Himnes i nacionalisme

britannia_yellowBé, aquí us deixo uns quants himnes nacionals. Com podreu observar (i escoltar) tots ells tenen una sèrie de característiques o de trets que treballen sobre la població per tal de crear el concepte de nació. L’existència d’un enemic comú, l’esforç conjunt i les referències a la justicia, a la història, a la terra i a la familia-tradició són només alguns dels recursos que s’emprena l’hora de crera els himnes. Encara que els que us presento aquí trobareu que es van convertir en himnes oficials durant el segle XX podeu observar com la majoria van ser composats (o recomposats) al segle XIX.

Ja sabeu que l’himne nacional de Catalunya és “Els Segadors”, que s’inspira en un romanç del segle XVII anomenat “Catalunya comtat gran” que fa referència a la Guerra dels Segadors (1640 – 1652). Al segle XIX, el moviment catalanista el va adoptar en una versió més reduïda i més moderna.

Sobre l’himne espanyol ja sabeu que no té lletra. Us deixo la seva història així com la lletra, música i història de l'”Himno de Riego”, que va ser escrit al segle XIX i va constituir l’himne oficial de l’Estat Espanyol durant la II República (1931 – 1939).

E pluribus unum …

El terrible Atlàntic des de la Torre de Belem a l’estuari del Tajo (Lisboa)Bueno nenes (i nens), La veritat és que em fa gràcia que, tot i que fa temps que no us veig ni el “plumero”, encara visiteu aquest bloc … fer-me treballar encara … ja us val!!!! Bromes apart.

Friso en conèixer les noves de les vostres aventures de les PAU -quin eufemisme pel que és un autèntic combat fraticida per accedir a la Universitat. Espero que tots entreu allà on desitgeu. Ja sé que és un tòpic dir això i que és el que toca en aquesta situació però que en farem … no deixem de ser animals socials.

Espero que aquest temps de convivència -pacífica- amb mi us hagi servit per alguna cosa més que no sigui per definir-me que és una desamortització – que també- o que si la història d’aquest estat i d’aquesta terra en la que vivim ha estat un èxit o un fracàs. Recordeu la primera pregunta que us vaig llençar a la palestra el dia 12 de setembre de 2007 … èxit o fracàs? Al llarg d’aquestos mesos crec que ha quedat clara la meva postura ambigua, però sobretot ni blanc ni negre … sempre depèn des del relativisme que dicta el posicionament emprat. I això és el que importa. L’objectiu crec que està complert, molts, tant de forma conjunta com individual, m’heu demostrat que heu entès a la perfecció el que significa un concepte tant de moda com alhora desconegut com és el de la pluralitat. Podeu aplicar-vos perfectament la divisa ianqui del “E pluribus unum” (Si em senten els meus amics lisboetes que dic això del que també és lema del Benfica em faran menjar bacallà durant un any seguit tres vegades al dia … i no m’agrada).

No res, que m’enrotllo com un venedor de Bíblies a domicili. Així que senyores, senyors i públic en general … no tingueu en compte els mals moments i quedeu-vos amb les bones experiències que hem compartit, què també n’hi han hagut. I si alguna vegada us enrecordeu de les classes espero que ho feu amb un somriure a la cara … jo almenys estic segur que ho faré.

Aquí us deixo un poema de Fernando Pessoa:

Hora Morta                                                     

Lenta e lenta a hora
Por mim dentro soa
(Alma que se ignora !)
Lenta e lenta e lenta,
Lenata e sonolenta
A lua se escoa…Tudo tão inútil !
Tão como que doente
Tão divinamente
Fútil – ah, tão fútil
Sonho que se sente
De si próprio ausente…Naufrágio ante o ocaso…
Hora de piedade…
Tudo é névoa e acaso
Hora oca e perdida,
Cinza de vivida 
(Que Poente me invade?)
Porque lenta ante olha
Lenta em seu som, 
Que sinto ignorar ?
Por que é que me gela 
Meu próprio pensar
Em sonhar amar ?