Espai de coeducació

ARA QUE ACABA EL CURS, UNS QUANTS TÍTOLS DE NOVEL·LES QUE PROMOUEN EL DEBAT SOBRE LA PARITAT I LA IGUALTAT PER A NOIES ( I TAMBÉ NOIS ) DE 13 A 15 ANYS:

Hi veurem personatges que es construeixen nous projectes vitals, accepten nous reptes i ens ajuden a posar-nos a la pell dels altres.

Julia GOLDING, TAOSHIRA. Cruïlla, 2010

Suzanne COLLINS,  ELS JOCS DE LA FAM. Estrella polar, 2009

Sonja BOUGAEVA, DUES GERMANES TENEN VISITA. Takatuka, 2010

Rosemary STONES,  ALGÚN DÍA NO APARECERÁ MI PRÍNCIPE AZUL. Ediciones B. 1994

Jacquelline KELLY, L’EVOLUCIÓ DE CALPURNIA TATE. La Galera, 2010

Karen CUSHMAN, RODZINA. En tus libros, 2004

Mirjam PRESSLER, MALKA MAI. Diagonal, 2003

Li MOYING, NEU DE PRIMAVERA: CRÉIXER A LA XINA DE MAO. Bambú, 2009

Laia KARROUCH, DE NADOR A VIC. Columna, 2004

Marjane SATRAPI, PERSÉPOLIS. Norma, 2006

En relació a la decisió de la Junta d’Andalusia que pensa indemnitzar les dones que van ser vexades per ser republicanes (els tallaven els cabells al zero i els feien beure oli de ricí…), la periodista Mercè Rivas ha escrit a El Pais l’article ¿Republicanas? Prostitutas  o débiles mentales. Tot i que a algunes persones com Dolores de Cospedal no hi estiguin d’acord, l’articulista pensa que és una bona manera de reivindicar milers de dones que van ser trepitjades per les seves idees o simplement per ser filles o dones de republicans. Mai no van ser reconegudes com  a preses polítiques sinó com  a prostitutes. Es lamenta que ni els universitaris ni els batxillers rebin informació sobre el que van patir aquestes dones perquè els llibres de text les ignora.

Vol també fer-nos veure com encara avui alguns volen seguir silenciant que el franquisme es va acarnissar amb les dones d’esquerra;   mentre que el nou règim idealitzava les dones que seguien l’ideari dels vencedors ( elles van esdevenir fonamentals com a sostenidores dels nous valors franquistes ) les dones republicanes, pel fet d’haver perdut la guerra, van ser humiliades i denostades. Per exemple el comandant-psiquiatra Antonio Vallejo Nájera, Director del Gabinete de Investigaciones Sociológicas anomenat a dit per Franco mateix, les definia com a “dèbils mentals”. A la presó de Màlaga les agrupava per categories, les més degenerades eren les marxistes i les catalanes. En realitat, aquest metge fou una figura clau de la repressió, totes les seves investigacions van ser encaminades a demostrar que el marxisme era un amalaltia de la ment, que existeix un gen vermell que fa emmalaltir les persones i que el millor és que els anomenat “rojos” no tinguin fills i, de tenir- los, han de ser separats dels seus pares. Els seus escrits fomenten la idea d’inferioritat de la dona:

“A la mujer se le atrofia la inteligencia como las alas a las mariposas de la isla de Kerguelen, ya que su misión en el mundo no es la de luchar en la vida, sino acunar la descendencia de quien tiene que luchar por ella”. Psicología de los sexos, 1944

Podem llegir l’article com a homenatge a totes aquestes dones,  la majoria de les quals han mort en la invisibilitat.

Diario de Sevilla (22/09/10) La Junta indemniza con 1800€ a las mujeres vejadas entre 1936 y 1950

A la pàgina web oficial del Partit Republicà dels EEUU d’Amèrica a l’estat de Minnesota van penjar un vídeo on es comparava l’aparença de les dones republicanes i demòcrates que es dediquen a la política o que han fet pública la seva adscripció a un o altre partit. Totes les republicanes són sexis i de bon veure mentre que les demòcrates, fins i tot Michele Obama,  apareixen grasses, lletges i en alguns casos se’ls mostren gestos esperpèntics. El títol amb què es presentava el vídeo és: “Les republicanes són les més calentes”. El vídeo va tenir un gran èxit  i fou públic fins que el president del partit demòcrata de Minnesota, Brian meléndez un senador demòcrata el va denunciar per sexista i va demanar que es despengés. També va ser denunciat per la candidata republicana al Congrés Andre Kieffer que va reconèixer sentir-se molesta per les connotacions masclistes. El president del Partit Republicà local, Joe Salomon,  va ordenar la seva retirada, però va criticar el poc sentit de l’humor dels demòcrates davant el que ell va qualificar de “broma”.

Podem llegir la notícia i veure el vídeo a El Mundo (19 d’agost)

Fa un segle, poc després de ser nomenada consellera d’instrucció pública, l’escriptora Emilia Pardo Bazán que feia dècades lluitava per l’alfabetització i educació de les dones, va ser emesa la Reial Ordre de 8 de març de 1910 per la qual va ser autoritzat l’accés de les dones a la Universitat a Espanya.

Abans només 36 dones havien aconseguit una llicenciatura. Havien hagut de superar barreres com ara sol·licitar l’autorització del Consell de Ministres, assistir a classe amb un acompanyant o seure a la taula del professor o vestir-se d’home, com va fer Concepción Arenal per estudiar Dret a la Complutense (sense matrícula ni títol) Totes elles van haver de superar moltes traves per a l’expedició de títols, col·legiar-se i exercir la professió.

Emilia Pardo Bazán (1851- 1921) va fundar i dirigir la publicació La Biblioteca de la mujer, que engloba tot el coneixement científic, històric i filosòfic de la dona en tots els temps.  Al Congrés Pedagògic Hispano-Portugués-Americano, celebrat a Madrid el 1892, va denunciar la desigualtat educativa entre homes i dones. Tot i ser conscient del sexisme dins dels cercles intel·lectuals, va proposar Concepción Arenal per a la Real Academia de la Lengua, però fou rebutjada així com també Gertrudis Gómez de Avellaneda. Ella mateixa fou rebutjada en tres ocasions, tot i que va ser la primera dona que presidí la secció de Literatura del “Ateneo de Madrid”. El 1916 el ministre d’ Instrucció Pública la va nomenar catedràtica de Literatura Contemporània de Lenguas Neolatinas a la Universidad Central de Madrid.

Sobre aquest tema Cien años con mujeres en la Universidad

A Eivissa s’ha presentat un llibre sobre les últimes pageses que encara vesteixen de manera tradicional. es tracta de dones ja molt grans i, amb elles, desapareixerà tota una tradició, Dones de pagesa: Els treballs i els dies. El seu autor és Vicent Marí Tur “Botja”.

Es tracta de la recopilació  del testimonis de de 67 dones,  en un llibre  il·lustrat amb  fotografies de toteas elles. La més jove  té  73 anys i la més grans, 103, encara que  altres quatre centenaries incloses en el volum han mort ja. Segons el conseller Marià Torres és la primera vegada  que s’ ofereix  una història de l’ illa «explicada per les seves dones. És el testimoni d’ una cultura i una forma de vida que s’ extingeix i que Marí Tur ha rescata per a la posteritat.»

A la pregunta que Vicent Marí Tur  formulava a les dones de por què encara vesteixen de “pagesa”, les dues respostes més enginyoses han estat: «Perquè mai no passa de moda» i «perquè, tant si aaprimes como si engreixes, sempre queda bé».

Crònica de la presentació del Diario de Ibiza (30 gener 2010) i Galeria de fotos

En aquesta pàgina de l?ajuntament del poble de Santa Eulàlia es descriuen tots els components dels vestit tradicionals eivissencs com la gonella, vestit més antic per a les dones , probablement data del segle XVIII. És de llana tenyida i es compon d’una falda, un gipó  de llana tenyida, amb mànigues de setí brodades, amb embotonada de plata i cintes de colors; davantal, mantó daurat i “cambuix” (cumbaix?), mocador de puntes que s’ajusta a la cua. Se sol portar un capell de feltre negre d’ala ampla.

Amb els  vestits es calçaven unes espardenyes de pita treballades a mà. Els color que més destacaven en els homes són el vermell i el blanc. Les dones posaven molta més fantasia en el colorit de les seues robes.
També cal esmentar  les joies, “s’emprendada”, conjunt de joies d’or, plata i corall, el valor artístic i històric del qual és més elevat que l’econòmic.
I no podríem acabar sense mencionar la importància que tenen el ball, la música i els vestits dins de la nostra cultura i com a part molt rellevant de la nostra identitat.

Dijous 19,  Enrique Lych, professor i escriptor, va publicar a El País un article titulat “Revanchismo de género” on critica el lema de l’última campanya del Ministeri d’Igualtat per a  l’eradicació de la violència contra les dones perquè, sosté, atia la guerra de sexes.

Hi podem llegir:  ¿Tienes problemas con tu hombre? Escúpele, cámbialo ya mismo por otro, acaba con él.// El revanchismo “de género” (o sea, el resentimiento femenino) es un mal que se extiende imparable en todas partes. En el cine, por ejemplo, hace tiempo que està implantado (…) Pero donde ese caràcter resentido es más claro y elocuente es en las letras y en los videoclips de las canciones populares actuales.

Lectores i associacions de dones  han recriminat al diari haver publicat un article que culpabilitza les dones d’ocasionar la violència contra elles (bona mostra d’això són les cartes al director publicades durant els dies següents). La defensora del lector, Milagros Pérez Oliva, ha escrit ¿Quien teme al feminismo? per tal de transmetre l’opinió de les lectores i també redactores que consideren que l’article de Lynch no s’ hauria d’haver  publicat mai al diari El País i no pas perquè el feminisme o aquesta campanya en concret no puguin ser criticats, sinó per l’argumentació esgrimida per l’escriptor. Per tant, es reconeix que l’escrit ha ferit “una sensibilitat que forma part del nucli de la identitat del diari”.

El que no deixa de sorprendre és que encara es facin públiques opinions contràries a la demanda d’igualtat (que és, finalment allò que persegueix la campanya), cosa imprescindible per aconseguir, definitivament l’eradicació de la violència cap a aquell col·lectiu considerat inferior.

Podem llegir també l’article de Gemma Lienas a Dones en xarxa ¿Por malas!

Tot remenant per la pàgina de l’XTEC vaig trobar un Treball de Recerca d’allò més interessant elaborat per Clara Tur Muñoz i Maria Pomés Lorencés, alumnes de l’IES Francisco de Goya de Barcelona. La seva tutora és la professora Marga Moyano. Es titula El model de dona del franquisme. La Sección Femenina de la Falange Española.

Conté  imatges gràfiques i audiovisuals, enllaços i tota mena d’informacions. Crec que aquestes noies han fet una bona feina i han tingut una molt bona idea en presentar el seu treball  en forma de bloc perquè és molt fàcil i ràpid accedir a qualsevol apartat.

L’any 2006, amb motiu de la  celebració dels 75 anys de l’obtenció del vot de les dones,  l’1 de octubre de 1931, El Instituto de la Mujer va presentar una exposició als jardins de l’estació d’Atocha (Madrid) tot recordant aquella batalla. Podem veure’n un resum a l’article del diari El País  Ellas lo consiguieron.

L’ànima d’aquesta lluita va ser Clara Campoamor (Madrid,1888-Lausana, Suiza, 1972) diputada del Partit Radical per Madrid.  Campoamor,  l’ única dona en la Comissió Constitucional, va argumentar la necessitat del sufragi femení posant de manifest la paradoxa que les dones podien ser elegides diputades des del 8 de maig de 1931, però no podien votar.

Hi va haver molta discussió, alguns dels més progressistes temien que les espanyoles, moltes d’elles ancorades en la submissió al marit i l’obediència al confessor no fessin seva la causa republicana i no entenguessin bé la democràcia. Aquest fou el cas de les altres dues dones diputades: Victoria Kent, diputada del Partit Radical Socialista, i Margarita Nelken, del PSOE. Elles creien que la dona espanyola no tenia, en aquells moments,  preparació social i política per votar responsablement, per la qual cosa,  per influència de l’Església,  el seu vot seria conservador, cosa que perjudicaria els partits d’esquerra.

En canvi, la dreta, contrària a l’ emancipació de les dones, va donar suport a Clara Campoamor pels motius que esgrimia Victoria Kent, pensant que els vots de les dones els serien favorables.

Discurs de Clara Campoamor davant les Corts l’ 1 d’ octubre de 1931, on quedaria aprovat el vot femení a Espanya.

Més tard, ja a l’exili, Clara Campoamor va escriure un llibre on recorda amargament la seva lluita pel sufragi en la qual va ser abandonada pel seu partit: “Mi pecado mortal, el voto femenino y yo” (1936)

Sobre Clara Campoamor, podeu llegir l’article  La gran defensora del voto femenino  (El País 20/01/2006)

La del vot va ser la primera de les victòries en la lluita pels drets ja que  les dones seguien sent  “menors d’edat eternes” respecte el marit i no tenien personalitat  jurídica. Tot i això, les conquestes van quedar ofegades per la Guerra Civil i la dictadura. Caldria esperar a 1975 perquè  l’ espanyola obtingués plena capacitat jurídica.

Molts pintors han simbolitzat la llibertat amb una dona com a  La llibertat guiant el poble (en francès La liberté guidant le peuple) del pintor francès Eugène Delacroix, al·legoria de la Revolució de Juliol de l’any 1830 que tingué lloc a París. En primer terme hi apareix una representació de la Llibertat, que duu una baioneta i una bandera francesa. Tot i així, sovint en els processos revolucionaris iniciats per homes no s’han tingut en compte les dones.

Malgrat que abans de la Revolució Francesa  (1789) va haver dones que des de posicions individuals van plantejar reivindicacions a favor de la igualtat femenina – per exemple la il·lustrada espanyola Josefa Amar amb els seus llibres  el Discurso sobre la educación física y moral de las mujeres (1769) o la  Importancia de la instrucción que conviene dar a las mujeres (1784) – caldria esperar l’onada revolucionària per tal que la veu de les dones s’expressés de manera col·lectiva.

Tot i així, aviat va fer-se palesa una gran contradicció que va marcar la lluita del primer feminisme: les llibertats, els drets i la igualtat jurídica que havien estat les grans  conquestes de les revolucions liberals no van afectar la dona. Els “Drets de l’Home i el Ciutadà” que proclamava la revolució francesa es referien en exclusiva a l’”home”, no al conjunt dels éssers humans. Una revolució que basava la seva justificació en la idea universal de la igualtat natural i política dels éssers humans (“Liberté, Egalité, Fraternité”), negava l’ accés de les dones, la meitat de la població, als drets polítics, cosa que en realitat significava negar  la seva llibertat i la seva igualtat respecte la resta dels individus.                      

L’autora teatral i activista revolucionària Olimpia de Gouges (1748-1793) , pseudònim de Marie Gouze, fou la protagonista de la contestació femenina.  Publicà la Declaració dels Drets de la Dona i la Ciutadana (1791) que era, de fet, un calc de la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà que havia estat aprovada per l’Assemblea Nacional l’agost de 1789. El document no oficial de Olympe de Gouges començava amb les paraules següents:

“Home, ets capaç de ser just? Una dona et fa aquesta pregunta.”

Parafrasejant el document programàtic de la revolució, Olimpia de Gouges denunciava que la revolució hagués oblidat les dones en el seu projecte igualitari i alliberador. Afirmava que la “dona neix lliure i ha de romandre lliure com l’home en drets ” i  que “la Llei ha de ser l’expressió de la voluntat general; totes les Ciutadanes i els Ciutadans han de contribuir, personalment o per mitjà dels seus representants, a la seva formació“. El programa d’Olimpia de Gouges era clar: llibertat, igualtat i drets polítics, especialment el dret de vot, per a les dones.
El plantejament feminista no era compartit pels homes que dirigien la revolució;  veiem l’opinió d’un radical, Chaumette, misògin notori: “Des de quan els està permès a les dones abjurar del seu sexe i convertir-se en homes? Des de quan és decent  veure dones abandonar la cura devota de la seva família, el bressol dels seus fills, per a venir a la plaça pública, a la tribuna de les arengues (…) a realitzar tasques que la natura ha imposat només als homes?”

Per les seves idees polítiques, Olimpia de Gouges  fou guillotinada el 3 de novembre de 1793 acusada de ser l’autora d’un cartell girondí.

Malgrat les seves importants mancances (com hem vist la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà no proclama la igualtat de les dones,  tampoc no propugna abolir l’esclavatge) , és considerada com un instrument precursor dels drets humans.

La llista de Premis Nobel inclou 809 premiats (789 individus i 20 organitzacions) des de 1901 fins enguany.  Les dones que han estat guardonades són només 24 i, a més, hi ha una concentració de categories: Literatura (7), Medicina (7) i Pau (7). Les 3 Nobel restants són en Química (2) i Física (2). Que sumen 4 i no 3.  Això és perquè MARIE CURIE  en va guanyar 2, un de Física i un de Química.  [En clicar sobre la fotografia de la senyora Curie aneu a parar a una webquest que us permetrà conèixer millor les seves investigacions sobre la radioactivitat]

El primer l’any  1903,  en reconeixement als extraordinaris serveis rendits en les seves investigacions conjuntes sobre els fenòmens de radiació descoberta per Henri Becquerel.

L’any 1911 va rebre el de Química en reconeixement als seus serveis en l’avanç de la química pel descobriment dels elements radi i poloni, l’aïllament del radi i l’estudi de la naturalesa i compostos d’aquest element.  Amb una actitud desinteressada no patentà el procés d’aïllament del radi, deixant-lo obert a la investigació de tota la comunitat científica.

S’havia llicenciat  en física i matemàtiques tot esdevenint la primera de la promoció i convertint-se en la primera dona   professora de la Universitat La Sorbona, de París.

Curie va morir  a conseqüència d’una leucèmia, deguda segurament a l’exposició massiva a la radiació durant el seu treball. Amb Pierre Curie tingué dues filles, una de les quals, Irène Joliot-Curie, fou guardonada amb el Premi Nobel en Química l’any 1935, juntament amb el seu espòs  Frédéric Joliot-Curie.

Només Curie  i un altre senyor (Frederick Sanger) han guanyat dos Nobel.

S’imposa, doncs, un homenatge a Maria Sklodowska, Marie Curie (Polònia 1867- França 1934). [Duia el cognom del marit] Reproduirem part d’una entrevista concedida el maig de 1920 a Marie Mattingley Meloney:

“-Amèrica té uns cinquanta grams, de radi -va dir-, quatre a Baltimore, sis a Denver, set a Nova York… Continuà l’enumeració i esmentà tots els llocs que posseïen una petita part del valuós element. -I França? -vaig preguntar jo. -El meu laboratori en té una mica més d’un gram. -Què diu ara, vostè només té un gram de radi? -Jo? Jo no tinc pas res; aquest gram és propietat del meu laboratori. Vaig esmentar la patent que l’hauria pogut fer una senyora molt rica. Va respondre tranquil·lament: -El radi no ha d’enriquir ningú. És un element i pertany a totes les persones.”

Potser també hauria d’haver guanyat el tercer Nobel, el d’Economia.