http://www.nobelprize.org/educational/medicine/landsteiner/landsteiner.html

Una de les primeres coses que es miren en un nadó és quin grup sanguini té. Una informació senzilla d’obtenir però que tindrà molta importància en cas que al llarg de la vida li calgui alguna intervenció quirúrgica o sigui donant de sang. Quan parlem dels grups sanguinis normalment pensem només en dels dos més importants: El sistema ABO i el factor Rh. Però en realitat la sang de cada un de nosaltres està determinada per més de vint sistemes diferents.

El sistema ABO el va descobrir l’any 1901 en Karl Landsteiner, un investigador austríac que posteriorment va guanyar el premi Noble per aquest fet. La base de tot són unes proteïnes que tenim a la superfície dels nostres eritròcits (els glòbuls rojos). Es tracta d’unes proteïnes que tenen determinades molècules de sucre unides a la superfície. Habitualment hi ha cinc sucres units (glucosa, galactosa, fucosa…) en una estructura que s’anomena antígen H. Però a l’extrem s’hi ha d’enganxar un sucre final més per completar l’estructura.

D’això se n’encarrega un enzim, una glicosiltransferasa que ara sabem que pot presentar diferents formes degut a mutacions que han anat apareixent al llarg de l’evolució. En general hi ha tres tipus de mutacions. En un cas, l’enzim afegirà una galactosa a l’extrem de la molècula. Aleshores la molècula completa serà el que anomenem un antigen del tipus A. Altres mutacions de l’enzim fan que afegeixi un sucre anomenat N-acetilgalactosamina. En aquest cas, l’antigen serà del tipus B. I Finalment hi ha mutacions que fan que l’enzim simplement no funcioni i aleshores no s’afegeix  res i el resultat és l’antigen de tipus 0.

De manera que ser del grup A, el B o el 0 vol dir que a la superfície dels nostres glòbuls rojos hi ha unes proteïnes que a l’extrem tenen una galactosa (els A), una N-acetilgalactosamina (els B) o cap de les dues (els 0). I, com que de cada gen heretem una copia del pare i una de la mare, pot ser que ens toquin les dues formes de l’enzim i acabem tenint a cada cèl·lula uns quants antígens del tipus A i uns quants més del tipus B. Aleshores seriem del grup sanguini AB.

La seva utilitat a la pràctica és per les transfusions de sang. El nostre sistema immunitari reacciona contra el sucre del final, de manera que una persona que sigui A, rebutjarà la sang del tipus B ja que els seus limfòcits detectaran una N-acetilgalctosamina allà on havia d’haver-hi una galactosamina. I al revés. Una persona amb el grup B, rebutjarà la sang de tipus A. Als que siguin AB els hi servirà qualsevol ja que reconeixeran els dos tipus d’antígens com a propis. I els del tipus 0 rebutjaran les dues ja que el seu sistema immunitari està preparat per no detectar res a l’extrem de la molècula i qualsevol sucre de més el posarà en marxa.

De vegades es diu que el grup 0 és el donant universal ja que la seva sang, en no presentar cap dels dos sucres, passarà desapercebuda pel sistema immunitari, sigui com sigui el receptor. En realitat això no es del tot exacte ja que a la sang del donant hi haurà anticossos contra els antígens de receptors A o B i poden donar problemes. De totes maneres ja és molt poc freqüent fer transfusions de sang complerta. La sang que donem es separa en diferents fraccions, de manera que els anticossos que hi pugui haver queden retirats i les donacions del grup 0 si que serveixen per tothom.

És interessant que encara no tenim gens clar quina funció tenen aquests antígens. Deu ser important perquè ens acompanyen des de fa milions d’anys. De fet, molts primats també presenten aquest sistema amb petits matisos. Per exemple, els ximpanzés poden ser A o 0. I els goril·les sabem que tenen el grup B. Altres simis també tenen aquesta molècula a les seves cèl·lules i fins i tot els neandertals hem pogut esbrinar que presentaven, al menys, el grup 0. I en el cas dels humans, les distribucions geogràfiques són molt diferents, cosa que fa pensar en adaptacions a malalties, paràsits o alguna cosa que depengui del territori. Però el cas és que la pregunta de quina utilitat tenen, encara està pendent de resposta definitiva.

“>

Els accidents cerebrovasculars aguts o ictus (popularment coneguts com infarts cerebrals) constitueixen un problema socio-sanitari d’especial rellevància ja que són la tercera causa de mort en el món industrialitzat (dades publicades per l’OMS, 2008).

Segons la seva etiologia es distingeixen dos tipus d’ictus: ictus isquèmic i ictus hemorràgic. El 80% dels accidents cerebrovasculars són de tipus isquèmic i tenen el seu origen en l’oclusió d’una de les principals artèries cerebrals. Aquesta interrupció del fluxe sanguini impedeix l’arribada d’oxigen i nutrients a la regió del cervell irrigada per aquesta artèria; si la falta d’oxigen i glucosa és prolongada, les neurones afectades moren per inanició i les parts del cos que són controlades per aquesta àrea presenten disfuncions, que poden ser temporals o permanents segons la gravetat de l’accident isquèmic.

A Catalunya, aquesta patologia és la primera causa de mort en dones i la segona en homes i constitueix la primera causa de discapacitat permanent. La seva incidència incrementa exponencialment amb l’edat, fet que representa un problema socio-sanitari creixent tenint en compte el progressiu envelliment de la població.

L’ ictus és una urgència mèdica semblant en gravetat a l’infart de cor, i s’ha demostrat que l’atenció urgent dels pacients i l’hospitalització en unitats d’ictus supervisades per neuròlegs experts aconsegueixen reduir tant la mortalitat com la incapacitat/dependència dels pacients que sobreviuen a un atac d’ictus.

Per tal d’aconseguir un tractament immediat dels atacs d’ictus s’han desenvolupat diferents protocols d’actuació (el Pla Director de la Malaltia Vascular Cerebral de Catalunya i el CODI ICTUS). Perquè aquestes mesures organitzativosanitàries siguin eficients, és clau que la població pugui detectar els símptomes de la malaltia.

A diferencia del què passa amb l’atac de cor (que presenta uns símptomes ben coneguts per tots i produeix dolor), en el cas de l’ictus el pacient no experimenta dolor i acostuma a tenir sensació de debilitat que sol ésser mal interpretada pel pacient i el seu entorn familiar. Això pot provocar que es demori el seu tractament amb la conseqüent pèrdua d’eficàcia terapèutic i un increment del percentatge de dependència en els malats supervivents.

]]> http://blocs.xtec.cat/biologiamp/2010/12/06/ictus/feed/ 0 http://blocs.xtec.cat/biologiamp/2010/11/29/efectes-del-tabac-i-de-lalcohol/ http://blocs.xtec.cat/biologiamp/2010/11/29/efectes-del-tabac-i-de-lalcohol/#comments Mon, 29 Nov 2010 15:43:39 +0000 Maria http://blocs.xtec.cat/biologiamp/?p=191 Aquest power point ha estat seleccionat dels realitzats pels alumnes de 4t d’ESO

<a href=”

“>

http://www.youtube.com/watch?v=Nr_29bhfZmw

• Els hàbits alimentaris
• L’aparell digestiu
• L’aparell respiratori
• L’aparell circulatori
• l’aparell excretor