Arxiu de la categoria: DINÀMICA DE SISTEMES

Quant el decreixement entra al parlament

Interessant article publicat al diari “ElDiario” (veure http://www.eldiario.es/ultima-llamada/decrecimiento-entra-parlamento_6_623697642.html) sobre el perquè el decreixement no figura dins de l’agenda de molts polítics (tot i que si n’hi ha que l’accepten i el defensen). Si bé això és cert, també ho es que cada cop més població (ara ja un terç segons un estudi de la UAB) entén que no cal un el creixement com a fi en si mateix i fins i tot veu amb bons ulls que hi hagi un decreixement. Per tant, perquè no ha de passar a formar part de l’agenda de la majoria de polítics?

Última llamada

Cuando el decrecimiento entra en el Parlamento

¿Por cuánto tiempo seguiremos sacrificando todo con políticas de austeridad en nombre del crecimiento? ¿Hasta qué punto los debates dominantes serán capaces de apoyar el espejismo del crecimiento? ¿Cómo y quiénes van a desafiar el descontento que surge del lento crecimiento en las sociedades basadas en el crecimiento?

C:\fakepath\2015-01-16-Ilustracin3elefantesycaracol (2).jpg
BARBARA CASTRO

¿Puede el decrecimiento entrar en los Parlamentos? ¿Cuán grande sería su electorado? ¿Qué propuestas políticas deberían presentarse? ¿Cómo construir sinergias entre los movimientos sociales de base y la política institucional?

Estas son algunas de las preguntas que han estado como mínimo desde hace una década en el debate europeo. Al menos desde 2008, cuando se realizó la primera conferencia internacional sobre decrecimiento en París. Luego, en 2009, el entonces presidente de la Comisión de Desarrollo Sostenible del Reino Unido, Tim Jackson, publicó un influyente informe titulado ¿Prosperidad sin crecimiento?. Más recientemente, el profesor Jackson ha promovido la formación de una comisión parlamentaria interpartidista sobre límites al crecimiento en el Reino Unido.

El All Party Parliamentary Group on limits to growth (APPG)ha recibido múltiples apoyos, incluyendo el del Partido Verde y su parlamentaria Caroline Lucas. El AAPG tiene como objetivo “crear el espacio para dialogar sobre los límites ambientales y sociales al crecimiento, evaluar las evidencias de tales límites, identificar los riesgos, apoyar las respuestas apropiadas y contribuir al debate internacional sobre la redefinición de la prosperidad”.

La iniciativa forma parte de una larga tradición que busca promover una agenda “pos-crecimiento” dentro de los parlamentos de Europa, incluyendo las recientes comisiones parlamentarias en Francia ( Comisión de Medición del Desempeño Económico y Progreso Social) y Alemania ( Comisión Enquete sobre Crecimiento, Prosperidad y Calidad de Vida).

Entre las actividades del grupo parlamentario AAPG se encuentra la organización de debates dentro de la Cámara de los Comunes. Recientemente, tuve la oportunidad de participar en uno de estos encuentros, titulado ¿El fin del crecimiento?, en donde sus moderadores (Tim Jackson y Caroline Lucas) preguntaron: ¿Sigue el crecimiento económico teniendo un rol en la búsqueda de la prosperidad sostenible?

Los panelistas incluían a Kate Raworth (autora de Doughnut Economics), Jørgen Randers (co-autor del estudio de 1972 sobre Los limites al crecimiento) y Graeme Maxton (secretario general del Club de Roma). Creo que hubo un consenso general entre los panelistas sobre el hecho de que el crecimiento económico, más que una panacea para resolver todos los problemas sociales, es en sí mismo un problema. No obstante, si bien estuvimos de acuerdo sobre el diagnóstico, surgieron diferencias al hablar del pronóstico. Vale decir, lo que yo llamaría la política del decrecimiento sostenible: ¿qué hay que hacer? ¿Cómo vamos a hacerlo? ¿Quién va a hacerlo? ¿Y para quién?

Durante el debate hice todo lo posible por defender el decrecimiento, argumentando que necesitamos enfocarnos en el decrecimiento y no sólo en “los límites al crecimiento” o la transición “más allá del crecimiento”. Permítanme explicar por qué.

En el artículo ¿Qué es el decrecimiento? concluimos que “generalmente, el decrecimiento desafía la hegemonía del crecimiento y exige una reducción redistributiva y democrática de la producción y el consumo en los países industrializados. Ello como medio para lograr la sostenibilidad ambiental, la justicia social y el bienestar”. En este sentido, el decrecimiento no se plantea como un fin en sí mismo, sino como un medio. El enfoque, por lo tanto, no debe ser únicamente en “menos” sino en “diferente”.

Ahora bien, ¿es posible una apertura política? El decrecimiento ya ha tenido cierto impacto, al menos en el sur de Europa, donde los primeros ministros Nicolas Sarkozy y Matteo Renzi vieron la necesidad de abordarlo, aunque haya sido únicamente para descartarlo. Por otro lado, el decrecimiento ha sido ampliamente debatido en los medios de comunicación y actualmente recibe el apoyo de por lo menos cuatros líderes políticos europeos: Florent Marcellesi de Equo y Juan Carlos Monedero de Podemos en España, Beppe Grillo del Movimento 5 Stelle en Italia y Benoît Hamon en Francia, exministro y actual candidato de las elecciones presidenciales por el Partido Socialista.

En otras partes del mundo también está ocurriendo. Por ejemplo, el senador Cristovam Buarque enalteció la propuesta del decrecimiento en el Congreso brasileño en 2010. Esto no es un fenómeno nuevo, sino el resurgimiento un debate que inició en los años 1970 sobre los límites del crecimiento. Por ejemplo, en 1972 Sicco Mansholt, un socialdemócrata holandés que era también comisario de agricultura de la UE, escribió una carta al presidente Malfatti instándole a abordar seriamente y con urgencia los límites del crecimiento para la política económica de la UE. Dos meses después Mansholt se convirtió en presidente, pero su mandato fue tan corto que resultó imposible empujar una agenda sobre “crecimiento cero” (o “más allá del crecimiento”).

No hay duda de que hay numerosos obstáculos para que el decrecimiento se abra un espacio en la política institucional. Sin embargo, la crisis financiera de 2008 ayudó a revivir este debate y la misma ha cambiado profundamente la opinión de los ciudadanos sobre la economía.

Un reciente estudio sobre opinión pública realizado por colegas de la Universidad Autónoma de Barcelona buscó conocer la relación entre el crecimiento económico, el medio ambiente y la prosperidad en España. El estudio muestra que, aunque una mayoría considera que el crecimiento y la sostenibilidad ambiental son aún compatibles (crecimiento verde), alrededor de un tercio prefiere ignorar el crecimiento como un fin (acrecimiento), o detenerlo por completo (decrecimiento). Muy pocas personas prefieren un crecimiento incondicional (crecimiento a cualquier costo).

Resulta difícil determinar qué es lo que impulsa la opinión de los ciudadanos, pero el hecho de que figuras tan influyentes como el Papa Francisco aboguen por el decrecimiento definitivamente ayuda. La pregunta que surge entonces es: ¿por qué si hay un “electorado”, o al menos un grupo que está anuente al debate sobre el decrecimiento, hay tan pocos políticos que se atreven a hablar sobre esto?

En la pasada 5º conferencia internacional sobre decrecimiento en Budapest organizamos un debate enfocado al « Decrecimiento en los parlamentos», con cuatro diputados de diferentes países de la UE discutiendo sobre los desafíos que han enfrentado en el camino para promover la agenda del decrecimiento en sus partidos y respectivos parlamentos (el debate puede ser visto aquí). También hay esfuerzos por concretar propuestas políticas de decrecimiento como las que estamos desarrollando colectivamente en Research & Degrowth, grupo al que pertenezco. En nuestro libro Decrecimiento: Vocabulario para una nueva era (ahora publicado en 10 idiomas) exploramos algunas de estas oportunidades, incorporando ideas sobre la renta básica, auditoría de la deuda, dinero público, reducción del tiempo de trabajo y trabajo compartido.

En conclusión, permítanme apuntalar nuestra hipótesis. Si el crecimiento ha sido un pilar central de la estabilidad en los países ricos a lo largo del siglo XX, entonces es razonable argumentar que la falta de crecimiento en estas sociedades muy probablemente genere inestabilidad. Propongo leer bajo esta misma óptica las coyunturas políticas emergentes, que van desde Trump hasta el Brexit, e incluyen un aumento generalizado las derechas autoritarias. Recientemente, el Wall Street Journal sostuvo que “En Europa, como en Estados Unidos, los votantes están enojados con las élites políticas y frustrados por el crecimiento lento”. Todo ello coloca al fin del crecimiento económico justo en el centro de la política del siglo XXI, tanto dentro como fuera de los Parlamentos.

¿Por cuánto tiempo seguiremos sacrificando todo con políticas de austeridad en nombre del crecimiento? ¿Hasta qué punto los debates dominantes serán capaces de apoyar el espejismo del crecimiento? ¿Cómo y quiénes van a desafiar el descontento que surge del lento crecimiento en las sociedades basadas en el crecimiento? ¿Podemos dar a esta frustración un nuevo sentido y dirección, aparte de la del cierre y la fobia?

Bienvenidos a la era de la política pos-crecimiento. Como Tim Jackson y Peter A. Victor argumentaron en The New York Times: “Imaginar un mundo sin crecimiento es una de las tareas más vitales y urgentes para la sociedad”.

 

Palm oil

A 2n d’ESO a l’assignatura que anomenem projecte xarxa es fomenta l’autonomia dels alumnes i el treball cooperatiu. Al tercer trimestre, el tema transversal estudiat és l’alimentació. L’objectiu general del projecte és generar consciència crítica sobre el nostre model alimentari i els seus impactes en la salut, el medi ambient i els mitjans de vida de les persones que produeixen els aliments, tot presentant alternatives de producció i consum des de la sobirania alimentària. Treballem juntament amb VSF Justícia Alimentària global.

Un tema concret és la desforestació com a primer mecanisme de l’agricultura que provoca el canvi climàtic. Ho farem a través de l’exemple de dos productes: el sucre i l’oli de palma. Avui ens centrarem en l’oli de palma.

L’oli de palma és el més utilitzat del món. Està en multitud de productes que consumim diàriament tot i que no és una alternativa idònia des del punt de vista nutricional. A més, la seva producció comporta excessos mediambientals i socials.

La palma d’oli es conrea en països tropicals, on sovint són una base important per a les economies locals, així com una matèria primera per a la indústria local.
El seu cultiu a Indonèsia i Malàisia, els dos països que concentren el 85% de la producció mundial, ha tingut un fort impacte ambiental i social. Altres països exportadors d’oli de palma són Papua Nova Guinea, Colòmbia, Tailàndia, Cambodja, el Brasil, Mèxic i Àfrica occidental.
L’expansió de monocultius intensius, com les plantacions d’oli de Palma, especialment en el sud-est asiàtic, s’ha associat amb la desforestació dels boscos tropicals, l’apropiació de terres pertanyents a comunitats autòctones, abusos contra els drets humans i la mort d’exemplars de diferents espècies animals, com elefants, orangutans i tigres de Sumatra.

L’oli de palma ha estat declarat pel Programa de Medi Ambient de les Nacions Unides (UNEP) com el principal responsable d’aquesta desforestació a Indonèsia i Malàisia. El 70% de les plantacions de palma a Indonèsia i el 50% a Malàisia, estan situades en zones que prèviament eren bosc tropical.

Efectes sobre el canvi climàtic

La desforestació per conrear oli de palma contribueix significativament al canvi climàtic de diverses formes:

Moltes de les plantacions del sud-est asiàtic estan sobre sòls de torba que fins fa poc estaven cobertes de boscos pantanosos de turbera. El drenatge dels sòls orgànics rics en carboni per fer les plantacions està causant emissió de gasos d’efecte hivernacle de forma massiva.

Indonèsia és el tercer país productor de gasos d’efecte hivernacle després de la Xina i els EUA a causa de la producció d’oli de palma

Els boscos d’aquestes zones tenen un incalculable valor com un dels pulmons de la Terra, eliminant diòxid de carboni i alliberant oxigen. La desforestació impedeix aquest procés.

L’eliminació dels boscos originals sovint ve acompanyat de la crema de fusta d’incalculable valor i del sotabosc romanent, el que emet immenses quantitats de fum a l’atmosfera, convertint a Indonèsia en el tercer major emissor mundial de gas hivernacle.

Efectes sobre els animals

Borneo i Sumatra constitueixen una de les regions amb més biodiversitat del planeta. Més de 300 000 espècies animals han estat trobades en els seus boscos. Actualment un terç de les espècies de mamífers d’Indonèsia estan en perill crític a causa del desenvolupament insostenible dels cultius que estan substituint els seus hàbitats. A més dels animals ferits, morts i desplaçats per la pèrdua d’hàbitat, els cultius d’oli de palma i la xarxa de carreteres construïdes per facilitar els treballs incrementen l’accessibilitat dels caçadors furtius i traficants de fauna salvatge. Els animals són capturats i venuts com a mascotes o en el mercat internacional il·legal d’espècies o són matats per vendre les seves parts.

Si el ritme de desforestació continua, els orangutans podrien extingir-se en la naturalesa en els propers 10 anys, i els tigres de Sumatra a menys de 3 anys.

Els orangutans

El orangutan ha arribat a ser la icona de la desforestació de Borneo i Sumatra. La seva situació és representativa d’altres milers d’altres espècies que es veuen arrossegades a la mateixa destinació al sud-est asiàtic. Entre 1000 i 5000 orangutans moren cada any com a conseqüència de la pèrdua d’hàbitat.

Al voltant de 50 orangutans són assassinats cada setmana a causa de la desforestació.

Sumat a les morts directes per inanició, moltes vegades pateixen tractes cruels, sent cremats vius, assassinats amb matxets, pistoles i altres armes. En molts casos les companyies d’oli de palma donen recompenses pels orangutans ja que són considerats una pesta pel fet que sovint destrueixen les plantes de palma joves per trobar menjar. Són atropellats per les excavadores, ruixats amb gasolina i cremats vius, capturats, torturats, colpejats, disparats amb armes i assassinats.

En altres casos, els orangutans entren en els pobles o vaguen per altres plantacions locals a la recerca d’aliment. Les mares són disparades i els seus nadons venuts, atès que són de gran valor al mercat negre de mascotes, i generalment són mantinguts en captivitat en condicions horribles o utilitzats com a entreteniment en parcs o zoos a altres països.

La mort de milers d’orangutans no només els afecta com a espècie, sinó que té un gran efecte a nivell global, ja que juga un paper vital en el manteniment de la salut dels ecosistemes. Un exemple d’això és la dispersió de llavors d’espècies vegetals, moltes de les quals només poden germinar després de passar pel tub digestiu d’aquesta espècie, de manera que aquest primat és essencial per a l’existència del bosc.

Efectes en les comunitats locals

La desforestació porta amb si el desplaçament de les comunitats indígenes, apropiació de terres pertanyents a comunitats locals, violacions dels drets dels treballadors i treball infantil.

L’establiment de plantacions d’oli de palma és sovint promogut com una forma de desenvolupament en les regions rurals pobres d’Indonèsia. No obstant això, la realitat és una altra. Sovint la indústria té un impacte devastador sobre les poblacions en aquestes àrees. Tot i que el país productor rep ingressos per l’exportació de l’oli de palma, els grans perjudicats solen ser les comunitats autòctones, que habitualment veuen desaparèixer la seva manera de vida tradicional a canvi d’un lloc de treball en una gran plantació.

La indústria de l’oli de palma està també relacionada amb violacions dels principals drets humans, incloent explotació infantil en àrees remotes d’Indonèsia i Malàisia.

Els nens transporten pesades càrregues de fruita, treuen mala herba en els cultius i estan durant hores recollint fruita del sòl de les plantacions. Aquests nens sovint no reben un salari. Atès que les plantacions sistemàticament destrueixen la terra d’aquests boscos tropicals dels que depenen els nadius, les comunitats sovint no tenen elecció i acaben convertint-se en treballadors de les plantacions. Sotmesos a condicions de treball degradants i pobres, sovint guanyen amb prou feines suficient per sobreviure i mantenir les seves famílies. En lloc de mantenir-se a si mateixes, les comunitats locals arriben a dependre l’èxit de la indústria de l’oli de palma per sobreviure, deixant els seus pobles increïblement vulnerables al preu de mercat internacional d’aquest producte, sobre el qual no tenen control.

Us deixo sobre el tema també un article escrit en el Big Van Blog molt interessant

PALM OIL

Como propósito de año nuevo mucha gente decide comenzar a hacer ejercicio (suelen aguantar hasta mediados de febrero, siendo optimistas) y cuidar más la alimentación. Como ahora muchos post de Facebook dicen que el azúcar y la carne son el satanás y la muerte de la nutrición, vamos a empezar deshaciéndonos de estos venenos gastronómicos: pasemos de la bollería industrial y de los cereales azucarados a meternos entre pecho y espalda un par de tostadas integrales con margarina vegetal con un té verde. Nada de mantequilla, todo vegetal. A estas alturas todo el mundo sabe que las grasas animales son tremendamente malas para la salud gracias a la turra que nos dio la OMS con la carne roja (hablamos sobre este tema aquí: https://bigvanblog.wordpress.com/2015/11/02/la-muerte-tiene-ojos-de-cerdo/). Por no mencionar la huella ecológica que tiene criar a todos esos cerdos en espacios de ganadería intensiva que podrían ser perfectamente destinados a cultivos de cereales, por ejemplo.

Así que esa etiqueta amarillo fosforito en los envases de las tostadas y la margarina, que resalta el hecho de que eso que te estás comiendo está hecho con aceites de origen vegetal y no tiene azúcares añadidos, nos da cierta seguridad alimentaria o al menos nos indica que a nuestro estómago llegará un alimento con cierta calidad que no licuará nuestros órganos internos. Si la leemos con calma, nos daremos cuenta de que eso que estamos comiendo, libre de cualquier sustancia de origen animal, está en realidad empapado en aceite de palma. “Grasas de origen vegetal”, como les encanta llamarlo. Y es aquí donde se deshace el mito de “saludable” y “ecológico”.

Para empezar, sabemos desde hace años las terroríficas consecuencias ambientales de las plantaciones masivas de la palma aceitera, capaz de producir aceite de muy barata producción que no ha pasado desapercibido para grandes multinacionales como Kraft o Nestlé entre otras muchas. Y ha sido así como la palma aceitera se ha extendido como un cáncer en África, Sudamérica y especialmente en Asia, lugares donde genera masivas emisiones de CO2 y está poniendo en jaque la supervivencia de muchas especies, como la del orangután. “Pero oye, mira, que Malasia queda lejos. Además creía que ya no había orangutanes por el mundo. Por lo que el tema del boicot al aceite de palma no me incumbe demasiado”.

Greenpeace.png

Superficie boscosa deforestada en una de las concesiones destinadas a aceite de palma ubicadas en el centro de Borneo. La explota una empresa proveedora de Procter&Gamble, manufacturera del champú H&S. Foto: Ulet Ifansasti / Greenpeace

No solo la elevada contaminación, la exterminación de ecosistemas y la extinción de especies nos debe importar. Tenemos otra razón más para tratar de dejar de consumir esos aceites vegetales que provienen de la palma. Atentos, que vienen curvas:

En noviembre de este año, un grupo de investigación en el Instituto de Investigación Biomédica de Barcelona liderado por Salvador Aznar, publicó un artículo en la prestigiosa revista Nature en el que demuestran en modelos animales que una dieta rica en grasas es capaz de acelerar la metástasis (https://www.irbbarcelona.org/es/news/las-celulas-tumorales-dependen-de-las-grasas-para-iniciar-metastasis). Un auténtico notición, porque  la metástasis no es algo para tomarse a la ligera: es el proceso por el cual las células cancerígenas salen de una masa tumoral a la sangre y colonizan otros órganos, pudiendo formar tumores secundarios en diversos lugares del cuerpo, siendo este proceso de metástasis el verdadero responsable de la muerte de los pacientes con cáncer. Pero los investigadores demostraron que no todas las grasas actúan por igual: es el aceite de palma la más dañina con diferencia.

Salvador.png

El jefe de grupo Salvador Aznar Benitah y la primera autora del artículo, Gloria Pascual, en el laboratorio de Células madre y cáncer del IRB Barcelona (M. Minocri, IRB Barcelona).

O sea, que consumir productos con aceite de palma no solo apoya la deforestación masiva sino que además ayuda a desencadenar la metástasis en los tumores. Una de las grandes preocupaciones ahora de este grupo de investigación es buscar financiación para continuar con sus estudios, que conllevaría concienciar a la población de la necesidad de un cambio de dieta. ¿Qué farmacéutica apoyaría un estudio así? Además, después de invertir tanto dinero en deforestar Sumatra y Borneo para darnos a todos el placer de llenarnos la boca de aceite de palma, ¿permitirá Nestlé o PepsiCo una concienciación para dejar de consumir sus productos estrella?

Es aquí donde la financiación pública de la ciencia responde, financiando estudios para mejorar la salud global independientemente del interés capitalista de las multinacionales. Bueno, quizá ya no tanto… pero al menos siempre nos queda fijarnos en que llevan los productos que compramos. Nuestro carro de la compra puede ser un gran activista.

 

Aquests són els països més feliços (i més tristos) del món

Com desvincular la ciència del dia a dia que ens envolta, per mi és impossible .Precisament el que intento cada dia es transmetre que la ciència ens envolta i ens mou, independentment que nosaltres siguem conscients o no. La percepció de felicitat és molt subjectiva i depèn de la concepció que té cada persona i del que ha viscut abans. Per exemple si toquem un got d’aigua freda i després un d’aigua calenta, aquest no el notarem tan calent. Com explicava ahir a 2n d’ESO per mesurar la magnitud temperatura fem servir el termòmetre amb escala celsius, kelvin o fahrenheit, perquè nosaltres no som objectius. La felicitat no es una magnitud que puguem mesurar amb una unitat del sistema internacional com la massa o el volum. Tot i així hi ha alguns paràmetres que ens poden ajudar a establir el grau de felicitat de cada país. Curiosament si seguim la correlació està relacionat amb el grau de millor cultura de cada país. El que si està clar és que el país més feliç és el que és capaç d’administrar els seus recursos el millor possible.

http://www.lavanguardia.com/vida/20170320/421038463630/paises-mas-felices-mundo.html

España se sitúa en el puesto 34 de la lista de 155 países “más felices”, según el Informe Mundial de la Felicidad de 2017, elaborado a instancias de la ONU. España recibió una puntuación de 6,403 sobre 10, por lo que ha subido cuatro posiciones respecto al informe del año pasado, cuando tuvo 6,361 puntos. Continua la lectura de Aquests són els països més feliços (i més tristos) del món

El 80% d’Espanya, en risc de convertir-se en desert aquest segle pel canvi climàtic

Aquesta vegada no és un informe exterior de científics que fan una predicció que alguns consideren qüestionable, o  neguen encara que existeixin fets que ho avalin. Aquest cop és un informe del Ministeri Medi Ambient del govern espanyol. Aquella separació que fèiem entre l’Espanya seca i l’Espanya humida quan estudiàvem ja no existirà, potser ens preguntarem on estarà el límit entre l’Espanya seca i l’Espanya desèrtica … i és que la vida sempre dóna moltes voltes.

Un informe del Ministeri de Medi Ambient adverteix que, a aquest ritme, tres milions d’hectàrees de les zones humides passaran a àrides en arribar a 2100
El document admet que “la desertificació és ja un problema real” en més de dos terços del territori, agreujat per la falta de pluges i les temperatures més altes
El desequilibri entre l’aigua disponible i el que s’evapora suposa més pressió sobre els recursos hídrics, pèrdua de biodiversitat i menor producció agrícola

Continua la lectura de El 80% d’Espanya, en risc de convertir-se en desert aquest segle pel canvi climàtic

L’energia solar ja és l’energia més barata a gairebé 60 països

Seguint la llei de Newton, diuen que tot cau pel seu propi pes. Que és necessari una reducció del nostre consum energètic per ajustar-nos als nostres recursos, és evident, però aquest ha d’anar acompanyat d’un consum més gran d’energies renovables.

L’energia solar, que durant 2016 s’ha abaratit més d’un 75%, ja és més barata que qualsevol altre tipus d’energia produïda amb carbó, petroli o gas. En gairebé 60 països, l’energia solar és l’energia més barata es miri com es miri. Però seguim sense donar-nos  que en energia solar a Espanya podem jugar amb avantatge?…

https://www.xataka.com/energia/la-energia-solar-ya-es-la-energia-mas-barata-en-casi-60-paises Continua la lectura de L’energia solar ja és l’energia més barata a gairebé 60 països

El segon mes de febrer més càlid del període 1880-2017

L’agència NOAA (National Oceanic Atmospheric Administration) ha fet públic un informe en el qual constata que el mes de febrer d’aquest any ha sigut més càlid del normal (veure https://www.ncei.noaa.gov/news/global-climate-201702). Aquest increment de temperatura ha provocat que tant en l’àrtic com en l’antàrtida s’hagi registrat un mínim històric en el gruix i extensió del glaç. També s’ha vist que que les anomalies tèrmiques s’han produït en tot el planeta (veure fig 1.)

Fig. 1. Anomalies i esdeveniments climàtics corresponents a Febrer del 2017 (extret de l’informe de l’agència NOAA)

Aquests dies ja veiem com el president TRUMP nega la major i, a més d’afirmar que el canvi climàtic no existeix, retalla els diners que destinava a l’agència de protecció ambiental i augmenta les despeses per al departament de defensa (veure http://www.huffingtonpost.es/2017/02/27/presupuesto-trump-gasto-militar_n_15041480.html).

Paral·lelament, un Niño atípic està castigant el Perú provocant grans inundacions amb morts i grans pèrdues econòmiques (veure http://www.publico.es/internacional/lluvias-e-inundaciones-causan-decenas.html).

El que sembla clar és que tot indica que el clima es troba “lleugerament descontrolat” i que els climatòlegs es troben, cas del Perú, un xic desorientats en les seves previsions. El que també es evident és que si no es fa res de res, negant la major, la situació pot tornar-se cada cop més complicada.

Continua la lectura de El segon mes de febrer més càlid del període 1880-2017

El paper de la energia en la supervivència de la civilització

Del professor Ugo Bardi ja hem posat altres posts. Bardi és profesor de química física en la Universitat de Florència, però especialitzat en l’exhauriment de recursos, en la dinàmica de sistemes, energies renovables i canvi climàtic. Avui penjo un post seu (veure http://cassandralegacy.blogspot.com.es/2017/03/why-eroei-matters-role-of-net-energy-in.html) en el que ens parla de la TRE (EROI en anglès).

Ens explica com la TRE dels combustibles fòssils ha anat baixant des dels anys 1940, i com aquest fet ha anat incidint en el creixement de l’economia. És planteja si les renovables poden servir per substituir als combustibles fòssils. La resposta és que no poden subministrar tota la quantitat d’energia que ens han subministrat històricament els combustibles fòssils i que per tant no podem esperar creixements econòmics d’un 7% (cas anys 1970), sinó creixements al voltant d’un 1 o 2% dins d’un model de societat d’estat estacionari. Tot i que no ho diu, això implica un decreixement en el nostre consum.

És particularment important llegir el paràgraf que està en connexió amb l’asterisc on l’autor subratlla la importància de que les renovables vagin creixent a un bon ritme que garanteixi la substitució de l’energia aportada pels combustibles fòssils abans de que aquests s’acabin. Sobretot abans de que l’efecte combinat de l’acabament dels combustibles fòssils i del canvi climàtic ens destrueixi. L’autor, partidari acèrrim de les renovables, reconeix la dificultat – que no impossibilitat – que aquest creixement i substitució pot comportar. Continua la lectura de El paper de la energia en la supervivència de la civilització

El declivi del petroli com a font d’energia neta i l’informe del Hill ‘s Group

Visió conjunta de l’economia, la física, els recursos i la situació actual del canvi climàtic en l’escenari mundial. Es tracta d’una sessió extraordinària del Fòrum Transicions, que impulsen FUHEM i Conama, amb el títol: “El declivi del petroli com a font d’energia neta i l’informe del Hill ‘s Group”.
Aquesta sessió té l’objectiu d’aconseguir una visió àmplia sobre la metodologia, continguts i repercussions relatius a l’informe del Hill’s Group i la seva previsió sobre la ràpida reducció de l’energia neta que el sistema petrolier lliurament a la societat, amb un escenari crític a curt termini cap a 2030.

Participen en la presentació: Ángel Martínez González-Tablas (FUHEM) i Alicia Torrego (Conama).

Ponència central: J. Riechmann i Antonio Turiel.

Fila zero: Luis González, Pedro Prieto, Antonio Serrano,
Carlos de Castro, Joaquín Nieto, Xavier García Casals

Más información: http://forotransiciones.org/

Escenaris del IPCC: com serà la societat del futur?

El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), fa prediccions – que desprès serveixen per assessorar als governs – seguin el que anomena escenaris.

En un article fet per Jordi Solé, científic del OCO (veure http://oilcrash.net/), podem llegir (veure http://despres-de-tot.blogspot.com.es/2017/03/com-sera-la-societat-del-futur.html) diversos escenaris proposats pel IPCC. En total son 5 escenaris qiue s’han fet tenint en compte l’evolució futura de les variables ambientals i socio-econòmiques.

Cal destacar la part final de l’article on l’autor reflexiona sobre el mateix i diu: “Per tant, aquests estudis venen a reafirmar el que ja hem dit manta vegades en aquest i d’altres blocs: els governants saben el que hi ha i quins riscos futurs existeixen, és el gruix de la població la que roman inconscient del greu perill que ens amenaça. I hi insisteixo: en aquests anàlisis no es té en compte l’efecte del Peak Oil”. Interessant, oi? Les elits, aquells que manen i dicten les ordres que han de complir els nostres polítics, saben perfectament que estem arribant als límits del creixement i que amb l’actual sistema econòmic – en el que es basa el BAU – anem cap al col·lapse. A la població, mitjançant uns medis de comunicació perfectament controlats, se la manté convenientment anestesiada per tal que no faci nosa davant dels plans que tenen (i que gairebé sempre passen per obtenir més i més beneficis a expenses del “poble” al qual deixen fer segons el interès que els convingui). Continua la lectura de Escenaris del IPCC: com serà la societat del futur?

Els Partits de Balears s’uneixen per vetar les prospeccions petrolíferes

Una bona notícia, per una vegada, sembla que impera el sentit comú.

“La recerca de nous jaciments d’hidrocarburs és un sense sentit que va en direcció contrària al dels necessaris esforços acordats internacionalment a Paris per fer front al desafiament del canvi climàtic”, assenyala Carlos Bravo.Les paraules de Carlos Bravo, coordinador tècnic de l’Aliança Mar Blava, infonen optimisme.

L’Aliança, que reuneix a les entitats cíviques balears, persegueix fomentar el desenvolupament i la implantació urgent, a l’entorn mediterrani, d’un model energètic sostenible, basat primordialment en l’estalvi i l’eficiència energètica i les energies renovables.

http://www.lavanguardia.com/natural/20170305/42560079128/baleares-prospecciones.html Continua la lectura de Els Partits de Balears s’uneixen per vetar les prospeccions petrolíferes