Espai de coeducació

Dilluns  un home va matar la seva dona amb una escopeta de caça a Roqueta del Mar i després es va suïcidar. La nova ministra de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, Ana Mato, va publicar  un comunicat  de condemna “del último caso mortal por violencia en el entorno familiar”, i  expressant la seva “absoluta repulsa”. Que qualifiqués el fet com a  “violencia en el entorno familiar” i  no com a  “violencia de género” va ser criticat per polítics, periodistes i ciutadans. (És violència a l’entorn familiar si un avi mata el seu nét o dos germans es barallen i s’agradeixen)

L’error de la ministra és inexplicable, l’any 2004 es va aprovar la Ley Orgánica 1/2004, de 28 de diciembre, de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género ( i el seu partit també hi estava d’acord).  Entre d’altres coses, aquesta llei té molt en compte la diferència entre els delictes a l’àmbit de la llar i els de violència de gènere. Les conseqüències penals de la violència de gènere són diferents a les que té la violència a l’entorn familiar (de la mateixa manera que el terrorisme té conseqüències diferents a les de l’assassinat, perquè respon  a una situació  especial; ningú qualificava els crims d’ETA com a “assassinats de l’entorn independentista”). I és que el llenguatge és important: si no es diuen les coses pel seu nom, és impossible que es produeixi el canvi.

El País (28/12)

Acaba de començar a Alemanya el Mundial de futbol femení i promet de ser tot un espectacle.  Podríem formular una pregunta merament  retòrica:  té el mateix impacte aquest  torneig que el masculí ? La resposta és   unívoca. Tothom  sembla admetre  que el mateix esport, jugat per dones, no atrau  multituds  com  les que convoquen els equips masculins.

D’altra banda, tot sovint l’esport  femení no és exempt de polèmiques que van més enllà de la qüestió esportiva.

La selecció de Guinea Ecuatorial jugarà demà contra Noruega després de les  acusacions i sospites sobre la feminitat d’alguna de les seves   jugadores. L’ entrenadora del combinat de Nigèria, Eucharia Uche, va sostenir, després de la ronda classificatòria per al Mundial,  que tres futbolistes en realitat eren homes o transexuals i que havien aconseguit el títol africà el 2008 i la classificació  mundialista amb  mètodes poc ortodoxos.

Una de les acusades era Genoveva Añonma, la capitana i única jugadora que milita en un club alemay. “Crec que les nigerianes són males perdedores i envegen el fet  que nosaltres, d’ un país molt petit, els  haguem guanyat el campionat  africà el 2008″, va declarar al diari  “Frankfurter Allgemeine Zeitung”.

Salimata, una de les jugadores més importants de l’ equip i autora de gols decisius, no ha viatjat amb la selecció, sembla ser per una lesió de genoll, i la seva germana ha volgut acompanyar-la. Se sospita, però,  que les germanes no van superar el test de sexe que fan les federacions nacionals.

El tema recorda el  de la corredora sudafricana Caster Semenya  qui va ser  sotmesa a un test per sospita de no  ser dona  i,  finalment,  fou  autorizada a participar en los propers campionats mundials d’ atletisme.

ARA QUE ACABA EL CURS, UNS QUANTS TÍTOLS DE NOVEL·LES QUE PROMOUEN EL DEBAT SOBRE LA PARITAT I LA IGUALTAT PER A NOIES ( I TAMBÉ NOIS ) DE 13 A 15 ANYS:

Hi veurem personatges que es construeixen nous projectes vitals, accepten nous reptes i ens ajuden a posar-nos a la pell dels altres.

Julia GOLDING, TAOSHIRA. Cruïlla, 2010

Suzanne COLLINS,  ELS JOCS DE LA FAM. Estrella polar, 2009

Sonja BOUGAEVA, DUES GERMANES TENEN VISITA. Takatuka, 2010

Rosemary STONES,  ALGÚN DÍA NO APARECERÁ MI PRÍNCIPE AZUL. Ediciones B. 1994

Jacquelline KELLY, L’EVOLUCIÓ DE CALPURNIA TATE. La Galera, 2010

Karen CUSHMAN, RODZINA. En tus libros, 2004

Mirjam PRESSLER, MALKA MAI. Diagonal, 2003

Li MOYING, NEU DE PRIMAVERA: CRÉIXER A LA XINA DE MAO. Bambú, 2009

Laia KARROUCH, DE NADOR A VIC. Columna, 2004

Marjane SATRAPI, PERSÉPOLIS. Norma, 2006

Avui hi ha un reportatge interessant al diari El País, El enigma de la escasa delincuencia femenina. Planteja les raons o enigmes del baix percentatge de dones a les presons. És un fet que hi ha menys dones delinqüents, són menys violentes i menys reincidents. Actualment, només deu de cada cent reclusos són dones.

Factors biològics i socioculturals expliquen les diferències entre homes i dones en aquest àmbit. El perfil de la dona presa ha canviat en les últimes dècades. En els anys 80 el 86% de les dones complien condemna per delictes contra la propietat o contra les persones i només un 11% per tràfic de drogues. Actualment aquest és el delicte que més dones porta a la presó (65%) tant de dones grans que es dediquen a la venda com joves drogoaddictes a les quals l’addicció obliga a robar per comprar o dones estrangeres detingudes per entrar droga al país.

Tampoc l’increment de delictes comesos per noies joves no es percep pels experts com un senyal d’alarma. En general, en les noies hi ha més risc que desenvolupin conductes que poden resultar més perjudicials per a elles mateixes que per als altres. Un dels motius d’internament en centres de correcció d’algunes joves és el maltractament a la seva mare.

Podem llegir el testimoni d’algunes dones que passen per l’expariència de la presó i expliquen què els hi ha dut:

Tamara és una noia de 22 anys  que des de molt jove s’ha dedicat al furt amb intimidació. Porta 30 mesos a la presó i té pendents 6 anys i 10 causes. Actualment, després d’acumular moltes notificacions per mal comportament i tràfic de drogues, diu que ha canviat; vol ser perruquera, casar-se i oblidar la droga que l’ha dut on és.

La veneçolana M. Elena, de 37 anys i mare de dos adolescents de 17 i 15 anys, es penedeix d’haver fet cas a una amiga i haver entrat 1,7 quilograms de droga. Ara estudia Treball Social  a la UNED i somia iniciar una nova vida am els seus fills.

Claudia, la mare d’Aitana, es va veure obligada a denunciar la seva filla després de quasi 5 anys de maltractaments continuats  tant a ella com a la seva parella i a l’àvia. la noia justifica la seva violència pels “porros” i  en realitat creu que ara els joves són més violents perquè els pares són massa tolerants. Després de tres mesos d’internament assegura que ha canviat tot i que en els 21 mesos que liresten sap que ha de treballar molt.

Fàtima Hssini és la germana d’un suïcida islàmic que es va immolar a Faluya, Iran l’any 2005. La seva germana, que va saber que ” havia estat en un camp d’entrenament  i s’havia casat” (segons el seu codi això significa immolar-se) , havia de declarar davant l’Audència Nacional i es va presentar com vesteix habitualment, coberta amb burka. El jutge Bermúdez no li va prendre declaració perquè va dir que el tribunal necessita valorar les expressions de la testimoni. Fatima fa 22 anys que viu a Castelldefelds, casada amb un espanyol convers;  va declarar que no entenia la polèmica per la seva negativa a declarar sense burka, considera que és “d’ ignorants” i recorda que en anteriors ocasions  havia comparegut amb la cara coberta sense problemes. Una setmana després, finalment, la dona va mostrar el rostre i va reconèixer els fets i es va acomiadar de l’ Audiència Nacional proclamant: “Allah akbar (Alà és gran).

El burka ha estat i és motiu de polèmica eb diversos països europeus del nostre entorn.

A França, Sarkozy li ha declarat la guerra. Aquest juny va dir al Parlament  que aquesta forma de vestir és signe d’esclavitud de la dona i no és benvingut a França.

El govern holandès s’oposa que el burka sigui present a les aules i centres oficials del país.

A Alrmanya, la meitat dels estats federats han restringit l’ús del mocador i prohibit si l’usa una professora o dona amb càrrec públic.

La notícia al diari El País (28/09/09) i a La Vanguardia (28/09/09)

A l’entorn del fet, i tot comentant les fotografies que es van fer de la dona,  El burka, un retrato paradójico

Una víctima de maltractaments insisteix a conviure amb la seva parella, que la va agredir  i per la qual cosa té una ordre d’allunyamental. La dona l’ha perdonat, però la llei és ferma. Ara l’Audiència de Tarragona ha portat la qüestió  al Tribunal de Justícia de la UE en considerar que s’han de revisar alguns aspectes de la Llei atès que la víctima ha declarat la seva voluntat de seguir amb el seu agressor. El Codi Penal, després de la reforma de 2003, obliga a dictar penes d’allunyament en totes les condemnes per violència domèstica i de gènere. Per aquest article s’han presentat més d’una desena de qüestions de constitucionalitat que encara no s’han resolt. En concret, la dona del cas de Tarragona es considera una “víctima del sistema”.

Hem llegit la notícia a El País (2/09/09)