Benvigudes i benvinguts! Aquest és l’equip d’especialistes d’aquest curs . Si voleu consultar informació concreta de la nostra especialitat a les pestanyes de la part superior de la pantalla .

 

DSCN2753

 

 

Tot seguit us presentem a totes les especialistes de logopèdia, educació musical, educació plàstica, psicomotricitat, educació física  i fisioteràpia :

  • Les especialistes de logopèdia
  • L’especialista d’educació musical, L’Eva Pecharroman i Nàdia Garrell
  • L’especialista d’educació plàstica , L’Àngels Rivas
  • L’especialista de psicomotricitat, l’Anna Pérez
  • L’especialista d’Educació física, el Lluís Martínez
  • L’especialista en fisioteràpia, Lourdes Matavera

 

L’EQUIP DE LOGOPEDES

 

DSCN2747

Pili Viana, Montse Puigduví, Sílvia Pedret Montse Quijo, Sílvia Maresma, Laura Galisteo, Chantal Matallana

 

LES NOSTRES FUNCIONS BÀSIQUES

– Explorem els alumnes nouvinguts al centre, per tal de decidir si
necessiten tractament logopèdic i també d’ajudar en la presa de decisions a
l’hora de formar els agrupaments flexibles de llengua.

– L’objectiu principal de la nostra tasca de logopèdia és la d’enriquir al màxim les capacitats psicolingüístiques dels alumnes, per tal d’afavorir la comunicació, el llenguatge, el desenvolupament del pensament i la integració social, SENSE OBLIDAR EL LLENGUATGE ORAL. A la vegada, també incidim en el treball miofuncional. Utilitzem diferents sistemes de comunicació en funció de les capacitats dels alumnes.

–      Duem a terme un seguiment i registre dels alumnes que utilitzen SAAC (Sistemes Alternatius i Augmentatius de la Comunicació). L’objectiu d’aquesta tasca és orientar els mestres tutors garantint la continuïtat d’aquest tipus de treball en col·laboració amb aquests.

Els criteris que seguim a l’hora de prioritzar
els alumnes seleccionats són:

–  Edat . Prioritzem  als Petits  perquè estan en l’etapa més permeable
i profitosa per l’estructuració del llenguatge. Això no significa que no es
treballi l’evolució i el seguiment fins a nivells més elevats.

Estat maduratiu general de l’alumne.

Possibilitats d’evolució.

Necessitats individuals.

Reforçament.

Procés general de la nostra intervenció

  1. Sessions d’observació inicial.
  2. Exploració del llenguatge.
  3. Exploració complementària amb altres proves.
  4. Definició d’objectius a assolir.
  5. Programació de les pautes terapèutiques a seguir i
    valoració del tractament individual/grupal així com la freqüència de les
    sessions.
  6. Desenvolupament del programa.
  7. Seguiment i registre diari de les sessions.
  8. Seguiment del tractament per avaluar l’evolució
    dels objectius i l’adequació de les metodologies, introduint mesures correctores
    si s’escauen.
  9. Avaluació del tractament i realització de l’informe,
    fent un repàs de tots els aspectes treballats i els objectius assolits.
    Valoració, reconsideració del cas i pronòstic de cara al curs vinent.

COM ATENEM ALS ALUMNES

–      L’atenció als alumnes la realitzem generalment en sessions individuals o per parelles, com una activitat complementària, dins de l’aula de logopèdia.

–      La periodicitat sol ésser de 2  o 3 sessions a la setmana, la qual hem establert en funció de les característiques de l’alumne/a i dels objectius de treball.

–      La durada de les sessions és d’uns 30 minuts, a excepció d’alguns tractaments individuals que s’amplien degut a les característiques de l’alumne.

–      També es realitzen sessions de logopèdia dins l’aula de tutoria per tal d’assessorar i fomentar la comunicació i/o el llenguatge a nivell grupal. La durada de les sessions és
d’una hora i la periodicitat setmanal.

EL TREBALL EN EQUIP

– Ens coordinem amb les tutores dels alumnes per tal de fer un treball conjunt i un seguiment de l’evolució i de la generalització dels aprenentatges.

– Ens coordinem amb especialistes de fora del centre, sempre que és possible, quan l’alumne de logopèdia rep atenció també fora del centre.

– Les logopedes mantenim reunions per parlar dels alumnes atesos a logopèdia i de temes propis de la nostra especialitat.

– Mantenim reunions periòdiques amb els pares, i estem a la seva disposició per parlar sempre que aquests o nosaltres ho creguem necessari.

– Les logopedes estem en constant formació permanent,
assistint a cursos i ponències de la nostra especialitat.

 

L’EDUCACIÓ MUSICAL:

EVA PECHARROMAN I NÀDIA GARRELL

 

La música contribueix al desenvolupament emocional, intel·lectual, social i físic de l’individu, i per tant, al seu desenvolupament integral. El llenguatge musical inclou la resta de llenguatges: oral, matemàtic, signes…és per això que l’àrea en sí esdevé un bon mitjà per a treballar de manera global. La música els fa ser més sensibles, afectius i creatius, donant pas així a una desperta dels interessos i inquietuds. Crea emocions i un desig d’acostament i comprensió cap als altres i reforça la seva autoconfiança. És un magnífic mitjà per integrar a la diversitat de l’alumnat.

 

La música és emoció, el moviment i impuls de l’ésser humà. Les emocions ens posicionen en el nostre entorn i són els pilars bàsics sobre els quals forgem la nostra personalitat. Les emocions i la música comparteixen la mateixa regió del cervell. La música indueix tot tipus d’estats emocionals i sempre s’ha utilitzat, juntament amb altres estímuls per crear un estat anímic que ajudi a aconseguir un fi.

 

A l’aula de música cantem, dansem, toquem,…però sobretot GAUDIM!!

Preparem les festes de l’escola on la música pren un paper molt important:

  • La Castanyada
  • Santa Cecília
  • Nadal
  • Festa de pares

Participem a projectes com la “Cantània” i “Tot un art”, afavorint la integració i l’mujeres-masonas-01722aprenentatge interdisciplinar de diverses àrees.

La música ens ajuda a comunicar-nos, expressar-nos, ens fa sentir i ser!!

Com diria Nietzche “ sense música, la vida seria un error”.

 

 

L’EDUCACIÓ PLÀSTICA:

PER QUÈ ENS FA TANTA POR DIBUIXAR ?

ÀNGELS RIVAS

 

Demaneu a qualsevol que dibuixi. Observareu com, en qüestió de segons, tots els muscles de la seva cara es contrauen alhora i de cop, els ulls s’obren molt per damunt les seves possibilitats :

sORprEsaaaa !!!

De forma gairebé automàtica, aquella persona (a hores d’ara ja

Voleu veure la màxima expressió del pànic? … És fàcil. Demaneu-li a

absolutament esgarrifada) et mira presa d’un pànic total i et diu:

“Jo???? ….

Però si no sé dibuixar !!

No és estrany que ens costi dibuixar. Podríem justificar-ho de cinquanta mil maneres diferents però us proposo que en pensem només una: fem un petit salt en el temps i mirem de recordar el nostre horari lectiu dels 6 anys fins finalitzar els nostres estudis. Quantes hores van dedicar els nostres mestres, pares, germans, a ensenyar-nos a llegir, escriure i comptar? Que jo recordi, aquestes activitats les vaig fer cada dia del món i més d’una vegada.  A dibuixar, només una hora a la setmana. Dos com a molt si tenim el compte el Dibuix Tècnic que s’inicia al Cicle Superior. A casa, acostuma a ser un bon recurs quan volem que els nens s’entretingui sols.

Anem més endarrere; analitzem què passa abans d’aquests 6 anys. Els bebès experimenten i gaudeixen manipulant qualsevol material, observant-lo, escoltant el so que produeix, les sensacions que els desvetllen, …  guixen amb autèntic delit tot allò que tenen al seu abast, sigui paper, taules, terra o paret. Dóna-li un guix a un nen de 2 ó 3 anys i no el perdis de vista !! Veuràs de què és capaç…  Dels 3 als 6 anys aproximadament, quan proposes de fer un dibuix no hi ha nen que s’hi resisteixi i tots hi participen encantats. Lliures i sense prejudicis es llencen a crear en el sentit més ampli de la paraula.

Però aquest entusiasme dels primers anys va disminuint de mica en mica. Dels 6 als 12 anys aproximadament arriba un període crític. Ens trobem en aquella etapa de la vida en que els nois i noies comencen a valoren la seva producció, són autocrítics i dels més exigents. És un moment delicat en que hem de saber animar-los a continuar perquè només si són capaços d’investigar diferents formes d’expressió arribaran a polir el seu estil perquè aquest esdevingui únic i personal. Malauradament, en moltes ocasions aquest moment de crisi coincideix  amb  comentaris de la gent que els envolta sobre la qualitat dels seus treballs. Opinions donades per adults que, amb bona intenció,  han confós la “competència artística” amb el ser capaços de plasmar amb exactitud aquell objecte, persona o paisatge que es pretén representar. Gairebé de forma imperceptible el vailet va entenent que només s’és competent en aquest camp si dibuixes com Miquel Àngel o Leonardo da Vinci. Se sent cada cop més temerós a l’hora de fer un traç, dubte a l’hora de triar color, a mig dibuix et pregunta si ho està fent bé, veus vailets que a mig treball, es miren el que han fet … i ho esborren tot !!   Fins que arriba el temut dia en que et mira i, del tot convençut, et diu:

Jo no sé dibuixar.”

El desencant està plenament justificat. Per desgràcia, frases com: “El dibuix no és lo teu”, “Fas dibuixos de nen petit” o simplement “Tu no saps dibuixar”, es graben en l’ànima dels petits de tal manera que queden estigmatitzats per sempre més, essent ells mateixos els primers en auto avaluar els seus treballs de llastimosos. Aquests, amb el temps, seran aquells adults que davant una obra moderna seran capaços de desprestigiar-la posant-se ells mateixos com a referent dient “això ho se fer fins i tot jo ! ” o sigui, ” Fixeu-vos si està mal fet que fins i tot jo (que sóc inútil en aquest camp) la podria imitar !”…..

Quina llàstima.

Tots tenim una ànima viva i creativa a la que li encanta provar, experimentar i aprendre, però és fràgil i cal protegir-la perquè és una part molt important de la nostra personalitat.

En la nostra escola em trobo davant un fet curiós: sovint aquells vailets més afectats son els més creatius, els que tenen un dibuix amb més personalitat i força. En canvi, aquells que pateixen patologies més lleus o “borderlines” son els que tenen reaccions més semblants a la dels vailets d’escola ordinària.

Sabeu per què?

Doncs perquè al nen més greument afectat se li lloa qualsevol petita adquisició d’una manera gairebé superlativa. En canvi, al vailet amb més nivell, no tant afectat, se li exigeix la mateixa “competència artística” que al nen d’ordinària i si els resultats no son els desitjats, entre la crítica externa i la seva pròpia i severíssima autocrítica, aconseguirem la mateixa inhibició.

Ja no parlem dels preadolescents i joves en general !  A partir dels 12 en endavant, el sentit del ridícul, quedar en evidència, …  seran sensacions que cada cop es procurarà evitar amb més eficiència i per aconseguir-ho es tracta, senzillament, de no posar-se en situació de risc. Dibuixar és una d’aquestes “situacions de risc” que cal evitar. Serà difícil trobar vailets que entomin amb ganes la proposta. Només aquells que per naturalesa han estat dotats d’aquella especial i rara habilitat de saber plasmar amb fidelitat fotogràfica el model que se’ls dona i que han rebut el reconeixement del seu entorn amb paraules d’ànim o frases del tipus “tu sí que dibuixes bé !!”, s’hi posaran amb ganes.

Feu-vos només una pregunta:

Què hauria passat si a tots els nens se’ls hagués animat d’igual manera que als nascuts amb el “do” del mimetisme?

Treballant artistes contemporanis els nois s’adonen que n’hi ha molts, moltíssims, que han rebut el reconeixement social sense haver de demostrar que “saben dibuixar”.  El dibuix, i encara més, el dibuix figuratiu,  és un aspecte més dels molts que conté l’Art. Ni millor ni pitjor que altres facetes artístiques.

Les obres d’aquests autors on no hi intervé directament el dibuix son originals, amb caràcter, valentes, transmeten emocions i no deixen a ningú indiferent. La majoria son artistes vius, contemporanis dels propis nois i noies. Els pots convidar a l’escola i és provable que vinguin. Pots veure-ls, parlar amb ells !!

Els seus treballs poden estar fets amb pintura però també amb altres materials amb menys “pedigree” que els olis o les aquarel·les però infinitament més propers als infants pel que tenen d’habituals i quotidians com ara papers, cartró, sorra, fusta, taps, suro, acer, filferro, sense oblidar-nos d’objectes i materials reciclats com ara ampolles, robes o plàstics. Serien els anomenats treballs matèrics, que van trobar el seu màxim exponent amb Antoni Tàpies.

Resulta divertit proposar als vailets que imitin les tècniques artístiques de Miró, Tàpies, Pollock , Christo, Hundertwasser , Klee o Gainer, però el més al·lucinant és veure la cara de sorpresa que fan quan observen el treball acabat i s’adonen que el que han fet els agrada i que es veuen en cor de mostrar-ho al món amb seguretat i absolut entusiasme.

En definitiva, la meva intenció és augmentar l’autoestima dels alumnes en tot allò que tingui a veure amb l’expressió creativa de cada un d’ells. Que creure en les seves potencialitats artístiques no sigui un sentiment que es vagi perdent pel camí a mida que es van fent grans sinó que evolucioni amb seguretat, embolcallat amb el nostre ànim i recolzament infinits.

 

LA PSICOMOTRICITAT:

ANNA PÉREZ

A l’escola realitzo la pràctica psicomotriu educativa. Però què és aquesta paraula tant llarga?  La psicomotricitat parteix sobretot del moviment i el joc .  Mitjançant aquests l’infant s’expressa i comunica a partir del seu cos , coneixent-se a sí mateix, els objectes i establint  vincle amb els altres que el rodegen .

Quan  l’infant juga  desplega de forma espontània  les aptituds físiques:  equilibri, coordinació, força,  regulació del to muscular…

Les psíquiques; atenció, memòria, capacitat simbòlica, percepció  i a nivell emocional els ajuda a resoldre conflictes, tensions i sentiments com el sentiment de pertencença, la capacitat d’autocontrol o  l’expressió de la frustració.

L’Espai de joc és també un espai ideal per conèixer l’estat de l’infant, com es troba, que li interessa, quin és el seu ritme , desig, neguit etc. Així l’observació és un element important partint de:

 

  • El moviment. Com es mou, quins tipus de moviments fa…
  • La relació amb els objectes. Quins utilitza, com els utilitza..
  • El nen i l’espai. Quin espai utilitza, si canvia sovint…
  • El temps. Com és la seva relació amb el temps, els ritmes, els diferents moments de la sessió…
  • Els altres. Com es relaciona amb els altres, companys, adults…

 

La metodologia que utilitzo està basada en una línea mixta entre la pràctica d’activitats motrius, la Pràctica Psicomotriu Acouturier i l’Estimulació Basal.

A les sessions de psicomotricitat entra a la sala la tutora o educadora referent i la mestra de psicomotricitat.

La sessió dura una hora i s’estrucutura de la següent manera:

  • Ritual d’entrada: on és dona lloc a la salutació , cantem i ballem cançons rítmiques i reconeixem i despertem les parts del cos.
  • Proposta dirigida : en funció de les necessitats de cada grup: circuits estructurats, dansa, jocs motrius, contes vivenciats, propostes sensorials. També espai pel plafó de comunicació amb imatges.
  • Expressió lliure:. Espai per a la vivència globalitzada, el  paper actiu i l’experimentació de processos de l’infant. L’adult els proporciona seguretat, els acompanya  en el seu joc, respectant el seus interessos i desitjos. El material que disposem a la sala el vaig canviant i introduint poc a poc .
  • Representació/ritual de sortida : espai per poder passar de l’acció al pensament, per poder expressar i estructurar la sessió en una cloenda. Espai també per la relaxació , el massatge i les activitats sensorials, la història de la sessió amb el carpesà de fotografies.

Els objectius generals que treballo són:

  • ­Integrar el protagonisme de l’infant en l’activitat del joc
  • Donar resposta a les seves necessitats i a la manera natural d’aprendre
  • Afavorir el control postural i la regulació del to muscular
  • Mantenir  i optimitzar conductes motrius de base: de coordinació dinàmica generals, d’equilibració general i coordinació viso-motriu.
  • Optimizar la qualitat de vida i benestar dels infants
  • Promoure la comunicació a través de l’estimulació i el joc.
  • Orientar-se en l’espai i experimentar les nocions espacials

 

Les sessions les realitzem en petit grup o grup tutoria.

Des de psicomotricitat es valora molt l’atenció de la fisioterapeuta de l’escola i partim d’un treball coordinat amb la Lourdes Matavera de manera que  intervé i participa directament en algunes de les sessions de  psicomotricitat.

 

L’EDUCACIÓ FÍSICA:

LLUÍS MARTÍNEZ

 

La pedagogia especial ha de procurar  la instrucció i els hàbits de comportament, així com aconseguir que el nen pugui conviure amb els altres i el món que l’envolta.

Els objectius de l’Educació Física que  es plantegen al llarg de les etapes de l’ensenyament fan  que contribueixin en la millora de la qualitat de vida dels alumnes.

L’educació física a l’escola es treballa amb les sessions d’esport i tot  un seguit d’activitats relacionades que giren al voltant del moviment, el cos i els jocs esportius; com les olimpíades de  l’Acell, la vela, les jornades escolars de natació, de bàsquet, la hipoteràpia, les trobades esportives com les triangulars de futbol, el pàdel…

Són activitats  complementaries a l’educació física  a l’escola i ens  ajuden a treballar  les competències d’autonomia i iniciativa personal i per conviure i habitar el món desenvolupant continguts com:

 

1) Responsabilitat individuals

–  acceptació i estimació del propi cos.

–  iniciativa en l’acció.

–  organització i constància en l’activitat motriu.

–  gust i satisfacció per l’activitat física.

–  esforç per vèncer les dificultats superables.

–  auto- superació personal.

–  higiene i salut.

2) Relacions amb els altres

– col·laboració en les activitats.

– conscienciació i participació envers les normes.

3) Respecte a l’entorn

– respecte a la natura.

– respecte i cura de les instal·lacions i material.

Així l’esport forma part del dia a dia dels nois i noies i és un dels eixos principals, que els possibilita  viure i compartir experiències.

Durant el curs anirem informant  i pujant les fotografies  de les diferents activitats realitzades.

Fins ben aviat!

 

FISIOTERÀPIA:

 

LOURDES MATAVERA

                                                                   

 

La Fisioteràpia és un tractament terapèutic que facilita el coneixement del propi cos i estimula el bon funcionament de les estructures neurològiques i facilita la percepció de la via propioceptiva (osteo-muscular); per així poder ajustar el moviment amb una posició adequada i desitjada dintre un  espai/temps.

El tractament terapèutic ajuda a que aquest tipologia d’alumnes tinguin l’oportunitat de tenir una escolaritat adaptada a nivell individual.

Una alteració en una de les parts provoca una mala percepció i per tant un mal funcionament de tot el sistema.

 

Objectius del tractament

– Mantenir les habilitats existents
– Adquisició d’habilitats perdudes.
– Aprenentatges de noves destreses.

 

Metodologia

– Respectar el ritme de cada alumne.
– La base del tractament és tenir present els objectius del què es vol tractar i emparat sobre una base lúdica .
– Buscar en tot moment el moviment voluntari, tenint en compte l’actitud adequada .

El tractament es realitzat mitjançant l’atenció individualitzada, a través de l’assessorament a tutores i educadores i de forma coordinada i conjunta amb la psicomotricista Anna Pérez.