Llegir molt i escriure bé

La meva àvia es deia Aicha. Era una dona alta, molt blanca i d’ulls verds. Els seus colors preferits eren el blanc i el rosa, era molt alegre, li agradaven molt els gats i les gallines, tenia tres gats i dues gallines al terrat però a vegades també entraven a casa li agradava molt donar-los de menjar, li agradava molt la natura, sobretot els arbres i les flors. No li agradava el color negre perquè deia que era de tristesa i ella només s’estimava les coses alegres (o sigui procurava mai portar negre quan l’anava a veure). Tenia una casa a Tànger, Larache i en el nostre poble Ksar Kebir,en cada casa hi havia dos criats, menys en la del Ksar Kebir que només hi havia una, perquè vivia amb ella la meva tieta i també la cuidava,  quan es cansava d’una casa anava a un altre, perquè, en el nostre poble no hi ha platja i en els altres si, i havien coses mes divertides, però quan es va ficar malalta va deixar de viatjar molt.  El meu avi es deia Mohamed, ell i la meva àvia van tenir 9 fills, vuit noies i un noi. El meu avi es va casar amb dues dones, la meva àvia i l’altre àvia (que no la vaig arribar a  conèixer, perquè quan tenia un any ella va morir) que es deia Khadija, i que va tenir 9 fills, cinc noies i quatre nois. Va anar a la Meca tres vegades, dos amb el meu avi, i una amb el seu germà (ja que nosaltres en el islam la dona no pot anar a la Meca sola, ha d’anar-hi obligatòriament amb un home, com per exemple, el seu marit, germà o pare). Abans de morir-se, em va deixar un quart de la seva fortuna, perquè deia que era la seva preferida, i també em va regalar un collaret d’or i dos anells de plata perquè me’n recordés d’ella sempre (encara que no m’hagués deixat un quart de la seva fortuna ni m’hagués fet aquell regal, igualment l’hagués estimat). Aquell dia que em va fer el regal, me’n recordo com si fos ahir: Era un matí que feia molt de sol, era un dia esplèndid per anar a la platja, aquell matí vam anar a dinar a casa de la meva àvia, després de dinar (el meu pare i el marit de la meva tieta la van agafar i la portar a la seva habitaci,(ja que ella no pot camina), quan vaig acabar de dina,r vaig anar a resar i quan vaig acabar, anava a fer la migdiada, però la meva àvia em va cridar i vaig baixar pujar corrents a la planta de dalt, perquè la seva habitació estava  allà, i hem va dir:

-          Àvia: Hanae no vull que mai t’oblidis  de mi.
-          Hanae: però que dius estimada meva jo mai t’oblidaré, encara que sigui vella et recordaré com si fossis la meva mare.
-          Àvia: gràcies filla, et volia fer un petit regal.
-          Hanae: no feia falta.
-          Àvia: sí  que feia falta.
Darrere seu hi havia una bossa de color vermell amb ossets, i la va agafar i me la va donar.
-Àvia: té amor meu això és per a tu.
-Hanae: moltes gràcies àvia. I li vaig donar un petó i una abraçada molt gran.
-Àvia: obre-la, que t’agradarà molt.
La vaig obrir i hi havien tres caixes petites,  cada una d’un color diferent i d’un tamany diferent: n’hi havia una de color blanc, que era la més gran, desprès, dos iguals però de color diferent, una de color rosa i l’altra taronja. Primer vaig obrir la gran, a dins hi havia un collaret d’or i amb un penjoll de cor que era d’or. Desprès vaig obrir la rosa, a dins hi havia un anell de plata amb forma d’arbre i gran, i l’últim que era la caixa taronja hi havia un anell gran que també era de plata. Em vaig ficar molt contenta i li vaig tornar a donar un petó i una abraçada molt gran, ella em va somriure dient-me:
-Àvia: t’ha agradat?
-Hanae: clar que sí, tot és molt bonic, saps que àvia tens molt bon gust.
-Àvia: moltes gràcies, ara estic més contenta, perquè tenia por que no t’agradés.
-Hanae: ai àvia si tu ja ho saps que a mi tots els regals que em fas m’agraden molt.
Aquest va ser un dels dies que mai oblidaré en la meva vida, perquè, per a mi va ser un dia molt especial. Si fins i tot recordo la data i tot: 22/07/2009. Els regals que em feia la meva àvia sempre m’han agradat, em va regalar també: un vestit per quan anés a la mesquita que era de color blanc i rosa (encara el tinc i moltes vegades me’l fico), una altra cosa que també hem va regalar vas ser un dels nostres famosos vestits marroquins (tekchita) que són per els casaments i les festes, és de color taronja i marró era el color que estava de moda, i l’última cosa que em va regalar  va ser una altra  tekchita aquest estiu hem va fer una de color blau i rosa (els colors de moda, com sempre). A la meva àvia no li agradava  que renyessin als meus germans o cosins, i si algú ho feia ella s’enfadava molt. Li agradava molt sentir el koran, ja que ella no sabia llegir, sempre em deia: mai deixis d’anar a la mesquita i de resar. La meva àvia es va casar molt jove tenia 15 anys, el seu primer fill el va tenir quan tenia 16 anys, així que el meu tiet no li deia mare (li deia germana en broma).

Me’n recordo que sempre que anava a dormir a casa seva m’explicava una història, sobre els nostres profetes, i m’agradava molt escoltar-la i li agradava molt que dormíssim jo, els meus germans i els meus cosins amb ella en la mateixa habitació. Va morir quan tenia 75 anys, va morir el dia 11/10/2009, m’agradaria molt que estigués ara amb mi, i m’acariciés, com sempre feia. Sempre que miro les meves mans me’n recordo del dia que em va fer aquell gran  regal.

Hanae

La història comença el matí d’un diumenge, un d’aquells diumenges que tant trobo a faltar. Aquest en concret, el recordo perquè tot i ser a finals de primavera, estava plovent a bots i barrals, i feia molt mal dia. Com gairebé cada diumenge, els avis venien a dinar, la mare feia paella i jo em sentava a taula i escoltava el que deien els grans. L’avi va seure com a cap de taula, la iaia entre el meu germà i jo, i els pares un al costat de l’altre.
L’avi es queixava que la planta que tenia al darrere el molestava, i com que era tan grossa i el test pesava molt, el pare i jo ens vam aixecar per moure’l entre tots dos. Quan vam començar a dinar, i tothom va quedar callat, la mare va fer una broma per preguntar si estava bo el dinar.La iaia repetia que li havien posat massa i no feia més que oferir-nos al meu germà i a mi una mica d’arròs.
Recordo que a taula parlaven de com anava tot, de l’actualitat, l’avi explicava batalletes de quan era jove, parlava de quan la mare era petita, del ‘’pelut’’, que era un gos que van tenir fa anys, ens explicava anècdotes i ens feia bromes, que a mi m’agradava que les fes, però que  posava dels nervis al meu germà i marxava tot emmurriat al sofà del menjador. Recordo que moltes vegades vèiem la Fòrmula 1 mentre dinàvem, però com que a la mare no li agradava, ens feia apagar la televisió. Un cop acabat el dinar, jo em vaig quedar assegut a la cadira, ansiós, perquè sabia que havien comprat un tortell, o un braç de gitano, o unes pastetes de te. I efectivament, la mare es va acostar a la taula amb una safata de pastetes. Hi havia palmeres petites, pastissets de poma, unes pastetes de crema i maduixes o kiwi per sobre, i uns trocets de xocolata negra que va tallar la mare.
Eren molt bones, en vaig tastar una de cada i l’avi em va donar el seu tros de xocolata perquè no li agradava,  ja que era amargant.
Com que va parar de ploure, vaig demanar permís als pares per anar a jugar amb els veïns, i a la poca estona d’estar jugant va tornar a ploure i vaig haver de tornar a pujar. Com que l’avi em va veure avorrit, em va portar al sofà i hem va explicar vàries històries:
Primer em va explicar que al començar la guerra civil, van bombardejar casa seva, i els seus germans, sa mare i ell, es van amagar sota una taula que tenien i no els va passar res. Ell deia que els feien dur uns pals de fusta, que havien de mossegar quan bombardejaven per fer passar l’aire i no rebentar per dins. Després, em va explicar que va pasar 6 anys en un orfanat amb el seu germà, que inicialment era una casa de colònies on havia de pasar 15 dies. Va pasar 6 anys sense veure les seves germanes ni la seva mare, perquè l’orfanat estaba a Arenys de Mar i la seva mare vivia a Barcelona, i es necessitaven una mena de passaports anomenats salvaconduïts, i eren molt difícils d’aconseguir. Jo no em podia creure que un nen passés tant de temps sense veure la seva família, em semblava una bestiesa, no sé com s’ho va fer ell, però jo crec que seria incapaç.
Més tard, em va explicar que com que el seu pare estava ficat en política, va haver de fugir a França, per evitar que el matessin, però molt a prop de la frontera, el van enxampar, i el van portar a un camp de concentració. Després de portar temps allà ficat, ja cansat de tot, el pare de l’avi va decidir que mentre desfilaven pels camins, sortiria corrents, amb totes les conseqüències de tot allò. Li va sortir bé la jugada perquè va sortir viu d’allà.
És va fer tard , quan els avis van marxar, vaig abraçar-los a tots dos i vaig marxar a l’habitació, a estirar-me al llit. Només feia que pensar en les històries de l’avi, històries que em van servir per mirar-lo d’una altra manera, per saber més coses d’ell. Quan va acabar el dia, vaig estar content que hagués plogut.

Jesús V.

Estic pensant, i la veritat, no sé ni per on començar. Vull dir-te tantes coses que al paper queden massa curtes.
En un vist i no res vas canviar la meva vida, des que et vaig conèixer tot ha estat diferent. Mai vaig pensar que arribaria a estimar algú tant com jo et vull a tu. Potser va ser casualitat, però vam arribar els dos el mateix dia d’un llarg viatge, tu d’Argentina i jo d’Alemanya. Va ser creuar la porta de l’ordinador i et vaig veure per primera vegada. En aquell precís moment, mai em vaig imaginar que anàvem a viure una història, la nostra història.                                                                                                                                                      Tot va començar a l’estiu, matins, tardes, i nits junts.. Fins que em vaig adonar que jo et volia més que com un simple amic, i mai vaig tenir el valor a dir-te’l per por.
La nit del 6 de setembre va canviar tot, vam començar a parlar i em vas explicar moltes coses de la teva vida. Volies que et fes un petó i jo no m’ho podia ni creure. A l’endemà, recordo que vam estar junts però no va arribar a passar res, jo em moria per besar-te però la por s’apoderava de mi.
El 9 de setembre, va ser sens dubte el millor record que puc tenir de tu, el nostre primer petó. Estàvem mirant una pel•lícula al sofà, ¿Te’n recordes? Des de llavors, vam estar junts, d’una manera o una altra, baralles, empipaments, desenganys, decepcions i estones molt dolentes, però també moments increïbles i meravellosos que mai podré oblidar.
Ara, no puc acceptar, ni tampoc em puc arribar a creure que després de tots aquests moments que hem viscut junts, plens de felicitat i molt d’amor, una persona pugui fer-me tant de mal. Tot va canviar el desembre, uns dies abans de que marxessis de viatge, em vas demanar per anar a una festa molt important per tu, i jo vaig acceptar.
Em vaig aixecar un divendres al matí, em vaig dutxar i tot seguit vaig esmorzar cereals amb llet i un got de suc de taronja. Em vaig posar aquella samarreta blanca amb una flor i uns pantalons de pana amb els talons que tant t’agradaven. Vaig baixar les escales i vaig córrer fins a casa l’àvia. La meva àvia Maria és molt bona cosint, i jo, com que sóc una despistada, no em vaig recordar de dir-li amb una mica més de temps, que m’havia de fer un vestit molt especial per a l’ocasió. Ella em va dir que jo estava boja, perquè era impossible teixir un vestit amb només mig dia.
Per sort, tinc la millor àvia del món i que sempre ha fet i segueix fent, em va ajudar. Vaig sortir de casa seva i vaig anar a comprar unes teles blanques per fer el vestit. Com que era molt d’hora, la botiga encara estava tancada, i vaig haver d’estar-me asseguda al terra esperant més de mitja hora, fins que finalment el dependent va arribar. A continuació, vaig marxar un altre cop cap a casa  l’àvia i ella ja estava esperant-me amb tot preparat. Em va agafar les meves mides i en poc temps es va posar a teixir. Jo vaig aprofitar i vaig marxar a la sabateria a comprar-me unes sabates ben maques. Desitjava estar guapa, i tot només per tu.
Vam demanar el dinar a domicili, ja que casi no teníem temps per cuinar.                                                                                                                             A les cinc de la tarda, la meva pobra àvia portava més de quatre hores teixint i fent-me el vestit fins que va poder acabar. No m’ho podia ni creure, era exactament el vestit que tota dona hagués desitjat tenir en una ocasió tan especial com la meva. Era blanc, de dama d’honor i portaven un llaç lligat a la cintura. Era tan bonic que vaig pensar que et tornaries boig al veure’l.                                                                                                                      Només quedaven tres hores perquè passessis a buscar-me amb el teu exclusiu i elegant cotxe. I jo, encara no havia començat arreglar-me. En primer lloc vaig allisar-me el cabell amb l’ajuda de l’àvia, tot seguit vaig fer-me uns tirabuixons que em queien per l’esquena. En segon lloc em vaig maquillar els ulls blaus i els llavis roses, i per acabar de completar em vaig vestir i em vaig posar les sabates de taló. L’àvia, quan em va veure es va posar a plorar, ja que deia que estava realment bonica, deia que era exactament una princesa a punt de trobar-se el seu estimat i desitjat príncep blau. Les paraules d’ella em van emocionar.
Jo estava desquiciada, era com si fos la primera vegada que ens veiéssim, i no podia més, necessitava veure’t i fer-te un petó. Vaig baixar les escales i ja m’estaves esperant davant la porta. Anaves amb aquella camisa blanca i pantalons llargs, vaig veure un noi molt atractiu, però quan et vaig mirar als ulls em vaig adonar que estava enamorada de tu, i que et necessitava al meu costat.
Em vas donar dos petons, i no era el que jo estava esperant, però ho vaig deixar córrer ja que la nit era molt llarga.  A l’arribar al restaurant era perfecte, els cambrers eren molt educats i el sopar va ser esplèndid. A dos quarts de dotze vam anar a ballar al mig de la pista i em vas agafar per l’esquena, no sé si va ser casualitat, però ens van posar la nostre cançó preferida.                                                                                                                                                                                 Tu ja estaves estrany, no em dirigies casi la paraula i a més, estaves molt nerviós. De cop i volta, quan em vas dir que ho volies deixar, el món se’m va caure a sobre, no m’ho podia ni creure. Vas agafar i vas marxar del meu costat i des d’ara no he tornat a saber res de tu. A l’arribar a casa meva, em vaig posar a plorar com mai abans ho havia fet, i així he estat fins al dia d’avui.
A vegades penso que és millor passar pàgina i oblidar-te, no vull saber res de tu, diga’m, què va passar entre tu i jo? Aquesta vegada ja és massa tard, no vaig poder entendre perquè em vas deixar, potser, estimaves a un altre i jo només era un joguina per a tu.
Per una vegada, necessito saber què és el que penses, què és el que volies, per una vegada mira’m a la cara i diga’m que ja no volies res més amb mi. Totes les coses que vam viure se’n van anar de nosaltres, mira’m i diga’m que mai em vas estimar, sigues sincer  per una vegada i deixa de fer-me mal.
Ara, jo penso lluitar, i penso ser feliç, vull marxar del teu costat, no vull enganyar-me més pensant que algun dia podria tornar haver alguna cosa entre tu i jo. T’he estimat com mai abans ho havia fet, i m’has de creure perquè suposo que t’ho vaig demostrar moltíssimes vegades, però les coses tenen un límit i les coses bones sempre acaben.

M. S. 3r d’ESO

Ara us parlaré del meu avi Requena,
és alt i fort, peró amb setanta any a l’esquena.
Un mati, quan lluïa el sol,
vam sortir a veure un partit de beisbol.

Feia molts anys que no anava amb el meu avi a veure un partit,
jo tenia un presentiment, no seria tan divertit.
Tot va començar a les dues del migdia,
no vegis quina calor fotia.

Richard Brown, de l’equip el menor,
i veritablement el millor batejador.
Destacava en la velocitat,
llàstima que no tenia molta agilitat

Brown es disposava a batejar,
i tot el públic enfervorit començava a animar.
La pilota va fer un efecte retardat,
Richard estava molt espantat.

La brisa era càlida,
i la seva cara massa pàlida.
La gent començava a cantar,
i el bat li tremolà.

Va contactar amb la pilota,
Però es va anul•Lar perquè se li va descordar la bota.
El llançament es tornà a repetir una altra vegada,
i la gent es va quedar al•lucinada.

Aquell jugador anomenat Brown,
va fer punt amb un gran Home Round.
Encara faltava Paul Jhonson l’ultim jugador,
el més important ja que decidiria l’equip guanyador.

Paul estava situat a la seva base,
el llançament de la pilota va ser amb molta classe.
Li va picar amb tanta força,
que de la pilota no es veia ni el rostre.

Vaig adonar-me’n que la pilota es dirigia a mi,
i jo tremolant em vaig fer pipÍ.
Hem venia al cap i creia que mai mes podria pensar,
Peró el meu gran avi la vida hem va salvar.

L’arbitre el final va xiular,
el meu equip va perdre,
peró el meu avi va guanyar.

David S.

Ja en són quatre,  quatre
els anys que fa que ens coneixem.
I recordo aquell primer moment,
com el lloc en què creixem.

El dia que vaig arribar,
tota sola jo estava.
Em vas obrir les portes,
del gran món que m’esperava.

Tant sols vam compartir unes hores,
els dos junts en aquell dia.
Però aquells instants inoblidables,
em van omplir d’alegria.

El teu somriure encisador,
em va sorprendre de bon grat.
I la teva extensa simpatia,
el fruit de la nostra amistat.

Just desprès de tot això,
els nostres móns es van creuar.
Com la jugada en equip,
en què els dos vam connectar.

Entre tu i la Laura em vau convèncer,
perquè a l’esplai jo m’apuntés.
Durant tot l’any, colònies, ruta,
ho vaig viure com mai més.

En el meu millor amic t’has convertit,
i gran persona per a mi ets.
Sempre hi ets quan ho necessito,
i res podrà canviar aquests fets.

Espero no perdre’t mai,
ja que com tu n’hi ha ben poques.
De persones en el món,
i cal buscar-les sota les roques.

Berta C. 3r d’ESO

Quan era petita vivia a Barcelona i només parlava el castellà, fins que amb cinc anys em vaig mudar a Premià de Mar i vaig apendre el català a l’escola, vaig anar perfeccionan les meves dues llengües. A primer de primària vam començar a estudiar l’anglès, començava a apendre una tercera llengüa a un nivell molt baix.

A sise de primària em vaig apuntar a una acadèmia d’anglès i ara m’estic preparant per a fer el KET.

Actualment parlo es castellà a casa i amb alguns amics, el català parlo a l’escola i amb algun amics, al meu voltant he vista parlar molts idiomes que també he intentat parlar, per exemple: lany passat vam acollir atravès d’una associació , una noia de la Repúbli Txeca i algun embarbusament vaig apendre. També quan vaig anar a Alemanya vaig apendre algunes paraules. però sobretot me vist influida perquè quan anvam a Barcelonaa mi m’agradava parlar amb turistes i sentir com parlaven.

Marta B.

Al món hi ha centenars de llengües diferents, jo a casa meva sempre n’he parlat dues. Des de petita, els meus pares em van ensenyar el català i el castellà. Jo parlo català amb el meu germà, el meu pare i tota la seva família, perquè són de Lleida. En canvi, amb la meva mare i la família que tinc de part seva, parlo en castellà, perquè són de Galícia. De part de la meva mare, també tinc família al Canadà, i per comunicar-me amb ells he d’utilitzar l’anglés, perquè encara que sàpiguen una mica de castellà no hi estàn acostumats. Per això a les escoles s’estudia també l’anglés, i des dels set anys porto estudiant-lo a l’escola.
Amb els meus pares, sempre ens en sortim quan anem de vacances, perquè saben bastants idiomes que no crec que pugui arribar a aprendre’ls tots. L’any passat, a segon, teniem Alemany com a optativa a l’escola. Jo la vaig agafar per veure que tal se’m donava. La veritat es que no se’m donava gaire bé, però vaig aprendre l’essencial. Després vam estar deu dies d’intercanvi amb els nois i noies alemanys aquí i després vam marxar nosaltres cap al seu país.
Jo tinc amics amb els que parlo en castellà, amb els que parlo català i amb els que parlo totes dues llengües. Em sento còmode parlant les dues, però potser més el català perquè és el que més es parla on visc.

Paula D.

  LA MEVA VIDA LINGÜÍSTICA

Des de petita sempre he parlat el castellà amb tota la meva familia, però als 4 anys quan vaig venir a Premià de Mar, em vaig veure obligada a aprendre una nova llengua: el català, per què a més de que a la primaria es feien totes les classes en català, no entendria res de res.  Però no vaig trigar massa a parlar-lo.

Quan vaig començar primer de primaria, a més de parlar el català, vaig incorporar una altra llengua: l’anglès. Al principi només parlàvem el més bàsic, els colors, el números… però he de dir que em va agradar bastant i em vaig apuntar a una academia als 10 anys per millorar l’anglès, de la qual encara hi vaig. Tinc un bon nivell d’anglès i penso que puc defensar-me bastant.

Fa un any, gairabé dos qe vaig començar a fer Alemany, encara que aquest any ja no hi faig, vaig poguer aprendre bastantes coses de les quals penso que m’ajuden una mica per entendre una conversa.

Espero poder aprendre moltes més llengues, i millorar les que ja sé.

 Vet  aquí, una vegada, un home que s’havia fet molt vell. Tan vell, tan vell que el seu fill ja ni l’estimava. Ja no podia treballar més i ja no podia ni aixecar les cames, no es trobava bé no feia les tasques de casa, però tampoc estava a les acaballes. Un dia el seu fill se’n va cansar i va enfadar-se molt, va fer un cistell molt gran, amb allò Basic per sobreviure unes quantes hores, va agafar al vell, el va ficar dins i se’n va anar a la muntanya per abandonar-lo i perquè el llops acabessin amb ell, de manera que no el tornaria a veure mai més. Arribat a dalt de la muntanya, cansat, el fill va posar el cistell a terra i quan es disposava a tornar a casa el vell li diu: “Fill, fins aquí m’has portat, molt bé, no judico la teva decisió, però ja que m’abandones, almenys emportat aquest cistell a cas, pot ser el necessitaràs, mai saps el que et por passar algun dia” i afegeix “ Emporta-te’l perquè potser et fan el que tu m’has fet, i d’aquesta manera et puguin dur fins aquí.” I el fill va pensar “ tu estàs boig, pare, mai t’he estimat, només t’he estimat per que hem compressis joguines, que mai et recordaré que el pitjor que m’has fet passar, espero no tornar-te a veure.

Desprès el fill es va anar sense cap preocupació, mentre el seu pare no sabia que faria tota aquella nit tenebrosa a aquella muntanya que ningú visitava freqüent ment.

Al dia següent, a primera hora de la matinada, va arribar el fill repenedit del seu fet, va estar buscant al seu pare tres hores al voltant de tota la muntanya, llavor el va trobar estirar a terra amb la roba tota trencada i va pensar que estava mort, i poc a poc es va anar apropant a ell mentre que el seu pare anava obrint els ulls, llavor el fill va agafar al seu pare plorant i se’l va emportar a casa. Llavors quan va arribar a casa, el va dutxar y el va canviar de roba i el va estirar al llit.

Poc a poc l’home anava despertant-se més, fins que va anar-se recordant de tot el que el seu fill li va fer, i mil coses li passaven pel cap. L’home estava molt repenedit de haver tingut un fill, per que sigues tan dolent amb ell, quan ell va estar tota la vida cuidant-lo sol , sense l’ajuda de ninguna dona, ni ningú, però el fill en cap moment es va parar a pensar en això, nomes el va anar a buscar un altre cop a la muntanya, perquè li volia fer signar els paper de l’herència per quedar-se ell amb tots el Diners. El pobre home es va adonar de la situació, però va muntar una trama, i li va dir que si, que si que firmaria el papers de l’herència. El pobre home tenia moltíssim diners guardat per si algun cas algun dia poguessin millorar la seva vida saludable, però no va tenir remei.

El fill va sortir de casa per anar a buscar els papers, i quan va arribar l’home estava encara al llit esperant-lo, el fill li va donar el bolígraf per signar l’escriptura, llavors li va dir que s’arrimés una mica que li volia dir una cosa.. quan va aprofitar però clavar-li el bolígraf al coll, llavor com no tenia moltes forces, no va poder clavar-li del tot i el seu fill va reaccionar a temps per acabar de matar al seu pare.

Nerea Muñoz

Daniel Vela

Víctor Barranco

   Història de vida lingüística

 Jo sempre he parlat el Català, amb els meus pares, amb els amics, a l’escola…

L’he aprés a parlar a l’escola.

Però hi ha vegades que amb alguns amics parlo el Castellà, perquè des de sempre m’he parlat amb ells així.

Els meus pares em diuen que intenti parlar amb tothom en Català per fer país.

Quan era petita, la meva mare, em posava vídeos en anglès, i així ho podia aprendre més ràpid. També anava a intensius de classes d’anglès. Era molt divertit!. Actualment encara hi vaig a l’acadèmia, per millorar el meu vocabulari en anglès.

En el institut teníem l’oportunitat de fer una optativa d’alemany.

Fa poc, varem fer un intercanvi, per millorar el nostre anglès i també per intentar parlar l’alemany, ens va sortir bé, fins i tot encara em segueixo parlant amb la meva alemanya, per e-mail.

Però jo des de fa un any o mica més ja sabia dir alguna cosa. Tinc família allà i cada estiu hi vaig per veure els meus familiars i els meus amics.

26 de setembre

Dia Europeu de les llengües

El català el vaig aprendre a casa meva, és la meva llengua materna i hi parlo amb la meva família i alguns amics. És la llengua que més parlo.

L’anglès l’estic aprenent a l’escola, i m’agrada molt, sóc bo en anglès però encara he de millorar. El parlo a la classe d’anglès amb la professora o a vegades amb un amic per practicar.

I el castellà el vaig aprendre parlant amb els amics, a l’escola i per la tele. Amb alguns amics o de vegades amb la família, i en parlo una mica. És la segona llengua que més parlo.

Per a mi el català és el més important ja que és la meva llengua materna.

Historia de vida lingüistica

En la meva vida he aprés 4 llengües ; el àrab, el català, el castellà i l’anglès.

La primera que vaig aprendre va ser l’àrab, el vaig aprendre en casa amb els meus pares. El nivell que tinc de l’àrab és normal i el lloc i les persones amb qui faig servir és en casa , amb la meva familia i amics àrabs.

La segona que vaig aprendre va ser el castellà, el vaig aprendre a l’escola des dels tres anys. El nivell que tinc és normal i el lloc i les persones amb qui faig servir és en l’escola i amb els meus amics.

La tercera que vaig aprendre va ser el català, el vaig aprendre en l’escola i el nivell que tinc és normal i el lloc i les persones amb qui faig servir és en l’escola i a vegades a casa amb la meva germana.

La quarta que vaig aprendre va ser l’anglès, el vaig aprendre en l’escola i el nivell que tinc és mig baix i el lloc i les persones amb qui faig servir és en la classe d’anglès.

I la més important per a mi és l’àrab perquè es la meva llengua materna.

Història de vida lingüística
A casa meva, desde ben petit, jo parlava català. Amb tota la familia de la meva mare, sempre he enraonat en català, però, amb la meva àvia paterna, he parlat castellà. A l’escola, parlàvam català, fins que a primària , també feiem l’assignatura de castellà. Normalment, em dirigeixo als meus amics en castellà, si es la seva llengua materna, però, si la seva llengua materna és el català, em dirigeixo a ells en català.

Al futbol, amb els meus entrenadors, xerro en castellà, però, amb la majoria dels meus companys, parlo en català. Quan feia música, de petit, parlàvem en català, escriviem en català i cantavem en català. Si en una taula hi ha gent que parla català i gent de parla castellana, se sent un pupurri d’idiomes, però, si l’únic que parla català soc jo, només se sent castellà. A l’escola, a partir de 2n de primària, ens van incuclar una nova llengua: l’anglès. Gairebé no en parlo gens, em costa molt escriure’l i parlar-lo, és l’assignatura que més em costa, tot i que l’any passat vaig sobreviure 10 dies expresant-me en anglès a casa d’en Jakob, el meu intercanvi a Alemanya.

Hola! Ara jo explicaré un tros de la meva vida sobre les llengües que he après al llarg del temps.
-Jo des de petita, parlava en Castella al meu país, Bolívia.
-Quan tenia 10 anys vaig venir a Espanya amb la meva mare, vaig venir a viure a Barcelona- Premià de Mar .
-Quan jo vaig anar a l’escola em vaig adornar que hi havia gent que parlava en un altra llengua, en català.
-Per a mi era una cosa molt estranya perquè mai l’avia sentit, en aquell temps a l’escola em van ensenyar a parlar i escriure el català vaig trigar 2 anys , però estava be i era divertit.
En aquella mateixa escola una vegada vaig sentir parla a unes noies en un idioma que no s’entenia i mes tard m’havien explicat que aquelles noies parlaven en Àrab una llengua musulmana.
De mica en mica em vaig anar adonant que cada vegada hi arribava més gent d’uns altres països i cada noi i noia parlava una llengua diferent com el Àrab , l’Anglès, el Itàlia, el Francès, el Quechua, el Búlgar, el Alemany i molts idiomes mes, vaig conèixer noves llengües i això m’agradava , encara que jo nomes sabès parlar el Castellà, el català i una mica l’Anglès. M’agradaria saber parlar moltes llengües per poder comunicar-me amb tothom, perquè es important saber llengües i també saber parlar-les, escriure-les i també poder comunicar-me amb gent estrangera com ho sóc jo.

Historia de la vida lingüística

La meva llengua materna es el castellà, el parlo des de que sóc petit, i la meva llengua paterna es el català, aquesta llengua la vaig aprendre en el col·legi, mentre m’anava fent gran alhora de perfeccionar el català i el castellà, a 1er de primària vaig començar a aprendre Anglès.

En el karate com tenia que dir coses també he tingut que aprendre,(encara a dia de avui segueixo sabent només el que és bàsic, les direccions(davant, darrere), els números i les tècniques.

Quan anava a 6é de primària vam anar a un curset per aprendre a parlar xinès, perquè volíem adoptar una nena xinesa, però després no en va servir res perquè es veu que a Xina es parla en Angles mal parlat quan parlen amb els estrangers.

Amb als meus amics parlo el castellà i amb la música passa el mateix, nomes escolto música en castellà i amb angles.

En conclusió: la meva millor llengua es el castellà.

26 de setembre

Dia europeu de les llengües

Història de la vida lingüística

En la meva vida he après 3 llengües, el català, el castellà i l’anglès.

He après aquestes 3 llengües a l’escola Salvador Espriu. A mi el castellà se’m dóna bastant bé, el sé escriure i parlar bastant bé, en canvi el català em costa una mica escriure’l i parlar-ho també una mica, m’he interessat una mica més pel català fa uns 4 o 5 mesos, perquè ens hem tornat a traslladar i on vivim ara sempre parlem el català, i ara el practico més. L’anglès l’entenc més o menys bé, però parlar-ho em costa més.

El castellà és la llengua que faig servir més, el parlo amb el meu pare a vegades amb la meva mare, i pràcticament amb tots els amics i amigues, excepte alguns que parlen en català amb mi i jo amb ells.

El català el parlo a classe, a casa amb la meva mare i amb uns amics i amigues que tinc. Jo l’anglès no el parlo a casa, només a les classes d’anglès.

Per a mi la llengua més important és el català, perquè cada vegada hi ha més persones que el parlen.

L’història de la meva vida lingüística des de petit fins ara:

Jo vaig començar parlant  el castellà, perquè la meva família va néixer a llocs on el castellà és la llengua que es parla. amb la meva família, jo enraono en castellà, excepte amb les meves cosines més properes, que amb elles parlo el català. amb la meva família, no parlo el català, perquè em fa molta vergonya, encara que tots sàpiguen.

Quan vaig començar l’escola, jo ja sabia una mica català, perquè els meus pare i la meva germana gran, s’expressaven una mica en català.

Quan jo cursava P3, P4 i P5 sempre xerràvem en català, perquè a la guarderia també em van parlar en català. Al curs de 1r de primària, vam començar a parlar l’anglès, era el meu primer any, i jo no en sabia pas, al veure que començàvem l’anglès, em vaig apuntar a fer unes extrascolars al mig dia d’angles.

A 2n, 3r ,4rt i 5è de primària, seguem amb els mateixos idiomes, cap idioma més entrava a nosaltres, eren sempre el català, el castellà i l’anglès. Com hi havia marroquins i marroquines a la nostre classe, ens ensenyaven les paraules bàsiques del marroquí, però aquest idioma no el vam aprendre. Amb tots els meus amics i amigues de l’escola i de fora, sempre parlava en català, però quan vam entrar en el curs de 6è, no se pas que va passar que vam deixar de parlar entre nosaltres amb català, ara ja parlàvem en castellà.

A 1r de la ESO amb tots els amics de la meva antiga escola el dofí xerràvem en castellà, excepte amb els que eren catalans, i amb els nous amics del institut, parlava en castellà i en català.

A 2n de la ESO els idiomes que fèiem eren els mateixos, Català, Castellà, i Anglès, però ens van introduir un altre idioma, l’alemany, era una optativa, així que jo em vaig apuntar, per amí aquest idioma, és, i era difícil, el que passa que poquet a poquet anàvem aprenent coses, i al final amb això vam fer un intercanvi a Alemanya, amb això vaig tenir l’oportunitat d’aprendre més l’alemany i l’anglès, i ara jo crec que ja puc mantenir una conversació en alemany amb algú.

En resumides comptes, els idiomes que jo domino molt bé són: el català, el castellà i l’anglès.

i d’idioma que més o menys domino és l’alemany.

Història de la vida lingüística

Quan jo era petit i tenia 3 anys ja sabia dir el meu nom. Al principi parlava el català a primer i segon. Però al 9 anys el meu pare em va explicar que ell era de Jaen (Andalusia) llavors allà es parlava el castellà sempre. En aquell anys la meva llengua materna ja era el castellà. Ma mare va néixer a Mataró llavors ella també parlava el castellà. A mi m’agradava molt, però el català més. Als 11 anys ja parlava castellà amb tothom, amics, família i amb qualsevol castellà. A sisè ja en sabia parlar bastant bé l’anglès i una mica d’alemany però era bastant difícil. Quan vaig entrar a l’insitut I.E.S CRISTOFOL FERRER parlava el castellà, català, anglès i alemany, amb bastant nivell. Ara vaig a 3er D’eso, parlo tan be el català com el castellà i amb un domini de l’anglès bo. I fins aquí la meva vida lingüística.