Espai de coeducació

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKA,  Premi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Alguns llibres  que s’interessen per dones:

ELSA OSORIO:  LA CAPITANA ( Siruela) La novel·la tracta el paper de la dona a la Guerra Civil espanyola a partir de la figura de MIKA FIELDMAN, una argentina que va arribar a conduir una columna. Després del seu paper a la  guerra espanyola va ser mecenes a París i va aconseguir fer destacar Julio Cortázar.

DEBORAH SCROGGINS: WANTED WOMEN. La columnista americana contraposa en el seu llibre la vida de dues dones que han viscut de prop l’islamisme radical, l’escriptora i política holandesa d’origen somalí AYAAN HIRSI ALI i una terrorista dona que ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda, AAFIA SDDIQUI, que es troba  ala presó als EEUU.

La primera,  AYAAN HIRSI ALI, des de 2003 a 2006 fou diputada del Parlament holandès. El 2004, juntament amb el controvertit cineasta neerlandès Theo van Gogh, va fer la pel·lícula Submission,  sobre l’opressió de les dones en els països islàmics. La pel·lícula, que mostra dones mig despullades amb textos de l’Alcorà en els seus cossos, va ser fortament criticada pels musulmans neerlandesos, que la van trobar blasfema. Theo van Gogh, crític també amb l’islam, va rebre moltes amenaces de mort fins que, el 2 de novembre del 2004, fou assassinat per Mohammed Bouyeri, un musulmà radical nascut i criat als Països Baixos, que al cos de la seva víctima hi va deixar un missatge adreçat a Hirsi Ali.

Ha escrit també l’assaig Yo acuso: defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006)  on recopila els seus polèmics discursos i  asssaigs, en els quals  exposa les seves opinions crítiques i  l’autobiografia La meva vida, la meva llibertat (Traducció de Marc Rubió. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007)

AAFIA SDDIQUI és l’única dona que, segon alguns,  ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda i actualment es troba  en una presó als EEUU. Es tracta d’una doctora acusada el setembre de 2010 per un tribunal dels EEUU a 86 anys de presó per  l”intent d’homicidi de dos funcionaris americans  a Paquistan. Hi ha molts misteris i incògnites sobre el que va succeir amb la doctora.

Guanyadora del premi Planeta l’any 1964 amb ‘Las hogueras’, Alós va ser enterrada ahir al cementiri de Montjuïc, pràcticament en l’anonimat.

Va estar unida sentimentalment a Baltasar Porcel a finals dels anys 50 i principis dels 60, i el va introduir en els ambients literaris castellans de Barcelona. Porcel era nou anys més jove que ella i la societat mallorquina es va  escandalitzar per la relació. La seva obra s’emmarca en el realisme i el testimoni  social, i no sempre fou ben acollida per la crítica. El seu llenguatge  directe  va ser qualificat sovint a l’ època com  obscè. No obstant això els lectors la van afavorir amb nombrosos èxits de vendes a la dècada de 1970 i principis de 1980.

Concha Alós, que feia anys que patia Alzheimer, va passar la infantesa a Castelló de la Plana en el si d’una família obrera i republicana. El 1943 es va casar amb el periodista falangista Eliseo Fejióo i es van traslladar a viure a Mallorca. Allà, Alós va fer primer de mestra i aviat va començar la seva carrera literària. El 1957 va quedar finalista del Ciutat de Palma i el 1959, separada del marit, es va traslladar a Barcelona jnt amb porcel a qui va conèxer quan treballava com a tipògraf al diari dirigit pel seu marit. Era autora d’una desena de novel·les, com ara Los enanos,  La madama i Os habla Electra, l’última de les quals, El asesino de los sueños, va sortir publicada l’any 1986.

Sinopsi de Las hogueras:

Las hogueras plantea, a través de una técnica de contrapunto y un estilo en el que se conjugan el más crudo realismo con la más honda poesía, el problema esencial del hombre: la búsqueda de la felicidad. El personaje central, Sibila, sensual ex modelo parisiense, hija de un mundo fastuoso y depravado, busca su felicidad por medio del amor. Su marido, Archibald, intelectual adinerado, lo hace intentando hallar a Dios desde un angustioso escepticismo. Daniel el Monegro, un ser puramente instintivo y con un pasado sangriento, se convierte en el amante de Sibila y encauza toda su ambición hacia la riqueza. Por último, Asunción Molino, la maestra de escuela, vive inmersa en la amargura de su vocación y de su vida fracasadas. Y, por extensión, estos personajes nos ofrecen una amplia visión de la sociedad de nuestros días, con su desesperada lucha por la existencia. Una desolada playa de Mallorca, batida por las olas y los vientos, es el escenario donde estos seres debaten sus ansias de vida, que queman inútilmente como las estériles hogueras de verano.

Al Babelia del 2 de juny surt publicat un article signat per Javier Aparicio Maydeu sobre les escriptores Virginia Woolf, Anaïs Nin, Flannery O’Connor, Edith Wharton o Anaïs Nin, l’article és LA ESTRATEGIA DE VIRGINIA i com a subtítol llegim aquesta divisa de Woolf, una mena d’exhortació a les altres dones:

OS PIDO QUE GANÉIS DINERO Y TENGÁIS UNA HABITACIÓN PROPIA

A la il·lustració de grup, en primera fila d’esquerra a dreta,  ANAÏS NIN,  JEAN RHYS, KATHERINE MANSFIELD i FLANNERY O’CONNOR. Al  darrera:  EDITH WARTON i KATE CHOPIN. En solitari, VIRGINIA WOOLF.

Aquestes dones no es van conformar amb la seva realitat i van escriure per enriquir-la, no fou fàcil per a elles i també ho denunciaren. Van lluitar pel seu ofici.  L’article recomana la lectura d’algunes obres cabdals d’aquestes escriptores o de bones biografies d’algunes d’elles.  Destaquem, per exemple:

De Virginia WOOLF (1882-1941) el seu manifest com a dona escriptora: Una habitació pròpia (1929)

De  Katherine MANSFIELD (1888- 1923) el seu impressionant Diari (1927)

D‘Edith WHARTON (1862-1937) la col·lecció d’articles sobre literatura i escriptura Escribir ficción (1925)

De Jean RHYS (1890-1970) el clàssic El ancho mar de los Sargazos (1966)

I sobre Flannery O’CONNOR (1925-1964), autora de Sang sàvia (1952)  l’esplèndida biografia de Brad Gooch.

L’escriptora nordamericana Joanna Russ, nascuda a Nova York el 1937,  va morir el passat 27 d’abril a causa d’un vessament cerebral. Russ és una de les autores de ciència-ficció més reconeguda. D’altra banda,  a la seva obra literària veiem  una crítica a la discriminació per raó de sexe.

La seva carrera com a escriptora de ciència- ficció  es va iniciar el 1959 amb la  publicació de  “Nor Custom State” al  Magazine of Fantasy and Science Fiction  (Revista de Fantasia  i Ciència- Ficció). Amb els seus  treballs va feminitzar el gènere, majoritàriament escrit per i per a homes. La crítica va lloar la força dels seus personatges femenins. És, de fet, la primera escriptora que va introduir el lesbianisme a la nove·la de ciència-ficció després que fes pública la seva homosexualitat.

Un dels seus treballs més aplaudit fou The Female Man (traduït a l’espanyol com  El Hombre Hembra), on planteja  el sexisme imperant. El 1972 va guanyar el Premi Nébula pel seu relat When it changed i el 1983 el Premi Hugo per la seva novel·la Souls.

A més de narrativa va escriure  assaigs i guions.

La periodista i escriptora Cristina Morató ha escrit el llibre Divas rebeldes on s’aproxima al costat humà de Coco Chanel, Audrey Hepburn, Jackie Kennedy,  Wallis Simpson, Eva Perón i Barbara Hutton. El llibre ha estat editat per Plaça i Janés. A l’entrevista que l’autora dóna a La vanguardia, afirma, entre altres coses el següent:

“Soy bastante mitómana y siempre he sentido una gran debilidad por ellas, aunque mi propósito es intentar descubrir qué hay detrás de estos personajes tan perfectos, glamurosos y rutilantes, a los que millones de mujeres soñaban parecerse”. Detrás de esas caras que llenaron páginas y páginas de revistas, se esconde una vida bañada por la tragedia”.

Com a tret comú a totes elles, segons Morató :  ‘Ellas detestaban ser tratadas como estrellas’

He llegit avui al diari El País un relat escrit per Emma Riverola, La muerte al otro lado de la puerta.

Começa així: “Soy la mujer que mañana no podrá leer su nombre impreso en los diarios. La última víctima de la violencia machista. O de género”.    (…)

I acaba: …. “No. No quiero morir en sus manos. La ventana… Si salto él no me matará. Y yo moriré tranquila. Una preocupación menos para mis hijos. Un poco menos de odio. Un poco menos de verguenza. De nuevo grita. Ya viene. Solo dos pasos. Dos pasos y todo se acabará.”

És un monòleg que reprodueix els sentiments d’una dona maltractada que té la certesa que aquest cop serà l’últim, que ell té ara ja tanta ràbia que no la deixarà amb vida.

Fent aquest treball sobre heroïnes literàries he conegut dos personatges de la literatura universal que s’assemblen en alguns aspectes: la seva personalitat decidida i el caràcter apassionat.

Vivian Leigh a la pel·lícula Allò que el vent s’endugué (estrenada el 1939)

Scarlett O’Hara, protagonista de la novel·la “Allò que el vent s’endugué” de Margaret Mitchell (guanyadora del premi Pulitzer 1937), m’ha deixat la impressió d’una noia capritxosa que no valora el que té i només veu el que pot aconseguir. Crec que és un personatge que sap ajudar les persones que estima i que sap sobreviure, aparentar quelcom que no és. Un exemple pot ser l’escena on es fa un vestit de les cortines per impressionar el que serà el seu segon marit. Scarlett representa una dona apassionada que es veu en situacions difícils, però que sempre aconsegueix sortir-ne.

Greta Garbo a la pel·lícula Anna Karènina (1935)

Per altra banda, he conegut Anna Karènina, la protagonista de la novel·la de l’escriptor rus Leo Tolstoi del mateix títol (publicada el 1877), que presenta una dona que estima la seva casa i els seus fills, però al mateix temps té present la seva vida amorosa que viu apassionadament. A mi el personatge d’Anna m’ha deixat la impressió d’una dona que té com a raó per viure les persones que estima i que no les vol perdre. Es veu afectada psicològicament per les conseqüències que provoca en el seu entorn la seva decisió de fugir amb l’amant, ja que ella és una dona de l’alta societat que no es pot permetre algunes coses.

Nina Khalatyan

Helene Hegemann, menor d’edat fins al 19 de febrer no només ha publicat la seva primera novel·la, Ajolote, Roadkill, també va estrenar un drama teatral i una ràdoinovel·la el 2008 i va dirigir un migmetratge de 40 minuts el 2009. Tota l’ obra d’aquesta artista precoç han estat molt benvingudes per la crítica.

Un “ajolote” és una salamandra mexicana que no pot créixer per un defecte genètic, però pot regenerar els seus òrgans. Darrera d’aquest amfibi s’amaga Mifti, la protagonista, una berlinesa de 16 anys que viu amb les seves germanastres des de la mort de la mare a causa del alcoholisme. La novel·la ha estat considerada “la gran obra de la generació zero”

Haurem de seguir de prop aquesta jove promesa.

Tot  buscant informació sobre l’escriptora Anne Perry, he trobat una  pàgina interessant, FEMBIO és en anglès i alemany. Trobem la biografia d’importants dones del món de la literatura i la cultura de l’àmbit anglosaxó.  Podem consultar una àmplia base de dades que conté tota mena d’informacions.