Arxiu de la categoria: DINÀMICA DE SISTEMES

Servents d’ Entropia

L’entropia és una magnitud termodinàmica que serveix per predir l’evolució dels sistemes. L’entropia es pot considerar com una mesura del pròxim o no que es troba un sistema a l’equilibri; també pot considerar-se com una mesura del desordre  del sistema.Per exemple les habitacions  dels adolescents acostumen a tendir a la màxima entropia.

El primer principi de la termodinàmica dictamina que la matèria i l’energia no es pot crear ni destruir, sinó que es transformen, i estableix el sentit en què es produeix aquesta transformació. La segona llei afirma que l’entropia, és a dir, el desordre, d’un sistema aïllat mai pot decréixer. Els éssers vius, per mantenir la seva organització interna i funcionalitat, han de mantenir un flux continu de matèria i energia: matèria, per autorepararse, i energia, per mantenir-se en marxa.

El capitalisme, per definició, és un sistema que maximitza la producció d’entropia de la Humanitat. Per això, tots som, servents del mal, servents de l’entropia,  contribuint més del que realment seria necessari a gastar recursos i degradar el medi ambient. Es a dir a  incrementar l’entropia .Per això, si no volem autodestruir-nos hem d’aprendre a viure dins dels límits, a viure d’una manera sostenible,  és una qüestió de supervivència.

https://crashoil.blogspot.com.es/2017/07/siervos-de-entropia.html

Queridos lectores,

Cuando yo era niño apareció un videojuego, uno que marcó a toda una generación, más o menos a la edad en la que yo podía comenzar a interesarme por esas cosas. Ese juego era el Pac-Man, el cual, a pesar de lo arcaico que se ve desde hoy en día, es probablemente conocido por la mayoría de mis lectores. Como ya sabrán, la dinámica del juego es muy simple: escapar de los fantasmas (salvo cuando estabas bajo el influjo de una gominola de poder) y comer tantas gominolas como podías. Cuando te comías todas las gominolas de un nivel el juego se paraba, los fantasmas y Pac-Man volvían a sus posiciones iniciales, reaparecían las gominolas y comenzabas en un nuevo nivel. Con cada nivel que se progresaba, los fantasmas se movían cada vez más rápido. Yo jugué mucho a ese juego con una videoconsola Atari (muy avanzada en su época) y con práctica llegué a pasar muchos niveles seguidos, hasta niveles donde los fantasmas se movían a una velocidad increíble. Al final, inevitablemente, siempre te mataban, y ésa era la única posibilidad para terminar la partida (aparte de apagar la consola). Lo más curioso de aquel juego era como, a pesar de lo banal del objetivo (conseguir tantos puntos – un ente abstracto sin mayor significado-  como fuera posible), era muy muy adictivo. De alguna manera, ese objetivo sencillo y ramplón era capaz de generar en el cerebro de los jugadores los adecuados mecanismos de recompensa que hacían que pudieras pasar un montón de horas intentando retrasar la – por otra parte ineludible – muerte y fin de la partida. Entre otras cosas, porque una de las gracias del juego era mostrar que eras capaz de hacer más puntos que los demás. Continua la lectura de Servents d’ Entropia

Riscos, límits i oportunitats de la militarització de l’Àrtic

L’ordre mundial canvia a mesura que el canvi climàtic modifica la nostre manera de vida. Hi ha un fet que és inqüestionable i que cada vegada és més exacte, encara que aquestes prediccions estan fetes des de fa uns anys. Per als Estats Units, l’Àrtic va cobrar una importància logística vital de la nit al dia. No només el territori d’Alaska era confrontant amb la regió de l’Extrem Orient rus, amb totes les implicacions geopolítiques que això comportava, sinó que l’Oceà Àrtic s’havia revelat en ple apogeu de la Segona Guerra Mundial com una nova ruta de transport alternativa (la anomenada ruta “ALSIB”) entre el territori nord-americà i Euràsia.

http://elordenmundial.com/2016/06/02/la-militarizacion-del-artico/

Desde principios del nuevo siglo asistimos a una serie de eventos que, en paralelo al fenómeno del calentamiento global, están diseñando un nuevo escenario geopolítico en la región del Ártico que abre numerosas oportunidades pero también riesgos. La existencia de grandes cantidades de hidrocarburos y otras riquezas en su subsuelo, así como la cada vez más cercana apertura de nuevas rutas comerciales marítimas permanentes ha provocado que en los últimos años los estados árticos hagan valer cada vez más sus intereses en la región, no solo a través de la diplomacia sino también de la actividad militar y de la creación de políticas de defensa específicas. El número de ejercicios y de expediciones militares en la región se han incrementado de manera alarmante en los últimos diez años, a menudo con episodios de tensión que no hacen más que recordarnos el peligro potencial que supone una escalada regional de carácter hostil con numerosos actores implicados, entre ellos países con un estatus de potencia y con fuertes intereses regionales. Continua la lectura de Riscos, límits i oportunitats de la militarització de l’Àrtic

Reflexió final

Avui és dia 1 de Juliol. Oficialment, i per circumstàncies diverses, després de 20 anys he canviat d’institut. Així que deixaré d’escriure en aquest bloc pensat per al  departament de ciències del Giola, més concretament creat i mantingut per Montse Sans, l’alma mater del projecte. Oficialment pertanyo ja a la plantilla del nou institut.

Ara fa uns dos anys i una mica més varem començar a escriure, millor dit a penjar posts amb articles de diaris i altres mitjans de comunicació. Els articles han fet referència a qüestions lligades a la ciència, al món de l’ensenyament i al medi ambient. Els meus majoritàriament a qüestions mediambientals. Sobretot a la meva passió que és el món dels recursos naturals i les conseqüències de la seva explotació.

Avui per acomiadar-me penjaré un post ja antic que vaig enviar a “crisis energética” (veure https://www.crisisenergetica.org/article.php?story=20081125182316950). En aquells temps (2008), la web de crisis energética era el referent sobre el zenit del petroli i dels recursos en general. Posteriorment ho ha estat i ho és la web d’Antonio Turiel “Oil Crash” (veure http://crashoil.blogspot.com.es/). Continua la lectura de Reflexió final

Perquè els tallafocs de Doñana no van parar l’incendi?

La pregunta és important. Al voltant de moltes zones cremades hi havia tallafocs. Què és el que va fallar i perquè?

Per aquells que no heu estat mai apagant un incendi, cosa que no desitjo a ningú, val a dir que no és el mateix un foc de copes que un foc de superfície o un de subsòl. El foc de subsòl acostuma a afectar la part subterrània d’arrels i part de material en superfície del sòl (fullaraca bàsicament). El foc de superfície afecta fullaraca, fusta caiguda, arbusts i matolls. El foc de copes es propaga en alçada per les corones dels arbres. Aquests darrer és molt perillós ja que des del terra és molt difícil de combatre (per no dir que en la majoria d’ocasions és impossible), i a més es propaga ràpidament.

El foc de copes acostuma a propagar-se de copa a copa i també a 50-100 m de distància per les pinyes que van saltant al ser afectades per les flames. D’aquesta manera, que és el que va passar a Doñana, el foc pot anar avançant a salts. Si a més li afegim unes temperatures elevades, una baixa humitat i un fort vent, la situació es converteix en dramàtica i esgarrifosa. En aquests cas els fragments de vegetació encesos poden ser transportats pel vent fins gairebé a un quilòmetre de distància i fer salts molt grans. D’aquesta manera és molt fàcil que la gent que participa en l’extinció de l’incendi quedi atrapada entre dos focs. Una situació més que perillosa i que en més d’una ocasió acaba provocant morts.

En un article publicat al diari “Público” (veure http://www.publico.es/sociedad/incendio-moguer-cortafuegos-donana-no-pararon-incendio.html), podem llegir el perquè no van funcionar les mesures preventives i com darrera de l’incendi es troba la ma de l’home.

Per cert, les espècies afectades son sobretot aquelles – que com els eucaliptes de Portugal – creen les condicions necessàries per als incendis ja que aquests afavoreixen la seva ràpida expansió. En aquests cas pins procedents de reforestacions….tal i com es pot veure en la foto triada per il·lustrar el post. Continua la lectura de Perquè els tallafocs de Doñana no van parar l’incendi?

Així quedaria el mapa d’Europa si es fonguessin els pols

En els pols hi ha emmagatzemats 24 milions de Km3 d’aigua dolça, la major part en l’Antàrtida sota la forma de gel. Si es fonguessin completament, cosa que sembla difícil, el nivell del mar pujaria 66 metres.

Un usuari de Reddit (veure https://ca.wikipedia.org/wiki/Reddit) s’ha dedicat a simular com quedaria Europa si això succeís. El resultat ha estat el mapa que podem veure en una notícia apareguda al diari Público (veure http://blogs.publico.es/strambotic/2017/06/europa-anegada/). Curiosament la península Ibèrica no surt gaire malparada i en canvi Holanda, Dinamarca i Bèlgica ho tenen bastant pelut (veure Fig. 1.)

Fig. 1. Mapa d’Europa on pot apreciar-se com l’ascens del nivell del mar afecta a Holanda, Bèlgica i Dinamarca i deixa poc tocada la península Ibèrica.

Sense arribar a aquests extrems si no es fa res per aturar les emissions de gasos d’efecte hivernacle, el canvi climàtic que impulsa la fusió dels casquets polars pot acabar provocant greus problemes en les zones costaneres. Seria convenient doncs des de ja començar a fer accions per tal de minvar els efectes que aquest canvi pot provocar. Moltes d’elles ja s’han anat explicant en altres posts que hem anat publicant. Però la principal es canviar de model. Abandonar aquest BAU basat en el créixer-créixer i adoptar un model més just i respectuós amb la natura. Continua la lectura de Així quedaria el mapa d’Europa si es fonguessin els pols

Apunts sobre el cotxe elèctric

Al llarg d’una sèrie d’articles, Beamspot (pseudònim d’un seguidor del blog d’Antonio Turiel (veure http://crashoil.blogspot.com.es/)), ha anat desgranant tot el que hi ha al voltant del cotxe elèctric. He esperat pacientment a que poses un article com el d’avui (veure http://crashoil.blogspot.com.es/2017/06/apuntes-de-coches-electricos-petroleo.html) on fes una anàlisi de quin és el futur dels cotxes elèctrics. Bé de fet no fa l’anàlisi sinó que prepara el terreny pel següent article on si que ho farà. En aquest cas un interessant resum de tot el que envolta la implantació i futur del cotxe elèctric. Continua la lectura de Apunts sobre el cotxe elèctric

El canvi climàtic multiplica els incendis devastadors….

El canvi climàtic, amb les seves temperatures extremes i sequeres importants incrementa la possibilitat de que un territori pateixi focs de gran magnitud com el d’aquests dies a Portugal. Aquesta és una de les conclusions de la ONU pel que fa al sud d’Europa i la Península Ibèrica.

El més important són els llargs períodes de sequera en una zona i les altes temperatures que fan que la vegetació és converteixi en material fàcilment inflamable. Si a més li sumem una gestió mediambiental de la massa forestal dolenta i una insuficient inversió en medis de control, tenim la tempesta perfecta (veure http://www.eldiario.es/sociedad/incendios-violentos-Portugal-cambio-climatico_0_656185098.html).

Com és evident caldrà invertir molts diners en prevenció d’incendis ja que el canvi climàtic ja està aquí i ha vingut per a quedar-se. Diners que cada vegada són més escadussers…. Continua la lectura de El canvi climàtic multiplica els incendis devastadors….

Escalfament global i eucalipte: crònica d’una tragèdia anunciada

Aquests dies sentim a parlar de la gran tragèdia de Portugal (veure http://www.publico.es/internacional/portugal-lucha-controlar-incendio-mas.html), on un incendi espectacular ha acabat – de moment – amb la vida de més de 60 persones.

Però com sempre darrera d’un fet com aquest hi ha tota una sèrie d’accions i omissions que l’han portat a terme. Entre les accions podem citar la gran extensió d’eucaliptes que hi ha a Portugal. Eucaliptes que no són arbres d’aquestes terres sinó de zone scom Australia. Eucaliptes que s’han plantat en aquestes zones per dessecar maresmes i zones d’aigües superficials amb presència de malària. Però la majoria varen estar plantats per tal d’obtenir fusta a baix cost. Però l’eucalipte és un arbre que crea les condicions ideals pel foc. Adora el foc ja que mentre altres espècies desapareixen ell resisteix i torna a rebrotar i expandir-se en poc temps.

Entre les omissions podem citar el baix pressupost destinat a la prevenció d’incendis mitjançant les tasques de neteja forestal i el fet que la majoria de bombers son voluntaris i no professionals.

Si a aquests dos fets sumem el canvi climàtic que està portant temperatures cada vegada més elevades i que duren més en el temps, tenim el desastre servit. Recordem que el temps de lluita contra incendis s’ha hagut d’allargar – respecte a 1970 – sobre els 72 dies en la península ibèrica, ja que les condicions òptimes per als incendis cada vegada s’allarguen més en el temps. I això té un alt cost econòmic. Cost que la majoria de vegades països endeutats com Portugal i Espanya no poden suportar. El resultat: Retallades en prevenció que després es paguen amb vides com podem veure aquests dies.

Podem llegir més sobre la tragèdia de Portugal en un article publicat al diari “El Diario” (veure http://www.eldiario.es/internacional/culpables-devastador-fuego-Portugal_0_656184642.html). Continua la lectura de Escalfament global i eucalipte: crònica d’una tragèdia anunciada

L’ozó troposfèric es dispara amb l’onada de calor

Aquests dies estem tenint unes temperatures més elevades de l’habitual per aquestes dates (que tot apunta a que estan relacionades amb el canvi climàtic). Aquest fet ha provocat un increment en el consum elèctric, degut a la major utilització de l’aire condicionat, i de retruc un increment en els preus de l’electricitat. Aquest consum més gran a la vegada provoca un increment en el CO2 emès per produir la electricitat necessària per aquesta demanda, i tornem a començar el cercle.

Però, a banda d’aquest increment en el consum elèctric, l’efecte de la radiació solar sobre els gasos emesos pels cotxes, camions i motos provoca altres efectes com podem veure en al figura 1.

Fig. 1. Acció de la radiació solar sobre els gasos nitrogenats (NOx) i els components orgànics volàtils (COV) que forman part de l’smog urbà.

Aquesta radiació solar al incidir sobre els NOx i els COV dona lloc a la formació de compostos secundaris com l’ozó (O3), els PAN i altres oxidants. Tots ells tenen greus efectes sobre la salut de les persones. Sobretot en el tracte respiratori. Per tant, un increment en la radiació solar (i per tant també de les temperatures) comporta una  generació per damunt de l’habitual d’aquests gasos.

De tots ells, l’article que avui penjo fa referència (veure http://www.publico.es/sociedad/ola-calor-ola-calor-dispara-contaminacion-ozono-espana.html) als efectes de l’ozó sobre la salut de les persones. Sobretot de la gent que viu en zones on existeix molta contaminació pel trànsit de vehicles.

De fet tal i com podem llegir en l’article el 80% de la gent de la península ibèrica va respirar aire contaminat per ozó. Aquest fet, segons les dades que es tenen, comporta unes 1800 morts a l’any per malalties respiratòries.

Malalties que s’haguessin pogut evitar si l’aire dels llocs on vivim no estigués tant contaminat per les emissions de gasos procedents de la combustió dels combustibles fòssils.

Per tant, si volem que millori la qualitat del nostre aire i tinguem menys episodis d’increment d’ozó i PAN’s, haurem de fer alguna acció per tal de reduir la contaminació procedent dels vehicles de transport. Continua la lectura de L’ozó troposfèric es dispara amb l’onada de calor

L’implacable avanç de la sequera

Hi ha un terme relacionat amb l’avanç de la sequera lligada al canvi climàtic, perquè per molt que alguns vulguin negar la major el canvi climàtic existeix i està al darrera de molts fenomens. El terme és desertificació. I associada a aquesta desertificació està la manca d’aigua i la manca d’aliments, i les migracions tractant d’escapar d’aquestes condicions….i les guerres per aquests recursos bàsics.

Pot fer-se alguna cosa per millorar aquesta situació? Perquè de no fer-ho, com podem llegir en un article publicat al diari “Rebelión” (veure https://www.rebelion.org/noticia.php?id=227938), en els propers 30 anys més de 1000 milions de persones hauran de migrar i barallar-se per recursos com aigua i aliments. I això en condicions òptimes, sense comptar amb la davallada dels recursos energètics i la degradació mediambiental generada pel nostre actual model econòmic.

La resposta a la qüestió és que si. Hem de canviar la forma de gestionar la Terra i l’agroecologia hauria de ser prioritària. I aquí vull matissar que l’agroecologia no vol dir passar a vendre productes “ecològics” produïts a gran escala en altres indrets del món en grans superfícies. Parlem d’un model molt més local de producció i distribució. Un model on les pageses i els pagesos tinguin els mateixos drets, on es puguin guanyar bé la vida, on el comprador pagui un preu just i que sigui assequible, on es respecti el ritme de les coses, on el sòl sigui valorat com a recurs indispensable, on s’utilitzin el mínim d’insums possibles i on la integració home-natura sigui potenciada al màxim. Un model no basat en el créixer-créixer on els recursos siguin justament distribuïts. Un model on s’inclogui a la gent no on se l’exclogui.

 

El implacable avance de la sequía como jinete del Apocalipsis

 

IPS

 

 

Campesinos se aprontan para cavar un pozo a mano en la aldea de Tunukkai, golpeada por la sequía, en el norteño distrito de Mullaithivu, en Sri Lanka. Crédito: Amantha Perera/IPS.

ROMA, 7 jun 2017 (IPS) – En 2025, es decir en menos de ocho años, 1.800 millones de personas padecerán la más absoluta escasez de agua, y las dos terceras partes de la población mundial sufrirán estrés hídrico, si la comunidad internacional no reacciona y toma medidas.

En la actualidad aumenta el temor de que el avance de la sequía y de los desiertos, así como la creciente escasez de agua y la inseguridad alimentaria generen un ‘tsunami’ de refugiados y migrantes climáticos.

Ante esa situación, no es de extrañar que la Convención de las Naciones Unidas de Lucha contra la Desertificación (UNCCD) considere a la sequía como “uno de los cuatro jinetes del Apocalipsis”.

De hecho, en 2050, la demanda de agua podría aumentar 50 por ciento. Con el aumento demográfico, en especial en las tierras secas, cada vez más personas dependen del suministro de agua potable en tierras que se degradan, alerta la secretaría de la UNCCD, con sede en Bonn.

La escasez hídrica es uno de los grandes desafíos del siglo XXI, y la sequía y la escasez de agua se consideran de los desastres naturales con mayores consecuencias, pues generan pérdidas ecológicas y económicas a corto y largo plazo, además de tener impactos secundarios y terciarios, precisa.

Para mitigar las consecuencias, es necesario que una preparación para la sequía que responda a las necesidades humanas, a la vez que preserva la calidad ambiental y los ecosistemas, cuente con la participación de todos los actores, incluso de los usuarios y de los proveedores del servicio, para la búsqueda de soluciones, explica la UNCCD.

“Se atribuye a la sequía, un peligro natural complejo que avanza con lentitud y tiene significativas consecuencias ambientales y socioeconómicas generalizadas, causar más muertes y desplazamientos de personas que cualquier otro desastre natural”, subraya.

Sequía, escasez hídrica y refugiados

La secretaria ejecutiva de la UNCCD, Monique Barbut, recordó que las regiones propensas a la sequía y a la escasez hídrica suelen ser lugares de procedencia de muchos refugiados.

Ni la desertificación ni la sequía son causas de conflictos o de migraciones forzadas, pero pueden elevar el riesgo de su ocurrencia e intensificar los ya existentes, explicó.

“Factores convergentes, como tensiones políticas, instituciones frágiles, marginación económica, falta de redes de seguridad social o rivalidades entre grupos crean las condiciones que hacen que las personas no puedan hacer frente a las dificultades. La continua sequía y escasez de agua de 2006 a 2010 en Siria es uno de los últimos ejemplos conocidos”, apuntó Barbut.

¿En 2045 habrá 135 millones de personas desplazadas?

La UNCCD señala que los desafíos geopolíticos y de seguridad que afronta el mundo son complejos, pero mediante una mejor implementación de prácticas de gestión territorial se puede ayudar a las poblaciones a adaptarse al cambio climático, así como a construir resiliencia a la sequía.

Además, indicó, pueden reducir el riesgo de migraciones forzadas y conflictos por los escasos recursos naturales y asegurar la producción de una agricultura sostenible y de energía.

“La tierra es el verdadero aglutinador de nuestras sociedades. Revertir los efectos de la degradación de tierras y la desertificación mediante una gestión sostenible no solo se puede lograr, sino que es el próximo paso lógico y rentable para las agendas de desarrollo nacionales e internacionales”, observó.

La UNCCD alerta que 12 millones de hectáreas de tierras productivas se vuelven estériles cada año solo a causa de la sequía y la desertificación, lo que representa una oportunidad menos para producir 20 millones de toneladas de granos.

“No podemos seguir permitiéndonos el degradación de tierras, cuando deberíamos elevar la producción de alimentos en 70 por ciento para 2050 para alimentar a toda la población mundial”, subraya.

“La intensificación sostenible de la producción de alimentos con menos insumos, que evitan una mayor deforestación y expansión de cultivos en áreas vulnerables, debe ser una prioridad para los responsables políticos”, sugiere.

Además, la secretaría de la UNCCD señala que el aumento de las sequías y de las inundaciones repentinas, que son más fuertes, más frecuentes y extendidas, destruye la tierra, la principal reserva de agua dulce de la Tierra.

“La sequía mata a más personas que cualquier otra catástrofe relacionada con el clima, y los conflictos entre comunidades avanzan por la escasez de agua”, precisó.

“Más de 1.000 millones de personas no tienen acceso al agua, y la demanda aumentará 30 por ciento para 2030”, añadió.

Seguridad nacional y migraciones

Más de 40 por ciento de los conflictos de los últimos 60 años están relacionados con el control y la asignación de recursos, lo que expone a un número cada vez mayor de personas pobres a la escasez hídrica y al hambre, y abre la puerta a estados fallidos y conflictos regionales, alerta la UNCCD.

“Grupos no estatales se aprovechan de los grandes flujos migratorios y de las tierras abandonadas”, observa.

“Cuando bienes naturales, como la tierra, se administran mal, la violencia podría convertirse en el medio principal para el control de recursos, lo que quita el valor de los recursos naturales de las manos de gobiernos legítimos”, advierte.

El número de migrantes a escala mundial viene creciendo rápidamente desde hace 15 años, llegando a 244 millones en 2015, más que los 222 millones de 2010 y los 173 millones de 2000.

La UNCCD recuerda la relación entre ese número de migrantes y las dificultades en materia de desarrollo, en particular las consecuencias de la degradación ambiental, la inestabilidad política, la inseguridad alimentaria y la pobreza, así como la importancia de atender los factores y las causas de raíz de la migración irregular.

La pérdida de tierras productivas hace que las personas elijan opciones arriesgadas, agrega. En las áreas rurales, donde las personas dependen de tierras poco productivas, su degradación es responsable de la migración forzada, explica.

“África es particularmente susceptible, pues más de 90 por ciento de su economía depende de recursos sensibles al clima, como la agricultura de subsistencia que necesita de las lluvias”, puntualiza la secretaría.

“A menos que cambiemos nuestra forma de gestionar la tierra, en los próximos 30 años podríamos dejar a 1.000 millones de personas o más vulnerables y sin opciones salvo huir o pelear”, acotó.

Mejorar el rendimiento y la productividad de la tierra permitirá aumentar la seguridad alimentaria y los ingresos de los usuarios de tierras y de los agricultores más pobres, recomienda la UNCCD.

“A su vez, eso estabiliza los ingresos de la población rural y evita el desplazamiento innecesario de personas”, detalla.

Por otra parte, la UNCCD trabaja con socios como la Organización Internacional para las Migraciones para hacer frente a los desafíos planteados por la degradación de tierras, los movimientos masivos de personas y sus consecuencias.

También busca demostrar cómo la comunidad internacional puede aprovechar las capacidades y habilidades de los migrantes y refugiados, además de subrayar el valor de las remesas que estos envían a sus países en la construcción de resiliencia.

Traducido por Verónica Firme

Fuente: http://www.ipsnoticias.net/2017/06/el-implacable-avance-de-la-sequia-como-jinete-del-apocalipsis/