Acceptar el buit

Avui hem decidit posar tant sols un post dedicat a aquells que varen compartir una part de la seva vida amb nosaltres. Com possiblement molts ja sabeu, en el dia d’avui un malaurat accident d’avió s’ha endut per endavant a 150 persones a la zona dels Alps (http://www.publico.es/internacional/accidente-aereo-150-muertos-alpes.html). D’aquestes 150 persones, de nacionalitats i edats diverses, 18 varen estar d’intercanvi al nostre centre.

De les 18 persones de l’intercanvi, provinents d’Alemanya (de l’institut Joseph König, de la població alemanya Haltern am See), 16 eren estudiants i 2 professores.

Com deia una alumna de 3r d’ESO, com pot ser això si aquest matí estaven entre nosaltres? Per què ha de passar això?…… No tenim resposta, tret de pensar en que és el destí. El maleït atzar que ha volgut que sigui aquest avió i no un altre. El maleït atzar que ha fet que arribessin a agafar aquest vol a temps tot i haver d’anar a buscar els papers que s’havia deixat a casa un dels estudiants.

Al llarg dels dies que varen estar al nostre centre, molts varem compartir activitats amb ells. Per descomptat, els que més, els alumnes i professors que participaven en l’intercanvi, bé com a responsables de l’organització de les activitats, bé com els que van hostatjar als estudiants (nois i noies) i professores alemanyes ( i aquí podem incloure als pares dels nostres alumnes).

Però no tant sols varen compartir activitats amb els nostres nens i professors, si no que també varen compartir interessos, emocions, sentiments……vida.

I això és el que avui han perdut: la vida. I el que ens queda a tots els que els varem conèixer, es tractar d’acceptar el buit que queda. Per què el difícil es acceptar que ja no seran mai més entre nosaltres, i més quan s’altera l’ordre lògic de la vida ( si és que n’hi ha). Allò que has vist des de petit i que has après a acceptar: naixem, creixem i morim. I dins d’aquest cicle, el normal és que morin abans els grans que els joves. I no, un no s’oblida mai de la mort d’un fill, un amic, una persona estimada, però s’aprèn a acceptar el buit que deixa.

Ens quedem doncs amb el record que han deixat en les nostres vides i donem el nostre condol a tots els familiars i amics de les víctimes.

Fins sempre.

Fernando Maria Claudin Botinas

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *