Espai de coeducació

Tots dos els he llegit al  diari El País diferents dies.

El primer és de ROSA MONTERO: ESCENAS CALLEJERAS DE FURIA EN NAVIDAD. És un article polèmic que introdueix el tema del victimisme dels homes que es queden muts davant de dones dialècticament poderoses.  Va ser publicat el 22 de gener a El País Semanal.

Avui 4 de febrer, a la secció de cartes al Director de la mateixa revista  he llegit dos comentaris a aquest article; una de les cartes és  d’un home i té per títol Violencia de género,  es mostra complagut que per fi algú toqui el tema i posa l’exemple de dos casos propers que han atit o pateixen la vexació  més de l’extorsió per part de les seves dones.

L’ altra carta, signada per una dona porta per títol Mujeres mudas i es fa ressò d’una de les afirmacions de l’article de Rosa Montero: “Si por los hombres fuera, a veces preferirían que las mujeres fuéramos mudas” i expressa el seu convenciment que moltes de les dones maltractades o assassinades per les seves parelles són, efectivament,  “mudes” i han patit en silenci primer maltractament psicològic i emocional i després físic.

El segon escrit que voldria comentar ha estat publicat avui. Es tracta d’una informació sobre un experiment realitzat recentment que comprova la conveniència de dur a terme polítiques de paritat i discriminació positiva. El seu títol és Un experimento prueba la eficacia de la discriminación positiva Es posa de manifest que les polítiques de promoció  de les dones en el món laboral estimulen la competitivitat de les dones i no minven el rendiment  del grup. Els investigadors parteixen de la realitat de la inferior presència de dones en llocs destacats de responsabilitat social i econòmica, malgrat que el seu nivell educatiu és superior al dels homes en la majoria dels països desenvolupats, i se centren en la menor competitivitat de les dones  com a  una causa clau de la desigualtat de promoció. Aquesta diferència en la competitivitat sembla tenir un origen cultural.

El paper de la dona en la família i la discriminació  en el mercat laboral han estat  les explicacions tradicionals per a la diferència de gènere a nivell de promoció en el món del treball. Però a això s’hi han afegit més recentment altres hipòtesis, com  la menor tendència de les dones a assumir riscos i a competir en comparació  amb els homes. Això és el que vol mesurar aquest experiment.

Els autors de l’experiment són Loukas Balafoutas de la Universitat de Insbruck de Àustria i Mathias Sutter  de la Universitat de Gotemburg de  Suècia i han publicat els seus resultats a la revista Science. A l’experiment hi han participat 360 estudiants d’ambós sexes.

L’escrit d’Ana María Moix, publicat a la revista S Moda. El País Una vergüenza nacional és un alegat en primer lloc contra la violència de gènere que cada any es cobra tantes víctimes i que sembla ja haver-se cronificat, però també contra l’actitud de les persones indiferents a aquestes morts que, com diu l’autora té menys  adeptes ( en el sentit de manifestacions de rebuig ) que, fins i tot, les protestes antitaurines. “Clama al cielo la casi indiferencia con la que los ciudadanos toleramos semejante verguenza”.

I un cop més, l’escriptora ens fa conscients que per  acabar amb aquesta xacra, a més de les mesures administratives que s’adopten i s’han de seguir adoptant, l’escola i la família són fonamentals. ” La salvación debe proceder de la escuela. De la escuela y – ¡ay! de les famílies”.  “Y es ya en la escuela, desde las guarderías hasta la universidad pasando por la enseñanza media, donde los varones deben aprender ese valor del que no hay modo de que se impregnen llamado igualdad.”

Ana María Moix pensa que la resposta social, cívica, davant el maltractament i crim de gènere és molt escassa i només protagonitzada majoritàriament per grups de dones i moviments feministes;  troba a faltar plataformes ciutadanes capaces de mobilitzar milers de ciutadans en manifestacions ( a l’estil de les que van dir NO a la guerra o les que demanaven la fi d’ETA en respota al algun deñls seus assassinats ) Exhorta que s’organitzin assíduament accions de protesta. Accions que protagonitzin dones, però també homes i sobretot els fills i filles als quals no s’ha d’ocultar fets que ells o elles mateixos podrien protagonitzar en un futur.

Llegeixo avui a La Vanguardia una nota sobre un estudi realitzat per Cecilia Castaño, Juan Martín i José Luis Martínez  i publicat a la revista Reis (The Digital Divide from a Gender Perspective in Spain and Europe: Measuring with Composite Indicators) segons el qual Espanya ocupa el lloc 20 de 31 països europeus analitzats pel que fa a la desigualtat entre sexes en l’ús de les tecnologies de la informació. LLa llista és encapçalada per islàndia seguida d’Hongria, Letònia, França, Eslovènia, Finlàndia, Bèlgica, Dinamarca i Noruega. Espanya es troba per sota de la mitjana europea i presenta “una fractura de gènere més acusada”.  Els últims llocs els ocupen Grècia, Àustria, Xipre i Macedònia. Per tant, com en tants altres aspectes,  veiem que quant a l’ús de les noves tecnologies sobresurten els països escandinaus. Les dones espanyoles estan molt per sota de la mitjana en el temps que dediquen a l’ús de l’ordinador ( lloc 279, a navegar per internet ( lloc 24) i en l’ús del comerc electrònic i la banca ( 22) Precisa també l’estudi que mentre els homes es decanten per fer servir la xaxa per a ús lúdics i econòmics, les dones s’estimen més aspectesrelacionals amb el benestar (salut, educació i ocupació)

Per tal d’impedir que aquesta desigualt augmenti, a l’estudi es fa una crida per la lluita contra l’escassa presència femenina en les carreres tècniques. Segons recorden els experts, la igualtat d’homes i dones en l’àmbit de les TIC, no només és un assumpte d’equitat social sinó que comporta també l’impuls d’economies més eficients, la pèrdua detalents i el desenvolupament econòmic i social de tota la ciutadania.

Ho podem llegir al reportatge de diumenge del diari El País  Sin “burka” no quiero vivir.

A la imatge,  l’adolescent vestida amb ” burca” (vestit tradicional musulmà més propi de països com Afganistan, Pakistan i Iran). Decidir dur-lo  l’ha exclòs de l’institut on estudiava 3r d’ESO. El centre no li permet anar-hi totalment tapada i amb guants com ella pretenia, tot i que més del  30% de les alumnes porten hijab i això no els comporta cap problema. Les seves amigues pensen que ho fa perquè s’ha fet nòvia d’un integrista, però ella ho desmenteix i sosté que ho ha triat sense coaccions perquè vol ser “feliç” seguint el camí que marca el llibre del doctor Aid al Qarni  Tu puedes ser la mujer más feliz del mundo que ha esdevingut la guia espiritual i de  capteniment per a joves de la ciutat com la noia protagonista del reportatge i que pot ser adquirit per 17 € a les botigues properes a la mesquita central de Melilla.  Al llibre s’encoratja les dones a obeir els seus marits, recloure’s a la llar i ser “perfectes” : no mostrar la seva bellesa, no imitar les dones de conducta immoral, ni tampoc copiar les maneres de fer dels homes, no romandre a soles amb cap home que no sigui familiar ni viatjar sense la companyia d’un home de la família, no perdre el pudor i la modèstia, vestir-se “correctament”…

De fet, tot i que el cas de la noia objecte del reportatge és el primer protagonitzat per una noia tan jove, els seus pensaments s’estan extenent pels barris més deprimits i allunyats del centre d’aquesta ciutat on cada cop són més nombroses les noies que usen  nicab cobrint-se tot el rostre (a la imatge). Aquesta és una manera de vestir de les dones musulmanes que es troba un esgraó per darrera del burca, que ha estat importat dels països del golf pèrsic i, evidentment,  aliè als costums d’aquesta zona on el que se sol veure majoritàriament és el hijab o mocador (a la il·lustració, noies que el duen) 

Moltes d’aquestes dones i noies diuen que es posen nicab perquè així se senten més valorades; totes elles són admiradores del llibre ressenyat anteriorment. Segons diuen seguir les seves directrius no les fa sotmetre’s  a l’home ja que  tot ho faran per amor.  Aquestes mateixes dones no es banyen a les platges de la zona, creuen la frontera en cotxe i viatgen a un lloc secret de les costes del Marroc, una petita platja que els seus marits lloguen perquè ningú no les vegi.

La mare de la nena que ha decidit portar burca argumenta que deixen les nenes cristianes l anar a l’escola amb  minifaldilla i escot i, en canvi,  no es respecta que les noies musulmanes vagin “recatades”.

Tot i que als instituts de Melilla, com ja hem dit, no hi ha hagut altres casos de fonamentalisme en el vestir, el fracàs escolar  va arribar al 42,4% l’any  2010 (el triple de la taxa europa, 14% ) i molt superior a l’espanyola ( 30,8%)

Les noies i dones potser seran felices,  però  no tindran formació ni possibilitats.

Vaig llegir diumenge 12 a El País l’article No tan pronto, por favor on es mostra la perversió dels concursos de vellesa per a  nenes de menys de 10 anys.  Aquest tema és tractat amb bones dosis d’humor a la pel·lícula Little Miss Sunshine (2006) dirigida per Jonathan Dayton i Valerie Faris (fotografia).

Tot i que a Espanya el fenomen no té tant de ressò,  països com ara Regne Unit estudien frenar la “sexualització” i l’ús comercial dels nens i les nenes als mitjans de comunicació i Internet. Als  EEUU va ser retirada la custòdia  a una mare de la ciutat de San Francisco que li havia fet injectar bótox a la seva filla de  8 anys i se’n defensava tot argumentant que només volia el millor per a ella per tal que es convertís en una superestrella.

Les principals víctimes del problema són les nenes. Els experts aconsellen esperar que els infants facin el seu procés eròtic sense necessitat d’impulsar-los que imitin les conductes dels grans.

ARA QUE ACABA EL CURS, UNS QUANTS TÍTOLS DE NOVEL·LES QUE PROMOUEN EL DEBAT SOBRE LA PARITAT I LA IGUALTAT PER A NOIES ( I TAMBÉ NOIS ) DE 13 A 15 ANYS:

Hi veurem personatges que es construeixen nous projectes vitals, accepten nous reptes i ens ajuden a posar-nos a la pell dels altres.

Julia GOLDING, TAOSHIRA. Cruïlla, 2010

Suzanne COLLINS,  ELS JOCS DE LA FAM. Estrella polar, 2009

Sonja BOUGAEVA, DUES GERMANES TENEN VISITA. Takatuka, 2010

Rosemary STONES,  ALGÚN DÍA NO APARECERÁ MI PRÍNCIPE AZUL. Ediciones B. 1994

Jacquelline KELLY, L’EVOLUCIÓ DE CALPURNIA TATE. La Galera, 2010

Karen CUSHMAN, RODZINA. En tus libros, 2004

Mirjam PRESSLER, MALKA MAI. Diagonal, 2003

Li MOYING, NEU DE PRIMAVERA: CRÉIXER A LA XINA DE MAO. Bambú, 2009

Laia KARROUCH, DE NADOR A VIC. Columna, 2004

Marjane SATRAPI, PERSÉPOLIS. Norma, 2006

Per celebrar el 8 de març ens vam proposar conèixer les biografies de les dones que donen nom  a alguns carrers de l’Hospitalet ( veritablement  POQUES, n’hi hauria d’haver més)

CURIE, Marie – CAPMANY, Maria Aurèlia – ALEU Dolors – DE CASTRO, Rosalía -

MARIC, Mileva – SALA, Tecla – AMAYA, Carmen – ROIG, Montserrat -

GOICOECHEA, Justa – REINA Isabel de Castella – ALBERT I PARADÍS, Caterina,

AREND, Hannah – PENALVER, Lola

Ara  cal unir les imatges amb les biografies i situar en un plànol de la ciutat els carrers amb el nom de les dones:

CALLEJERO DE L’HOSPITALET

Amb motiu d’aquesta data, enguany farem una ullada a la presència de dones als noms de  carrers de la nostra ciutat.  Us sembla que hi ha molts, pocs o suficients carrers amb nom de dona?  D’entre ells,  comenceu a aproximar-vos a de les les figures i significació dones de les imatges. Caldrà que conegueu dades de la seva biografia i també que situeu els carrers que duen els seus noms en el plànol de la nostra ciutat.

Hi ha més alumnes (54,2%), però només un 36,7% són professores i tan sols un 15% catedràtiques. Les noies tenen una presència majoritària a branques com Ciències de la Salut (73,6%), Arts i Humanitats (61,6%) i Cièncie Socials i Jurídiques (62,5%), tot i que a Ingenyeria i Arquitectura no arribin al 30%.

És el sostre de vidre de la nostra uiniversitat, malgrat que la LOU i la LOM/LOU de 2007 inclouen articles per garantir l’equilibri entre els sexes. Un exemple clar d’incompliment d’aquests és que d’entre 74 rectors d’universitat només 9 són dones. Un dels casos més flagrants de desigualtat és el que passa als tribunals de càtedra. La LOU dictamina que les comissions que jutjran els concoros per al personal docent han de procurar “una composició equilibrada entre homes i dones, sempre que sigui possible per raons fundades i objectives degudament motivades” per exemple que no hi hagi catedràtiques ( cas bastant freqüent) Aquest és el cas, impugnat per l’opositor, Jose Miguel Rodríguez Tapia que es presentava per a una plaça de catedràtic de Dret Civil a la Universitat Carlos III de Madrid davant un tribunal format per 5 homes (l’única dona era suplent) L’advocat de l’altre candidat a la plaça va considerar poc pertinent la impugnació perquè “no es comprèn quina influència pot tenir el repartiment equilibrat de gènere en un procediment en el qual els dos aspirants eren homes”  És a dir que considerava que el tema d’igualtat només podia interessar les dones. És veritat això? El demandant considera que tot plegat és “masclisme i retard medieval”. Si no incorporem dones en els llocs directius estem desaprofitant un percentatge molt alt de població. Una societat que fa això no arribarà a res”.

Article a El País (7 de desembre) La Universidad española escapa a la Ley de Igualdad

Segons un estudi realitzat sobre el famós “Tebeo” per l’investigador Jose Antonio Ortega, el Capitán Trueno, Crispín i Goliat, els herois de molts nens espanyols de l’època, fent-se ressò de la societat del seu temps,  eren uns veritables masclistes perquè relegaven les dones a papers secundaris i reien de les grasses. Tot i així, l’autor del llibre “El Capitán Trueno: un héroe para una generación” i  membre de l’Associació d’Amics del Capitán Trueno,  no vol desmitificar l’heroi sinó “explicar com  la cultura d’un país  pot donar lloc a fenòmens com el masclisme”.  Ortega va pronunciar recentment a Sevilla la conferència “Capitán Trueno: heroicidad y violencia de género”  en la qual  va analitzar alguns dels episodis publicats entre  1959 i 1968 pel dibuixant Miguel Ambrosio Zaragoza ‘Ambrós’  i escrits pel guionista  Víctor Mora i on va  mostrar  proves evidents del masclisme del capità.

Al principi de la sèrie,   l’heroi colpeja Sigrid,  la seva estimada,  per pujar-la a collibè i evitar que s’ofegui: -”Lo siento, amiguita, pero es para salvar tu vida“, diu el capità al’heroïna, encara inconscient.  En una altre cas  el cavaller medieval dóna  una patada al cul  trasero a unadona pirata mentre els esus amics riuen. Poc després l’heroi “regenera”  la dona posant-la a cuinar peix per a ell i els seus companys.

Goliat, el borni,  és encara més violent amb les dones, especialment amb les grasses i les guerreres. Sempre pega les dones grasses que troba, caracteritzades pel dibuixant i el guionista amb trets masculins.

Ortega  lamenta que  “la mentalitat d’aquella època podia fer que molts homes benpensants i sensats que no haurien agredit les seves dones justificaven , malgrat tot,   justificar aquestes agressions”.

(Notícia d’agència EFE, llegida al Diario de Ibiza,  28 de novembre)