Com cada any, “Marina” ha estat un dels llibres més ben valorats per l’alumnat de sisè. L’èxit, any rere any, n’és una constant. Per uns dies, i sense que serveixi de precedent, els personatges que formen l’entrellat d’aquesta novel·la tan interessant, passen a ser part de la vida dels nois i noies de sisè. En Kolvenik, l’Eva Irinova, en Germà, l’inspector Florian, en Claret, l’Òscar i la Marina formen part dels inacabables dies a l’escola; la por, l’amor, la tristor i la melangia acaben per engolir-nos, i així som capaços d’endinsar-nos en un món especialment sensible. Si teniu fills a sisè o els heu tingut, segur que enteneu de què parlo.
Enguany, després de varis intents fallits, hem aconseguit fer quelcom més que llegir el llibre, ens hem endinsat per la Barcelona en la que es mouen els personatges principals d’aquesta magnífica història. Entre professorat i alumnat hem aconseguit “crear” una ruta literària especialment interessant.
Trepitjar Barcelona seguint les petjades dels protagonistes de “Marina” ha estat una experiència preciosa. Val a dir, però, que la feina ha estat molt important, ja que des d’un bon inici hem cregut que aquesta ruta s’havia de fer entre tots, professors i alumnes. De manera que ens vàrem posar mans a la feina des de l’inici de curs. Ens vam repartir les feines entre cadascun dels grups taula de la classe, fet que ens va ajudar a estructurar millor el recorregut i les tasques a desenvolupar. Necessitàvem entrellaçar tècniques d’estudi, àrees a desenvolupar, espais a visitar, personatges a conèixer i sensibilitats a moure. Així, establírem una xarxa en la que tots i totes ens sentírem especialment necessaris i importants.
El dimecres, dia 18 de gener, a les 7h i 30’, iniciàvem la nostra ruta, i ens trobàvem a la Rambla, davant els FFCC. Era nit fosca, amb els carrers silenciosos; bé, això abans d’arribar nosaltres!
Se’ns plantaven davant nostre dotze hores de feina, de manera que calia agafar-s’ho amb “interès”, “fe” i un xic de “ironia”, oi?
L’itinerari començava la seva part “activa” al Peu del Funicular, lloc on fèiem la primera aturada; calia anar a Vallvidrera i endinsar-nos en l’apartat del llibre en què l’inspector Florian, perseguidor implacable d’en Kolvenik, ens relatava una bona part de la vida i obra d’aquest personatge tan tenebrós. Amb aquesta excusa, coneguérem també la història del funicular, que per cert és força interessant. A més, i això us ho dic amb la mà al cor, Bercelona, vista des de Vallvidrera a primera hora del matí, és una “passada”. Si un dia us lleveu d’hora i no sabeu què fer, animeu-vos, agafeu el tren i el funicular i doneu-hi un cop d’ull. Segur que us agradarà.

Després, i ja amb el sol lluint, ens vam dirigir al cementiri de Sarrià; un espai desconegut per a la majoria de gent que, si no us hi porten, segur que no el trobareu. Entre torres i jardins, s’alça un petit espai pel repòs d’aquells que ja no hi són. Sembla mentida que encara avui, puguem trobar un lloc tan tranquil enmig del brogit de la ciutat. Sarrià manté l’ambient re poble tot i formar part de la immensa Barcelona. Si passeges pels seus carrers estrets i sinuosos et pots endinsar en un món ja perdut, en un món que ens acosta a la Barcelona d’ara farà uns cinquanta anys. Per entre els seus carrers encara hi podem trobar les petjades d’en Germà i la música d’un gramòfon on escoltar la Kirsten, veu que ens transporta amb les seves àries a un món artístic no massa conegut pels nois i noies d’avui dia. Delibes, Bach, Wagner,… es mouen per aquests carrers amb fluïdesa, i impregnen les seves parets d’aquesta música tant excelsa: l’òpera.

Aquí, a Sarrià, vam treballar al costat d’en J.V.Foix, poeta avançat al seu temps. Els nois i noies de la classe en coneixien alguns dels seus principals poemes, de manera que els vam recitar i compartir amb l’encarregat de la Fundació Foix, el senyor. També, com no, visitàrem la pastisseria, d’especial renom per les seves exquisideses. Com diu en Germà, personatge especialment lúcid d’aquesta novel·la, “els croissants de la pastisseria Foix són els Mercedes-Benz dels croissants”. Proveu-los, segur que recordareu la seva aroma per molt temps.
Foix se’ns aparegué entre croissants i el pa acabat de fer, barrejant els mons dels negocis, una mica allunyats de la seva sensibilitat i interessos, amb les tertúlies inacabables amb personatges de les arts i les lletres de la Barcelona rellevant, de la Barcelona impregnada d’una voluntat especialment forta per a sobreviure. “És quan dormo que hi veig clar”, “ És profecia, a cal fuster hi ha novetat”… són alguns dels poemes que nois i noies de sisè han après i han recitat. Espero que els serveixi per acostar-los una mica més a la sensibilitat de la poesia del nostre país. Com a complement, i pel fet d’englobar època i personatges, hem conegut també al poeta Carles Riba, i a la seva dona, Clementina Arderiu; ambdós enterrats en el mateix cementiri que en Foix: el jardí d’arbres i carrers que formen el Cementiri Vell de Sarrià.

Una vegada conegut Foix i el seu entorn, ens vam dirigir a Santa Maria del Mar. Calia agafar el tren de Sarrià i baixar a Plaça Catalunya. Les Rambles brogien de gent movent-se, caminant amunt i avall, com si d’un riu amb múltiples afluents es tractés. Veiérem el Liceu, el carrer Ferran, l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat, els carrers estrets i foscos que hi aflueixen… fins arribar a la Plaça de Santa Maria, on el món sembla haver-se aturat. Les paraules reflectides en la novel·la “L’Església del Mar”, recitades pel grup encarregat de presentar-nos aquesta meravella arquitectònica, encara ressonen a les nostres orelles. Una tranquil·litat especialment plàcida recorria el nostre cos. Endinsats entre les altes columnes que formen la cúpula d’aquest temple, escoltàrem les notes d’un orgue. El seu intèrpret ens esperava des de feia una estona, Bach, immortal amb la seva música religiosa, ho feia des de feia alguns segles.
L’experiència va ser increïble. Orgue, flautes, veus i silencis, en foren els elements principals. La Mònica, amb la seva especial dedicació a la música a l’escola, ens ajudà a fer possible aquesta experiència. La Sonata 147 d’en J.S.Bach (Jesus bleibet meine Freude), cantada en alemany, gràcies a la Mar López, mestra de l’escola que domina d’allò més bé aquest difícil idioma, ens deixà a tots bocabadats. Els feligresos i turistes que en aquells moments omplien l’església, gaudiren per uns moments d’un dels actes més sublims que hi ha en aquest món: la música d’en J.S.Bach, cantada i interpretada per uns nens i nenes capaços d’introduir-se en aquest espai intemporal, que és la música.
Acabada la interpretació, amb la gratitud mútua que es reflectia en les cares dels nois i noies, així com de tots els que estàvem en aquells moments a l’església, ens dirigírem a la llum, sortint d’aquell temple de l’art per retrobar-nos amb el món real i quotidià dels carrers medievals de Barcelona. Noms que ens acostaren als antics gremis de la ciutat, alguns d’ells de difícil interpretació avui dia, pogueren fer-nos entendre millor què era allò dels gremis, i com devia ser la vida en aquelles contrades en l’època medieval.
D’allà, amb la panxa buida i amb ganes d’omplir-la, ens dirigírem a prop del port, més concretament al costat del Museu d’Història de Catalunya. La zona és força apropiada per descansar una estona, fer un mos per aguantar el què quedava de jornada i recuperar forces, que la veritat bona falta feia. Per cert, heu provat mai de menjar un entrepà, jugar a perseguir-se i defensar-se de les gavines “assassines” que envolten aquest contorn marí?. Proveu, proveu, ja veureu com n’és de difícil compaginar les tres coses i no morir en l’intenta.
Acabat el descans, i encara amb por dels atacs furibunds de les gavines, ens vam dirigir a l’estació de França. L’antiga estació és espectacular! Una cúpula de vidre i ferro s’entrellaça per fer de l’estació un espai màgic. Els trens, amb els motors engegats mentre esperen per encaminar-se envers el seu destí, sembla que formin part d’algun tren de joguina. No se’n fan avui en dia d’estacions com aquesta.
La feina que ens esperava aquí fou també molt “xula”. Primer una breu presentació de la història de l’estació, després la lectura de la part de la novel·la que transcorre entre aquests ferros i vidres, després la recitació d’un poema d’en Joan Margarit que ens situa a l’estació de França en plena Guerra Civil, per acabar un dibuix de les voltes extraordinàries d’aquesta vella i bella estació. Com podeu apreciar, un munt de feina, però que si tu mires bé, sembla més un gaudir que un treballar.

Mentre estàvem dibuixant, amb els sorolls dels trens com a so d’ambient, ens trobàrem enmig de la filmació d’un anunci; com que teníem pressa i calia anar per feina, no poguérem entretenir-nos per saber una mica més de què anava.
Ja cansats, amb les cames fent-nos figa, ens dirigírem al carrer Princesa; lloc on transcorren alguns dels passatges més sinistres de la novel·la. La botiga de màscares “Arlekí”, el recinte dedicat a la màgia “El rei de la màgia” i les velles i atrotinades escales que pugen i baixen a les cases d’aquest tenebrós carrer… acabaven de completar el nostre recorregut literari per aquesta Barcelona desconeguda. Aquestes últimes visites foren també molt interessants. Semblava com si mica en mica ens haguéssim traslladat uns quants anys enrere, forces per ser sincers, i que ara, després d’haver fet el recorregut, ens havíem fet nostre el seu ambient, de manera que compreníem molt millor com haurien pogut ser els esdeveniments relatats en aquesta fantàstica novel·la d’en Carlos Ruiz Zafón.
Eren les cinc de la tarda, les cames no ens les notàvem, el sol es ponia i la nit retornava, tal com l’havíem vist abans d’iniciar el nostre camí. Ara, per acabar, anàvem a conèixer el Museu de la Màgia, regentat i impulsat pels amos de la botiga “El Rei de la Màgia”. Allà, per una estona, ens explicaren la història de la màgia, els canvis que hi hagut en aquest art, així com alguns dels trucs més coneguts; una petita sessió de màgia fou la cloenda de la nostra visita.
Eren dos quarts de set de la tarda. Tornàvem a agafar el tren que ens havia de dur a Terrassa. Cansats, sense massa ganes de fer gresca, retornàrem al lloc que havia estat l’inici del nostre itinerari: Terrrassa. Èrem ja a casa. Dotze hores justes havien estat necessàries per conèixer una mica millor l’entorn d’aquest llibre excel·lent, “Marina”.