Els alumnes de cicle mitjà aquest curs participem en les activitats de L’ANY LA FANTASIA que ha organitzat l’editorial galera.Aquest any l’editorial Galera fa un homenatge a Gianni Rodari. Gianni Rodari va ser un dels autors italians més importants que hagin escrit mai per a infants i joves.Gianni Rodari va nèixer a Omegna ( Italia) l’any 1920.
Els alumnes de Cicle Mitjà estan treballant el llibre “Contes llargs com un somriure”, a més a més han llegit alguns contes del llibre “Contes per telèfon”.Són contes breus, divertits i sorprenents, que es llegeixen amb un somriure als llavis.Són contes per jugar a llegir-los, a imaginar-se cada situació, a continuar-los.
Així, doncs, una de les activitats que hem realitzat ha estat escriure un conte a l’estil Rodari amb el tema “Que faríem amb dues boques?. De cada classe s’ha escollit un conte amb el que hem participat en un concurs literari.
A continuació podeu llegir algun dels contes que hem fet.
EL NEN CONTENT
Pau era un nen que tenia dues boques, una de content i l’altra d’enfadat.
Els dies de col·legi portava la de content perquè veia als seus amics, jugava
al pati, feia Matemàtiques i aprenia moltes coses.
Posava la cara riallera perquè tot això li agradava molt.
Quan no anava a l’escola es posava la boca d’enfadat, perquè el seu germà
petit sempre li prenia les seves joguines, el pare tothora volia veure futbol i
ell no podia veure els seus dibuixos preferits i per acabar-ho d’adobar la
mare li feia menjar verdura i llegums que no li agradaven gens.
Per això a casa sempre posava la cara de pomes agres.
Un dia es va equivocar de boca i va anar a classe amb la boca d’empipat.
La mestra, estranyada, li va preguntar:
- Què et passa Pau que estàs disgustat?
- Es que avui m’he deixat l’altra boca a casa.
L’endemà es torna a posar la boca de satisfet. I la professora li diu:
- Avui sí que estàs content, i estàs molt més maco que ahir.
- Es que m’he tornat a posar la boca de satisfet. I he pensat de guardar l’altra
boca a la capsa per sempre més.
- Molt bona idea, tothom hauria d’anar somrient i alegre i així viuríem tots
molt més feliços.
Núria Barbero
EL CASAMENT DEL PALLASSO
Hi havia una vegada un senyor que es deia Dídac.
En Dídac tenia dues boques, una de normal i l’altra de pallasso.
La boca de pallasso era gran, amb les bores blanques i els llavis de color vermell fort
com la sang.
La boca normal era petita i fina.
La boca de pallasso la feia servir els dissabtes i els diumenges per actuar al circ, perquè
el Dídac treballava al gran Circ Universal.
Durant la resta de la setmana utilitzava la boca normal.
Un diumenge al Dídac el van convidar a un casament.
Es va ficar el vestit de mudar, una corbata ratllada molt bonica, una camisa blanca de
marca i unes sabates negres molt lluentes. Anava molt mudat i elegant, apropiat per
l’ocasió.
Quan va arribar a la festa va veure que tothom se’l mirava i es posava a riure.
Estranyat, es va posar les mans a la cara i llavors va notar que portava posada la boca de
treballar, no se’n havia recordat de treure’s la boca de pallasso.
En acabar el dinar, després del cafè, en Dídac es va posar el vestit al revés, la camisa
per fora i un barret de palla que portava la seva dona. Tenia un aspecte molt curiós i feia
un pinta molt còmica.
Va sortir al mig de la sala i va començar a fer pallassades i a explicar acudits.
Primer el van envoltar els convidats més joves i després els més grans. A poc a poc tots
es van posar a riure, a ballar i a cantar.
Petits i grans s’ho van passar d’allò més bé.
Es van divertir tots tant que avui dia encara se’n parla d’aquest casament. Diuen:
- Te’n recordes del casament del pallasso?
Naomi Zamora
EL NEN DE LES DUES BOQUES
Un nen tenia dues boques, una per parlar i l’altra per menjar.
Aquest estiu va anar de viatge a Walt Disney. En un restaurant va demanar per menjar canyes de xocolata i cereals, tenia tanta gana que va tornar a repetir.
De sobte li va agafar molta tos . Com que havia menjat molt, el menjar va sortir de la boca de menjar i es va ficar dintre de la boca de parlar.
A la boca de parlar li va arribar un tros de canya de xocolata i el va trobar boníssim.Llavors li va dir a l’altra boca:
- Escota, trobo que no està gens de malament això de menjar!
I d’aquell dia les dues boques comparteixen la feina, un dia mengen i l’altre dia parlen.
Jordi Vidal Aran
