Llegir molt i escriure bé

Només tens clara una cosa, l’estimes.

A vegades intentes fer-te la forta i fas veure davant de la gent que ja no t’importa. En realitat, saps que no és veritat i també saps que la gent no et creu. Però tot i així, cada dia et despertes cridant que portes un dia més aconseguint el que et vas proposar. 

Ara no el parles, no el mires, fas creure que és indiferent per a tu. Creus què és la solució? No ho saps, però ho necessites.. La gent et diu que l’oblidis, que no et mereix, que és un nen, i tu no saps com explicar-los que no tenen raó, que l’admires, que l’estimes, que li agraeixes tantes coses que seràs incapàs de valorar-lo negativament. Aquestes persones mai podran entendre el que ha sigut per tu realment.. et va donar la força per tornar a viure, a riure, a sentir, a estimar, a néixer de nou, va ser un dels pilars fonamentals del teu canvi. I és per això que ni tu saps per què ho estàs fent. El vas a veure i és quan recordes tots els moments que vau passar junts, sobretot penses en aquella nit, en aquell local on t’envoltaven totes les persones que t’estimes celebrant la teva festa. I et quedes amb una imatge, tu i ell al sofà. Sentats, l’un al costat de l’altre. Et mirava i l’intentaves evitar perquè estaves nerviosa, el senties aprop, molt aprop. Parlaveu de tonteries i reieu, cada cop estaveu més junts, les votres cames es tocaven amb por i intentaves separar-les, però no volies que acabés mai aquella nit. Reconeixes que la seva presència va ser el millor regal que et van fer. 

Tens clar que sempre serà especial i que mai podràs oblidar-lo.. pensa si estàs fent bé, si guanyes o si perds. Només tu pots decidir si l’orgull et supera. 

Mireia Martín Casimiro.

El camí que el portarà a la felicitat:

Zaid, era El cinquè fill d’una família bastant humil. El seu pare, era un home d’edat avançada i  malaltís. Es dedicava a un taller de  ceràmica on es passava el dia. Amb aquest treball intentava cobrir les mínimes necessitats de la seva família. Cada matí anava al seu petit taller per exposar les seves peces de ceràmica que havia realitzat amb l’esperança que hi passés un turista i comprés alguna peça.
Zaid però, era un nen molt llest i espavilat, en la classe era dels primers, el seu desig era ser arquitecte, i en el seu temps lliure ajudava el seu pare. Els seus pares estaven molt orgullosos d’ell, i tothom deia que aquell noi arribaria lluny.
Tot anava molt bé, fins que un dia, inesperadament, el seu pare va morir.
Totes les esperances del noi es van trencar, i va haver de posar-se a treballar en aquell taller.
El noi va acceptar resignat el seu destí i a l’endemà mateix es va posar a treballar .
Els anys van anar passant, i a mesura que el noi creixia, creixien amb ell les experiències.
Fins que un dia va passar per la botiga una turista francesa. Era una noia de quasi la mateixa edat d’en Zaid, era alta, maca, rossa, exuberant…
Zaid es va quedar bocabadat davant d’aquella noia. Però mai es va imaginar que aquell amor li correspondria.
Ibette sovint anava a la botiga amb l’excusa de comprar un objecte de ceràmica, però en realitat en Zaid  també s’havia fixat en la noia.

.Van creuar llurs mirades i es van enlluernar.
Ibette es va acostar a Zaïd i li va dir:
_ Je t’aimé beaucoup!
Zaïd li va agafar de la mà i li va dir:
-Je t’aime moi non plus!
I el va comvidar a prendre un cafè. es van agradar molt i van continuar sortint, fins que un dia Ibette li va proposar que es vingués a viure amb ella França.
La mare d’en Zaïd i ell s’ho van rumiar molt, fins que van arribar a la conclusió que seria millor que marxés. Doncs allà trobaria un futur millor. I que la mare ja assumiria la responsabilitat de fer-se càrrec de la família.
Bouchra Samadi

Les noies de la fotografia som la Isamar i jo. Ens vam conèixer fa uns cinc anys, quan anavem a sisè de primària. Va ser a l’institut quan vam començar a anar juntes i a conèixen’s millor. Des de llavors hem viscut moltes coses juntes.

Amb ella he descobert que significa l’amistat, tenir sempre a una pesona al teu costat, una persona que riu amb tu però, que si fa falta, tambè plora. una amiga que viu amb tu els millors moments i t’ajuda a superar els dolents. Soposo que el concepte d’amistat és diferent per a cada persona, però per a mi vol dir complicitat, confiança, ajuda, companyia, el fet de poder parlar amb les mirades.

Aquesta fotografia ens la vam fer aquest estiu, quan ens vam anar de vacances juntes. Allà, com sempre, ens ho vam passar molt bè. La he escollit perquè m’agrada molt i crec que reflexa la nostra amistat.

El meu cor està apagat,

però ja arriba l’enamorat

per triture aquesta soledat.

Es diu Asa

i porta una espasa,

un casc

i ve del Basc.

Ve per complir la promesa

que va fer a la princesa,

la d’estimar

i no deixar,

amb el cor obert

i ben net.

No va complir la promesa

i va despertar la tristesa,

em va dir adeu

però no ho dieu.

Aziza

És estrany que una persona que hagi viscut en el barri de Premià de Dalt, en els anys 50, no recordi qui era  Glòria Domínguez Carpio. Era una dona molt poc agraciada, conca i sense cap pretendent, es guanyava la vida fregant sòls, no tenia familiars propers ni amics, la seva casa era una habitació sense finestres i, en resum, la seva existència es limitava a treballar i a dormir, però tots l’envejaven. Se la veia feliç.  

Els qui van viure d’aprop la vida de la Glòria no van perdre l’oportunitat de preguntar-li amb més indiscreció que subtilesa quina era la raó del seu desconcertant estat anímic. I, paraules textuals de la senyora Domínguez: “La gent em prenia per una jove boja, per una boja clínica, però no desgraciada. No ho deien, però les seves mirades eren suficients. Explicar-los que la meva alegria es devia a la il·lusió d’arribar a casa per dormir com més aviat i així somniar el més gran temps possible.  

Ella no recorda des de quan va començar a viure en els seus somnis. També assegura no conservar imatges dels seus primers anys a casa dels seus pares. Li agrada creure que va arribar a aquest món perfecte per casualitat, gràcies a la seva curiositat infantil. Tanmateix, Cristian Blanco, ex empleat del clausurat orfenat Santa Margarida, on ella es va criar, planteja que va ser el dolor profund i constant el que la va conduir a refugiar-se en la fantasia. En qualsevol cas, més enllà de l’origen, el rellevant en la seva joventut era el seu present. I el present no és una cosa que es veu o es toca o que és a l’entorn, sinó allò que es sent i es percep. Per això mateix la seva felicitat era tan real.

Li agradava somiar que veia una posta de sol, on es posava a pensar en les coses que li pasaven.  Ella sap que sempre fara errors que després no tindran remei o coses que a la gent no li sembla normal, per això, somia que aquestes errades no les tornarà a fer i que només serà un record.

Sandra Granados Rodríguez-Peral    1 Batx-A

Fa molt i molt de temps, jo ,la Marta Isolila, vivia a una illa que es deia Menorca. Tenia una caseta prop de Ciutadella, en un poblet que es deia San Juan. Era molt petit i hi havia molt poquetes cases però s’estava tranquil. Cada dia em llevava, esmorzava, anava a posar-me el banyador i anava a la platja que volia.

Un dia vaig anar a les platges de Son Bou ,molt maques, per cert. N’hi ha dues, una que no esta malament perquè no hi va gaire gent el  problema es que hi ha moltes algues. En canvi, l’altra platja és preciosa amb l’aigua turquesa i cristal·lina. Doncs vaig arribar molt d’hora, encara no hi havia arribat ningú. De cop vaig començar a veure unes veles, era un vaixell enorme un veler. Jo estava al·lucinant, mai havia vist un vaixell així. Va començar a acostar-se a la costa i va atracar en un moll que hi havia de fusta, just al costat de la platja.

De sobte van començar a sortir homes molt sospitosos. Els homes venien cap a mi i jo tenia molta por. Van arribar al meu costat i van començar a parlar. No els entenia gaire bé, eren francesos perquè el seu vaixell portava una bandera de França. Em van dir que s’havien perdut i que  si els podia acompanyar fins el port més proper. Jo els vaig dir que sí. En pujar al vaixell em van fer presonera i a partir d’allà vaig estar vivint aventures molt diferents. Més tart em vaig fer tripulant d’aquell vaixell. Vaig tenir molta sort de caure bé al Capità del vaixell i que em fes un mariner més.

Sara Pérez

El carrer estava ple de gent. Ella caminava sola, i tot i estar rodejada d’un munt de persones, ella se sentia sola. Tenia fred, tot i que el clima era típic d’un dia d’estiu. No podia parar de pensar en la decisió que havia de prendre…tot allò era massa per ella. No podia afronta-ho i ho sabia, però tot i així no ho volia dir a ningú. No volia que ningú li recriminés res, i molt menys que ningú li tingués pena.

Embarassada..aquesta paraula no parava de rondar-li pel cap. Tenia qinze anys i una vida per davant. No podia deixar que tot allò li espatllès el seu destí. Ella es merexia ser feliç!

Va seguir caminant. Ja era negra nit, i ella seguia sense saber què fer. Per una part pensava que si no el tenia, podria seguir vivint com les persones de la seva edat..però per una altra part, sabia que dins seu s’estava formant un nou ésser, un ésser que era seu.

Per fi va arribar a casa seva. Va treure de la bossa la clau, i amb molt de compte va obrir la porta. Abans de tancar-la, va mirar enrere, i va veure el reflex de les llums del carrer. Aquella imatge li va fer veure que tot té un temps, que ara no podia fer el que faria dintre d’uns anys. Ara havia de disfrutar de la seva joventut i estudiar.

No el tindria..definitivament volia viure la seva vida.

Verònica beltrán

Si no fos per aquell atemptat, jo tindria una fotografia dins de les Torres Bessones en el World Trade Center. Perquè va tenir que passar això? Ja fa anys d’aquest terrible succes, però jo encara no m’ho he tret del cap. Amb quina finalitat volien tirar a terra dos edificis, per no dir els més importants del cor de Manhattan? Sincerament, quan surts de l’estació de metro i veus totes aquelles grues i excavadores en obres se’t possen els cabells de punta. Allà van haver milers i milers de morts, i allà un dia hi van haver dues majestuoses torres. Em vaig parar allà al mig i ho vaig contemplar uns segons, mentre que per el meu cap corrien varies preguntes, respecte a tot allò que veia.

Just sortint, hi havia milers de noms escrits en una paret de pedra. Cada nom era una victima del 11 de septembre. Cada nom era una persona que havia mort sense haver fet res. Cada nom representava una petita part d’aquell país. Cada nom representava un treballador, un secretari o un vigilant. Cada nom era una injusticia més.

Després d’això hi havia un altre cartell on apareixia la fotografía de com seria el proper edifici que construiran allà. En memòria de totes les morts. The Future World Trade Center Site. El més alt i majestuós del món. Perquè com diuen en castellà: “si quieren té, toma dos tazas”.

Realment, em va impressionar moltíssim.

- Que va passar aquella nit?

- … havíem quedat per arreglar-nos una estona abans, desprès ens reuniríem amb els altres per anar tota la colla junta a la festa. Va arribar l’hora de marxar, però ningú hi era a l’hora prevista, així que vam esperar una estona i al veure que no hi arribava ningú[INCÍS] vam decidir marxar nosaltres soles. No cal dir que els nostres pares no sabien que anàvem a la festa, la versió oficial era que, pels meus pares, jo estaria dormint a casa seva, i pels seus, ella aquella nit dormiria a casa meva.

- I que va passar desprès?

- Com estava dient, vam anar cap allà, la festa era a una masia a les afores del poble, i vam agafar un camí, que segons ella era el més curt per arribar-hi ja que fèiem una mica tard. El camí estava desert, era com una riera per on ja no hi passava aigua, el voltant del camí estava ple de matolls, hi havia grans pedres apilotonades, que segurament, un dia de pluja, les hagués baixat la riera i també hi havien uns grans arbres, que casi estic segura, eren pinyoners. S’havia anat fent fosc de mica en mica mentrestant que caminàvem i ja era de nit. A la llunyania es veia la masia.

- Que més va passar?

- Vam arribar-hi, es sentia molt de xivarri i hi havia moltíssima gent. Vam agafar una copa i vam anar a fer un tomb per veure l’ambient que hi havia. Les hores van passar tant i tant ràpid aquella nit…

- Segueix-hi si us plau.

- Vaig anar al lavabo, jo ja volia marxar així que al sortir vaig anar a buscar-la. Desprès d’una bona estona la vaig trobar a la terrassa. Estava amb un noi ros, però morè de pell, tenia els ulls castanys, d’estatura més aviat alta i prim. Li vaig dir a ella que si podia apropar-se un moment, em va dir que si amb el cap, el va mirar i somriuen es va apropar cap a mi.

- Aleshores que va passar?

- Jo li vaig dir que ja era massa tard, que teníem que tornar a casa perquè ja casi era de dia, que la festa se’ns havia escapat de les mans i que se n’adonarien. Em va dir que ara no podia marxar, que ara era quan la festa s’estava posant més interessant , i el va tornar a mirar. Així que enfadada li vaig dir que fes el que volgués, que jo marxava cap a casa, que ja s’ho faria.Tinc les seves paraules clavades a la ment, l’ultima cosa que em va dir va ser: molt bé, ja et trucaré més tard per explicar-te com a anat tot, no t’enfadis que no hi ha per tant avorrida, em va guinyar l’ull, el va somriure i se’n va anar cap on era el noi que li he descrit abans.

- I vostè creu que l’han obligada a marxar o que a marxat per pròpia voluntat?

- Si vol que li digui la veritat no ho sé, el que sí que crec és que havia begut una mica massa aquella nit, encara que no crec que fos capaç de marxar i no dir-me res, érem amigues…

- Eren amigues però vostè la va deixar sola, encara que sabia que anava beguda no es cert?

- Si, però…

- I aleshores no creu que si en aquell moment vostè hagués estat allà amb ella s’hagués pogut evitar la seva desaparició?

- Es en la única cosa que penso des de que em vaig assabentar de la seva desaparició, ella era una persona segura de sí mateixa, que podia cuidar-se sola, semblava tan forta…

- Sap que? Les persones que més segures semblen són les que més insegures són…

- I és per això, Senyor Comissari, que no m’ho podré perdonar mai si li passa alguna cosa, perquè no vaig saber veure el que realment sentia i li vaig prometre que sempre estaríem juntes…

Yaiza Fussimanya Ruiz

Era una tarda, estava avorrida a casa sense saber què fer, i de sobte me’n vaig anar al balcó a veure quin dia feia, i vaig decidir trucar a la Sara.

Després d’estar una estona parlant, vam decidir anar a la platja. havíem passat tota la tarda i tota la nit juntes, amb els nostres pares també.

Vam passar un dia genial, i just a les sis del matí, encara parlàvem i parlàvem, i vam decidir anar a la platja, no sabíem per què.

Les dugues sobtades d’aquella posta de sol tan magnífica, ens vam estirar a la sorra, i ens vam parar a mirar aquell sol que tenia aquell resplendor sobre l’aigua, el so de les onades que anaven arribant a la vora de la sorra tan a poc a poc. Allò que estàvem observant tan  detingudament, era molt maco, que pocs cops pots veure, mentre continuàvem mirant, anàvem parlant de tot una mica, d’aquell magnífic dia que havíem passat, d’aquella posta de sol…

De sobte ens hi vam posar a jugar amb la sorra, estàvem soles a la platja, amb el soroll de les onades, i amb el so dels ocells que volaven lliurement per sobre de nosaltres.

El temps sen’s va passar volant, i encara estàvem a la platja, i de sobte vam veure com els nostres pares sortien corrents cap a nosaltres, perquè tampoc volien perdre’s aquella posta de sol, la qual vam recordar constantment.

Va ser un dia plè, de riures, crits, jocs, festa..
El defineixo com un dia totalment complet.

Raquel Martos Almodóvar.

Al veure aquesta foto del Malecón, a La Habana, em fa imaginar perquè aquest noi està asegut al pon, i m’agrada imaginar el que pot estar pensant o el que pot estar esperant.

Una de les coses que crec és què, està pensant en què, avui a sigut un dia en el que a pogut fer tot sol un cambi de roda sense punxarla, al taller on està aprenent a fer de mecànic, i la propina, d’aquell anglés, li pot solucionar la setmana a la mare. Putser està content perquè en Raúl li a dit, que es prepari, perquè ya a aconseguit el petit microfon i l’amplificador que necessiten per poder fer la maqueta del CD, i això li fa pensar que mès endevant si trionfen tindrà més diners, i aixì la mare no haurà de comprar-li arroz a la veina. 

Una altre cosa pot ser, que estigui esperant és a una maca mulata que li té robat el cor, i que només sortir del taller va corrents a casa, per poder veure-la des del seu balcó, on es passa hores i hores mirant-la.

Es possible que el que estigui fent es simplement descansar de camí cap a casa, però aquesta possibilitat no m’agrada tant, per què això es realment aburrit.

Aixì que prefereixo pensar en l’altre opssió, ell tansols està observant a la mulata que tan estima, i que just te al davant, però que no s’atreveix a dirigir-li la paraula, perquè ell és 4 anys menor que ella, sap que te novio i es considera masa covard com per convidarla a una mica de mango fresc, que venen en una paradeta aprop de casa seva, on ell sap què és bonisim. I alhora està amoinat perquè si triga més d’una hora en arrivar a casa la seva mare li farà rentar els plats durant una setmana i fregar el terre ajonollat, però al tenir a la noia davant seu, amb aquell color de canya de sucre, els cabells arrisats i unes curbes que marejen, creu que val la pena fer totes les feines que sap que aurà de fer durant la setmana.

Que n’hés de dols i trampós l’amor. Pobre noiet, no sap que ella encara no sap ni de la seva existencia, i que en aquell moment esta en un novul, però al arrivar a casa la caiguda del nuvol pot ser impressionant.

Penso que la vida és un tresor, però pocs tenen la clau d’aquest cofre ple de felicitat.En Marc era un noi jove, molt inconscient, no feia re, però era feliç. La seva estança a primària va ser dolenta, mai feia deures, no estudiava, pot ser a casa no li donaven l’estima o l’atenció que requeria un nen mocós. Així que anava tirant per la vida, només era un noi de vuit anys mes o menys, però al seu futur no li esperava res de bo.

No destacava en res, tot i així tenia el seu grup d’amics, com tots els nois, va anar creixent amb ells, i com més creixia mes estúpid era, fins que tocà fons…Abans de tocar fons va tenir molts problemes, però com ja e dit, era un inconscient, a sisè comença a fumar, ni tan sols podia tragar-se el fum, era vergonyós, a l’arribà a ESO fuma el seu primer porro, fruit de les amistats poc convenients que havia fet, descobreix el futbol, un primer bon pas cap a la salvació, però encara es d’hora. El noiet repeteix 2ºESO, i això el destrueix, a partir d’aquí viu una etapa corrupta i malgasta un any, tot per culpa de professors cínics, que creuen que fen-los repetir aconsegueixen alguna cosa, i no, l’únic que fan es deteriorar-los més. En el moment que un noi repeteix no ho fa sol, amb ell repeteixen tres més, i així es forma un grup d’inconscients que només distorsionen les classes i reben sancions indisciplinaries que no arreglen res.

La mare d’en Marc no s’assabentava de res, només del seu xicot, una persona que m’abstindré de descriure, per respecte. Però els problemes d’en Marc van arribar a casa, en total van ser dos problemes, el primer pagar la reparació d’un cotxe que havia sigut cosit a pedrades. I el segon una denuncia estúpida, que es va tenir que resoldre pagant més. I aquest va ser el detonant de la seva consciència, en aquell moment va descobrir el que era, i que podia canviar fàcilment, però en Marc mai més va tornar a ser feliç, es va centrar en els estudis, i com a persona, però no va tornar a gaudir com quan era un boig oblidat de 1’60 d’estatura… Només li quedaven records i una conclusió, la ignorància és igual a felicitat.

MARC PELEGRÍN

El viatge el resumiria en una paraula… magnífic. El tornaria a fer ara mateix.

L’estiu passat , vaig anar a
la Xina amb la meva família i uns amics, vam estar només una setmana, una setmana que es inoblidable.

El primer dia vam decidir anar a visitar la Ciutat Prohibida, no ens volíem perdre, una de les set meravelles del món. N’hi havia moltes places per tots els llocs,molts carrers estaven tallats per obres per poder enllestir tot el tema dels Jocs Olímpics de Beijing 2008.

Al segon dia, vam anar a visitar la gran muralla. Havíem reservat aquesta excursió a través del hotel ja que arribar-hi en taxi és una mica costós( estàvem entre 80 o 120 km de la muralla )La veritat és que la gran muralla em va encantar, hi hagués passat tot el dia allà, però només vam tenir dues hores fins que vam tornar.

El tercer dia vam anar a visitar el que serà el futur Teatre Nacional de Beijing, va ser un pèl avorrit.

El quart dia ens vam dedicar a visitar els hutongs,que son els carrers que formen el casc antic, fer les últimes compres i anar a un espectacle d’acrobàcies molt espectacular.

El cinquè i últim dia vam agafar l’avió i vam tornar cap a Premia amb la sensació de que no havíem vist res, se’ns va fer massa curt el viatge.

ENRIC SUBIRANAS

Eren les 6 del matí quan, tot nerviós, sortia de casa meva, i em disposava a anar cap a l’escola. Poc després anava trobant companys de classe que, nerviosos, també anaven cap al centre. Allà ens trobaríem amb l’autocar que ens portaria fins Andorra, on ens quedaríem tres dies. El viatge va ser una mica pesat, ja que eren moltes hores, però tot i així ens distrèiem jugant a cartes o escoltant música. A les poques hores, vam passar per un túnel molt fosc i bastant llarg, però una vegada arribat al final, ens vam sorprendre moltíssim en veure tot el paisatge nevat.

Finalment, quan vam arribar a Andorra, sense deixar les motxilles, vam anar directes a agafar l’equip d’esquí i ens vam encaminar cap a la pista més gran. Tot decidit, vaig agafar el “telecadira” per poder arribar allà on hi havia molta pendent. Encara que fos la primera vegada que esquiava, no va acabar tan malament: no vaig passar del terra! Però quan ja ho havia intentat diversos cops, puc dir que de les patacades se n’aprèn.

Més tard, ens vam dirigir cap a l’hotel, cèntric i proper a les pistes. Una vegada allotjats, vam agafar els llits i a dormir, després de tant d’esforç un queda molt cansat.

L’endemà, després d’haver estat esquiant tot el dia, vam anar a Caldea. Allà tothom volia gaudir en els “yacuzzis”. Poc després, vam anar a sopar on els tutors ens vam comunicar que aniríem a una discoteca, però els meus companys i jo ens vam negar perquè jugava el FC Barcelona a la Champions. Acabat el partit, tocava dormir, ja que estàvem tan cansats com el primer dia.

L’últim dia, vam agafar l’autobús per dirigir-nos cap a Barcelona, deixant enrere totes aquelles muntanyes nevades.

Eric Chito

La veritat és que ja fa temps que vaig fer aquesta fotografia però cada vegada que la miro quedo enormement sumit en els records però no és només per això que la considero un gran fotografia.

No sóc gaire melancòlic però és que aquesta imatge a més de la seva bellesa artística és extreta d’un paisatge com n’hi pocs. És la naturalesa en estat pur, sense cap manifestació humana que l’hagi pogut modificar o espatllar. És un lloc d’aquells on m’agradaria quedar-m’hi per tota la vida i veure’l cada matí no em cansaria gens ni mica. És un paisatge fabulós i alhora de descriure’l em quedo sense adjectius però la veritat és que no té desprès.

Aquesta fotografia la vaig fer en unes vacances a Escòcia que probablement siguin les millors que hagi tingut mai per la gran quantitat de paisatges d’aquest estil.

Jordi Llenas

Bé, és hora d’imaginar aquesta persona que s’ aixecà del llit, un altre dia com qualsevol altre. Què va fer? Anar a escola? No. Va passar la resta del dia a la seva casa, potser surti a caminar, al cinema o a la plaça, però almenys sis hores del seu dia van a transcórrer dintre d’aquest refugi de ciment anomenat casa.

Ara imagina aquesta persona traient el cap per la finestra. Fora de casa seva les persones juguen i conviuen; la persona les coneix, però només de vista. La major part són els seus veïns. La seva és una ment ansiosa i vivaç, adora l’art i la bellesa, té una gran intel·ligència i una personalitat atractiva, encara que no extrovertida. Per què, llavors, roman darrere de les parets de ciment, igual que els dies anteriors? No hauria d’establir contacte amb algú? Sí, hauria de. Però també té orgull; anhela l’amor de les persones, però no les necessita.

Ara, encara que no m’ho preguntis, et diré que aquesta persona no és, com podries mal interpretar, algú antisocial. No, és clar que no. Quan té l’oportunitat se’n surt amb autoritat i intel·ligència. Selecciona amb gran responsabilitat les seves amistats, però no menysprea i tracta a tothom amb amabilitat. Tampoc es deixa maltractar; és una persona orgullosa. De la mateixa manera puc assegurar-te que és una persona físicament atractiva, i no és tímida, encara que tingui les seves reserves i es mostri com un noi callat davant la gent la qual no confia del tot.

Què és la solitud? El que viu aquesta persona pot dir-se veritablement solitud? No sofreix massa, té una dedicació, encara que aquesta sigui dintre de la seva pròpia casa, té una família a la qual estima i que l’estima també. Objectivament, no està sol, però el que té no l’és suficient. Sap que el seu esperit és massa gran per a ser limitat d’aquesta forma. I, encara que sap que l’endemà i l’altre poden ser iguals, posa la seva fe en una sola esperança; que tard o d’hora va abandonar la solitud.

Això, al final, vol dir que la veritable solitud és un problema de l’ànima. És una espècie    d’inconformitat amb el que es té, és mancada d’acceptació. Però no és això el que torna humanes les persones? Qui pot resignar-se a morir de fam com un gos sense sentir res? Qui pot perdre un amic sense sentir dolor?

Encara així, la resposta solament la pots trobar tu; la certesa de la veritat no es pot comprar, només es pot trobar. És la solitud inconformitat? És falta d’amor? És la incapacitat d’estimar, o la incapacitat de donar tot l’amor que es té dintre? O és, simplement, el gaudi intern de sofrir per alguna cosa que mai es tindrà?

Jaume González Bazataqui

Mar, és una noia d’ulls blaus i pell fina. Els seu pare treballa de pescador i des de que ella era petita l’ha portat a navegar per alta mar. La seva mare es biòloga marina, i coneix tots els secrets més profunds dels animals aquàtics més inversemblants.

Mar, és una noia tímida i reservada. Des de ben entrada l’adolescència que utilitza l’aigua com a refugi de les seves pors, tal com si de la placenta de la seva mare es tractés. L’aigua és transparent, però per a ella, és la tapadora més profunda i fosca. Envoltada d’aigua és com se sent còmoda. Mar és una noia a qui no li agrada obrir-se als demés, expressar els seus sentiments o emocions. Té por al fracàs. Així que des de fa temps només surt de casa per anar a l’escola del cantó o a la piscina, on des de petita practicava la natació i on és  va convertir en una gran experta. Ara simplement, resta a l’aigua nedant, pensant o refugiant-se. Què fàcil deu ser la vida d’una sirena.. sovint sospira.

Joan, nedador des de petit, sempre s’havia fixat molt amb Mar; preciosa i senzilla, l’encisava. N’estava enamorat des de feia anys, però mai havia sabut com apropar-s’hi. Ella no es relaciona amb ningú, com si parlés un altre idioma, o fos d’un altre món. És concentrava en l’aigua, els seus reflexes i els seus moviments. En canvi, ell només es podia concentrar en la bellesa infinita de Mar.

Un dia, estranyament, es van quedar sols a la piscina. El Joan va fer quelcom que mai hagués fet davant de ningú i menys davant d’ella; cridar la seva atenció. Va tirar-se expressament a l’aigua, simulant un fort cop de ventre i tot seguit va començar a moure els braços i cames talment com si s’estigués ofegant. La noia, nerviosa, buscà ràpidament alguna mirada d’ajut. Com era possible que fos ella la única que estigués a la piscina i que a més coincidís amb el petit descans que tenia el socorrista per a dinar? Tan si val, va apropar-se a aquell noi, nedant de pressa. Va ajudar-lo a sortir a fora i el va estirar cuidadosament damunt d’un flotador. El noi semblava estar bé. Així va ser el seu primer contacte, i a partir d’aquí la noia poc a poc va anar obrint-se cada vegada més a aquell noi mig desconegut, fins ara. S’explicaven tot, reien, nedaven, passaven el temps mort, s’ajudaven, etc.. Mar va aprendre a confiar en algú que no fos en ella mateixa.

Mar va aprendre a estimar.

La imatge d’una noia que va descobrir que per estimar no es té que tenir por. Sempre hi ha un flotador on agafar-te si les coses van maldades, i aquest flotador és ell.

Aida Caba

         Començava a fer-se de nit, després de quatre hores navegant podíem veure el primer tros de terra, un tros de llibertat. El viatge no havia estat com nosaltres pensàvem. Vam passar per fortes tempestes i com a conseqüència moltes persones de la pastera es van marejar, entre les quals una mare, embarassada de sis mesos. Ella va tenir la valentia d’emprendre el viatge amb la petita embarcació per poder oferir un futur millor a la seva filla. Fugia del seu país degut a les guerrilles del seu poble que havien assassinat el seu marit per problemes de negocis. El marit era qui portava un sou mínim per a poder alimentar-se, ara no tenien res.

       El cel començava a ennegrir-se. Amb una mica de sort, arribaríem a terra abans de que comencés a ploure. No podíem aguantar més, la situació era insuportable. No teníem lloc per moure’ns, semblava com si estiguéssim lligats amb cordes, presos d’aquella situació que tampoc sabíem si ens portaria cap a un futur millor o si ens enfonsaria en la misèria absoluta. El menjar començava a escassejar, fins i tot havien hagut baralles per un insignificant tros de pa. Alguns no ho van poder suportar i van morir durant el viatge. Per evitar que agaféssim malalties, ens teníem que desfer dels cadàvers, els llençàvem al mar amb l’esperança de no ser els següents. Quan ja era negra nit i només es veien algunes llums llunyanes, vam arribar a la platja i vam desembarcar. Teníem les cames adormides i adolorides després d’haver passat dies asseguts amb la mateixa postura. De sobte es van encendre uns llums potents, que ens il·luminaven la cara i ens encegaven totalment. La Guàrdia Civil. Vam fugir corrents, tot hi que les nostres cames els hi costava reaccionar. La noia embarassada i jo ens vam poder amagar, però…què se suposa que hauríem de fer? Era això el que realment buscàvem?… 

SERGIO JIMÉNEZ

La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

Ezequiel Borda

Un món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera