Llegir molt i escriure bé

Hola maànima! hola Walid:

(per cert m’ha costat moltíssim arribar a conèixer que et deies Walid i em sembla un nom tan bell com n’ets tu.)

Doncs bé, deixem-nos d’elogis i anem al més important.

Era un dimarts, però no un dimarts qualsevol, era primavera;el sol brillava, els ocells cantaven i les flors ballaven.

Jo anava per un camí llarg i ample, i veia des de lluny(coordinació) un noi que venia pel mateix camí però en sentit contrari, cada vegada s’apropava més,semblava, un d’aquella tios que considero bons, però amb això no en tenia prou, havia de ser moro, com jo.

 Quan ja et tenia a uns tres metres, vaig pensar:” ¡hostia això si que és massa, és moro!”

ens vam creuar unes mirades, unes mirades corrents, però em van cridar l’atenció els teus ulls, eren uns ulls  d’oliba cristal·lins.

Jo vaig continuar el meu camí ,i tu el teu. Però durant aquella tarda em va passar una cosa estranya, i es que no et podia treure de la meva ment. Durant tota l’estona fent flaxbacks d’aquelles mirades tan profundes i a la vegada superficials. Les meves amigues em parlaven i jo badant com una boja, fins i tot una em va preguntar si estava enamorada i jo li vaig contestar: “que va!, ni boja”.

Quan vaig tornar a casa ho vaig reflexionar amb més tranquilitat i em vaig adonar que la meva amiga tenia raó.

Jo que sempre havia pensat que tot això eren bajanades, i que jo era massa raonable per perdre el  temps en sentimentalismes com una nena….ara em trobo com una lleona ferida que no sap si rendir-se o resistir,però ara que t’escric aquesta carta , ja queda clar que no he pogut resistir.

No et pots imaginar el que pot arribar a fer l’amor amb una noia, des d’aquell maleït dia, vaig expressament al teu  carrer a la  recerca  ni que sigui només una mirada per paliar la meva cremor.

L’altre dia et vaig veure en el teu portal, estaves parlant pel mòbil i amb un somriure tan preciós..

M’hagués agradat que aquell somriure(sub.adjectiva )fos per mi  i no per a  la subnormal amb la que estaves parlant,segurament.

que n’és de curosa aquesta vida sembla que anem a contracorrent; com no pots arribar a una cosa més la desitges.

I ara només et demano una única cosa, que em donguis una petita esperança, un somriure, per saber si continuar amb les meves al·lucinacions o deixar-ho córrer per sempre. Però pensa que si m’ignores hauràs comés una gran injustícia i una profunda ferida que (sub. sustantiva) només el temps serà capaç de borrar.

           Ba7ebak mutt!!! 

Samadi Bouchra 1batx.A

 Plovia, o ben mirat, nevava. Però res m’importava. Restava assegut a l’ampit de la finestra mirant l’horitzó. Escoltant el rítmic i pausat soroll de l’aigua en caure del cel.

Sense ganes de res. Ni de parlar amb ningú ni de veure ningú.

Vaig obrir un àlbum de fotos que restava a la prestatgeria des de feia temps, però amb l’estrès de sempre, feia molt temps que no el mirava.

El vaig obrir lentament. Em feia por el que pogués veure a dintre. Era com obrir la porta als meus records, i no sabia si era el que realment volia. (cordinació) M’hi vaig estar una bona estona. Passant pàgines, mirant-les, i alhora no veient-hi res.

Tenia els ulls plens de les llàgrimes que no volia que els meus ulls desbordessin (subordinació adjectiva). El meu cor bullia de ràbia, de por, de tristesa… i alhora estava parat, seguint el seu ritme monòton.

Va ser llavors quan entre una de les pàgines vaig trobar-hi una foto que em va fer pensar. Pensar en allò que jo no volia. Vaig restar una estona quiet. Mirant aquella fotografia. Aquella fotografia que em deia tant sobre tu.

Darrere d’aquesta foto tant simple, i alhora tant important per a mi, hi havia un text escrit a mà, que no recordava que hi fos. I que deia així:

Sovint pensem que les estrelles

Són només llum en el cel,

Però són grans meravelles,

Que esborren nostre infern.

Sovint pensem que la lluna

És només llum en el cel,

Però ella sola,

Ja esborra nostre infern.

Sovint pensem que els estels

Són només llum en el cel,

Però són grans meravelles

Que esborren nostre infern.

És realment veritat que si trobem nostre estrella, nostre estel o nostre lluna, totes les pors tots els problemes ens seran resolts? No ho sabia, en aquell moment només tenia ganes de tu. Ganes de veure’t i abraçar-te, ganes de veure’t i oblidar-te. De comprovar si aquelles converses imaginàries que havia tingut amb tu a les nits d’insomni podin ser certes, o entre tu i jo només hi havia una simple salutació cordial.

Sabia que aquell poema, durant un temps, per a mi, havia estat cert. Però havia acabat, i ara estava sol, esperant-te, o allunyant-me de tu.

Recordava aquells temps, tot i que els veia borrosos i llunyans. Feia molt temps d’allò, potser massa. Llavors sabia el que era ser estimat, i ara, semblava que no importava a ningú. Quan em miraves, no calia que m’amagués o sortís corrents. Ens buscàvem mútuament, i jo no semblava que jugués a fet i amagar com ara.

Estava fart d’aquest joc, volia dir-li, prou, però no tenia l’empenta necessària.

A mesura que la nit queia, els estels i les estrelles s’anaven fent presents en aquell obscur i trist cel. Cadascuna d’aquelles estrelles a simple vista iguals, era completament diferent a les altres. Com tu, i la resta de gent. Aparentment iguals. Però completament diferents.

Vull oblidar-te, poder tancar els ulls, i veure’t com un record, bonic, però un simple record en el meu cor. Però hi ha alguna cosa dins meu que diu que no: després de tants anys, encara te l’estimes. Deixa de refugiar-te dins la cabana de fusta, i surt a fora, mulla’t amb la neu que cau, i estima-te’l.

Vaig tornar a obrir l’àlbum, i vaig acabar aquell poema que m’havia fet obrir els ulls.

A la vida em d’escollir,

a voltes ens equivoquem,

a voltes l’encertem,

per trobar nostre camí.

Però l’amor

a tots ens fa temor.

Temem desitjar,

temem començar,

temem compartir,

temem patir.

Prou!

Deixa de pensar

i posa’t a estimar.

Vaig tancar l’àlbum, em vaig posar la primera jaqueta que vaig trobar dins l’armari, i vaig sortir corrents. Era una mica irònic. Després de tants anys d’estimar-te, i restar callat com un covard, ara em corria pressa que ho sabessis. Però era així, i no ho podia negar.

Així que vaig escriure’t aquesta carta que aquí llegeixes, per fer-te saber, que encara que no vulgui, t’estimo.

Guillem Cruanyes

Em vaig llevar com cada dia. Era ple estiu, últims dies de cole. La vaig veure, portava un vestit vermell(adjectiva). Sempre la esperava en la cantonada per anar junts. Aquell dia vaig decidir a dir-li allò que sentia, allò que guardava en secret des de fa molt de temps. Li volia dir, però no em sortien les paraules. Tenia el front sudoròs, em tremolava el pols. Així que vaig decidir dir-li per carta. Una carta on expresses allò que realment sentia quan hem mirava, parlava… Una carta d’amor on deia:

No se si he fet bé dirte això perquè fa molt temps que ens coneixem(adverbial), però es que es tant bonic el que sento per tu. Si em donguesis la oportunitat seria l’home més feliç del món. Et feria sentir coses que cap altre cop aguessis sentit(substantiva), podríem sentir l’amor verdader.

Atentament Francesc

Per Sandra Granados

No sé ben bé el que escriure’t, però com no m’atreveixo a dir-t’ho a la cara ho faré com un covard, per escrit.

Tu i jo ens coneixem des de fa molt, tots dos sabem que entre nosaltres hi ha alguna cosa, i que mai ens atrevim a parlar d’això, però crec que ha arribat el moment. No vull deixar passar un dia més, no vull esclatar per culpa del que sento, per això en aquest escrit et diré el que tots dos sabem que sento per tu, i que mai t’he dit.

El que jo sento dintre meu per tu no sé si es amor, odi, gelosia…(Substantiva) Només se que t’estimo, i que vull estar al costat teu mati, tarda i nit. Es molt difícil per mi veure’t cada dia prop meu i no poder-te besar, tocar, abraçar, i ja no aguanto més.

Des de el dia que et vaig veure, vaig saber que eras tu, que eras tu la meva noia ideal, la meva noia perfecte, des de el primer dia…Si tu en dies un simple hola, per mi el dia havia acabat(Adverbial).

Fas que els dies a prop teu passin com si fossin un somni, però jo vull que durin, que siguin eterns.(adjectiva)El caràcter que tens fa que cada dia m’agradis mes, el llavis, el cabell, tot tu m’agrada, des de el cap fins els peus, estic boig per tu… No vull separar-me de tu mai, però tampoc vull estar així d’allunyat, vull ser tu, vull enganxar-me a tu i no deixar-te mai..

Sé que els teus sentiments cap a mi són semblants i que com jo no t’atrevies a expressar-los, però espero que després de que tu llegeixis aquesta carta, tot sigui diferent, jo almenys t’estaré esperant.

Molts petons,

Ezequiel Borda

Ho sento per haver d’amagar-me darrera d’un paper. Per no poder dir-t’ho a la cara, però cada cop que estic davant teu no em surten les paraules. Se’m fa impossible aguantar la mirada penetrant dels teus ulls verds (s.adjectiva) que em miren fixament esperant que confessi allò que en el fons tots dos volem escoltar.
            En aquest moment de la vida, ets el més important que tinc, la que em dona forces per poder continuar, per poder arribar a tot el que em proposo. Quan penso en tu el temps s’atura , com si aquest món hagués estat creat per nosaltres dos sols. Saps (s.substantiva) que sempre estaré al teu costat i junts podrem lluitar contra tot allò que es posi en el nostre camí com em sabut fer fins ara. No desitjo una altra cosa que poder continuar al teu costat, perquè (s. adverbial) si tu te’n vas, no sabria que fer. T’estimo…

Les relacions d’amor, fins i tot de sexe, comencen casi sempre amb paraules tendres, les dones som així, aquestes coses ens poden, per molt feministes que siguem, per “dures” que semblem, les paraules indicades, en el lloc o bé moment indicat, ens tomben, tal com sona. No sé com començar a explicar-te tot el que sento, m’agradaria fer-te una bona declaració, d’amor i de principis a la vegada. T’estimo, t’estimo molt des del primer dia que vaig veure el teu somriure  que em va conquistar (subordinada adjectiva). Tímid i preciós es el que em vas semblar. Ens vam enamorar perdudament, vam aprendre molt l’un de l’altre, tan coses bones com dolentes que ens van fer créixer com a persones això si sempre un a la vora de l’altre. Si tu volies quedar (subordinada adverbial), així era, ens trucàvem a totes hores.. a totes hores junts, sempre a prop…i ara? Que ens ha passat ara vida? Prefereixes quedar amb aquella colla d’arreplegats, per dir-ho d’alguna manera, a veure’m a mi? La teva princeseta, segons tu, per la qual donaries la teva vida. Crec que estàs confonent el meu amor amb una flor de decoració de la teva estúpida habitació, jo no estic aquí per dir: si mira es la meva novia i portem junts tres anys. Jo estic a la teva bora per molt més. I si, potser em costa reconèixer, que ja no estem junts, que em vas deixar per aquella.. sense nom per no dir més paraulotes, i que continuo aquí.. escrivint-te declaracions d’amor que mai llegiràs. Aquesta es la vintena des de que em vas deixar, i ara em pregunto, perquè no escrivia tot lo que t’estimava abans de deixar-te perdre d’aquesta manera?Bé.. sigui com sigui, no t’oblido. 

AIDA CABA. 1rB

Potser aquest paper no hauria d’arribar a les teves mans, o potser si. Potser si et mostro quins són realment els meus sentiments cap a tu, perdem l’amistat tan maca i tan sincera que tenim, o potser realment tu també sents el mateix per mi. Potser si et dic que desitjo estar amb tu, deixes a la Júlia per estar amb mi, o potser no vulguis saber res més de mi. Deixaré per un moment de dubtar i et diré que no m’agrada sentir el que sento, ara mateix m’odio a mi mateixa, sento que t’estic decepcionant, que t’estic posant les coses difícils. M’agradaria estimar-te d’una manera totalment diferent(subordinada adverbial), però no puc. Sé que t’estimo, ho sé perquè em fa molt de mal veure’t tan feliç amb la Júlia , quan em mires tremolo i desitjo que m’abrassis i em mengis a petons. Cada moment al teu costat és inolvidable(subordinada substantiva), em fas molt feliç.Tornaré a dubtar i et diré que potser tot això t’ho hauria de dir jo mateixa, però tinc molta por de la teva reacció, només et demano que si no sents el mateix que jo sento per tu ho entendre. Ho sento, només volia ser sincera com fins ara(subordinada adjectival).

Carla Martínez 1BatxA

Aziza
�
Encara me’n recordo del primer cop que et vaig veure (s.adj). Era una tarda com qualsevol altre, però després de veuret i sentir aquell sentiment tan fort i el mateix temps tan tendre, es va convertir en la tarda més especial en el poc temps que estic a la vida ( sub. substantiva)
�
Potser aquella tarda era la primera i l’última vegada que et veia, però dintre meu estic segura que ens tornarem a veure perquè tu ets el meu destí i jo soc teva perquè t’he entregat el meu amor, el meu esperit i tot el que jo soc. Aquella tarda va ser molt especial, perquè era el primer cop que tenia unes sensacions tan intenses i amoroses. Em vaig quedar innotitzada davant d’aquella mirada enssisadora i cautivadora, aquells ulls grossos i negres que brillaven, iguals que els meus. En aquell moment hem vaig oblidar del món sencer, fins i tot de mi mateixa, només estava pendent del cercle que ens envoltava, un cercle ple de tendresa i d’un amor sencer i màgic. Encara que hagi sigut el primer cop que et veia, hem feia la sensació que ja et coneixia de fa temps.
�
M’agradaria confessar-te (sub. infinitiu) aquest amor que hem tortura dia i nit, que em fa la vida impossible, no dormo, no menjo, només penso en tu, el meu princep, el meu osset de peluix, tu amor meu. T’estimo…

No  em preguntis ben bé perquè ho estic fent, però la veritat és que aquí estic, intentant explicar-te els meus sentiments. Normalment no ho faig pas això, prefereixo no confesar-te’ls ja que em fa vergonya, i no se com fer-ho.

Tot això va començar, des que aquell dia que tu em vas començar a parlar, a mirar-me d’una forma diferent, semblàvem dos nens petits,  però aquell dia va ser especial, vaig començar a sentir coses que no havia sentit mai per ningú, era una sensació extranya que no sabia perquè m’estava passant.

No entenia perquè aquella necessitat de veure’t era constant, perquè no deixava de pensar en el nostre primer petó, perquè fins i tot et somiava, era algo que al principi no entenia. A mida que van anar passant les setmanes em vaig donar compte, que estaba creixent un nou sentiment dins meu, allò que la gent anomena amor. Era el més maco que et podia passar mai. La gent diu que és algo, que si no ho saps sobreportar i no saps com actuar en cada moment, no sortirà del tot bé.

Hauria de dir-te que t’estimo, però aquesta paraula ja se m’està quedant curta, m’agradaria dir-te que ets el més maco que m’ha passat mai, que ets lu millor que tinc, que només tu, amor, ets la raó per la qual m’aixeco cada matí amb un somriure dibuixat a la cara. És tanta la necessitat de veure’t, d’abraçar-te, de poder besar-te, que ara per ara no m’imagino un món sense tu, sense la teva forma de mimar-me, d’aconsellar-me, d’abraçar-me, ets realment únic i especial per a mi.

Mai havia pensat que una persona com tu es creuaria en el meu camí, però m’alegro moltíssim de que això hagi passat. Ets indispensable.

Encara que haguem passat per moments difícils t’haig de dir que,gràcies per estimar-me com només tu saps fer.

Sé que aquest sentiment, és per sempre.

T’estimo, no hi ha més.

Raquel Martos Almodóvar.

1erBatxillerat A.

Hola Joanen!!T’he de confessar un secret que guardo des de fa un temps. El primer cop que et vaig veure em vaig quedar impressionada. Ets el noi perfecte per a mi i t’ho puc demostrar. Penso en tu des de el dia que ens vem trovar.( Sub Adj.) Cada cop que estic aprop teu el cor em fa un salt. Tu fas que la meva vida sigui millor. (Sub. Sus.)Si tu no em correspons jo morire d’amor. (Sub Adv.) Cada dia espero la teva mirada amb impaciencia i veure els teus preciosos ulls brillants mirantme amb un somriure! Espero que em responguis i que em diguis el que penses sobre mi!
Petons
Sara Pérez

Se’m fa estrany escriure’t, mai ho he fet, però és que sé que si no ho deixo anar tot per aquí, no seré capaç de dir-te a la cara ni la meitat de les coses que et vull dir. Jo sóc una persona senzilla i discreta, que m’amago quasi sempre, difícil de saber que penso en cada moment, la por o el no sé que fa arrossegar-me cap a aquell racó sempre que hi ha alguna cosa que va malament. I des d’allà, observo la vida, des de lluny, amb por a plantar-li cara, amb por a plantar-te cara a tu, amb por de demostrar-te tot allò que sento ni més ni menys. Si, t’estimo, molt, massa… i tu, tu no deixes mai de ser tu. Aquella persona que si, que t’ho dona tot, però a la seva manera. A aquella manera que no entenc, que potser no vull entendre, però que no és la que vull. Ets una persona forta, agradable, lliure i sincera, tot i que a vegades una mica covarda, però no ens enganyem, tots som humans. Som molt diferents, i a vegades penso que potser és això el que ens uneix. Ets un gran amic, i em destrosses, tot i que no t’ho faci saber, em destrossa saber que estàs allà, i que m’estimes, perquè ho sé, perquè m’ho dius, però també sé que mai m’estimaràs de la manera que ho faig jo, o de la manera que m’agradaria que ho fessis.   

Em moro de ganes d’agafar-te la mà i dir-te que em segueixis, que et faré feliç. Agafar mil camins, sense saber on van, descobrint-los pas a pas, junts.., a la nostra manera, si vols, perquè sempre tot serà a la nostra manera, diferent que tothom, i per tant, especial. Em passo el dia pensant en tu, en que has fet, en que fas i en què faràs. Necessito saber de tu en cada moment, i el no saber em torna boja.  

Espero que hagis entès les meves paraules i les interpretis tal i com m’agradaria que ho fessis. Amb aquestes línies no et demano ni molt menys que vinguis amb mi, no vull que deixis la vida que et pertany, perquè tu ets una persona sense por a res, que vola sense rumb, i amb les idees claríssimes, si te n’adones, tot el contrari de mi. Sé perfectament que tu i jo no estem fets per estar junts (substantiva), i per la mateixa raó em pregunto com et puc arribar a necessitar tant. T’he escrit tot això perquè et volia fer saber què és el que sento realment per a tu (adjectiva), no em podia amagar més. 

Ets molt important per a mi i no deixaràs de ser-ho. T’aprecio moltíssim i això no canviarà siguis on siguis, per tant, et demano si us plau que aquesta carta no faci canviar res. Segueix-me trucant com fas sempre, segueix somrient a la vida i a mi, de la manera que tu vols fer-ho, i segueix agafant-me la mà com has fet des de que et vaig conèixer. Jo, et prometo que intentaré oblidar aquests sentiments que no em deixen respirar.  

Ara ja està, ara ja t’ho he dit tot, ara ja puc passar pàgina, començar de nou. Si, estic enamorada de tu. M’encantes, i t’estimo amb bogeria, però no per això et deixaré escapar a tu ni a tots els moments compartits, ni a tota la vida que hem deixat enrere. Sé que m’entendràs, et conec. No et demanaré temps, saps que sempre m’ha fet por, i sé que no et sorprendràs de la reacció que t’he demanat que tinguis al llegir tot això, seràs capaç de fer-ho, ho sé. Sempre t‘he desitjat la millor sort del món (adverbial). És el que desitjo per a les persones que estimo. No ho deixaré de fer. Gràcies per ser com ets i per deixar-te descobrir cada dia una mica més…  

Laia Anguera Anglí1r. Batx. A

Em resulta tan fàcil escriure quan estic trista.. en canvi, no sé d’on treure les paraules quan es tracta d’escriure a una de les persones més importants (oració subordinada adjectiva que he tingut mai). Però encara que trigui a fer-ho, ho aconseguiré.Vas arribar a la meva vida en un moment inesperat, en un moment on l’últim que volia era començar una relació. Però vas aparèixer i ràpidament vas canviar tots els meus esquemes. Des d’un primer moment em vas demostrar que eres diferent a qualsevol altre (oració subordinada sustantiva), no sé com ho vas fer, però vas aconseguir treure’m aquella por tan gran que guardava dins(coordinació). Dia a dia t’anaves fent un lloc cada cop més gran dins meu i ara mateix no sabria estar sense tu. No t’imagines com t’arribo a estimar, no saps quant t’arribo a admirar.. perquè fas que cada dia sigui especial, perquè m’ensenyes que la vida és preciosa, perquè em cuides com mai ningú ho ha fet, perquè és impossible donar més del que tu em dones a mi. Mai podré parar d’agraïr-te tot el que has fet per mi en aquest temps(oració subordinada adverbial). Sense cap mena de dubte, sempre seràs el meu petit, el meu primer. Ho vull tot amb tu, tot! 

Gràcies per tots els moments que hem passat, pels que estem passant, i pels que passarem..

T’estimo Borja.

Mireia Martín

Dir-te que t’estimo se’m queda petit, algú hauria d’inventar noves paraules per definir els meus sentiments. Et necessito cada segon que passa. T’estimo des d’el primer dia que et vaig veure (subordinada adjectiva). Sento això i més. Si tu te’n vas (subordinada adverbial) no em queda res. Estimar-te en realitat és un premi. És un regal que qualsevol persona hauria de rebre, però que només tinc jo. Et dono les gràcies per deixar-me estimar-te. T’estimo perquè quan et miro no em conformo amb mirar-te, desitjo abraçar-te, besar-te, tenir-te per sempre. Ets la llum que il·lumina la meva vida. Quina alegria tinc quan em llevo pensant que et veuré, quina alegria quan me’n vaig a dormir esperant despertar per a tornar-te a veure. Voldria saber expressar amb paraules el que sento per tu (subordinada substantiva), però n’hi ha prou que em miris amb els teus ulls. T’estimo i t’estimaré per sempre. 

Federico Vallejos Viñas

Fa una hora que m’he llevat i he somiat el que vam fer la setmana passada. Estic tan feliç, que voldria explicar-te el somni.

Era un dia molt assolellat, amb el mar tranquil i un vent suau. La platja estava plena de gent i vaig decidir trucar a una noia, a qui estimava moltíssim, i li vaig preguntar si volia anar a la platja amb mi. Ella em va dir que si, i jo ràpidament vaig agafar la tovallola i la crema i vaig anar fins a la porta de casa seva. Vam agafar les bicicletes, i ens vam anar a una platja amb l’aigua transparent com el vidre. Quan vam arribar, jo tenia tanta calor que em vaig llençar de cop al mar. L’aigua estava una miqueta fresca, però ens vam poder banyar perfectament. Vam jugar una miqueta a les pales. Ella sempre em guanyava i reia, però jo no em mosquejava.

Era un dia esplèndid, em sentia molt bé quan estaves al meu costat (sub.sust.adv.)prenent el sol. Ets una persona molt simpàtica i agradable. Ja sé que dintre de tres dies vindràs de vacances, però no puc dormir sense el petó que em fas cada nit. Espero que ho estiguis passant de meravella a Itàlia. No t’oblidis de portar-me fotos de totes les ciutats que has visitat.(sub.sust.adj.)

Et trobo molt a faltar. Si no arribes aviat(sub.sust.adv.), em moriré de tristesa.

T’estimo molt.

Adrian Jagustin Arana

No han passat ni dues hores des de que ens hem separat, que ja no he pogut  deixar de pensar en tu, de recordar com junts rèiem, com ens abrasàvem, dintre del meu cor he sentit una sensació estranya, fa temps que per mi ets més que una amiga, fa temps que ets la reina del meu món, la noia que hem fa somriure, la noia que hem fa plorar a bots i barrals quan les coses no surten bé, la que fa que passin las hores i jo em quedi embovat mirant com passa el temps.  Fa temps que  ets dintre de lo més profund del meu cor, però només som amics i això es el que hem fa viure un patiment intens dintre  del meu cor. Porto dies perdut buscant-te , al meu pensament només hi ets tu, a cada instant per el meu cap es reflexa el teu rostre somrient com sempre i del meu cap no s’esborra l’ultima abrasada viscuda entre els dos.Està plovent, vaig caminant a pas lent per els carrers de la ciutat, poc a poc l’aigua de la pluja va mullant el meu rostre i se m’escapen les llàgrimes pensant si tu m’estimes, si sents el mateix que sento jo per tu, si aniries a qualsevol racó del món per mi, si ho donaries tot per estar amb mi com jo faria per tu. Cada cop la pluja es més intensa, la por i el pànic s’apoderen de mi, pànic per si no sents el mateix que jo per tu, per entrar en un món sense sortida, on l’única sortida ets tu, por de perdre la nostra amistat.  Si tu marxessis del meu costat seria la meva perdició, seria el meu naufragi en el oceà més profund, sense tu no puc deixar d’estar ni un segon, perquè ets la meva vida, ets la meva llum a la foscor, ets la meva única esperança de vida quan tot es fosc, cada cop que t’apropes a mi i m’abrases suaument em sento com si estigues al paradís i jo sigues Adam i tu Eva. (oració subordinada adverbial)La pluja ha parat i jo m’assec a un banc d’un parc, els arbres estaven tristos i deprimits i el meu cor pateix un dolor intens, sincerament ja estic cansat de veure’t patir per un altre noi que no et mereix, que no t’estima com jo t’estimo a tu, que t’enganya,que et fa plorar cada cop que veus que només ell té el seu cor per altres noies i no per a tu. Quan si estiguessis amb mi tot seria molt diferent, mai t’enganyaria, mai et faria patir, sempre estaria al teu costat contant els segons al teu costat, mirant com surt el sol a la platja junts i abraçadets, un amor sense final, entregar-te el meu cor i que tu m’entreguis el teu, et construiria un palau amb les meves mans si fes  falta, infinitats de coses arribaria a fer per a tenir-te el meu costat, per a donar-te el meu amor. 

Bufa un vent fort de tramuntana per l’oest i cada cop la por s’apodera més de mi,no puc parar de tremolar, les cames no em responen, i es que se de sobres que desprès d’aquesta carta les coses entre tu i jo canviaran molt i aniran a pitjor, quan em vegis ja no m’abrasaràs com quan ho feies avanç, totes les tardes que junts hem viscut es transformaran en un senzill record que es quedarà clavat al meu cor perquè se de sobres que no hi hauran més tardes al teu costat durant molt de temps, que quan passi per al teu voltant faràs veure com si no em coneguessis, que ja no confiaràs els teus secrets amb mi,que ja no sabre per quina raó estàs trista o alegre, per quina raó pateixes o quin es el noi que et fa patir,se de sobres que quan acabis de llegir aquesta carta tot serà molt diferent com es ara.  

Cada cop el vent bufa més fort i està començant a ploure com una espècie de aiguaneu molt estranyà, cada cop fa més fred i jo amb la meva samarreta de tirants m’estic congelant,però que més dona si neva o si fa sol, si m’estic morint de fred o cau un raig sobre meu, si per molt que faci per tu, mai hi seràs amb mi, mai podré tornar-te a abrasar ni podré besar els teus llavis suaus amb sabor a carmí(adjectiva), mai podré veure com surt el sol amb tu a la platja, ni viure una vida junts, no podré donar-te tot el meu amor, però dintre del meu petit cor queda una petita esperança, i ara només li demano a Déu, que res canviï entre nosaltres,que passi el que passi siguem seent amics i mai et separis del meu costat, perquè ets la millor persona del mon que tinc al meu costat i per re del mon m’agradaria que marxessis del meu costat, si marxessis per a mi seria un infern, ja que ets la persona que més estimo del mon. 

Vaig a la deriva per els carrers de la ciutat, trist i pensatiu, esperant saber si tu m’estimes o no m’estimes (cordinada),si vols viure la resta de la teva vida al meu costat o si tot canviarà i perdrem la nostra amistat que tant ens va costar aconseguir,espero que re canviï i que em responguis aviat. 

Esperant un t’estimo dels teus dolços llavis.

Antonio Giménez sanz

Hola,

T’escric aquesta carta perquè ja no puc aguantar més sense dir-te el que em passa amb tu.

Des del primer dia que et vaig veure, vaig sentir una cosa que mai havia sentit, poc a poc ens varem anar coneixent una mica i cada vegada que parlava amb tu o que et veia pels passadissos m’agradaves més, la teva forma de pensar, la teva forma de ser, la teva mirada… jo veia que eres perfecta per mi.

Molts dies m’aixecava pels matins i només pensava en si et veuria, i si aquell dia et veia, només amb que em regalessis una mirada ja estava tranquil perquè havia vist a la noia més bonica de totes.

Aleshores, anàvem parlant, ens passàvem hores i hores parlant, i el temps passava rapidíssim. Desprès d’aquelles converses em vaig adonar que sentia alguna cosa per ella, que l’estimava.

Desprès quan sortia amb els meus amics, a la discoteca o on fos i la veia, no paràvem de mirar-nos , ens saludàvem, estàvem junts però ella no sentia el mateix que jo. Jo no et desagradava, però t’agradava un altre noi, encara que em veies simpàtic, guapo, agradable però en definitiva, no senties el que sentia jo. Jo era un noi que el feies servir per tenir-lo sempre, fins que un dia, va ser especial, va ser diferent, va ser el millor que varem passar junts, un d’aquells dies que no vols que s’acabin per res al món.

Va ser això o no se el que, però des de llavors, no era el mateix, varem passar d’hores i hores parlant i veure’ns a dir-nos “hola i adéu”. A causa d’això ens varem distanciar no se com però poc a poc ho varem fer…

Ara quan la veig, encara penso en el que ha significat per mi, però aquests pensaments es millor deixar-los còrrer.

César Liso 1BatxA

             Carta d’amor a tu, petita. No vull que pensis (substantiva) que ara m’he cansat de jugar amb les noies i per això vull tornar amb tu. És més, aquesta carta no t’arribarà mai perquè jo no et mereixo, només escric per desfogar-me, per torturar-me i patir com tu ho vas fer. Jo se que tu no em tornaràs a estimar i també se que la culpa és meva. Ets intel·ligent, bonica i simpàtica amb aquest somriure (adjectiva) que tens, massa per mi i no ho vaig saber valorar. Ara sento nostàlgia de les tardes que passàvem junts, passejant, fent coses o simplement explicant-nos les coses que sentíem… Només espero que algun dia em perdonis, encara que entendria (adverbial) si no ho fessis, i puguem tenir una bona relació, jo sempre t’estimaré i estaré al teu costat per donar-te suport. T’estimo.

Arnau Gómez

Estimada meva, he pensat durant molt de temps, si escriure’t aquesta carta o no.

Finalment m’he decidit a donar un pas endavant i treure valor per dir-te tot el que sento (subordinada adjectiva).

Sempre que estic amb tu, em sento el noi més feliç del món, però cada cop què em separo, em sento molt buit i penós.

Tu ets la inspiració de la meva vida. I si te’n vas no em queda res (subordinada adverbial).

Tots els dies et penso, encara pitjor no hi ha segons en que no hi pensi, però es l’ única cosa que em treu del mon quotidià, simplement perquè hem fas més feliç.

Te’n recordes com va començar tot? Perquè jo recordo tots els moments que em passat junts, des del primer fins avui, i espero que continuïn durant molt de temps.

Encara me’n recordo com et vaig conèixer al institut, perquè va ser per casualitat. Va faltar un profe nostre, llavors a la vostra classe li tocava esports, i nosaltres vam decidir fer-vos una visita, i a la vegada jugar a volley amb vosaltres, però la sorpresa va ser quan tu ens vas dir que no podíem jugar, perquè no érem de la vostra classe, cosa que no et vam fer cas i ens vam quedar amb vosaltres a jugar a aquell esport que sempre recordarem. I ara qui ho diria, tu i jo junts, d’estar separats, a inseparables. Sembla mentida com canvia el món en poc temps.

Finalment pasaré el temps restant de la meva vida al costat teu, perquè ens necessitem un a l’altre, i perquè fas que aquets moments siguin inoblidables (subordinada substantiva).

Tot això ho defineixo en dos paraules t’estimo moltíssim.

Eric Chito

Mai m’he plantejat escriure’t tot el que sento per tu . Per a mi l’amor no existia fins a fa uns sis anys. No me’n recordo molt bé com ens vam conèixer. Se que dit d’aquesta manera sembla una mica penós, però em sembla que va ser en l’aniversari d’una companya de classe. Jo vaig acceptar la invitació, però no va ser aquell dia que ens vam conèixer(sub.adj), només va ser la primera vegada que et vaig veure.

Em sembla que no va sorgir l’amor a primera vista. El dia que et vaig conèixer definitivament era un dia molt calorós, de finals d’estiu. Em vaig creuar amb el vostre grup d’amics i com coneixia a uns quants em vaig apropar. Me’n recordaré tota la vida de l’hora que ens vam passar parlant tu, jo i en Rafa, al meu portal.

A partir d’aquell dia ens vam fer inseparables, quedàvem dia si i dia també. Al cap d’un temps em vas venir a buscar tu sol i vas parlar amb mi. Jo no em podia creure tot el que m’estaves dient. En aquell moment de la meva vida no existia l’amor, no sabia que era estimar. Quan em vaig decidir em vas ensenyar a estimar com mai ho havia fet. Al cap d’un temps em vas trencar el cor, desprès de tot el que havíem viscut em deixaves sense cap explicació. Em va costar molt superar-ho, però vaig aconseguir-ho. Al cap de tres anys no se perquè, però em vas demanar un altre cop d’intentar-ho i jo no m’ho vaig pensar dos cops. Vam estar junts una temporada massa curta com per recordar-la, ja que no va passar res amb gaire interès.

Jo en veritat no creia en l’amor, mai havia estimat com ho faig ara. Ara se que aquesta vegada és la definitiva, que m’estimes i que jo t’estimo. Cada dia em demostres que mereix la pena estar amb tu i aguantar tot el que sigui necessari per nosaltres. Al principi d’estar junts em va sorgir un nou sentiment que mai havia experimentat en mi, pensava que no i havia ningú al món que tingués una relació tan especial com la nostra, que ningú podia arribar a estimar com jo ho feia en aquell moment.

T’ESTIMO

Isamar Casado

Diuen que els principis no sempre són fàcils, i la veritat es que es cert, m’està costant moltíssim començar aquesta carta.

No se ni com començar, quan estic amb tu, trobo que tot el que m’envolta es millor, i això crec que és el mes important(substantiva). Em fas creure i sentir les coses d’una manera diferent, d’una manera que em fa sentir especial i m’agrada.

Ja fa temps que noto que hi ha alguna cosa especial entre nosaltres, però potser es una sensació meva. Seria molt fàcil dir, que se que m’estimes tant com jo t’estimo a tu i que saps que això no ho pots amagar, però la veritat es que no estic gaire segura de que això sigui així, si fós tan fàcil com dir-ho…

Els ulls tant intensos que tens fan que pugui veure realment com ets(adjectiva), el teu somriure em transmet tranquil•litat, i la teva manera de ser quan estàs amb mi fa que vulgui estar al teu costat per sempre, però contràriament quan estem junts se’m fa tant curt.

A vegades em poso a pensar, i si tu no hi fossis, res seria el mateix(adverbial), perquè sempre has estat al meu costat als moments difícils per treure’m un somriure, i s’ha de dir que sempre ho has aconseguit, i això ho valoro moltíssim.

Són tantes coses les que fan que et pugui veure com alguna cosa mes que un amic que només et puc dir que m’he adonat de que t’estimo, d’una manera tant i tant especial que fins i tot em costa d’expressar amb paraules.

Yaiza Fussimanya Ruiz