Llegir molt i escriure bé

La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

Ezequiel Borda

Un món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera

La Maisie viu a L’Agrabah, un país pobre, on els pares decideixen el futur de les seves filles, com per exemple l’home amb qui s’han de casar. Segurament, tots els pares,  escolliran un home ric que pugui mantenir-les, però no escolliran un home amb qui la seva filla viurà feliç.
            La Maisie tan sols té 14 anys, encara pot gaudir de dos anys de llibertat. A ella no li agrada pas viure en aquest món, té por al dia que hagi de dir adéu als seus i viure amb una persona que tan sols pot oferir-li una casa estable, diners…però amor? No podrà mai tenir aquella sensació d’estar enamorada, de dir t’estimo amb el cor, havent sopat explicar els seus problemes amb la persona que es troba bé, viure bons moments, en fi, viure feliç. Dos anys enrere es va plantejar com podria ser el seu futur, ja que la seva germana Bugra acabava de fer setze anys i s’havia de casar. Els seus pares parlaven amb la Bugra abans de celebrar els seus setze anysi li deien que aviat es casaria amb un home que la pogués mantenir i més endavant tenir els seus propis fills. La Bugra pensava com la Maisie, però no podia fer pas una altra cosa. Ara ja viu amb el seu marit, té dos fills, no tenen problemes económics, però la sensació de ser feliç no la coneix. Això és al que té por la Maisie, a viure, com la seva germana, infeliç.
            A la fotografia es pot observar a la Maisie i la Bugra quan eren més petites, sense cap tipus de preocupacions.

                                                                                          Carla Martinez Martinez

Tot es ple de sorra, fa molta calor i tinc molta set. Fa dies que vaig partir cap a la meva aventura, cap al meu repte. El meu propòsit es trobar la ciutat creada per els deus egipcis amb els monuments sagrats que mai ningú NO ha trobat. Porto dies en aquest desert i no puc resistir-ho més, estic envoltat de sorra, fa temps que no parlo amb ningú, el menjar s’ha m’acaba’t , ara ja no se que podré fer, ara ja no se com podré sobreviure. No podré aconseguir al meu somni, moriré sense haver vist el que ningú ha vist. Sense menjar i sense aigua no podré sobreviure i el desert se me’n portarà amb ell. Segueixo caminant per un camí gris, sembla una carretera, estaré més a prop del meu somni? Ho encara em queda molt per arribar-hi?. El paisatge que m’envolta continua sen de sorra i de molta calor, no se si hi podré resistir més. Ja no tinc forces per seguir, les cames ja no hem responen i el meu cor esta donant el primer avis de que ja no pot més. Quan de temps més durarà la meva agonia? Quan estava apunt de morir-me de gana i de set, una llum inspirada per déu em va fer contemplar una meravella, per fi després de tant de temps tenia davant meu la ciutat que els deus van construir i que mai ningú havia troba. La tenia davant dels meus ulls i el meu somni es va fer realitat. Vaig poder sobreviure i tornar a casa amb el meu somni fet realitat.

Antonio Giménez sanz

Tot i que faci molt de fred, surto de casa per tal de buscar uns instants de soledat i tranquil·litat. Em poso la jaqueta i començo a caminar sense rumb per aquests estrets carrers del nostre petit poble. Em decideixo a anar a la platja, on només les ones del mar trenquen el silenci absolut. Passejant amb molta calma, he començat a pensar i m’han vingut records de la meva infantesa.

Me’n recordo quan arribava el temps de prendre el sol, quan l’escola ja havia tancat i l’ hivern trist s’havia quedat enrere. En aquell instant començaven les vacances d’estiu en què tots els moments no eren per amoïnar-se sinó per divertir-se. Va ser aquell mes d’agost que vaig viatjar a una de les més boniques i principals illes de l’arxipèlag balear, l’anomenada Menorca.

Allà ens vam allotjar en un petit poble de pescadors on gaudíem d’una gran pau, a diferència de les bullicioses urbanitzacions turístiques. Vaig conèixer moltes coses noves i agradables, però sobretot em fascinaven les cales protegides dels vents del nord, pels alts penya-segats que les envolten. Aquestes eren petites, netes, tranquil·les, de poc fons i estretes, el que les feia abrigades al mal temps i gairebé mai sofrien onatge.

Simplement la placidesa de les seves aigües, la claretat del sol d’estiu, les formes blanques de les roques, em situaven en un món molt més meravellós, que jo encara no coneixia.

Després d’aquest malenconiós record, es veu que m’he quedat tan obsessionat que quan torno a casa, el primer que faig, és buscar en el meu àlbum de fotografies i trobar la imatge més adequada per traslladar-me a aquell enyorat indret.

Luis Berlanga Herrera

Observa com s’allunya el seu somriure. Contempla el teu entorn, mira com tot sembla que es fa més petit i insignificant. Sents que has d’evitar-ho, que no pots deixar que s’allunyi, i desaparegui per sempre. Mous cel i terra. Evapores rius, mars i oceans buscant allò que necessites. Però en el fons saps que no hi pots fer res, és cosa del destí. El maleït destí que ens lliga sempre de mans i peus fent-nos sentir impotents davant la realitat. Tot i així no pots deixar que s’extingeixi quelcom tan bonic i reconfortant. La ferma promesa d’estar al seu costat, passi el que passi, no només fa que et converteixis en l’heroi d’aquesta proesa, sinó que en siguis l’únic protagonista per al seu somriure.

Però despertes i te n’adones que el problema hi és. Que la realitat no és només l’increïble moment d’un somni victoriós. És el dia a dia. És guanyar o perdre. És viure o morir. És seguir lluitant.

Marina Royo

Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos

Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja sè que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde

El recordo allà sentat ,

Amb la mirada ausent

I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer

Li havien pres la voluntat,

Ell que fou un home ferm

I ara, rodejat d’infants

No en podia gaudir d’ells.

Que tindria a la mirada?

Potser aquells camps plens de gent

I aquelles tardes passades

De joventut pel carrer,

El futbol que tantes tardes

El fou gaudir de valent,

La muntanya , les cantades,

La família … i els vells temps.

Tantes coses que explicar-me

I no em sabies dir res. M’agradaria pensar

Que sabies que jo estava

I em podies estimar,

Tot i que no ho demostraves,

Que ara des de allà dalt

Cuides de tots nosaltres,

I que estàs al nostre costat…

I saps que la teva neta

Sempre t’admirarà.

Marta Perez

Aquest estiu hi hem tornat, com tots els anys. El riu, el cant dels ocells i nosaltres.

Seiem vora el riu i compartim els records que hem viscut junts, uns se’n recorden més que d’altres. Recordem quan érem petits i jugàvem a la plaça de la vila, antics amors que no tornarem a viure com abans, el primer petó, amics que han aparegut i desaparegut amb la mateixa rapidesa però que per algun motiu especial han deixat un record inesborrable en cadascun de nosaltres.

Diem que a nosaltres no ens passarà, no ens separarem per res del món, som amics de veritat. Ara tots tenim la nostra vida i pels estudis o la feina no tenim temps per trucar-nos però no deixem de recordar-nos. L’amistat és tan inestable com l’aigua d’aquest riu quan de petits hi llençàvem pedres.

De sobte, torna en mi un record que sé que no podré oblidar mai, tu, el primer amor, en un principi llunyà i després tan proper que formes part de mi.

Llàstima no poder aturar el temps en aquell moment, llàstima saber que me’n haig d’anar i deixar-te de nou, tot sol, tots dos sols amb els nostres sentiments. Si pogués, no hem separaria de tu. Un altre cop separats per la distància, som tan diferents… no acabo d’entendre la teva manera de pensar però crec que és un dels trets que et fa més interessant.

Dubto, sé que no hem puc quedar però sempre dubto, et sento cada cop més lluny però de sobte m’agafes la mà i em dius que passi el que passi sempre seràs al meu costat. Passi el que passi,aquestes van ser les teves paraules. Ets la inspiració d’aquest poema.

Dia de primavera

Quan el sol comença a minvar

Les nostres vides s’enllacen

Per recordar plegats

Em sembla mentida

Com el temps ha anat passant

Des  que les nostres mirades

Es varen creuar

No era el lloc més propici

Ni el més indicat

Però l’amor no té normes

Ni sap d’entrebancs

Que tinguis una vida plena

És el que et vull desitjar …

Tot i no poder ser amb mi,

Que et tornis a enamorar.

Tania Puerto

El dia 15 d’agost vaig fer questa foto, com es pot veure és la ciutat de Nova York. Ja feia dos dies aproximadament que era a la ciutat amb la meva família, la veritat em va impactar molt, ja que és totalment diferent al que la gent està acostumada aquí. Els edificis són com a mínim tres cops els que tenim, també em vaig adonar que molts d’aquests són de grans empreses com LG, Apple, NBA, Swatch, etc. Vaig apreciar que a Nova York es fa molt més ús dels transports públics, hi ha diferents tipus de taxi: els que tots sabem, que fan del carrer un veritable riu groc; els 4×4 negres que són més de luxe, un d’aquests ens va recollir a l’aeroport; etc. Trobem també les limusines que poden ser les normals (blanques i negres) o bé les 4×4. Una altra cosa diferent, són els autobusos escolars, els típics grocs que podem veure en tantes pel·lícules nord-americanes. Sense oblidar-me dels famosos camions de bombers, que són realment espectaculars. La gent era molt amable i agradable, sempre que obríem un mapa per mirar un carrer o edifici  s’apropava algú a dir-nos si necessitàvem alguna cosa, oferint la seva ajuda. Aquesta ciutat mai dorm, sempre hi ha gent pel carrer cap amunt i cap avall. La veritat que acostumada a estar en Premià de Mar,  doncs mareja una mica. Tenen un ritme totalment diferent. Una cosa que em va fer enfadar molt va ser la famosa estàtua de la llibertat, acostumada a veure-la en les pel·lícules gegant… doncs no, res d’això, puc assegurar que és molt petita. En conclusió, és una ciutat que captiva i que almenys un cop a la vida s’ha de visitar. Espero tornar aviat.

Luciana Ledesma

Estimat coordinador: 

Hem dirigeixo a vostè per tal de denunciar el que per mi és una gran injustícia.Penso que el vostre diari s’ha convertit en una cosa frívola, que ja no és una seria font d’informació, si no que està passant a ser una revista de tendències o una cosa semblant.Crec que ocupen un lloc massa destacat notícies com per exemple: l’última novetat en qüestió de menjar o d’electrodomèstics, o l’increment de l’Iva, o alguna caiguda o pujada de preus. I en canvi, a temes que realment afecten a la nostra societat com les drogues, les infermetats de transmissió sexual, el maltractament a dones o a infants, la violència infantil, la gran quantitat d’accidents de tràfic a Espanya o al mon…etc, se li resta molta importància. Tots sabem que els medis d’informació tenen una gran influència al mon, i si no tenen uns principis clars, estarem fent una societat amb uns principis no gaire clars.Tot això fa que cada cop les nostres informacions estiguin més llunyanes de la vida quotidiana de la gent del carrer. Per tant vull informar-vos de que no queda massa temps per que les vostres vendes comencin a caure en picat (notícia que segurament ocuparia la vostra primera plana).Finalitzo aquest escrit recordant que si això canvia, pot ser favorable tant per els lectors, com per a nosaltres. 

Cordials salutacions. 

                                                                                Camila Pérez López.

Aquest estiu vam anar al Cap de Creus, a la costa Brava. El poble que vam anar es diu El Port de la Selva, està a prop de Llançà. Tenim una casa prop de la platja del Pas, a cinc minuts. És un poble bastant petit, però entretingut per donar una bona passejada. També pots anar als voltants del poble, com per exemple a Selva de Mar, que és un poble que està a prop, i si fa poc que ha plogut hi ha una cascada que omple un petit riu que passa pel mig del poble. Per les muntanyes hi ha camins per a la gent que té el valor de pujar a Sant Pere de Rodes. És un monestir que hi ha just a dalt de tot de la muntanya. Abans d’arribar caminant a Sant Pere de Rodes hi ha un poble que es diu la Vall de Santa Creu. És un poble molt petit i no hi habiten gaires persones, sembla un poble fantasma. En aquest poble hi ha una font d’on surt l’aigua que va a parar al riu que passa per Selva de Mar. A part d’anar a passejar pels voltants, també pots fer esports aquàtics, com classes de vela, windsurfing, i si tens un vaixell pots sortir a pescar o bucejar. L‘aigua de les platges és molt diferent a les platges d’aquí. És cristal·lina, però encara que sigui estiu està molt freda. Les platges són de pedres en comptes de sorra i per tal de no fer-te mal als peus has de portar unes sandàlies especials.

Encara que sigui un poble proper a nosaltres, tenen costums culinaris diferents. Un menjar típic són les garotes. A molta gent li solen fer fàstic, però jo les trobo molt bones.

És un poble molt tranquil, encara que en estiu hi ha massa gent. Si hi vas una temporada llarga, quan tornes estàs com nou, però alhora sents enyorança de la tranquil·litat i del benestar que t’ha aportat el poble.

Isamar Casado

Les dues i trenta-dos, hora en que comença, ho podríem dir millor, hora en que te n’adones? Tot comença quan alces els ulls i l’observes, o millor dit, el notes, està allà, imponent, inflexible i fins i tot una mica solitari. Ningú el percep fins que és ja massa tard, o potser no? Tot acompanyat d’un cel grisós, enfosquit, a punt de trencar una gran tempesta, com si no acabés de definir-se, blau, negre, blanc, gris, que més dóna si només és l’acompanyament d’un fet que sempre hi és i mai es pot parar, d’un fet que ,encara que corris, que intentis fugir tan lluny com puguis, que intentis amagar-te, sempre et persegueix sense donar-te cap mena d’oportunitat. Està allà, sol,d’un color platejat, majestuós, amb les manetes senyalant, una, la mès petita, les dues, i l’altra, la més gran, i trenta-dos, sostingut per unes barres que no es poden ni imaginar el gran pes que suporten, un pes que tots portem a sobre com una motxilla, que aquesta al llarg del temps et va pesant una mica mes cada dia. Està allà dalt, dalt d’un edifici, , sota dels ocells, dalt de nosaltres, els que depenem d’ell i els que cada dia l’observem com qui observa una pel·lícula esperant el desenllaç de l’ho viscut, anunciant-nos que, encara que no cridi, no parli, no plori, no senti, està allà, amb tothom i sense ningú.

Hi ha sentiments guardats en la part més profunda de l’ànima que només racons perduts pel món poden despertar. Potser ningú s’espera que es despertin, o potser no sabem en quin moment ni per què ho faran, però el cas és que ho fan, i en aquell precís instant, mirant allò que ens sembla tan llunyà, això que sembla inacabable, ens provoca alguna cosa que potser mai no havíem sentit, però que ara ens sembla que una vida sense aquesta sensació no seria vida, això tan profund que guardem amb clau dins el nostre pit ara ha sortit i no volem tancar-lo mai més. En un primer instant ens sembla mentida, no pot ser real que un mar que sempre havíem mirat, ara sigui tan diferent, però pensem que potser mai l’havíem observat detingudament. Potser els que hem canviat som nosaltres i no és aquesta imatge el que ha fet que aflorin tants secrets i tantes emocions. En canvi, ara nosaltres inconscientment volem deixar-les anar, que surtin a navegar per llocs que potser nosaltres mai ens haguéssim atrevit a viatjar-hi. I per tant ara tenim una excusa per explorar, per sentir, per viure, per emocionar-nos. Perquè ara només observant, alguna cosa en nosaltres ha canviat, no som capaços de dir ben bé què és, però serem capaços de deixar-la volar?

Camila Pérez López

Des de petita, he volgut conèixer Hawaii, penso que és un lloc únic per relaxar-se i per gaudir de les bones vistes que ens ofereix. Al veure aquelles platges tan transparents  i impressionants; que em venen moltíssimes ganes d’estar-hi És un sensació de llibertat, de seguretat imaginar-me just allà. Al veure aquella  imatge es tan perfecte. Pot ser que sigui cert, però en aquest moment no ho puc assegurar. Necessito conèixer aquest lloc que durant anys ha estat al meu cap i segueix estant-hi. Vull saber que no quedarà com un somni inassolible, si no que en el moment oportú aquest desig tan present i real es compleixi. Seria una anècdota tan preciosa en la meva vida. Es una sensació d’ànsies, no sé si això és la resposta exacte, però el que si sé, és que no moriré sense haver-hi estat. Sempre que miro fotografies, em venen més ganes de banyar-me en aquelles aigües cristal·lines i úniques que aquesta illa et pot donar. És un lloc tan meravellós i a la vegada grandiós. És un lloc perfecte, un lloc que per mi no hi h cap de igual, cap que em doni aquestes sensacions, aquell sentiment que perdurarà per sempre.

Nora Spivak Sevilla

Ja són les tres de la matinada, no sé l’estona que porto contemplant-la. No m’importa, crec que mai me’n cansaré, d’ella. Aquí em sento segur, res em fa por, res em fa mal. Aquí sóc plenament feliç. Al principi, al veure-la, aquella negra nit, allà, brillant, fent-se notar, creia que ella era el meu somni, però, ara després de tant de temps veig que la veritat és que ella és qui em fa somiar. Si la vida, per mi, són els somnis, ella és la meva vida. La vull aquí, amb mi, no entenc perquè la l’he de mirar des de tant lluny, cada nit l’espero, davant d’aquesta platja, d’aquestes ones, d’aquest silenci que m’envolta. Sisplau, digam alguna cosa, fes-me una senyal. Avui brilles amb més força que mai, et reflexes tant en aquest mar. M’encantes, sort que et tinc a tu, fas que la solitud del dia s’esvaeixi durant la nit. Et tocaré, sé que no tinc el teu permís. Perdona’m, però no puc resistir-me més. Estàs freda, però no, jo no vull tocar el teu reflex, et vull a tu. Potser, si vaig més endins… No et quedis aquí dalt mirant-me, agafa’m. Si no fas res em podria morir. Però tranquil·l a, hi estic tant a gust aquí, banyant-me en el teu reflex. M’hi quedaré i somiaré eternament amb tu, lluna.

Arnau Gómez

Aquestes piràmides són les piràmides d’Egipte, anomenades piràmides de Giza. La piràmide més gran és la tomba del faraó Keops, la mitjana és la del faraó Kefrén i la més petita la del faraó Micerino. Hi ha moltes teories de com els egipcis van col·locar aquestes grans pedres, però a l’única conclusió que s’ha arribat és que les pujaven fent servir la força humana, empenyent-les amb l’ajut de rampes. Les piràmides, que per fora són impressionants per les seves dimensions, per dintre són un laberint de passadissos molts dels quals no se sap on porten.[AQUESTA ORACIÓ ES POT ORDENAR MOLT MILLOR]

Jo he tingut la sort de poder entrar a la de Kefrén i les sensacions que s’experimenten són molt especials, no només per les característiques del lloc sinó també perquè saps que allà hi van passar moltes coses fa milers d’anys. En els passadissos hi havien uns forts on es repenjaven les bigues. Eren molt baixos i estrets perquè així els saquejadors de tombes no els poguessin trobar. Són molt claustrofòbics però quan arribes a la sala on estava la tomba del faraó tot canvia. La sala és molt gran amb un forat al damunt per on representa que l’anima del faró havia de sortir per buscar la nova vida. A la cambra del faraó només hi havia la tomba i els seus tresors, les parets no estaven escrites perquè era un lloc de repòs on el faraó enterrat havia de descansar tranquil·lament per A la nova vida que els deus li donarien. Avui en dia però, els tresors ja no hi són perquè la majoria de tombes han estat saquejades.

Malgrat que això és només una fotografia, cada vegada que l’observo tinc molt bons records per la fantàstica experiència que hi vaig poder viure.

Guillem Cruañas

Només en observar aquesta fotografia, la primera impressió que un pot tenir és la de veure un lloc únic. I no és del tot fals, Tánger amaga molts llocs que són una atracció turística amb molta demanda.

En aquesta gran ciutat de costa, es troba el cap d’Achakar, on hi destaquen les grans coves que trobem sota terra del penya-segat. El que més atrau als joves és la possibilitat de saltar des de dalt cap al mar fent acrobàcies de tot tipus.

Però no només hi trobem la cova amb la sortida a l’exterior sinó que a l’interior hi ha desenes de parades que omplen el buit del passadís que et porta al centre. Unes quantes bombetes il·luminen aquest camí donant-li un aire misteriós. Els turistes també s’entretenen jugant amb uns micos petits que estàn situats a les escales que t’hi permeten l’accés.

Depén de la personalitat d’un, es pot tenir una sensació de claustrofòbia, la necessitat de sortir a l’exterior et recorre pel cos quan segueixes caminant, però quan t’endinsses més, t’hi acabes acostumant, a la forta olor de sal que arriba amb l’aigua, i quedes meravellat per l’alçada del sostre, pel color de les roques, per les quantitat de coses boniques que vénen, però sobretot, quedes captivat per la llum que entra en aquell lloc, per la forma del forat, i per les vistes que hi ha.

Achakar és un lloc que val la pena visitar, o quan es senti la necessitat de conèixer un lloc difícil d’oblidar. Fa dos anys que vaig anar a visitar aquest paradís, i espero poder tornar-hi algun cop.

Hajar El Harrak

Tot va començar una nit de pluja, quan van néixer uns cadells, els quals, quan van complir dos mesos, van ser venuts a diferents famílies. Un d’ells era de color negre, marró i blanc. Era un gos de pèl llarg, d’estatura petita, amb els ulls brillants i marrons. Tenia unes orelles grans i punxegudes. Va anar a viure amb la família Garcia. Era Nadal i el van posar a una capseta petita, estava molt espantat i no sabia què passava. Tot ho veia de color negre i escoltava gent parlar:
- Bé… aquest és el teu regal de Nadal, Sara.
- Papa, què és això? És una capsa molt petita.
- Obre-la i ho veuràs.
La nena va obrir la capsa. Quan va veure el gosset es va posar molt contenta. Li va donar un petó al seu pare i un altre a la seva mare i els va dir:
- Us prometo que el cuidaré molt bé.
- D’acord, – va dir el pare – però ara el que has de fer és posar-li un nom. Com li voldràs dir?
La nena semblava que ho tenia molt clar i va dir, tot donant un bot:
- Tobby, es dirà Tobby!
I, agafant-lo se’n va anar a la seva habitació. Al dia següent, va anar a la botiga d’animals. Va comprar-li de tot: menjar, joguines, una corretja, un plat amb el seu nom i, fins i tot, un llitet. La Sara estava molt feliç amb el seu gos i el portava a tots llocs.

Quan va començar l’escola, havia de deixar-lo sol a casa i li feia molta pena, perquè els seus pares treballaven tot el dia i no el podia veure fins a la tarda, que era el moment en el qual l’agafava i el portava a passejar. També el treia a passejar pels matins, abans d’anar-se’n a l’escola i per la nit, abans d’anar-se’n a dormir.
Van passar sis mesos i la nena se n’anava cansant. Ja no li feia tant de cas  i, de tres cops que el treia a passejar, el treia, només, un cop i, és clar, feia les seves necessitats a casa, la qual cosa feia que el pare de la nena el pegués molt fort.

Va arribar l’estiu i les coses seguien igual, però, ara cada cosa que feia, per petita que fos, al pare de la nena, li molestava molt i acabava pegant-li. Com que era estiu, havien d’anar-se’n de vacances i, a on anaven no els hi deixaven portar mascotes de cap tipus. Aquí va començar el seu calvari!

La nit abans d’anar-se’n de viatge l’home va agafar el cotxe, amagant-se de la filla i la dona, i es va emportar el Tobby. El gos estava espantat i no sabia on anava. El va posar al seient del darrere i  va posar el cotxe en marxa. Finalment, van arribar a un descampat on l’home el va deixar i li va dir:
- Vés-te’n, no et vull veure més!- i li va donar una puntada de peu al terra.
El gos va sortir corrents espantat i no sabia on anar.
Va passar una setmana i el gos no menjava gaire, només alguna cosa que trobava al terra d’un bosc on havia arribat sense saber com. Un dia donant voltes pel bosc, va arribar a una casa molt petita. La porta estava oberta així que va entrar-hi. No hi havia ningú, però es va quedar adormit allà dins. Quan va passar una estona el va despertar una veu que li creava molta tranquil•litat. Era una dona gran, d’uns seixanta anys més o menys. Li va donar aigua, menjar i el va rentar, ja que estava molt brut. A la nit va arribar el seu marit. També tenia uns seixanta anys i li va dir:
- Rosa, què fa aquest gos tan maco aquí?
- Doncs resulta que vaig anar a donar menjar als animals i quan vaig tornar me’l vaig trobar aquí dins, dormint i… és tan maco, perquè no ens el quedem? Fa poc que va morir l’altre i el trobo a faltar tant. Aquest gos em faria molta companyia mentre tu estàs treballant. Fins i tot l’he rentat, perquè, pobre, es veu que l’havien abandonat.
- Bé… si tu creus que et farà una bona companyia, doncs queda-te’l, a mi no m’importa.
- Gràcies, moltes gràcies!- li va donar un petó al marit- Fins i tot he pensat un nom perfecte per ell.
- De veritat, quin és aquest nom?
- Lucky, li diré Lucky.
El Lucky es va quedar a viure amb aquesta bona família i, ara, després de tres anys, segueixen estimant-lo com el primer dia que el van tenir a casa.

Maria González