Grans èxits

Columna al diari emulant Monzó (El supervoltor)

Les cotorres del súper

Sembla que per treballar en un súper hagis de ser una cotorra i, a més, amb mala llet.
Les dependentes són tan cotorres que es posen a parlar quan t’han de passar la compra per caixa i s’expliquen entre elles que si això que si allò…

Al súper que jo vaig, quasi sempre m’hi trobo la Lore i la Jenni parlant del noi que s’han de lligar i amb qui han de quedar. És un xafardeig constant;  són molt pesades: sempre parlen del mateix. En fi, són cotorres de super.

De l’Anderson Cotorra de 3r A. Baix Montseny 2012

El món trobadoresc

La filla del rei

Feia temps que la filla del rei de Vic, que era una dama molt bonica i alegre, estava trista i no sabien per què. Estava tot el dia tancada a la seva cambra, no sortia a passejar i no reia mai. El rei va anunciar que el trobador que fes feliç a la seva filla, Eloïsa, es casaria amb ella. Tots els trobadors es van posar a escriure poemes. El primer va ser en Martí, el trobador més famós del poble. Quan el joglar li va cantar la cançó, Eloïsa es va quedar igual de trista.

El segon va ser un pintor que també feia de trobador. Quan li va cantar la cançó, Eloïsa va somriure però després es va quedar tan trista com estava. Ja havia passat la tardor i l’hivern i Eloïsa continuava igual i el rei cada dia estava mes trist. Un dia de primavera en Josep, un trobador poc conegut pel poble va escriure un poema que era diferent de tots els altres, no era d’amor ni de pena era divertit i alegre, que feia riure a tothom qui el va sentir. Quan Eloïsa va sentir la cançó va començar a riure tant, tant, tant que li queien les llàgrimes. El rei també va riure molt i en Josep i l’Eloïsa es van casar.

De la Sònia de 3r C. Baix Montseny 2011

L’últim somriure

L’Alfons es despertà inspirat, perquè encara que portés 5 anys escrivint-li, sempre sabia què escriure. Agafà una ploma i un paper i començà a escriure. Cada dia que li escrivia alguna cosa se’n recordava de perquè s’havia enamorat d’ella. Constanza era una dama molt bonica; rossa, ulls verds, prima, no era alta ni baixa era una dama normal però al mateix temps també molt especial, era amable just el contrari de l’home amb el que estava casada, era un home egoista, descortès, hostil… . Com cada cop que l’Alfons li escrivia alguna cosa, la deixà sota la segona pedra més gran que hi havia al costat del riu. Com cada dia ella passejava pel riu, intrigada per si aquell dia Alfons li havia escrit; Constanza, era feliç amb el seu marit, malgrat que fos un egoista, etc, però també li agradava que Alfons li escrivís perquè encara que no l’hagués vist mai, se sentia estimada. Quan veia un paper sota la pedra es ficava contenta, feliç. Un dia, Constanza va anar al riu, passejant com sempre, i va mirar sota la segona pedra més gran amb l’esperança de que hi hagués la nota de l’Alfons, i allà estava, un somriure il•luminava la cara de la Constanza fins que va llegir la nota i llavors esclatà a plorar, a la nota ficava…

Tot va començar aquell matí que et vaig veure ajupida al costat del riu. En veure’t, el meu cor es va accelerar i des d’aquell moment vaig decidir que em faria trobador només per tu. Sé que dec ser molt diferent de com m’imaginaves, suposo que t’imaginaries un home jove, alt, fornit… però la veritat és que sóc un home vell i baixet. El primer cop que et vaig veure vaig decidir que passaria els últims anys de la meva vida escrivint-te, i així ho he fet. Estic a punt de morir-me, però els meus últims anys han sigut molt feliços per haver-te  vist somriure cada cop que llegies un poema. Espero que la meva última carta no t’hagi decebut. Adéu.

Alfons

De la Nàdia de 3r C. Baix Montseny 2011

L’article d’opinió

I tu, què en penses?

L’educació obligatòria fins als setze anys és un error. La societat creu que fa un favor als joves proporcionant-los l’oportunitat d’estudiar durant més anys, i jo no nego que sigui una bona opció, però crec que n’hi hauria d’haver una altra.
Hi ha joves que realment no tenen un futur prometedor acadèmicament, penso que haurien de poder treballar. Amb la dinàmica social que s’imposa actualment, augmenta l’anomenada població “ni-ni” (ni estudia, ni treballa). A més, crec que amb catorze anys una persona ja és capaç de dur a terme certes feines. Temps enrere es feia així i s’aconseguien persones més madures i expertes, ja que aprenien a desenvolupar l’ofici ben aviat.
Des del meu punt de vista això també facilita que aquelles persones que volen aprendre ho puguin fer millor, sense obstacles. Els estudiants farien realment allò que els interessa, permetent que l’actitud fos més centrada en l’estudi i que s’avancés més temari, ampliant els coneixements.
En definitiva, els joves han de poder escollir el camí que volen seguir, el seu propi bé i el dels altres, sense interferir en els seus futurs posant-se traves mútuament.

De la Mar de 3r A. Gener del 2011

Poema amb imatges

La Soleny de 2n B (IES Lauro, 2009) ha treballat el poema XLVI de Salvador Espriu. Si podeu, mireu la presentació amb la cançó lilum (Konishi Kayo & Kondoo Yukio) de fons. El resultat és magnífic.