Grans èxits

Emulant la Cançó a Mahalta

CANÇÓ A UN AMIC

Com un raig de sol

en plena matinada

o com el consol

que et fa una abraçada.

 

Com un regal

d’algú estimat

o com l’arbre immortal

que mai s’ha cremat.

 

Així ets amic

tan savi i ignorant

però sempre eixerit

i mai distant.

D’en Raül de 3r. Institut Baix Montseny 2012

Columna al diari emulant Monzó (El supervoltor)

Les cotorres del súper

Sembla que per treballar en un súper hagis de ser una cotorra i, a més, amb mala llet.
Les dependentes són tan cotorres que es posen a parlar quan t’han de passar la compra per caixa i s’expliquen entre elles que si això que si allò…

Al súper que jo vaig, quasi sempre m’hi trobo la Lore i la Jenni parlant del noi que s’han de lligar i amb qui han de quedar. És un xafardeig constant;  són molt pesades: sempre parlen del mateix. En fi, són cotorres de super.

D’en Sergi de 3r A. Baix Montseny 2012

Les dromedàries de les cafeteries

Les dromedaries de les cafeteries són molt típiques a Catalunya. Les dromedaries de les cafeteries són aquelles dones de més de setanta anys que seuen amb les seves amigues per veure un cafè i una vegada se l’han acabat poden estar hores i hores sense prendre res, només parlar amb les seves amigues. Aquest comportament les distingeix de totes les senyores grans de Catalunya perquè elles venen amb grup i parlen pels descosits a ple pulmó.
L’any passat vaig conèixer les mares de totes les dromedaries de cafeteria. Eren unes dones de setanta anys totes amb el mateix aspecte: cabells ben pentinats, llavis vermells, faldilles i camises a conjunt i dentadures blanques i ben fixes. Les vaig conèixer un dia que vaig anar amb me mare a una terrassa per prendre un gelat. Elles van demanar un granissat petit per no entendres (?) massa per passar a l’acció. En el moment que jo em vaig aixecar per anar a fer una volta, elles van passar a l’acció, van acomodar-se bé a la cadira i van començar a parlar. Després de tres hores vaig passar davant la terrassa i elles continuaven parlant sense cap got nou de granissat. Però no creguis que només passen a l’acció a l’estiu, no, també a l’hivern. A l’hivern encara és pitjor perquè no només estant tota la tarda amb un cafè o una xocolata desfeta si no que ocupen tota una cafeteria per elles soles i et quedes sense lloc per prendre una xocolata.
Això si, sense elles ,anar a prendre alguna cosa no seria el mateix.

De la Marta de 3r D. Ins El Til·ler 2015

El món trobadoresc

Fa molt de temps, en una remota comarca de Catalunya, ara no recordo quina, hi havia un senyor feudal molt vell, gras i, sobretot, sàdic, que tenia una dona molt més jove que ell (ara no recordo l’edat de cap dels dos, l’únic que sé és que era una diferència brutal), que era molt bonica, de fet la dona més bonica que et puguis arribar a imaginar. L’home es deia Guillem VII del Boscfrondós i ella Eleonora. L’Eleonora mai li havia donat fills, ja que li feia fàstic aquell home que no se sabia quan havia començat a ser tant lleig. Ell la maltractava i ella, plorava cada nit quan ell no la sentia.

Casualment, corria per allà un trobador anomenat Joan Eustaqui de la Vila-alegre. Aquell trobador era famós per la seva veu angelical i la seva gran habilitat amb el llaüt. Ell era un trobador que no tenia joglar, no en necessitava i estava fent una gira per tota la zona de Catalunya i el sud de França. Un dia, el senyor Guillem VII va proposar un banquet en honor a aquell gran trobador. En Joan Eustaqui acceptà, ja que així podria menjar un bon àpat sense haver de gastar-se ni una sola moneda. També havia de fer un concert en honor al senyor i a la seva esposa amb cançons dedicades a aquests dos i amb altres cançons seves. Així, va compondre molts poemes i cançons en honor a aquell senyor i les va practicar per fer un bon paper.
Va arribar el dia, i va ser quan aquell jove trobador s’enamorà per primer cop, veient el bonic rostre d’aquella dona que seia al costat d’aquell senyor lleig i brut. Tot va transcórrer com estava planejat i tothom s’ho passà molt bé. Quan el senyor va anar al lavabo, el trobador s’acostà a la seva estimada i li confessà el seu amor. Ella li digué que també estava enamorada d’ell i que volia escapar-se d’aquell castell amb ell ja que el seu home la maltractava. I així, decidiren que ell l’aniria a buscar a la nit i s’escaparien junts. Però, en secret, hi havia un home espiant, en Ramon Llenguaverí, un infame conseller del senyor que se n’aprofitava per tenir nombrosos diners. En Ramon li explicà tot al rei i ell va decidir actuar apostant guàrdies a sota de la finestra de la seua habitació. Així que detingueren a en Joan Eustaqui pel delicte d’intentar robar-li l’esposa.
El trobador es passà 100 dies i 100 nits a la presó fins que un dia li digueren que el senyor havia mort i que li pagarien una fortuna i l’alliberarien si componia un plany i el cantava durant l’enterrament. Ell acceptà, però tenia un pla.
I arribà el dia de l’enterrament, ja l’havien alliberat, ja que era la meitat del tracte. Ell pujà a l’escenari, però en comptes de cantar un plany com tothom creia, cantà un sirventès molt dur contra el senyor que havia compòs els dies en que estigué tancat a la presó. Llavors els guàrdies l’agafaren, i quan estigueren a punt de tornar-lo a portar a la presó, l’Eleonora, que era la senyora regent fins que no es casés amb algun cavaller, digué que paressin i que el deixessin. Acte seguit, ell li cantà una cançó molt romàntica que també havia compost a la presó i li demanà si volia casar-se amb ell. Ella li digué que sí, i visqueren molts anys, tingueren molts fills i foren molt feliços.

D’en Robert de 3r B. SES Can Record 2012

La filla del rei

Feia temps que la filla del rei de Vic, que era una dama molt bonica i alegre, estava trista i no sabien per què. Estava tot el dia tancada a la seva cambra, no sortia a passejar i no reia mai. El rei va anunciar que el trobador que fes feliç a la seva filla, Eloïsa, es casaria amb ella. Tots els trobadors es van posar a escriure poemes. El primer va ser en Martí, el trobador més famós del poble. Quan el joglar li va cantar la cançó, Eloïsa es va quedar igual de trista.

El segon va ser un pintor que també feia de trobador. Quan li va cantar la cançó, Eloïsa va somriure però després es va quedar tan trista com estava. Ja havia passat la tardor i l’hivern i Eloïsa continuava igual i el rei cada dia estava mes trist. Un dia de primavera en Josep, un trobador poc conegut pel poble va escriure un poema que era diferent de tots els altres, no era d’amor ni de pena era divertit i alegre, que feia riure a tothom qui el va sentir. Quan Eloïsa va sentir la cançó va començar a riure tant, tant, tant que li queien les llàgrimes. El rei també va riure molt i en Josep i l’Eloïsa es van casar.

De la Sònia de 3r C. Baix Montseny 2011

L’últim somriure

L’Alfons es despertà inspirat, perquè encara que portés 5 anys escrivint-li, sempre sabia què escriure. Agafà una ploma i un paper i començà a escriure. Cada dia que li escrivia alguna cosa se’n recordava de perquè s’havia enamorat d’ella. Constanza era una dama molt bonica; rossa, ulls verds, prima, no era alta ni baixa era una dama normal però al mateix temps també molt especial, era amable just el contrari de l’home amb el que estava casada, era un home egoista, descortès, hostil… . Com cada cop que l’Alfons li escrivia alguna cosa, la deixà sota la segona pedra més gran que hi havia al costat del riu. Com cada dia ella passejava pel riu, intrigada per si aquell dia Alfons li havia escrit; Constanza, era feliç amb el seu marit, malgrat que fos un egoista, etc, però també li agradava que Alfons li escrivís perquè encara que no l’hagués vist mai, se sentia estimada. Quan veia un paper sota la pedra es ficava contenta, feliç. Un dia, Constanza va anar al riu, passejant com sempre, i va mirar sota la segona pedra més gran amb l’esperança de que hi hagués la nota de l’Alfons, i allà estava, un somriure il•luminava la cara de la Constanza fins que va llegir la nota i llavors esclatà a plorar, a la nota ficava…

Tot va començar aquell matí que et vaig veure ajupida al costat del riu. En veure’t, el meu cor es va accelerar i des d’aquell moment vaig decidir que em faria trobador només per tu. Sé que dec ser molt diferent de com m’imaginaves, suposo que t’imaginaries un home jove, alt, fornit… però la veritat és que sóc un home vell i baixet. El primer cop que et vaig veure vaig decidir que passaria els últims anys de la meva vida escrivint-te, i així ho he fet. Estic a punt de morir-me, però els meus últims anys han sigut molt feliços per haver-te  vist somriure cada cop que llegies un poema. Espero que la meva última carta no t’hagi decebut. Adéu.

Alfons

De la Nàdia de 3r C. Baix Montseny 2011

L’article d’opinió

I tu, què en penses?

L’educació obligatòria fins als setze anys és un error. La societat creu que fa un favor als joves proporcionant-los l’oportunitat d’estudiar durant més anys, i jo no nego que sigui una bona opció, però crec que n’hi hauria d’haver una altra.
Hi ha joves que realment no tenen un futur prometedor acadèmicament, penso que haurien de poder treballar. Amb la dinàmica social que s’imposa actualment, augmenta l’anomenada població “ni-ni” (ni estudia, ni treballa). A més, crec que amb catorze anys una persona ja és capaç de dur a terme certes feines. Temps enrere es feia així i s’aconseguien persones més madures i expertes, ja que aprenien a desenvolupar l’ofici ben aviat.
Des del meu punt de vista això també facilita que aquelles persones que volen aprendre ho puguin fer millor, sense obstacles. Els estudiants farien realment allò que els interessa, permetent que l’actitud fos més centrada en l’estudi i que s’avancés més temari, ampliant els coneixements.
En definitiva, els joves han de poder escollir el camí que volen seguir, el seu propi bé i el dels altres, sense interferir en els seus futurs posant-se traves mútuament.

De la Mar de 3r A. Gener del 2011

Poema amb imatges

La Soleny de 2n B (IES Lauro, 2009) ha treballat el poema XLVI de Salvador Espriu. Si podeu, mireu la presentació amb la cançó lilum (Konishi Kayo & Kondoo Yukio) de fons. El resultat és magnífic.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà