El desig

Aquest podria ser, el primer pas que un docent hauria de pensar al fica el peu en una aula. Quin desig tenen aquestos alumnes. La pedagogia constructivista(i anomenaré sempre aquesta, perquè és la que governa avui dia en la LOE), ens parla i ens demana motivació per part del nano. Aquest punt, que la majoria de docents entenem com fer que el nen trobe una certa coherència amb allò que esta treballant, nosaltres haurem de donar-li una volteta més, i una vegada li la donem, podrem arribar a la reflexió que estem totalment equivocats. No podem parlar de motivació, ja que aquesta paraula naix en l’interior d’un esser humà, i la feina que demana l’escola d’avui en dia, serà una feina imposada per la cultura en la qual estem vivint.
Nosaltres, arribats a aquest punt d’inflexió, haurem de corregir-nos i buscar un mot per a substituir l’anterior. Ara, jo parlaré de desig, i no perquè el desig naix de l’alumne, sinó que jo desitge que l’alumne puga o vullga.
El desig és un instint, i com a tal, naix i perdura en l’esser humà durant tota la seua existència. El docent, farà el que podrà per encaminar(o guiar com diu la LOE), cap on ell creu. Estem doncs, parlant de pedagogia. La ciència, ens diu que l’alumne haurà de controlar certs desitjos, i crear-ne d’altres. Desprès d’aquesta gran frase, ja que per a mi és una reflexió que em permet creure en la pedagogia, podríem començar a pensar que l’intent que un alumne sapigue llegir, no té sentit si ell no té el desig de voler llegir. Podem pensar, que si l’alumne no troba uns motius per a saber, com adquirirà aquest desig. És aquest, el moment en el qual el docent tindrà la molt difícil feina, de fer nàixer aquest desig en l’alumne.
Són molts, els autors que parlen de desig, jo en aquest post feria referència a un dels que per a mi és el mes gran, com és Freire. Aquest, que va treballar en el seu Brasil natal com mestre d’alfabetització, és el constructor de tot aquest discurs anterior. I dic açò, perquè no voldria jo parèixer l’inventor del que ja s’ha dit, ja que només soc un molt humil transmissor del pensament de pedagogs.
Per últim, voldria fer menció a totes les voltes que anomene la llei LOE. No vull parèixer un antisistema, ni voldria caure en aquells anomenats “els que van de”, només la li faig menció pel fet contrari, ja que quan algú planteja alternatives a l’escola tradicional, pareix que estiga anant contra tota llei estamental, i no és així, ja que la llei és tant abstracta que ens permet jugar a allò que volem, que en el cas dels docents, serà el denominat joc de la formació autònoma de les persones.

L’autonomia personal

On ha d’arribar l’escola?. Què ha d’ensenyar eixa escola?. Aquestes són grans preguntes, que la pedagogia investiga i intenta desvetllar per que la docència agafe un camí, un discurs, una posició.
Al voltant de tot, tots els discursos alliberadors ens avoquen cap a l’ideari de l’autonomia personal. Serà aquesta, la feina del docent. Be, desprès d’aquesta solemne frase que pot parèixer estar extreta de qualsevol aula de pedagogia en una universitat qualsevol, una persona pot quedar igual de marejada que abans d’haver-la escoltada mai.
Molt correctament, el docent es pot preguntar com haurà d’aconseguir eixa emancipació per part de l’alumne. Doncs be, ara és quan comença la part interessant en la reflexió pedagògica. El docent no haurà d’intentar aconseguir el que podríem anomenar com “mentides didàctiques”. No podem pretindre que una persona que no està davant el nostre conflicte, puga tenir la solució als nostres mals. Aquesta forma de pensar, ve carrejada per cultures escolàstiques i formats continuadors, pels quals l’escola només intenta mantenir el sistema que hi ha implantat.
Una vegada el docent és realment conscient d’aquest fet, ja pot començar a pensar en l’emancipació de l’alumnat, ja que haurà aconseguit estar un poc més emancipat ell mateix.
Seguidament, podem dir que els alumnes són molt més autònoms del que nosaltres creiem. L’alumnat de segon cicle de primària és capaç de preparar una sessió d’educació física igual que una persona que està estudiant magisteri d’educació física. Açò que per a algunes persones pot parèixer impensable, és un fet totalment demostrable. Ara jo, voldria si poguera, estirar l’orella a tots aquells que puguen pensar allò de “clar com és gimnàstica”.
I ja per a finalitzar, voldria fer pensar a tots aquells que pugen llegir aquestes línies alguna vegada, en la quantitat de persones que segueixen directrius marcades per la societat. Quanta gent no es planteja res més que anar de festa el dissabte, i no té res més en el cap. Aquesta aborregació, ha estat un èxit de l’escola que només potència als guanyadors, a la segregació i a la falta d’humanitat que fa que els docents diguen coses com allò de “jo ja estic cansat dels que els costa més, i desprès el temps que perdem amb ells, què hagueren fet els alumnes bons si haguérem utilitzat el temps per a ells”.
Publicat per cristian Enllaços a aquest missatge

Article interessant

Ací deixe un article que he trobat de Jaume Carbonell, un dels pedagogs més importants del moment.

¿POR QUÉ AMAMOS TANTO FREINET?
“A Josep Alcobé, una de las personas que más comprendió y divulgó la pedagogía Freinet”.

Ahora más que nunca, es necesario revitalizar las técnicas Freinet y la edu­cación popular, el profesorado como agente de transformación social tiene la palabra.
La primera noticia de Freinet me llegó en la “Escola d’Estiu” de Barcelona a finales de los sesenta. Creo que vino de la mano de Ferran Zurriaga y un grupo de maestros valencianos que habían estado recientemente en el sur de Francia en unos encuentros freine­tianos. Aquellas primeras Escuelas de Verano eran espléndidas islas de liber­tad dentro del desierto cultural de la larga noche franquista donde las nue­vas ideas eran acogidas con inusitado entusiasmo. Así ocurrió con la peda­gogía del fundador de la Escuela Moderna.
Muy pronto volvía a reconstruirse el movimiento Freinet en nuestro país. Primero como ACIES ‑Asocia­ción para la Imprenta y la Correspon­dencia Escolar‑ y, más adelante, como MCEP ‑Movimiento Cooperativo de Escuela Popular‑ . La organización se extendió como una mancha de aceite por todo el Estado, con una particular implantación en el litoral Mediterrá­neo y en Andalucía.
Lo que hacen las modas
Paralelamente, las editoriales más pro­gresistas y sensibles a los nuevos vien­tos pedagógicos se volcaron a la tra­ducción de la obra de Freinet. Basta recordar entre los títulos más emble­máticos la edición de “Los métodos naturales” (1970) y de “Por una escuela del pueblo” (1972), que posi­blemente ha sido uno de los libros más leídos por varias generaciones de maestros y estudiantes de Magisterio, ambos a cargo de Fontanella; “Técnicas Freinet de la Escuela Moderna” (1973), de Siglo XXI; y, sobre todo, la ingente labor de Laia quien se hizo con los derechos para dar a conocer dos completísimas series de materia­les: la BT ‑Biblioteca de Trabajo-­dirigida al alumnado; y la BEM ‑Biblio­teca de la Escuela Moderna‑ destina­da al profesorado. Algunos de estos textos, generalmente breves, como “Modernizar la escuela” y “Las inva­riantes pedagógicas” abordan los fundamentos de la Escuela Moderna, aunque la mayoría desarrollan técni­cas específicas tales como el fichero escolar, los planes de trabajo, el dia­rio y la correspondencia. Fueron libros que se vendieron bien, tanto en castellano como en catalán, durante los años setenta, la segunda década prodigiosa de la pedagogía Freinet en nuestro país ‑ la primera fue la de los años treinta‑ . Pero las ventas caye­ron en picado acabada la transición y con la reinstauración monárquica. Freinet ya no estaba de moda y sus libros, salvo exenciones, se convirtie­ron en reliquias que tuvieron que venderse a precio de saldo. Me acuer­do que fue un momento triste para los que entonces estábamos al frente de la desaparecida Editorial Laia.
Entretanto, ¿cómo entraba la Pedagogía Freinet en las aulas? Cabe advertir, de entrada, que las escuelas que seguían la filosofía de la Escuela Moderna y ensayaban el conjunto de sus técnicas eran muy minoritarias, aunque algunas técnicas tales como el texto libre o la correspondencia escolar tuvieron cierto predicamento. Y qué duda cabe que actualmente muchas de las propuestas freinetianas han calado, con mayor o menor for­tuna pues en algunos casos se han diluido extraordinariamente‑ en muchas escuelas, aunque a menudo se ignoran sus orígenes.
Algunas razones del enamoramiento
¿Qué razones encontraron los maes­tros y maestras de la vanguardia pedagógica del tardofranquismo para dejarse seducir por el maestro de Vence? Posiblemente haya muchas y yo sólo citaré algunas hipótesis. En primer lugar, hay que recordar que en aquel contexto muchos enseñan­tes de izquierda asociaban la ruptura democrática ‑eso de la transición vino después‑ al advenimiento de una nueva sociedad más o menos socialis­ta ‑había ortodoxias y heterodoxias para todos los gustos pero, en cual­quier caso, más solidaria y cooperati­va, con una fuerte carga utópica. En este sentido, cabe recordar el impac­to que tuvo la revolución cubana, el mayo del 68, los movimientos contraculturales y alternativos en distintos campos, el fenómeno de los Beatles o la canción de protesta, sólo por citar algunos ejemplos bien conocidos.
Toda esa conjunción de factores hizo que, en el campo de la enseñan­za, se buscase también una ruptura radical con la escuela tradicional. En este sentido, el pensamiento y la práctica de Montessori, Decroly y otros dioses y diosas de la Escuela Nueva, con ser bien recibidos, parecí­an demasiado aburguesados, tímidos y elitistas. La aureola de Freinet, por el contrario, venía precedida de una lucha incesante dentro de la escuela estatal hasta su expulsión y creación de una escuela cooperativa, siempre dentro de los cánones, a diferencia de otras propuestas innovadoras, de la pedagogía popular.
Freinet, y esta es otra novedad seductora, empieza y termina su labor educativa como maestro de escuela. Pero, eso sí, es un maestro que expe­rimenta y reflexiona continuamente hasta tejer una propuesta totalizadora que da respuesta a todas las deman­das y necesidades educativas del pro­fesorado y del alumnado: desde los valores y finalidades educativas hasta las cuestiones organizativas y meto­dológicas. Y todas sus técnicas están dotadas de un contenido sustancial y muy engarzadas unas con otras.
Algunas de las muestras más evi­dentes de esta ruptura con lo tradi­cional son la abolición del libro de texto y su sustitución por la bibliote­ca de clase; el método natural de lec­tura y el texto libre donde se da la palabra al niño; la asamblea y la estructura cooperativa del aula; y la superación del aislamiento del maes­tro mediante el intercambio de expe­riencias, el debate, la producción de materiales y la continua redefinición de la Escuela Moderna a tenor de las nuevas circunstancias y contextos socioculturales.
Pero hay aún, si cabe, otra razón del magnetismo freinetiano. La articu­lación coherente entre la libertad y creatividad del niño y el compromiso colectivo. En efecto, Freinet es extra­ordinariamente respetuoso con la ini­ciativa y el protagonismo del alumno ‑ sin caer en los excesos espontaneís­tas de la Escuela Nueva, de las corrientes antiautoritarias y del “lais­sez faire”‑ , brindándole numerosas ocasiones y recursos para desarrollar autónomamente todas sus potenciali­dades. Pero, al propio tiempo ‑ y ese es un salto cualitativo en relación con otras propuestas pedagógicas de su tiempo‑ confiere una dimensión colectiva y social a la educación: las actividades individuales se funden siempre en el grupo; la escuela es una comunidad que se construye con la colaboración y cooperación de todos; la concepción de la educación integral sitúa en un plano privilegiado la arti­culación del trabajo manual con el intelectual; los contenidos de la ense­ñanza se construyen a partir del entorno; la solidaridad se va tejiendo a partir del intercambio y el conoci­miento mutuo entre las diversas cul­turas; y el profesorado es un agente de transformación social. He aquí algunas secuencias harto significativas.
Por eso, Freinet es algo incalificable dentro de las corrientes pedagógicas al uso: dentro de la Escuela Nueva era demasiado marxista; y dentro del marxismo era demasiado heterodoxo.
Quisiera añadir un último dato en relación a la fascinación que despierta el artífice de este movimiento coope­rativo: la incidencia y desarrollo que tuvo en Francia y, particularmente, en Italia. Nuestras antenas, durante los últimos tiempos del franquismo y la transición, siempre estuvieron muy atentas a cuanto se cocía en este país. Basta recordar la cantidad de perso­najes italianos que desfilaron por nuestras Escuelas de Verano, las visi­tas que se organizaron para conocer algunas de sus escuelas o las traduc­ciones de autores italianos. Pues bien, la mayoría de ellos pertenecían o estaban próximos al MCE (Movimen­to de Cooperazione Educativa), la plasmación organizativa del movi­miento Freinet.
Ahora que se avecinan tiempos más antiautoritarios, que el impulso inicial de la Reforma se va diluyendo y que vuelven los Beatles, es posible pensar también en un renacimiento de Freinet. Porque los clásicos, como los viejos rockeros, nunca mueren.
Jaume Carbonell Sebarroja

El camí de les emocions

Per poder parlar de tot aquest ventall, hauré de situar-me per a aconseguir deixar clar el punt de vista que jo crec és l’actual. El primer contacte humà amb tot el que et rodeja, és un cercle reduït. Aquest és un fet evident, i per tant parlarem de la família per poder esbrinar quins factors emocionals afecten a l’ésser humà en la seua formació com a individu complet. Aquest doncs, és el principi del camí de les emocions i les primeres petjades seran el nostre principal punt d’eixida.

En les tendències actuals, es parle de les emocions i els sentiments com a focus de l’actuació dins l’aula. Per tant, parlaré de filosofia juntament amb la biologia per poder explicar tot el que ens fa ser com som. Si ajuntem aquestos dos grans pilars, podem començar una tria del que pot ser important i així poder apartar tot el que simplement és pura temàtica sense importància. La biologia explica pas per pas tot allò relacionat amb les emocions i els sentiments d’una forma química, i serà la filosofia l’encarregada de transportar-nos tot aquest rotllo químic d’una manera més terrenal. La docència, haurà d’agafar seriosament tot el que ve d’aquestes grans ciències per poder-ho transformar a la simple i plana pedagogia.

Tot comportament humà pot ser explicable dins un context determinat, i per tant serà el docent investigador el que s’encarregarà de donar claredat a tot el mencionat. La investigació en l’aula, baix aquest punt de vista ja pot ser més compresa per tots aquells que no creuen en la pedagogia com una ciència com a tal.

És aquí on podríem ja començar a mencionar escoles que intenten agrupar tots aquestos conceptes que jo he mencionat d’una manera sintètica. Les comunitats d’aprenentatge poden ser tant valuoses, per l’intent de realçar aquest treball del docent cap un camí no tant conceptual, i fent un paper de guia dins del complex mon personal en el qual pot estar un nen en determinats moments de la seua evolució.

Tota aquesta reflexió ens podria dur a tractar el currículum, ja que és el gran problema dins l’ideari que partim amb tot el que acabem d’exposar. Tot allò que marca la llei, tot i que és tant obert que cada professional pot tenir les espatlles protegides, no tracta en cap moment el desenvolupament d’un punt tant important com són els sentiments i les emocions. Haurem de conduir aquest, cap un punt de vista on la part més fonamental del desenvolupament personal siguen els aspectes que poden afectar al mateix, fent una anàlisi complet de tot el que ens mostra el nen, per poder així determinar que pot estar passant dins del seu ésser.

Les emocions i els sentiments estan d’actualitat, i personalment crec que hem de donar-li la importància científica que es mereixen. Caldrà doncs, començar a pensar que l’aula és un lloc on la investigació de tot allò que passa dins d’ella pot ser la clau que diferencie un desenvolupament infantil d’un tipus o d’un altre i és aquí on entra el paper de la didàctica com a efecte de un ideari d’escola on tot el que hem dit no importa tant. No podem estar en contra de la didàctica, però el que si hem de tenir clar és que aquesta ens fa convertir-nos en simples tècnics que apliquem uns mètodes concrets, i canviar-los quan no funcionen o quan no ens donen el resultat esperat. Els mètodes d’aplicació no van més enllà, no intenten donar el pas que busquem, ja que aquestos no parlen de persones individuals, sinó per contra parlen de l’aula com un conjunt. No voldria molestar a tots aquells que busquen aquestes aplicacions, el que si intentaré serà fer pensar que la recerca de sentiments haurà d’anar per un altre camí, per una reforma curricular en la qual els conceptes estiguen lluny, i per contra siguen els procediments i les actituds la part de la veritable investigació docent. La didàctica és necessària, però tenint clar que les respostes les dona la pedagogia. Per tant, crec que s’ha de tenir clar la gran importància que tenen tots aquells apassionats de la didàctica, ja que gràcies a ells tindrem un punt de partida, però sí demanem que esbrinen en el mon pedagògic, perquè com ja he dit, és ell el que té la resposta de l’aula.