Cuidem la Natura (poemes)

Poemes de la Natura 

  

El Pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l’eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d’aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l’esquerpa serralada,

per font l’immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l’aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l’àguila marina,

o del voltor que passa sent l’ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;

domina les muntanyes i aguaita l’infinit;

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge

per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,

llavors ell riu i canta més fort que les onades

i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura,

com a penyora santa duré jo el teu record.

Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…

oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada

i arrela dins l’altura com l’arbre els penyals.

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,

i tes cançons tranquiles ‘niran per la ventada

com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera

  

Un arbre   

Vius entre l’aire.
De nit vas de la terra
a les estrelles.
Quan seràs mort, encara
faràs créixer una flama.
Marius Torres, 1938 

Cançó del bosc   

Una pinya cau
els pinyons s’escampen
teixeixes el cant
dessota el cel blau
ha aixecat el vol
decidit la garsa
entre els branquillonses pentina el sol

Albert Ràfols-Casamada, 2003 

La rel   

La rel de l’arbre no sap
que jo li estimo les branques
perquè fan ombra a l’estiu,
i l’hivern, al foc escalfen;
perquè puc collir-hi flors
i quan té fruita, menjar-ne.
I no li prenc res de franc!
que quan està assedegada
i els núvols passen de llarg,
sóc l’amic que li dóna aigua.

Joana Raspall, 1998 

La mar   

Ets noia trèmula
i vella reganyosa:
cantes o brames.
Mirall immens en calma
o irosa galopada.

Joan Alegret 

Mediterrània   

Mediterrània
d’ametla verda.
De xiprer i carrasca.
De vi ensucrat i onada.
De pètals i melmelada. 
Del beduí
és el bagatge
del llarg camí. Josep Ballester i Roca, 2003 

Balena   

Si se’t menja una balena,
no et morissis pas de por:
quan tindrà la panxa plena,
¡sortiràs pel sortidor!

 Ricard Bonmatí, 1990 

Passejant també vora el mar 

Apropa’t més al mar. Aquí, les barques.
Escolta el vent damunt les roques planes.
I continua l’aigua, i continua.
       Sí, l’aigua, l’aigua.
No veus la fi del mar entre la boira?
Sentim les campanades d’un rellotge.
Doncs jo sí. Són les vuit. Quantes onades
      Dobleguen l’aigua!
No cabussem el ram. Tallem més cintes.
Rasquem les plantes. Hola! Mitja volta.
Jo miro l’aigua, l’aigua tu, tu els astres.
       Brilla la lluna.
La muralla es desploma. Estàs esplèndida.
Tanquem els ulls. Així. Sembla una bola.
Escolta les onades rompre l’ombra:
     Onada, onada…
Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu al curs dels segles,
       Al curs dels segles.      
Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu al curs dels segles.
Transmeten una veu, ho repeteixo,
       Al curs dels segles.

Joan Brossa, 1952 

Vistes al mar   

El cel ben serè,
torna el mar més blau,
d’un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me’l miro…
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
em fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar. Joan Maragall, 1895 

A la voreta del mar  

A la voreta del mar
he deixat totes les penes
les meues,
les teues,
les seues.
He deixat els desamors
i els odis de tantes bregues,
la mancança i la misèria
que provoca el fanatisme
i la mala voluntat
de persones poc serenes.
He deixat les malalties
i la por que ens ofeguen.
He deixat la injustícia
i totes aquelles justícies
que injustament condemnem.
Però al costat de les penes
també he deixat l’esperança
que una ona amb espenta
les arrie dins la mar.
Maria Dolors Pellicer 2003 

Marina   

Amb els peus dins l’escuma,
la mar toca el piano dolç de la platja
i el timbal guerrer de les roques.
Les bombolles són les pessigolles de la sorra,
i de la mar cap a la mar
va i ve i torna l’aigua
que sempre ronca i mai no dorm

Josep Maria Sala-Valldaura, 1997 

Dofí   

Faig riure la gent 
tocant la botzina:
un aplaudiment     
i un peix de propina.
Riuríem tots més          
si, com la sardina,
tothom es tirés    
amb mi a la piscina.

Ricard  Bonmatí, 1990 

L’arbre solitari   

Aquell arbre solitari abandonat
enmig del camp,
suportant el fred, proclamant
als quatre vents la seva fortalesa,
arrelant-se coratjós, emergint d’un silenci
només trencat pel suau vaivé de l’herba
que l’envolta i l’acompanya
en les nits fredes d’hivern,
ignorat per tothom,
és el triomf de l’esforç per sobreviure.
Quan arriba la primavera,
deixa anar un lleu plomissol
cobrint-se de brostatge,
i es vesteix d’unes fulles verdes
senyorejant la seva esplendor.
Llavors, tot ell és placidesa.

Montserrat Gibert, 2001 

Cançó per a desfer processons   

Enmig el camí,
processó d’erugues.
“Vés-te’n, eruga,
cuca faluga;
marxa, poruga,
ben lluny d’aquí”.
Processó d’erugues
enmig del camí.

Joan Armangué, 2001 

La bicicleta   

Jo tinc una “bici”
pintada de nou.
Quan vull s’està quieta
i quan vull es mou.
Avui no vol córrer
i no sé per què;
l’he greixada amb oli
d’un setrill sencer!
Amb draps de camussa
tota l’he eixugat,
i ja un cop polida
així ha rondinat:
M’ha dit: – Estic prima;
no em tractes prou bé.
– Si tu ets la més ferma
de tot el carrer!
– Mira quines rodes
té aquella d’allà!
– Parles d’una moto!
No et pots comparar!

Joana Raspall, 1996 

Les gavines   

Vivim de tristes deixalles
i de pesca de peixets
podem per la llum i en colles
enfilar-nos com coets.
Als que sirguen per la terra
des d’amunt els dem conhort;
viatgers en adonant-se’n
diuen: -Vaja, som a port-.
Gent de testes acotades,
presoneres del costum:
que l’ànima se us enlairi
per les vies de la llum. Josep Carner, 1964 

L’ostra, el musclo i la petxina   

Un musclo i una petxina
jugaven al set i mig
entre l’onada i l’esquitx
d’un toll com una piscina.
Fins que l’ostra del davant
veient-los feliços crida:
“No sé per què rieu tant,
tan bé que es viu avorrida!”

Enric Larreula, 1995    

3 thoughts on “Cuidem la Natura (poemes)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *