Per què “Mots pregons”?

Presentació del bloc i explicació del significat del títol

*Imatge d’Alexander Mann

Mots pregons -o mots profunds- és el títol que he escollit per al meu blog de llengua i literatura catalana.

Hi ha qui diu que la literatura ha perdut pes en el món actual, però jo crec que més aviat s’està redimensionant. Ara són les xarxes socials, la televisió, les sèries, els Youtubers… Són ells els que satisfan la necessitat de la ment de saciar-se de relats que facin volar la imaginació i ens transportin a un lloc millor. Tots ells no deixen de ser relats ficcionals, post-literatura de l’era digital. En aquest context global i mediatitzat, esdevenim ovelles dels Trènding Tòpics i de la Global Media, esdevenim conillets d’índies adoctrinats per les nostres pròpies necessitats de ficció. Vivim en una societat on estem col·lapsats d’inputs informatius, escoltem el que tothom escolta, estem connectats tot el dia a les xarxes -llegint tota mena d’històries que ni ens van ni ens venen… I és que l’home segueix àvid de relats. Seguim necessitant, i ara més que mai, aliment per a la ment. Sovint, aquesta necessitat es torna addicció quan no es controla, tal i com veiem amb la gent esclavitzada pels mòbils o els videojocs.

Escriure suposa sortir d’aquesta constant navegació -ni que sigui traient el cap un moment per agafar oxigen- i amb els teus mots donar una mostra de singularització, d’individualització dins d’aquest món de masses. Escriure és llibertat perquè llibertat és, en definitiva, l’expressió màxima de la voluntat de cada ésser humà.

Per què aquest nom, “Mots Pregons”?
He escollit aquest nom pel meu blog per l’ambivalència de la forma “pregons”, que tant pot ser el plural del mot “pregó” (crida) com el plural del mot “pregon” (gran o profund). El meu blog personal no l’entendria d’altra manera que no fos una crida (en el sentit de transmissió d’uns missatges) i que no fos profund (per plasmar uns mots extrets del pou del pensament i no de la desídia).

També és una referència al vers de J. V. Foix, “i gorgs pregons que m’aturen, astuts”, del poema “Sol i de dol” que descriu amb imatges dalinianes els camins infinits que traça la nostra imaginació en la concepció de la realitat que ens envolta. Perquè nosaltres, com la literatura mateixa, també som una petita ficció, fruit dels nostres pensaments, els nostres apriorismes i els nostres anhels.

“Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.”

Sol i de dol
J.V. Foix