Taller àudiovisual

Benvinguts al taller àudio-visual 11-12. Enguany aquest taller pretén que conegueu dos tipus d’estil filmogràfic, un és:

Stop-motion:

Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube

 

Animació d’una moneda amb stop-motion.

  1. Stop-motion és una tècnica d’animació que consisteix a capturar fotografies consecutives d’un objecte movent-lo una mica entre fotografia i fotografia de manera que visualitzant-les ràpidament sembla que l’objecte es mogui.

Va ser popular durant el segle XX abans de l’aparició dels animatrònics i l’animació per ordinador.

Es poden distingir dos grans grups dins de l’stop-motion: la que es fa amb plastilina o altres materials mal·leables ( Pingu o bé WALLACE & GROMIT: LA MALEDICCIÓ DE LES VERDURES)

Imatge de previsualització de YouTube


i la que es fa amb objectes rígids o articulats:

Imatge de previsualització de YouTube


Un dels especialistes en stop-motion més coneguts és Ray Harryhausen:

Imatge de previsualització de YouTube
  1. cine mut:

El cinema mut és el tipus de cinema que no té so pregravat i sincronitzat, especialment pel que fa als diàlegs parlats, que sí poden aparèixer en forma de subtítols. Fa especialment referència al cinema de les tres primeres dècades. Es parla també de cinema silenciós.[1]

Tot i que les pel·lícules mancaven de so, el cinema no era exclusivament mut: en els seus primers trenta anys d’història, les imatges s’acompanyarien de narradors, músics (i fins i tot orquestres) o intertítols amb diàlegs i narracions, per a compensar eixa falta d’àudio.

Des de les primeres pel·lícules de Louis Le Prince (1888) i dels Germans Lumière (1895) fins aThe Jazz Singer, el 1927, el cinema va ser majoritàriament mut.

En el diàlegs, els texts dels actors eren escrits sobre «cartrons», que apareixien la majoria del temps sobre tota la imatge, durant o després d’haver-los vist parlar. Tanmateix, molt aviat, es van fer proves de sonorització. En principi per la gravació del so sobre un suport separat, rotlles de cera, disc, o segona pel·lícula impressionada per un procediment fotoelèctric. Però cada vegada, la dificultat més gran era la sincronització amb la imatge i l’amplificació encara a les beceroles. El procediment que va posar fi a aquests tempteigs va ser la gravació òptica del so directament sobre la mateixa pel·lícula.

Imatge de previsualització de YouTube

Un dels seus actors importants:

Sir Charles Spencer ChaplinKBE (Londres16 d’abril de 1889 – Corsier-Sur-Vevey25 de desembre de 1977), conegut com a Charles ChaplinCharlie Chaplin o encara més com aCharlot, va ser actorcompositorproductordirector. Està considerat com a un dels millorsmimspallassos de la història del cinema. Actuava, dirigia, escrivia els guions, componia la música i produïa les seves pròpies pel·lícules. Chaplin era una de les personalitats més creatives de l’època del cinema mut i va influir molt en altres actors. La seva vida artística va durar més de 65 anys, des dels escenaris victorians i els music hall britànics quan era un artista jove, fins gairebé la seva mort a l’edat de vuitanta-vuit anys. La seva vida va tenir molts alts i baixos, movent-se entre l’adulació i la controvèrsia.

El seu principal personatge era Charlot, conegut com The Tramp al món anglòfon i Carlitosal Brasil. Charlot és un vagabund amb aires refinats de gentilhome. La seva vestimenta típica era una corbata estreta, unes sabates i uns pantalons balders, un barret fort i un bastó de bambú. La cara adornada amb un bigoti esquifit.

Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube Imatge de previsualització de YouTube

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà