Espai de coeducació

El president  del PP de València, Alfonso Rus, en plena campanya citava els seus seguidors la nit electoral per celebrar la victòria: “Os espero el día 20 por la noche en Valencia, champán y mujeres”. Sembla un acudit, oi? I després afegia: “Las nuestras, claro”.

Llegiu el comentari al Bloc MUJERES del diari El País (16/11)

He vist aquest acudit de Ventura & Coromina a La Vanguardia

Les lletres de la part superior dreta diuen:

POSTALS MISÒGINES. DEMOCRÀCIA OCULTA

Llegeixo a  Babelia ( El País, 30.07) un escrit de Manuel Vicent sobre l’actriu Hedy Lamarr ( Viena, 1914- Orlando, 2000). HEDY LAMARR: EL ÉXTASIS Y LA AGUJA.

Va ser tinguda en el seu temps com la dona més bella del món i ha passat a la història del cinema per ser la primera dona que es va exhibir totalment nua i va interpretar un orgasme. Això va tenir lloc a la pel·lícula Extasis, rodada a Praga el 1932 quan ella tenia 16 any. Anys més tard , la mateixa  Hedy Lamarr confessaria que per aconseguir aquella  expressió a la seva cara, el director l’estava punxant amb  una agulla imperdible. Per aquestes escenes,  el Papa Pío XII va condemnar la pel·lícula i va estar  prohibida als  EE.UU.

L’actriu va néixer a Viena,  era filla d’un banquer i una pianista, tots dos jueus,  i era superdotada. Va estudiar enginyeria, però se sentia atreta pel teatre i va marxar a Berlin. Poc després de rodar la pel·lícula que l’hauria de donar a conèixer al món, es va casar amb un magnat de la siderurgia qui,  engelosit per les seqüències eròtiques,  la va tancar a casa lligada al llit sota la vigilància d’una criada. Durant els dos anys que va durar el segrest va tenir temps de reemprendre els estudis d’enginyeria i va inventar una fórmula, l’anomenat espectre expandit, una tècnica de commutació de freqüències que posteriorment es va usar per protegir la direcció dels míssils. Aquest invent es va patentar l’ 11 d’agost de 1942, en plena guerra mundial, i encara actualment és d’aplicació.  Va fer possible per primer cop la transmissió de senyals secrets sense ser interferits i es va utilitzar a la guerra de Vietnam i a la guerra dels míssils a Cuba.

Va aconseguir escapar de la presó del seu marit i va fugir a Hollywood on Louis B. Mayer, de la Metro, la va rebatejar Hedy Lamarr i la va convertir en una estrella. La pel·lícula per la qual és recordada és Sansón y Dalila (1949)

Sempre va ser més intel·ligent que tots els homes que la van acomapanyar, però mai no va ser considerada la millor actriu per mor de la seva bellesa.

La lectura de l’article i altres coses sobre aquest personatge apassionant m’ha fet recordar que enguany a les  XII Jornades Científiques i Tecnològiques de L’Hospitalet de Llobregat el premi en  l’apartat  Igualtat de gènere fou per al treball de recerca Hedy Lamarr no tan sols l’actriu més bella del món, de l’Institut Torras i Bages. M’agradaria llegir aquest treball.

Una explicació del salari desigual?

A l’assignatura de Literatura Universal hem llegit aquesta novel·la, en anglès East Wind-West Wind (1930) de l’autora coneguda com Pearl S. Buck que va rebre el Premi Nobel de Literatura el 1938 ( podeu veure l’entrada del dia 2 d’octubre) La novel·la tracta les vicissituds d’una jove xinesa, Kwei-lan, i els canvis als quals ha de fer front en relacionar-se amb el seu marit i la nova família. Tot i el temps que ens separa, ens ha agradat i hem escrit aquesta comentaris :

Nina Khalatyan.

La novel·la narra la història d’una noia xinesa que va passar tota la seva infantesa i adolescència aprenent a comportar-se segons els rígids costums del seu país. Després de contraure un matrimoni pactat amb un jove d’una família coneguda, metge de professió i que ha viatjat freqüentment a Occident, comença adonar-se que pot ser tot el que ha après fins llavors no és el més correcte.

En el transcurs de la novel·la, comença a canviar, a aprendre coses noves de la vida i a tenir una nova percepcio del que és el bé i el mal. Pel que li havien transmès culturalment, a l’hora d’expressar-se donava més importancia a les formes que no pas a l’exposició de les idees i dels sentiments . A partir de la relació amb el seu marit, veu que en el món occidental les coses no són així i ella es torna més oberta, més sincera i més propera; aquest canvi queda ben simbolitzat amb la decisió de desprendre’s de les benes dels peus.

Pel que fa la forma de la novel·la, s’adopta el punt de vista narratiu de primera persona; la protagonista s’adreça al seu lector, a qui anomena “germana” com si fos una carta. Per tant, hem d’entendre que aquesta narració va adreçada a un públic femení d’edat similar a la protagonista.

Nerea Rodríguez.

El llibre tracta de les complicacions de les relacions amoroses a causa de les diferents maneres d’entendre el món: l’oriental i l’occidental. D’ una banda, la noia protagonista i narradora s’adona d’aquests contrastos en casar-se amb un noi que ha viatjat sovint a Occident i ha adquirit nous costums. D’altra banda, el germà de la protagonista es casa amb una noia americana amb la qual cosa s’enfronta obertament amb els pares, que segueixen uns costums mil·lenaris.

La novel·la està escrita en primera persona de manera, que la protagonista es dirigeix directament al lector/a. Amb aquesta tècnica l’autora aconsegueix més credibilitat en fer-nos veure tots els problemes i els patiments de la protagonista per apropar-se a la cultura occidental. Efectivament, a mi personalment és allò que més m’ha cridat l’atenció.

Comparant les situacions que s’expliquen a la novel·la amb l’actualitat, jo crec que les diferències entre cultures encara estan presents però potser en menor mesura que abans ja que ara es veuen més parelles de diferents cultures. És possible que encara entre la gent gran es rebutgi aquesta pràctica, però els joves han superat ja molts convencionalismes i rigideses.

_______________________

Pel que ens hem informat, actualment, a la Xina s’han eradicat aquests costums que mostra la novel·la.

La pràctica de l’embenatge dels peus va començar, segurament, durant el govern de Li Yu, el tercer i últim emperador de la dinastia Tang del sud (937-975 d. c) Es va prohibir per primera vegada el 1911. Però als pobles camperols la seva pràctica va ser vigent fins a la dècada dels 50 i existeixen dones octogenàries que mostren els anomenats “peus de lotus”.

Pel que fa la família, des de la implantació del règim comunista ha sofert molts canvis. La llei del matrimoni de 1950 declarava la igualtat de drets sense distinció del sexe, no reconeixia un cap de família i prohibia els matrimonis pactats, la interferència en el matrimoni de les vídues, el compromís entre nens i el pagament del dot. Es feia obligatòria la monogàmia i es permetia el divorci en igualtat de condicions.

El 1980 es va adoptar una nova llei de matrimoni que va consolidar els principis fonamentals de l’anterior: monogàmia, llibertat de matrimoni, igualtat de l’home i de la dona; es van establir noves disposicions sobre la responsabilitat de la parella en la pràctica de la planificació familiar fent d’aquesta llei un instrument més pel control de la població.

Avui hi ha un reportatge interessant al diari El País, El enigma de la escasa delincuencia femenina. Planteja les raons o enigmes del baix percentatge de dones a les presons. És un fet que hi ha menys dones delinqüents, són menys violentes i menys reincidents. Actualment, només deu de cada cent reclusos són dones.

Factors biològics i socioculturals expliquen les diferències entre homes i dones en aquest àmbit. El perfil de la dona presa ha canviat en les últimes dècades. En els anys 80 el 86% de les dones complien condemna per delictes contra la propietat o contra les persones i només un 11% per tràfic de drogues. Actualment aquest és el delicte que més dones porta a la presó (65%) tant de dones grans que es dediquen a la venda com joves drogoaddictes a les quals l’addicció obliga a robar per comprar o dones estrangeres detingudes per entrar droga al país.

Tampoc l’increment de delictes comesos per noies joves no es percep pels experts com un senyal d’alarma. En general, en les noies hi ha més risc que desenvolupin conductes que poden resultar més perjudicials per a elles mateixes que per als altres. Un dels motius d’internament en centres de correcció d’algunes joves és el maltractament a la seva mare.

Podem llegir el testimoni d’algunes dones que passen per l’expariència de la presó i expliquen què els hi ha dut:

Tamara és una noia de 22 anys  que des de molt jove s’ha dedicat al furt amb intimidació. Porta 30 mesos a la presó i té pendents 6 anys i 10 causes. Actualment, després d’acumular moltes notificacions per mal comportament i tràfic de drogues, diu que ha canviat; vol ser perruquera, casar-se i oblidar la droga que l’ha dut on és.

La veneçolana M. Elena, de 37 anys i mare de dos adolescents de 17 i 15 anys, es penedeix d’haver fet cas a una amiga i haver entrat 1,7 quilograms de droga. Ara estudia Treball Social  a la UNED i somia iniciar una nova vida am els seus fills.

Claudia, la mare d’Aitana, es va veure obligada a denunciar la seva filla després de quasi 5 anys de maltractaments continuats  tant a ella com a la seva parella i a l’àvia. la noia justifica la seva violència pels “porros” i  en realitat creu que ara els joves són més violents perquè els pares són massa tolerants. Després de tres mesos d’internament assegura que ha canviat tot i que en els 21 mesos que liresten sap que ha de treballar molt.

Ara que han tornat a haver casos de morts per violència masclista, m’agradaria fer esment de dos textos que he llegit a les pàgines del diari El País (27/07/09)

El primer és escrit per Gemma Lienas i està relacionat amb els casos de violació de noies menors per part de grups de nois, la majoria també menors d’edat, ocorreguts recentment a uns pobles d’Andalusia. El fet ha suscitat una agra polèmica sobre l’edat penal a Espanya i la conveniència de rebaixar-la, cosa que alguns defensen (oblidant, potser, que tot i així la legislació preveu alguna mena de reeducació de la seva conducta).  També s’han relacionat amb els successos conceptes com manca de valors i d’educació  del jovent, permisivitat extrema de bona part de la societat…. L’article de la Lienas es titula ¿A quién deberímos imputar? I destaca: ” Una de cada cuatro niñas antes de los 17 años sufrirá abusos sexuales y el 85% de éstas serán violadas por alguién próximo.” L’autora afegeix a la polèmica un ingredient que, tal vegada,  ha estat poc abordat: la violència sexista. El delicte comès per aquests  nois contra aquestes nenes no és cap altre que el de violència contra les dones. I contra aquest delicte, ara comès per uns nens, cal sobretot que canviïn les mentalitats. Llegiu-lo, és ben interessant.

Podeu llegir també l’article aparegut a La Malla (25/07/09) Ressuscita el debat sobre augmentar les penes als nens delinqüents

L’altre text que avui m’ha cridat l’atenció és una carta al director escrita per una dona, Carolina Ventura Álvarez-Arenas i no indica la seva procedència geogràfica. La carta es titula Millennium i, evidentment, parla de la trilogia de l’autor Stieg Larsson. En realitat és un elogi de dos homes que, indubtablement,  no tenen res a veure amb aquells altres que no estimen (és a dir, odien) les dones. En primer lloc fa un reconeixement a Diego López Garrido pel text publicat a Babelia el passat 18 de juliol Larsson y el retorno de las amazonas tot agraint-li la sensibilitat cap al tema de violència contra les dones que segons la ressenya és, evidentment, el tema més important de la trilogia de Larsson.

En segon lloc, òbviament, agraeix també l’autor la seva creació d’uns personatges femenins tan innovadors per la seva fortalesa i la seva personalitat. I no només la inquietant protagonista, Lisbeth Salender sinó també totes les altres dones, la Rosa, la germana de Mikel,  l’Erika…

He trobat aquesta altra pàgina, en anglès, sobre Stieg Larsson.

Les receptes formen part dels diaris d’Emma, on anota esdeveniments i successos ocorreguts al seu espòs i també consells de salut i alimentació. Hi trobem procediments per conservar els aliments etc.

En aquesta imatge podem veure la Reverenda Ulla Momberg,  sacerdot de l’església anglicana i membre actiu d’una associació en pro del dret de les dones a accedir al sacerdoci.A la majoria de les confessions les dones no poden tenir un  paper preponderant, són relegades a segon pla. La situació òptima la veiem en alguns cultes protestants que permeten l’ordenació de ministres (l’església anglicana va ordenar 32 dones el 1994 a la catedral de Bristol); a l’extrem oposat, algunes creences integristes exerceixen un infern teocràtic per a les dones, fins i tot permetent la violació dels seus drets com a ciutadanes (matrimonis concertats…). Pretendre la paritat és encara en la majoria de religions una utopia, només les menys conegudes permeten un paper actiu a les dones.

Les tres religions monoteistes són discriminatòries pel que fa a la dona: l’islam sacralitza la poligàmia, el rebuig de les dones per infidelitat… i la prohibició de sortir al carrer sense cobrir-se; tant en  el judaisme com en el cristianisme els homes van acaparar el fenomen religiós i l’instrumentalitzaren per assegurar-se la seva preeminència. Joan Pau II va deixar clar que per a les dones el referent era la Verge Maria.  Per a l’hinduisme  la reencarnació en dones significa que alguna cosa ha fallat.

Podem veure l’opinió de diferents persones interessades en el tema: Mujer e iglesia  (Protestante Digital)

I l’article Sometidas en nombre de Dios (El País 11/04/09)

Com a molts altres àmbits, hi ha més dones que van a l’església que homes, però elles tampoc no manen. Potser el fet de la manca de vocacions masculines contribueixi a l’impuls del canvi.

Philip Scott Johnson, artista nordamericà,  té una peculiar visió de les dones  en la història de l’art i de les dones en l’univers cinematogràfic:Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.