Biblioteca de La Mar de la Frau

Els alumnes de 2n curs van gaudir el passat divendres del nostre Passeig literari per la Mar de la Frau. Podeu veure part de la feina realitzada a l’entorn d’aquest passeig a la nostra prestategeria digital: Passeig per la Mar de la Frau

Ramon Gomis, Viatge per la Mar de la Frau

La mar de la Frau és l’espai de Mediterrània que va del Cap de Salou a la Punta del Fangar, al Delta de l’Ebre. És un indret batut pel vent de mestral, que en baixar del nord-oest topa amb les carenes muntanyoses que envolten la plana del Camp, s’afrau, és a dir, s’encaixa entre els fraus de les muntanyes, amb la qual cosa augmenta la seva intensitat, i es converteix en un vent impetuós, que alça un considerable gruix de mar. Com tot mar local, la Frau no només té uns límits geogràfics sinó que genera un marc humà d’acusada personalitat. Res no és igual a allò que es produeix mar amunt o avall, però tot té un punt en comú: les aigües de la Mediterrània.

 

Foto d’Aroa Monterde

El mar. Espetec breu,

mort d’adolescència sobre la sorra tèbia.

Platja.

El mar. Àmbit exacte:

allà acaba,

 aquí comença,

aquí estic jo,

allà està ella.

Absència.

El mar. Embat pla contra les roques tallades.

Escriu amb blanca escuma

el secret que s’amaga més enllà de les onades.

El desxifra el vent.

secret.

El mar. Sal als llavis que beso,

i aquesta gota que va rodant, aliena,

per galta sense plor.

La sal i l’aigua en l’amor i en l’aire.

Alts murs de l’aigua, torres altes,

aigües de sobte negres contra res,

impenetrables, verdes, grises onades,

aigües de sobte blanques,

enlluernades.

Aigües com el principi de les aigües, com el principi mateix

abans de l’aigua, les aigües inundades per l’aigua, aniquilant el que

fingeix l’aigua.

On comences, mar, on acabes?

?On et vesses roca del mar?

No sóc la pedra que es precipita, sóc la seva caiguda, i més.

Sóc l’abisme, el cercle d’ombra en la qual s’aprofundeix.

És el temps que es congela.

El mar castiga el clamor de les botes,

que passen en sec sense por de trepitjar els rostres,

aquells que besant-se sobre la sorra llisa,

prenen formes de petxines de dues en dues.

El mar bat només com un mirall, com una il·lusió d’aire,

com aquell vidre vertical on la sequedat del desert fingeix una aigua

o una remor de somnis inquietants perseguint-se.

El mar, tancat en un dau, desencadena la seva fúria,

les vores del qual inundarien el món

i només podrien contreure’s amb

el seu somriure.

El mar batega com una ploma enamorada o com una  ploma deslliurada,

la facilitat d’aquesta en volar pels cels,

és només el sospir,

de l’abisme fugint

d’una tempesta començada.

L‘embranzida del mar, de Montse Vivas: Primer Premi de Poesia de segon cicle d’ESO Miguel Martí i Pol

Foto: Aroa Monterde