Investiga quines transfusions de sang són possibles per a cadascun dels tres personatges accidentats

http://www.nobelprize.org/educational/medicine/landsteiner/landsteiner.html

Aquest vídeo ha estat elaborat per la TV Vasca i planteja interrogants sobre la producció i consum d’aliments transgènics.

L’etiqueta de la sang

Una de les primeres coses que es miren en un nadó és quin grup sanguini té. Una informació senzilla d’obtenir però que tindrà molta importància en cas que al llarg de la vida li calgui alguna intervenció quirúrgica o sigui donant de sang. Quan parlem dels grups sanguinis normalment pensem només en dels dos més importants: El sistema ABO i el factor Rh. Però en realitat la sang de cada un de nosaltres està determinada per més de vint sistemes diferents.

El sistema ABO el va descobrir l’any 1901 en Karl Landsteiner, un investigador austríac que posteriorment va guanyar el premi Noble per aquest fet. La base de tot són unes proteïnes que tenim a la superfície dels nostres eritròcits (els glòbuls rojos). Es tracta d’unes proteïnes que tenen determinades molècules de sucre unides a la superfície. Habitualment hi ha cinc sucres units (glucosa, galactosa, fucosa…) en una estructura que s’anomena antígen H. Però a l’extrem s’hi ha d’enganxar un sucre final més per completar l’estructura.

D’això se n’encarrega un enzim, una glicosiltransferasa que ara sabem que pot presentar diferents formes degut a mutacions que han anat apareixent al llarg de l’evolució. En general hi ha tres tipus de mutacions. En un cas, l’enzim afegirà una galactosa a l’extrem de la molècula. Aleshores la molècula completa serà el que anomenem un antigen del tipus A. Altres mutacions de l’enzim fan que afegeixi un sucre anomenat N-acetilgalactosamina. En aquest cas, l’antigen serà del tipus B. I Finalment hi ha mutacions que fan que l’enzim simplement no funcioni i aleshores no s’afegeix  res i el resultat és l’antigen de tipus 0.

De manera que ser del grup A, el B o el 0 vol dir que a la superfície dels nostres glòbuls rojos hi ha unes proteïnes que a l’extrem tenen una galactosa (els A), una N-acetilgalactosamina (els B) o cap de les dues (els 0). I, com que de cada gen heretem una copia del pare i una de la mare, pot ser que ens toquin les dues formes de l’enzim i acabem tenint a cada cèl·lula uns quants antígens del tipus A i uns quants més del tipus B. Aleshores seriem del grup sanguini AB.

La seva utilitat a la pràctica és per les transfusions de sang. El nostre sistema immunitari reacciona contra el sucre del final, de manera que una persona que sigui A, rebutjarà la sang del tipus B ja que els seus limfòcits detectaran una N-acetilgalctosamina allà on havia d’haver-hi una galactosamina. I al revés. Una persona amb el grup B, rebutjarà la sang de tipus A. Als que siguin AB els hi servirà qualsevol ja que reconeixeran els dos tipus d’antígens com a propis. I els del tipus 0 rebutjaran les dues ja que el seu sistema immunitari està preparat per no detectar res a l’extrem de la molècula i qualsevol sucre de més el posarà en marxa.

De vegades es diu que el grup 0 és el donant universal ja que la seva sang, en no presentar cap dels dos sucres, passarà desapercebuda pel sistema immunitari, sigui com sigui el receptor. En realitat això no es del tot exacte ja que a la sang del donant hi haurà anticossos contra els antígens de receptors A o B i poden donar problemes. De totes maneres ja és molt poc freqüent fer transfusions de sang complerta. La sang que donem es separa en diferents fraccions, de manera que els anticossos que hi pugui haver queden retirats i les donacions del grup 0 si que serveixen per tothom.

És interessant que encara no tenim gens clar quina funció tenen aquests antígens. Deu ser important perquè ens acompanyen des de fa milions d’anys. De fet, molts primats també presenten aquest sistema amb petits matisos. Per exemple, els ximpanzés poden ser A o 0. I els goril·les sabem que tenen el grup B. Altres simis també tenen aquesta molècula a les seves cèl·lules i fins i tot els neandertals hem pogut esbrinar que presentaven, al menys, el grup 0. I en el cas dels humans, les distribucions geogràfiques són molt diferents, cosa que fa pensar en adaptacions a malalties, paràsits o alguna cosa que depengui del territori. Però el cas és que la pregunta de quina utilitat tenen, encara està pendent de resposta definitiva.

Els/les alumnes de 3r d’ESO han elaborat uns power points, a l’hora d’informàtica, sobre l’alimentació i la nutrició. Abans havíem treballat el tema a la classe de biologia. Aquí en teniu una mostra!
<a href=”

“>

DEFINICIÓ D’INFART CEREBRAL O ICTUS

Els accidents cerebrovasculars aguts o ictus (popularment coneguts com infarts cerebrals) constitueixen un problema socio-sanitari d’especial rellevància ja que són la tercera causa de mort en el món industrialitzat (dades publicades per l’OMS, 2008).

Segons la seva etiologia es distingeixen dos tipus d’ictus: ictus isquèmic i ictus hemorràgic. El 80% dels accidents cerebrovasculars són de tipus isquèmic i tenen el seu origen en l’oclusió d’una de les principals artèries cerebrals. Aquesta interrupció del fluxe sanguini impedeix l’arribada d’oxigen i nutrients a la regió del cervell irrigada per aquesta artèria; si la falta d’oxigen i glucosa és prolongada, les neurones afectades moren per inanició i les parts del cos que són controlades per aquesta àrea presenten disfuncions, que poden ser temporals o permanents segons la gravetat de l’accident isquèmic.

A Catalunya, aquesta patologia és la primera causa de mort en dones i la segona en homes i constitueix la primera causa de discapacitat permanent. La seva incidència incrementa exponencialment amb l’edat, fet que representa un problema socio-sanitari creixent tenint en compte el progressiu envelliment de la població.

L’ ictus és una urgència mèdica semblant en gravetat a l’infart de cor, i s’ha demostrat que l’atenció urgent dels pacients i l’hospitalització en unitats d’ictus supervisades per neuròlegs experts aconsegueixen reduir tant la mortalitat com la incapacitat/dependència dels pacients que sobreviuen a un atac d’ictus.

Per tal d’aconseguir un tractament immediat dels atacs d’ictus s’han desenvolupat diferents protocols d’actuació (el Pla Director de la Malaltia Vascular Cerebral de Catalunya i el CODI ICTUS). Perquè aquestes mesures organitzativosanitàries siguin eficients, és clau que la població pugui detectar els símptomes de la malaltia.

A diferencia del què passa amb l’atac de cor (que presenta uns símptomes ben coneguts per tots i produeix dolor), en el cas de l’ictus el pacient no experimenta dolor i acostuma a tenir sensació de debilitat que sol ésser mal interpretada pel pacient i el seu entorn familiar. Això pot provocar que es demori el seu tractament amb la conseqüent pèrdua d’eficàcia terapèutic i un increment del percentatge de dependència en els malats supervivents.

L’alumnat de primer de batxillerat d’un centre de Blanes ha participat en un projecte de recerca sobre hàbits alimentaris, ha realitzat un vídeo, com a proposta de millora, que us convidem a mirar en el següent enllaç

http://www.youtube.com/watch?v=Nr_29bhfZmw

En el següent power point trobareu els trastors relacionats amb:

• Els hàbits alimentaris
• L’aparell digestiu
• L’aparell respiratori
• L’aparell circulatori
• l’aparell excretor

Introducció

Les vitamines són molècules orgàniques l’absència de les quals pot provocar malalties anomenades avitaminosi. Ja que l’organisme no és capaç de sintetitzar-les ha d’adquirir-les junt amb els aliments. Una dieta en què manqui alguna d’elles provocarà trastorns metabòlics que acabaran per provocar malalties, i inclús la mort.

També el seu excés hipervitaminosi pot resultar tòxic, especialment en el cas de les vitamines A, B6,C, D, i la niacina, i amb la resta es poden donar molèsties de diferent tipus. En alguns casos la intoxicació es pot produir fins i tot de manera acumulativa, durant un llarg període d’abús.

L’ideal és una ingesta regular en una dieta equilibrada, mantenint la quantitat diària recomanada (QDR).

Les vitamines també actuen com a substàncies antioxidants, que prevenen distints tipus de càncer. Així per exemple la vitamina E, sembla que presa en els aliments que la contenen, prevé del càncer de pròstata.

Actuen com a coenzims i grups prostètics dels enzims. En l’actualitat existeixen 13 substàncies que es classifiquen com a vitamines, classificades en dos grans grups: 

Vitamines hidrosolubles

• Complex B
  • Vitamina B1 o Tiamina (Antineurítica)
  • Vitamina B2 o Riboflavina
  • Vitamina B3, Vitamina PP o Niacina
  • Vitamina B5 o Àcid pantotènic
  • Vitamina B6 o Piridoxina
  • Vitamina B8, Vitamina H o Biotina
  • Vitamina B9, Vitamina M o Àcid fòlic.
  • Vitamina B12 o Cianocobalamina
• Vitamina C o àcid ascòrbic (Antiescorbútica)

Vitamines liposolubles

• Vitamina A o Retinol
• Vitamina D o Colecalciferol (antiraquítica)

Actualment la vitamina D, no es considera una vitamina, sinó una hormona.

• Vitamina E o Tocoferol
• Vitamina K o Naftoquinona (antihemorràgica)

Recomanacions per evitar deficiències de vitamines

La principal font de vitamines són els vegetals crus, per això, s’ha d’igualar o superar la recomanació de consumir 5 racions de vegetals o fruites fresques al dia.

S’han d’evitar els processos que produeixin pèrdues de vitamines en excés:

• S’ha d’evitar cuinar els aliments en excés, a molta temperatura o durant molt de temps.
• Ficar els aliments que s’hagin de coure, en l’aigua ja bullint, en comptes de portar l’aigua a ebullició amb ells dins.
• Evitar que els aliments estiguin preparats (cuinats, trossejats o exprimits), molt de temps abans de menjar-los.
• La pell de les fruites o la clova dels cereals contenen moltes vitamines, per lo que no és convenient treure-la.
• Escollir bé els aliments a l’hora de comprar-los, una millor qualitat equival a un major valor nutritiu.

Encara la majoria dels processaments perjudiquen el contingut vitamínic, alguns processos biològics poden incrementar el contingut de vitamines en els aliments. Alguns d’ells són:

• La fermentació del pa, formatges o altres aliments.
• La fabricació de iogurt mitjançant bacteris.
• El curat de pernils i embotits.
• El germinat de llavors, per a amanides.

Els processos industrials, normalment solen destruir les vitamines. Però algun pot ajudar a que es redueixin las pèrdues:

• El vaporitzat de l’arròs aconsegueix que les vitamines i minerals de la closca s’enganxin al cor de l’arròs i no es perdi tant al treure la clova.

S’ha de recordar que l’arròs amb clova té 5 vegades més vitamina B1 (i d’altres vitamines) que el que està pelat.

• La ultracongelació permet conservar les propietats dels aliments millor que la congelació casolana. Si es fa bé, pot aconseguir-se que un aliment congelat tingui més vitamines que el mateix comprat fresc.
• Els processos d’esterilització UHT, molt ràpids, eviten un excés de pèrdues vitamíniques que un procés més lent. També pot neutralitzar l’efecte d’alguns enzims destructors de vitamines com les que es troben disperses en el suc de taronja.

La dieta mediterrània

Llegeix l’article, accedeix a l’enllaç “La dieta mediterrània” i contesta.

1. Quines característiques té la dieta mediterrània?
2. Quins beneficis té aquest dieta?
3. Quins 10 punts ens poden canviar els hàbits alimentaris i adaptar-los a la dieta mediterrània?
4. Quins productes arrelats a la dieta mediterrània tenen producció pròpia Catalunya?

Dieta i benestar psíquic: Entrevista amb Helmut Schröder

Llegeix l’entrevista, fes un resum de les idees principals i dóna’n la teva opinió