Tots els éssers vius necessiten matèria i energia per viure. Els humans som heteròtrofs i hem ingerir aliments que obtenim de la naturalesa (encara que posteriorment hagin estat processats industrialment). Tots els humans ens alimentem, però l’alimentació varia molt segons el lloc del planeta on vivim, els recursos naturals, els costums i la cultura. D’aquesta alimentació depèn molt el creixement dels infants i la nostra salut en general.
El fotògraf Peter Menzel va immortalitzar amb la seva càmera la “cistella de la compra” setmanal de famílies dels cinc continents. A l’exposició Planeta Hambriento, patrocinada per l’Obra Social Cajamadrid, es poden veure moltes d’aquestes fotografies amb informació sobre els components de cada família, el lloc on viuen i els diners que costa el menjar de tota la setmana. Ho trobareu navegant pel mapa d’aquest enllaç i clicant sobre les fotografies.
superfície d'Europa, un dels satèl·lits de Júpiter. Australopitec femella amb la seva cria a la sabana africana
A finals d’any, la revista Science va penjar al seu web un bon nombre de imatges amb petits textos que il·lustren algunes descobertes realitzades durant el 2011 en diferents camps de la ciència i la tecnologia. Clicant sobre aquest enllaç i després sobre cada imatge, apareix un petit text explicatiu… això sí, en anglès, que és la llengua majoritària que actualment utilitza la comunitat científica per comunicar i divulgar els resultats de la recerca.
Roba que es renta sola, dinosaures que vivien a l’Antàrtida, nous planetes extra-solars, formigues que produeixen gas que paralitza les seves preses, canibalisme dels ossos polars, nano-tubs de carboni que converteixen els objectes en cossos “invisibles”, noves dades sobre les masses de glaç que cobreixen la superfície d’Europa (un dels satèl·lits de Júpiter il·lustrat en una de les imatges) o l’avantatge que suposava caminar drets per als australopitecs que habitaven la sabana africana fa més de quatre milions d’anys (l’altra imatge).
Podeu explorar amb tota llibertat algunes d’aquestes curioses aportacions a la ciència i la tecnologia i, per suposat, comentar-les.
Aquesta nit (8 de novembre de 2011), al voltant de les 23 h (hora de Catalunya), l’asteroide 2005 YU55, d’uns 200 m de llargària, transitarà a poc més de 325.000 km de la Terra a una velocitat de gairebé 50.000 km/h. Passarà una mica més a prop de la trajectòria de la Lluna al voltant de la Terra (la distància mitjana de la Terra a la Lluna és d’uns 380.000 km). Els astrònoms asseguren que no representa cap amenaça i que l’asteroide no es desviarà de la seva trajectòria.
El 2005 YU55 va ser descobert al 2005 per l’astrònom Robert McMillan de la Universitat d’Arizona. Des de 1976 és l’astre més gran que ha passat prop del nostre planeta i és una bona oportunitat per observar-lo i estudiar-lo amb diferents grans telescopis.
Al llarg de la història de la Terra se sap que hi ha hagut impactes amb asteroides . Es calcula que cada 100.000 anys en pot haver un. Per tant la probabilitat que un astre com el 2005 YU55 impacti contra la terra en els propers 1000 anys és d’un 1%. Aphophis, un asteroide d’uns 500 m de diàmetre, passarà prop de la Terra l’any 2036.
Les dues imatges trobades a internet representen el 2005 YU55, a la inferior hi ha un parell d’errors importants… els podeu identificar?
Podeu accedir a un vídeo explicatiu del fenomen clicant aquí.
Aquest diumenge almenys 240 persones han perdut la vida i més de 1.000 han resultat ferides com a conseqüència d’un moviment sísmic de 7,2 graus a l’escala Richter esdevingut a la localitat de Tabanli (Turquia), a la província de Van, prop de la frontera amb Iran.
El sisme es va originar a 94,5 km de profunditat i és degut al desplaçament de placa d’Anatòlia al llarg de la falla que la separa de la placa euroasiàtica. A la regió d’Izmid, també a Turquia, a les tres de la matinada del 17 d’agost de 1999 un terratrèmol de magnitud 7,4 va provocar la mort de prop de 18.000 persones.
Malauradament la xifra de víctimes pot augmentar ja que es compten més de 400 persones desaparegudes i l’accés a la zona del desastre per carretera o per l’aire és molt limitada.
Si cliqueu aquí, podeu accedir a un web on es documenten els darrers terratrèmols que han succeït al planeta (magnitud, mapa de localització i altres detalls)
Tenim una poma a la mà i tot seguit la tirem enlaire. La poma puja fins a un metre, s’atura i comença a caure acceleradament fins que l’entomem amb la mà amb la qual l’havíem impulsat. Segurament ens enduríem una gran sorpresa si la poma, en lloc d’aturar-se i tornar a caure, continués cap amunt allunyant-se de la mà amb un moviment accelerat. Ens costaria creure-ho. Aquesta mateixa sensació d’incredulitat va ser la que va tenir la comunitat científica quan els astrònoms S. Perlmutter, B. Schmidt i A. Riess, observant una sèrie de supernovas a finals dels anys 90, van enunciar que l’univers en lloc de contraure’s s’expandia, descoberta que els ha valgut el premi Nobel de Física de 2011. Des de fa 13.700 milions d’anys, quan l’univers es va originar amb el Big Bang, no ha deixat d’expandir-se acceleradament, com si hagués alguna estranya força que l’estirés “cap enfora”: aquesta energia que fa possible l’expansió és l’energia fosca, que forma tres quartes parts de l’univers. Ningú no sap exactament què és l’energia fosca (potser per això es diu així) i qui ho descobreixi, probablement mereixerà el premi Nobel. Si l’expansió continua, els astrònoms afirmen que l’univers acabarà sent buit i fred i d’aquí a uns quants milions d’anys la matèria que ara coneixem es glaçarà. En qualsevol cas, els premis Nobel, en el terreny científic, acostumen a donar-se a persones que van fer les seves descobertes fa una o més dècades, pou temps perquè la comunitat científica accepti la descoberta i ningú hagi estat capaç de contradir-la.
Supernova Kepler
Tornem a la poma del començament, la que tiràvem cap enlaire. Si a l’època en que va viure Isaac Newton (fa uns 300 anys) haguessin existit els premis Nobel gairebé segur que el genial científic anglès n’hauria guanyat més d’un, en un dels casos per haver formulat la teoria que explica perquè a superfície de la Terra la poma després de ser llançada torna a caure, acceleradament, fins a la nostra mà.
La ciència intenta entendre i explicar l’univers, el món i els fets naturals que s’hi esdevenen. Conèixer bé el funcionament del món i dels éssers que l’habiten ens pot ajudar a predir alguns d’aquests fets, així com solucionar problemes que són conseqüència d’aquests fenòmens.
El 11 de març de 2011 un sisme de magnitud 9.0 front a les costes del Japó va provocar un tsunami devastador. Milers de persones mortes i desaparegudes, danys incalculables i afectació de tres centrals termonuclears amb conseqüències imprevisibles que afectaran la regió durant dècades.
Dos mesos més tard, el 11 de maig, l'activitat tectònica de les plaques euroasiàtica i africana, que genera un sistema de falles al sud de la península ibèrica, va provocar un sisme de magnitud 5.1 amb epicentre a la localitat murciana de Llorca. El terratrèmol va causar 9 morts, gairebé 300 ferits i l'afectació del 80 % dels habitatges. Resulta interessant preguntar-se què hauria passat si un terratrèmol d'aquesta magnitud hagués succeït al Japó.
A finals de maig va originar-se un terratrèmol d'una altra naturalesa: les autoritats alemanyes van anunciat que cogombres d'origen espanyol havien causat una intoxicació mortal. La causa estava en una soca del bacteri Escherichia coli, present a l'intestí gros humà, que contenia un gen d'origen víric, o bé transferit per altres bacteris, que li conferia la capacitat de provocar una infecció greu. En alguns casos, aquesta infecció generava una síndrome urèmica hemolítica (SUH) amb fallida renal, que pot arribar a ser molt greu. Hores d'ara hi ha 17 víctimes mortals, més de 1500 persones afectades... i s'ha descartat que els cogombres espanyols van ser l'origen de la infecció.
Més o menys per les mateixes dates, alguns mitjans van publicar l'existència d'una molècula, el dicloroacetat, que interferia en el metabolisme de cèl·lules cancerígenes de tumors pulmonars, cerebrals i de mama en models animals. El "problema", i la polèmica és que aquesta molècula no requereix patent i per tant no hi ha negoci... en qualsevol cas, és un medicament que encara no ha estat acceptat per cap agència mèdica estatal.
Per últim, una notícia que pot tenir una gran rellevància social en un futur molt proper: Alemanya, condicionada pel resorgiment dels partits verds i la catàstrofe del Japó, ha decidit tancar gradualment les centrals nuclears fins abandonar l'energia atòmica el 2022. Això obre nous interrogants: com s'encarirà el cost de l'energia? Quin nou model energètic s'imposarà a Europa en els propers anys?
L’esperança de vida dels humans, és a dir el temps de promig que vivim, pràcticament s’ha duplicat en els últims trenta mil anys. Hem passat de viure un promig de quaranta anys a viure’n vuitanta. L’accés als aliments, el guariment de malalties i la millora dels hàbits higiènics són bàsicament les raons que ens fa viure més anys. Així i tot envellim, ens fem vells, inevitablement. Envellir és un procés modulat per l’evolució i ara seria llarg explicar-ne els mecanismes, però es poden resumir dient que les cèl·lules canvien després de dividir-se múltiples vegades i els òrgans (que estan formats per cèl·lules) es deterioren amb el temps.
Al llarg de la història de la humanitat, però, un dels “invents” que més han sovintejat són els Elixirs de Joventut. A Catalunya també tenim elixirs autòctons. L’últim és conegut com l’elixir d’ou (Excelsium), inventat per un veterinari català, consisteix en un extracte de proteïnes d’embrió de l’ou de gallina fecundat. El veterinari que el comercialitza assegura que permet la regeneració constant de les cèl·lules de manera que atura l’envelliment.
Aquesta imatge correspon a la superfície d’un astre del sistema solar. És una fotografia feta per un satèl·lit espacial el passat 18 de març.
Observeu els detalls i intenteu deduir de quin astre es tracta. Aquí vénen dues pistes:
(1) té una gravetat aproximadament 2,5 vegades més petita que la Terra.
(2) la temperatura de la superfície pot arribar a 400 ºC de dia i a -180 ºC de nit.
Quan doneu el nom intenteu argumentar, en base al que observeu, per què és tracta d’aquest astre.
L’arxipèlag del Japó existeix gràcies a la tectònica de plaques. És relativament “jove”, es va formar al Mesozoic gràcies a la subducció de la placa Pacífica per sota la placa Euroasiàtica de manera que va formar un arc d’illes volcàniques. La fertilitat de les terres volcàniques i el clima van facilitar l’establiment de poblacions humanes. Actualment està habitat per poc més de 127 milions de persones i fins al dia 11 de març de 2011 era la tercera potencia econòmica mundial. Aquell dia, a mitja tarda, un moviment sísmic de magnitud 9.0 a l’escala de Richter, amb l’epicentre prop de la costa de l’illa de Honshu, va provocar un gran terratrèmol que va causar un tsunami. El mar va entrar quilòmetres endins provocant la devastació de pobles i infraestructures humanes. Quatre dies després els morts i desapareguts superen les 10.000 persones. Es van desplaçar 500 km de falla, l’illa de Honshu es va moure 2,4 m i l’eix de la Terra es va desplaçar 16 cm. A més de les pèrdues humanes i la devastació incalculable, una de les pitjors conseqüències poden ser els danys causats a dues centrals nuclears, l’abast dels quals hores d’ara encara no són avaluables.
A més de vídeo que il·lustra aquesta entrada al bloc, s'adjunta aquest enllaç de la percepció del terratrèmol en terra ferma.
També l'abans i el després del tsunami (cal fer córrer la fotografia per la pestanya blava, com si s’enretirés una cortina). Cal recordar que la paraula tsunami vol dir onada gegant en japonès.
L’endemà del Dia Mundial contra el Càncer (4 de febrer), el doctor Manel Esteller, de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), publicà al Períodico de Catalunya un article breu, però interessant.
En primer lloc, Esteller ret un petit homenatge a Jordi Carvajal, l’inquiet professor que l’estimulà a l’adolescència a submergir-se en el món de la recerca. Tot seguit, ressalta l’alt índex de curació de molts càncers i passa a comentar els grans avenços que han fet possible combatre eficaçment molts tumors malignes en els últims vint-i-cinc anys: l’obtenció dels genomes de cèl·lules cancerígenes; l’aparició de fàrmacs específics que actuen en diferents processos cel·lulars; el desenvolupament de vacunes per prevenir algunes infeccions que provoquen càncer (com ara l’hepatitis B) i la implantació de programes de detecció precoç (de càncer de mama i de coll d’úter).
A continuació, el doctor Esteller justifica perquè en la nostra població hi ha més casos de càncer que en generacions passades: vivim més temps i el temps és un factor que fa falta perquè algunes cèl·lules esdevinguis canceroses. Tot seguit, el científic reconeix la feina i el suport a la recerca de les associacions de pacients o d’algunes iniciatives privades com la Fundació Josep Carreras, nascuda al nostre país fa més de vint anys. Per acabar, Esteller relata una de les frases que tot sovint diu als periodistes quan li pregunten sobre la curació del càncer: “Jo sé com eliminar una tercera part dels tumors del món”, i escriu que davant la sorpresa de l’entrevistador, afegeix: “Simplement la població ha de deixar de fumar”.
A la imatge: una cèl·lula Assassina Natural (Natural Killer, NK, color groc) ataca una cèl·lula cancerígena (color vermell).
Clica si vols llegir l’article sencer.
Un altre article relacionat interessant
Tots els éssers vius necessiten matèria i energia per viure. Els humans som heteròtrofs i hem ingerir aliments que obtenim de la naturalesa (encara que posteriorment hagin estat processats industrialment). Tots els humans ens alimentem, però l’alimentació varia molt segons el lloc del planeta on vivim, els recursos naturals, els costums i la cultura. D’aquesta alimentació depèn molt el creixement dels infants i la nostra salut en general.
L’esperança de vida dels humans, és a dir el temps de promig que vivim, pràcticament s’ha duplicat en els últims trenta mil anys. Hem passat de viure un promig de quaranta anys a viure’n vuitanta. L’accés als aliments, el guariment de malalties i la millora dels hàbits higiènics són bàsicament les raons que ens fa viure més anys. Així i tot envellim, ens fem vells, inevitablement. Envellir és un procés modulat per l’evolució i ara seria llarg explicar-ne els mecanismes, però es poden resumir dient que les cèl·lules canvien després de dividir-se múltiples vegades i els òrgans (que estan formats per cèl·lules) es deterioren amb el temps.
