears s’uneixen per vetar les prospeccions petrolíferes

5 de març, dia mundial de l’eficiència energètica

El Dia Mundial de l’Eficiència Energètica es celebra cada any el 5 de març. És una data propícia per reflexionar sobre l’ús racional que li donem a l’energia, i actuar en conseqüència.

L’eficiència energètica es planteja com una de les polítiques de fre pel canvi climàtic i la consecució de societats sostenibles, juntament amb el desenvolupament d’energies renovables i una política de transport menys agressiva amb el medi.

Però, la conservació del medi ambient,  no és possible sense reduir la producció econòmica que és la responsable de la reducció dels recursos naturals i la destrucció del medi que genera, ja que, actualment estem per sobre de la capacitat de regeneració natural del planeta. Es a dir, aquesta eficiència ha d’anar acompanyada d’un decreixement econòmic imprescindible

http://www.concienciaeco.com/2017/03/04/5-marzo-dia-mundial-la-eficiencia-energetica-2017/

¿POR QUÉ ES NECESARIA LA EFICIENCIA ENERGÉTICA?

La eficiencia energética puede ayudar a proteger nuestro planeta. Al ahorrar energía en cada proceso o acción, estamos emitiendo menos CO2 a la atmósfera. Con ello estamos favoreciendo a reducir los efectos adversos del cambio climático.

Cada día consumimos grandes cantidades de energía. Si seguimos consumiendo tanta energía como ahora, la demanda mundial del energía para el 2030 llegará a ser insostenible.

Según la Global Footprint Network (GFN), actualmente se calcula que necesitamos el equivalente a 1,6 planetas para alcanzar lo recursos que utilizamos cada año, y para 2030 vamos a necesitar el equivalente a dos Tierras, lo que podría conducir a un daño significativo en la supervivencia de la raza humana.

¿CÓMO PODEMOS SATISFACER LA NUEVA DEMANDA ENERGÉTICA?

La eficiencia energética es a menudo el medio menos costoso de satisfacer la nueva demanda de energía. No sólo reduce el consumo general de energía, sino que alienta el desarrollo y crea puestos de trabajo. Continua la lectura de 5 de març, dia mundial de l’eficiència energètica

Garoña i Retortillo

En un excel·lent article (veure http://www.eis.uva.es/energiasostenible/?p=3367&utm_source=rss&utm_medium=rss&utm_campaign=central-nuclear-de-garona-y-mineria-de-uranio-en-retortillo-dos-caras-de-la-misma-moneda) , Iñigo Capellán (del grup de Dinàmica de Sistemes de la Universitat de Valladolid) ens explica que és el que uneix la central nuclear de Garoña i la prevista mineria d’Urani a la localitat de Retortillo.

Sabem que el lobby nuclear nacional i internacional pressionarà per tal que Garoña continui amb la seva activitat (sobretot perquè si ho aconsegueixen significaran grans guanys per les empreses propietàries (veure http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2017/01/09/garona-punta-de-llanca-de-lenergia-nuclear/)) i perquè autoritzin el projecte miner de Urani més gran de Europa a Retortillo (província de Salamanca).

També sabem que la energia nuclear té una TRE baixa, que la mineria del urani és altament contaminant, que el urani com a recurs es troba prop del seu particular pic, que depenem de l’urani que s’extreu a altres països, que els residus nuclears són una hipoteca enverinada per a les futures generacions, que pel general les empreses propietàries de les centrals nuclears socialitzen les pèrdues i privatitzen els guanys (recordem aquí el cas de Fukushima i General Electric), i sobretot que a Espanya sobren centrals elèctriques ja que hi ha un parc elèctric sobredimensionat. Amb tot això, perquè es segueix apostant per la energia nuclear (si fins i tot l’agència internacional preveu un creixement insignificant de l’energia nuclear a nivell mundial d’aquí al 2030)? La resposta és obvia: Per a que guanyin uns pocs i paguem uns molts. Continua la lectura de Garoña i Retortillo